Banner Top

Despostisme il·lustrat

Article publicat a l'Ara Balears (25/09/2016)

La democràcia, vestida de populisme, comença a preocupar 2.500 anys després del seu naixement a Atenes. En les passades eleccions generals, a pesar de tots els escàndols ventilats, la corruptocràcia del PP va treure múscul i tornà a deixar en evidència la nostra síndrome d’Estocolm: per molt que ens robin, els tornarem a votar. “I, tanmateix, jo també faria el mateix si estigués en el seu lloc”, degué pensar més d’una ment ofuscada pels estralls de la crisi. La corrupció, doncs, s’ha convertit en pecata minuta. Tristament hem arribat a aquest nivell d’indecència moral.

Corruptocràcia
Corruptocràcia
 
Davant l’amenaça d’unes terceres eleccions, cobren força les paraules que pronuncià al segle I aC el gran orador romà Ciceró: “Res és més inconstant que el poble, res més impenetrable que la voluntat dels homes, res més fal·laç que la resposta dels comicis”. A la segona meitat del segle XVIII alguns monarques europeus s’entestaren a actuar amb seny pels seus súbdits. Fou el que es conegué com  a despotisme il·lustrat. Sense renunciar a la seva condició de sobirans absoluts, pretenien posar en pràctica les idees de la revolucionària Il·lustració. Així, pel bé de la ciutadania, la seva consigna fou “tot per al poble, però sense el poble”.
 
Dèspotes il·lustrats, com ara Maria Teresa d’Àustria, Frederic II de Prússia, Lluís XVI de França o Carles III d’Espanya, desenvoluparen una política de reformes ambicioses en diversos àmbits: educació, economia, justícia, agricultura, llibertat de premsa o tolerància religiosa. Tanmateix, aquells reis absoluts, convertits per a l’ocasió en “reis filòsofs”, varen tenir poca capacitat per a transformar la societat. De res serví que fossin assessorats per intel·lectuals de la talla de Voltaire o Diderot. No debades, els seus plans progressistes toparen aviat amb els privilegis de la noblesa i el clergat, a qui tant necessitaven per a mantenir l’ordre social. A mitjà termini, doncs, el despotisme il·lustrat es va revelar inviable. Quedava aplanat així el camí cap a la Revolució francesa i les grans revolucions del segle XIX.

Frederic II de Prússia i Voltaire al palau alemany de Sans-Souci, segons Adolph von Menzel.
Frederic II de Prússia i Voltaire al palau alemany de Sans-Souci, segons Adolph von Menzel.
 
Tal com ja apuntà Ciceró, deixar determinades decisions en mans del poble pot ser molt perillós. A l’espera de les conseqüències que pot tenir el Brexit, un altre cas prou il·lustratiu és la regulació de la pena de mort als Estats Units. El 2012 Califòrnia aprovà per referèndum mantenir-la. El 2009, en canvi, a Nou Mèxic, el Governador Bill Richardson la commutà per la cadena perpètua, sense consultar-ho als ciutadans. Tot és molt discutible. Quan els resultats electorals no són del nostre gust, ens atrevim a dir que la gent no sap votar o que és fàcil de manipular per uns mitjans de comunicació omnipotents. Aleshores alguns sospiren un altre cop pel despotisme il·lustrat en forma de tecnocràcia. La dicotomia és ben senzilla: experts versus sonats il·luminats. Amb les eleccions nord-americanes a la volta de la cantonada, mig món ja tremola davant una possible victòria del bufó Donald Trump, que es convertiria així en el Neró dels nous temps.
 
Al segle IV aC Plató i Aristòtil ja criticaren durament la pionera democràcia atenesa, que, tanmateix, tenia poc a veure amb la nostra -entre d’altres coses, només hi votava el 10 per cent de la població i vetava la participació de les dones i estrangers. Aquell “govern del poble”, nascut per combatre les oligarques, era qui havia condemnat a mort el gran mestre Sòcrates, “el més savi de tots els homes” segons l’oracle de Delfos. Ambdós filòsofs lamentaren que un projecte polític tan engrescador s’hagués pervertit per culpa dels demagogs, els agitadors de masses. Avui, la nostra democràcia torna a estar estamenejada pels mateixos falsos profetes de l’Atenes clàssica. A l’hora de la veritat, es riuen de la separació de poders que al segle XVIII propugnà Montesquieu per garantir l’èxit del “menys dolent dels sistemes polítics”, en paraules de Churchill. L’actual manca de talant democràtic dels nostres dirigents serà el que acabarà per esgotar la veu del poble. En asseure’s per formar govern, ningú no vol moure fitxa, convençut que la ciutadania s’ha equivocat triant el partit contrari.

Paraula de Saramago
Paraula de Saramago

Ens cas que es convoquin unes terceres eleccions, cada cop sembla menys fantasiosa la novel·la de José Saramago,  Assaig sobre la lucidesa. Parla d’una ciutat on la majoria dels ciutadans decideix votar en blanc. En repetir-se els comicis, la tendència va en augment. Aleshores el govern, desconcertat, es posa a cercar els culpables d’una rebel·lió pacífica nascuda d’un poble cansat de la insolvència dels seus polítics. Vist l’actual bloqueig institucional i la desídia ciutadana que genera, per ventura seria més ràpid que l’Estat convocàs ja oposicions a tots els estaments. La meritocràcia hauria de ser el nou despotisme il·lustrat amb els seus oportuns mecanismes de control. Tanmateix, no hem de ser il·lusos. Com ja passà al segle XVIII, els entrebancs vendrien igualment dels poders fàctics. Així doncs, quina alternativa ens queda?

Paraula de Montesquieu
Paraula de Montesquieu


Per acabar, us recoman aquest article del filòsof Josep Ramoneda: "Adéu, democràcia". Aquest altre, del mateix autor, parla de la guerra dels referèndums.

Articles del web relacionats:
Si Ciceró aixecàs el cap
La mort del mestre
Democràcia obsoleta
- L'esperançadora democràcia digital

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/10/2016), reflexion sobre el sentit de l'actual democràcia:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/09/2018) reflexion sobre els populismes:

Les víctimes silenciades d'IB3

Article publicat a l'Ara Balears (27/09/2015)

El desè aniversari d’IB3 ha passat sense pena ni glòria, cosa que evidencia una vegada més la desídia dels seus gestors. És una vertadera llàstima que s’estigui desaprofitant un instrument de luxe per vertebrar una comunitat tan malmenada i acomplexada culturalment com la nostra. N’hi ha que, davant d’alguns programes del tot insultats o de pseudoperiodistes que bravegen de la seva mediocritat, en tenen suficient per demanar el tancament de l’ens autonòmic sense tenir en compte la professionalitat de la resta dels seus treballadors. Ells són, en realitat, les vertaderes víctimes silenciades d’un projecte que va néixer de la megalomania de l’expresident Jaume Matas i que ara, salvant comptats espais, s’ha reconvertit en un canal temàtic (“Canal Cocina”?), de servei impúdic, per culpa de la ineficàcia dels nostres polítics.

Durant
aquests deu anys els treballadors d’IB3 n’han vist de tots colors, tant amb governs del PP com del Pacte de Progrés. Ha imperat el discurs de la por per part de directius de nul·la intel·ligència emocional que, un cop consumada la seva política de terra cremada, han vist premiada la seva manifesta ineptitud amb altres càrrecs de responsabilitat que pagam tots nosaltres. I mentre tot això passava l’oposició callava a l’espera que arribàs el seu torn en aquest serial de “Can Boom”. Així, l’ens autonòmic ha esdevingut una païssa on cada partit ha col·locat els “seus” tan sols amb ànim propagandístic – tanmateix, això no ha servit de res atesos els tres canvis de govern que hi ha hagut aquesta dècada.

Ara els treballadors d’IB3 estan igual de desesperançats amb el nou de govern progressista, que, tres mesos després de les eleccions, continua sense donar senyals de vida –es deu haver quedat adormit amb les desfasades pel·lícules de l’oest de sobretaula que tant agraden a la nostra televisió pública. El crit d’alarma l’ha fet l’encara director general de l’ens, Josep Codony, digitat pel PP, que, atesa la seva dubtosa formació, mai no s’hagués imaginat guanyar tants de doblers amb els nostres impostos. Ha estat ell qui, davant tothom, ha deixat en ridícul els seus nous protectors, nomenant pel seu compte un nou director de la televisió, el realitzador Antoni Bauzá, “alma mater” de l’inoblidable programa “Nit de Bauxa”, de Canal 4.

IB3, la nova intereconomia balear
IB3, la nova intereconomia balear

Davant tal humiliació –Codony no vol dimitir per poder cobrar l’atur-, una poruga i anodina esquerra ja ha posat fil a l’agulla. Tot apunta, però, que la tan promesa redefinició de l’actual model audiovisual només suposarà el canvi de la cúpula directiva d’IB3. Ja ho recordava molt encertadament fa una setmana, a l’Ara Balears, el periodista Rafel Gallego: “Canviar-ho tot perquè no canviï res”, en al·lusió a una cèlebre frase de l’obra “Il Gattopardo”, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa.

La gestió d’IB3 és el millor exemple de la manca d’empenta d’aquest flamant govern, que tantes expectatives havia generat. El PSIB continua exercint de “casta” abonada al nepotisme, Més ja ha desertat de les seves funcions aclaparat per una responsabilitat inesperada i el novell Podemos encara no sap a què juga. Els grans damnificats de tanta deixadesa i incompetència són uns votants estafats i uns treballadors que, tanmateix, sempre s’han sentit maltractats mentre es dilapidaven milionades per alimentar la insaciable fera mediàtica. És ben hora que algú els comenci a valorar com pertoca. Hi ha massa paràsits que els anul·len!

Per recuperar la seva raó de ser –la de servei públic-, la nostra desprestigiada IB3 necessita està en mans de professionals de la comunicació i no de polítics servils –el moment més surrealista fou quan, en la passada legislatura, el vicepresident Antonio Gómez, guarda forestal de professió, hagué d’assumir de manera provisional el càrrec de director de l’ens. Si no hi ha un fort canvi de timó, el vaixell que ara tothom critica s’acabarà d’enfonsar i després tot seran lamentacions. Ara, però, sembla que la prioritat de l’executiu de Francina Armengol és crear una “imprescindible” facultat medicina –si s’ha de gestionar com IB3 estam ben arreglats! Així doncs, no ens queda altra que resignar-nos a ser, com alguns volen, unes illes de pandereta. El PP ja es torna a veure en el Govern d’aquí quatre anys. Els haurem de donar la benvinguda com es mereixen: “Uep! Com anam?”

Articles relacionats: Ànims, companys d'IB3! (Ara Balears, 13/10/2013)

La mare llibertat

Article publicat a l'Ara Balears (27/07/2015)

La llibertat és el fil conductor de la història de la humanitat. El primer document escrit més antic que tenim d’aquest concepte data de devers l’any 2.300 aC. A la ciutat-estat sumèria de Lagash algú va inscriure sobre una tauleta d’argila el símbol cuneïforme de l’Ama-gi, que, traduït literalment, significa “tornar a la mare”. Per aquell temps el rei Urukagina acabava de fer-se amb les regnes d’una regió sumida en la misèria per culpa de la corrupció dels seus anteriors governants. El nou monarca es proposà acabar amb aquella situació del tot insostenible. Els textos de l’època així ho asseguren: “Alliberà els habitants de Lagash de la usura [...], de la fam i de l’assassinat”. Amb la paraula Ama-gi (“tornar a la mare”) es consignava la voluntat reial de retornar la ciutat a un estat anterior de major puresa, que honrava els desitjos dels déus.
 
Amigi vol dir llibertat
Ama-gi vol dir llibertat

Avui Catalunya torna abraçar aquest antic concepte sumeri de llibertat. Vol “tornar a la mare” per començar des de zero, lliure de la relació tan tòxica que des de fa temps manté amb Espanya a nivell institucional. Els més crítics diran que la condició humana és igual de corrupta pertot i que, per tant, el retorn a una pàtria edènica no és garantia d’èxit. Certament és així. A Catalunya, amb el “cas Millet” i el “cas Pujol” ja n’estan ben servits. Hi ha, però, una diferència clara. Espanya és esclava del seu passat imperialista i tan sols s’aferra al discurs de la por. Catalunya, en canvi, té ànim constructiu i ofereix propostes engrescadores de futur per als seus conciutadans.  És el que ja es coneix com “la revolució dels somriures”. Vista la incapacitat estatal de concebre un estat federal –tant amb el PP com amb el PSOE-, ja no hi ha alternativa que valgui. A pesar de les incerteses, pot més la il·lusió per una societat millor que no pas l’immobilisme improductiu i castrador de Castella.

Il·lustració prou eloqüent del diari britànic The Guardian
Il·lustració prou eloqüent del diari britànic The Guardian
 
Enmig d’aquest clima de desafecció, Felip VI, que encara no s’ha tret de sobre la caspa heretada, insisteix que Espanya és “una gran empresa que ens uneix a tots”. No diu res, però, de l’ “assetjament laboral” que pateixen els seus treballadors en mans d’un cap del tot dèspota. Des de la ingenuïtat o la supèrbia, el monarca intenta a la desesperada conservar el seu anacrònic regne mentre que l’estat que lidera, en lloc d’oferir solucions, prefereix la repressió. Ja ho ha demostrat amb la polèmica “llei mordassa”. Ara Madrid, ferit en el seu orgull patriòtic, no es cansa d’intimidar els seus súbdits “aldeans” de qui lamenta que estiguin  abduïts pels cants de sirena del sobiranisme. La gota que ha fet vessar el tassó és la recent confecció de la llista unitària del sí de cara a les eleccions plebiscitàries del proper 27 de setembre, que vol dotar de legalitat la consulta del passat 9 de novembre.
 
En aquella ocasió el venjatiu ministre Margallo, conegut com el “ministre d’Afers de l’Espai Exterior”, ja va assegurar que, en cas que el procés triomfàs, "Catalunya  estaria condemnada a vagar, pels segles dels segles, per l'espai sense reconeixement internacional”. Ara, davant una possible declaració unilateral d’independència, un impotent i nerviosíssim Rajoy amenaça amb suspendre l’autonomia. Aquesta Espanya que “s’espenya” sense el seu principal motor econòmic vol morir matant. Res a veure amb l’actitud flexible i dialogant que ha tengut el govern britànic amb Escòcia, que va poder celebrar un referèndum sobre la seva autodeterminació. Tot i perdre’l, quedà palès el talant democràtic de la “Pèrfida Albió”.

Espanya i Catalunya
Espanya i Catalunya
 
L’executiu espanyol, però, no té armes de seducció i és incapaç d’apreciar el canvi sociològic que ha experimentat Catalunya aquests darrers deu anys. Confia més en les seves suposades “majories silencioses”. Tanmateix, ha estat la societat civil catalana qui, cansada d’acotar el cap i de fer pedagogia sobre la nació que són, ha empès una valenta classe política a enarborar la bandera de la independència. Els més reticents diran que, en realitat, aquesta bandera amaga les misèries de la gestió del president Artur Mas. El cert, però, és que no hi ha cap poble del món que el dia de la seva diada, durant tres anys consecutius, aconseguesqui treure al carrer tanta de gent –en la darrera s’assolí el rècord de devers dos milions de persones i tot apunta al mateix èxit en la d’enguany. Negar aquesta realitat, escudant-se en els fantasmes de la fractura social, és de necis. I com més es negui sense agafar el toro per les banyes més independentistes hi haurà.
 
El govern espanyol encara no sap que la història no és estàtica. Faria bé de llegir-se la nova enciclopèdia de “Sàpiens Publicacions” titulada “Història de la humanitat i la llibertat”. Es tracta d’una aventura editorial sense precedents, en la qual un servidor ha tengut l’honor de col·laborar. Amb la seva lectura, els hereus de l’Espanya més monolítica i intransigent podran entendre que, d’acord amb l’antic concepte sumeri de llibertat, Catalunya “no ha sortit de mare”, sinó que vol “tornar a la mare”.

Felip V i la nació catalana
Felip V i la nació catalana
 
Al llarg de la història, els catalans ja han donat mostres suficients del seu caràcter pioner. Durant l’edat mitjana varen tenir el primer Parlament d’Europa i s’avançaren als castellans i portuguesos en la seva expansió ultramarina per la Mediterrània. A més, a principis del segle XX es posaren al capdavant del modernisme i de les avantguardes pictòriques. A les Balears, ara haurem de veure si la nostra societat civil, acabada de deixondir, serà capaç de vèncer les seves pors i prejudicis per abraçar també aquesta “mare llibertat”.

Us deix amb el famós discurs que va fer el 1971 el violoncel·lista Pau Casals davant Nacions Unides reivindicant el paper del poble català en la història:

Aquí teniu unes interessants declaracions d'un exambaixador rus a Catalunya parlant sobre la història de Catalunya.

Aquí teniu un article sobre la història de la llibertat escrit des de la presó per Oriol Junqueras, líder d'ERC.

Aquí teniu un article de Jordi Llovet que parla sobre l'origen de la Diada.

No us podeu perdre aquest article de Marc Pons titulat "El comte-duc d'Olivares. L'origen de les clavegueres hispàniques".

No us podeu perdre aquest article de Xavier Antich: "La llibertat, apassionadament".

Aquest article de Marc Pons és interessant. Es titula "Des de quan Espanya és Espanya?"

Articles del web relacionats:
 - "Catalunya encadenada".
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
El preu de la llibertat
"Antes roja que rota!"

Els valents del "nivell 33"

Article publicat a l'Ara Balears (16/07/2015)

Ha arribat l’hora dels valents dels “nivell 33”. Que facin una passa endavant els qui realment entenen la política com un acte de servei públic i no com una excusa per engreixar les seves butxaques. Algú d’ells ha de ser el primer a donar exemple renunciant a aquesta paga extra del tot indecorosa.
 
Cada cop que hi ha un canvi de govern se’n parla. El “nivell 33” és un mecanisme que a casa nostra, d’acord amb la Llei de Funció Pública que imita l’estatal, serveix per compensar econòmicament aquells funcionaris que perden l’oportunitat de promocionar per haver-se dedicat a la política. Basta que hagin ocupat dos anys seguits un alt càrrec per gaudir d’aquest increment salarial en reincorporar-se a la seva anterior plaça. Com apuntava l’ARA Balears dilluns, en alguns casos es pot arribar a percebre fins a la jubilació un complement extra de 1.150 euros mensuals en 14 pagues. Tal injustícia, que pot suposar per al Govern una despesa addicional de més de 370.000 euros l’any, també té greus danys morals. Que ho demanin, si no, a aquells funcionaris que veuen que, per fer la mateixa feina, cobren menys que aquests membres de la “casta”.
 
El nou Govern d’esquerres s’ha compromès a eliminar aquest tabú que fins ara era el  “nivell 33”. Ja ha avisat, però, que difícilment la mesura podrà tenir efectes retroactius. Així, aquells qui el cobren el continuaran rebent. És el cas de l’inefable exvicepresident del Govern Antonio Gómez, que ara més que mai, després d’haver criticat la despesa pública, se sentirà més còmode amb el seu antic uniforme de guàrdia forestal a Escorca.
 
Aquí, però, els pocavergonyes no són només els polítics del PP. Hi ha funcionaris membres de l’antic Pacte de Progrés que també cobren aquesta suculenta retribució. El seu silenci els fa còmplices d’una mesura que, a pesar de ser legal, no és ètica ja que és una forma encoberta de robar de les arques públiques. ¿Hem de dir noms o basta que ens quedem amb els de la gent del nostre entorn que viu feliçment sense patir cap mena d’escarni públic?

Els funcionaris i el
Els funcionaris i el "nivell 33"
 
Ja basta de dilapidar els nostres impostos! Ja tenim suficient pagant el sou als nostres expresidents que es retiren en aquesta institució tan inútil que és el Senat. Un polític ha de rebre un sou digne d’acord amb la responsabilitat que exigeix el seu càrrec. Després ha de tornar al seu lloc de feina sense cap prerrogativa. Si no, queda clar que el servei públic en mans d’aquests “paràsits” es perverteix.
 
Esperem que ara el nou Govern complesqui amb la seva paraula. I si finalment l’eliminació del “nivell 33” no té efectes retroactius, algú dels que es fa dir “progres” haurà de donar la primera passa perquè la resta actuï per imitació. Per decència convé que ho facin aviat. Amb aquest acte de valentia podran demostrar que ells realment representen el vertader canvi.

Prendre partit

Article publicat a l'Ara Balears (15/06/2015)

Fa una setmana l’Auditori de Manacor va remoure més d’una consciència, sobretot entre els militants del PP. S’hi representava l’obra “Prendre partit” (1995), de Ronald Harwood, dirigida i interpretava en català per Josep Maria Pou. Està ambientada en l’Alemanya post-nazi de 1946, quan els vencedors de la Segona Guerra Mundial portaren a judici els col·laboradors del Tercer Reich.
 
El fil conductor és l’interrogatori, basat en fets reals, que un comandant nord-americà, el major Arnold, fa a Wilhelm Furtwängler, considerat el millor director d’orquestra de la seva generació. La confrontació entre aquests dos personatges serveix per reflexionar sobre el paper de l’intel·lectual en els règims totalitaris, sobre la complicada relació entre cultura i poder, i sobre conceptes com compromís i indiferència.
 
Amb l’arribada al poder de Hitler, Furtwängler es mantingué al capdavant de la Filharmònica de Berlín. Un camí ben diferent seguiren altres companys seus, que preferiren marxar del país. Davant dels retrets del militar inquisidor, el gran director d’orquestra alemany apel·la al seu patriotisme i assegura que només a través del poder alliberador i universal de la música podia combatre el nazisme: “Com a músic sóc més que un ciutadà, sóc un ciutadà que ha de rendir comptes al geni etern de la gran música. Sé que una sola interpretació d’una gran obra mestra és una negació més forta i més vital de l’esperit d’Auschwitz que qualsevol gest o qualsevol paraula. Els éssers humans són lliures a tot arreu on s’interpreti Wagner i Beethoven. La música els transporta a regions, on els torturadors i els assassins no els poden fer cap mal”.
 
Wilheim Furtwängler
Wilheim Furtwängler

A pesar d’aquesta bella declaració d’intencions, Furtwängler, acusat de divo i egòlatra, es deixà manipular per Hitler, que el posà com a exemple de la “superioritat moral i artística alemanya”. Gràcies, però, als seus contactes va poder ajudar alguns jueus a fugir del país. Això seria determinant perquè el Tribunal de Desnazificació l’absolgués de tots els càrrecs. La sospita, tanmateix, de connivència amb el nazisme sempre li pesaria com una llosa fins a la seva mort el 1954.
 
Salvant les distàncies, a casa nostra, durant aquests llarguíssims quatre anys de govern Bauzá hi ha hagut massa polítics del PP que s’han comportat amb la mateixa indiferència que Furtwängler. Així ho demostren els qui ara, davant dels estralls de la desfeta electoral, demanen el cap del líder a qui abans, empesos pel fanatisme, glorificaven fins a fregar el ridícul. Ells, però, contràriament al que passà amb el compositor alemany, no actuaven al servei d’un bé suprem com és la música, sinó al servei d’un altre bé més terrenal: el de la butxaca. Aleshores, intentant navegar entre dues aigües i rient les gràcies del seu esperpèntic mentor, el més important era tenir una cadira que els asseguràs un bon sou. Així, mentre venien la seva dignitat per un plat de llenties, presenciaven displicents la despersonalització de la seva estimada terra.
 
Havent-se manifestat ja les “majories silencioses”, antigament tan invocades, ara els còmplices de tant d’autoodi emparat en “lo nostro” es fan l’orni. La seva covardia no pot ser més patètica. És el que té prendre partit a qualsevol preu, sense valorar-ne les conseqüències. A pesar dels seus intents per rescabalar la seva trista imatge, una estigma tan deshonrós no hauria de ser tan fàcil d’esborrar. Basta fixar-se en Furtwängler, qui s’endugué a la tomba l’oprobi dels seus conciutadans.
 
En tot cas, esperem que el nostre poble, tantes vegades maltractat pels seus, no caigui un altre cop en l’amnèsia. Ara que estam deixondits convé mantenir viva la memòria per protegir la nostra autoestima de noves estamenejades. Estam, però, en mans del govern entrant. Té una feinada per endavant i moltíssimes esperances a gestionar. Del seu seny i responsabilitat dependrà que la dreta illenca no torni a ensenyar la seva pitjor cara. Els errors del passat no poden ser més alliçonadors. Ens hi jugam molt.

És molt recomanable aquest article de Francesc-Marc Álvaro titulat "Si es mira bé". Parla de la complicitat dels empresaris alemanys amb el feixisme.

Aquí teniu un vídeo sobre l'obra "Prendre partit" vista pels seus actors:



I aquí teniu una actuació de Furtwängler:

 

Aquí teniu una conserva amb Hanna Arendt. Parla sobre el nazisme i el paper dels intel·lectuals:

 

Ideologies volàtils

Article publicat a l'Ara Balears (18/05/2015)

La història no es pot entendre sense la dicotomia entre rics i pobres. A l’antiga Roma ja existia la diferència entre patricis i plebeus. Els primers, considerats els descendents dels pares (patres) fundadors de la capital del Laci, gaudien d’una situació força privilegiada: posseïen les millors terres, grans fortunes i monopolitzaven el poder polític. Els segons, en canvi, poc pintaven en una República que, paradoxalment, portava per lema SPQR, és a dir, Senatus populusque Romanus (“el Senat i el poble romà”). Aquesta situació, però, s’intentà arreglar. L’historiador Tit Livi relata una anècdota que bé recordaria el nostre 15M.
 
El 494 aC, una nodrit contingent de plebeus es va retirar al mont Sacre amb l’amenaça de separar-se de Roma i de deixar-la sense efectius militars davant les noves hordes enemigues que treien el cap des dels Apenins. Per dissuadir aquells insurrectes, el Senat va enviar-hi una delegació encapçalada pel cònsol Agripa Meneni, home de portentosa oratòria conegut pel seu caràcter conciliador. Així ho demostrà en la faula del cos humà que féu servir amb els plebeus. Els digué que un dia la boca, els braços i les cames estaven irritats amb l’estómac, un òrgan mandrós que es beneficiava dels seus esforços per ser alimentat. Amb la intenció de domar-lo, aquests membres decidiren deixar de treballar. La jugada, però, els sortí malament, ja que l’única cosa que aconseguiren no procurant menjar a l’estómac va ser debilitar el cos sencer fins a la mort. Les paraules d’aquell cònsol tengueren un efecte balsàmic. Els plebeus tornaren a la ciutat a canvi, però, que el Senat els concedís, per fi, una magistratura pròpia amb la qual fer-se sentir: el tribú de la plebs. Tanmateix, a pesar d’aquesta concessió, els patricis continuarien tenint la paella pel mànec en la República romana.

Diferències entre l'esquerra i la dreta
Diferències entre l'esquerra i la dreta
 
La classificació ideològica entre dretes i esquerres arribaria al segle XVIII amb la Revolució Francesa. A la primera Assemblea Nacional del 1789, els diputats moderats i favorables a la monarquia (girondins) s’agruparen a la dreta de la presidència, mentre que els partidaris de reformes radicals i progressistes (jacobins) ho feren a l’esquerra. Així, es passava d’una organització de l’espai basada en el fet de pertànyer a un estament concret (clergat, noblesa o burgesia) a una altra fonamentada en actituds polítiques. Va ser, tanmateix, a partir de les revolucions del 1820 i el 1830 quan es varen crear els partits polítics, tal com els entenem avui en dia, és a dir, associacions ben estructurades i amb una militància massiva, que tenien com a únic objectiu arribar al poder.
 
El 1848 el Manifest Comunista de Marx i Engels afirmaria que la història de totes les societats és la “història de la lluita de classes”, entre “opressors i oprimits”. Als segons, que vivien alienats per la feina, se’ls redefiní com a proletaris, una paraula que a l’antiga Roma al·ludia a aquells plebeus que aportaven fills (proles en llatí) a l’exèrcit. Sota la crida revolucionària “Proletaris de tots els països uniu-vos!”, el marxisme pretenia la superació del capitalisme i la construcció d’una societat sense classes.

El Quart Poder, de Pellizza da Volpedo, 1901
El Quart Poder, de Pellizza da Volpedo, 1901
 
Al segle XX alguns volgueren matar les utopies. El 1960 el sociòleg nord-americà Daniel Bell, en el llibre “La fi de les ideologies”, pronosticava que, en l’era post-industrial, la lluita de classes ja no seria el motor de la història. Al seu parer, l’aparició de les noves tecnologies afavoriria una consciència individualista i hedonista del consumidor que substituiria les mobilitzacions col·lectives del passat. Aquestes consideracions serien represes anys més tard per Francis Fukuyama. En la seva controvertida obra “La fi de la història i l’últim home” (1992), aquest politòleg estatunidenc assegurava que, després del fracàs del règim comunista visualitzat amb la caiguda del mur de Berlín, els antagonismes ideològics s’haurien diluït en benefici d’una economia global.
 
Tanmateix, davant un panorama tan desolador, el 1995 el filòsof italià Norberto Bobbio reivindicà la vigència de les ideologies en el llibre “Dreta i esquerra”. Bobbio afirma que aquest binomi està lligat als conceptes igualtat i llibertat. Des de la seva perspectiva, l’esquerra aposta per accions que redueixen les desigualtats socials, mentre que la dreta fa tot el contrari. La pràctica, però, ens demostra que és difícil ser coherent amb aquests principis. Si no, que ho demanin a Zapatero, que en la seva darrera legislatura, amb la crisi a sobre, es va veure obligat a actuar com un governant de dretes.

El bipartidisme
El bipartidisme

Amb aquests precedents, ara nous partits polítics com “Podemos” treuen pit dient que no són ni de dretes ni d’esquerres. Aposten per una altra dicotomia: casta (representada pel desacreditat bipartidisme PP/PSOE) versus poble. Mentrestant, però, encara hi ha gent de la classe obrera que veu amb recel els valors més genuïns de l’esquerra tradicional. Empesos per la por i la ignorància, es deixen entabanar pels cants de sirena del seu principal enemic. Són els mateixos cants de sirena que fa 2.500 anys sentiren els plebeus dels seus amos, els patricis. Per evitar el mal de consciència, a l’hora de dipositar el vot a l’urna, aquests ciutadans tan volàtils opten per reinterpretar la famosa cita dels evangelis: “que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta”.

Cuarto Milenio
Cuarto Milenio


Hi ha gent que encara té la síndrome d'Estocolm
Hi ha gent que encara té la síndrome d'Estocolm

Articles del web relacionats:
- Pablo Iglesias, el nou Messies?
La cara guapa de les eleccions
-
 Vots devots
Llegir bé en temps d'eleccions
L'esquerra i l'optimisme

L'esperançadora democràcia digital

Article publicat a l'Ara Balears (01/12/2014)

Avui, gràcies a Internet, molta gent manté viva la il·lusió que un altre món és possible. La xarxa ens ha retornat el protagonisme en l’esfera pública. És el que es coneix com a democràcia digital o ciberdemocràcia. L’actual revolució tecnològica va començar al segle XV amb l’alemany Gutenberg. La seva impremta de tipus mòbils es convertiria en un dels invents més influents de la història de la humanitat. Amb ell, es deixà enrere la lenta tasca de transcripció dels copistes medievals per donar pas a una producció massiva i ràpida de llibres. Per fi les idees es pogueren propagar d’un indret a un altre amb més facilitat. Era l’inici de la universalització del coneixement, abans exclusiu d’uns quants poderosos. De seguida, però, l’ “amenaça” que suposava la impremta més subversiva va ser contrarestada per les autoritats eclesiàstiques i estatals amb diferents formes de control. Se seguia així la premissa “la informació és poder”.
 
La mateixa censura va caracteritzar el naixement de la ràdio de Marconi (1897) i de la televisió (1927). Amb tot, cadascun d’aquests invents també anaven acompanyats d’un discurs il·lustrat. Eren presentats com a eines educatives per fer arribar la cultura a tothom. Ara Internet, que es generalitzà en les nostres vides fa uns vint anys, ha suposat un nou terrabastall comunicatiu. Les estructures de poder ja no són les mateixes. A casa nostra ho vàrem començar a constatar l’11 de març de 2004. Mentre TVE feia d’altaveu oficial de l’Estat, el president Aznar no es cansà de telefonar a cadascun dels directors dels diaris del país per assegurar-los que els atemptats als trens de rodalies de Madrid eren obra d’ETA. La xarxa, en canvi, apuntava a Al Qaeda. Així, dissabte 13, un dia abans de les eleccions generals que donaren la victòria a Zapatero, un ciutadà va enviar pel mòbil un SMS a un grup d’amics dient: “Hoy 13-M a las 18.00h. Sede del PP, calle Génova 13. Sin partidos. Silencio por la verdad. Pásalo”. I la consigna es va escampar com la pólvora. Aquella nit una riuada de protestants van deixar en evidència un Aznar que havia infravalorat el paper d’Internet en la nova democràcia.
 
El 2008 el carismàtic Barack Obama fou el primer polític que apostà fort per la xarxa. Van ser Facebook i Youtube, i no pas la televisió, qui el convertiren en el primer president afroamericà de la història dels EUA. Mentrestant, a Islàndia, sumida en una forta crisi financera, Internet mobilitzava milers de ciutadans que no només aconseguirien tomar, de manera pacífica, un govern i redactar una nova constitució, sinó també encarcerar els responsables d’aquella catàstrofe econòmica.

 

L’abril de 2009, a Moldàvia, es produiria la que es batejà com la primera “revolució de Twitter”. Natalia Morar, una jove de 25 anys, va enviar a través d’aquesta plataforma un missatge que desencadenaria la major protesta (20.000 persones) contra el govern comunista moldau, acusat de frau electoral. A finals de 2010 els internautes van ser qui encengueren la flama de la primavera àrab, que es tragué de sobre figures totèmiques. A Egipte Hosni Mubarak seria enviat a la presó, i, a Líbia, Muamar Gadafi, acabaria essent assassinat pels mateixos insurrectes. El 2011 el protagonisme fou per al 15-M a Espanya, els indignats grecs que ocuparen la plaça Sintagma a Atenes i els manifestants de l’Occupy Wall Street contra la desigualtat econòmica. El 2013 el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, desbordat per les multitudinàries concentracions ciutadanes al carrer, s’atreví a parlar de la “maledicció anomenada Twitter”, a qui culpava de dir de mentides i de propagar rumors.

Primavera àrab i les xarxes socials
Primavera àrab i les xarxes socials
 
A la Xina, des del 2003 les autoritats mantenen un pols amb el món digital. Un sistema informàtic, conegut com “el gran tallafoc xinès”, s’encarrega, amb l’ajuda de brigades internautes, de controlar el contingut que circula pel ciberespai, bloquejant fins i tot l’accés a Youtube, Facebook i Twitter. Altres països censors són Cuba, Aràbia Saudí o Corea del Nord. Avui la gent, amb les xarxes socials, considerades ja com el quint poder, cerquen formes extrainstitucionals d’intervenir en unes institucions massa deslegitimades per un partitocràcia al servei de la classe financera. Reivindiquen així la democràcia real, de participació directa, la que va néixer fa més de 2.500 anys a Atenes. Aquella, tanmateix, s’adreçava a petits centres poblacionals i era molt restrictiva, ja que només representava un deu per cent de la població (dones, estrangers i esclaus en quedaven exclosos).
 
Convertit, doncs, Internet en l’àgora de la democràcia dels nous temps, els mitjans de comunicació tradicionals, supeditats tant a interessos polítics com empresarials, han quedat totalment desfasats. Avui és més fàcil ser un heroi de la informació com a internauta que no pas com a periodista. Amb tantes fonts al nostre abast,  ja no estam per llegir diaris com si fossin les taules de Moisès, dogmes de fe inapel·lables. Les xarxes socials ens han fet perdre la por al poder. Hem deixat de ser agents passius per reivindicar-nos com a subjectes crítics lliures, contraris a qualsevol mena d’intermediació jeràrquica. En aquesta nova aldea global digital tots exigim més transparència als nostres mandataris. Així, gràcies a la xarxa, els governs poden mentir menys. No basta, però, fent un clic. La ciberdemocràcia no és per a cínics, sinó per a persones amb voluntat real de transformar consciències i, per tant, de passar a l’acció. De moment, en alguns casos, ja s’ha demostrat que un altre món és possible.

Hi ha gent molt crítica amb la ciberdemocràcia. Un d’ells és el sociòleg polonès Zygmunt Bauman. Ell és molt escèptic amb el que també és conegut com a “activisme de sofà”. Aquestes són les seves reflexions en una entrevista al diari El País (09/01/2016):

“La diferencia entre la comunidad y la red es que tú perteneces a la comunidad pero la red te pertenece a ti. Puedes añadir amigos y puedes borrarlos, controlas a la gente con la que te relacionadas. La gente se siente un poco mejor porque la soledad es la gran amenaza en estos tiempos de individualización. Pero en las redes es tan fácil añadir amigos o borrarlos que no necesitas habilidades sociales. Estas las desarrollas cuando estás en la calle, o vas a tu centro de trabajo, y te encuentras con gente con la que tienes que tener una interacción razonable. Ahí tienes que enfrentarte a las dificultades, involucrarte en un diálogo. El papa Francisco, que es un gran hombre, al ser elegido dio su primera entrevista a Eugenio Scalfari, un periodista italiano que es un autoproclamado ateísta. Fue una señal: el diálogo real no es hablar con gente que piensa lo mismo que tú. Las redes sociales no enseñan a dialogar porque es tan fácil evitar la controversia… Mucha gente usa las redes sociales no para unir, no para ampliar sus horizontes, sino al contrario, para encerrarse en lo que llamo zonas de confort, donde el único sonido que oyen es el eco de su voz, donde lo único que ven son los reflejos de su propia cara. Las redes son muy útiles, dan servicios muy placenteros, pero son una trampa”.

Aquí teniu un TED de Evgeny Morozov, el conegut com "l'heretge d'Internet". Parla sobre com Internet ajuda les dictadures.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/05/2018), reflexion sobre la següent pregunta amb motiu del Dia Mundial d'Internet (17/05/2018): realment Internet ens fa més lliures?


En aquest article de La Vanguardia trobareu més reflexions sobre el binomi democràcia i revolució tecnològica.

Si voleu conèixer com funcionava la democràcia a l'antiga Atenes, vos recoman el reportatge que em van publica a la revista Sàpiens (setembre 2011, Núm. 107) amb el títol Atenes, la primera democràcia.

Aquí teniu un article titulat "Internet ens fa més lliures?"

També és interessant aquest article de Melcior Comes titulat "El bucle". Aquest altre article del mateix autor també és interessant. Es titula "La cascada".

Per continuar reflexionant sobre la revolució democràtica de les noves tecnologies no us podeu perdre aquest interessant documental del programa "Els dies clau" de TV3.





Articles del web relacionats:

La invasió dels idiotes
Democràcia obsoleta


I per recordar l'impacte que va tenir al seu moment l'arribada del vídeo, aquí teniu la famosa cançó Video Killed The Radio Star, del grup "The Buggles".

Compte amb els púnics!

Els nombrosos casos de corrupció que s’estan destapant aquests darrers anys ens estan deixant noms ben curiosos. El darrer és l’operació Púnica, que de moment s’ha saldat amb 51 detinguts. No té res a veure, però, amb les famoses guerres púniques amb les quals romans i fenicis es disputaren l’hegemonia de la Mediterrània durant els segles III i II aC. És un nom xifrat que al·ludeix al líder de l’operació, Francisco Granados, ex secretari general del PP de Madrid i mà dreta d’Esperanza Aguirre.
 
Sembla que, per evitar sospites entre els implicats, la Unitat Central Operativa (UCO) de Guàrdia Civil va triar el nom científic llatí de l’arbre “granado” (magraner, en català), que dóna “granadas” (magranes, en català): Punica granatum. Punica fa referència a l’arbre en si (que en llatí era un substantiu femení) i granatum al malum granatum (poma plena de grans, d’on tenim granada en català). Curiosament en llatí mal també és malum. Deu ser per això que el fruit prohibit, que al Gènesi no surt especificat, es va traduir en llatí com a malum, és a dir, “poma”. I deu ser per això que, en parlar de corrupció, es diu que les pomes podrides (mala mala) s’han de treure de la cistella per evitar que les altres es podreixin.
 
El nom llatí del magraner remet al seu color vermellós (punica), porpra, que en grec era φοῖνιξ. Els hel·lens utilitzaren aquesta paraula per batejar els seus grans rivals marítims, els fenicis. Feia referència al color amb què aquell poble de Tir (ciutat de l’actual Líban) solia pintar les seves naus. Amb elles arribaren devers el segle IX aC al nord d’Àfrica, a Tunísia, on fundaren Cartago, prop de Tunis. Aquesta ciutat va créixer tant com a colònia que, amb el temps, acabà substituint en importància la seva metròpoli, Tir. D’aquí que sovint es parli de fenicis i de cartaginesos per referir-se al mateix poble.

Itineraris fenicis
Itineraris fenicis
 
Des de Cartago, els fenicis feren el salt a la península Ibèrica, que anomenaren Isephanim (“terra de conills”), que més tard donaria en llatí Hispania. Allà fundaren Gader (Cadis), una privilegiada talaia que els permeté controlar millor el trànsit comercial tant d’una banda com l’altra de l’estret de Gibraltar. Aleshores Eivissa fou vista com un punt estratègic per a les rutes d’Occident.  La Pitiüsa major era, juntament amb Formentera, un blanc fàcil, ja que, de l’arxipèlag balear, ambdues illes eren les menys poblades i, per tant, les més fàcils d’ocupar. A Mallorca i Menorca, en canvi, les bel·licoses tribus talaiòtiques, els temuts foners, eren un obstacle per a qualsevol tipus d’assentament –precisament, en llengua fenícia Balears vol dir “terra dels mestres de la fona”.
   
Ara, amb una magrana a la boca, segur que els detinguts de l’operació Púnica voldran conèixer més detalls dels seus avantpassats púnics. Des de la presó hauran de llegir llibres d’història amb la certesa que els seus actes no quedaran impunes, és a dir, sense càstig (poena en llatí). El mateix passa amb la resta de detinguts d’altres operacions policials amb noms igual de cridaners. No debades, tenim l’operació Gürtel (“corretja” en alemany en al·lusió al líder de la trama corrupta, l’empresari Francisco Correa) o l’operació pokémon, que agafa el nom del popular videojoc –l’alt nombre d’implicats recorda els centenars de pokémons que hi ha (uns 600). I la cirereta del pastís és el cas Urdangarín, també conegut com el cas Nóos. El duc “empalmat” va posar aquest nom a la seva entitat “sense ànim de lucre” perquè, en paraules seves, és un enamorat de la filosofia grega –νόος vol dir “intel·ligència”, la que li ha mancat, a ell.
 
Tanta corrupció és un escàndol, tal com diu la cançó homònima de Rafael.
 


 Articles del web relacionats:

 

 

 

 

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px