Banner Top

Morir-se de fam per culpa de “Fames”

Si avui qualcú es mor de fam és per culpa de la deessa Fames (“fam” en llatí), Λιμός en grec. Essent filla de la Discòrdia (Eris), és una mala consellera. Virgili la situa al “vestíbul” dels Inferns, al costat de la Pobresa i altres divinitats negatives. Ovidi, en canvi, la presenta com una dona raquítica (< ῥάχις, “espina dorsal”) i mal vestida que habita la desolada regió d’Escítia, a l’oest d’Àsia. Aquesta és la desagradable descripció que d’ella fa l’autor de les Metamorfosis (VIII, 802-808), en traducció de Jordi Parramon:


“Té els pèls de punta, els ulls enfonsats, el rostre tot pàl·lid,
blancs els llavis de bruts, la gola de pústules aspra,
seca la pell, en la qual se li poden veure les tripes;
sota les anques combades, eixuts, li surten els ossos,
el seu ventre és el buit del ventre, del pit, que li penja
i que s’aguanta només pels lligams de l’espina diries;
la magror li realça els junts; se li inflen els globus
dels genolls, i als turmells uns grossos tumors li destaquen”.


En la mitologia grega, una de les principals víctimes de Λιμός (Fames) va ser Erisícton, Era un jove príncep de Tessàlia que va cometre el sacrilegi de tallar amb la seva destral arbres d’un bosc consagrat a Demèter i habitats per dríades. Aleshores la deessa el va condemnar a patir una fam eterna i féu que la monstruosa Λιμός (en grec, amb tot, és una paraula masculina) s’introduís, com una tènia (< τείνω, “estendre”), a les entranyes d’Erisicton.

El jove tessali dilapidà tot el seu patrimoni per comprar queviures que mitigassin la seva insadollable fam. La seva filla Menestra, que per voluntat de Posidó tenia el do de metamorfosejar-se, es va vendre com a esclava i, un cop venuda, canviava de forma i es tornava a vendre. Tots els doblers obtinguts els donava al seu pare perquè pogués comprar més aliments. Tanmateix, Erisícton, embogit de fam, s’acabà devorant a si mateix.

Trastornos alimenticios en hombres
Transtorns alimentaris

Bulímia versus anorèxia
Avui del grec λιμός tenim bulímia, nom donat a un trastorn alimentari de fam insaciable, generalment seguit de vòmits. Amb l’afegitó de βοῦς (“bou”), literalment vol dir “fam de bous”, ja que antigament, en un món marcat per la ramaderia, aquest era l’àpat estrella -el terme no s’ha de confondre amb abúlia, la falta de voluntat, compost d’α privativa i de βούλομαι “voler”.

Un altre trastorn alimentari és l’anorèxia. És un neologisme format per α privativa i per ὄρεξις (“gana”). A diferència de la bulímia, l’anorèxia és una manca absoluta de ganes de menjar.

Els qui durant un temps volen purificar el seu cos fan dejuni ("ayuno" en castellà), paraula que deriva del verb llatí ieiuno (“estar afamat”). El dejuni implica no prendre aliments o prendre'n en una quantitat escassa durant un temps més o menys llarg. En castellà tenen el verb “desayunar” per referir-se al primer àpat del matí, quan tornes a estar afamat i deixes enrere el dejuni.

e6c94545bc003c79c3faf9411e195ac4

Articles del web relacionats:
Guapo és un vi insípid!
Paraules amb molt de fetge
Paraules amb petjada gastronòmica
L'origen cristià de les ensaïmades i dels croissants
Vitamines que donen vida
- Etimologies gastronòmiques
- Adonis no patia vigorèxia!

Carthago delenda est

Cartago, situada a les costes del nord de Tunísia, és el nom llatinitzat del topònim semític Qart Hadasht, que significa “ciutat nova”. La famosa antagonista de Roma compta amb una llegenda de fundació pròpia. Fou obra d’Elisa, princesa de la ciutat fenícia de Tir que Virgili va immortalitzar poèticament com a Dido a l’Eneida.

Desbancada del poder pel seu ambiciós germà Pigmalió, Elisa es va veure obligada a fugir de la seva ciutat natal acompanyada per alguns dels seus dignataris. Aquells fugitius recalaren a un punt de la costa nord-africana. Allà establiren un curiós acord amb els indígenes, segons el qual podien adquirir tot el territori que pogués ser cobert amb una pell de bou. Moguda pel seu enginy, la princesa fenícia féu trossejar la pell en fines tires que després anà estenent per un espai molt major del que esperaven els càndids habitants del lloc.

 images

Antic mapa de la ciutat de Carthago

La fi de Cartago
En la Segona Guerra Púnica, els romans havien aconseguit sotmetre els homes d’Anníbal a la batalla de Zama (202 aC). Aleshores, però, no arrasaren la seva ciutat. A poc a poc Cartago s’anà recuperant i això no agradà gens a Cató el Vell, un dels grans estadistes romans que sempre acabava els seus discursos en el Senat amb la mateixa lletania: Carthago delenda est (“Cartago ha de ser destruïda”). Fou el 146 aC, en el marc de la Tercera Guerra Púnica, quan les tropes d’Escipió Emilià (el Jove) feren realitat aquestes paraules.

DOhxbUCX0AAUXGJ

Cató el Vell segons Astèrix

A la seva Història (volum XIII), Polibi, present en l’escomesa, conta que Escipió va plorar en aquella ocasió. Quan el protagonista li preguntà per què ho feia, el militar contestà que sofria pensant que Roma pogués patir algun dia la mateixa sort. Segons Polibi, Escipió cità entre llàgrimes els versos d’Homer (“Arribarà també un dia en què caurà Troia”), mentre contemplava la destrucció per sempre de la rival Cartago.

 imperio cartagines

Mapa de les Guerres Púniques

Malgrat ser sotmesa, Cartago s’acabà convertint en “el graner de Roma” gràcies al conreu de cereals, oliveres i arbres fruiters que els llatins hi potenciaren. A més, la ciutat d’Anníbal esdevingué la capital de l’anomenada província d’Àfrica i també el segon port més important de l’imperi, després d’Òstia (el port de Roma). Els grecs, tot i estar enamorats d’Atenes, deien que Cartago era una de les capitals més boniques del món.

Aquí teniu un documental sobre Carthago:

 

Articles del web relacionats:

Era mallorquí Anníbal, el cabdill cartaginès?

Anníbal, el general cartaginès de la Segona Guerra Púnica, podria haver estat mallorquí. Segons alguns historiadors, hauria nascut a l’arxipèlag de Cabrera, avui un parc natural situat a 13 kilòmetres al sud-est de Mallorca. Al 244 aC el seu pare, el general Amílcar Barca es dirigia de Cartago a Hispània. Ho feia en companyia de la seva dona embarassadíssima, d’origen iber. En passar per l’illa de la Conillera, ella va rompre aigües, i de seguida Amílcar va ordenar desembarcar-hi.

ile cabrera 001

Mapa de l'arxipèlag de Cabrera

Avui Cabrera forma part del municipi de Palma, així que podem dir que Anníbal és un dels nostres “llonguets” més cèlebres. En esclatar la Segona Guerra Púnica contra Roma, liderà una nodrida expedició de 38.000 soldats, 8.000 genets i 37 elefants que travessà els Pirineus i els Alps en una de les més colossals aventures de l’antiguitat. Entre ells hi havia foners balears, coneguts per la seva afinada punteria.

A mesura que els homes d’Anníbal s’acostaven a Roma començà a circular l’expressió Hannibal ad portas (“Anníbal a les portes”). Davant aquesta pressió, els romans decidiren passar al contraatac. El 218 aC els dos germans Escipions, Publi i Cneu, desembarcaren a Empúries. L’objectiu era tallar el subministrament de tropes que els cartaginesos dirigien des d’Hispània cap a Itàlia. Després d’un inici de campanya favorable pels romans, la sort es va posar del costat dels cartaginesos i ambdós germans moriren en mans de les tropes d’Asdrúbal.

Hannibal route

Les “delícies de Càpua”
Mentrestant, a la Península Itàlica, el 2 d’agost de l’any 216 aC s’esdevingué una de les batalles més sagnants de la història. Fou la batalla de Cannes on moriren seixanta mil romans. Quan tot ja pareixia dat i beneït, Anníbal va cometre el seu màxim error. En lloc d’anar directament a Roma, es retirà a Càpua, una ciutat al sud de la capital italiana que es prestava molt per a la disbauxa.

L’exèrcit cartaginès es va relaxar massa a les conegudes “delícies de Càpua” i l’ocupació de Roma es va anar retardant. El temps jugà a favor dels romans, els quals no trigaren a recuperar-se de las baixes patides. El 210 aC el fill de Publi, que adoptà el seu mateix nom (Publi Corneli Escipió), es traslladà a Hispània per tal de continuar amb l’empresa del seu pare que acabava de ser mort. Des de la seva arribada, Escipió no va tenir altra cosa que victòries.

anibal cruzando los alpes

Anníbal creuant els Alps

Un cop sotmesa la Península, l’oficial romà es dirigí a Cartago (Tunísia) per lliurar la batalla final al cor mateix de la potència enemiga. La gesta li valdria el sobrenom de “l’Africà”. Davant aquest nou panorama, Anníbal, que estava pendent que li arribassin reforços per preparar l’assalt final a Roma, va se requerit pel Senat de Cartago.

Havent arribat a les portes de la capital de l’imperi romà i estant a un pas de la glòria, el general cartaginès hagué de renunciar al somni de la seva vida per tornar a Àfrica a defensar la seva ciutat. Durant els 15 anys que romangué en sòl italià havia guanyat totes les batalles, però no la guerra. Vincere scis, Hannibal, victoria uti nescis (“Saps vèncer, Anníbal, però no saps treure profit de la victòria”), li digué un dels seus súbdits com a retret per no haver-se decidit a envair Roma.

anibal 2

Anníbal

El tràgic final
La meitat de les tropes d’Anníbal es va negar a seguir-lo. Els historiadors romans diuen que llavors el líder púnic va matar, per desobediència, 20.000 homes. Amb la resta va desembarcar a Cartago el 202 aC, va reconèixer la ciutat de la qual havia marxat als nou anys i es va dirigir a l’esplanada de Zama, a unes cinquanta milles al sud. Allà l’esperava Escipió, que l’acabaria vencent. Seria, tanmateix, un fill adoptiu del gran general romà, Escipió Emilià el Jove, qui infringiria la derrota definitiva a Cartago en la tercera guerra púnica (151-146 aC).

Superada per l’enginy militar dels romans, Cartago va haver de signar finalment una pau que li imposava unes condicions molt dures: el pagament a Roma de deu mil talents en cinquanta anualitats, la destrucció de la seva flota –amb l’excepció de deu naus-, la confiscació de totes les armes –incloent-hi els elefants- i la prohibició de reclutar en endavant més mercenaris.

anibal

Anníbal a la batalla de Zama (oli de 1521)

Tot i aquestes duríssimes condicions de pau, Anníbal va ser un dels artífex de la recuperació de Cartago. Els recursos que en el passat eren invertits en armament, en la flota i en pagar els mercenaris varen ser utilitzats exclusivament per a projectes interns de millora de la ciutat. D’aquesta manera, el general cartaginès reactivà l’economia de la seva ciutat i va proposar a Roma la liquidació anticipada del deute de la guerra en només deu anys.

Roma no veié amb bons ulls aquesta recuperació de Cartago, així que el 195 aC un grup d’emissaris romans desembarcà a la capital de Tunísia amb l’objectiu de capturar Anníbal. Aleshores líder púnic optà per exiliar-se en secret a Àsia Menor, on intentà aixecar una revolta contra Roma. En descobrir-se els seus plans, es refugià a la cort del rei Prúsies de Bitínia, però els romans el localitzaren de bell nou. Amenaçat, abans de lliurar-se a l’enemic, trià suïcidar-se amb la ingesta d’un verí. Era l’any 183 aC i tenia 67 anys.

Aquí teniu un documental sobre Anníbal:

 

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió resseguesc la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, Tagomagoi Lucius Oculacius Rectius.

Articles del relacionats:
El múscul foner
- Foners, els soldats d'elit de l'antiguitat
- La tragèdia dels francesos de Cabrera
- Eivissa, l'illa de l'excepció
- Compte amb els púnics!
- Carthago delenda est

Sòcrates a la presó

Article publicat a l'Ara Balears (22/06/2018)

Fa dues setmanes un polèmic vídeo ens va permetre constatar que l’exvicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, historiador de memòria prolífica, continua amb la seva vocació de docent a la presó d’Estremera. El vàrem veure davant un grup de reclusos parlant sobre Protàgores, militant acèrrim del relativisme a l’antiga Grècia. “L’home és la mesura de totes les coses”, diu una de les seves sentències més cèlebres.

Junqueras, que ja porta vuit mesos a la garjola, és manté fidel als seus principis humanístics. Ja els plasmà l’abril de 2014 al digital de cultura “Núvol” en un article titulat “Llibertat de consciència”. Quatres anys després, ara les seves paraules són molt premonitòries i colpidores. En aquest article el dirigent d’ERC lamenta que massa sovint el poder percep la llibertat d’opinió, i fins i tot de pensament, com una amenaça. Recorda Voltaire: “És perillós tenir raó, quan el govern està equivocat”.

A l’hora de defensar la llibertat de consciència, Junqueras evoca la figura de Sòcrates, el primer màrtir de l’avui idealitzada democràcia atenesa. L’any 399 aC el pare de la filosofia va ser acusat d’impietat i de corrompre la joventut amb els seus pensaments tan poc ortodoxos. Ell, però, sempre deia que actuava seguint els dictats d’una bondadosa veu interior, d’un “daimon”, terme que curiosament, amb el cristianisme, es convertí en l’encarnació del mal.

273 socrates quotes1


Enmig d’un ambient malmenat per presumptuosos demagogs de paraules buides, Sòcrates convertí el diàleg i el dubte en el seu principal mètode per a la recerca de la veritat. “Només sé que no sé res”, era la convidada que feia als seus interlocutors perquè es desferrassin del seus nocius prejudicis i sortissin així de la seva zona de confort. De tarannà inconformista, el mestre de mestres insistia que cal fer-se moltes preguntes per entendre la complexa realitat perquè “una vida sense examen no mereix ser viscuda”.

En el seu article, Junqueras completa la invitació al diàleg socràtic recordant altres cites alliçonadores. Una és d’Evelyn Beatrice Hall, atribuïda erròniament a Voltaire: “Estic absolutament en desacord amb el que dius, però donaria la meva vida per a què ho puguis dir”. L’altra és del poeta canadenc William Henry: “El qui no vol raonar és un fanàtic, el qui no sap raonar és un boig i el qui no s’atreveix a raonar és un esclau”. I la darrera és de Voltaire: “La història només es pot escriure bé en un país lliure”.

presos 26203824 604x270

Molts segles enrere totes aquestes premisses també ja formaren part del pensament de Sòcrates, tot un model de coherència i de determinació insubornable. A pesar que pogué escollir l’exili, preferí acatar amb resignació la seva condemna a mort. Ho féu, però, no sense llançar fortes crítiques contra els seus detractors. Així ho podem llegir a l’Apologia de Sòcrates que va escriure el seu deixeble Plató: “He estat condemnat no per manca d’arguments, sinó per manca de gosadia i de desvergonyiment i per no haver volgut recórrer a allò que a vosaltres us hauria agradat sentir: plors, laments, actes i paraules, que, com us repeteixo, són indignes de mi, tal com esteu acostumats a sentir dels altres”.

A continuació qui fou proclamat per l’oracle de Delfos com el “més savi de tots els mortals” etzibà el següent advertiment al tribunal: “I és que si creieu que condemnant la gent a mort evitareu que algú us retregui que porteu una vida injusta, no calculeu bé. Aquesta manera d’evitar la crítica no és ni eficaç ni honorable. El més senzill i el més noble no és oprimir els altres, sinó preparar-se per esdevenir el millor possible”.

3ddc7c1342202ff1939ae99b11098ec6 L

La mort de Sòcrates, Jacques Louis David (1787)

Avui, des de la presó, Junqueras, defensor del legítim dret a l’autodeterminació, torna a reivindicar la llibertat de consciència que fa 2.500 anys abanderà el pare de la filosofia. Esperem, però, que no acabi essent víctima del que, en criminologia, es coneix com a “síndrome forense de Sòcrates”. La pateixen aquelles persones que, malgrat ser innocents, són condemnades per culpa d’una mala praxi judicial. Fou el cas del líder sud-africà Nelson Mandela, que estigué vint-i-set anys privat de llibertat per defensar també una causa considerada “injusta”. 

“Una nació -afirmà el carismàtic líder contra la segregació racial- no s'ha de jutjar per com tracta els ciutadans de millor posició, sinó per com tracta els que tenen poc o res”. Bé ho sap el corrupte Urdangarin, que ha pogut tenir una presó a la carta. Tot fa pensar que ben aviat el cunyat del rei ja gaudirà de beneficis penitenciaris. Mentrestant, els polítics “criminals” catalans són escarmentats amb presó preventiva, lluny dels seus. El dia del seu judici es tornarà a fer present el mestratge de Sòcrates.

Articles del web relacionats:
- La mort del mestre
Sócrates, el tábano de la democracia
Humor irònic
- Paraules amb coneixement

És possible viure més a poc a poc?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (29/06/2018), reflexion sobre el concepte d'slow life ("vida lenta") relacionat amb la màxima italiana “Il dolce far niente” (“la dolçor de de no fer res”):

Articles del web relacionats:

 

Com escrivien els nombres els grecs i els romans?

El sistema de notació grec es basava en l’alfabet. Cada lletra representava un valor numèric. Un sistema d’aquest tipus requereix 27 lletres: nou per als sencers més petits que 10, nou per als múltiples de 10 més petits que 100 i nou per als múltiples de 100 més petits que 1.000. L’alfabet grec, però, només tenia 24 lletres, de manera que, a l’hora de comptar, n’hagué d’afegir tres més. Les tres lletres arcaiques que es reincorporaren amb finalitats numèriques foren les següents:



Núm.

Cardinal

Ordinal

1

α´

εἷς, μία, ἕν

πρῶτος, η, ον

2

β´

δύω

δεύτερος, α, ον

3

γ´

τρεῖς, τρία

τρίτος, η, ον

4

δ´

τέτταρες, τέτταρα

τέταρτος, η, ον

5

ε´

πέντε (penta-)

πέμπτος, η, ον

6

ς´

ἕξ (hexa-)

ἕκτος, η, ον

7

ζ´

ἑπτά (hepta-)

ἕβδομος, η, ον

8

η´

ὀκτώ (octa-)

ὄγδοος, η, ον

9

θ´

ἐννεα (enea-)

ἔνατος, η, ον

10

ι´

δέκα (deca-)

δέκατος, η, ον

11

ια´

ἕνδεκα (endeca-)

ἑνδέκατος

12

ιβ´

δώδεκα (dodecà-)

δωδέκατος

13

ιγ´

τρεῖς καὶ δέκα

τρικσαιδέκατος

14

ιδ´

τέτταρες καὶ δέκα

τετταρεσκαιδέκατος

15

ιε´

πεντεκαίδεκα

πεντεκαιδέκατος

16

ις´

ἑκκαίδεκα

ἑκκαιδέκατος

17

ιζ´

ἑπτακαιδέκα

ἑπτακαιδέκατος

18

ιη´

ὀκτωκαίδεκα

ὀκτωκαιδέκατος

19

ιθ´

ἐννεακαίδεκα

ἐννεακαιδέκατος

20

κ´

εἴκοσι

εἰκοστός

30

λ´

τριάκοντα

τριακοστός

40

μ´

τετταράκοντα

τετταρακοστός

50

ν´

πεντήκοντα

πεντηκοστός

60

ξ´

ἑξήκοντα

ἑξηκοστός

70

ο´

ἑβδομήκοντα

ἑβδομηκοστός

80

π´

ὀγδοήκοντα

ὀγδοηκοστός

90

ϙ

ἐνενήκοντα

ἐνενεκοστός

100

ρ´

ἑκατόν (hecto-)

ἑκατοστός

200

σ´

διακόσιοι, αι, α

διακοσιοστός

300

τ´

τριακόσιοι, αι, α

τριακοσιοστός

400

υ´

τετρακόσιοι, αι, α

τετρακοσιοστός

500

φ´

πεντακόσιοι, αι, α

πεντακοσιοστός

600

χ´

ἑξακόσιοι, αι, α

ἑξακοσιοστός

700

ψ´

ἑπτακόσιοι, αι, α

ἑπτακοσιοστός

800

ω´

ὀκτακόσιοι, αι, α

ὀκτακοσιοστός

900

Ϡ

ἐνακόσιοι, αι, α

ἐνακοσιοστός

1000



χίλιοι, αι, α (kilo-)

χιλιοστός

10000



μύριοι, αι, α

μυριοστός


Per diferenciar els nombres de les lletres es feia servir un accent agut. El sistema de numeració jònic seguia el principi de sumar els signes, escrits ordenats de major a menor, per a obtenir un nombre total. Per exemple:

241 es representava amb σμα’ (200 + 40 + 1)


Per representar els nombres del 1.000 al 999.999 es tornaven a emprar les mateixes lletres de les unitats, desenes i centenes, afegint-hi una coma invertida com a senyal distintiva. Així β’ val 2, però ͵β val 2000. Per exemple:

el 2004 es representava com βδ´ (2000 + 4)


Altres curiositats:
  • La lletra M separada d’una altra lletra per un punt (la miríada, avui sinònim de nombrós) representava el producte d’aquest nombre per 10.000, és a dir, M . 
  • δ equivalia a 40.000. 

En grec modern s’utilitzen les lletres majúsculescom a ordinals, per exemple, Φίλιππος Β’ equival a Felip II; en canvi, per als nombres cardinalses fan servir els nombres aràbics.

Nombres romans
El sistema de numeració romà és additiu, de base 10 amb base auxiliar 5 i no té zero. Compta només amb set xifres:

I = 1 V = 5 X = 10 L = 50 
C = 100 D = 500 M = 1000

numerosromanos



Els nombres s’escrivien mitjançant la suma d’aquests valors, i es repetia el mateix signe fins a quatre vegades (en època romana, fins a tres). Tota xifra col·locada a l’esquerra d’un valor superior restava. Exemples:

IV = 5 – 1 = 4 XIX = 10 + (10 – 1) = 10 + 9 = 19
CD = 500 – 100 = 400 MIM = 1000 + (1000 – 1) = 1999 
MMII = 1000 + 1000 +1 + 1 = 2002 XLIII = 50 – 10 + 3 = 43 

Una barra horitzontal damunt la xifra indica milers; dues, milions, i així successivament:
___________
DCCCXXVIICCCVI = 827.306




Núm.

Cardinal

Ordinal

1

I

unus, a, um

primus, a, um

2

II

duo, duae, duo

secundus, a, um

3

III

tres, tria

tertius, a, um

4

IV

quattuor

quartus, a, um

5

V

quinque

quintus, a, um

6

VI

sex

sextus, a, um

7

VII

septem

septimus, a, um

8

VIII

octo

octavus, a, um

9

IX

novem

nonus, a, um

10

X

decem

decimus, a, um

11

XI

undecim

undecimus, a, um

12

XII

duodecim

duodecimus, a, um

13

XIII

tredecim

tertius decimus, a, um

14

XIV

quattuordecim

quartus decimus, a, um

15

XV

quindecim

quintus decimus, a, um

16

XVI

sedecim

sextus decimus, a, um

17

XVII

septendecim

septimus decimus, a, um

18

XVIII

duodeviginti

duodevicesimus, a, um

19

XIX

undeviginti

undevicesimus, a, um

20

XX

viginti

vicesimus, a, um

30

XXX

triginta

tricesimus

40

XL

quadraginta

quadragesimus, a, um

50

L

quinquaginta

quinquagesimus, a, um

60

LX

sexaginta

sexagimus, a, um

70

LXX

septuaginta

septuagesimus, a, um

80

LXXX

octoginta

octogesimus, a, um

90

XC

nonaginta

nonagesimus, a, um

100

C

centum

centesimus

200

CC

ducenti, ae, a

ducentesimus, a, um

300

CCC

trecenti, ae, -a

trecentesimus, a, um

400

CD

quadringenti, ae, a

quadringentesimus, a, um

500

D

quingenti, ae, a

quingentesimus, a, um

600

DC

sescenti, ae, a

sescentesimus, a, um

700

DCC

septingenti, ae, a

septingentesimus, a, um

800

DCCC

octingenti, ae, a

octingentesimus, a, um

900

CM

nongenti, ae, a

nongentesimus, a, um

1000

MX

mille

millesimus

10000

  decem milia

decies millessimus

 

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio per parlar sobre l'origen dels nombres. El punt de partida és la publicació a la revista "Historia y vida" d'un reportatge que em varen publicar el juliol de 2012 amb el títol "La guerra de los números" (Núm. 532):

 

Articles del web relacionats:
Hipàtia, la primera màrtir del feminisme
Els matemàtics són els millors aprenents
La guerra dels nombres
Eureka!
- Etimologies primàries

Els nous genets de l’Apocalipsi

Article publicat a l'Ara Balears (08/07/2018)

Els nous genets de l’Apocalipsi ja estan a punt per fer sonar les seves trompetes, de so eixordador. Desallotjat de la Moncloa a causa del seu ferum de corrupció, ara el PP, amb l’ajuda dels seus fills taronges, actuarà sense pietat amb els seus botxins. El flamant govern de Pedro Sánchez no gaudirà ni de cent dies de gràcia. Pot més l’esperit de venjança que el sentit d’Estat.

Quan perd el poder, l’esquerra és més propensa al caïnisme. La dreta, en canvi, lluny de fer autocrítica, es recrea en el que els politòlegs anomenen l’estratègia de la crispació. És la que ja va posar en pràctica Aznar com a cap de l’oposició de 1993 a 1996, i el PP de Rajoy després de la traumàtica derrota de 2004. Es tracta de deslegitimar l’adversari per recuperar el poder el més aviat possible. Per assolir aquest objectiu tot s’hi val: exabruptes, mentides, calúmnies, humiliació, cinisme i demagògia.

Per sorpresa de tothom, ara els socialistes han reviscolat gràcies a una moció de censura avalada per PNB, ERC i el PDECat, Compromís, Bildu i Nova Canàries. De sobte, s’ha rebaixat la tensió ambiental, que ja era del tot insuportable. Sánchez, a qui alguns ja han batiat com el president de la “distensió”, ha promès diàleg amb Catalunya. Els catalans se n’alegren amb contenció. No debades, no poden ser molt optimistes vist que un dels principals flagells contra l’independentisme, Josep Borrell, és el nou ministre d’Exteriors.

1527837969 067262 1527861239 noticia fotograma

Canvi de cicle

Els sobiranistes tampoc obliden que l’actual omnipotent secretari general del PSOE té un passat preocupant. Havent donat suport al 155, fa un mes proposà modificar el delicte de rebel·lió amb la intenció que la seva aplicació no es vinculi només a la violència. I més recentment assegurà que el nou president de la Generalitat, Quim Torra, és “el Le Pen de la política espanyola”.

Sánchez, doncs, representa un nou talant, però el discurs respecte a Catalunya és el mateix. Ja li ho va recordar fa uns dies un dels seus antics barons, Juan Carlos Rodríguez Ibarra: "L'independentisme em preocupa molt més que el que hagi robat el PP". Tanmateix, fora de les qüestions nacionals, sí que és cert que l’arribada dels socialistes a la Moncloa és una bona notícia. Tot i el seus errors, a Espanya les grans transformacions socials s’han produït gràcies al partit de la rosa. La sanitat i l’educació pública, la llei de la dependència, la llei de l’avortament, la llei d’Igualtat, la llei de la Memòria Històrica o el matrimoni homosexual són només algunes de les importants fites que s’assoliren amb els laments de fons dels catastrofistes de sempre.

Atacat pel procés català, el PP de la corrupció, de la llei mordassa, del “Novio de la muerte” i de la inhumana reforma laboral s’havia proposat eclipsar la seva mediocritat política enarborant la bandera de l’excitació identitària. Ciutadans aprofità l’ocasió per matar el pare amb un discurs més falangista. Ara, desemparats, ambdós partits no dubtaran a recórrer de bell nou a la bronca constant contra qui s’ha atrevit a profanar el seu poder. El desgast passarà també per tornar a invocar el fantasma de la inestabilitat econòmica.

 1528016963 767714 1528112962 noticia fotograma

Rafael Hernando, portaveu del PP (FOTO: ULY MARTIN)

L’objectiu d’aquesta estratègia de la crispació és crear una atmosfera d’alarma social permanent que garantesqui la lleialtat dels votants de dretes i desmobilitzi l’esquerra. Així, en paraules d’un defenestrat Rajoy, el nou executiu de Sánchez, de tan sols 84 diputats, es presenta com un “govern Frankenstein”, que portarà la gloriosa Espanya al llindar de l’abisme.

Ara, sens dubte, s’obre un nou horitzó ple d’oportunitats, però també d’incerteses i de miratges en relació a la qüestió catalana. És el moment de fer política i no d’escarmentar el dissident. Cal parlar per sortir del pedregar. I, per evitar que l’ambient s’intoxiqui més, serà imprescindible crear un cordó sanitari al volant dels nous genets de l’Apocalipsi, sempre assedegats de venjança i odi.

Tanmateix, davant les demandes independentistes, està per veure si Sánchez serà capaç de superar l’estèril ofuscació hispànica i s’atrevirà a recuperar el full de ruta traçat el 1974 a Suresnes. En aquell mític congrés celebrat als afores de París, el PSOE es preparà per a la Transició amb unes proclames que avui sonen del tot il·lusòries:

“La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el Estado español parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas que comporta la facultad de que cada nacionalidad pueda determinar libremente las relaciones que va a mantener con el resto de los pueblos que integran el Estado español”.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px