Banner Top

Quan Menorca era britànica

Extracte del reportatge publicat el març de 2008 a la revista Sàpiens (Núm. 65) amb l’assessorament de l’historiador Miquel Àngel Casasnovas.

Menorca podria ser avui colònia britànica, com ho és Gibraltar. En acabar la Guerra de Successió les dues passaren a mans angleses. Al cap de gairebé un segle les forces borbòniques només pogueren recuperar l’illa balear. L’herència britànica, però, ja fou difícil d’esborrar. 
 
A les Balears sempre es diu que cada illa és un món. L’arxipèlag, com a entitat política moderna amb Palma com a capital, va néixer el 1833 amb la primera divisió territorial de províncies que es féu a l’Estat espanyol. Des d’aleshores es va voler que cadascuna de les quatre illes anessin juntes de la mà sense tenir en compte que sovint, d’ençà de la conquesta catalana el segle XIII, la història no ha estat la mateixa per a totes. I en el cas de Menorca, molt menys. Si hi ha una època històrica que ha marcat el present de l’illa i la dels seus habitants, aquesta fou el segle XVIII. La Guerra de Successió entre els seguidors de Felip V de Borbó i Carles d’Àustria la convertí en moneda de canvi de les grans potències europees.
 
Amb alguns curts períodes de domini francès i espanyol, Menorca fou britànica durant gairebé un segle. Tants d’anys deixaren forçosament un pòsit important. Avui en dia, a les escoles, per escriure a la pissarra, els nens utilitzen el “xoc” (del chalk anglès) en comptes del guix; no juguen a bales sinó a “mèrvels”, un calc de marbles. La llista d’anglicismes és llarguíssima. En el paisatge urbà també és fàcil reconèixer trets britànics com els balcons-tribunes o les finestres de guillotina, anomenades “boinder” (de bow window). Fins i tot no falten els que diuen que el tarannà tranquil dels menorquins és herència dels anglesos.
 
L’illa estratègica
Felip de Borbó fou qui acabà guanyant la guerra de Successió al tron espanyol iniciada el 1702 després que Carles II morís sense descendència. Per imposar la seva autoritat, però, va haver de fer una sèrie de renúncies. I és que, a l’hora de signar el tractat d’Utrecht del 1713, els anglesos –que encapçalaven el grup de partidaris de Carles d’Àustria- van exigir la cessió de Menorca i Gibraltar. Aquest tractat contravenia el Jurament per les Illes que el 1343 instaurà Pere IV el Cerimoniós per als seus successors després d’ocupar el Regne de Mallorca (veure Sàpiens nº 56).
 
L’objectiu del document era evitar que mai més les illes, els comtats del Rosselló i Cerdanya es poguessin separar de les terres de la Corona d’Aragó. Els comtats del Rosselló i Cerdanya ja s’havien perdut el 1659 amb el Tractat dels Pirineus i ara, amb el Tractat d’Utrecht, Menorca també quedava despenjada. Precisament el Jurament per les Illes fou adduït pel Parlament de Catalunya per a denunciar el Tractat d’Utrecht i resistir amb les armes les tropes de Felip V fins a l’11 de setembre de 1714.

Per continuar llegint, clicau aquí.

Aquest article parla sobre l'origen de la Pasqua militar, relacionada amb el retorn de Menorca a Espanya.


Quan les illes eren independents

Extracte del reportatge publicat el juny 2007 a la revista Sàpiens (Núm. 56) amb l’assessorament de Pau Cateura, catedràtic d’Història Medieval de la UIB i membre de la Reial Acadèmia de la Història.

Hi va haver un temps en què les Balears van tenir una monarquia pròpia. El 1276, en morir el rei Jaume I, la corona catalanoaragonesa es repartí entre els dos fills del Conqueridor. Pere el Gran es quedà amb el tros més gran del pastís. Jaume II, amb el més petit, el Regne de Mallorca. Les intrigues familiars acabaren amb aquest reialme insular. Foren tan sols 73 anys d’independència però el seu llegat encara és molt present a l’arxipèlag. 

Sovint, a Mallorca, els qui volen marcar distàncies amb Catalunya evoquen amb orgull l’època d’esplendorosa independència que suposà el Regne de Mallorca (1276-1349). Fou en morir el rei Jaume I. Qui tant contribuí a fixar les bases de la corona catalanoaragonesa (veure Sàpiens núm. 50) deixà un testament que portaria cua. L’infant Pere, el major dels fills supervivents, rebé el que passà a ser la Corona d’Aragó integrada pel propi regne d’Aragó, el de València i el comtat de Barcelona. Jaume II, el fill petit, heretà el Regne de Mallorca. A part de l’illa major de les Balears, aquest regne incloïa les Pitiüses i Menorca com a illes adjacents, els comtats pirinencs del Rosselló, la Cerdanya i Conflent, la ciutat de Montpeller i els enclavaments de Carladès i Omeladès. La partició responia a un sol motiu: en una època plenament feudal, molts monarques consideraven els seus estats patrimoni personal i, com tal, a la seva mort, els repartien entre els seus descendents.
 
Intuint ja les ambiciones del seu primogènit, Jaume I deixà clar en el testament que el Regne de Mallorca havia de mantenir-se perpètuament, amb tota la seva integritat, sota l’autoritat dels seus monarques. No hi podia haver cap mena de submissió en forma de vassallatge als reis de la Corona d’Aragó. Dies abans de morir, el Conqueridor fins i tot féu cridar el seu fill Pere, oí missa amb ell i després, amb paraules emocionades, li encarregà que honrés i estimés el seu germà petit i que es conformés amb la seva part, ja que era el preferit en la distribució de l’herència. Tanmateix, Pere, que per alguna cosa ha passat a la història com “el Gran”, mai no acceptà de bon grat la voluntat del seu pare. No podia consentir que el seu germà es quedés amb uns territoris de vital importància per a la seva política expansionista tant cap al Mediterrani com cap a França.

Aquí teniu el capítol 5 del programa "La Increïble Història de les Illes Balears", d'IB3 Televisió, dedicat al Regne de Mallorca.

I el capítol 97 d' "Això és mel" també tracta aquest període històric de les nostres illes.


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px