Banner Top

Tales de Milet, el primer observador de l’electricitat

Els grecs no varen inventar l’electricitat, però foren els primers a observar-la en la naturalesa. La paraula prové del grec ἠλέκτρον i significa ambre, que és una resina fòssil de color mig groc i mig taronja. Un derivat seu és elèctrode, que és un conductor (+ ὁδός, “camí”) a través del qual pot entrar un corrent elèctric en un medi o sortir-ne. 
 
Al segle VI aC el presocràtic Tales de Milet descobrí una cosa sorprenent: si fregava una pedra d’ambre amb llana, tot seguit el mineral adquiria la capacitat d’atraure petits objectes; i si fregava l’ambre durant molta estona, en podia sortir fins i tot una espurna. Sense saber-ho, amb aquella provatura el filòsof de Milet estigué en contacte amb el que avui es coneix com a electricitat estàtica. L’exemple més palmari el tenim quan se’ns posen els cabells de punta després de treure’ns el jersei.
Ambre
Ambre

Tales també va experimentar amb la magnetita, un metall amb propietats d’imantació. Intuí l’existència de forces invisibles que provocaven efectes d’atracció i de repulsió. No va saber, però, explicar-ne l’origen -mentre imant prové del grec ἀδάμας, “indomable”, magnetita agafa el nom de Magnèsia, una ciutat del nord-est de Grècia, on abundava aquest metall.
 
Franklin i Edison
Al segle XVIII Benjamin Franklin, el pare fundador del Estats Units, escriuria un nou capítol en la història de l’electricitat. En un dia de tempesta experimentà amb un estel, un filferro i una clau metàl·lica. Aquella prova, que li hauria pogut costar la vida, va servir per constatar que els llamps són descàrregues electroestàtiques. Amb les seves observacions Franklin també arribaria a inventar el parallamps.

L'experiment de Benjamin Franklin
L'experiment de Benjamin Franklin
 
Si avui, però, tenim electricitat a casa és gràcies a Thomas Alva Edison. A finals del segle XIX aquest nord-americà s’entestà a perfeccionar models de làmpades (< λαμπάς, -άδος, “torxa”) incandescents (< candeo, “brillar”, “ser blanc”) ja existents. Això li va permetre crear bombetes de més de dues hores d’autonomia. La clau es trobava en el filament metàl·lic, que, quan hi passava el corrent elèctric, s’escalfava fins a generar llum blanca.
 
Thomas Alva Edison
Thomas Alva Edison

Edison va aconseguir ampliar l’autonomia de les bombetes fins a les 1.500 hores de llum. Així, el 1882 instal·là la primera central elèctrica de la història, a la ciutat de Nova York. Gràcies a tots aquests inventors avui, quan som a casa i pitjam un botó, ens comportam com a petits déus parafrasejant la Bíblia: Fiat lux (“Que es faci la llum”).

Per conèixer més sobre la història de l’electricitat no us podeu perdre aquest reportatge de Víctor Farradellas a la revista Sàpiens (Núm. 188/ Novembre 2017).

La creació de la llum segons  Gustave Doré
La creació de la llum segons Gustave Doré


Articles del web relacionats:
Les arrels clàssiques dels elements químics

Catalunya segons Tucídides

Article publicat a l'Ara Balears (27/10/2017)

La mà estesa del president Puigdemont no ha servit de res. El govern de Rajoy ja té en marxa el temut article 155. Al crit d’ “¡A por ellos!” vol actuar com una autèntica màquina piconadora sobre Catalunya. És la mateixa actitud arrogant que exhibí fa vint-i-cinc segles l’imperialista Atenes en la guerra del Peloponès, la primera guerra civil del món grec. L’atenès Tucídides va ser l’historiador que s’interessà per estudiar a fons les causes d’un conflicte de terribles conseqüències.
 
La majoria de les polis, liderades per Esparta, s’havien rebel·lat contra una Atenes amb l’orgull inflat d’ençà del seu paper decisiu en les Guerres Mèdiques, que enfrontaren grecs i perses. Contemporani dels fets, Tucídides enriquí el seu relat amb reconstruccions aproximades del que pogueren dir els seus protagonistes. El diàleg més emotiu, del tot actual, es produí l’estiu del 416 aC. Apareix al final del llibre V de la Història de la guerra del Peloponès.

Tucídides
Tucídides
 
Després de quinze anys de conflicte, la capital de l’Àtica havia fixat la seva atenció en l’illa de Melos, una petita illa al sud-oest del mar Egeu. Tot i ser una colònia d’Esparta, fins aleshores els seus habitants s’havien mantinguts neutrals. Els atenesos, però, no es fiaven d’ells. Volien que se sotmetessin a les seves ordres. Amb aquesta intenció hi enviaren un grup d’emissaris.
 
L’intercanvi d’impressions amb una delegació de melis estigué marcat per la prepotència atenesa: “Nosaltres [els atenesos] no farem ara un d’aquests discursos que fan servir boniques paraules, com ara que la nostra hegemonia és justa perquè hem derrotat els perses, o que hem decidit d’atacar-vos en aquest moment perquè hem rebut un greuge de part vostra [...]. Volem arribar a un acord possible, tenint en compte les veritables intencions dels uns i dels altres. Sabeu tan bé com nosaltres que en el pensament dels homes el concepte de `justícia´ és dóna entre dues forces iguals; el concepte de `possible´ es dóna, en canvi, quan els poderosos actuen i els febles s’hi avenen”.

Melos en el mapa
Melos en el mapa
 
Els dirigents melis tenien les idees clares: “Seria d’una gran baixesa i covardia de part nostra si, essent encara lliures, no fem tot allò possible per no caure en l’esclavitud”. Com a resposta, els atenesos apel·laren al seny: “Si deliberen bé, vostès evitareu aquest situació [ser arrasats] i admetran que no és indigne sotmetre’s a la ciutat més poderosa quan aquesta els ofereix condicions mesurades: convertir-se en aliats, conservant la seva pròpia terra, però pagant tributs”. Els melis, tanmateix, insistien: “Intentarem salvar-nos. Mentrestant els demanem que reflexionin, que ens permetin ser els seus amics i que es retirin del nostre país una vegada celebrem un tractat que ens satisfaci a ambdues parts”.
 
Melos confiava en la mediació d’Esparta, la metròpoli. Per desgràcia seva, l’ajuda mai no va arribar. Després d’un breu setge, l’illa va capitular. L’enemic no tingué contemplacions amb la població local: els homes foren degollats i les dones i les criatures venudes com a esclaus. Amb tot, finalment els atenesos també patirien la humiliació de la derrota. No debades, acabaren essent vençuts pels espartans.

 
És molt fàcil fer una interpretació moderna del famós diàleg de Melos. Nietzsche ja considerà que amb Tucídides havia nascut la “història crítica”. El seu mèrit va ser cercar les lleis universals de comportament humà vàlides per a qualsevol època i lloc. La conclusió de l’historiador atenès fou clara: els forts fan el que poden mentre que els febles pateixen el que els pertoca. Ara, per tant, mutatis mutandis, podem identificar l’illa de Melos amb la perseverant i irreductible Catalunya; Atenes amb l’autoritària i altiva Espanya; i Esparta amb la ineficaç i impassible Unió Europea -encara estam esperant també que mogui fitxa.
 
Espanya (Atenes), sorda i incapaç de seduir, vol aniquilar Catalunya (Melos) amb l’aplicació de l’article 155. El PP, emparat pel Rei i crescut amb el servilisme del PSOE i Ciutadans, ja amenaça d’estendre la perversa mesura contra altres tres comunitats díscoles: Navarra, País Basc i Castella-la Manxa. Amb Catalunya, doncs, s’obre la veda a les autonomies més dissidents. A l’exèrcit de “piolins” se’ls acumula feina. Mentrestant, el dret de Conquesta és aplaudit per un periodisme bel·licista de mirada maniquea. Es parla poc ja del judici per corrupció del cas Gürtel, on aquesta setmana la fiscal ha assegurat que els fets delictius imputats a dirigents del PP "van atemptar contra l'estat de dret".

Odi mediàtic indigne d'una democràcia
Odi mediàtic indigne d'una democràcia
 
La fera espanyola, desbocada, vol morir matant. L’arrogància ha alimentat la seva ineptitud. Es comporta igual que quan perdé Cuba i Filipines. No té miraments a l’hora de deshumanitzar un enemic que, tanmateix, no té por a res. L’ingrés a la presó i l’escarni públic dels “Jordis” ha estat un avís per a navegants. És massa la ràbia de constatar el ridícul estrepitós d’uns serveis d’intel·ligència que foren incapaços d’interceptar milers d’urnes per evitar un referèndum.
 
Després de tal humiliació, l’statu quo respon al diàleg amb més repressió contra una ciutadania en peu de pau. Sens dubte, la demostració de força que implica l’article 155 no és més que un signe de debilitat. Fa vint-i-cinc segles Atenes ja seguí el mateix camí i acabà malament. Ara Espanya, llançada a l’abisme de la seva pròpia desintegració, hauria de prendre bona nota de les reflexions de Tucídides sobre la llei dels més fort.

Aquí teniu la ressenya d'Ignasi Aragay del llibre Les lliçons polítiques de la història (Acontravent), de Vicenç Pedret.

En aquest article el periodista Toni Soler també estableix la metàfora del maltractador en la relació d'Espanya amb Catalunya. Es titula "Les raons del maltractador" (Diari Ara, 12/11/2017).

Aquí teniu un àudio del professor Pep Campillo parlant sobre el diàleg de Melos a la secció "Maremàgnum" de Radio Mallorca (Ser).

Aquí teniu el gran gag del Polònia sobre l'aplicació de l'article 155:



Aquest altre vídeo també és molt bo:




Articles del web relacionats amb el tema:

La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
Les guerres Mèdiques, el primer xoc de civilitzacions

Luter, el monjo que “protestà” contra la corrupció del Vaticà

Fa 500 anys un home va destapar les vergonyes de l’Església.  El 31 d’octubre del 1517, el monjo agustinià, d’origen alemany, Martí Luter (Eisleben,1483-1546) va clavar a la porta de la capella del castell de Wittenberg les seves famoses “95 tesis” contra el mercantilisme de la fe -el document fou conegut en llatí amb el nom de Disputatio pro declaratione virtutis indulgentiarum. La data marca el naixement del protestantisme.

Luter era fill del somni cívic de l’humanisme renaixentista, que, alimentat pel llegat grecoromà, afavorí noves interpretacions del missatge cristià. Un dia s’assabentà que el Vaticà es dedicava a vendre indulgències, absolucions del pecat a canvi de doblers o béns. Amb el que recaptava la Santa Seu va poder sufragar obres com la construcció de la majestuosa basílica de Sant Pere de Roma.

Luter
Luter pintat per Lucas Cranach el Vell el 1532

El de Wittenberg no només atacà l’afany lucratiu de l’Església. La seva reforma religiosa anava més enllà i s’acabà articulant sobre tres pilars:

  • Autonomia dels fidels davant del creador, sense la intervenció ni del clergat ni del mateix Papa (la relació entre l’home i Déu s’estrenyia a través de la pregària).
  • La Bíblia com a única font de coneixement espiritual. Per fer-la arribar als seus compatriotes en llengua vernacla, Luter la traduí a l’alemany –aquesta traducció, completada el 1534, assentà les bases de l’estàndard alemany. Així, es renunciava al valor de la vida dels sants.
  • Secularització del sacerdoci i el matrimoni entre el clergat.

Amb el protestantisme molts monestirs es reconvertiren en hospitals. Així les noves col·lectivitats varen assumir deures socials per contribuir al desenvolupament cívic de la societat. Allà, però, on les tesis de Luter varen tenir més incidència va ser en la percepció del treball: aquest ja no era vist com un càstig expiatori del pecat original, com recollia la doctrina catòlica, sinó un valor fonamental  per apropar-se a Déu a través de l’esforç, l’honradesa i l’estalvi.

Protestants per a tots els gustos
El papa Lleó X va denunciar Luter per heretgia i Carles V -l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic afí a Roma- el va condemnar a l’exili. Tanmateix, gràcies a la protecció del príncep Frederic de Saxònia, el monjo agustinià va burlar la condemna i el seu missatge es va propagar arreu d’Europa. Ho féu aprofitant-se del poder comunicatiu de la impremta –“un regal de Déu” en paraules seves. També aconseguí que artistes com Durer i Lucas Cranach es posassin al servei d’unes idees que acabaren provocant una nova divisió de l’Església, ja dividida des del segle XI pel Cisma d’Occident.

Els reformadors (Lucas Cranach)
Els reformadors (Lucas Cranach)
 
Els seguidors dels postulats de Luter foren coneguts com a “protestants”. El terme té l’origen en la protesta que varen fer els partidaris del monjo agustinià quan un decret pontifici els va prohibir escampar la nova doctrina a països on encara no havia arribat. A França el protestantisme adoptà el nom de calvinisme a partir del teòleg Joan Calví. A Anglaterra, en canvi, l’anglicisme no fou fruit d’una bel·ligerància dogmàtica, sinó que es tractà més aviat d’un afer polític. En denegar la Santa Seu el divorci d’Enric VIII de Caterina d’Aragó, al 1534 el monarca Tudor, amb el suport del Parlament, es va proclamar cap de l’Església d’Anglaterra.

L’escultura de Luter que presideix la plaça principal d’Eisleben, la població on va néixer i morir
L’escultura de Luter que presideix la plaça principal d’Eisleben, la població on va néixer i morir
 
Contrareforma: l’Església contraataca
La resposta de l’Església a tots aquests moviments reformadors fou la Contrareforma. Al 1534 es fundà la Companyia de Jesús. Des dels seus diferents centres d’ensenyança  –col·legis i universitats- els jesuïtes, vertaders soldats de Crist, inculcaren amb disciplina i rigidesa la glòria de Déu.
 
Al 1542 el papa Paule IV donà un nou impuls a la Inquisició, sobretot a Itàlia i a Espanya. Es tractava d’un tribunal eclesiàstic que des del segle XII s’encarregava de perseguir i castigar els heretges. Això suposaria l’inici de la fi del període d’obertura intel·lectual, tolerància i progrés que va significar el Renaixement. Els pensadors i intel·lectuals ja no s’atreviran a escriure amb tanta llibertat ni a experimentar en ciència o en tècnica. Vivien amb por de ser apressats o fins i tot condemnats a mort.

Concili de Trento
Concili de Trento
 
La Contrareforma també tingué efectes interns. Per reafirmar els seus dogmes tan qüestionats pel protestantisme, l’Església celebrà el concili de Trento (1545-1563). En aquest concili també s’aprovà la creació de nous ordes religiosos amb fins específics: els Caputxins, austers predicadors; els Teatins, dedicats a l’atenció de malalts i a la formació del clero; els Paulins, que estimulaven una vida de pietat i devoció; o els Salesians, entregats a l’educació amb Sant Francesc de Sales com a referent.

Si voleu més informació sobre la figura de Luter, us recoman aquests articles del diari Ara:
Luter, un home del seu temps que va canviar la història
Una moral que pesa a Europa
La ruta luterana
Protestantisme als Països Catalans

Articles del web relacionats:
-  Els orígens del cristianisme

Aquí teniu la pel·lícula "Luter" (2003):

Talos, el primer robot de l’antiguitat

La paraula robot deriva del txec robota (“treball forçat”). El terme va ser popularitzat el 1920 pel dramaturg txec Karel Txpek a la seva obra de teatre R.U.R. (Rossum's Universal Robots). En la mitologia grega, però, podem trobar un antecedent d’aquest autòmat. És Talos (Τάλως), un gegant de bronze forjat per Hefest. El déu de la metal·lúrgia el regalà a Minos, rei de Creta. Altres versions apunten, en canvi, que fou col·locat a l’illa per Zeus perquè hi custodiàs la seva estimada Europa.
 
Talos era un vigilant infatigable. Cada dia feia tres voltes a l'illa. Impedia als estrangers arribar a la cort de Minos i als habitants d'abandonar-la sense el permís reial. Per fugir de la seva vigilància, Dèdal, tancat al laberint del minotaure amb el seu fill Ícar, va haver d’escapar per l'aire.

Moneda amb el gegant Talos
Moneda amb el gegant Talos
 
Les armes preferides de Talos eren unes pedres enormes que llançava a gran distància. Si els intrusos aconseguien esquivar-les, els esperava un càstig pitjor. El gegant, enfurismat, s’introduïa en el foc i escalfava el seu cos metàl·lic fins a tornar-lo incandescent. Aleshores es posava a córrer i, en enxampar les seves preses, les abraçava fins a deixar-les abrasades.
 
L’únic punt vulnerable de Talos era una vena que tenia en un dels talons i que estava tancada per una clavilla. Quan els argonautes desembarcaren a Creta, Medea aconseguí amb els seus encanteris treure-li aquest tap. De seguida el gegant morí en perdre els humors que el mantenien actiu. Una altra versió deia que Peant, un dels argonautes, li travessà la vena amb una fletxa.
 
El robot de Filó de Bizanci
A part d’aquesta referència mitològica, el primer robot construït és atribuït a Filó de Bizanci, que visqué al segle III aC. Aquest científic ideà un artefacte amb forma humana. Era com una mena de cambrer. Vestit amb toga de l’època i amb cara d’estàtua clàssica, tenia a la seva mà dreta un gerro, i quan els convidats col·locaven una copa a la seva mà esquerra, el robot hi abocava vi. Sota la toga hi havia un complex mecanisme de tubs i peses que, utilitzant la mecànica dels fluïts, donava moviment a l’autòmat.

Autòmat de Filó de Bizanci
Autòmat de Filó de Bizanci

Funcionament intern de l'autòmat de Filó de Bizanci
Funcionament intern de l'autòmat de Filó de Bizanci

Aquí teniu un fragment de la pel·lícula Jàson i els Argonautes (1963), on apareix Talos:



Articles del web relacionats:
Triomfadors amb síndrome d'Ícar
El rapte d'Europa
La perversa síndrome de Medea
El toisó d'or, un obsequi ple de caspa
El complex de Prometeu

Aquest enllaç parla d'altres invents del món clàssic.

I aquí teniu un sèrie d'articles del filòsof Gregori Luri al diari Ara que parla sobre els robots al llarg de la història:
Autònoms autòmats
Autònoms autòmats (2)
Autònoms autòmats (3)
Autònoms autòmats (4)


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px