Banner Top

El Jovellanos catalanòfil més desconegut

Reportatge publicat el juny de 2008 en el setmanari El Temps (Núm. 1.251)

Fa dos-cents anys que Gaspar Melchor de Jovellanos, un dels majors exponents de la Il·lustració espanyola, sortí del Castell de Bellver de Palma després de sis anys de reclusió. A pesar de les penalitats que patí, l’experiència li serví per entrar en contacte amb una realitat lingüística i social que li era del tot desconeguda. Amb la seva ploma la donà a conèixer a la resta de l’Estat espanyol. 

De tot es pot aprendre, fins i tot de les experiències més dolentes. L’exemple el trobam en la figura de Gaspar Melchor de Jovellanos. Aquest polític però sobretot literat, nascut a Gijón el 1744, va mantenir una relació especial amb Mallorca. No conegué precisament l’illa en les seves millors circumstàncies personals. Hi arribà el 1801 per ordre de Manuel de Godoy que l’envià empresonar primer a la Cartoixa de Valldemossa i al cap d’un any al Castell de Bellver. Quedà en llibertat el 1808. Enrere deixà una ingent producció literària amb Mallorca com a protagonista. Aprofundí en la seva història, la seva gent i la seva llengua. Fou, en definitiva, una obra que, feta en les condicions més adverses, serví per combatre la visió unitària i homogènia que imperava en l’Espanya del segle XIX.

Personatge incòmode
Contemporani de Goya, Jovellanos fou un home compromès críticament amb el seu temps. Tingué clar que l’Espanya que li tocà viure només podia prosperar fent una aposta decidida per la cultura. No debades, esdevingué la personificació de l’enciclopedisme il·lustrat, entès com estimació i domini de totes les ciències i disciplines que interessen l’home. Predicà amb l’exemple. Llicenciat en Dret, fou autor d’una nombrosa obra literària que complementà amb estudis de caràcter humanístic, econòmic, jurídic i fins i tot botànic. El 1797 la seva carrera política féu un salt qualitatiu. Sota el regnat de Carles IV, el primer ministre Manuel Godoy li oferí la cartera de Gracia y Justicia. Des d’aquest càrrec Jovellanos intentà reformar la justícia i disminuir la influència de la Inquisició. Al cap de nou mesos, però, fou cessat per desavinences amb el govern. Tornà a la seva terra natal, on projectà la creació d’una Acadèmia Asturiana que tingué com a funció l’estudi de la història i la llengua asturiana, el bable.

Per continuar llegint cliclau aquí.

No us podeu perdre aquest documental sobre Jovellanos de la sèrie de TVE "Baleares, un viaje en el tiempo".

Articles del web relacionats:
- La tragèdia dels francesos de Cabrera

La desnacionalització dels mallorquins

Article publicat a l'Ara Balears (10/03/2014)
 
La desnacionalització del poble mallorquí sembla ja imparable. Lamentablement s’han complit els pitjors pronòstics apuntats a Els mallorquins, el llibre que aviat farà cinquanta anys escrigué l’artanenc Josep Melià Pericàs (1939-2000), el polític illenc més influent de la Transició –entre d’altres càrrecs, fou portaveu del Govern de Suárez i delegat del Govern a Catalunya.  A les portes de la reinstauració de la democràcia, Melià es proposà fer una reflexió sobre la realitat nacional insular per “posar remei a la desfeta en què avui vivim en tant que poble” en al·lusió a la guerra civil de 1936.
 
Els mallorquins, que seria el títol més venut a Palma el dia de Sant Jordi de 1967, recollia la consigna “conèixer-nos” llançada el 1954 per Jaume Vicens Vives amb Notícia de Catalunya i continuada el 1962  per Joan Fuster amb Nosaltres, els valencians. El 1964 el jove advocat d’Artà, de tan sols vint-i-cinc anys, ja tengué enllestit el llibre. Amb tot, per culpa de la censura franquista, hagué d’esperar tres anys per veure’l publicat. Tanmateix, el seu insaciable afany interpretatiu el portà a reescriure’l fins a quatre vegades –l’edició de 1977 ja apareixeria rebatiada com La nació dels mallorquins.
 
Melià, que es definia com a catalanòfil però no com a catalanista, era amic del polèmic concepte cultural de Països Catalans amb el benentès que Mallorca, com la resta d’illes, és una realitat social i política diferent. Al seu parer, l’acció castellanitzadora engegada el 1715 amb el Decret de Nova Planta fou l’inici de la desintegració galopant de la personalitat nacional dels mallorquins, els quals, reduïts aleshores a una posició colonial, es veren obligats a renegar d’uns trets d’identitat adquirits amb la conquesta catalana del segle XIII.

La nació dels mallorquins
La nació dels mallorquins
 
Els referents culturals espanyols s’acabarien per imposar amb el franquisme i, a les acaballes del règim, amb el boom turístic dels anys seixanta, que propicià l’arribada a l’illa d’una ingent mà d’obra procedent de la península i de l’estranger: “Davant aquesta invasió pacífica reaccionàvem amb la mateixa resignació, o inseguretat, és a dir, amb la mateixa fortalesa amagada, que havíem demostrat al llarg de segles de devastacions i conquestes. Amables amb els forasters, dòcils, adaptables als seus costums, transigíem i fèiem cara hospitalària [...]. Havia canviat el nivell econòmic, però els complexos sobrevivien”. Segurament ara Melià opinaria igual amb la nova allau migratòria que s’ha produït en l’era global del segle XXI.
 
L’autor d’Els mallorquins tenia moltes il·lusions dipositades en el projecte autonòmic. El veia com la clau per rehabilitar el “subconscient torturat del nostre país”. Arribat el moment, però, també se’n dugué una gran decepció, tal com manifestà en el pròleg de 1990: “Lògicament acabà per esser més una autonomia per a la classe política que per al poble, una mamella de càrrecs i una superestructura burocràtica més contra la qual lluitar, i una demostració palpable que els partits polítics no tenien un projecte polític nacional, ni tan sols un model de país”. Melià, que el 1994 va escriure un ambiciós programa polític per a la ja extinta Unió Mallorquina, fou especialment dur amb la dreta illenca: “Una gran part de la dreta catalana ha sabut entendre que l’autonomia podria jugar a una millor defensa dels seus interessos. La dreta balear, en canvi, sempre ha preferit servir de comparsa als conservadors espanyols”.
 
El desencís de l’intel·lectual d’Artà també s’estengué en l’àmbit lingüístic: “Hi ha català a les aules, però no als patis dels col·legis [...]. Després de la pèrdua del carrer, que a Ciutat i a certes zones turístiques comença a ser patètica, pot succeir-ne la pèrdua de l’esperança”. La radiografia d’aquesta “cultura acorralada” no podia ser més desoladora: “Ens han amagat la pròpia història perquè s’imposàs una història manllevada, estranya [...]. El `ghetto´ cultural és cada vegada més la reserva índia on es conserven, com un museu antropològic, les traces d’una comunitat en perill d’extinció”.
 
Gairebé mig segle després de la seva publicació, compungeix el cor rellegir Els mallorquins i constatar que els mals endèmics que s’hi denuncien, lluny de resoldre’s, s’han agreujat. Continuam essent estamenejats amb campanyes, carregades d’autoodi, contra les nostres arrels catalanes. Amb tot, sembla que s’ha fet realitat l’única esperança que Melià tenia per revertir aquesta anormalitat nacional: la presa de consciència del jovent del seu temps. I aquí, una vegada més, l’artanenc tampoc no s’hauria equivocat. Així ho demostren els prop de 100.000 illencs que el passat 29 de setembre, en una jornada històrica, sortiren al carrer per fer front a les polítiques repressores del Govern Bauzá.

Aquí teniu un article de Cristina Ros sobre "Els mallorquins" amb motiu del seu cinquanta aniversari.

Damià Pons i Celestí Alomar també reflexionen sobre el llibre de Melià en aquesta entrevista feta per Pere Antoni Pons (El Temps)

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/01/2017), reflexion sobre la construcció de la identitat mallorquina.

Articles del web relacionats:
Siau qui sou

L'Arcàdia perduda
Adéu, paradís

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px