Banner Top

Adéu, “España, camisa blanca de mi esperanza”

Article publicat a l'Ara Balears (25/05/2018)

Ja fa temps que el somni del president Pasqual Maragall s’ha esvaït. El 1992, essent batle de Barcelona, a Tenerife, en passar la torxa dels Jocs Olímpics, va dir:  “Nunca deberíamos confundir España con el centro y el centro confundirse con España, a riesgo de perderla. Es más, o cada uno acepta que cualquier otro puede representarla con toda dignidad, que la parte es lo único interesante, real, vivo y concreto del todo, o el todo será una ficción sin vida y sin alma”. 

Un cop a la Generalitat, el fracàs de la reforma de l’Estatut féu despertar Maragall del seu somni: definitivament una altra Espanya no era possible. El dirigent socialista no pogué més que subscriure unes paraules de Josep Pla: “Res se sembla tant a un espanyol de dretes, com un espanyol d'esquerres”. Avui, davant l’esclat del Procés català, l’ España, camisa blanca de mi esperanza, com la cantava Ana Belén, s’ha cenyit la camisa del patriotisme més barroer i desacomplexat.

Ja sembla lluny la concòrdia nacional que es visqué durant els Jocs Olímpics de Barcelona. Ara ha tornat a brotar la vertadera essència de l’Estat espanyol (és a dir, el conjunt de les seves administracions), que no s’ha de confondre amb Espanya, amb els seus ciutadans. I és que, són els polítics de la Meseta qui, en lloc de fer política de bon de veres, s’encarreguen, de manera irresponsable, d’atiar i de magnificar la catalanofòbia d’una minoria de ments obtuses -així ho vull creure jo a partir d’amistats que tenc a la Península.

Qui novament ens ofereix llum a l’actual atzucac és el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca, que acaba de publicar l’assaig La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana (Catarata). Aquest professor de la Universitat Carlos III de Madrid recorda que, des de ja fa quasi dos segles, Espanya no s’ha vist involucrada en guerres internacionals. Així doncs, el seu vertader enemic no és a l’exterior, sinó a l’interior i se’l caracteritza com l’ “anti-Espanya” (“rojo-separatista durant el franquisme, i “separatista” durant la democràcia).

llibre

Curiosament el nacionalisme espanyol no s’ha enarborat per agitar el rebuig envers l’immigrant. I això, malgrat que siguem un dels països europeus on la immigració ha crescut amb més velocitat. Per Sánchez-Cuenca, el nacionalisme espanyol només treu la seva pitjor cara quan s’enfronta a la demanda de reconeixement nacional per part del País Basc i Catalunya. Llavors és quan realment es transforma i menysprea els seus valors cívics. Per desgràcia -assegura el politòleg-, aquesta exaltació nacional, fruit de la inseguretat i d’un orgull ferit, sembla haver anestesiat la sensibilitat democràtica de bona part de la societat civil.

Entre la població espanyola -o els mitjans de l’statu quo- ha calat a fons la idea que els nacionalistes catalans mereixen un escarment per haver incomplit el marc legal del Règim del 78, que -cal no oblidar-ho- fou tutelat pels militars. Així, a l’hora d’exigir responsabilitats als acusats, l’Estat de Dret té absoluta barra lliure. No debades, els jutges poden fer el que vulguin perquè se saben protegits per una opinió pública -o més aviat, diria jo, publicada- amb set de càstig.

Malgrat les bufetades que no aturen de rebre de la justícia europea, els magistrats del Suprem es mantenen fidels al camí traçat inicialment per la Fiscalia. No els preocupa haver anat massa enfora en inventar-se un delicte de rebel·lió per tapar una crisi constitucional. Hi ha hagut desobediència, però no aixecament ni violència.

referendum

Diferència entre Espanya i Gran Bretanya

Sánchez-Cuenca insisteix que la solució a la qüestió catalana passa per establir un compromís entre el principi constitucional i el principi democràtic. Així ho féu, per exemple, el Tribunal Suprem de Canadà davant la demanda d’independència de la província francòfona del Quebec, que finalment, en els referèndums de 1980 i 1995, no comptà amb el suport esperat. Costa pensar, però, que Espanya seguesqui les mateixes passes. Aquí el conservadorisme de les elits judicials, polítiques i mediàtiques no es cansen d’inocular el seu discurs intransigent i castrador en l’esfera pública. És la constatació que l’ombra de Franco encara és molt allargada i que la Transició va ser tan sols un miratge.
 
Definitivament la cançó España, camisa blanca de mi esperanza ja descansa en el bagul dels records d’un país fallit que confiava en una “paloma buscando cielos más estrellados/ donde entendernos sin destrozarnos/ donde sentarnos y conversar”. Ara Marta Sánchez ens anima a cantar a la sagrada unitat d’Espanya, convertida en un afer teològic: “Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón/ y no pido perdón./ Grande España, a Dios le doy las gracias por nacer aquí,/ honrarte hasta el fin”. I enmig d’aquesta nova ofensiva, esvaït el somni de Maragall, convé recordar les paraules del valencià Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”.

Aquí teniu la fantàstica paròdia del Polònia de Marta Sánchez i Albert Rivera:

 

Articles del web relacionats amb el tema:
Patriotisme versus nacionalisme
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
País, pàtria, nació

Països Catalans en el divan

Article publicat a l'Ara Balears (24/04/2016)

El polèmic concepte de Països Catalans torna estar en el divan de la nostra consciència nacional. El darrer a psicoanalitzar-lo ha estat el valencià Joanjo Aguar Matoses, autor d’un article que s’ha convertit en viral a la xarxa. Es titula “¿I si anomenem Marènia als Països Catalans? Solució al conflicte dels noms”. Aguar proposa un terme ple de bellesa per combatre la catalanofòbia i per seduir els més escèptics. S’inspira en la mar Mediterrània, l’antiga Mare Nostrum dels romans, una immensitat d’aigua que ens uneix a illencs, valencians, catalans i algueresos. A més, evoca el famós “Pont de Mar Blava” que cantà Lluís Llach a partir d’un poema de Miquel Martí i Pol.
 
Aguar considera que “Països Catalans” és un concepte massa estigmatitzat  que “impedeix la construcció efectiva de la realitat política i social a què aspirem”. Es troba documentat per primera vegada en un llibre de la segona meitat del segle XIX titulat “Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia”. Era escrit per Benvingut Oliver, un valencià no especialment catalanista. Tanmateix, la popularització del terme arribaria el 1962, en ple franquisme, amb els assajos del valencià Joan Fuster Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms.

Joan Fuster
Joan Fuster
 
Per a l’intel·lectual de Sueca, “Països Catalans” tan sols era un concepte estrictament lingüístic, a l’espera que es produís la unificació nacional dels territoris de parla catalana, que haurien de dir-se “Catalunya”. A casa nostra, aquesta fórmula ja havia estat utilitzada anys enrere per l’escriptor palmesà Gabriel Alomar (1873-1941), que diferenciava entre la “Catalunya continental” i la “Catalunya insular”.
 
El 1985 un altre valencià, Josep Guia, recolliria el testimoni de Fuster amb la publicació d’És molt senzill: digueu-li Catalunya. “Hi ha qui diu –escrivia Guia- que és prematur, al sud, introduir ja el mot “Catalunya”. Fins quan hem d’esperar? Fins que no quedi ningú amb qui connectar? Fins que s’hagi consumat el canvi de “català” per “valencià” (pel que fa a l’idioma), el de “País Valencià” per “Comunitat Valenciana” i el de “Països Catalans” per “comunitats veïnes”? Decididament, no hi altre remei que actuar-hi de forma urgent i contundent”.
 
Tanmateix, al llarg del temps la nació catalana s’ha intentat reconstruir amb altres denominacions.  A principis del segle XX també un valencià, Nicolau Primitiu, suggerí Bacàvia a partir de la unió de BA, de Balears, CA, de Catalunya, i VIA, de València. La proposta, però, no reeixí. El mateix ha passat per a molts amb el concepte fusterià de “Països Catalans”, víctima segurament del “subconscient torturat” dels catalanoparlants, en paraules del polític artanenc Josep Melià, autor de “La nació dels mallorquins” (1967).
 
El perquè de tot plegat arrenca al segle XIII amb la conquesta de Jaume I, que suposà la creació de dos regnes independents: el de Mallorca i el de València. A la pràctica, ambdós territoris eren una continuïtat humana, cultural i lingüística amb Catalunya, però sobre el paper, prenien cossos jurídics diferents. Del que no hi havia dubte, però, era de la seva catalanitat. Ja Ramon Llull, en els seus viatges, es presentava com a “català de Mallorca”. Tampoc ens ha d’estranyar que el cronista medieval Ramon Muntaner, nascut a Peralada el 1265, digués dels valencians que “són vers catalans, e parlen del bell catalanesc del món”.

Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
 
Tanmateix, l’existència de dos regnes siamesos al Principat de Catalunya però amb personalitat pròpia aniria construint una consciència pròpia que desembocà en la creació d’uns gentilicis privatius, en concurrència amb el de català. Així, amb el temps, dir-se i reconèixer-se com a “valencià” o “mallorquí” ja no era una simple puntualització jurídicoadministrativa, sinó que implicava un punt d’orgull. Aquesta esquerda disgregadora s’acabaria d’aprofundir amb esdeveniments històrics posteriors. El punt d’inflexió fou el Decret de Nova, del Borbó Felip V. L’ordre de 1717 era clara: “que se procure mañosamente ir introduciendo la llengua castellana en aquellos pueblos”.
 
Fuster, mort el 1992, lamentava la dissort de la nació catalana. “Per no tenir sort, no n’hem tinguda ni en la possessió d’un nom comú”. I aquí s’aferren avui els grups més espanyolistes hereus del franquisme testosterònic per negar la seva existència. Així ja ho aprovà en seu parlamentària l’ofuscat govern de José Ramón Bauzá, d’indigne record. Ara hi haurà gent qui, en comptes de “Països Catalans”, preferirà parlar directament de “Països Espoliats”.

Per saber més sobre el concepte Païso Catalans, us recoman aquest article d'Antoni Rubio, periodista i filòleg.

I aquí teniu un interessant article de Marc Pons sobre l'origen de la catalanofòbia.

Articles del web relacionats:
La desnacionalització dels mallorquins
Quan les illes eren independents
- L'origen del terme català
Catalunya encadenada
La mare llibertat
Països Catalans: ens coneixem, ens entenem?
Ramon Llull, el doctor il·luminat
Siau qui sou

Fills de Cronos

Article publicat a l'Ara Balears (24/08/2015)

Vivim en l’era de la velocitat sota la persistent amenaça del devastador pare Cronos. En la mitologia clàssica, Cronos (“temps” en grec, equivalent al Saturn romà) formà, juntament amb la seva germana Rea, la segona parella de déus titans. Fou igual de dèspota que el seu progenitor Urà, a qui castrà per fer-se amb el poder. Amb aquell nou patriarca la tragèdia es consumà un altre cop. Advertit que ell també seria destronat per un fill seu, Cronos no dubtà a empassar-se els seus descendents a mesura que naixien. Zeus, però, el més petit de tots, li va poder aturar els peus amb l’ajuda de la seva mare Rea. Va ser així com s’acabà l’antropofàgia del Temps.

Saturn (Cronos) devorant el seu fill (Goya)
Saturn (Cronos) devorant el seu fill (Goya)
 
Tanmateix, ara el mite es torna a repetir. Nosaltres també som fills devorats pel temps, que ens persegueix. Cada cop ens semblam més al conill blanc de l’obra de Lewis Carroll “Alícia en el país de les meravelles” (1865). El personatge, turmentat per les presses, mira permanentment el seu rellotge de butxaca (l’actual mòbil) i es queixa que no té temps. Avui aquest bé tan preuat ens domina més que mai en un món que no descansa mai, obert les 24 hores davant l’envestida d’una estressant tecnologia concebuda inicialment per fer-nos la vida més fàcil. Amb l’actual consumisme, el pas del temps ja no ve marcat pels cicles de la naturalesa, sinó per l’obsolescència programada, la sublimació del capitalisme. Un aliat incondicional d’aquest panorama tan desolador és el rellotge, que a Cabília, una regió d’Algèria, anomenen “molí del dimoni” per l’obsessió que crea.

Saturn (Cronos) devorant els seus fills (Rubens, 1637)
Saturn (Cronos) devorant els seus fills (Rubens, 1637)
 
Després dels primers rellotges de sol, aigua i arena de l’antiguitat, durant l’edat mitjana “la veu del temps” va irrompre amb força en les nostres vides. Els tocs de campana de cada poble marcaven les rutines de la vida quotidiana de la gent, que treballava de sol a sol per guanyar-se el jornal (del llatí diurnus, “de dia”). Així, des dels seus campanars, l’Església, del tot omnipotent i omnipresent, s’assegurava fer extensiva entre la població l’ora et labora (“resa i treballa”), la famosa regla de Sant Benet, l’italià fundador al segle VI de la vida monàstica a Occident –una altra de les seves cèlebres sentències és “l’oci és l’enemic de l’ànima”.
 
A poc a poc els rellotges s’anaren sofisticant. Les hores no només es pogueren sentir, sinó també visualitzar gràcies a la introducció d’una agulla dins d’una esfera numèrica. A l’Anglaterra del segle XVIII de la Revolució Industrial es culminaria el procés de “domesticació del temps” iniciat durant l’edat mitjana. El proletariat, que treballava per torns –dia i nit- fins a l’extenuació, no podia treure l’ull dels minuts i segons dels rellotges que penjaven de les parets de les fàbriques. Mentrestant, els capatassos capitalistes constataven que “el temps és or”: no només els condicionava el preu d’un producte, sinó també la retribució dels treballadors. Fou així com, segons els historiadors, el rellotge, i no pas la màquina de vapor, es convertí en la màquina més important de l’edat industrial moderna.

Tempus fugit segons Dalí
Tempus fugit segons Dalí
 
Enrere ja queden les plàcides i llargues hores dictades pels “rellotges de Déu”. Ara, a pesar que el temps s’hagi “secularitzat”, el seu pes és més feixuc que mai. Per mitigar-lo, en l’actual societat de l’evasió, les nostres accelerades vides s’aferren al carpe diem (“aprofita el dia”) dels llatins. La frustració, tanmateix, creix en veure la gran quantitat de coses que tenim a l’abast i que no podem assaborir. “No tenc temps!” és el crit d’agonia dels hereus de la Revolució Industrial, que sempre confien en el demà la materialització dels seus somnis i desitjos. Extraviats enmig de tanta abundor i incapaços de gestionar tanta ansietat, la veu dels avantpassats es manté igual d’inequívoca amb altres lapidàries sentències com tempus fugit irreparabile (“el temps fuig inexorablement”) o memento mori (“recorda que has de morir”).

L'era del mòbil
L'era del mòbil
 
No hi ha dubte que el déu Cronos continua marcant el nostre propi cronòmetre vital, que, per molt que alguns ho intentin, no s’atura ni a cops de bisturí. I, quan ens converteix en persones sàvies, ens devora sense pietat. Ja ho diu un famós aforisme que hauria de servir de brúixola per als més prepotents i narcisistes: “El temps és el millor professor, però desafortunadament mata tots els seus alumnes”. Les regles del joc són així de clares mentre anam saltant tanques que ens han fet travelar i gaudint dels plaers de les nostres volàtils i efímeres existències. De nosaltres depèn no malbaratar la “cornucòpia del temps”, sempre desafiant amb la seva espasa de Dàmocles.

Tempus fugit
Tempus fugit

Si voleu conèixer la fantàstica història dels rellotges, podeu consultar aquest article meu que em varen publicar el febrer de 2013 a la revista "Historia y vida" (Núm. 539):  La guerra de los relojes. Iglesia y burguesía luchan por el tiempo

Tampoc no podeu deixar de visitar aquest web amb imatges que parlen de l'actual hegemonia del mòbil en les nostres vides.

Aquí teniu una entrevista a Judy Wajcman, investigadora del temps.

Aquí teniu la sinopsi d'un documental titulat "Ladrones de tiempo".

No us podeu perdre aquest article de Xavier Antich titulat "El temps que passa". Del mateix autor teniu aquests altres articles "El temps que resta""Donar el temps" i "La tirania dels rellotges".

En aquesta entrevista Hartmut Rosa, catedràtic de Sociologia, parla de les nostres vides accelerades.

Relacionat amb el tòpic tempus fugit, hi ha el ruit hora ("el temps corr").

No us podeu perdre aquest article de Quim Curbet titulat "Les hores mortes".

Aquí teniu l'àudio d'una entrevista a Manuel Cruz. Diu que el temps és un obstacle. 

El fantàstic programa "Amb filosofia", de TV3, també te un capítol dedicat al temps.



I aquí teniu unes reflexions sobre el temps extretes del llibre “Sàpiens, una breu història de la humanitat”, de Yuval Noah Harari (pàg. 133-134):

 

Sàpiens, una breu història de la humanitat
Sàpiens, una breu història de la humanitat

 
“Al llarg de les últimes dècades, ens hem inventat infinits aparells per estalviar temps que se suposa que ens han de fer la vida més relaxada –rentadores, aspiradores, rentavaixelles, telèfons, mòbils, ordinadors, correu electrònic... Abans, en escriure una carta, ficar-la en un sobre amb l’adreça i el segell i portar-la fins a la bústia era una feinada. Havien de passar dies o setmanes, potser fins i tot mesos, per rebre una resposta. Actualment, puc escriure un missatge electrònic a corre-cuita, enviar-lo a l’altra punta del món i (si el destinatari està connectat) rebre una resposta al cap d’un minut. He estalviat molta feina i temps, però ¿visc una vida més relaxada?

Tristament, no. A l’era del correu ordinari, normalment la gent només escrivia cartes quan tenia una cosa important per explicar. En lloc d’escriure la primera cosa que li venia al cap, reflexionava a consciència sobre què volia dir i com ho volia expressar. Esperava rebre una resposta igual de reflexionada. La major part de la gent no escrivia més d’un grapat de cartes al mes i gairebé mai se sentia empesa a contestar immediatament. Avui en dia, rebo dotzenes de correus electrònics cada dia, tots de persones que esperen una resposta ràpida. Ens pensàvem que estalviàvem temps; en lloc d’això, hem multiplicat per deu el ritme de vida que portàvem i vivim entre el neguit i l’agitació”.

Paradoxes dels nous temps
Paradoxes dels nous temps

També és molt interessant l’article titulat “Rellotge” de Joan Fuster (Diccionari per a ociosos):

De vegades penso que la generalització de l'ús dels rellotges portàtils deu haver estat una de les revolucions més profundes de la vida de la humanitat en l'època moderna. Una revolució més silenciosa i lenta, quasi imperceptible en les seves manifestacions, però de conseqüències subtilment acusades. El sentiment del temps ha d'haver canviat de manera notable en l'home mitjà, quan aquest ha començat a tenir al seu abast la màquina domèstica o personal del rellotge.

El rellotge de sol, el rellotge d'arena, qualsevol altre procediment rudimentari d'enregistrar el pas del temps, eren, segons sembla, unes formes de constatació exterirors i rígides: no arribaven a afectar la consciència de temporalitat qu, és o menys instintiva, tenia l'individu. […] Ara tenim comptadors de temps que ens acompanyen les vint-i-quatre hores del dia. Els necessitem per a regular les nostres activitats més importants i les més banals. D'entrada semblen uns artefactes inofestius, simplement útils. Però juguen un paper en la nostra vida que no tenia precedents. Amb el temps, l'home d'avui fa el que feia i ha fet l'home d'abans: aprofitar-lo, perdre'l, matar-lo, passar-lo. La diferència és que ara té contínuament davant dels ulls una esfera impassible i unes busques incessants, que li ho mesuren -que li ho compten.

Els metafísics contemporanis han insistit sovint en la condició temporal de l'home: ens han explicat acadèmicament que som històrics, que “somp per a la mort” i coses per l'estil. La indústria rellotgera, de la seva part, ha contribuït molt a fomentar aquesta convicció de la nostra temporalitat. Cada cop que consultem el rellotge, rebem un impacte dolorós. Sovint no ens n'adonem tan sols: es tracta d'una impressió -com ara diuen- subliminal, instantània i inconscient. Però hi és.

Mirem quina hora és per acudir a una cita, per emprendre una feina, per agafar el tren i en realitat -o simultàniament- el rellotge es limita a dir-nos que som temps i que el temps s'escola. L'home del passat no estava subjecte a aquesta mena d'advertència permanent. Per a ell, el trànsit del temps prenia un caràcter menys immediat, menys detallat: el sentia a través dels cicles còsmics, el dia i la nit, les estacions, el ritme de les collites i de les gestacions dels animals. El temps, llavors, era una magma obscur, insondable, de fluència apagada.

Ara, per contra, el rellotge ens dóna el temps traduït a minuts i a segons: a fraccions d'una velocitat incomprensible. En el puny portem un adust indidcador de la incertesa de viure i de la fatalitat de la mort. I això ha hagut de fer-nos distints -una mica distints, si més no- dels nostres avantpassats. És la revolució de què parlava al principi.

El temps (Pawel Kuczynski)
El temps (Pawel Kuczynski)

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està dedicat a paraules relacionades amb el temps.

Aquí teniu una cançó de George Moustaki que parla del pas del temps. Es titula "Il est trop tard":



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/03/2017), parl sobre com s'ha degradat avui el concepte de temps:



Articles del web relacionats:

- L'origen mitològic de l'hivern
-Etimologies estacionals
- La guerra de los relojes
-
 Per què canviam l'hora?
Hores a la romana
Μοοbing o la síndrome de Cronos

Aquí teniu un fragment de l’Eclesiastès titulat “Temps per a tot”:


Per a tot hi ha el moment oportú,
i un temps per a cada cosa en aquest món.
Temps de néixer i temps de morir.
Temps de plantar i temps d’arrencar la planta.
Temps de matar i temps de guarir.
Temps d’enrunar i temps de construir.

Temps de plorar i temps de riure.
Temps de lamentar-se i temps de ballar.
Temps d’escampar les pedres i temps d’aplegar-les.
Temps d’abraçar i temps de deixar-se d’abraçades.
Temps d’adquirir i temps de perdre.
Temps de guardar i temps de llençar.

Temps d’esquinçar i temps de cosir.
Temps de callar i temps de parlar.
Temps d’estimar i temps d’odiar.
Temps de guerra i temps de pau.


Basant-se en aquest fragment de l'Eclesiastès, el 1965 el grup The Byrds féu aquesta cançó: Turn! Turn! Turn! 



I per acabar, un fantàstic poema de Joan Vinyoli:

Què som? Tan sols una memòria
d'allò que hem posseït i vàrem perdre,
canvi constant i resignat adéu 
al temps que fuig amb pas irreparable.

La desnacionalització dels mallorquins

Article publicat a l'Ara Balears (10/03/2014)
 
La desnacionalització del poble mallorquí sembla ja imparable. Lamentablement s’han complit els pitjors pronòstics apuntats a Els mallorquins, el llibre que aviat farà cinquanta anys escrigué l’artanenc Josep Melià Pericàs (1939-2000), el polític illenc més influent de la Transició –entre d’altres càrrecs, fou portaveu del Govern de Suárez i delegat del Govern a Catalunya.  A les portes de la reinstauració de la democràcia, Melià es proposà fer una reflexió sobre la realitat nacional insular per “posar remei a la desfeta en què avui vivim en tant que poble” en al·lusió a la guerra civil de 1936.
 
Els mallorquins, que seria el títol més venut a Palma el dia de Sant Jordi de 1967, recollia la consigna “conèixer-nos” llançada el 1954 per Jaume Vicens Vives amb Notícia de Catalunya i continuada el 1962  per Joan Fuster amb Nosaltres, els valencians. El 1964 el jove advocat d’Artà, de tan sols vint-i-cinc anys, ja tengué enllestit el llibre. Amb tot, per culpa de la censura franquista, hagué d’esperar tres anys per veure’l publicat. Tanmateix, el seu insaciable afany interpretatiu el portà a reescriure’l fins a quatre vegades –l’edició de 1977 ja apareixeria rebatiada com La nació dels mallorquins.
 
Melià, que es definia com a catalanòfil però no com a catalanista, era amic del polèmic concepte cultural de Països Catalans amb el benentès que Mallorca, com la resta d’illes, és una realitat social i política diferent. Al seu parer, l’acció castellanitzadora engegada el 1715 amb el Decret de Nova Planta fou l’inici de la desintegració galopant de la personalitat nacional dels mallorquins, els quals, reduïts aleshores a una posició colonial, es veren obligats a renegar d’uns trets d’identitat adquirits amb la conquesta catalana del segle XIII.

La nació dels mallorquins
La nació dels mallorquins
 
Els referents culturals espanyols s’acabarien per imposar amb el franquisme i, a les acaballes del règim, amb el boom turístic dels anys seixanta, que propicià l’arribada a l’illa d’una ingent mà d’obra procedent de la península i de l’estranger: “Davant aquesta invasió pacífica reaccionàvem amb la mateixa resignació, o inseguretat, és a dir, amb la mateixa fortalesa amagada, que havíem demostrat al llarg de segles de devastacions i conquestes. Amables amb els forasters, dòcils, adaptables als seus costums, transigíem i fèiem cara hospitalària [...]. Havia canviat el nivell econòmic, però els complexos sobrevivien”. Segurament ara Melià opinaria igual amb la nova allau migratòria que s’ha produït en l’era global del segle XXI.
 
L’autor d’Els mallorquins tenia moltes il·lusions dipositades en el projecte autonòmic. El veia com la clau per rehabilitar el “subconscient torturat del nostre país”. Arribat el moment, però, també se’n dugué una gran decepció, tal com manifestà en el pròleg de 1990: “Lògicament acabà per esser més una autonomia per a la classe política que per al poble, una mamella de càrrecs i una superestructura burocràtica més contra la qual lluitar, i una demostració palpable que els partits polítics no tenien un projecte polític nacional, ni tan sols un model de país”. Melià, que el 1994 va escriure un ambiciós programa polític per a la ja extinta Unió Mallorquina, fou especialment dur amb la dreta illenca: “Una gran part de la dreta catalana ha sabut entendre que l’autonomia podria jugar a una millor defensa dels seus interessos. La dreta balear, en canvi, sempre ha preferit servir de comparsa als conservadors espanyols”.
 
El desencís de l’intel·lectual d’Artà també s’estengué en l’àmbit lingüístic: “Hi ha català a les aules, però no als patis dels col·legis [...]. Després de la pèrdua del carrer, que a Ciutat i a certes zones turístiques comença a ser patètica, pot succeir-ne la pèrdua de l’esperança”. La radiografia d’aquesta “cultura acorralada” no podia ser més desoladora: “Ens han amagat la pròpia història perquè s’imposàs una història manllevada, estranya [...]. El `ghetto´ cultural és cada vegada més la reserva índia on es conserven, com un museu antropològic, les traces d’una comunitat en perill d’extinció”.
 
Gairebé mig segle després de la seva publicació, compungeix el cor rellegir Els mallorquins i constatar que els mals endèmics que s’hi denuncien, lluny de resoldre’s, s’han agreujat. Continuam essent estamenejats amb campanyes, carregades d’autoodi, contra les nostres arrels catalanes. Amb tot, sembla que s’ha fet realitat l’única esperança que Melià tenia per revertir aquesta anormalitat nacional: la presa de consciència del jovent del seu temps. I aquí, una vegada més, l’artanenc tampoc no s’hauria equivocat. Així ho demostren els prop de 100.000 illencs que el passat 29 de setembre, en una jornada històrica, sortiren al carrer per fer front a les polítiques repressores del Govern Bauzá.

Aquí teniu un article de Cristina Ros sobre "Els mallorquins" amb motiu del seu cinquanta aniversari.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/01/2017), reflexion sobre la construcció de la identitat mallorquina:

Articles del web relacionats:
Siau qui sou

L'Arcàdia perduda
Adéu, paradís

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px