Banner Top

Plini el Vell, el primer enciclopedista de l’antiguitat

El 24 d’agost del 79 -encara que la data probable seria el 24 d’octubre- el centre d’Itàlia s’estremí amb l’erupció del volcà Vesubi, que acabaria per sepultar la cèlebre ciutat de Pompeia -altres ciutats com Herculà, Oplontis o Estàbia també se’n veren afectades. Presenciant el cataclisme hi havia Gaius Plini Segon, més conegut com a Plini el Vell, qui no pogué evitar acostar-s’hi per investigar-lo. Segons algunes fonts, Plini, de 55 anys, moriria de camí fruit d’una tensió nerviosa. Ho feu en presència del seu nebot, Plini el Jove, a qui dictava una descripció del tot precisa d’aquella erupció volcànica –avui els vulcanòlegs encara parlen d’ “erupcions plinianes”.

Destruction of Pompeii and Herculaneum

Destrucció de Pompeia i Herculà (John Martin's)

Plini el Vell, dotat d’una curiositat insaciable, és considerat el primer gran enciclopedista de l’antiguitat per la seva obra magna Història natural. Publicada l’any 77, és l’única que conservam íntegrament d’ell. La dedicà al futur emperador Titus. Els seus 37 llibres, redactats per ell tot sol, estan plegats d’informacions cosmològiques, geogràfiques, antropològiques, mèdiques, botàniques, biològiques i arquitectòniques. Es tracta d’una sistematització de dades sense precedents a l’antiguitat. Res a veure amb els catàlegs que s’havien elaborat a Mesopotàmia o amb els mil capítols del Taiping yulana que al segle X dC es redactarien per ordre d’un emperador xinès.

En la seva època, la Història natural va tenir un valor ideològic molt potent. No debades, es va concebre com un inventari del coneixement de l’Imperi per a major glòria de Roma. Així, en la seves pàgines es justifica l’existència de l’imperi romà com a garantia i extensió del coneixement. Entre els prop de 20.000 fets dignes de menció que recull Plini destaca el valor de les seves precises observacions en matèria d’història de l’art. Això el converteix en un precursor de Johann Joachim Winckelmann, considerat el fundador oficial d’aquesta disciplina al segle XVIII.

222px Naturalishistoria

 
Avui la Història natural podria ser vist com un simple compendi de coneixements. Al seu moment, però, va significar molt més, ja que intentava explicar el món més enllà dels capricis i fúries dels déus. L’obra es va erigir en un far del coneixement durant l’edat mitjana.
 
Sant Isidor, patró d’Internet
Al segle VI Sant Isidor de Sevilla emularia Plini el Vell amb la cèlebre obra Etimologies, que, al llarg dels seus vint llibres, va permetre la conservació de la cultura romana. En plena decadència de l’imperi romà, aquest bisbe de Sevilla (560-636), natural de Cartagena, es proposà descriure la realitat a través de l’origen de les paraules. No sempre ho feu, però, des del rigor científic. De fet moltes de les seves etimologies, escrites en llatí, són inventades. Amb tot, la seva fantasia té un notable interès literari.

fe77b047cf65bbf66915926fa3c00c93 L

Sant Isidor de Sevilla

La influència d’Etimologies va ser enorme. Dante Alighieri, en la seva Divina Comèdia (segle XIV), va incloure sant Isidor en la quarta esfera del Paradís, com un dels dotze savis de l'Església. El 2002 el papa Joan Pau II declarà aquest clergue patró d’Internet. Considerà que, amb la seva obra, havia estat ell, i no Plini el Vel, el precursor al seu moment d’Internet. La seva onomàstica és el 26 d’abril.

“Una educació en cadena”
Al segle XIII Ramon Llull també va intentar fer una obra enciclopèdica amb l’Arbre de la Ciència. Era una exposició en setze capítols de tots els coneixements humans, naturals i sobrenaturals.

La paraula enciclopèdia, tanmateix, no aparegué fins el 1630 en una obra del filòsof alemany Johann Heinrich Alsted titulada Encyclopedia septem tomis distincta. El neologisme contenia tres arrels gregues: el prefix εν (“dins”) i els mots κύκλος (“cercle”) i παιδεία (“educació”). Etimològicament, per tant, una enciclopèdia és una instrucció en cadena, una filera de sabers.

Salon de Madame Geoffrin

Reunió d’il·lustrats al saló de Madame Geofrin, de Gabriel Lemonnier (1755)

Gairebé al cap d’un segle, l’1 de juliol de 1751, la paraula serviria per batejar un dels grans estendards de la Il·lustració: L’Enciclopèdia, de Diderot i d’Alembert. Inspirada en l’exitosa Cyclopaedia anglesa d’Ephraim Chambers, era la primera gran obra que provava de catalogar i organitzar amb criteris científics tots els sabers de l’època. I ho feia de manera alfabètica, trencant així la tradició medieval on alguns temes anaven primer que d’altres perquè eren considerats “superiors”.
 
L’Enciclopèdia constà de 28 volums (11 d’il·lustracions) amb 73.000 articles redactats per centenars de col·laboradors, entre ells Rousseau i Voltaire -això era una novetat perquè ni Plini el Vell ni Isidor de Sevilla ni Ramon Llull  havien comptat amb cap ajuda a l’hora de recopilar tantes dades. Fou tot un èxit comercial. No només es vengué a França, sinó també a la resta d’Europa. Diderot i d’Alembert aconseguiren crear l’Internet del segle XVIII. La seva obra, però, era molt més que un simple diccionari. Representava la fe en la raó i en la difusió del coneixement i, també, la voluntat de rebel·lar-se contra tota autoritat, política i religiosa. Per això va ser prohibida en diverses ocasions. El seu darrer volum sortí publicat el 1772.

dictionnaire raisonxe

 
Wikipèdia
Seguint l’estela de l’enciclopèdia francesa, en sorgiren d’altres que es convertiren en les “bíblies del coneixement”. El 1768 nasqué a Edimburg la Britànica i, al món hispà, el 1907, l’Enciclopedia Espasa, que s’acabà de completar el 1933. Aleshores el coneixement sí que ocupava un bon lloc a les nostres prestatgeries. Per ordre alfabètic, teníem al nostre abast la resposta a tot el que ens volíem preguntar, sense, però, arribar-ho a saber tot, ja que, com deien els clàssics, ars longa, vita brevis (“l’art és llarg, i la vida curta”).

wiki

El gener de 2001 l’autoritat de les tradicionals enciclopèdies es trencà amb l’aparició de la Wikipèdia, la gran enciclopèdia virtual concebuda amb esperit cooperatiu. Fou idea de dos emprenedors californians, Jimmy Wales i Larry Sanger. Llavors estava de moda un nou model de pàgines web anomenades wiki, que en idioma hawaià vol dir “ràpid”. Així, una pàgina wiki és aquella que s’elabora amb programes d’edició que faciliten la creació de contingut per part de qualsevol visitant de la pàgina. A partir, doncs, del software wiki, Wales i Sanger no dubtaren a batejar el seu revolucionari projecte democràtic com a wikipèdia, l’ “educació ràpida”, d’acord amb l’etimologia híbrida del terme. En cinc mesos aquella enciclopèdia lliure ja comptava amb versions en alemany, francès, castellà, suec i català.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/05/2018), reflexion sobre la següent pregunta amb motiu del Dia Mundial d'Internet (17/05/2018): realment Internet ens fa més lliures?

 

Aquí teniu un documental sobre el misteri de la destrucció de Pompeia:

Articles del web relacionats:
Etimocefalàlgia
- Ramon Llull, el doctor il·luminat
Etimologia comparativa
-
 Entrades etimològiques
Àudios d'etimologia
L'esperançadora democràcia digital
L'origen medieval de l'@
És Internet el nostre espia?
- Vulcà, el déu de la vida volcànica?

La resurrecció de l’hebreu, un cas únic al món

En una decisió polèmica, el govern israelià de Benjamin Netanyahu acaba de fixar l’hebreu com a única llengua oficial de l’estat. És el colofó d’un cas únic en la història idiomàtica contemporània. No debades, som davant d’un miracle de resurrecció lingüística: de llengua “morta”, l’hebreu passà a ser una llengua ben viva, actualment amb cinc milions i mig de parlants.

Antigament l’hebreu era la llengua de les tribus d'Israel; a partir del segle VII aC va anar cedint lloc a l'arameu, llengua d’un poble de pastors originaris del nord-oest de Mesopotàmia. El procés de substitució en benefici de l’arameu -avui en perill d’extinció- es va accelerar l'any 70 dC, després de la destrucció del segon temple de Jerusalem i l'inici de la diàspora del poble jueu per l'ocupació de l'Imperi romà. Al segle II l’hebreu ja va deixar de ser utilitzat com a llengua oral. Es va mantenir, però, com a llengua escrita i de cultura entre les comunitats jueves d'Europa.

Eliezer ben Yehudà, el Pompeu Fabra d’Israel
La revitalització de l'hebreu com a llengua parlada va començar a final del segle XIX amb l'inici del retorn dels jueus a Palestina. El seu artífex fou Eliezer ben Yehudà (1858 – 1922), un sionista originari de Rússia considerat el Pompeu Fabra d’Israel. La seva feina, però, també seria comparable a la del nostre Ramon Llull. No debades, a l’hora de codificar l’idioma dels seus avantpassats, no només va recórrer a les fonts literàries, sinó també a l’àrab i als neologismes que ell mateix va encunyar. Tant d’esforç quedà plasmat en el Tresor de la llengua hebrea.

Eliezer Ben Yehuda LOW RES 750x560

Eliezer ben Yehudà

L’any 1900 ben Yehudà aconseguí que, a les escoles, l’hebreu fos la llengua vernacla d’una primera generació de parlants. I el 1913 ja esdevingué la llengua oficial del Teknion, institut tecnològic de Haifa. Tanmateix, aquesta renaixença de la llengua hebrea fou gràcies, en part, a l’absència d’una llengua nacional a Palestina. El turc era l’idioma oficial, la població àrab parlava àrab, i els jueus es manejaven amb les diferents llengües de les comunitats d’on procedien.

Amb la creació de l'Estat d'Israel el 1948, les autoritats jueves varen adoptar l’hebreu com a llengua oficial de l'Estat. Avui, tot i que és l’única oficial d’Israel, tanmateix, comparteix espai amb l’àrab i l’anglès, a més de moltes altres llengües.

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla sobre la creació de l'Estat d'Israel.

Aquest altre article parla sobre la lluita entre jueus i palestins per a l'ocupació de la mateixa terra.

Igualment és interessant aquest article de Josep Ramoneda titulat "Israel".

Articles del web relacionats:
Xuetes, la tragèdia dels jueus mallorquins
"A la recerca de la terra promesa".
La solidaritat de les llengües
- Jueus, la història d'un estigma
- Quin és l'origen de les llengües?

Països Catalans en el divan

Article publicat a l'Ara Balears (24/04/2016)

El polèmic concepte de Països Catalans torna estar en el divan de la nostra consciència nacional. El darrer a psicoanalitzar-lo ha estat el valencià Joanjo Aguar Matoses, autor d’un article que s’ha convertit en viral a la xarxa. Es titula “¿I si anomenem Marènia als Països Catalans? Solució al conflicte dels noms”. Aguar proposa un terme ple de bellesa per combatre la catalanofòbia i per seduir els més escèptics. S’inspira en la mar Mediterrània, l’antiga Mare Nostrum dels romans, una immensitat d’aigua que ens uneix a illencs, valencians, catalans i algueresos. A més, evoca el famós “Pont de Mar Blava” que cantà Lluís Llach a partir d’un poema de Miquel Martí i Pol.
 
Aguar considera que “Països Catalans” és un concepte massa estigmatitzat  que “impedeix la construcció efectiva de la realitat política i social a què aspirem”. Es troba documentat per primera vegada en un llibre de la segona meitat del segle XIX titulat “Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia”. Era escrit per Benvingut Oliver, un valencià no especialment catalanista. Tanmateix, la popularització del terme arribaria el 1962, en ple franquisme, amb els assajos del valencià Joan Fuster Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms.

Joan Fuster
Joan Fuster
 
Per a l’intel·lectual de Sueca, “Països Catalans” tan sols era un concepte estrictament lingüístic, a l’espera que es produís la unificació nacional dels territoris de parla catalana, que haurien de dir-se “Catalunya”. A casa nostra, aquesta fórmula ja havia estat utilitzada anys enrere per l’escriptor palmesà Gabriel Alomar (1873-1941), que diferenciava entre la “Catalunya continental” i la “Catalunya insular”.
 
El 1985 un altre valencià, Josep Guia, recolliria el testimoni de Fuster amb la publicació d’És molt senzill: digueu-li Catalunya.Hi ha qui diu –escrivia Guia- que és prematur, al sud, introduir ja el mot “Catalunya”. Fins quan hem d’esperar? Fins que no quedi ningú amb qui connectar? Fins que s’hagi consumat el canvi de “català” per “valencià” (pel que fa a l’idioma), el de “País Valencià” per “Comunitat Valenciana” i el de “Països Catalans” per “comunitats veïnes”? Decididament, no hi altre remei que actuar-hi de forma urgent i contundent”.
 
Tanmateix, al llarg del temps la nació catalana s’ha intentat reconstruir amb altres denominacions.  A principis del segle XX també un valencià, Nicolau Primitiu, suggerí Bacàvia a partir de la unió de BA, de Balears, CA, de Catalunya, i VIA, de València. La proposta, però, no reeixí. El mateix ha passat per a molts amb el concepte fusterià de “Països Catalans”, víctima segurament del “subconscient torturat” dels catalanoparlants, en paraules del polític artanenc Josep Melià, autor de “La nació dels mallorquins” (1967).
 
El perquè de tot plegat arrenca al segle XIII amb la conquesta de Jaume I, que suposà la creació de dos regnes independents: el de Mallorca i el de València. A la pràctica, ambdós territoris eren una continuïtat humana, cultural i lingüística amb Catalunya, però sobre el paper, prenien cossos jurídics diferents. Del que no hi havia dubte, però, era de la seva catalanitat. Ja Ramon Llull, en els seus viatges, es presentava com a “català de Mallorca”. Tampoc ens ha d’estranyar que el cronista medieval Ramon Muntaner, nascut a Peralada el 1265, digués dels valencians que “són vers catalans, e parlen del bell catalanesc del món”.

Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
 
Tanmateix, l’existència de dos regnes siamesos al Principat de Catalunya però amb personalitat pròpia aniria construint una consciència pròpia que desembocà en la creació d’uns gentilicis privatius, en concurrència amb el de català. Així, amb el temps, dir-se i reconèixer-se com a “valencià” o “mallorquí” ja no era una simple puntualització jurídicoadministrativa, sinó que implicava un punt d’orgull. Aquesta esquerda disgregadora s’acabaria d’aprofundir amb esdeveniments històrics posteriors. El punt d’inflexió fou el Decret de Nova Planta, del Borbó Felip V. L’ordre de 1717 era clara: “que se procure mañosamente ir introduciendo la llengua castellana en aquellos pueblos”.
 
Fuster, mort el 1992, lamentava la dissort de la nació catalana. “Per no tenir sort, no n’hem tinguda ni en la possessió d’un nom comú”. I aquí s’aferren avui els grups més espanyolistes hereus del franquisme testosterònic per negar la seva existència. Així ja ho aprovà en seu parlamentària l’ofuscat govern de José Ramón Bauzá, d’indigne record. Ara hi haurà gent qui, en comptes de “Països Catalans”, preferirà parlar directament de “Països Espoliats”.

Per saber més sobre el concepte Païso Catalans, us recoman aquest article d'Antoni Rubio, periodista i filòleg.

I aquí teniu un interessant article de Marc Pons sobre l'origen de la catalanofòbia.

Articles del web relacionats:
La desnacionalització dels mallorquins
Quan les illes eren independents
- L'origen del terme català
Catalunya encadenada
La mare llibertat
Països Catalans: ens coneixem, ens entenem?
Ramon Llull, el doctor il·luminat
Siau qui sou

Qui era Blanquerna i Guillem de Montgrí?

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (20/10/2015). Parl sobre l'origen dels noms de carrers i llocs de Balears: Oms, Blanquerna (el papa fictici de Ramon Llull que, al segle XIII, hauria pogut provocar la primera dimissió d'un papa), avinguda Fort de l'Eau (en record dels menorquins que emigraren a Algèria) i Guillem de Montgrí (artífex de la conquesta catalana de les Pitiüses). 




Articles del web relacionats:

Ramon Llull, el doctor il·luminat

L'esplendor medieval del català

Extracte del reportatge "L'esplendor medieval" publicat el setembre de 2015 en el dossier especial de la revista Sàpiens amb motiu de l’Onze de Setembre: “La història d’una llengua irreductible” (Núm. 160) . 

A partir del segle XIII es produeix la gran expansió política de la Corona d’Aragó per la Mediterrània. Aquesta embranzida permet al català emancipar-se de l’occità i assolir una gran maduresa formal com a llengua literària. Amb les aportacions de Ramon Llull i amb el suport propagandístic de la Cancelleria reial, no hi ha cap gènere que es resisteixi al “pus bell catalanesc del món”, en paraules de Ramon Muntaner. 

El 1137 s’havia creat la Confederació catalano-aragonesa amb el matrimoni de Ramon Berenguer IV, representant dels comtats catalans, i Peronella d’Aragó. En un primer moment, aquesta unió implicà una forta diglòssia: mentre el català funcionava com a llengua instrumental, l’occità o provençal esdevenia la llengua literària per antonomàsia. Les tornes començaren a canviar a partir del 1213 arran de la desfeta a la batalla de Muret, on es perderen els territoris del nord dels Pirineus, tret de Montpeller.

Jaume I el Conqueridor, hereu de Pere I el Catòlic mort a Muret, va renunciar a recuperar aquelles terres. Empès per les demandes d’ajut per part dels mercaders catalans, que sovint eren atacats pels pirates sarraïns prop de les costes balears, el nou monarca va dirigir els seus esforços cap al sud peninsular. Així, arrabassà als àrabs Mallorca (1229) i València (1238), mentre que l’ocupació d’Eivissa (1235) la deixà en mans de l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí. Menorca no seria sotmesa del tot fins el 1287 per obra del rei Alfons III el Liberal.

Relacionat amb el tema, és interessant aquest article titulat "Porta't bé o vindran els catalans".

I aquest altre article parla de l'època en què Sicília es parlava català.

Aquest dossier parla sobre la història del català.

Articles del web relacionats:
- I, tanmateix, és català!
L'origen llatí de l'article salat
Entrevista a Joan Veny
-
Països Catalans en el divan
-
Qui és en Pep Gonella?
L'esplendor medieval del català

I aquest són uns reportatges meus a l'Ara Balears:
Les arrels de l'anticatalanisme illenc
Quan el català sortí de la clandestinitat
Quan el català es normalitzà a l'escola

Ramon Llull, el doctor il•luminat

Reportatge publicat el setembre de 2013 a la Revista Sàpiens (Núm. 121)

Ramon Llull és la millor carta de presentació internacional de la cultura catalana. El seu afany evangelitzador el convertí no només en l’autor més prolífic de l’edat mitjana, sinó també en el primer que s’atreví a emprar una llengua vernacle per a registres cultes. Llull, però, és molt més que el pare del català literari. El complex mètode que inventà per a la seva causa cristiana fa que fins i tot se’l consideri el precursor de la informàtica moderna. 

Ramon Llull fou home d’una personalitat portentosa amb una sola idea al cap: demostrar la veracitat de la fe cristiana. En la seva tasca proselitista, ell mateix es qualificà de phantasticus, paraula llatina que en l’edat mitjana significava “boig”. Aquest místic eixelebrat de les lletres catalanes, coetani de l’italià sant Tomàs de Aquino, va néixer a Ciutat de Mallorques (actual Palma) poc després de la conquesta catalana, en una data incerta entre 1232 i 1233. Fill d’un matrimoni de la noblesa barcelonina, des de ben petit va estar vinculat a la casa reial. Fins i tot arribà a ser nomenat preceptor de l’infant Jaume, el futur rei Jaume II de Mallorca. Als vint-i-cinc anys es casà amb Blanca de Picany, de qui tingué dos fills, Magdalena i Domènec. Les seves obligacions familiars, però, no li impediren continuar amb la seva vena de poeta trobadoresc. Tanmateix, la vida li tenia preparades altres ocupacions.

En vorejar la trentena, Llull viuria una experiència abassegadora. Així ho relata a la Vida coetània, una autobiografia –la millor de l’època medieval- que ell mateix féu dictar, pocs anys abans de morir, a un monjo de la cartoixa de Vauvert (París). Segons la narració, una nit en què es trobava capficat escrivint un poema d’amor per a una amant seva se li aparegué la imatge de Crist crucificat. La visió, que es repetiria quatre vegades més, li féu entendre que havia de deixar aquella vida tan dissoluta per dedicar-se en cos i ànima a servir a Déu. Aquesta entrega es duria a terme a través de tres camins: la conversió d’infidels, la redacció d’un llibre -“el millor del món” per combatre els errors d’aquests infidels- i la fundació, amb el suport de papes i reis, de monestirs on els missioners es poguessin instruir en l’estudi de l'àrab i altres llengües orientals.

Per continuar llegint cliclau aquí.

Per conèixer més sobre Llull no us podeu perdre aquest fantàstic dossier del suplement "Ara diumenge" (18/09/2016).

Tampoc no us podeu perdre aquest article d'Àngles Guiteras, publicat al diari Ara (15/12/2016): "Ramon Llull: elogi de la malaltia mental".

En aquest reportatge de Pere Antoni Pons, del setmanari "El Temps", trobareu més informació sobre Ramon Llul.

I aquí teniu el fantàstic documentat de la Perifèrica Produccions sobre la figura de Ramon Llull


Serra de Tramuntana, Patrimoni de la Humanitat

Article publicat el 28 de juny de 2011 a l'edició digital de la revista Sàpiens.

El seu impressionant paisatge ha atret personatges il·lustres com Ramon Llull, Chopin o Robert Graves

La Unesco ha atorgat a la serra de Tramuntana de Mallorca la categoria de Patrimoni Mundial de la Humanitat pels seus valors paisatgístics, culturals, històrics i etnològics. Aquesta majestuosa serralada, que voreja les costes del nord de l’illa al llarg de 75 quilòmetres repartits en 30.745 hectàrees, no només destaca per la seva vegetació i orografia, sinó també pel seu patrimoni agrícola. 

De l’època islàmica daten les fabuloses xarxes hidràuliques. Es tracta d’autèntiques obres d’enginyeria igual d’impressionants que les compactes marjades amb les quals els antics pagesos mallorquins es volgueren assegurar les seves collites en uns indrets del tot abruptes. Les nombroses possessions —equivalents a les masies catalanes—, cases de neu, sitges i pous de calç són també testimonis d’aquesta ruralia ja desapareguda. Avui dia la Ruta de Pedra en Sec, que recorre la serra de punta a punta, és la millor alternativa per gaudir de tot aquest patrimoni. El seu guardià és el puig Major, de 1.445 m d’altitud, i la seva reserva espiritual, el monestir de Lluc.

Per continuar llegint clicau aquí.

Aquí teniu un article de Xavier Moret que parla sobre la Mallorca de l'arxiduc, un homenatge a la Serra de Tramuntana.

Aquí teniu una sèrie de reportatges del Consell de Mallorca dedicat a personatges il·lustres de la Serra de Tramuntana.

Aquí teniu més informació sobre la Serra de Tramuntana.

El millor homenatge a la Serra de Tramuntana és el famos poema "El pi de Formentor" de Miquel Costa i Llobera recitat per l'insigne professor pollençí Bernat Cifre:

I aquí teniun l'spot d'Estrella Damm dedicat a la Serra de Tramuntana:



I aquí teniu el programa d'IB3 "Això és mel" dedicat a la Serra de Tramuntana:


Articles del web relacionats:
L'Arcàdia perduda
Ramon Llull, el doctor il·luminatMallorca amb ulls d'un Graves
-
 L'arxiduc Lluís Salvador, el primer ecologista de les Balears
-
 El Jovellanos catalanòfil més desconegut
A la recerca del paradís perdut
Adéu, paradís
Siau qui sou
Quan Mallorca era Hollywood

L'exemple de Joan Mascaró

 Article publicat a l'Ara Balears (16/09/13)
 
Ja fa temps que ha desaparegut la figura de l’intel·lectual com a ment il·luminadora del present. Ara els nostres referents són els esportistes i altres celebritats mediàtiques de paraules buides. Aquest panorama esdevé més desolador si escoltam segons quins polítics. És el cas d’Ana María Aguiló, la portaveu d’Educació del PP en el Parlament. Fa poc concedí una polèmica entrevista en un diari local. Aquesta fou la seva resposta quan el periodista li preguntà si cal espanyolitzar els alumnes mallorquins: “Cal espanyolitzar-los si no saben castellà. Som espanyols i tots hem de sentir-nos espanyols. I universals, ja està bé de roqueta”. Hem de suposar que a la senyora Aguiló li faltaren ganes per dir que ja està bé també de tant de frit mallorquí, de ball de bot, de cant de la sibil·la i de tantes altres “folklorismesdels “pobres indígenes” illencs. Als madrilenys i extremenys també els podria interpel·lar amb “més Europa i menys Espanya”.
 
Per ventura, l’eterna aspirant a consellera d’Educació del Govern Bauzá té la desgràcia de no conèixer un dels nostres mallorquins més universals, Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987). Seva és la frase: "És una veritat gran, universal, que l'home gran s'arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i s'enfila dins els valors universals i, fins i tot, dins l'infinit". Aquesta premissa no anà gens malament a qui es convertí en un dels responsables del gir oriental que experimentaren els Beatles als anys 60.
 
De jove, gràcies a la seva facilitat pels idiomes, Mascaró havia estat secretari del consolat britànic a Mallorca i professor d’anglès a l’Escola de Comerç. Durant aquesta època descobrí una traducció al castellà del Bhagavad Gita, un poema hindú. La seva lectura l’impressionà tant que es proposà, en un futur, aprendre’n la llengua original –el sànscrit- per tal de poder llegir l’obra directament. L’oportunitat li vindria als vint-i-set anys de la mà d’un paisà seu, Joan March. El 1924 el conegut financer mallorquí li oferí acompanyar el seu fill, Joan March Servera, a estudiar a Anglaterra.
 
El 1929, a la universitat de Cambridge, Mascaró ja havia aconseguit llicenciar-se en llengües modernes i orientals. El 1932, després d’una temporada de formació a Sri Lanka, fou nomenat professor de llengua i literatura angleses a la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1936, amb l’esclat de la guerra civil, decidí tornar-se’n cap a terres britàniques. Allà es dedicà amb cos i ànima a la traducció a l’anglès dels llibres sagrats de l’Orient amb els quals pretenia que Occident adoptàs actituds més reflexives. El reconeixement internacional li vendria el 1958 amb Lamps of Fire (“Llànties de foc”) -una tria dels pensaments espirituals de les grans religions del món-, i el 1962 amb Bhagavad Gita, l’obra que tant el colpí de jove. Encara avui les traduccions de Mascaró són les més venudes a Anglaterra.
 
Als anys seixanta aquestes versions dels textos sagrats casaren perfectament amb els ideals del moviment hippy que acabava d’irrompre als EUA. Així quedà palès el 1967 en una trobada que Mascaró, juntament amb altres experts, mantingué a la televisió britànica amb George Harrison i John Lennon. Els dos beatles quedaren atònics davant l’exquisida oratòria britànica del de Santa Margalida -aquest instant memorable es pot apreciar en el fantàstic documental titulat Llànties de foc que va fer fa dos anys la productora Quindrop. Des d’aleshores, Mascaró inicià una relació epistolar amb Harrison, ja fortament influït per la filosofia oriental. En una carta, el mallorquí animà el conegut com a “beatle místic” a continuar per aquest camí, fent-li arribar un exemplar de Lamps Of Fire. Un dels seus poemes li serviria de font d’inspiració per a la cançó The Inner Light (“La llum interior”), inclosa en el senzill Lady Madonna (1968). Després, ambdós perdrien el contacte.
 
Mascaró es convertiria en un convidat habitual dels mitjans de comunicació anglesos. A Espanya fou molt recordada la seva intervenció l’abril de 1979 al programa La clave per parlar sobre les religions. Eren temps en què a la televisió espanyola es podien sentir veus autoritzades sobre un tema que esperonaven a la reflexió –res a veure amb la cridòria, mancada de tot rigor intel·lectual, que impera ara. El de Santa Margalida no necessitava alçar la veu per convèncer; li bastava la força del seu discurs. Ell és tot un exemple de com ser universal a partir d’allò local. "Jo estim –deia- totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia".
 
Ara, a les Balears, ments assenyades com la de Mascaró són ignorades. Malauradament ens hem rebaixat al nivell intel·lectual i moral de gent com Ana María Aguiló que s’atreveix a infravalorar-nos com a poble. Em deman què pensarien d’aquest menyspreu altres prohoms nostres com Ramon Llull, mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll o fins i tot el mateix arxiduc Lluís Salvador.

Articles del web relacionats:
Joan Mascaró, el guia espiritual mallorquí dels Beatles
- Mascaró, el gran mallorquí "globolocal"
 
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px