Banner Top

Ramon Llull, el doctor il•luminat

Reportatge publicat el setembre de 2013 a la Revista Sàpiens (Núm. 121)

Ramon Llull és la millor carta de presentació internacional de la cultura catalana. El seu afany evangelitzador el convertí no només en l’autor més prolífic de l’edat mitjana, sinó també en el primer que s’atreví a emprar una llengua vernacle per a registres cultes. Llull, però, és molt més que el pare del català literari. El complex mètode que inventà per a la seva causa cristiana fa que fins i tot se’l consideri el precursor de la informàtica moderna. 

Ramon Llull fou home d’una personalitat portentosa amb una sola idea al cap: demostrar la veracitat de la fe cristiana. En la seva tasca proselitista, ell mateix es qualificà de phantasticus, paraula llatina que en l’edat mitjana significava “boig”. Aquest místic eixelebrat de les lletres catalanes, coetani de l’italià sant Tomàs de Aquino, va néixer a Ciutat de Mallorques (actual Palma) poc després de la conquesta catalana, en una data incerta entre 1232 i 1233. Fill d’un matrimoni de la noblesa barcelonina, des de ben petit va estar vinculat a la casa reial. Fins i tot arribà a ser nomenat preceptor de l’infant Jaume, el futur rei Jaume II de Mallorca. Als vint-i-cinc anys es casà amb Blanca de Picany, de qui tingué dos fills, Magdalena i Domènec. Les seves obligacions familiars, però, no li impediren continuar amb la seva vena de poeta trobadoresc. Tanmateix, la vida li tenia preparades altres ocupacions.

En vorejar la trentena, Llull viuria una experiència abassegadora. Així ho relata a la Vida coetània, una autobiografia –la millor de l’època medieval- que ell mateix féu dictar, pocs anys abans de morir, a un monjo de la cartoixa de Vauvert (París). Segons la narració, una nit en què es trobava capficat escrivint un poema d’amor per a una amant seva se li aparegué la imatge de Crist crucificat. La visió, que es repetiria quatre vegades més, li féu entendre que havia de deixar aquella vida tan dissoluta per dedicar-se en cos i ànima a servir a Déu. Aquesta entrega es duria a terme a través de tres camins: la conversió d’infidels, la redacció d’un llibre -“el millor del món” per combatre els errors d’aquests infidels- i la fundació, amb el suport de papes i reis, de monestirs on els missioners es poguessin instruir en l’estudi de l'àrab i altres llengües orientals.

Per continuar llegint cliclau aquí.

Per conèixer més sobre Llull no us podeu perdre aquest fantàstic dossier del suplement "Ara diumenge" (18/09/2016).

Tampoc no us podeu perdre aquest article d'Àngles Guiteras, publicat al diari Ara (15/12/2016): "Ramon Llull: elogi de la malaltia mental".

En aquest reportatge de Pere Antoni Pons, del setmanari "El Temps", trobareu més informació sobre Ramon Llul.

I aquí teniu el fantàstic documentat de la Perifèrica Produccions sobre la figura de Ramon Llull


Quan les illes eren independents

Extracte del reportatge publicat el juny 2007 a la revista Sàpiens (Núm. 56) amb l’assessorament de Pau Cateura, catedràtic d’Història Medieval de la UIB i membre de la Reial Acadèmia de la Història.

Hi va haver un temps en què les Balears van tenir una monarquia pròpia. El 1276, en morir el rei Jaume I, la corona catalanoaragonesa es repartí entre els dos fills del Conqueridor. Pere el Gran es quedà amb el tros més gran del pastís. Jaume II, amb el més petit, el Regne de Mallorca. Les intrigues familiars acabaren amb aquest reialme insular. Foren tan sols 73 anys d’independència però el seu llegat encara és molt present a l’arxipèlag. 

Sovint, a Mallorca, els qui volen marcar distàncies amb Catalunya evoquen amb orgull l’època d’esplendorosa independència que suposà el Regne de Mallorca (1276-1349). Fou en morir el rei Jaume I. Qui tant contribuí a fixar les bases de la corona catalanoaragonesa (veure Sàpiens núm. 50) deixà un testament que portaria cua. L’infant Pere, el major dels fills supervivents, rebé el que passà a ser la Corona d’Aragó integrada pel propi regne d’Aragó, el de València i el comtat de Barcelona. Jaume II, el fill petit, heretà el Regne de Mallorca. A part de l’illa major de les Balears, aquest regne incloïa les Pitiüses i Menorca com a illes adjacents, els comtats pirinencs del Rosselló, la Cerdanya i Conflent, la ciutat de Montpeller i els enclavaments de Carladès i Omeladès. La partició responia a un sol motiu: en una època plenament feudal, molts monarques consideraven els seus estats patrimoni personal i, com tal, a la seva mort, els repartien entre els seus descendents.
 
Intuint ja les ambiciones del seu primogènit, Jaume I deixà clar en el testament que el Regne de Mallorca havia de mantenir-se perpètuament, amb tota la seva integritat, sota l’autoritat dels seus monarques. No hi podia haver cap mena de submissió en forma de vassallatge als reis de la Corona d’Aragó. Dies abans de morir, el Conqueridor fins i tot féu cridar el seu fill Pere, oí missa amb ell i després, amb paraules emocionades, li encarregà que honrés i estimés el seu germà petit i que es conformés amb la seva part, ja que era el preferit en la distribució de l’herència. Tanmateix, Pere, que per alguna cosa ha passat a la història com “el Gran”, mai no acceptà de bon grat la voluntat del seu pare. No podia consentir que el seu germà es quedés amb uns territoris de vital importància per a la seva política expansionista tant cap al Mediterrani com cap a França.

Aquí teniu el capítol 5 del programa "La Increïble Història de les Illes Balears", d'IB3 Televisió, dedicat al Regne de Mallorca.

I el capítol 97 d' "Això és mel" també tracta aquest període històric de les nostres illes.


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px