Banner Top

Països Catalans en el divan

Article publicat a l'Ara Balears (24/04/2016)

El polèmic concepte de Països Catalans torna estar en el divan de la nostra consciència nacional. El darrer a psicoanalitzar-lo ha estat el valencià Joanjo Aguar Matoses, autor d’un article que s’ha convertit en viral a la xarxa. Es titula “¿I si anomenem Marènia als Països Catalans? Solució al conflicte dels noms”. Aguar proposa un terme ple de bellesa per combatre la catalanofòbia i per seduir els més escèptics. S’inspira en la mar Mediterrània, l’antiga Mare Nostrum dels romans, una immensitat d’aigua que ens uneix a illencs, valencians, catalans i algueresos. A més, evoca el famós “Pont de Mar Blava” que cantà Lluís Llach a partir d’un poema de Miquel Martí i Pol.
 
Aguar considera que “Països Catalans” és un concepte massa estigmatitzat  que “impedeix la construcció efectiva de la realitat política i social a què aspirem”. Es troba documentat per primera vegada en un llibre de la segona meitat del segle XIX titulat “Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia”. Era escrit per Benvingut Oliver, un valencià no especialment catalanista. Tanmateix, la popularització del terme arribaria el 1962, en ple franquisme, amb els assajos del valencià Joan Fuster Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms.

Joan Fuster
Joan Fuster
 
Per a l’intel·lectual de Sueca, “Països Catalans” tan sols era un concepte estrictament lingüístic, a l’espera que es produís la unificació nacional dels territoris de parla catalana, que haurien de dir-se “Catalunya”. A casa nostra, aquesta fórmula ja havia estat utilitzada anys enrere per l’escriptor palmesà Gabriel Alomar (1873-1941), que diferenciava entre la “Catalunya continental” i la “Catalunya insular”.
 
El 1985 un altre valencià, Josep Guia, recolliria el testimoni de Fuster amb la publicació d’És molt senzill: digueu-li Catalunya. “Hi ha qui diu –escrivia Guia- que és prematur, al sud, introduir ja el mot “Catalunya”. Fins quan hem d’esperar? Fins que no quedi ningú amb qui connectar? Fins que s’hagi consumat el canvi de “català” per “valencià” (pel que fa a l’idioma), el de “País Valencià” per “Comunitat Valenciana” i el de “Països Catalans” per “comunitats veïnes”? Decididament, no hi altre remei que actuar-hi de forma urgent i contundent”.
 
Tanmateix, al llarg del temps la nació catalana s’ha intentat reconstruir amb altres denominacions.  A principis del segle XX també un valencià, Nicolau Primitiu, suggerí Bacàvia a partir de la unió de BA, de Balears, CA, de Catalunya, i VIA, de València. La proposta, però, no reeixí. El mateix ha passat per a molts amb el concepte fusterià de “Països Catalans”, víctima segurament del “subconscient torturat” dels catalanoparlants, en paraules del polític artanenc Josep Melià, autor de “La nació dels mallorquins” (1967).
 
El perquè de tot plegat arrenca al segle XIII amb la conquesta de Jaume I, que suposà la creació de dos regnes independents: el de Mallorca i el de València. A la pràctica, ambdós territoris eren una continuïtat humana, cultural i lingüística amb Catalunya, però sobre el paper, prenien cossos jurídics diferents. Del que no hi havia dubte, però, era de la seva catalanitat. Ja Ramon Llull, en els seus viatges, es presentava com a “català de Mallorca”. Tampoc ens ha d’estranyar que el cronista medieval Ramon Muntaner, nascut a Peralada el 1265, digués dels valencians que “són vers catalans, e parlen del bell catalanesc del món”.

Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
 
Tanmateix, l’existència de dos regnes siamesos al Principat de Catalunya però amb personalitat pròpia aniria construint una consciència pròpia que desembocà en la creació d’uns gentilicis privatius, en concurrència amb el de català. Així, amb el temps, dir-se i reconèixer-se com a “valencià” o “mallorquí” ja no era una simple puntualització jurídicoadministrativa, sinó que implicava un punt d’orgull. Aquesta esquerda disgregadora s’acabaria d’aprofundir amb esdeveniments històrics posteriors. El punt d’inflexió fou el Decret de Nova, del Borbó Felip V. L’ordre de 1717 era clara: “que se procure mañosamente ir introduciendo la llengua castellana en aquellos pueblos”.
 
Fuster, mort el 1992, lamentava la dissort de la nació catalana. “Per no tenir sort, no n’hem tinguda ni en la possessió d’un nom comú”. I aquí s’aferren avui els grups més espanyolistes hereus del franquisme testosterònic per negar la seva existència. Així ja ho aprovà en seu parlamentària l’ofuscat govern de José Ramón Bauzá, d’indigne record. Ara hi haurà gent qui, en comptes de “Països Catalans”, preferirà parlar directament de “Països Espoliats”.

Per saber més sobre el concepte Païso Catalans, us recoman aquest article d'Antoni Rubio, periodista i filòleg.

I aquí teniu un interessant article de Marc Pons sobre l'origen de la catalanofòbia.

Articles del web relacionats:
La desnacionalització dels mallorquins
Quan les illes eren independents
- L'origen del terme català
Catalunya encadenada
La mare llibertat
Països Catalans: ens coneixem, ens entenem?
Ramon Llull, el doctor il·luminat
Siau qui sou

L'esplendor medieval del català

Extracte del reportatge "L'esplendor medieval" publicat el setembre de 2015 en el dossier especial de la revista Sàpiens amb motiu de l’Onze de Setembre: “La història d’una llengua irreductible” (Núm. 160) . 

A partir del segle XIII es produeix la gran expansió política de la Corona d’Aragó per la Mediterrània. Aquesta embranzida permet al català emancipar-se de l’occità i assolir una gran maduresa formal com a llengua literària. Amb les aportacions de Ramon Llull i amb el suport propagandístic de la Cancelleria reial, no hi ha cap gènere que es resisteixi al “pus bell catalanesc del món”, en paraules de Ramon Muntaner. 

El 1137 s’havia creat la Confederació catalano-aragonesa amb el matrimoni de Ramon Berenguer IV, representant dels comtats catalans, i Peronella d’Aragó. En un primer moment, aquesta unió implicà una forta diglòssia: mentre el català funcionava com a llengua instrumental, l’occità o provençal esdevenia la llengua literària per antonomàsia. Les tornes començaren a canviar a partir del 1213 arran de la desfeta a la batalla de Muret, on es perderen els territoris del nord dels Pirineus, tret de Montpeller.

Jaume I el Conqueridor, hereu de Pere I el Catòlic mort a Muret, va renunciar a recuperar aquelles terres. Empès per les demandes d’ajut per part dels mercaders catalans, que sovint eren atacats pels pirates sarraïns prop de les costes balears, el nou monarca va dirigir els seus esforços cap al sud peninsular. Així, arrabassà als àrabs Mallorca (1229) i València (1238), mentre que l’ocupació d’Eivissa (1235) la deixà en mans de l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí. Menorca no seria sotmesa del tot fins el 1287 per obra del rei Alfons III el Liberal.

Relacionat amb el tema, és interessant aquest article titulat "Porta't bé o vindran els catalans".

I aquest altre article parla de l'època en què Sicília es parlava català.

Quan Mallorca era musulmana

Extracte del reportatge publicat l'agost de 2009 a la revista Sàpiens (Núm. 82) amb l’assessorament de l’historiador Guillem Rosselló Bordoy.

El mateix Jaume I quedà admirat de la seva bellesa. No havia vist res mai igual. És Madina Mayurqa, la vuitena ciutat més important de l’antiga al-Àndalus. Tres vegades més gran que Barcelona, l’esponerosa Palma musulmana de fa set-cents anys es convertí en un dels principals centres d’ebullició cultural de la Mediterrània
 
Sovint els pobles tendeixen a oblidar el seu passat. No entenen de sincretismes i es creuen els únics habitants ancestrals d’una terra que prefereixen considerar impol·luta. Ara a les Balears són molts els qui miren amb recel els immigrants magrebins, sense saber que fa set-cents anys ells foren els vertaders amos de les illes. Basta fer un cop d’ull a la toponímia per constatar-ho. Alcúdia, Banyalbufar, Marratxí, Randa o Algaida constitueixen part del pòsit que deixaren a l’arxipèlag tres-cents anys de dominació musulmana (segles X-XIII). Fou una època de gran esplendor econòmic i cultural amb Madina Mayurqa (ara Palma) com a principal motor.
 
Les illes Orientals
D’ençà de la mort del profeta Mahoma al segle VII, els àrabs islamitzats aconseguiren derrotar dos dels més grans imperis de l’època, el bizantí i el persa. Iniciaren llavors una ràpida expansió amb la incorporació d’extensos territoris d’Àsia (Síria, Palestina, Mesopotàmia, Iran...) i d’Àfrica (Egipte, Líbia i el Magrib). Va ser l’any 711 quan es decidiren a fer el salt a la península Ibèrica. En un temps rècord –en gairebé vint anys- els musulmans aconseguiren controlar la pràctica totalitat del regne visigot. A les Balears hi feren petites incursions amb importants saquejos però, com que encara no estaven preparats per a les batalles marítimes, no les ocuparien fins al cap de dos segles més tard.
 
El 903 un noble musulmà, Isam al-Jawlani, que es dirigia en peregrinació cap a la Meca, va recalar a Mallorca a causa d’una tempesta. Conta la llegenda que quedà tan sorprès de les possibilitats geoestratègiques que oferien aquelles terres, que de tornada a la península va convèncer els seus per annexionar-les a l’al-Àndalus. Ell mateix liderà la conquesta. No li dugué molta de feina, encara que va haver d’empaitar alguns illencs que durant algun temps es feren forts dalt de fortificacions de l’interior, com el castell d’Alaró. Després seria el torn de Menorca i les Pitiüses. Des de llavors l’arxipèlag quedà constituït com una província marítima, la de les Illes Orientals, que depenia de l’emirat de Còrdova.
 
Els musulmans trobaren les Balears en un situació molt precària. No només ells ja les havien saquejat anys enrere sinó també els normands (víkings), de manera que les ciutats estaven pràcticament abandonades i els camps escassament conreats. La repoblació es féu amb sarraïns andalusins que, lentament, imprimiren el seu propi segell d’identitat. Amb tot, l’antiga població cristiana va poder continuar practicant la seva religió a canvi, però, de pagar elevats impostos [...].

Aquí teniu un enllaç sobre toponímia mossàrab balear, d'Álvaro Galmés.

Aquí teniu un article de Gabriel Bibiloni que explica com era abans la festa de l'Estendard.

Aquí teniu una entrevista a l'arqueòloga Magdalena Riera, que parla de la petjada musulmana a Mallorca. Ha participat al documental 1229, el rostre ocult (Antoni Maria Thomàs, 2018).

 

Aquí teniu el comiat de la secció "Carretònim" al programa Gabinet de crisi, d'IB3 Ràdio (29/12/2015). Aprofitant la celebració de la festa de l'Estendard del 31 de desembre, faig la crònica de la conquesta catalana de Madina Mayurka de 1229, des d'Andratx fins a Palma: Bendinat, la creu dels Montcada, Abú Yahyà:

Quan les illes eren independents

Extracte del reportatge publicat el juny 2007 a la revista Sàpiens (Núm. 56) amb l’assessorament de Pau Cateura, catedràtic d’Història Medieval de la UIB i membre de la Reial Acadèmia de la Història.

Hi va haver un temps en què les Balears van tenir una monarquia pròpia. El 1276, en morir el rei Jaume I, la corona catalanoaragonesa es repartí entre els dos fills del Conqueridor. Pere el Gran es quedà amb el tros més gran del pastís. Jaume II, amb el més petit, el Regne de Mallorca. Les intrigues familiars acabaren amb aquest reialme insular. Foren tan sols 73 anys d’independència però el seu llegat encara és molt present a l’arxipèlag. 

Sovint, a Mallorca, els qui volen marcar distàncies amb Catalunya evoquen amb orgull l’època d’esplendorosa independència que suposà el Regne de Mallorca (1276-1349). Fou en morir el rei Jaume I. Qui tant contribuí a fixar les bases de la corona catalanoaragonesa (veure Sàpiens núm. 50) deixà un testament que portaria cua. L’infant Pere, el major dels fills supervivents, rebé el que passà a ser la Corona d’Aragó integrada pel propi regne d’Aragó, el de València i el comtat de Barcelona. Jaume II, el fill petit, heretà el Regne de Mallorca. A part de l’illa major de les Balears, aquest regne incloïa les Pitiüses i Menorca com a illes adjacents, els comtats pirinencs del Rosselló, la Cerdanya i Conflent, la ciutat de Montpeller i els enclavaments de Carladès i Omeladès. La partició responia a un sol motiu: en una època plenament feudal, molts monarques consideraven els seus estats patrimoni personal i, com tal, a la seva mort, els repartien entre els seus descendents.
 
Intuint ja les ambiciones del seu primogènit, Jaume I deixà clar en el testament que el Regne de Mallorca havia de mantenir-se perpètuament, amb tota la seva integritat, sota l’autoritat dels seus monarques. No hi podia haver cap mena de submissió en forma de vassallatge als reis de la Corona d’Aragó. Dies abans de morir, el Conqueridor fins i tot féu cridar el seu fill Pere, oí missa amb ell i després, amb paraules emocionades, li encarregà que honrés i estimés el seu germà petit i que es conformés amb la seva part, ja que era el preferit en la distribució de l’herència. Tanmateix, Pere, que per alguna cosa ha passat a la història com “el Gran”, mai no acceptà de bon grat la voluntat del seu pare. No podia consentir que el seu germà es quedés amb uns territoris de vital importància per a la seva política expansionista tant cap al Mediterrani com cap a França.

Aquí teniu el capítol 5 del programa "La Increïble Història de les Illes Balears", d'IB3 Televisió, dedicat al Regne de Mallorca.

I el capítol 97 d' "Això és mel" també tracta aquest període històric de les nostres illes.


Qui era Violant d'Hongria, el jutge Berga i Adán Diehl (artífex de l'Hotel Formentor)?

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (01/09/2015). Parl sobre les històries que amaguen els noms dels carrers de les Balears. En aquesta ocasió descobresc la identitat de Violant d'Hongria (muller de Jaume I el Conqueridor), el jutge Berga (famós per l'expressió "Què en som jo, de la mort d'en Berga?", d'Adan Diehl (artífex de l'Hotel Formentor) i de King Crimson (grup britànic autor der la canço "Formentera Lady).


Siau qui sou

Article publicat a l'Ara Balears (28/07/2014)
 
Els mallorquins ens començàrem a psicoanalitzar la dècada dels seixanta del segle passat. Amb l’esclat del boom turístic ens obrírem al món i l’arribada massiva de peninsulars posà al descobert la idiosincràsia insular. Fou així com aflorà amb orgull “lo nostro” per contraposició a la cosmovisió forastera. I mentre ens redefiníem com a poble, la guerra es dibuixà com un record llunyà, així com també el nostre passat agrícola, pobre i emigrador. La “gallina dels ous d’or”, el turisme, fou vista com una benedicció que ens conduïa al progrés i a la prosperitat. Per tal d’engreixar-la, ens reconvertírem en especuladors i en depredadors d’una terra que el 1912 Santiago Rusiñol havia rebatiat com “l’illa de la calma”.
 
N’hi hagué també que aprofitaren l’ocasió per desplegar les seves arts amatòries amb les estrangeres, que tenien fama de ser més desimboltes sexualment que les autòctones. Amb ells naixé l’emblemàtica institució dels picadors. La vida, doncs, somreia a tothom. Però ja res no tornaria a ser igual. Ni la nostra identitat, ja malmesa pel procés castellanitzador encetat amb el Decret de Nova Planta de 1715, que comptà amb la connivència dels partidaris del borbó de Felip V, els botiflers o botifarres.
 
Alguns veren en aquella Mallorca turística una nova forma de colonització que atacaren amb la polèmica consigna barco de rejilla en sintonia amb el cèlebre “hostes vingueren que de casa ens tragueren”. Amb tot, la capacitat d’integració dels nouvinguts més respectuosos amb la realitat insular féu que més d’un arribàs a dir “m’estim més un foraster integrat que un mallorquí renegat”. I els renegats per un sentiment d’inferioritat foren blasmats amb el crit “Vergonya, cavallers, vergonya!”, proferit pel rei Jaume I en veure que els seus homes retrocedien durant el setge a la Mallorca musulmana de 1229.
Gran frase!
 
Gràcies a la tasca integradora de l’escola pública –avui tan qüestionada-, els fills  d’aquells nouvinguts enriquiren i oxigenaren una roqueta viciada per l’endogàmia i víctima d’un idíl·lic microcosmos sovint massa asfixiant. A poc a poc els uns i els altres ens anàrem coneixent. No sempre, però, la tribu mallorquina ho posà fàcil. Per poder desxifrar els seus peculiars codis de conducta, ara fa vint anys es publicà Queridos mallorquines, de Guy de Forestier, pseudònim de l’arquitecte català Carlos García-Delgado Segués.
 
Queridos mallorquines
Queridos mallorquines


Queridos mallorquines no deixa de ser un entranyable petit manual d’antropologia mallorquina –la genial obra d’Antoni Gomila, Acorar, vendria a ser la seva adaptació per als autòctons. Parla del nostre caràcter reservat i gregari, que es manifesta amb un llenguatge expeditiu i evasiu revestit de poesia i d’un rígid sentit de l’humor. Així sabem que la tan nostrada frase de comiat “Ja et diré coses” significa en realitat “No m’interessa i no cal parlar-ne més”. La subtilesa semàntica també es troba present en expressions com “Saps què et vull dir?”. En canvi, la vanitat és atacada directament amb “I ara aquest què se creu!”. Menció a part mereix el complex ritual de salutació, que a la distància es redueix a una alçada de celles amb l’acompanyament del monosíl·lab uep.
 
Per ventura el llibre de Guy de Forestier podria servir de font d’inspiració per a la versió mallorquina de l’exitosa pel·lícula Ocho apellidos vascos. Per sort, però, vint anys després i superada la segona onada migratòria de l’era global, alguns dels tòpics que recull han quedat desfasats. És el cas de la famosa màxima derrotista “Tanmateix... què hi hem de fer!”, contra la qual ens rebel·larem el passat mes de setembre en la històrica manifestació a Palma en favor d’un ensenyament públic de qualitat -fins aleshores, l’única concentració amb tant de poder de convocatòria era la marxa des Güell a Lluc a peu.
 
Avui sembla que Queridos mallorquines s’ha convertit en el llibre de capçalera de les nostres institucions, que encara confien en l’immobilisme de la societat illenca. Imbuïdes d’un autoodi visceral propiciat pel centralisme de Madrid, s’escuden en els nous estendards del folklorisme (madò Pereta i Agustín el Casta) per ridiculitzar i acomplexar una cultura amb massa talents infravalorats –l’extinta Televisió de Mallorca serví per recuperar la nostra autoestima i demostrar que, si volem, podem fer coses de qualitat i d’alta volada sense necessitat de dilapidar grans fortunes.
 
Com a contrapès a tanta mediocritat només ens queda invocar el poema Als joves que el 1905 va escriure Miquel Costa i Llobera. El poeta pollencí, tot un visionari, exhortà les noves generacions a enriquir-se amb els tresors d’altres cultures, no renunciant, però, a la seva identitat: “Fills d’una raça dreturera i forta/ que unia el seny amb l’ímpetu/ no renegueu de la vostra sang... Oprobi/ pel fill qui n’és apòstata/ [...] Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols/ dins una llar històrica/ sens horitzons. Volau sobre les terres/ enfora, amunt com l'àguila!”.

Aquí teniu un interessant article de Guillem Frontera titulat "Mallorquins, forasters i forasteristes".

Aquí teniu un article interessant d'Antoni Riera titulat "L'extrema dreta i IB3".

Aquí teniu una article interessant titulat "Cómo ligar con un mallorquín".

Aquí teniu un article d'Antoni Mas que parla del concepte de mallorquinitat.

I aquí teniu un recull d'articles del filòleg Gabriel Bibiloni sobre l'origen de les banderes de les Balears.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/01/2017), reflexion sobre la construcció de la identitat mallorquina.

I per entendre la idiosincràsia balear, aquí teniu el monòleg del totèmic Toni Gomila durant l'acte de lliurament dels Premis Ramon Llull:




Amb motiu del dia de les Balears, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (01/03/2014) per parlar sobre etimologies de "lo nostro".



Articles del web relacionats:

L'Arcàdia perduda
La desnacionalització dels mallorquins
Adéu, paradís
L'exemple de Joan Mascaró

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px