Banner Top

Joan Mascaró i la grolleria turística

Article publicat al diari Ara Balears (20/07/2018)

Segurament avui un dels nostres mallorquins més universals, el margalidà Joan Mascaró Fornés (1897-1987), simpatitzaria amb grups crítics amb la massificació turística com “Arran” o “Palma Ciutat per a qui l’habita”. El podríem trobar en una concentració a l’aeroport, rebent els nouvinguts al crit de “Qui estima Mallorca, no la destrueix” o “Tourism kills the city”.

Des de Cambrigde estant, on es convertí en una eminència en llengües orientals, l’il·lustre viler es mostrà molt preocupat amb l’inici de l’explotació turística dels anys seixanta. Sempre que visitava seva terra natal, la nostàlgia el corprenia. Al pròleg de la seva obra pòstuma La Creació de la Fe es vanagloriava d’haver nascut “al lloc més bell de la terra. Era a començament del segle, quan el soroll dels cotxes encara no havia destorbat la pau de les carreteres i dels camins, i quan el clar blau del cel encara no havia estat profanat pel renou brutal dels aeroplans [...]. La majoria de gent no es pot imaginar el silenci d’aquells camps i d’aquells caminois”.

mascaro

Joan Mascaró

Mascaró no criticava el turisme en si, sinó la grolleria d’una indústria mancada de tota sensibilitat estètica i medioambiental. Així ho manifestava el 1960 en una carta a Miquel Forteza: “El turisme va matant Mallorca i va matant els mallorquins, molts d’ells vivint dins un egoisme brutal de fer diners. La destrucció de les platges de Mallorca és un crim internacional. Hotels grans fora de tota proporció damunt la platja. Cases grans, moltes de mal gust, casetes de bany, papers d’anuncis als arbres, anuncis monstruosos damunt roques i terres belles, i munt de papers, botelles rompudes i porqueria per les platges [...]. Generacions de gent de bon gust maleiran llur obra [...]”.
 
Anys després aquesta descripció que feia Mascaró de la seva illa profanada comptaria amb un terme propi: “balearització”. Avui és fàcil imaginar el de Santa Margalida atrapat en un dels nombrosos embossos típics ja de qualsevol carretera principal de Mallorca. Continuaria plorant recordant el lament que el 1974 compartí per escrit amb el seu amic Francesc de Borja Moll: “Les nostres illes no mereixen un turisme desenfrenat i egoista. La manca de seny ha estat desbordant [...]. Si fa 30 anys hi hagués hagut un home ric de milions i noble de cor i d’ànima, Mallorca s’hagués pogut salvar, fent un turisme digne de la bellesa gran de Mallorca”.

turismofobiaTurismofòbia?

El nostre intel·lectual insistia que el que necessitava la Mallorca del seu temps no era “Fomento de Turismo”, sinó un “Fomento de Cultura”. Aquesta és la confessió que el 1960 feia per carta a Francesc Moner, batle d’Andratx: “La destrucció de l’encant de Mallorca per manca de seny i cultura és terrible. Les cales meravelloses de Mallorca, amb arenes blanques i mar blava podien ésser llocs de bellesa, i la bellesa ens ensenya molt, més que mestres i llibres, i ens purifica. Hotels i cases s’havien d’haver construït almenys mig kilòmetre lluny, amb un bon gust; i no permetre cases, ni hotels, ni brutor i botelles rompudes vora les platges. El mal ja està fet. Sols queden alguns racons de roques on encara no ha arribat el turisme groller. Hi ha turistes que són gent de bon gust, i ells ploren tant o més com els millors mallorquins la destrucció de molta bellesa de Mallorca. I que vagin alerta els egoistes constructors d’hotels que no pensen més que en fer diners [...]."
 
Avui definitivament, gairebé seixanta anys després d’aquestes fatídiques consideracions, Mascaró no reconeixeria la seva estimada illa. Als seus ulls seria “Mallorcalàndia”, un parc temàtic patrocinat per “Airbnb” i presidit per un lema ja caduc robat a Jorge Luis Borges: “Mallorca es un lugar parecido a la felicidad”. Vivim del turisme, però el turisme ens ha restat qualitat de vida i ha despersonalitzat i extenuat el nostre ecosistema.
 
Som víctimes de la gentrificació, d’habitatges de preus prohibitius que expulsen els pobres oriünds de les seves ciutats; de creuers que provoquen rissagues humanes pels carrers de Palma; de tendes de souvenirs que han substituït comerços tradicionals; de carreteres col·lapsades que no aturen d’estressar-nos; de la contaminació acústica d’avions que ens sobrevolen cada minut; i de l’incivisme del “balconing” que embruta la nostra imatge a l’exterior. Tanmateix, no es tracta de “turismofòbia”, sinó de “capitalismofòbia”, una manera de protestar contra un dels mals de la globalització.

CtBsqpkWEAEsUVK

Creuers devastadors

Davant l’amenaça de l’Unesco de retirar-li la categoria de Patrimoni de la Humanitat, Venècia ja ha estrenat torns per controlar el flux d’accés dels turistes. A Lisboa, el 2014 un grup d’artistes llançà una campanya de cartells reivindicatius contra el danys que causa el turisme a la capital portuguesa. Aquella acció fou l’embrió del documental “Terramotourism”, que compara els efectes devastadors del gran terratrèmol de 1755 amb els que està provocant l’arribada massiva de turistes els darrers anys.
 
A Balears, per combatre el sisme turístic, el Govern ja ha regulat el lloguer vacacional i ha recuperat l’ecotaxa, unes mesures que, malgrat el rebombori inicial, ja fa temps que funcionen amb normalitat en altres indrets d’Europa. Amb tot, l’actual pressió turística requereix d’una planificació més a fons per evitar acabar donat la raó a Llorenç Villalonga, un altre dels nostres insignes literats: “No hi ha més paradisos que els perduts”. Bé ho sabia Mascaró.

Aquí teniu el documental Terramotourism:

 

Articles del web relacionats:
L'exemple de Joan Mascaró
Joan Mascaró, el guia espiritual mallorquí dels Beatles
- Mascaró, el gran mallorquí globolocal
- Adéu, paradís
L'Arcàdia perduda

Adéu, paradís

Article publicat a l'Ara Balears (31/07/2016)

Segur que avui Robert Graves no tornaria a fer cas a la seva amiga Gertrude Stein. “Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”, va dir el 1929 la poetessa nord-americana a l’autor de Jo, Claudi, que aleshores se sentia asfixiat en la seva Anglaterra natal. Certament, gairebé un segle després, el paradís ja no es pot suportar. No, però, per la seva tranquil·litat, sinó per una massificació turística que té les nostres carreteres i platges col·lapsades i els nostres recursos hídrics al límit. A les Pitiüses ja compten amb un interessant llibre que radiografia la catàstrofe. És Ibiza: la destrucción del paraíso, del periodista Joan Lluís Ferrer. Mallorca ja n'espera el seu propi.
 
A finals del segle XIX, seguint la petja de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, ens començaren a visitar tot un estol d’aristòcrates europeus, atrets per les excel·lències paisatgístiques de l’illa. En un principi la població local mostrà una actitud hostil envers uns personatges del tot estrambòtics, amants de vestits llampats. Molts d’ells foren objecte de befes i de robatoris. Era el Tourist go home de l’època. Llavors ningú no veia cap oportunitat econòmica en aquells visitants. A principi del segle XX, però, els empresaris illencs ja afinaren l’olfacte. El 1905, a través del Foment de Turisme de Mallorca, foren pioners a l’estat espanyol en posar les bases per a l’explotació sistemàtica d’un fenomen que prometia. Ja no hi hauria volta enrere.

El discurs dels hotelers
El discurs dels hotelers
 
Tanmateix, l’enlairament de la nova indústria es va veure avortada per la Guerra Civil Espanyola i per la Segona Guerra Mundial. Durant la postguerra, el creixement econòmic va crear una classe mitjana que per primera vegada viatjava per plaer. A mitjan dels anys 50, però, el banquer Joan March no ho veia clar. Conten que un dia, passejant amb un arquitecte per les costes de Magaluf, digué: “No bastaran els ametlers de Mallorca perquè s’hi pengin tots els hotelers”. En Verga augurava així un fracàs absolut per als grans hotels que es disposaven a acollir hordes de turistes a la recerca de sol i platja. Ell preferia el turisme de luxe. A Mèxic, a Acapulco, no dubtà a invertir doblers en la construcció d’un complex vacacional on s’allotjarien els Kennedy i Sinatra, entre d’altres celebritats.
 
March, home de negocis sense escrúpols, se n’anà a la tomba ben errat. El 1960, dos anys abans de la seva mort, havíem donat el tret de sortida al turisme de masses amb la inauguració del majestuós aeroport de Son Sant Joan, que substituïa el petit aeròdrom de Son Bonet de Palma. El nou turista era ben diferent del de principi de segle. Ja no era ric, sinó un treballador de classe modesta que, en tenir vacances pagades, es podia permetre el caprici de viatjar a preus molt assequibles gràcies a l’aparició dels grans tour-operators. Els empresaris es fregaven les mans. Molts de doblers de l’estraperlo i del contraban de postguerra serviren per a aixecar, de manera incontrolada, hotels a primera línia de mar, pràcticament sobre l’arena de la platja. És el que arreu del món és coneixeria tristament com a balearització. El paradís no aturava de desvirgar-se amb clubs nàutics per a iots invasius i amb noves carreteres que després donarien pas a autopistes faraòniques.

Un exemple de balearització
Un exemple de balearització
 
Així, a poc a poc s’anava consumant el desastre ecològic. Els illencs, però, aplaudírem la gallina dels ous d’or que ens feia oblidar les estretors del nostre passat agrícola i emigrador. Desbordats per tanta cobdícia, haguérem de menester mà d’obra peninsular. El seu desembarcament massiu condicionaria per sempre la nostra identitat. I mentre la maquinària de la prosperitat funcionava a tot ritme, el degotís de turistes arribats a les illes no aturava. El 1966 es traspassava el llindar del milió de visitants; i el 1970 ja fregàvem els dos milions. Ara aquestes xifres, superades amb escreix, fan rialles.

Cada any els estius al paradís resulten més feixucs. Caminar per Palma, anar a una platja o a un mercat de qualsevol poble és de bojos. De l’ “illa de la calma” de Santiago Rossinyol hem passat a l’illa de l’estrès. Sota el brunzit persistent d’un espai aeri col·lapsat, per mar l’amenaça ens arriba amb creuers plens a vessar amb els pirates dels nous temps.

El futur de Mallorca a la foto de Mateu Bennàsser de Felanitx.
El futur de Mallorca a la foto de Mateu Bennàsser de Felanitx.
 
El turisme se’ns ha escapat de les mans. Tenim una relació d’amor-odi amb la nostra “benedicció” com a poble. La necessitam per a la nostra precària i espoliada economia, però alhora la dimonitzam pels seus efectes secundaris. Tanmateix, hem mort d’èxit. Per mitigar el cop ens aferram desesperats a l’ecotaxa. Cal, però, un debat més seriós i valent sobre la mà que ens dóna de menjar. Avui, trenta anys després de la seva mort, no hi ha dubte que Graves suporta millor el paradís sota terra, des de la seva tomba de Deià. Adéu, paradís.

No us podeu perdre aquest article de Carles Domènech: "L'illa sense calma".

Aquest article de Llucia Ramis també parla de la destrucció del paradís de Mallorca. Es titula "I love Majorca".

Articles del web relacionats:
Siau qui sou
L'Arcàdia perduda
Quan Mallorca era Hollywood
L'arxiduc Lluís Salvador: el primer ecologista de les Balears
-
 Joan March, història d'un suborn
- Joan Mascaró i la grolleria turística
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px