Banner Top

L'esplendor medieval del català

Extracte del reportatge "L'esplendor medieval" publicat el setembre de 2015 en el dossier especial de la revista Sàpiens amb motiu de l’Onze de Setembre: “La història d’una llengua irreductible” (Núm. 160) . 

A partir del segle XIII es produeix la gran expansió política de la Corona d’Aragó per la Mediterrània. Aquesta embranzida permet al català emancipar-se de l’occità i assolir una gran maduresa formal com a llengua literària. Amb les aportacions de Ramon Llull i amb el suport propagandístic de la Cancelleria reial, no hi ha cap gènere que es resisteixi al “pus bell catalanesc del món”, en paraules de Ramon Muntaner. 

El 1137 s’havia creat la Confederació catalano-aragonesa amb el matrimoni de Ramon Berenguer IV, representant dels comtats catalans, i Peronella d’Aragó. En un primer moment, aquesta unió implicà una forta diglòssia: mentre el català funcionava com a llengua instrumental, l’occità o provençal esdevenia la llengua literària per antonomàsia. Les tornes començaren a canviar a partir del 1213 arran de la desfeta a la batalla de Muret, on es perderen els territoris del nord dels Pirineus, tret de Montpeller.

Jaume I el Conqueridor, hereu de Pere I el Catòlic mort a Muret, va renunciar a recuperar aquelles terres. Empès per les demandes d’ajut per part dels mercaders catalans, que sovint eren atacats pels pirates sarraïns prop de les costes balears, el nou monarca va dirigir els seus esforços cap al sud peninsular. Així, arrabassà als àrabs Mallorca (1229) i València (1238), mentre que l’ocupació d’Eivissa (1235) la deixà en mans de l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí. Menorca no seria sotmesa del tot fins el 1287 per obra del rei Alfons III el Liberal.

Relacionat amb el tema, és interessant aquest article titulat "Porta't bé o vindran els catalans".

I aquest altre article parla de l'època en què Sicília es parlava català.

Aquest reportatge de David Garrido es titula "De quan la nació catalana solcava les mars: la Santa Armada (1398-1400)".De quan la nació catalana solcava les mars: la Santa Armada (1398-1400)".

Aquest dossier parla sobre la història del català.

Articles del web relacionats:
- I, tanmateix, és català!
L'origen llatí de l'article salat
Entrevista a Joan Veny
-
Països Catalans en el divan
-
Qui és en Pep Gonella?
L'esplendor medieval del català

I aquest són uns reportatges meus a l'Ara Balears:
Les arrels de l'anticatalanisme illenc
Quan el català sortí de la clandestinitat
Quan el català es normalitzà a l'escola

Quan les illes eren independents

Extracte del reportatge publicat el juny 2007 a la revista Sàpiens (Núm. 56) amb l’assessorament de Pau Cateura, catedràtic d’Història Medieval de la UIB i membre de la Reial Acadèmia de la Història.

Hi va haver un temps en què les Balears van tenir una monarquia pròpia. El 1276, en morir el rei Jaume I, la corona catalanoaragonesa es repartí entre els dos fills del Conqueridor. Pere el Gran es quedà amb el tros més gran del pastís. Jaume II, amb el més petit, el Regne de Mallorca. Les intrigues familiars acabaren amb aquest reialme insular. Foren tan sols 73 anys d’independència però el seu llegat encara és molt present a l’arxipèlag. 

Sovint, a Mallorca, els qui volen marcar distàncies amb Catalunya evoquen amb orgull l’època d’esplendorosa independència que suposà el Regne de Mallorca (1276-1349). Fou en morir el rei Jaume I. Qui tant contribuí a fixar les bases de la corona catalanoaragonesa (veure Sàpiens núm. 50) deixà un testament que portaria cua. L’infant Pere, el major dels fills supervivents, rebé el que passà a ser la Corona d’Aragó integrada pel propi regne d’Aragó, el de València i el comtat de Barcelona. Jaume II, el fill petit, heretà el Regne de Mallorca. A part de l’illa major de les Balears, aquest regne incloïa les Pitiüses i Menorca com a illes adjacents, els comtats pirinencs del Rosselló, la Cerdanya i Conflent, la ciutat de Montpeller i els enclavaments de Carladès i Omeladès. La partició responia a un sol motiu: en una època plenament feudal, molts monarques consideraven els seus estats patrimoni personal i, com tal, a la seva mort, els repartien entre els seus descendents.
 
Intuint ja les ambiciones del seu primogènit, Jaume I deixà clar en el testament que el Regne de Mallorca havia de mantenir-se perpètuament, amb tota la seva integritat, sota l’autoritat dels seus monarques. No hi podia haver cap mena de submissió en forma de vassallatge als reis de la Corona d’Aragó. Dies abans de morir, el Conqueridor fins i tot féu cridar el seu fill Pere, oí missa amb ell i després, amb paraules emocionades, li encarregà que honrés i estimés el seu germà petit i que es conformés amb la seva part, ja que era el preferit en la distribució de l’herència. Tanmateix, Pere, que per alguna cosa ha passat a la història com “el Gran”, mai no acceptà de bon grat la voluntat del seu pare. No podia consentir que el seu germà es quedés amb uns territoris de vital importància per a la seva política expansionista tant cap al Mediterrani com cap a França.

Aquí teniu el capítol 5 del programa "La Increïble Història de les Illes Balears", d'IB3 Televisió, dedicat al Regne de Mallorca.

I el capítol 97 d' "Això és mel" també tracta aquest període històric de les nostres illes.

Aquí teniu un reportatge molt interessant de Francesc Rotger titulat "El joc de trons de la Corona d'Aragó".


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px