Banner Top

Joan Mascaró i la grolleria turística

Article publicat al diari Ara Balears (20/07/2018)

Segurament avui un dels nostres mallorquins més universals, el margalidà Joan Mascaró Fornés (1897-1987), simpatitzaria amb grups crítics amb la massificació turística com “Arran” o “Palma Ciutat per a qui l’habita”. El podríem trobar en una concentració a l’aeroport, rebent els nouvinguts al crit de “Qui estima Mallorca, no la destrueix” o “Tourism kills the city”.

Des de Cambrigde estant, on es convertí en una eminència en llengües orientals, l’il·lustre viler es mostrà molt preocupat amb l’inici de l’explotació turística dels anys seixanta. Sempre que visitava seva terra natal, la nostàlgia el corprenia. Al pròleg de la seva obra pòstuma La Creació de la Fe es vanagloriava d’haver nascut “al lloc més bell de la terra. Era a començament del segle, quan el soroll dels cotxes encara no havia destorbat la pau de les carreteres i dels camins, i quan el clar blau del cel encara no havia estat profanat pel renou brutal dels aeroplans [...]. La majoria de gent no es pot imaginar el silenci d’aquells camps i d’aquells caminois”.

mascaro

Joan Mascaró

Mascaró no criticava el turisme en si, sinó la grolleria d’una indústria mancada de tota sensibilitat estètica i medioambiental. Així ho manifestava el 1960 en una carta a Miquel Forteza: “El turisme va matant Mallorca i va matant els mallorquins, molts d’ells vivint dins un egoisme brutal de fer diners. La destrucció de les platges de Mallorca és un crim internacional. Hotels grans fora de tota proporció damunt la platja. Cases grans, moltes de mal gust, casetes de bany, papers d’anuncis als arbres, anuncis monstruosos damunt roques i terres belles, i munt de papers, botelles rompudes i porqueria per les platges [...]. Generacions de gent de bon gust maleiran llur obra [...]”.
 
Anys després aquesta descripció que feia Mascaró de la seva illa profanada comptaria amb un terme propi: “balearització”. Avui és fàcil imaginar el de Santa Margalida atrapat en un dels nombrosos embossos típics ja de qualsevol carretera principal de Mallorca. Continuaria plorant recordant el lament que el 1974 compartí per escrit amb el seu amic Francesc de Borja Moll: “Les nostres illes no mereixen un turisme desenfrenat i egoista. La manca de seny ha estat desbordant [...]. Si fa 30 anys hi hagués hagut un home ric de milions i noble de cor i d’ànima, Mallorca s’hagués pogut salvar, fent un turisme digne de la bellesa gran de Mallorca”.

turismofobiaTurismofòbia?

El nostre intel·lectual insistia que el que necessitava la Mallorca del seu temps no era “Fomento de Turismo”, sinó un “Fomento de Cultura”. Aquesta és la confessió que el 1960 feia per carta a Francesc Moner, batle d’Andratx: “La destrucció de l’encant de Mallorca per manca de seny i cultura és terrible. Les cales meravelloses de Mallorca, amb arenes blanques i mar blava podien ésser llocs de bellesa, i la bellesa ens ensenya molt, més que mestres i llibres, i ens purifica. Hotels i cases s’havien d’haver construït almenys mig kilòmetre lluny, amb un bon gust; i no permetre cases, ni hotels, ni brutor i botelles rompudes vora les platges. El mal ja està fet. Sols queden alguns racons de roques on encara no ha arribat el turisme groller. Hi ha turistes que són gent de bon gust, i ells ploren tant o més com els millors mallorquins la destrucció de molta bellesa de Mallorca. I que vagin alerta els egoistes constructors d’hotels que no pensen més que en fer diners [...]."
 
Avui definitivament, gairebé seixanta anys després d’aquestes fatídiques consideracions, Mascaró no reconeixeria la seva estimada illa. Als seus ulls seria “Mallorcalàndia”, un parc temàtic patrocinat per “Airbnb” i presidit per un lema ja caduc robat a Jorge Luis Borges: “Mallorca es un lugar parecido a la felicidad”. Vivim del turisme, però el turisme ens ha restat qualitat de vida i ha despersonalitzat i extenuat el nostre ecosistema.
 
Som víctimes de la gentrificació, d’habitatges de preus prohibitius que expulsen els pobres oriünds de les seves ciutats; de creuers que provoquen rissagues humanes pels carrers de Palma; de tendes de souvenirs que han substituït comerços tradicionals; de carreteres col·lapsades que no aturen d’estressar-nos; de la contaminació acústica d’avions que ens sobrevolen cada minut; i de l’incivisme del “balconing” que embruta la nostra imatge a l’exterior. Tanmateix, no es tracta de “turismofòbia”, sinó de “capitalismofòbia”, una manera de protestar contra un dels mals de la globalització.

CtBsqpkWEAEsUVK

Creuers devastadors

Davant l’amenaça de l’Unesco de retirar-li la categoria de Patrimoni de la Humanitat, Venècia ja ha estrenat torns per controlar el flux d’accés dels turistes. A Lisboa, el 2014 un grup d’artistes llançà una campanya de cartells reivindicatius contra el danys que causa el turisme a la capital portuguesa. Aquella acció fou l’embrió del documental “Terramotourism”, que compara els efectes devastadors del gran terratrèmol de 1755 amb els que està provocant l’arribada massiva de turistes els darrers anys.
 
A Balears, per combatre el sisme turístic, el Govern ja ha regulat el lloguer vacacional i ha recuperat l’ecotaxa, unes mesures que, malgrat el rebombori inicial, ja fa temps que funcionen amb normalitat en altres indrets d’Europa. Amb tot, l’actual pressió turística requereix d’una planificació més a fons per evitar acabar donat la raó a Llorenç Villalonga, un altre dels nostres insignes literats: “No hi ha més paradisos que els perduts”. Bé ho sabia Mascaró.

Aquí teniu el documental Terramotourism:

 

Articles del web relacionats:
L'exemple de Joan Mascaró
Joan Mascaró, el guia espiritual mallorquí dels Beatles
- Mascaró, el gran mallorquí globolocal
- Adéu, paradís
L'Arcàdia perduda

Mascaró, el gran mallorquí “globolocal”

Article publicat a l'Ara Balears (16/12/2017) dins el dossier especial sobre Joan Mascaró Fornés amb motiu del 120 aniversari del seu naixement.

Sempre m’ha fascinat la figura de Joan Mascaró Fornés, el mallorquí “globolocal” per excel·lència, un home local amb mentalitat global. El seu testimoni s’erigeix en el millor antídot contra l’autoodi i el provincialisme que massa sovint estameneja la nostra comunitat: "Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia”.
 
Des de Cambridge estant, Mascaró no es cansà de fer proselitisme del seu universalisme iniciat a l’hort d’en Degollat de Santa Margalida el 1897: "És una veritat gran, universal [...], que l'home gran s'arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i s'enfila dins els valors universals i, fins i tot, dins l'infinit". El margalidà, imbuït d’un forta espiritualitat, sabia bé el que deia. Sense abandonar la seva llengua materna, per terres britàniques esdevingué tota una eminència en llengües orientals i un dels conradors no natius més brillants de la llengua de Shakespeare. Avui encara no s’aturen de reeditar traduccions seves a l’anglès de les obres més importants de l’hinduisme com els Upanishads, el Bhagavad Gita o el Dhammapada. “Són llànties de foc que cremen a la glòria de Déu”, escrigué.
 
El nostre intel·lectual mallorquí més conegut al món anglosaxó insistia que tot comença pel coneixement profund del nostre entorn: “Els estudis d´idiomes i literatura han de començar pels propis, com també la geografia, la història i la vida. Sempre s´ha d´anar d´allò conegut a allò desconegut [...]. Jo crec que tot d´una que el nostre poble desperti sentirà l´alegria de trobar-se; i a la seva cultura natural hi anirà afegint elements d´altres cultures, sempre amb harmonia [...]. Els infants han de començar a estimar els ocells, flors, plantes, arbres, mar, cel, terra, muntanyes, història, vida, llengua i tradicions de Mallorca abans d´anar a les altres illes, a Catalunya, València, Castella i resta d´Espanya, Europa i tot el món. És la intensitat d´amor que ens fa universals, i aquesta intensitat s´obté anant de les coses de prop a les d´enfora”.

Joan Mascaró amb el seu fill Martí
Joan Mascaró amb el seu fill Martí
 
Mascaró tenia una visió bonhomiosa de la multiculturalitat: “[...] És quan sentim un gran amor per totes les cultures, manifestacions de l’esperit universal de l’home, que podem defensar amb força la nostra. El problema cultural de les nostres terres em preocupa”. En aquest sentit, les seves reflexions sobre la salut de la nostra llengua sonen ben actuals: "Gràcies a Déu que la nostra Catalunya, la gran, té una força del poble que parla l'idioma de Ramon Llull, i la gran força de sa literatura d'ençà de la Renaixença. Però hi ha molt a fer. Hi ha molt a fer: a la família, a l'església, a l'escola, a la vida social, a fer comprendre que l'amor, comprensió i estudi de l'idioma de les Illes, idioma català, és font d'alegria i cultura”.
 
Aquest mallorquí poliglot empeltat de cultura britànica tenia clara la seva identitat nacional: “La nostra tradició, la nostra ànima, la nostra cultura viva del poble, la nostra terra, no és castellana, ni andalusa, ni gallega, ni murciana: és mallorquina. Jo sent un gran amor per Castella i la llengua castellana, estim i admir el seu gran valor, Castella podrà ésser més o més poc que Mallorca, però un fet és evident: no és ni pot ésser mai la mateixa cosa. Hi ha moltes de mares en el món, cada persona té la seva, totes són dignes del nostre respecte, de la nostra simpatia i del nostre amor en Déu, però tenim o hem tengut una mare, única. Voler dir que entre ella i nosaltres no hi ha una relació també única és enganyar-nos, és anar contra la veritat, i tot art i vida noble és veritat”.
 
L’universalisme de Mascaró no estava mancat d’esperit crític: “La cultura no augmenta, sinó que disminueix. Vivim en els començaments bàrbars d’un temps de ciència on els valors morals, espirituals i de bellesa compten per ben poc. Per això és més i més urgent conservar el foc sagrat de la gran tradició humana i espiritual. Els homes d’ara dominen la naturalesa en lloc d’estimar-la, com fa el poeta; dominen la matèria, però dominen ben poc llur esperit; d’això vénen lluites, egoismes i totes les fonts del mal. Vivim en temps on ens manca fe, en lloc de fanatisme; visió espiritual, en lloc de negacions i intoleràncies; un sentit gran i universal de la vida, en lloc de petiteses humanes i inhumanes” .

Joan Mascaró, de jove
Joan Mascaró, de jove
 
L’intel·lectual de Santa Margalida, gran admirador del talant pacifista de Gandhi, no entenia la cultura sense compromís ètic: “Els valors espirituals i els de l’alta cultura han d’anar junts. Tota cultura sense noblesa d’ànima és vanitat, si no petitesa [...]. La humilitat absoluta, que no vol dir humiliació, és el fonament absolut de tota grandesa, i sobretot de la grandesa espiritual. Els fonaments dels grans edificis sempre són en terra plana”. Fidel a aquests principis, Mascaró, de mirada lluminosa, intentà predicar amb l’exemple: “El meu ideal en la vida és bo i noble. No anhel riqueses materials, ni pompa ni vanitats: però sí del més íntim del meu esperit anhel augmentar els meus coneixements perquè, ajudats pels meus propis pensaments i emocions, pugui publicar alguns llibres que siguin útils i contribuir amb el meu granet de sorra al benestar de la humanitat”.
 
L’educació era, per Mascaró, l’únic camí per a la salvació de l’home. És per això que criticà durament els analfabèsties del seu temps, individus que bravegen sense complexos de la seva ignorància: “Diuen que un batle del nostre poble, de Santa Margalida, quan volien fer una escola va dir: ‘¿Per què una escola? Jo no sé llegir ni escriure i m’he fet ric!’ Això, li haurien pogut dir, és una filosofia de solls de porcs. T’has fet ric. De què? De diners? Això és ben poca cosa. Hi ha lladres que també se n’hi han fet. ¿T’has fet ric de bondat, d’amor, de veritat, de servici als altres, de cultura, d’amor a Déu? Perquè si tu et penses que ésser ric de diners és ésser ric, vas ben equivocat”.

Joan Mascaró
Joan Mascaró
 
Cent-vint anys després del seu naixement, cal reivindicar la figura “globolocal” de Mascaró. La seva amplitud de mires ens han de servir perquè aquest petit país nostre deixi de ser una païssa. Necessitam referents intel·lectuals i espirituals com el seu per dignificar una cultura avui massa acomplexada i ridiculitzada per culpa d’un mallorquinisme amarat d’un folklore ranci que només sap defensar “lo nostro” des d’un servilisme acrític envers Madrid. I perquè els estudiants prenguin bona nota de l’universalisme de Mascaró, ja comença a ser ben hora que l’institut del seu poble porti el seu nom. És de justícia!

Aquí teniu la resta d'articles del dossier especial.

Aquí teniu una entrevista a Gonçal López Nadal, professor titular d’Història i Institucions Econòmiques al departament d’Economia Aplicada de la Universitat de les Illes Balears. Va ser amic de Mascaró.

Articles del web relacionats:
- L'exemple de Joan Mascaró
Joan Mascaró, el guia espiritual mallorquí dels Beatles

Aquí teniu el fantàstic documental dedicat a Joan Mascaró Fornés. Es titula "Llànties de foc":


Patriotisme versus nacionalisme

Article publicat a l'Ara Balears (10/11/2017)

La definició la va donar fa uns dies el periodista Iñaki Gabilondo en una entrevista a Catalunya Ràdio: “Anomenam patriotisme el nacionalisme dels països que tenen Estat, i nacionalisme el patriotisme dels països que no tenen Estat”. L’etimologia ens pot il·luminar una mica més. Nació ve del llatí nascor ("néixer") i pàtria de l’expressió terra patria, és a dir, la "terra dels pares", dels avantpassats. Així doncs, molts de nosaltres naixem essent nacionalistes en la terra que també ha vist néixer els nostres pares.
 
Hi va haver un temps en què la gent moria per la pàtria. Al segle I aC Horaci digué: Dulce et decorum pro patria mori (“Dolç i decent és morir per la pàtria”). La mateixa idea guarda l’antic lema franquista de la Guàrdia Civil encara present en algunes casernes: “Todo por la patria”. Davant tanta vehemència identitària, la pàtria pot ser un invent fruit de la nostàlgia. Ho deia el 1997 l’actor argentí Federico Lupi, recentment desaparegut, a la pel·lícula “Martín (Hache)”: “El que se siente patriota, el que cree que pertenece a un país es un tarado mental. La patria es un invento. ¡Qué tengo que ver yo con un tucumano o con un sarteño! Son tan ajenos a mí como un catalán o un portugués [...] Uno se siente parte de muy poca gente. Tu país son tus amigos. ¡Y eso sí se extraña, pero se pasa!”. Amb aquestes reflexions Lupi actualitzava la famosa cita clàssica Ubi bene ibi patria (“On et trobes bé, allà és la teva pàtria”). 

Qui és nacionalista dels tres?
Qui és nacionalista dels tres?
 
Al segle XIX, tanmateix, el concepte pàtria es vinculà amb la llengua. En el cas català, la veu cantant la portà el moviment cultural de la Renaixença. El 1833, des de Madrid, l’escriptor Bonaventura Carles Aribau féu un cant d’enyorança a Catalunya en la seva famosa “Oda a la Pàtria”: “[...] En llemosi [català] soná lo meu primer vagit,/ quant del mugró matern la dolça llet bebia;/ en llemosi al Senyor pregaba cada dia,/ e cántichs llemosins somiaba cada nit [...]”.
 
La importància que Aribau donava a la seva llengua estava en sintonia amb el pensament de Johann Herder, el pare del nacionalisme cultural. Aquest prussià nascut el 1744 visqué en una Europa que es començaria a fragmentar en estats-nació. Ell, però, diferenciava clarament aquests dos conceptes. Mentre un estat és una organització política, una nació és una espècie d’organisme biològic amb  “esperit col·lectiu” (Volksgeist, en alemany), que es manifesta en una mateixa llengua, història i tradició cultural. Herder, però, ressaltava la llengua com a fet diferencial: «Una llengua és un tot orgànic que viu, es desenvolupa i mor com un ésser vivent; la llengua d’un poble és, per dir‐ho així, l’ànima mateixa d’aquest poble, feta visible i tangible.»

Frase bastant qüestionable
Frase bastant qüestionable
Segurament avui Herder no compartiria la frase que etziba qualsevol patriota espanyol des de la superioritat moral: “El nacionalisme es cura viatjant”. És precisament en viatjar quan prenem plena consciència dels nostres trets d’identitat. Lluny de ser excloent i provincià, el nacionalisme de Herder també reivindicava les arrels per estar oberts al món, és a dir, per ser cosmopolites. Es feia seves així unes paraules que al segle I dC pronuncià el filòsof estoic Sèneca: Patria mea totus hic mundus est (“La meva pàtria és tot aquest món”).

Patriotes espanyols
Patriotes espanyols
 
Aquesta visió local amb vocació universal ja compta amb un  nou terme: “globolocal”. A casa nostra en tenim un bon exemple amb Joan Mascaró Fornés. Nascut a Santa Margalida el 1897, gràcies al banquer Joan March, Mascaró es traslladà a Cambridge on es convertí en tota una eminència en llengües orientals. El seu sentiment nacional estava amarat d’amor cap a la resta de cultures: "Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia".
 
Herder propugnava el diàleg cultural de les nacions i deia  que un món, on tots perdéssim els orígens i tots fóssim iguals, seria molt pobre. És el que ja ens passa amb la globalització, que conjuram cantant Raimon: “Qui perd els orígens per la identitat”. A l’altre extrem de Herder trobam el bretó Renan, que va néixer el 1823, vint anys després de la mort del pensador prussià. Ell plantejava que l’existència d’una nació es basa en un “referèndum diari”, és a dir, en la consciència i en les ganes de “ser nació” d’un grup humà, que s’han de renovar any rere any. Així doncs, per a Renan la identitat seria una passió constant de “ser nació”, de persistir per existir.

Paraula de Sèneca
Paraula de Sèneca
 

Ara la nació de Catalunya no es cansa de persistir per existir. No vol quedar aixafada per la totpoderosa i rància Espanya, que d’ençà de l’1-O ha embogit. Incapaç de fer autocrítica, l’ “statu quo” de Madrid creu que el nacionalisme català és una malaltia vírica que s’ha estès i que s’ha d’aturar a qualsevol preu. Ja arriben, però, massa tard. Sorprèn el tarannà d’ambdues parts. Mentre el nacionalisme espanyol -perdó, volia dir patriotisme constitucional- defensa la democràcia des de la intolerància i la repressió, el “sediciós” nacionalisme català reivindica valors tan europeus com el diàleg i el civisme.
 
Espanya, corejada per la ultradreta feixista, té un problema seriós amb ella mateixa. Fins que no es tregui de sobre els tics autoritaris de quaranta anys de dictadura no podrà ser una democràcia normal. Mentrestant, l’anticatalanisme és una cortina de fum perfecta per amagar les vergonyes d’un Estat encara en transició. La presó ja no està reservada per a corruptes, sinó per a nacionalistes. Si no, que ho demanin a Rato, Urdangarin o Matas, grans patriotes.

Globolocals
Globolocals

Aquí teniu un article interessant que parla sobre la cismogenesi. El concepte al·ludeix a conflictes crònics que, en no ser resolts, augmenten l'espiral de violència entre ambdues parts.
 
Per a l’ocasió és molt recomanable aquest text de Carles Capdevila. Es titula “Gent normal i problemes reals” (Diari Ara, 19/01/2001)
 
Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial. Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què és la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.
Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo. Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.
Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores. Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva. Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares. Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills. I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals. I sempre, però sempre, plantaré cara.

Interpretació de
Interpretació de "La riña" de Goya, feta per Joan J. Guillén

Unes reflexions de Xenofont (Hieró, 11): "Tingues la pàtria per casa, els conciutadans per amics, els amics per fills, i els fills, per bocins de la teva ànima".

I per acabar, una reflexió de Musa Anter, escriptor i activista kurd: “Si la meva llengua fa trontollar els ciments del teu Estat, significa que has construït el teu Estat sobre la meva terra”.

Molt recomanable és aquest article d'Ignacio Sánchez-Cuenca. Es titula "La anestesia democrática del nacionalismo español".

I aquí teniu el gag del Polònia de Mario Vargas Llosa, nacionalista espanyol que rebutja els altres nacionalismes:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/11/2017), reflexion sobre què vol dir ser nacionalista:



Articles del web relacionats:
L'exemple de Joan Mascaró
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
País, pàtria, nació

El sentit tràgic de la història

Article publicat a l'Ara Balears (19/10/2015)

La història l’escriuen els pobles. Al segle XVIII el filòsof alemany Herder ja distingí entre Volksgeist (“esperit del poble”) i Zeitgeist (“esperit del temps”). Ambdós conceptes esdevenen el motor del progrés de la humanitat. Segons el Gènesi, el missatge que Déu donà a Adam i Eva fou molt clar: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la”.

Paraula d'Astèrix
Paraula d'Astèrix
 
Tanmateix, el camí cap a la prosperitat s’inicià fa 12.000 anys amb la Revolució Agrícola. Així ho recorda l’escriptor Yuval Noah en el seu interessant llibre Sàpiens: “Va ser el punt d’inflexió, diuen, en què el sàpiens van perdre la simbiosi íntima amb la natura i es van precipitar cap a la cobdícia i l’alienació. Portés cap on portés, el camí no tenia marxa enrere”.
 
Després de la Revolució Científica del segle XVI, el salt definitiu cap a l’abisme es produiria al segle XVIII amb la Revolució Industrial. Aleshores, però, tal com ressalta Noah, la majoria de cultures no creien en el progrés: “Es considerava impossible que els coneixements humans poguessin servir per superar els problemes fonamentals del món. Si fins i tot Mahoma, Jesús, Buda i Confuci –que sabien tot el que s’ha de saber- havien estat incapaços d’eliminar la fam, les malalties, la pobresa i la guerra del món, ¿com podíem esperar que ho féssim nosaltres?
El món naufraga
El món naufraga
 
La Revolució Industrial comptà amb l’escalfor de la Il·lustració, que pecà de supèrbia en pensar que els avenços tecnològics guiats per la raó implicarien un perfeccionament de la pròpia humanitat en tots els aspectes: tots seríem més feliços en un món millor. Amb tot, aquest optimisme intel·lectual lligat al progrés és una quimera. El crit d’alarma el féu el 1818 l’escriptora Mary Shelley amb l’obra Frankenstein o El modern Prometeu. El protagonista, el doctor Frankenstein, és presentat com el famós tità de la mitologia grega que, per ordre de Zeus, modelà amb fang els primers homes. El seu objectiu és crear una criatura que fregui la perfecció. L’intent, amb tot, li surt malament perquè dóna vida a un ésser molt lleig, però molt amorós, que es rebel·la contra el rebuig que li manifesta la gent pel seu físic.

La raça humana (Brecht Vandenbroucke)
La raça humana (Brecht Vandenbroucke)

La història del doctor Frankenstein va veure la llum en un moment històric en què l’home començava a sentir per primera vegada el perill de fer un dany irreparable amb els seus propis invents. Segur que avui Mary Shelley no estaria tranquil·la amb totes les revolucions que hi ha hagut: des de les armes nuclears fins a l’enginyeria genètica, on les lleis de la selecció natural de Darwin han estat substituïdes per les lleis del disseny intel·ligent d’uns mortals que juguen a ser déus.

La condició humana
La condició humana
 
Ara, en un món amb més benestar, tenim més esperança de vida, però no tenim molta d’esperança en el futur de l’espècie humana. Vista la nostra trajectòria, queda clar que progrés tecnològic no implica necessàriament progrés moral. D’això ja se n’han encarregat a bastament les novel·les distòpiques, aquelles que imaginen un futur indesitjable.
 
Els més pessimistes ja reclamen una segona Il·lustració més catàrtica per combatre l’actual  degradació espiritual de l’home. La història –diuen- té els dies comptats si no hi ha un fort canvi de timó en aquest món tan complex que va a la deriva. Poc es podia imaginar l’Homo Sapiens el recorregut que tendria la seva aventura intel·lectual. De l’eufòria hem passat al desencís. Aquest és el sentit tràgic de la història: qui han volgut canviar el món són qui l’han degradat. Déu encara no se sap avenir de l’ordre que donà a Adam i Eva. Amb tantes guerres, injustícies socials i hecatombes ecològiques encara estam esperant el final feliç del bondadós progrés. Abans, però, ja haurà arribat el dia del Judici Final.

Escalfament de la Terra
Escalfament de la Terra

Aquí teniu una il·lustració que reflecteix molt bé l’actual pessimisme mundial. És d’un autor alemany desconegut i es titula “El món sota la caperutxa d’un boig” (c. 1600). La seva figura central, un bufó, conté diverses al·lusions a la bogeria del gènere humà: a la dreta, l’asta amb una esfera de vidre, símbol de la fragilitat humana; a dalt, el Nosce te ipsum (“Coneix-te a tu mateix”) de Sòcrates, com a antídot contra la bogeria.

“El món sota la caperutxa d’un boig” (c. 1600)
“El món sota la caperutxa d’un boig” (c. 1600)

Aquí teniu un interessant article sobre el mite del progrés de Melcior Comes, titulat "Només és un telèfon".

Qui es va mostrar molt preocupat amb la idea de progrés va ser el filòsof alemany Walter Benjamin (1892-1940). Aquestes són les seves reflexions a propòsit del quadre Angelus Novus del pintor suís Paul Klee (1879-1940):

Angelus Novus
Angelus Novus

“Hi ha un quadre de Klee (1920) que es titula Angelus Novus. S’hi veu un àngel en el moment d’allunyar-se d’alguna cosa sobre la qual clava la mirada. Té els ulls desencaixats, la boca oberta i les ales esteses. L’àngel de la Història deu tenir aquest aspecte. La seva cara està girada cap al passat. En el que per a nosaltres sembla una cadena d’esdeveniments, ell hi veu una catàstrofe única, que acumula sense parar ruïna sobre ruïna i s’abraona als seus peus. L’àngel voldria aturar-se, despertar els morts i recompondre allò malmès. Però una tempesta baixa del Paradís i s’arremolina a les seves ales i és tan forta que l’àngel no pot plegar-les... Aquesta tempesta l’arrossega irresistiblement cap al futur, al qual gira l’esquena mentre el cúmul de ruïnes puja davant d’ell cap al cel. Tal tempesta és el que anomenem progrés".


Igual d’interessants són les reflexions de Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987):

“La cultura no augmenta, sinó que disminueix. Vivim en els començaments bàrbars d’un temps de ciència on els valors morals, espirituals i de bellesa compten per ben poc. Per això és més i més urgent conservar el foc sagrat de la gran tradició humana i espiritual. Els homes d’ara dominen la naturalesa en lloc d’estimar-la, com fa el poeta; dominen la matèria, però dominen ben poc llur esperit; d’això vénen lluites, egoismes i totes les fonts del mal. Vivim en temps on ens manca fe, en lloc de fanatisme; visió espiritual, en lloc de negacions i intoleràncies; un sentit gran i universal de la vida, en lloc de petiteses humanes i inhumanes” (“Joan Mascaró, la vila i els margalidans”, Tintinnabula, 2017)

 

I per acabar amb una mica d’optimisme, aquí teniu el famós poema de Jorge Luis Borges titulat “Los justos”:

Un hombre que cultiva su jardín, como quería Voltaire. 
El que agradece que en la tierra haya música. 
El que descubre con placer una etimología. 
Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez. 
El ceramista que premedita un color y una forma. 
El tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada. 
Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto. 
El que acaricia a un animal dormido. 
El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho. 
El que agradece que en la tierra haya Stevenson. 
El que prefiere que los otros tengan razón. 
Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo.


En tot cas, per revertir aquesta visió tan pessimista del món, no us podeu perdre aquest programa de "Món3/24", de TV3, titulat "Un món de bon rotllo (o per què no estem tan malament com creiem
". És sensacional!

Aquí teniu un interessant article de Carles Casajuana titulat "La paradoja de Pinker".

I aquí teniu el famós passatge de l’Antic Testament (Eclesiastès 1, 2-11):

Tot és vanitat. No hi ha res de nou en aquest món

Vanitat de vanitats!, deia el Predicador;
vanitat de vanitats, tot és vanitat!
Què en treu l’home de tot el seu esforç
amb què s’afanya en aquest món

Una generació se’n va i una altra generació ve,
però la terra roman sempre.
El sol surt i el sol es pon, i s’apressa
cap al lloc d’on torna a sortir.
El vent va cap al sud i gira cap al nord;
fa voltes i més voltes,
i amb el seus giravolts retorna, el vent.
Tots els rius van a parar al mar,
i el mar no s’omple,
i del lloc on han sortit, els rius
tornen per fluir de nou.
Totes les coses són carregoses.
Ningú no pot dir que l’ull no es cansa de mirar,
ni que l’oïda no està farta de sentir.
Allò que ha estat és el que serà,
i allò que es va fer és el que es farà;
que no hi ha cap cosa nova en aquest món.
Si hi ha alguna cosa nova de la qual es pugui dir:
“Mira, això és nou”, ja va existir en els segles anteriors.
De les coses passades no en queda record;
ni tampoc no en quedarà,
en aquells que vinguin,
de les coses que han de ser després.


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/02/2018), reflexion sobre el mite del progrés. Ho faig a partir del llibre "Sàpiens", de l’escriptor israelià Yuval Noah:




Aquí teniu el poema d'Ovidi Montllor, musicat per Feliu Ventura, "Serà un dia que durarà anys":


I per acabar, aquí teniu l'escena final de Blade Runner, les famoses "llágrimas en la lluvia":



El 1927 el director austríac Fritz Lang també oferia una visió pessimista del progrés en la seva cèlebre pel·lícula Metròpoli. Aquí en teniu el tràiler:


Per completar la informació, us recoman aquest article del filòsof Rafel Argullol titulat "Naixement i mort d'un paisatge".

Articles del web relacionats:

La degradació humana
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px