Banner Top

Maleïda ortodòxia!

El sistema vol que tots pensem igual, vol que siguem ortodoxos, que tenguem una opinió (δόξα) correcta (ὀρθός). Així, si ens desmarcam de la tirania del discurs políticament correcte, del que pensa la “tribu”, aleshores som titllats d’heterodoxos, de pensar diferent de l’altre (ἕτερος). És tota una paradoxa (+ παρά, “contra”), una contradicció, ja que el lliure pensament implica anar necessàriament a contracorrent.

Interessant reflexió
Interessant reflexió


Església ortodoxa
Hi ha cristians que es creuen estar en possessió de l’opinió correcte. Són els que formen part de l’Església ortodoxa. Tot va començar el 1054, quan el papa Lleó IX i el patriarca bizantí Miquel Cerulari es van excomunicar mútuament. La trifulga originaria el conegut Cisma d’Orient, la divisió religiosa entre l’Imperi Romà d’Orient i el d’Occident dos segles després de l’entronització de Carlemany.

Cisma d'Orient
Cisma d'Orient

El conflicte s’havia covat des de feia molt de temps. Les tensions entre ambdues parts estaven relacionades amb pràctiques litúrgiques i amb interpretacions de les doctrines cristianes. La gota, però, que va fer vessar el tassó fou la disputa sobre l’autoritat papal. El bisbe de Roma, en virtut de la seva posició com a successor de sant Pere, reclamava autoritat sobre la resta de bisbes.

Mapa de les religions a Europa
Mapa de les religions a Europa
 
Tot plegat provocà que l’Església es fragmentàs en dues branques: la catòlica –representada pel papa de Roma- i l’ortodoxa –representada pel patriarca de Bizanci. El gran mecenes de l’Església ortodoxa seria l’emperador Basili II. Durant el seu regnat (958-1025) es construïren al nord de Grècia els famosos "monestirs suspesos" (τα μετέωρα μοναστήρια).

Monestir suspès de l'Església ortodoxa
Monestir suspès de l'Església ortodoxa

Aquí teniu un anunci d' "Aguila Amstel" (1999) amb monjos futbolistes d'un monestir suspès ortodox:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/06/2017), reflexion sobre la tirania del discurs políticament correcte:




Per a més informació, també podeu escoltar el següents àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicats al
Cisma de l'església ortodoxa.

Articles del web relacionats:
- Sapere aude?
- Paraules amb coneixement
Els orígens del cristianisme
Bizanzi. L'edat d'or de Constantinoble
- Maleïda postcensura

Moscou, la tercera Roma

Després de Roma i de la segona Roma –Constantinoble-, Moscou es convertiria en la tercera Roma. Així la batià al segle XV el monjo Filoteu de Pskov. Les idees imperials s’havien implantat a Rússia al 988 amb el matrimoni del Gran Príncep de Kiev, Vladimir, amb la germana de l’emperador bizantí Basili II. La cerimònia passà per la conversió del monarca al cristianisme.

Les tres Romes
Les tres Romes
 
Segles més tard, 1472, Ivan III el Gran, príncep de Moscou, es casà amb Sofia Paleòleg, neboda del darrer emperador de Bizanci. El 1547, després de reunificar el país, Ivan IV el Terrible fou el primer sobirà que adoptà el títol de Tsar, derivat de Caesar. A més, afegí als seus emblemes l’àguila bicèfala de Bizanci, establí la capital a Moscou i proclamà Rússia com la nova protectora de l’Església ortodoxa. La relació de Rússia amb l’imperi bizantí queda ben palesa en la seva arquitectura. En són una bona mostra l’església de La Resurrecció de Crist (segle XIX) a San Petersburg, i la catedral de Sant Basili (segle XVI) a Moscou.

Església de La Resurrecció de Crist (segle XIX), San Petersburg
Església de La Resurrecció de Crist (segle XIX), San Petersburg

Articles del web relacionats:
- Bizanzi. L'edat d'or de Constantinoble
- Roma segons Ròmul?

Aquí teniu la meva intervenció al programa Tots per Tots de Com Ràdio (24/11/2011) per parlar sobre Bizanci, la segona Roma:



Zeus, el déu de la voracitat sexual

Zeus, el patriarca olímpic, tenia un problema seriós amb la seva promiscuïtat. Casat amb la seva germana Hera (Juno romana), va tenir quatre fills: Ares (déu de al guerra), Hebe (deessa de la joventut), Eris (deessa de la discòrdia) i Ilita (deessa dels parts). 

Tanmateix, el déu suprem no estava fet per al matrimoni. Li agradava molt mirar a fora. Sempre cometia les seves infidelitats adoptant una altra identitat. Per infantar Hèracles amb la tebana Alcmena, es féu passar pel marit d’aquesta, Amfitrió. D’altra banda, el pare dels déus es transformà en àguila per raptar el jove Ganimedes (la seva única relació homosexual). Prengué l’aparença d’un cigne per unir-se amb Leda, amb qui tingué Helena i Clitemnestra i els bessons Càstor i Pòl·lux. Metamorfosat en un gran brau blanc, Zeus també va raptar la princesa fenícia Europa, qui li donà Minos (el famós rei de Creta), Radamantis (també jutge de Creta i jutge a l’inframón) i Sarpèdon (rei de Lícia).

Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)
Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)

En altres ocasions, per aconseguir els seus objectius carnals, el patriarca olímpic va adquirir la forma de fenòmens atmosfèrics. Així doncs, es va transfigurar en un núvol gris per jeure amb la jove donzella Io, la qual va haver de transformar en vedella per mirar d’enganyar la seva esposa Hera. Així mateix, convertit en pluja daurada, va aconseguir posseir Dànae i engendrar Perseu, un dels grans herois grecs.

Altres fills extramatrimonials de Zeus foren Apol·lo, Àrtemis, Hermes, les Hores, les Moires, les Gràcies o les Muses. D’altra banda, el déu suprem tengué dos déus que li sortiren del seu propi cos: Atena, deessa de la guerra i la saviesa, que li sorgí del cap després d’haver-se empassat la seva mare Metis; i Dionís, déu del vi i l’èxtasi, que irrompé de la seva cuixa després d’haver calcinat la seva mare Sèmele.

Una carrera meteòrica
Zeus forma part de la generació dels déus olímpics que vivien a l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud. Era el fill petit dels titans Cronos i Rea. El seu naixement es produí enmig de circumstàncies adverses.
 
Gea, la mare de Cronos, havia advertit aquest que seria destronat per un fill seu, tal com ell havia fet amb el seu pare Urà. És així com Cronos s’anà empassant els seus fills a mesura que naixien. Rea, però, amagà l’últim, Zeus, en una cova, als peus del mont Ida de Creta. Aleshores enganyà el seu marit entregant-li una pedra envoltada amb pedaços que Cronos devorà igualment.

Escultura “La cabra Amaltea i Júpiter” de Bernini a la Galeria Borghese de Roma
Escultura “La cabra Amaltea i Júpiter” de Bernini a la Galeria Borghese de Roma
 
A Creta Zeus va ser “alletat” (ἀμαλθεύω) per la cabra Amaltea. Aquest episodi de lactància animal recorda molt al que es produí a Roma amb Ròmul i Rem, que foren criats per una lloba. Ja adult, Zeus va donar al seu pare una beuratge que li féu vomitar tots els seus germans i a continuació es rebel·là contra ell en la coneguda titanomàquia.

La criança de Júpiter al mont Ida de Creta (Hermann Steinfurth)
La criança de Júpiter al mont Ida de Creta (Hermann Steinfurth)

L’ègida protectora
Per defensar-se de l’atac dels Titans, Zeus es construí un escut amb la pell de la cabra (αἰγίς, -ίδος) que a Creta li havia fet de dida. Avui en dia “estar sota l’ègida d’algú” significa estar sota la tutela o autoritat protectora d’algú. Quan Atena, deessa de la guerra i la intel·ligència, va néixer del cap de Zeus, ho féu armada i amb una ègida.

Zeus alletat per la cabra Amaltea, de nin (Nicolas Poussin)
Zeus alletat per la cabra Amaltea, de nin (Nicolas Poussin)

La cabra Amaltea, però, també seria coneguda per la seva cornucòpia o corn (cornu en llatí) de l’abundància (copia en llatí). Segons la versió mitològica més estesa, era la banya que, de petit, li va trencar Zeus sense voler. Tenia el poder d’oferir desitjos. Amb el temps esdevingué un símbol de riquesa; per això se la representa plena de fruites i flors i per això acabà essent un dels atributs d’Ops, la deessa romana de la fertilitat i la terra (Rea al món grec).
 
Ops i la cornucòpia (Rubens)
Ops i la cornucòpia (Rubens)

Amaltea també està vinculada a Ègipan, la seva cabreta que es convertí en el germà de llet de Zeus durant la seva criança al mont Ida de Creta. D’acord amb una teoria, el patriarca olímpic l’elevà al firmament en la constel·lació de Capricorn, que en llatí significa “cabra amb banyes”  (Αιγόκερως, en grec).

Capricorn
Capricorn
 
Déu lluminós i jovial
Després d’aconseguir la victòria sobre els titans, Zeus i els seus germans mascles es repartiren el món: a Zeus li van correspondre els cels, a Posidó els mars i a Hades l’inframón.
 
Tot i que teòricament els tres déus tenien el mateix poder, Zeus va ocupar un lloc preeminent. No debades, dominava sobre aquella part del món on vivien els homes i els déus i on passaven la major part de les històries. El patriarca olímpic sempre és representat com un home adult, amb una cabellera abundant i barba. El seu animal consagrat és l’àguila, símbol de força, i el seu principal atribut, un incandescent llamp (κεραυνός), amb el qual, sota l’epítet de “l’apleganúvols”, provoca tempestes i impartia justícia -el mateix fa el Thor escandinau amb el seu gran martell.

Júpiter, Neptú i Plutó (Caravaggio, 1597)
Júpiter, Neptú i Plutó (Caravaggio, 1597)
 
El nom de Zeus en grec és ὁ Ζεύς, Διός. Conté una arrel indoeuropea que significa “dia”. Els grecs el solien presentar com a Ζευς Πατήρ, és a dir, el “pare Dia”. És la mateixa fórmula que trobam en el déu vèdic (hindú) Dyau-Pitar, en el nòrdic Tyr després suplantat després per Odin, i, en el món romà, Diesppiter, que donaria Júpiter (< *deiw-pyter, “déu pare”). Plató elaborà la seva pròpia etimologia de Zeus. El féu derivar del verb ζάω (“viure”), atès que el déu suprem és el causant de la vida dels éssers vius.

Júpiter d'Esmirna (150 dC, Museu del Louvre, París)
Júpiter d'Esmirna (150 dC, Museu del Louvre, París)

Els romans consagraren a Júpiter un planeta i un dia, dijous (< Iovis dies). Els astròlegs atribuïen als nascuts sota el signe del seu planeta un caràcter alegre; d’aquí el significat de l’adjectiu jovial. Curiosament Júpiter també era molt jovial, sobretot quan encalçava al·lotes.
 

Mascaró, el gran mallorquí “globolocal”

Article publicat a l'Ara Balears (16/12/2017) dins el dossier especial sobre Joan Mascaró Fornés amb motiu del 120 aniversari del seu naixement.

Sempre m’ha fascinat la figura de Joan Mascaró Fornés, el mallorquí “globolocal” per excel·lència, un home local amb mentalitat global. El seu testimoni s’erigeix en el millor antídot contra l’autoodi i el provincialisme que massa sovint estameneja la nostra comunitat: "Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia”.
 
Des de Cambridge estant, Mascaró no es cansà de fer proselitisme del seu universalisme iniciat a l’hort d’en Degollat de Santa Margalida el 1897: "És una veritat gran, universal [...], que l'home gran s'arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i s'enfila dins els valors universals i, fins i tot, dins l'infinit". El margalidà, imbuït d’un forta espiritualitat, sabia bé el que deia. Sense abandonar la seva llengua materna, per terres britàniques esdevingué tota una eminència en llengües orientals i un dels conradors no natius més brillants de la llengua de Shakespeare. Avui encara no s’aturen de reeditar traduccions seves a l’anglès de les obres més importants de l’hinduisme com els Upanishads, el Bhagavad Gita o el Dhammapada. “Són llànties de foc que cremen a la glòria de Déu”, escrigué.
 
El nostre intel·lectual mallorquí més conegut al món anglosaxó insistia que tot comença pel coneixement profund del nostre entorn: “Els estudis d´idiomes i literatura han de començar pels propis, com també la geografia, la història i la vida. Sempre s´ha d´anar d´allò conegut a allò desconegut [...]. Jo crec que tot d´una que el nostre poble desperti sentirà l´alegria de trobar-se; i a la seva cultura natural hi anirà afegint elements d´altres cultures, sempre amb harmonia [...]. Els infants han de començar a estimar els ocells, flors, plantes, arbres, mar, cel, terra, muntanyes, història, vida, llengua i tradicions de Mallorca abans d´anar a les altres illes, a Catalunya, València, Castella i resta d´Espanya, Europa i tot el món. És la intensitat d´amor que ens fa universals, i aquesta intensitat s´obté anant de les coses de prop a les d´enfora”.

Joan Mascaró amb el seu fill Martí
Joan Mascaró amb el seu fill Martí
 
Mascaró tenia una visió bonhomiosa de la multiculturalitat: “[...] És quan sentim un gran amor per totes les cultures, manifestacions de l’esperit universal de l’home, que podem defensar amb força la nostra. El problema cultural de les nostres terres em preocupa”. En aquest sentit, les seves reflexions sobre la salut de la nostra llengua sonen ben actuals: "Gràcies a Déu que la nostra Catalunya, la gran, té una força del poble que parla l'idioma de Ramon Llull, i la gran força de sa literatura d'ençà de la Renaixença. Però hi ha molt a fer. Hi ha molt a fer: a la família, a l'església, a l'escola, a la vida social, a fer comprendre que l'amor, comprensió i estudi de l'idioma de les Illes, idioma català, és font d'alegria i cultura”.
 
Aquest mallorquí poliglot empeltat de cultura britànica tenia clara la seva identitat nacional: “La nostra tradició, la nostra ànima, la nostra cultura viva del poble, la nostra terra, no és castellana, ni andalusa, ni gallega, ni murciana: és mallorquina. Jo sent un gran amor per Castella i la llengua castellana, estim i admir el seu gran valor, Castella podrà ésser més o més poc que Mallorca, però un fet és evident: no és ni pot ésser mai la mateixa cosa. Hi ha moltes de mares en el món, cada persona té la seva, totes són dignes del nostre respecte, de la nostra simpatia i del nostre amor en Déu, però tenim o hem tengut una mare, única. Voler dir que entre ella i nosaltres no hi ha una relació també única és enganyar-nos, és anar contra la veritat, i tot art i vida noble és veritat”.
 
L’universalisme de Mascaró no estava mancat d’esperit crític: “La cultura no augmenta, sinó que disminueix. Vivim en els començaments bàrbars d’un temps de ciència on els valors morals, espirituals i de bellesa compten per ben poc. Per això és més i més urgent conservar el foc sagrat de la gran tradició humana i espiritual. Els homes d’ara dominen la naturalesa en lloc d’estimar-la, com fa el poeta; dominen la matèria, però dominen ben poc llur esperit; d’això vénen lluites, egoismes i totes les fonts del mal. Vivim en temps on ens manca fe, en lloc de fanatisme; visió espiritual, en lloc de negacions i intoleràncies; un sentit gran i universal de la vida, en lloc de petiteses humanes i inhumanes” .

Joan Mascaró, de jove
Joan Mascaró, de jove
 
L’intel·lectual de Santa Margalida, gran admirador del talant pacifista de Gandhi, no entenia la cultura sense compromís ètic: “Els valors espirituals i els de l’alta cultura han d’anar junts. Tota cultura sense noblesa d’ànima és vanitat, si no petitesa [...]. La humilitat absoluta, que no vol dir humiliació, és el fonament absolut de tota grandesa, i sobretot de la grandesa espiritual. Els fonaments dels grans edificis sempre són en terra plana”. Fidel a aquests principis, Mascaró, de mirada lluminosa, intentà predicar amb l’exemple: “El meu ideal en la vida és bo i noble. No anhel riqueses materials, ni pompa ni vanitats: però sí del més íntim del meu esperit anhel augmentar els meus coneixements perquè, ajudats pels meus propis pensaments i emocions, pugui publicar alguns llibres que siguin útils i contribuir amb el meu granet de sorra al benestar de la humanitat”.
 
L’educació era, per Mascaró, l’únic camí per a la salvació de l’home. És per això que criticà durament els analfabèsties del seu temps, individus que bravegen sense complexos de la seva ignorància: “Diuen que un batle del nostre poble, de Santa Margalida, quan volien fer una escola va dir: ‘¿Per què una escola? Jo no sé llegir ni escriure i m’he fet ric!’ Això, li haurien pogut dir, és una filosofia de solls de porcs. T’has fet ric. De què? De diners? Això és ben poca cosa. Hi ha lladres que també se n’hi han fet. ¿T’has fet ric de bondat, d’amor, de veritat, de servici als altres, de cultura, d’amor a Déu? Perquè si tu et penses que ésser ric de diners és ésser ric, vas ben equivocat”.

Joan Mascaró
Joan Mascaró
 
Cent-vint anys després del seu naixement, cal reivindicar la figura “globolocal” de Mascaró. La seva amplitud de mires ens han de servir perquè aquest petit país nostre deixi de ser una païssa. Necessitam referents intel·lectuals i espirituals com el seu per dignificar una cultura avui massa acomplexada i ridiculitzada per culpa d’un mallorquinisme amarat d’un folklore ranci que només sap defensar “lo nostro” des d’un servilisme acrític envers Madrid. I perquè els estudiants prenguin bona nota de l’universalisme de Mascaró, ja comença a ser ben hora que l’institut del seu poble porti el seu nom. És de justícia!

Aquí teniu la resta d'articles del dossier especial.

Aquí teniu una entrevista a Gonçal López Nadal, professor titular d’Història i Institucions Econòmiques al departament d’Economia Aplicada de la Universitat de les Illes Balears. Va ser amic de Mascaró.

Articles del web relacionats:
- L'exemple de Joan Mascaró
Joan Mascaró, el guia espiritual mallorquí dels Beatles

Aquí teniu el fantàstic documental dedicat a Joan Mascaró Fornés. Es titula "Llànties de foc":


I què MÉS?

Article publicat a l'Ara Balears (22/12/2017)

Hi ha una consigna que diu que l’esquerra no es pot permetre el luxe d’autoflagelar-se. No cal fer llenya de l’arbre caigut. Pitjor ho fa el PP. Així doncs, qualsevol equivocació de l’esquerra és perdonable perquè ja sabem que l’alternativa fa por. Aquesta consigna, però, és un insult a la intel·ligència, anul·la l’esperit crític i alimenta l’estèril autocomplaença i el pervers discurs de la superioritat moral dels polítics progressistes.

És una pena veure com MÉS està gestionant la seva victòria electoral de 2015. Gràcies als quatre anys del talibà espanyolista José Ramón Bauzá, el partit ecosobiranista assolí els seus millors resultats (nou diputats). Hi havia moltes esperances dipositades en els acords per a la governabilitat que signà el partit del dimissionari Biel Barceló amb el PSIB de Francina Armengol. Molts creiem que el tercer Pacte de Progrés havia après dels errors del passat. Era el moment de posar en marxa un nou projecte nacional més transversal, lluny del vell PSM de mestres i capellans.


 

Tanmateix, dos anys i mig després del catàrtic ball de la conga, la il·lusió s’ha esvaït i ha donat pas a la desídia. Mai tant de vots s’havien dilapidat d’una manera tan irresponsable. Primer va ser el “show” esperpèntic de Podemos amb les seves “díscoles” Huertas i Seijas. I ara l’ha seguit MÉS. El ja exvicepresident i conseller de Turisme pregava per marxar d’ençà de la crisi dels contractes a dit del seu estrateg electoral, Jaume Garau, i de la imputació de la seva número dos, Pilar Carbonell, en el cas de corrupció Cursach.
 
Després de la sagnia de dimissions o destitucions a la Conselleria de Cultura, Transparència i Esports, ara ha tocat a la de Turisme. A Barceló el càrrec li ha vengut gros en ple debat sobre la saturació turística a les illes i davant les contínues crítiques de la combativa entitat ecologista “Terraferida”. Fa vuit mesos, en compareixença parlamentària, el dirigent econacionalista ja deixà entreveure el seu futur: “Són moments molt durs i els puc dir que estaria millor a casa meva, en la meva plaça de funcionari”. Aleshores, com un heroi tràgic turmentat pels seus remordiments de consciència, el líder del partit de la transparència i honestedat no pogué evitar rompre a plorar.
 
Ara l’artífex de MÉS ha trobat l’excusa perfecta per tirar la tovallola. Sabia que no tenia defensa possible el seu viatge privat a Punta Cana sufragat pel grup turístic Globalia amb motiu de la seva participació al programa esportiu “Fora de Joc” del Canal 4 Televisió. Barceló no és cap passerell en política. Segurament darrere un error tan pueril hi ha la vanitat de l’eròtica del poder. Sorprèn el tarannà distès i alleugerit que exhibí fa una setmana, el dia de l’anunci de la seva dimissió. ¿Era conscient del preu tan car que pagarà el seu partit per tanta irresponsabilitat i incompetència? Els votants d’esquerra, tan exigents, no perdonen. El PP del Biel Company de la llagosta a Cabrera ja s’està fregant les mans. Ja ha començat a caminar per l’estora vermella de camí al Consolat de Mar el 2019.
 
Biel Company ja es prepara
Biel Company ja es prepara

Amb el seu “hara kiri”, Barceló ha deixat amb el cul enlaire els seus. MÉS només tenia Bel Busquets, professora de català, per ocupar el seu lloc al capdavant de vicepresidència i de la conselleria de Turisme. Quina autoritat té una persona aliena al món turístic i sense la més mínima experiència per fer-se valer? Des de la seva crònica superioritat moral, al seu dia la formació ecosobiranista ja criticà a Bauzá que la seva consellera “Trepitja” d’Educació i Cultura fos una agent immobiliària que bravejava de la seva ignorància en la matèria.
 
Així doncs, una vegada “MÉS” s’imposen les quotes de partit per damunt la preparació tècnica, l’experiència o el coneixement de l’àmbit a gestionar. Sense ser elitista, ¿es pot tolerar tal grau de banalització de la política? Per desgràcia aquest trist diagnòstic eclipsa altres mesures ben meritòries de l’actual Govern progressista, com l’ecotaxa o la llei de fosses comunes. A molts, però, ens hauria agradat que MÉS tengués un paper més digne i estable com el que està tenint el seu homòleg Compromís al País Valencià.

Francina té una
Francina té una "busca més" a l'ull

Al final, molt a pesar meu, hauré de donar per bona una frase que sempre em repeteix un amic: el Govern balear és patrimoni exclusiu de la dreta que només de manera puntual gestiona una esquerra poruga i acomplexada. N’hi ha, però, qui, al·lèrgics a l’autocrítica, prefereixen atacar el mitjà que ha destapat les misèries de MÉS. Quan aquest mateix mitjà destapà tots els casos de corrupció del PP, bé que l’aplaudien. Què més hem d’esperar d’un MÉS segrestat per un obtús PSM? Amb l’amenaça de l’ultradreta a la vista, és un autèntic drama que un partit del tot necessari com l’ecosobiranista no hagi estat a l’altura d’un poble amb una autoestima tan vulnerable.

Aquí teniu un article d'Antoni Trobat que repassa la història de MÉS.
Imatge fantàstica de l'Última Hora
Imatge fantàstica de l'Última Hora


Aquí teniu una article molt interessant sobre la maleïda superioritat moral de l'esquerra, de Max Pradera.

Articles del web relacionats:
- L'esquerra i l'optimisme

Ibèria franquista

Extracte del reportatge publicat al núm. 190 (Gener 2018) de la revista Sàpiens, amb l'assessorament del professor Alberto Prieto.

El franquisme es preocupà molt de fer una recreació patriòtica i providencial de la historiografia antiga de la Península Ibèrica. L’objectiu era que el relat del passat reforcés l’eslògan d’ “una unidad de destino en lo universal”. Així, personatges com Viriat, Indíbil o Mandoni foren vistos com a exemples de la tenacitat i coratge de la “raza española”.
 
“Qui controla el passat controla el futur, qui controla el present, controla el passat”. Aquesta és una de les cites més cèlebres de 1984, l’al·legat contra els autoritarismes del segle XX que va escriure el 1949 el periodista britànic George Orwell. Com no podia ser d’altra manera, Franco també la convertí en la màxima premissa dels seus trenta-sis anys de dictadura. Després d’haver-se desfet de la Segona República, el Caudillo es proposà reinventar el passat per retornar als espanyols els seu orgull patri. El mateix ja havia fet al segle I aC  Octavi August amb l’obra propagandística Eneida, escrita per Virgili.
 
A l’hora de bastir la seva pròpia visió integrista de la història, el franquisme s’aprofità de la feina ja feta per estudiosos de la segona meitat del segle XIX. La maquinària propagandística, amb tot, s’activà el 1941.  El dictador havia aconseguit que el museu del Louvre de París li retornés el bust de la Dama d’Elx. Es tractava d’una de les peces més emblemàtiques de la història de la Península Ibèrica (veure desglossat). La seva recuperació permetia al règim, àvid de símbols d’un passat gloriós, treure pit. La falta de fonts directes i fidedignes donava ales a una fàcil manipulació dels orígens de la “raza” espanyola.
 
La historiografia franquista assignà als celtibers de la Dama l’Elx l’origen comú de la consciència nacional. Foren localitzats geogràficament a la zona del que posteriorment seria el regne de Castella. L’objectiu era demostrar que Castella havia estat sempre l’element aglutinador de “la unidad”. A més, amb la seva elecció s’esborrava del mapa qualsevol protagonisme de la resta de nombrosos tribus que habitaven la península abans de l’arribada dels cartaginesos i dels romans. Als celtibers se’ls conferí una unitat política i cultural que, als ulls del règim, havia estat clau en la resistència a les agressions exteriors [...].

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px