Banner Top

Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?

Reportatge publicat el maig de 2008 al suplement "Presència"  (Núm. . 1.904) del diari El Punt/Avui.

Sovint el nacionalisme català, sobretot des del Principat, al·ludeix al concepte de Països Catalans sense tenir prou en compte els seus parlants ni les seves diferents realitats socials. Dóna per sobreentès que la germanor ens ve pel fet de compartir una mateixa llengua, cultura i història. Encara queden, però, molts de tòpics, prejudicis i actituds prepotents per desterrar. Així ho constaten testimonis recollits per PRESÈNCIA de catalans, andorrans, valencians, mallorquins i rossellonesos que viuen fora de casa seva, a un altre punt de la nostra geografia. 

El català té més força dels que molts pensen. I això, a pesar de no comptar amb l’aixopluc d’un estat sobirà –llevat d’Andorra- i a pesar dels períodes de repressió que ha patit. Actualment, segons dades de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, els parlants dels Països Catalans superen els 9 milions. Aquesta xifra converteix el català en la setena llengua amb més pes demogràfic a Europa: més que els que té el finès o danès, i més o menys els mateixos que té el suec o el portuguès al nostre continent. Si eixamplem la vista ens trobem que, de les prop de sis mil llengües que hi ha al món, el català ocupa el 88è lloc en el rànquing de les més parlades. A més, el català no té res a envejar a les llengües considerades com a majoritàries. Disposa d’un ampli ventall de diccionaris i està emparat per una llarga i important tradició literària. El nacionalisme català, doncs, té motius més que suficients per fer sentir la seva veu. El problema, però, és que, de tant reivindicar-se a Espanya i a Europa, s’ha oblidat de fer pedagogia a casa. Basta que ens movem per la nostra geografia per adonar-nos que no ens coneixem ni ens entenem prou.

Una qüestió d’actitud
Avui dia l’actor Joel Joan s’ha convertit en la icona del nacionalisme català. Des del Principat reivindica als quatre vents l’autodeterminació dels Països Catalans. Fora de Catalunya, però, el seu discurs pot sobtar i fins i tot molestar a gent que simpatitza amb les seves idees però no amb les seves formes. És el cas de Bea Solivellas, una mallorquina de 29 anys enamorada de l’ambient cosmopolita de Barcelona. Hi arribà fa onze anys per estudiar Història de l’Art. Ara treballa en una productora. Na Bea comparteix el concepte cultural del Països Catalans però critica el to tan bel·ligerant que sempre utilitza Joel Joan. Diu que parla des de la “prepotència”, en nom de tots i sense conèixer quina és la vertadera realitat social de cadascun dels nostres territoris. Na Bea creu que el nacionalisme català s’ha de “reciclar”. “Falta algú –diu- que comenci a crear conceptes nous i vincles nous”.

Per continuar llegint cliclau aquí.
Països Catalans 1
Països Catalans 2
Països Catalans 3
Països Catalans 4

Articles del web relacionats:
Quan les illes eren independents
Quan Mallorca era musulmana
Quan Menorca era britànica
- L'origen del terme català
Catalunya encadenada
La mare llibertat


I aquí teniu un vídeo interessant sobre qui són els valencians:

El cant de la sibil·la

Reportatge publicat el maig de 2012 al suplement "Presència"  (Núm. 2.002) del diari El Punt/Avui.

Cada nit de Nadal a les esglésies de Mallorca i l’Alguer ressona l’apocalíptic cant de la sibil·la. Aquest cant, que es representà a tot Europa durant l’Edat Mitjana, enfonsa les seves arrels en les profetesses de l’antiguitat clàssica. El seu ressorgiment vingué de la mà del cristianisme, que l’adaptà al seu credo. D’aquesta manera, la sibil·la es convertí en l’anunciadora del Judici Final. 
 
El futur sempre espanta. I si fem cas al cant de la Sibil·la, encara més. Ens hem de preparar pel pitjor: Ans del Judici l’Anticrist vindrà/ i a tot lo món turment darà,  se farà com Déu servir,/ i qui no el crega farà morir... Als mals dirà molt agrament: -Anau, maleïts, en el turment!/ anau-vos-ne en el foc etern amb vòstron príncep de l’infern! Els que s’han portat bé, en canvi, poden estar tranquils: Als bons dirà –Fills meus, veniu!/ benaurats posseïu/ el regne que us he aparellat/ des que lo món va esser creat! Des de l’Edat Mitjana i de manera ininterrompuda, a les esglésies de Mallorca i l’Alguer (Sardenya) cada nit de 24 de desembre estrofes com aquestes recorden als mortals el dia del Judici Final. Resulta paradoxal que un missatge tan catastrofista surti de la innocent veu d’un nen o nena d’uns dotze anys que, sense saber-ho, se sent dipositari del poder endevinatori de les profetesses de l’antiguitat clàssica. I és que el cant de la Sibil·la és un dels exemples més clars de l’apropiació d’una figura pagana per part de l’Església.
 
A l’antiguitat preclàssica s’atribuïa a la dona el do de la fertilitat no només humana sinó també agrària, donat que era ella qui tenia cura de l’hort familiar. En aquest context, algunes dones arribaren a adquirir coneixements bastant precisos dels fenòmens agraris, lligats als cicles solars i lunars. La repetició periòdica d’aquests cicles, en uns ritmes que només elles sabien, va fer que se’ls atribuís un poder d’endevinació sobrenatural. En el món grec aquest poder endevinatori quedà personificat en la figura de les sibil·les, éssers misteriosos i semidivins que vivien en boscos profunds o cavernes. Els primers escriptors grecs només parlen d’una sibil·la, suposadament la coneguda com a Heròfila, que profetitzà la guerra de Troia. Amb el temps, però, n’anaren sorgint d’altres, sempre amb el seu nom de procedència -al segle I, Varró va fer un catàleg de deu sibil·les gairebé oficials: líbia, dèlfica, cimèria, eritrea, sàmia, cumea, helespòntica, frígia, triburtina i pèrsica.

Per continuar llegint cliclau aquí: 
Sibil·la 1
Sibil·la 2
Sibil·la 3

Aquest vídeo del programa "Pinzellades d'art" analitza l'obra del Judici Final de Miquel Àngel, de la Capella Sixtina:




Articles del web relacionats
La pèrfida sibil·la
Els orígens del cristianisme
- Esperant l'Apocalipsi
-
 L'oracle de Delfos
Pare Noel o el triomf del màrqueting

No us podeu pedre el capítol 10 del programa "Aire" d'IB3 Televisió dedicat al cant de la sibil·la.


Amb motiu del cant de la sibil·la, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (07/12/2013) per parlar sobre etimologies sibil·lines.



I aquí teniu el cant de la sibil·la interpretat pel gran mestre Jordi Savall:

Joans, Joseps, Peres i ases...

Reportatge publicat el maig de 2012 al suplement "Presència"  (Núm. 2.098) del diari El Punt/Avui.

Tot i els antecedents romans, a Catalunya l’ús dels cognoms es començà a generalitzar a partir del segle IX amb el feudalisme. El ventall d’afegitons al nom propi fou infinit, des d’oficis fins a malnoms. Al segle XIX la llei espanyola de registre civil imposà el doble cognom. Fruit d’aquesta època encara hi ha molts cognoms catalans castellanitzats. 
 
Sense nom no som ningú. Comencem a ser individus a partir de l’assignació d’aquesta mena de tatuatge sonor. Alguns pobles de l’antiguitat preferiren optar-ne per més d’un. A la Grècia clàssica, el pare de la filosofia es deia Sòcrates Pèlida d’Alopece. En aquest cas, el primer nom era heretat de l’avi patern; el segon, del pare; i el tercer al·ludia al municipi de naixement. En altres cultures, en canvi, era més habitual emprar el nom del pare precedit d’una partícula que significava “fill de...”: entre els jueus predominava “bar” (Barrabàs > Bar- Rabàs); i entre els àrabs, “Ben” o “Ibn” (Alè Ben Mustafà o Mahamed Ibn Idris).
 
Els romans arribaren a fer servir fins a quatre noms. Alguns d’ells responien a la màxima supersticiosa llatina nomen omen (“el nom és un presagi”). El primer era el praenomen, que funcionava de nom propi. Generalment, el primogènit rebia el mateix que el del seu pare. N’hi solia haver una vintena, entre ells, Publius (“popular”), Marcus (“propi del déu Mart”) o Tiberius (“propi del riu Tíber”). A partir del cinquè fill el praenomen era un número ordinal que indicava l’ordre del naixement. Així, hi hagué Quintus, Sextus, Septimius, Octavius...

Mapa dels llinatges més comuns a Europa
Mapa dels llinatges més comuns a Europa

Per continuar llegint cliclau aquí.

Articles del web relacionats:
Noms per antonomàsia

En aquest enllaç d'Onofre Vaquer trobareu l'etimologia dels llinatges mallorquins més habituals.

Aquí trobareu més informació sobre els llinatges d'Europa.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge dels noms i dels llinatges.

I aquí trobareu informació sobre com han canviat els noms a Espanya.

Aquesta notícia de TV3 parla de com el cognom patern deixa definitivament de tenir preferència.


I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (23/06/2012) per parlar sobre l'origen dels noms i cognoms catalans.


  • Publicat a Altres

Publicacions d'Antoni Janer Torrens

Llibres

Grècia i el naixement de la democràcia (juny 2015) Història de la Humanitat i la Llibertat (Publicacions Sàpiens)

Roma i els fonaments del nostre món (juny 2015) Història de la Humanitat i la Llibertat (Publicacions Sàpiens)

Comunicacions

La vida secreta de les paraules. El sorprenent món de les etimologies (II Congrés de la Societat d’Onomàstica i la XXVII Jornada d’Antroponímia i Toponímia de la UIB, Manacor, 24 i 25 d’octubre de 2014)

L'origen dels noms i cognoms catalans. Les arrels antroponímiques que marquen una identitat (II Congrés de la Societat d’Onomàstica i la XXVII Jornada d’Antroponímia i Toponímia de la UIB, Manacor, 24 i 25 d’octubre de 2014)

Llistat de publicacions a l'Ara Balears

Llistat de publicacions a la revista d'història Sàpiens

Llistat de publicacions a la revista "Historia y vida"

Llistat de publicacions a la revista d'història "Clío"

Llistat de publicacions al setmanari El Temps

Publicacions a la revista"Historia de Iberia Vieja"
Octubre 2016. Roma contra el País Vasco. Núm, 136

Publicacions al setmenari Presència

Maig 2012 De Joans, Joseps, Peres i ases…. L’origen dels noms i cognoms catalans. Núm. 2.098

Desembre 2010. El cant de la sibil·la. Núm. 2.02. Sibil·la 1sibil·la 2sibil·la 3

Agost 2008 Països Catalans: ens coneixem, ens entenem? Núm. 1.904 Part 1part 2, part 3part 4


Publicacions a la revista d'història "Memoria, historia de cerca"
Març 2012 Hipócrates, de la medicina mítica a la científica. Nº 43


Publicacions a altres revistes

Febrer 2004 España y el franquismo. ROCINANTE, revista sociopolítica de Xile.

Novembre 2003 Xile, Espanya: dues maneres diferents d’encarar una dictadura. REPÚBLICA VIRTUAL, revista de Girona editada per Le Monde Diplomatique.

Març 2001 Chile, capital Girona. TIEMPO IBEROAMERICANO. Nº 16.

Abril 2001 Colombia, un genocidio silenciado. TIEMPO IBEROAMERICANO. Nº 17.

Abril 2001 Porto Alegre: más allá del Foro Social Mundial. EUROMUNDO LATINO.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px