Banner Top

“Sigau realistes, demanau l’impossible”

Article publicat a l'Ara Balears (11/05/2018)

“Voler l’impossible ens cal,/ i no que mori el desig”. Amb aquests versos el 1948 el poeta eivissenc Marià Villangómez revisitava el tòpic de la utopia com a motor de vida. És el mateix tòpic que presidí fa cinquanta anys la revolta del Maig del 68 a París. “Sigau realistes, demanau l’impossible”, deia un dels seus eslògans més emblemàtics. Aquell moviment juvenil, que durà dos mesos, va ser la primera gran rebel·lió ideològica que visqué la conservadora Europa de després de la Segona Guerra Mundial.

El 1968, a França, s’hi respirava un ambient molt rígid i opressor. Des de feia 10 anys governava el veterà general De Gaulle, un dels grans herois nacionals. Els que s’atreviren a plantar-li cara varen els universitaris, que, malgrat la prosperitat econòmica de la postguerra, continuaven essent una minoria dins la societat francesa. No debades, eren gent de casa bona que es podien permetre el luxe d’estudiar cinc o sis anys mentre els seus pares els mantenien. Al març, ja havien alçat la veu contra la Guerra del Vietnam i contra l’augment de taxes universitàries.

descargfer

Manifestació al carrer el Maig del 68

La gota, però, que va fer vessar el tassó va ser un assumpte aparentment banal. A la Universitat de Nanterre, als afores de París, a finals d’aquell mateix mes, un grup de joves ocuparen la residència femenina. Exigien la lliure circulació de sexes, és a dir, que els al·lots poguessin entrar lliurament a les habitacions de les al·lotes. Tanmateix, darrere d’aquella reclamació hi havia la necessitat de rebel·lar-se contra el paternalisme autoritari que presidia tots els àmbits de la societat francesa: la família, la feina i el sistema educatiu. Era la mateixa actitud combativa que ja havien mostrat pocs anys enrere els hippies de Califòrnia.

La universitat de Naterre va ser tancada i, al cap d’un mes, els estudiants ocuparen la universitat de La Sorbona de París. El 3 de maig es produí el primer gran desplegament policial que se saldà amb 600 detinguts i centenars de ferits. Aleshores la tensió es traslladà al barri Llatí, on es cremaren cotxes i s’aixecaren barricades. De cop hi volta la capital de la Il·lustració s’inundà de pasquins amb lemes del tot subversius: “Prohibit prohibir”; “Sota les llambordes hi ha la platja”; “El tedi és contrarevolucionari”, “Sona el despertador: primera humiliació del dia”; “La imaginació al poder”; “L'emancipació de l'home serà total o no serà”.

Aquells dies molts universitaris es varen creure que un altre món era possible. Amb tot, en un principi no comptaren amb l’aprovació ni de la classe obrera ni dels partits d’esquerra, que els consideraren uns fills de papà il·lusos i anarquistes. Una frase il·lustra a la perfecció aquest menyspreu. La pronuncià un dramaturg romanès, Eugène Ionesco, des del balcó de la seva casa a Montparnasse: “Per allà van els futurs notaris”.

ImaginationQuotePicFamós lema del Maig del 68

Tanmateix, aquelles veus tan reticents acabaren sumant-se a la causa utòpica. Les vagues foren multitudinàries i aconseguiren paralitzar tot el país. De Gaulle, que fins aleshores havia infravalorat la protesta, decidí moure fitxa. Va decretar un històric increment del 35% del salari mínim i va pactar amb els sindicats una setmana laboral de 40 hores. I per dissipar dubtes sobre la seva autoritat, al juny convocà unes eleccions generals, que guanyà àmpliament.

Políticament, per tant, el Maig del 68 va ser un fracàs. Tot i que dimití al cap d’un any, De Gaulle en sortí reforçat a les urnes. Després de dos mesos d’ocupar els carrers, al juny els estudiants s’hagueren de posar a estudiar per aprovar els exàmens. Tanmateix, es retiraren amb els deures fets. No debades, més que transformar el món, aconseguiren canviar la vida, la mentalitat individual d’Europa.

Abans tot es basava en la hipocresia. S’havien de mantenir les formes. Així el Maig francès afavorí la llibertat sexual, l’autonomia de cada persona, la igualtat de la dona, la lluita contra la desigualtat i un canvi radical de relacions en l’àmbit familiar i universitari. També a partir d’aleshores es va potenciar el moviment a favor de l’avortament i la reclamació del divorci per mutu acord.

imagesfarfg

Foto icònica del Maig del 68

El 2011, quaranta-tres anys després, Espanya visqué el seu propi Maig del 68. “Si no ens deixau somiar, no us deixarem dormir”, exhortava un dels lemes del 15M manllevat de Shakespeare. A diferència, però, de la revolta francesa, aquell moviment dels indignats, del tot intergeneracional, responia al malestar provocat per una implacable crisi econòmica. A més, finalment va tenir una traducció política en la formació de “Podemos”. Un altre tret distintiu important és que els joves parisencs de fa 50 anys sabien que viurien millor que els seus pares. En canvi, els joves del 15M tenen menys esperances en el futur que els seus antecessors. Formen part dels “perdedors emocionals” d’una globalització que els ha beneficiat com a consumidors, però que els ha perjudicat com a ciutadans.

La resignació, tanmateix, no porta enlloc. Per mantenir viva la flama de la utopia, és millor fer cas a Noam Chomsky, una de les actuals veus més crítiques amb el capitalisme: “Si assumeixes que no existeix esperança, aleshores garanteixes que no hi haurà esperança. Si assumeixes que existeix un instint cap a la llibertat, aleshores existeixen oportunitats de canviar les coses”.

Aquí teniu un documental molt interessant de "La Sexta columna" sobre el Maig del 68.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/05/2018), reflexion sobre l'herència del Maig del 68:

 

Articles del web relacionats:
- Utopies al món clàssic
- El valuós llegat utòpic dels hippies
Estoics per resignació
La força de les utopies
-
 La casta i el 15M a l'antiga Roma
La mort de les utopies?
La degradació humana

Els alienígenes terrícoles de Tebes

En la mitologia grega trobam un episodi de ciència ficció protagonitzat per alienígenes terrícoles. Tot començà quan la princesa fenícia Europa fou raptada per Zeus. Aleshores el pare d’aquella bella donzella, Agènor, envià a la seva recerca els seus altres tres fills, Cadme, Fènix i Cilix. Els digué que no tornassin sense ella. La seva mare Telefassa els volgué acompanyar. Com que la missió resultà infructuosa, decidiren establir-se en diversos llocs: Fènix a Fenícia; Cílix no gaire lluny de Fenícia, en una regió que s’anomenà Cilícia; i Cadme i la seva mare es quedaren a Tràcia.

En morir Telefassa, Cadme acudí a consultar l’oracle de Delfos. Aquest li contestà que abandonàs la recerca de la seva germana i que fundàs una ciutat. Per fer-ho, havia d’agafar una vaca com a guia. Allà on caigués extenuada seria el lloc triat. I el lloc triat fou Tebes, a Beòcia -el motiu de l’animal que fa de guia és comú en molts mites de fundacions.

cadmo 3

Cadme, fundant Tebes

En complir-se l’oracle, Cadme va voler oferir la vaca en sacrifici a Atena. Així envià alguns dels seus acompanyats a treure aigua de la font d’Ares, que estava custodiada per un drac. Aquest, però, matà la majoria dels enviats. Cadme, enfurismat, matà el rèptil i, per consell d’Atena, en sembrà les dents. Fet això, sorgiren de terra homes armats anomenats esparts (“sembrats” en grec).

Aquelles criatures prodigioses es començaren a matar els uns als altres. Aleshores Cadme els tirà pedres i elles, creient cadascú que havien estat llançades per l’altre, iniciaren una baralla. Només se’n salvaren cinc, que fundaren amb Cadme Tebes i es convertiren així en els avantpassats de les famílies més il·lustres d’aquesta ciutat. 

Per expiar el crim del drac, Cadme serví Ares sense parar durant vuit mesos. Complida la penitència, l’heroi arribà a ser rei de Tebes gràcies a la protecció d’Atena, i Zeus li donà per muller Harmonia, filla d’Afrodita i Ares.

Cadmo

Cadme s'enfronta al drac (ceràmica del segle IV aC)

Articles del web relacionats:
- L'oracle de Delfos
- Europa, la de "mirada ampla"

Europa, la de “mirada ampla”

Amb els greus problemes de convivència que té, estaria bé que Europa s’imbuís del caràcter analític d’una possible etimologia seva: εὐρύς (“ample”) + ωψ (“mirada”). Amb tot, una altra teoria, no tan exhortativa, la vincula amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el Sol, és a dir, Occident.

Europa rappte

Zeus rapta Europa (ceràmica del segle IV aC)

Avui, en qualsevol cas, el cert és que Europa roman amb la mirada perduda. Capficada en ella mateixa, és a punt d’occir en la terra on el destí la dugué. Segons la mitologia grega, el nostre continent agafa el nom d’una princesa fenícia, filla dels reis de Tir (Líban), Agènor i Telefassa. Cada dia la veim en els bitllets de cinc euros i en les monedes gregues de dos euros.

 Moneda grega de dos euros, amb figura d'Europa


L’extraordinària bellesa d’Europa no passà desapercebuda a Zeus, qui, fent honor a la seva fama d’incansable faldiller, adoptà l’aparença d’un brau blanc per poder-la seduir. La innocent donzella es trobà amb l’animal en una platja, i, veient que era mans, l’acaronà i s’hi acabà pujant al llom.

De seguida, el patriarca olímpic aprofità l’ocasió per arrencar a córrer mar endins. Portà la seva plorosa presa fins a l’illa de Creta. A la ciutat de Gortínia li revelà la seva vertadera identitat i s’hi uní carnalment a la vora d’una font ombrejada per plàtans ufanosos. Segons la llegenda, aquests plàtans varen obtenir el privilegi de no perdre mai les fulles. D’aquella unió -que per ventura va ser una violació- naixeren Minos, Radamant i Sarpedó.


Rubens

El rapte d'Europa, Rubens (1628-29)

Un cop convertida Europa en la reina de Creta, Zeus recreà en el firmament la forma del brau blanc amb la constel·lació de Taure. A més, a la nova sobirana li féu tres presents: Talos, un autòmat de bronze que guardava les costes de Creta contra tot desembarcament estranger; un ca a qui no se li escapava ni una presa, i una javelina que no errava mai el tret.

Avui la mirada ampla d’Europa ha mutat en miopia. S’ha deixat arrossegar per la demagògia i la intransigència dels seus dirigents, que, en lloc de trobar una solució assenyada als problemes que els assetgen, prefereixen fer servir els tres regals que féu Zeus a la princesa fenícia: Talos, la flota que s’encarrega de expulsar els refugiats de les seves costes; el ca que no aturar de bordar-los; i la javelina són les porres amenaçadores.

europa
        El rapte d'Europa (Noël Nicolas Coypel 1727 Filadèlfia, Philadelphia Museum of Art)

Aquí teniu diverses il·lustracions del rapte d'Europa fetes per l'humorista gràfic Forges.

I aquí teniu un article de l'interessant blog "Històries d'Europa" dedicat també a la princesa fenícia que ens batià com a continent.

En aquest article, Jordi Llovet també parla del mite d'Europa.

Articles del web relacionats:
El rapte d'Europa
- El mite dels toros
- Talos, el primer robot de l'antiguitat

La contraproduent superioritat moral de l’esquerra

Article publicat a l'Ara Balears (27/05/2018)

Normalment s’utilitza l’expressió “superioritat moral de l’esquerra” com un insult o com un retret d’arrogància. Cal, però, una major profunditat en la qüestió. És el que fa Ignacio Sánchez- Cuenca en el seu darrer assaig La superioritat moral de la izquierda. Aquest professor de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid torna a posar el dit a la nafra ideològica després d’haver criticat la ineficiència dels intel·lectuals espanyols al llibre La desfachatez intel·lectual.

Avui les ofertes polítiques es plantegen com a opcions de consum. Votam esquerra o dreta igual que compram una marca o altra d’esportives. Això, segons el professor universitari, és una aberració intel·lectual. Al seu paper, les opcions polítiques tenen unes fortes arrels morals. Així, l’esquerra està abonada als principis d’empatia, justícia social i pacifisme, mentre que la dreta aposta per l’autoritat i l’ordre.

Tanmateix, al llarg del segle XX, l’esquerra també va cometre grans crims. Els més sonats es produïren a la Unió Soviètica i a la Xina. Fins i tot, però, en aquests casos sinistres hi hagué -afirma l’assagista per a sorpresa de molts- una finalitat moral: fer un gran sacrifici de vides humanes amb el propòsit d’aconseguir un ordre social més just. Una altra llosa que arrossega l’esquerra és el de la seva incoherència. No s’han de mesclar, però, ous amb caragols. “Una cosa és la superioritat moral de certes idees i una altra ben distinta les persones que les adopten”, llegim a les primers pàgines de La superioritat moral de la izquierda

descarga ferfer

 

En un moment en què la distinció entre esquerra i dreta sembla borrosa, Sánchez-Cuenca està convençut que les idees de l’esquerra són èticament més elevades que les de la dreta. Amb tot, insisteix que aquesta superioritat és, en realitat, la seva condemna. Ho és perquè, en la seva obsessió per imaginar un món millor que està per arribar, les forces progressistes desatenen el món present. El politòleg recalca que és un error pensar que un obrer de dretes és algú alienat, amb una falsa consciència social. I és que poden ser individus que, tot i combregar amb les ideals dels partits d’esquerra, els consideren un mals gestors o incapaços de comprendre els seus problemes reals. En aquest sentit -puntualitza l’autor-, no deixa de ser curiós que ens sorprengui més la figura de l’obrer de dretes que no pas la d’un progre amb doblers.

L’esquerra, segons Sánchez-Cuenca, es divideix en dues famílies: els revolucionaris i els reformistes. Per als revolucionaris, els reformistes són uns traïdors; i per als reformistes, els revolucionaris són un il·lusos. Cadascú té una visió contraposada del que significa posar en pràctica les seves idees. Els revolucionaris són inoperatius perquè estan més pendents d’un futur utòpic. I els reformistes, un cop immersos en el sistema, s’enfronten a una sèrie de resistències que els fan tocar amb els peus a terra. En ambdós casos es produeixen frustracions importants. Aquesta dificultat, en canvi, no la té la dreta, que només es preocupa de gestionar l’inqüestionable statu quo i de conservar, per tant, els privilegis d’uns pocs.

izq

L’autor de La superioritat moral de la izquierda recorda que un dels principals problemes endèmics de l’esquerra són les seves constants divisions internes per qüestions ideològiques. Això no passa a la monolítica dreta, que tan sols es baralla entre si per qüestions d’ambició política. A més, l’esquerra peca sovint d’elitisme democràtic i de narcisisme. Reclosa dins la seva torre d’ivori, mira per damunt l’espatlla les classes populars per la seva suposada manca de sofisticació intel·lectual. A tot això hi hauríem d’afegir que els partits pogres també son víctimes del discurs políticament correcte. No s’atreveixen a parlar clar sobre temes polèmics com la immigració per por a ser titllats de racistes o populistes.

Atesos tots aquests condicionants, es pot entendre que la superioritat moral de l’esquerra no doni els rèdits electorals esperats. Amb tot, també hi ha un grup de ciutadans de dretes, generalment majors, que no es poden desferrar dels seus prejudicis. Així, quan l’esquerra arriba al poder i es beneficien de les seves mesures, no es veuen amb cor de votar-los perquè la seva mentalitat els ho impedeix. És una qüestió de principis. El repte, doncs, de l’esquerra és fer valer amb contundència la seva solvència per aconseguir el millor dels mons possibles. A Espanya, tanmateix, en qüestions nacionals, lamentablement sembla que l’esquerra sigui un clon de la dreta.

Aquí teniu una escena de la pel·lícula "Martín Hache" sobre l'esquerra progre:

 

Articles del web relacionats:
- Intel·lectuals insolvents
"Antes rota que roja"
- L'esquerra i l'optimisme
Intel·lectuals destronats

Quin sentit té treballar?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/05/2018), reflexion sobre el sentit del treball a les nostres vides amb motiu de l'1 de Maig, Dia del Treballador:

 

 

 

I aquí teniu un article que parla sobre el pensament de Marx, 200 anys després del seu naixement.

Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?
La casta i el 15M a l'antiga Roma
- Etimologies laborals i vacacionals
Resignau-vos!
- Enternament precaris
El capitalisme que ens decapita
-
 Treballar és una tortura
"Chao", esclavitud?

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px