Banner Top

Patriotisme versus nacionalisme

Article publicat a l'Ara Balears (10/11/2017)

La definició la va donar fa uns dies el periodista Iñaki Gabilondo en una entrevista a Catalunya Ràdio: “Anomenam patriotisme el nacionalisme dels països que tenen Estat, i nacionalisme el patriotisme dels països que no tenen Estat”. L’etimologia ens pot il·luminar una mica més. Nació ve del llatí nascor ("néixer") i pàtria de l’expressió terra patria, és a dir, la "terra dels pares", dels avantpassats. Així doncs, molts de nosaltres naixem essent nacionalistes en la terra que també ha vist néixer els nostres pares.
 
Hi va haver un temps en què la gent moria per la pàtria. Al segle I aC Horaci digué: Dulce et decorum pro patria mori (“Dolç i decent és morir per la pàtria”). La mateixa idea guarda l’antic lema franquista de la Guàrdia Civil encara present en algunes casernes: “Todo por la patria”. Davant tanta vehemència identitària, la pàtria pot ser un invent fruit de la nostàlgia. Ho deia el 1997 l’actor argentí Federico Lupi, recentment desaparegut, a la pel·lícula “Martín (Hache)”: “El que se siente patriota, el que cree que pertenece a un país es un tarado mental. La patria es un invento. ¡Qué tengo que ver yo con un tucumano o con un sarteño! Son tan ajenos a mí como un catalán o un portugués [...] Uno se siente parte de muy poca gente. Tu país son tus amigos. ¡Y eso sí se extraña, pero se pasa!”. Amb aquestes reflexions Lupi actualitzava la famosa cita clàssica Ubi bene ibi patria (“On et trobes bé, allà és la teva pàtria”). 

Qui és nacionalista dels tres?
Qui és nacionalista dels tres?
 
Al segle XIX, tanmateix, el concepte pàtria es vinculà amb la llengua. En el cas català, la veu cantant la portà el moviment cultural de la Renaixença. El 1833, des de Madrid, l’escriptor Bonaventura Carles Aribau féu un cant d’enyorança a Catalunya en la seva famosa “Oda a la Pàtria”: “[...] En llemosi [català] soná lo meu primer vagit,/ quant del mugró matern la dolça llet bebia;/ en llemosi al Senyor pregaba cada dia,/ e cántichs llemosins somiaba cada nit [...]”.
 
La importància que Aribau donava a la seva llengua estava en sintonia amb el pensament de Johann Herder, el pare del nacionalisme cultural. Aquest prussià nascut el 1744 visqué en una Europa que es començaria a fragmentar en estats-nació. Ell, però, diferenciava clarament aquests dos conceptes. Mentre un estat és una organització política, una nació és una espècie d’organisme biològic amb  “esperit col·lectiu” (Volksgeist, en alemany), que es manifesta en una mateixa llengua, història i tradició cultural. Herder, però, ressaltava la llengua com a fet diferencial: «Una llengua és un tot orgànic que viu, es desenvolupa i mor com un ésser vivent; la llengua d’un poble és, per dir‐ho així, l’ànima mateixa d’aquest poble, feta visible i tangible.»

Frase bastant qüestionable
Frase bastant qüestionable
Segurament avui Herder no compartiria la frase que etziba qualsevol patriota espanyol des de la superioritat moral: “El nacionalisme es cura viatjant”. És precisament en viatjar quan prenem plena consciència dels nostres trets d’identitat. Lluny de ser excloent i provincià, el nacionalisme de Herder també reivindicava les arrels per estar oberts al món, és a dir, per ser cosmopolites. Es feia seves així unes paraules que al segle I dC pronuncià el filòsof estoic Sèneca: Patria mea totus hic mundus est (“La meva pàtria és tot aquest món”).

Patriotes espanyols
Patriotes espanyols
 
Aquesta visió local amb vocació universal ja compta amb un  nou terme: “globolocal”. A casa nostra en tenim un bon exemple amb Joan Mascaró Fornés. Nascut a Santa Margalida el 1897, gràcies al banquer Joan March, Mascaró es traslladà a Cambridge on es convertí en tota una eminència en llengües orientals. El seu sentiment nacional estava amarat d’amor cap a la resta de cultures: "Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia".
 
Herder propugnava el diàleg cultural de les nacions i deia  que un món, on tots perdéssim els orígens i tots fóssim iguals, seria molt pobre. És el que ja ens passa amb la globalització, que conjuram cantant Raimon: “Qui perd els orígens per la identitat”. A l’altre extrem de Herder trobam el bretó Renan, que va néixer el 1823, vint anys després de la mort del pensador prussià. Ell plantejava que l’existència d’una nació es basa en un “referèndum diari”, és a dir, en la consciència i en les ganes de “ser nació” d’un grup humà, que s’han de renovar any rere any. Així doncs, per a Renan la identitat seria una passió constant de “ser nació”, de persistir per existir.

Paraula de Sèneca
Paraula de Sèneca
 

Ara la nació de Catalunya no es cansa de persistir per existir. No vol quedar aixafada per la totpoderosa i rància Espanya, que d’ençà de l’1-O ha embogit. Incapaç de fer autocrítica, l’ “statu quo” de Madrid creu que el nacionalisme català és una malaltia vírica que s’ha estès i que s’ha d’aturar a qualsevol preu. Ja arriben, però, massa tard. Sorprèn el tarannà d’ambdues parts. Mentre el nacionalisme espanyol -perdó, volia dir patriotisme constitucional- defensa la democràcia des de la intolerància i la repressió, el “sediciós” nacionalisme català reivindica valors tan europeus com el diàleg i el civisme.
 
Espanya, corejada per la ultradreta feixista, té un problema seriós amb ella mateixa. Fins que no es tregui de sobre els tics autoritaris de quaranta anys de dictadura no podrà ser una democràcia normal. Mentrestant, l’anticatalanisme és una cortina de fum perfecta per amagar les vergonyes d’un Estat encara en transició. La presó ja no està reservada per a corruptes, sinó per a nacionalistes. Si no, que ho demanin a Rato, Urdangarin o Matas, grans patriotes.

Globolocals
Globolocals

Aquí teniu un article interessant que parla sobre la cismogenesi. El concepte al·ludeix a conflictes crònics que, en no ser resolts, augmenten l'espiral de violència entre ambdues parts.
 
Per a l’ocasió és molt recomanable aquest text de Carles Capdevila. Es titula “Gent normal i problemes reals” (Diari Ara, 19/01/2001)
 
Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial. Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què és la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.
Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo. Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.
Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores. Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva. Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares. Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills. I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals. I sempre, però sempre, plantaré cara.

Interpretació de
Interpretació de "La riña" de Goya, feta per Joan J. Guillén

Unes reflexions de Xenofont (Hieró, 11): "Tingues la pàtria per casa, els conciutadans per amics, els amics per fills, i els fills, per bocins de la teva ànima".

I per acabar, una reflexió de Musa Anter, escriptor i activista kurd: “Si la meva llengua fa trontollar els ciments del teu Estat, significa que has construït el teu Estat sobre la meva terra”.

Molt recomanable és aquest article d'Ignacio Sánchez-Cuenca. Es titula "La anestesia democrática del nacionalismo español".

També és interessant aquest article de Xavier Díez titulat "Col·lapse del règim".

I aquí teniu el gag del Polònia de Mario Vargas Llosa, nacionalista espanyol que rebutja els altres nacionalismes:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/11/2017), reflexion sobre què vol dir ser nacionalista:



Articles del web relacionats:
L'exemple de Joan Mascaró
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
País, pàtria, nació

Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?

Reportatge publicat el maig de 2008 al suplement "Presència"  (Núm. . 1.904) del diari El Punt/Avui.

Sovint el nacionalisme català, sobretot des del Principat, al·ludeix al concepte de Països Catalans sense tenir prou en compte els seus parlants ni les seves diferents realitats socials. Dóna per sobreentès que la germanor ens ve pel fet de compartir una mateixa llengua, cultura i història. Encara queden, però, molts de tòpics, prejudicis i actituds prepotents per desterrar. Així ho constaten testimonis recollits per PRESÈNCIA de catalans, andorrans, valencians, mallorquins i rossellonesos que viuen fora de casa seva, a un altre punt de la nostra geografia. 

El català té més força dels que molts pensen. I això, a pesar de no comptar amb l’aixopluc d’un estat sobirà –llevat d’Andorra- i a pesar dels períodes de repressió que ha patit. Actualment, segons dades de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, els parlants dels Països Catalans superen els 9 milions. Aquesta xifra converteix el català en la setena llengua amb més pes demogràfic a Europa: més que els que té el finès o danès, i més o menys els mateixos que té el suec o el portuguès al nostre continent. Si eixamplem la vista ens trobem que, de les prop de sis mil llengües que hi ha al món, el català ocupa el 88è lloc en el rànquing de les més parlades. A més, el català no té res a envejar a les llengües considerades com a majoritàries. Disposa d’un ampli ventall de diccionaris i està emparat per una llarga i important tradició literària. El nacionalisme català, doncs, té motius més que suficients per fer sentir la seva veu. El problema, però, és que, de tant reivindicar-se a Espanya i a Europa, s’ha oblidat de fer pedagogia a casa. Basta que ens movem per la nostra geografia per adonar-nos que no ens coneixem ni ens entenem prou.

Una qüestió d’actitud
Avui dia l’actor Joel Joan s’ha convertit en la icona del nacionalisme català. Des del Principat reivindica als quatre vents l’autodeterminació dels Països Catalans. Fora de Catalunya, però, el seu discurs pot sobtar i fins i tot molestar a gent que simpatitza amb les seves idees però no amb les seves formes. És el cas de Bea Solivellas, una mallorquina de 29 anys enamorada de l’ambient cosmopolita de Barcelona. Hi arribà fa onze anys per estudiar Història de l’Art. Ara treballa en una productora. Na Bea comparteix el concepte cultural del Països Catalans però critica el to tan bel·ligerant que sempre utilitza Joel Joan. Diu que parla des de la “prepotència”, en nom de tots i sense conèixer quina és la vertadera realitat social de cadascun dels nostres territoris. Na Bea creu que el nacionalisme català s’ha de “reciclar”. “Falta algú –diu- que comenci a crear conceptes nous i vincles nous”.

Per continuar llegint cliclau aquí.
Països Catalans 1
Països Catalans 2
Països Catalans 3
Països Catalans 4

Articles del web relacionats:
Quan les illes eren independents
Quan Mallorca era musulmana
Quan Menorca era britànica
- L'origen del terme català
Catalunya encadenada
La mare llibertat


I aquí teniu un vídeo interessant sobre qui són els valencians:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px