Banner Top

Recordau amb el cor!

Antigament es creia que el cor era la seu de la memòria. Així ho reflecteix el nostre verb recordar que al·ludeix a l’acció de tornar (re-) a passar una idea pel cor (cor, cordis, en llatí).

En portuguès, saber una cosa de memòria és “conèixer-la de cor”; en francès, apprendre par coeur; en anglès, to learn by heart; i, en castellà, de manera residual, també es diu “saber algo de coro”. En romanès, en canvi, el cor rep el nom d’inima, és a dir, “ànima”.

En anglès, cal diferenciar entre memory i memento. Memory és el record del passat, llunyà; en canvi, memento és el record més immediat -deriva de l’imperatiu futur homònim llatí (“recorda”).

imagenes con frases sobre recuerdos

Paraules cordials
Cor, cordis té una família amplíssima de derivats: coratge, rècord, acord, concòrdia, cordial, discòrdia, acordió, incordi o misericòrdia (+ miser, “pobre”). I els que sou castellanoparlants deixau-vos dur amb “cordura” (= seny) per les vostres “corazonadas” (= pressentiments)! En grec cor és és καρδία, d’on tenim cardiòleg, cardiopatia, taquicàrdia o miocardi (part muscular del cor).  

coraz

Raó versus cor

M’heu de creure de tot cor. No debades, aquest verb comparteix amb el motor de les nostres constants vitals l’arrel indoeuropea *kerd-, que precisament significa “cor” i que també trobam present en l’anglès heart i en l’alemany Herz. Quan creim, per tant, el que feim és “posar el cor en quelcom”. Del llatí credo (“creure”) tenim crèdulcredencial, crèdit, creditor, creença i, en castellà “engreído” (hereu del verb de l’edat mitjana “encreerse”, és a dir, “creure’s superior”).

Si, en un moment de crisi existencial, no sabeu a qui creure, si al cor o a la raó, basta que tengueu en compte la frase que al segle XVII va pronunciar el filòsof i matemàtic francès Blaise Pascal: “El cor té raons que la raó no comprèn”.

A la seva famosa obra El Petit Príncep, Antoine de Saint-Exupéry també ens apel·la al cor: “Només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls”.

cor rao 1

L'etern equilibri entre cor i raó

Molts d’anys amb estirada d’orelles
A part del cor, els romans consideraven que el lòbul de l’orella també era la seu de la memòria. A posta se’l tocaven quan volien no oblidar-se d’una cosa. I tocaven el d’una persona quan la volien felicitar el dia del seu aniversari. Era una manera de recordar-li el pas del temps. En tot cas, l’acte només implicava tocar el lòbul de l’altri amb dos dits, sense estirar. Avui, a més d’un l’orella li queda ben vermella davant la insistència dels seus suposats “amics”.

anivesari

El martiri dels anirversaris

A Alemanya, hi ha expressions que encara són més fidels al sentit memorístic que els romans donaren a l’orella. Una d’elles és Sich etwas hinter die Ohren schreiben, que significa “escriure’s alguna cosa darrere l’orella” per tal que no se n’oblidi.

Perquè us recordeu de tot plegat us deix amb una frase del gran filòleg Joan Veny, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 2015: “El record és la memòria del cor”. Gabriel García Márquez matisà aquesta idea: "La memoria del corazón elimina los malos recuerdos y magnifica los buenos, y gracias a ese artificio, logramos sobrellevar el pasado”.

De tota manera, la millor definició de record és de Miquel Albero, el meu estimat company a l’IES Pau Casesnoves, que desgraciadament ja ens ha deixat:

“Perquè els records només són això, evocacions del que ens ha colpit, les imatges que ens resten a no sé quin indret de la memòria, a la part esquerra o a la part dreta del cervell... Tant fa! Els records, com la literatura, com aquest mateix text que escric, són ficció que pren forma gràcies al sortilegi de l’enyorança que ho entela tot amb la poeticitat que cadascú pot generar. Per tant, són literatura, ficció a la carta. Sovint recordem el que volem i ho vestim amb el tint que desitgem. Sovint no. Sovint el record és tan fort que ens abdueix involuntàriament i ens condueix al somni o al malson”.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (19/01/2018), reflexion sobre la cita de Pascal: "El cor té raons que la raó no comprèn".

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/04/2017), reflexion sobre els records:

 

Si teniu problemes de memòria no us podeu perdre la pel·lícula "Memento", thriller psicològic de Christopher Nolan (2000):

 

Aquí teniu el capítol del programa "Amb filosofia" dedicat a la memòria:

 

I aquí teniu la gran cançó de Barbra Streisand "Memory":

 

Articles del web relacionats:
-
 Muses inspiradores

La veritat no s'oblida mai

Els grecs mai no oblidaren la veritat. En la llengua d’Homer aquest terme era ἀλήθεια. La paraula estava formada per α privativa i per λήθη (“oblit”) i avui és present en el nom propi d’Alícia, és a dir, “la que no oblida” -elles sí que mai no obliden la veritat!
 
En la mitologia grega, Lete (l’ “oblit”) era filla d’Eris, la deessa de la discòrdia. El seu nom serviria per batiar un dels rius de l’inframón, el Leteu, que es trobava al bell mig dels Camps Elisis, el destí dels benaurats. Els morts bevien de les seves aigües per oblidar del tot la seva vida terrestre. D’aquesta manera, segons l’orfisme, es podien reencarnar en uns altres cossos.

veritat Guinea

Paraula de Nova Guinea

L’arrel de λήθη és el verb λανθάνω (“ocultar”, “passar desapercebut”, “fer oblidar”), que també ens donà letargia (+ ἀργός, “peresós”, “ociós”), estat de somnolència perllongada i profunda, també sinònim d’inacció, d’indiferència. L’equivalent llatí de λανθάνω seria lateo, d’on tenim latent, dit d’una cosa que existeix sense manifestar-se a l'exterior. 
 
Si ens oblidam de totes aquestes paraules en tenir-les a la punta de la llengua, en aquest cas patim de letològica (+ λόγος, “estudi”, “paraula”). El terme va ser popularitzat a principis del segle XX pel psicòleg suís Carl Jung. Qui, però, desgraciadament no es recorden de res són els malalts d’Alzheimer. Aquesta patologia agafa el nom del metge alemany Alois Alzheimer (1864-1915). Va ser, però, un company seu de laboratori, Emil Kraepelin, qui la va batiar així el 1910. Cada 21 de setembre se celebra el Dia Internacional de l’Alzheimer.

La mentida no té peus
El poeta romà Fedre (segle I dC), d’origen grec, va escriure una faula molt optimista sobre la veritat titulada Prometeu i l’Engany (Dolus, en llatí). Ens hi explica que el tità filantrop Prometeu estava sorprès per les mentides que els homes es deien entre si. Per contrarestar aquesta conducta, va decidir modelar amb fang la figura de la veritat.

Prometeo creaci

Prometeu, el forjador de la humanitat

Mentre estava ocupat en la seva obra, Prometeu fou requerit pels déus. Aleshores deixà la feina en mans del seu ajudant, l’Engany. Aquell aprenent, en veure’s sol, va decidir imitar el seu mestre. Així, modelà una rèplica de la Veritat. Però no va ser prou previsor, va fer curt de fang i no va poder acabar-li els peus.

Quan Prometeu va tornar, va trobar el seu ajudant una mica preocupat. No li va dir res i va introduir les dues estàtues al forn. En estar cuites, el tità els va donar vida acostant al seu pit la flama del foc que havia robat de la farga d’Hefest. La Veritat es va posar a caminar de seguida, mentre que la figura mutilada de l’Engany es va quedar immòbil. El missatge de la faula és clar: La veritat sempre s’obre pas entre els homes, mentre que la mentida no s’imposa perquè no té peus.

La boca de la veritat
Si cercau la veritat heu d'anar fins a Itàlia a posar la mà a la Bocca della Verità. És la claveguera (segons una teoria) més famosa del món amb forma de màscara de marbre. Amb un diàmetre d'1,75 metres, des del segle XVII decora una paret de l’església Santa Maria in Cosmedin a Roma. Representa un rostre masculí amb barba que alguns identifiquen amb Júpiter. Tot i que es desconeix la seva utilitat, a la pel·lícula Vacances a Roma (1953), protagonitzada per Gregory Peck i Audrey Hepburn, es diu que qui menteix perd la mà en introduir-la en la Bocca della Verità. Aquí teniu el moment de la pel·lícula:

 

En aquest enllaç teniu més informació sobre la Bocca della Verità.

Per acabar, una frase de Martin Luther King: «La teva veritat augmenta quan aprens a escoltar la veritat dels altres».

Aquí teniu informació sobre la teoria de les idees de Plató.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/06/2017), reflexion sobre el concepte postveritat:


Articles del web relacionats:

La veritat de la mentida
La síndrome d'Epitemeu o la cultura de l'oblit
- Tot és mentida
Paraules adulterades
Les llavors de la discòrdia
La postveritat segons Aristòtil
L'etern retorn del Gran Germà
On és la veritat?
Matar el missatger en temps de la postveritat
La veritat de la mentida

Entrevista a Joan Veny

Entrevista feta per al diari "Ara Balears" (16/08/2014)

Joan Veny: “Aquí el castellà és una llengua sobrevinguda”

Joan Veny i Clar (Campos, 1932) és un dels filòlegs de més prestigi de la llengua catalana, conegut sobretot pel llibre Els parlars catalans (1978). Molts el consideren l’hereu natural d’un altre il·lustre filòleg mallorquí, mossèn Antoni Maria Alcover, el fundador de la dialectologia. Ell mateix ho atribueix a coses del destí. “L’any que ell morí jo vaig néixer”, diu amb una rialla a la boca. Catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, Veny aprofita la jubilació per fer encara més feina. Actualment coordina dos projectes molt ambiciosos: un atles lingüístic de totes les llengües romàniques i un altre de centrat en la nostra.

Per continuar llegint l'entrevista, cliclau aquí.

I aquí teniu l'entrevista que el desembre de 2007 li vaig fer per al setmanari El Temps (Núm. 1.227): "Convé que ens acostumem a sentir accents diferent".

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px