Banner Top

Prejudicis inextirpables

Article publicat a l'Ara Balears (09/06/2017)

El nostre subconscient és ple de prejudicis que ens ofusquen la mirada. El gran repte en aquesta vida és saber-los extirpar a mesura que ens feim grans. És una tasca titànica. Ja ens ho advertí Einstein: “És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”. Aquesta frase bé la podrien haver subscrit els mateixos grecs de l’antiguitat, tal com constata la paraula bàrbar que ens llegaren. L’encunyaren a partir d’una onomatopeia ben curiosa: “bar.. bar... bar”. Era el so inintel·ligible que, al seu parer, feien tots aquells parlants d’altres llengües. Es tractava d’un terme carregat de prepotència cultural. Només el feien servir per a aquells pobles que consideraven inferiors o menys avançats.

Paraula d'Einstein
Paraula d'Einstein
 
El que els grecs detestaven més dels pobles bàrbars era la hybris, l’excés, la desmesura. No casava gens amb la seva ètica, un concepte que al·ludeix als bons costums (êthoi) o hàbits que la tradició ha consagrat com a norma de vida. Els romans traduïren aquesta idea per moralia a partir del terme mos, que també vol dir costum. En l’actualitat, però, aquests dos conceptes, a pesar de tenir etimologies semblants, signifiquen coses diferents. Així, la moral és un conjunt de judicis relatius al bé i al mal, destinats a dirigir la conducta dels humans. L’ètica, en canvi, és una reflexió sobre la moral; es pregunta, per tant, per què una cultura considera vàlids un i no altres comportaments.
 
Avui a Occident, davant una societat tan multicultural coartada pel terrorisme islàmic, l’ètica té molta de feina per reflexionar sobre la moral dels nouvinguts. Cal, però, introduir un altre concepte en el debat, encara no recollit per cap diccionari: “aporofòbia”. És el rebuig al pobre (áporos en grec). El neologisme ha estat creat per Adela Cortina, catedràtica d’Ètica i Filosofia Política de la Universitat de València, autora del llibre “Aporofobia, el rechazo al pobre. Un desafio para la democràcia” (Editorial Paidós).

 

 
Cortina ressalta que no tots els estrangers són tractats per igual. Als turistes i als forans adinerats els rebem amb els braços oberts, però als refugiats i als immigrants de butxaques buides els posam mil impediments. Així, Donald Trump va guanyar les eleccions americanes no amb un discurs xenòfob, sinó “aporòfob”. Amb tot, la professora universitària recorda que inconscientment totes les persones som “apòrofes”. No debades, al seu parer, tendim a unir-nos als individus que ens són més semblants, mentre que, des de la nostra òrbita classista, desconfiam dels desconeguts o dels que pertanyen a una classe social inferior.
 
Una altra intel·lectual preocupada per l’odi que impera en l’actual aldea global és l’alemanya Carolin Emcke, corresponsal de guerra durant catorze anys. Acaba de publicar “Contra el odio” (Taurus), convertit en un autèntic best seller al seu país. En una recent entrevista al diari El País, Emcke feia la següent radiografia: “S’ha obert la veda. Ara la gent exhibeix amb orgull el seu rebuig cap als estrangers. A la televisió i al carrer, el racisme ha arribat al centre de la societat. S’ha trencat el tabú”. Amb aquest brou de cultiu, la perversa dicotomia del “nosaltres” envers els “ells” (bàrbars) cristal·litza en forma d’antisemitisme, homofòbia o islamofòbia.

La pobresa, estigmatitzada
La pobresa, estigmatitzada
 
L’escriptora alemanya assegura que ara l’odi és més virulent que mai gràcies a Internet, una eina amb un poder de propagació colossal que, però, se’ns ha girat en contra: “La il·lusió que la Xarxa és un lloc d’emancipació i solidaritat s’ha acabat. No pot ser una zona extraterritorial on la gent pugui fer el que li doni la gana”. Sens dubte, l’odi se’ns ha escapat de les mans.
 
Els populismes actuals ens recorden que vivim en societats hipocondríaques, que temen contaminar-se constantment dels altres. Així, som abduïts per la por i pels discursos simplistes, que ens infantilitzen a tots. El desconcert és absolut. Paguen justos per pecadors. Hi ha, però, qui ingènuament, des de l’ètica, defensa el relativisme cultural, que dóna per bo, dins del seu context, qualsevol costum, des de l’ablació fins al canibalisme. No volen sentir a parlar l’etiqueta de “bàrbars” que ens llegaren els grecs. Tanmateix, no hem de mesclar ous amb caragols. Sense caure en l’arrogància cultural, cal no defugir mai l’esperit crític.

Prejudicis
Els prejudicis ens entelen la mirada
 
Fa dues setmanes, a Portland (EUA), dos homes moriren a ganivetades en intentar aturar una agressió d’un fanàtic xenòfob a dues dones musulmanes. El president Trump es torbà tres dies per condemnar el terrible succés que ell mateix ha alimentat de manera irresponsable amb el seu tribal crit “America first”. La realitat és trista d’assumir. En l’era del terror global, tants de prejudicis semblen impossibles d’extirpar. Hi haurà qui encara cregui en el miracle de l’educació. Altres, en canvi, es resignen desgraciadament a donar la raó a Einstein: “És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”.

Aquí teniu una interessant entrevista a Adriana Cabeceran, "agent antirumor" que es dedica a desmuntar prejudicis entorn al racisme.

Aquest article parla sobre diversitat i democràcia.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/09/2016), parl sobre els orígens del racisme:



Aquí teniu uns vídeos que parlen sobre el racisme a la televisió:





- Les Meduses de la indiferència
- A la recerca de la terra promesa
- Machado a Macedònia
Racisme: l'origen d'un estigma
El fracàs de Serveis Socials

Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?

Reportatge publicat el maig de 2008 al suplement "Presència"  (Núm. . 1.904) del diari El Punt/Avui.

Sovint el nacionalisme català, sobretot des del Principat, al·ludeix al concepte de Països Catalans sense tenir prou en compte els seus parlants ni les seves diferents realitats socials. Dóna per sobreentès que la germanor ens ve pel fet de compartir una mateixa llengua, cultura i història. Encara queden, però, molts de tòpics, prejudicis i actituds prepotents per desterrar. Així ho constaten testimonis recollits per PRESÈNCIA de catalans, andorrans, valencians, mallorquins i rossellonesos que viuen fora de casa seva, a un altre punt de la nostra geografia. 

El català té més força dels que molts pensen. I això, a pesar de no comptar amb l’aixopluc d’un estat sobirà –llevat d’Andorra- i a pesar dels períodes de repressió que ha patit. Actualment, segons dades de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, els parlants dels Països Catalans superen els 9 milions. Aquesta xifra converteix el català en la setena llengua amb més pes demogràfic a Europa: més que els que té el finès o danès, i més o menys els mateixos que té el suec o el portuguès al nostre continent. Si eixamplem la vista ens trobem que, de les prop de sis mil llengües que hi ha al món, el català ocupa el 88è lloc en el rànquing de les més parlades. A més, el català no té res a envejar a les llengües considerades com a majoritàries. Disposa d’un ampli ventall de diccionaris i està emparat per una llarga i important tradició literària. El nacionalisme català, doncs, té motius més que suficients per fer sentir la seva veu. El problema, però, és que, de tant reivindicar-se a Espanya i a Europa, s’ha oblidat de fer pedagogia a casa. Basta que ens movem per la nostra geografia per adonar-nos que no ens coneixem ni ens entenem prou.

Una qüestió d’actitud
Avui dia l’actor Joel Joan s’ha convertit en la icona del nacionalisme català. Des del Principat reivindica als quatre vents l’autodeterminació dels Països Catalans. Fora de Catalunya, però, el seu discurs pot sobtar i fins i tot molestar a gent que simpatitza amb les seves idees però no amb les seves formes. És el cas de Bea Solivellas, una mallorquina de 29 anys enamorada de l’ambient cosmopolita de Barcelona. Hi arribà fa onze anys per estudiar Història de l’Art. Ara treballa en una productora. Na Bea comparteix el concepte cultural del Països Catalans però critica el to tan bel·ligerant que sempre utilitza Joel Joan. Diu que parla des de la “prepotència”, en nom de tots i sense conèixer quina és la vertadera realitat social de cadascun dels nostres territoris. Na Bea creu que el nacionalisme català s’ha de “reciclar”. “Falta algú –diu- que comenci a crear conceptes nous i vincles nous”.

Per continuar llegint cliclau aquí.
Països Catalans 1
Països Catalans 2
Països Catalans 3
Països Catalans 4

Articles del web relacionats:
Quan les illes eren independents
Quan Mallorca era musulmana
Quan Menorca era britànica
- L'origen del terme català
Catalunya encadenada
La mare llibertat


I aquí teniu un vídeo interessant sobre qui són els valencians:

Aprendre a desaprendre

Article publicat a l'Ara Balears (29/06/2015)

Diuen que quan naixem arribam amb la ment en blanc. És el que a partir d’Aristòtil es coneixeria en llatí com a tabula rasa ("taula raspada" en al·lusió a aquest antic suport d'escriptura que calia raspar per tornar-lo a fer servir). A poc a poc la nostra llibreta neuronal es va emplenant de consignes i hàbits amb els quals pretenem construir el futur. Ja ho diu el refrany: “L’home és un animal de costums”.  Arriba un moment, però, en què ens adonam que la vida, sempre tan volàtil, no entén de fulls de ruta. Aleshores no ens queda més remei que amollar el llast de les nostres motxilles vivencials i fer una nova "tabula rasa" per redescOBRIR-nos. Renovar-se o morir! Qui diu que la curiositat matà el moix?

Pronoia
Pronoia

Aquesta mena de “reset”, terapèutic i vertiginós alhora, implica aprendre a desaprendre des de la humilitat. Cal espolsar-nos de feixucs prejudicis i de falses seguretats i cercar noves crosses que subtituesquin antics dogmes i vicis. Qui coneix bé els beneficis de la tabula rasa és Sir Richard Branson, fundador del grup Virgin, una de les empreses més importants i exitoses del Regne Unit. Aquest magnat va triar el nom de “Virgin” per a la seva marca perquè desconeixia completament el negoci que es portava entre mans. La virginitat intel·lectual”, doncs, és necessària per aprofitar els avantatges de la iniciació.

La vida segons Oscar Wilde
La vida segons Oscar Wilde

Tanmateix, la por a la incertesa del demà és el nostre pitjor enemic. El més fàcil és el conformisme i deixar-se dur per la inèrcia del dia a dia sense fer cap tipus d'autocrítica. Així, “qui dia passa, anys empeny”. Qui no arrisca, però, no pisca. I arriscar comporta equivocar-se en aquesta “comèdia dels errors” que és, segons Shakespeare, la vida. No obstant això, massa sovint la societat estigmatitza injustament el fracàs, ignorant del tot que tal “deshonra”, més que un impediment, ens hauria de servir de revulsiu introspectiu per poder continuar prenent el pols a la vida amb mà precisa. No debades, l’aprenentatge es basa en l’enriquidor binomi assaig-error.

La psicologia parla de resiliència, de la nostra capacitat per caure i tornar-nos a aixecar. La paraula prové del llatí resilire (“rebotar”, “recular”) i, en un principi, al món de la física, al·ludia a l’elasticitat de certs materials que, davant un impacte o pressió, recuperen la seva forma originària. Dickens deia: “Cada fracàs ensenya a l’home quelcom que necessitava aprendre”. Winston Churchill assegurava: “L’èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se”. Més il·luminadors són uns versos del mallorquí Jaume Galmés: “Déu meu, com s'ha d'enfosquir una nit per trobar-se amb l'alba!".

La complexa psicologia humana
La complexa psicologia humana

Per poder sobreviure a tantes estamenejades calen unes bones dosis d’optimisme. Churchill també ho tenia clar: “Un optimista veu una oportunitat en cada calamitat, un pessimista veu una calamitat en tota oportunitat”. La mateixa idea és recollida en un altre aforisme popular: “L’optimista sempre té un projecte; el pessimista, una excusa”. Avui, però, desgraciadament frases com aquestes són repetides com un maleït mantra per la inefable casta dels “coach”. Emparats en una certa superioritat moral, aquests nous gurus de la felicitat no es cansen de recordar-nos que ens hem de “reinventar”. Així la seva messiànica veu cala en una societat massa teledirigida, contínuament necessitada de manuals d’instruccions i de veritats absolutes. Alguns d’ells, però, en un acte de responsabilitat, farien bé d’aplicar-se les seves "infal·libles" receptes. Les lliçons només poden venir de l’experiència i no de predicadors d’egos insaciables.

El fracàs de Steve Jobs
El fracàs de Steve Jobs

En tot cas, amb ajuda o sense, no hi ha dubte que el fascinant ofici de viure requereix de constants exàmens de consciència. Sovint no arribam a enlairar-nos per culpa de les nostres rígides estructures mentals. I només quan assajam noves formes d’aprenentatge assolim noves metes que ens permeten salvar-nos de ser "nàufrags en el temps", com deia el poeta. Ens convé, doncs, estar atents i no parar de reciclar les nostres idees i certeses per somiar de bell nou.

chaplin

Paraula de Chaplin

Com diu un famós llatinisme, Libertas capitur (“La llibertat es conquereix”), en el sentit que cadascú és l’amo de les regnes de la seva pròpia vida. La reflexió final ens arriba per boca de l’escriptor nord-americà Alvin Toffler: “Els analfabets del segle XXI no seran aquells que no sàpiguen llegir i escriure, sinó aquells que no puguin aprendre, desaprendre i re-aprendre per adaptar-se als canvis que ens porta la societat actual”. Sèneca rebla el clau: “De viure se n’ha d’aprendre tota la vida”.

No us podeu perdre aquest article de Carles Capdevila "L'esforç per ser una persona lliure". També és molt recomanable aquest altre article seu: "Suerte de los optimistas currantes".

Paraula d'Einstein
Paraula d'Einstein



Sapere audela secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (16/03/2018), reflexion sobre l'èxit a partir de la cita de  Winston Churchill: “L’èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se”.




Per acabar, us recoman aquest article titulat Goethe: somiar és de valents.

René Descartes: “Per ser feliços és millor modificar els nostres desitjos que l'ordre del món”.

Aquí teniu el vídeo del programa "Bricolatge emocional" titulat "La crisi com a oportunitat".

Aquí teniu un interessant article sobre la importància de dir no. És de la filòsofa Marina Garcés. Es titula "Desercions actives" (Diari Ara, 28/05/2017).

Aquí teniu un article de Rosa Montero titulat "Aprendiendo a perder".

També és recomanable aquest article d'Ignasi Aragay titulat "A tots els catalans fills de papa".

Tampoc no us podeu perdre aquestes reflexions de Norbert Bilbeny, catedràtic d'Ética a la facultat de Filosofia de la Universidad de Barcelona, autor del llibre "La vida avanza en espiral".

Aquí teniu unes quantes reflexions de Charles Chaplin (1889-1977:

"Aprèn com si visquessis tota la vida i viu com si haguessis de morir demà".
"Sigues tu, i intenta ser feliç, però sobretot sigues tu".
"Tots som uns aficionats. La vida és tan curta que no dóna temps per a res més".

Aquí teniu unes quantes reflexions de Joseph Conrad (1857-1924), autor d’El cor de les tenebres, sobre la vida:

«Creia que era una aventura i en realitat era la vida»
«Vivim igual que somiem: sols»
«Enfronta-t'hi, sempre enfronta-t'hi. Perquè l'única manera de resoldre un problema és enfrontar-s'hi» 
«Potser la vida només és això: un somni i una por»
«Suposo que aquells que no fan res són lliures de no cometre errors»

I aquestes altres reflexions d’Oscar Wilde també són interessants:

“Viure és el més estrany d'aquest món. La majoria de la gent existeix, això és tot”
“A vegades podem passar-nos anys sense viure gens, i de cop i volta tota la nostra vida es concentra en un instant”.

“Sigues tu mateix, la resta de papers ja estan agafats”.
“Estimar-se un mateix és l'inici d'una aventura que dura tota la vida”.


I una de les meves preferides, de Rubén Darío:

“No deixis apagar l’entusiasme, virtut tan valuosa com a necessària, treballa, aspira, tendeix sempre cap a l’altura”.

Alvin Toffler
Alvin Toffler


Lluís Llach bé sap quina és l'essència de la vida. Ho diu a la seva deliciosa canço "Núvol blanc":

Senzillament se’n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.





No us podeu perdre aquest delició article d'Eva Piquer titulat "Hauries hagut de".

Aquí teniu unes quantes cites històriques i literàries sobre el coratge.

En aquest enllaç trobareu il·lustracions sobre la vida.

Aquí teniu un fantàstic poema de l’escriptora brasilera Martha Medeiros, atribuït erròniament a Pablo Neruda. En la llengua original es titula "A Morte Devagar":

Mor lentament qui no viatja,
qui no llegeix,
qui no escolta música,
qui no troba encant en si mateix.

Mor lentament qui destrueix
el seu amor propi,
qui no es deixa ajudar.

Mor lentament qui es transforma
en esclau de l’hàbit
repetint cada dia els mateixos senders,
qui no canvia de rutina,
no s’arrisca a vestir un nou color
o no conversa amb qui desconeix.

Mor lentament qui evita una passió
i el seu remolí d’emocions;
aquelles que rescaten la lluentor dels ulls
i els cors decaiguts.

Mor lentament qui no canvia la vida
quan està insatisfet
amb la seva feina, o el seu amor,
qui no arrisca el segur per l’incert
per anar darrere un somni,
qui no es permet,
almenys una vegada a la vida,
fugir dels consells sensats.

Viu avui! - Fes avui! 
Arrisca avui! 
No et deixis morir lentament! 
No t'oblidis de ser feliç! 

 

El nostre gran poeta Miquel Martí i Pol també es fa escoltar el poema del Primer llibre de Bloomsbury (1982):

No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d’enemics o bé d’objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l’esperança.

Serem allò que vulguem ser.
Pels vidres
del ponent encrespat, la llum esclata.

I aquí teniu un poema del tot vitenc de Miquel Àngel Riera, extret del “Llibre de Benaventurances”:

Benaventurat aquell
que sempre ensopega amb la mateixa pedra
i bescanvia amb altri un pam de cara
decorada de nafres i saber com ningú
que la pedra existeix. Els fets li ensenyen
que a força, ell, d’existir
seguirà donant-s’hi la morrada més bèstia,
a cada vegada incorporant noves savieses
entorn a la tècnica de la travelada.

No desvia el camí, ans prossegueix i pensa:
“He caigut perquè hi era. Encara hi som.
Sols cau aquell que està dotat per fer-ho”




Aquí teniu la fantàstica cançó d'Edith Piaf: Non, Je Ne Regrette Rien ("No, no em lament de res"):


La seva versió espanyola seria "A quien le importa" d'Alaska y Dinarama:




Tampoc no us podeu perdre la cançó del final de la pel·lícula "La vida de Brian": "Sempre mira el costat brillant de la vida":




I aquí teniu la fantàstica cançó dels Catarres: "L'Odissea":


 
Articles del web relacionats:
La vida com a contrast
-
 Reflexions sobre l'optimisme en record de Miquel Albero

Alemany versus Heròdot

Article publicat a l'Ara Balears (08/09/2014)
 
L’excolumnista d’El Mundo, Antonio Alemany, de 75 anys, ja es troba a la presó mastegant les paraules que esgrimí en defensa seva fa dos anys davant l’Audiència Provincial de Palma: “He sido un periodista rabiosamente independiente y nunca he escrito al dictado de nadie”. El fiscal Horrach, tanmateix, li va haver d’abaixar els fums en la seva al·locució final d’acusació: “Es un gran periodista y rabiosamente independiente, como se autocalifica, excepto del dinero y del poder”. Anticorrupció deixà provat que Alemany lloava en el seu diari els discursos que prèviament havia escrit a l’ex president Matas durant la gestió corrupta del seu segon mandat (2003-2007). Ho feia a canvi d’importants honoraris i de suculentes subvencions per a les seves plataformes digitals, Libertad Balear i l’Agencia Balear de Noticias. Ara aquest periodista tan independent haurà de complir dos anys i tres mesos de presó.
 
Va ser l’eròtica del poder la que féu que Alemany s’oblidàs d’Heròdot, rebatejat com “el primer periodista de la història” pel gran periodista polonès Ryszard Kapuscinski (1932-2007). Tanmateix, Heròdot, nascut al 484 aC a Halicarnàs -una colònia grega de les costes de l’actual Turquia-, és més conegut per ser “el pare de la Història”, un sobrenom que li assignà al segle I aC l’escriptor llatí Ciceró. Heròdot es convertí en tot un referent per a Kapuscinski d’ençà que, de jovenet, la seva redactora en cap l’envià de corresponsal a l’estranger amb el llibre Història sota el braç. En aquesta obra el d’Halicarnàs intentà esbrinar les causes d’unes guerres que durant la primera meitat del segle V aC enfrontaren grecs contra perses. Es tracta de les Guerres Mèdiques, considerades el primer xoc de civilitzacions de l’antiguitat entre Orient i Occident.
 

Estàtua d'Heròdot a Viena
Estàtua d'Heròdot a Viena
 
Amb el títol de la seva obra, Heròdot s’agafà al peu de la lletra l’etimologia d’història, que en grec significa “indagació”. I aquest és, sens dubte, una de les motivacions del periodisme. Conscient que la primera víctima d’una guerra és la veritat, la seva vena de reporter el dugué a recollir informació en totes les zones del conflicte. Era el primer cop que un grec es disposava a conèixer seriosament uns veïns que des de la prepotència ridiculitzava amb l’etiqueta de “bàrbars” (“bar.., bar.., bar..,” al·ludia al so inintel.ligible que emetia qualsevol que no era grec). El d’Halicarnàs sempre intentà ser imparcial i objectiu, evitant qualsevol mena de posicionament personal. “El meu deure és informar de tot el que es diu, però no estic obligat a creure-ho tot igualment”. Vet aquí un dels principis de la deontologia periodística, que s’ha botat Antonio Alemany en homenatge a Maquiavel.
 
En la seva recerca de la veritat històrica, Heròdot s’esforçà per desenvolupar tots els sentits que se li suposa a un bon periodista: s’acostava a la gent amb la ment oberta, sense prejudicis i amb respecte. També procurà documentar-se bé a partir dels coneixements dels seus predecessors en l’àmbit de la historiografia. El d’Halicarnàs, però, s’obsessionà per donar una visió més global als fets que narrava. D’aquí el seu ús constant de digressions, que li permetien explicar tota mena de detalls i anècdotes des del punt de vista botànic, mitogràfic o etnogràfic. És som si s’hagués apropiat de la famosa cita que segles més tard encunyarien els romans: Nihil humanum mihi alienum est (“Res del que és humà em pot ser indiferent”), una altra màxima que honora la professió periodística.
 
Per poder-se finançar els seus viatges, Heròdot explicava les vivències recollides entre els seus interlocutors en una mena de vetlades literàries que organitzava en cadascuna de les polis per on passava. Com que el que li interessava era tenir un bon auditori que li deixàs doblers, recorria a comentaris sorprenents i novetosos, sense els quals el públic que l’escoltava s’hauria avorrit i hauria marxat a casa abans d’hora, deixant l’orador amb les butxaques buides -Alemany, en canvi, no tengué la necessitat de fer tantes filigranes atès que ja tenia garantida la bacina abans d’escriure els discursos a Matas. Així doncs, Heròdot, com s’escau a tot periodista, presentava els temes de la manera més atractiva possible. En aquesta línia, sovint es feia servir de mites, els quals, lluny d’anar en detriment de la veritat història, l’amenitzaven.
 
L’amplitud de mires del d’Halicarnàs li acabà passant factura. Els seus compatriotes, tan orgullosos, no li perdonaren la seva manifesta preocupació per entendre l’enemic. És per això que alguns el titllaren de “pare de la mentida” –res a veure, però, amb les mentides aduladores d’Alemany. Ara que tendrà temps estant a la presó, com a examen de consciència, l’autor dels discursos de Matas farà bé de llegir-se Història d’Heròdot. Per ventura, però, li escau millor la lectura d’Els cínics no serveixen per a aquest ofici, tota una lliçó de periodisme del gran Kapuscinski. Aleshores segurament entendrà per què en altres parts del món on la llibertat d’expressió està perseguida sí que hi ha a la presó “periodistes rabiosament independents”.

Aquí teniu una entrevista a Kapuscinski:



Sobre la feina de periodista, aquí teniu unes interessants reflexions de Jordi Évole:



Si voleu conèixer més sobre el perfit d'Heròdot com el primer periodista de la història, podeu consultar aquest article meu publicat a la revista Sàpiens (març 2010, Núm. 89) amb el títol Heròdot, el primer periodista de la història.

També podeu escoltar la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (02/09/2014)  sobre etimologies de "brotes verdes" i de periodistes.


Paraules adulterades

Article publicat a l'Ara Balears (02/06/2014)
 
Avui la llibertat d’expressió, una de les grans fites del món democràtic, està adulterada per l’odi i la mentida. Cada dia assistim perplexos a l’ús del tot barroer d’un dels béns més preuats que tenim per combatre els totalitarismes i el pensament únic. Malmenam les paraules aprofitant l’empara que ens donen constitucions i declaracions universals de drets humans. Ens burlam dels cants a la tolerància proferits al segle XVIII pels pares de la Il·lustració. Emetem judicis sense escrúpols, sense importar la seva veracitat i sense dotar-los del més mínim respecte. Quins són, doncs, els límits a la llibertat d’expressió?
 
La nostra llibertat per opinar neix del liberum arbitrium o lliure albir, és a dir, la facultat que tenim per decidir pel nostre compte. I, per fer-ho, necessitam la paraula. Al segle V aC, Sòcrates, el pare de la filosofia, tenia clar que només mitjançant el diàleg podem il·luminar els nostres pensaments d’acord amb la famosa inscripció del frontispici del temple de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”. Ara la confrontació d’idees es fa a partir de les desqualificacions personals. La humilitat socràtica –“només sé que no sé res”- ha estat substituïda per la prepotència verbal i la nostra eloqüència tan sols serveix per refermar prejudicis i mantenir la incondicional fidelitat tribal.
 
Un dels límits a la llibertat d’expressió hauria de ser l’ètica o, dit d’una altra manera, el sentit comú, que sovint, tanmateix, com se sol dir, no és el més comú de tots. En aquest terreny, la subtilesa i la ironia, signes d’intel·ligència –no confondre amb el llenguatge políticament correcte-, haurien de ser les nostres millors armes. L’exabrupte, però, sempre és més fàcil que el matís i té més repercussió.
 
La llibertat d’expressió també es perverteix quan falta a la veritat. Que aquest sigui un concepte difícil d’assolir no vol dir que hi hagi d’haver barra lliure per a qualsevol falsedat vestida de versemblança. Això no sembla que importi molt als principals altaveus de la nostra societat, els polítics i els mitjans de comunicació, que, agafats de la mà, en un acte d’irresponsabilitat, tendeixen a deformar la realitat de manera interessada, amb continus insults a la intel·ligència. Així, tenim polítics que són periodistes frustrats i periodistes, suposadament garants de la tan cobejada objectivitat, amb vocació de polítics.

La premsa (El roto)
La premsa (El roto)
 
La complexitat se simplifica i el bé comú es corromp per culpa de premisses inamovibles. L’atrofia mental dóna ales a la crispació. I tot plegat en nom de la llibertat d’expressió, que, de tant d’invocar, s’acaba malmetent. No sabem si avui l’escriptora britànica Evelyn Beatrice Hall (1868 - 1956) subscriuria la seva famosa cita, atribuïda erròniament a Voltaire: “Estic absolutament en desacord amb el que dius, però donaria la meva vida per a què ho puguis dir”.
 
Si no ens agrada allò que diu un diari, basta que no el comprem. I si qualque canal de televisió o emissora de ràdio ens disgusta sempre el podem desintonitzar de les nostres vides. El millor càstig és la indiferència. En l’actualitat, però, per estupor de molts, massa animalades verbals gaudeixen de total impunitat judicial. Per ventura Internet deu ser el mitjà que, abusant de l’anonimat, més exemplifica aquesta màniga ampla a la llibertat d’expressió, on tot s’hi val. Així s’ha constatat amb els comentaris de mal gust que es varen produir fa unes setmanes a Twitter després de l’assassinat de la presidenta popular de la Diputació de Lleó.
 
Sembla que aquest fet tan luctuós ha commogut més al Govern que no pas les manifestacions xenòfobes i catalanòfobes que des de fa temps ja circulen pel ciberespai. És per això que ara el ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, està estudiant instruments legals extraordinaris per “acotar certes expressions que inciten a l’odi” en les xarxes socials. Per garantir una convivència harmoniosa bastaria, però, que s’aplicàs el Codi Penal, que ja castiga injúries, difamacions o calúmnies. De fet, quan interessa, així s’ha fet –arran del crim de Lleó quatre internautes foren detinguts per apologia de l’assassinat i el terrorisme.
 
La iniciativa del ministre Fernández és poc tranquil·litzadora tenint en compte els seus antecedents. El Consell General del Poder Judicial ja li ha fet nombroses observacions a la polèmica i abusiva llei de Seguretat Ciutadana. La norma, pendent encara d’aprovació, contempla multes de fins a 30.000 euros per a les protestes socials espontànies al carrer. És d’esperar, doncs, que ara es vulgui aplicar la mateixa censura prèvia a Internet i que Espanya seguesqui així el model de països com la Xina, l’Iran o Turquia. La llibertat d’expressió, per tant, té uns límits molt prims i cadascú se’ls agafa com més li convé. En tot cas, ara que la ultradreta ha agafat força a les darreres eleccions europees, el millor antídot contra tantes paraules adulterades és fer créixer la consciència cívica des de tots els estaments socials.

És interessant aquest article titulat "La llibertat exigeix l'acceptació de límits i normes".

També és interessant aquest article de Miquel Àngel Llauger sobre la llibertat d'expressió.

Aquí teniu un llistat de reflexions sobre la llibertat d'expressió.

En aquest enllaç trobareu informació sobre el poder manipulador del llenguatge.

Aquí teniu els articles del dossier especial sobre la llibertat d'expressió al diari Ara (01/04/2017)
La llibertat d'expressió
Entrevista a Darío Adanti, Dibuixant i membre de l'equip fundador de la revista 'Mongolia'

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/02/2017), reflexion sobre la llibertat d'expressió amb motiu del cas Valtònyc, el rapper mallorquí acusat d'injuriar la Corona i de fer apologia de la violència:



Articles del web relacioants:
La veritat de la mentida
Les llavors de la discòrdia
Momo, la deessa del sarcasme
Llibertat d'expressió
Llibertat d'expressió


Sobre la llibertat d'expressió aquí teniu un discurs de Jordi Évole:




Llibres que ens fan lliures

Article publicat a l'Ara Balears (21/04/2014)
 
No deixa de ser curiós que dues paraules d’etimologies diferents compartesquin sonoritat. És com si en la nostra llengua el destí s’hagués conjurat per casar fonèticament llibre amb llibertat. Massa sovint el llibre ha estat vist com un objecte incòmode. Ja al segle V aC, el filòsof Protàgoras, autor de la cèlebre sentència “l’home és la mesura de totes les coses”, va ser desterrat d’Atenes, acusat d’impietat. Aleshores, les seves obres foren cremades a l’àgora.
 
Al segle III aC la ciutat egípcia d’Alexandria, esdevinguda el nou far cosmopolita de la cultura grega, s’alliberà de tota mena de prejudicis i féu construir una biblioteca amb la intenció de preservar la memòria de la humanitat. Al segle I aC patiria el seu primer incendi fortuït durant una batalla de Juli Cèsar. Al llarg dels segles vinents arribarien les ràtzies de cristians i pagans. Al segle VII dC el cabdill dels àrabs, el califa Umar I diria: “Si estan d’acord amb l’Alcorà, aquests llibres són innecessaris; si hi estan en desacord, millor serà cremar-los”.
 
Els cristianisme, però, també contribuiria a l’empobriment cultural d’Occident. Durant l’edat mitjana molts autors de l’antiguitat clàssica foren objecte de la censura dels copistes encarregats de la seva transcripció i, per tant, de la seva conservació per a la posteritat. L’Església considerà inacceptable assumir l’herència intel·lectual d’un món que no coneixia el Déu veritable. D’aquesta manera, a falta de noves còpies, els manuscrits originals se sotmeteren als estralls del temps.

Escriba
Escriba
 
Al segle XV els llibres es produïren de forma més ràpida i en grans quantitats gràcies a la impremta. Es tractava d’un mitjà molt poderós a l’hora de divulgar idees i d’influir en l’opinió pública. Sense ell no es podria entendre l’expansió al segle XVI del protestantisme de Luter a Alemanya i a altres indrets d’Europa. De seguida, tant les autoritats eclesiàstiques com estatals, conscients dels “perills” de l’invent de Gutenberg, varen començar a instituir formes de control i de censura. El 1542 l’Església Catòlica va crear la Congregació del Sant Ofici, amb la missió d’examinar i condemnar els llibres considerats herètics o immorals. A Espanya, aquesta institució reforçaria el paper de la Inquisició, que, en enviar els jueus a la foguera, també hi feia cremar els seus llibres talmúdics. D’altra banda, a França, el 1640, el cardenal Richelieu, primer ministre de Lluís XIII, va promoure la creació d’una impremta reial que garantia la publicació d’obres adequades als interessos de l’estat.
 
La Revolució Industrial dels segles XVIII i XIX comportà l’escolarització progressiva de la població infantil i, per tant, la democratització de la lectura. Aviat tothom s’imbuí de l’esperit de llibertat intel·lectual de la Il·lustració. Per satisfer aquestes inquietuds, es multiplicaren els diaris i sorgiren nous gèneres editorials com llibres pornogràfics i satírics on es criticava el govern i l’Església. Eren obres que es distribuïen de manera clandestina per esquivar els tentacles del poder.
 
La lectura privada, doncs, es convertí en sinònim de llibertat. El 1740, a Carolina del Sud (EUA) s’aprovà una llei que prohibia ensenyar a llegir els esclaus sota pena d’assot. Aterria la idea d’ “una població negra alfabetitzada” que pogués trobar en els llibres idees revolucionàries, fins i tot en la mateixa Bíblia. La llei va estar en vigor fins el 1865. En ple segle XX, però, el llibres continuaren essent un objecte incòmode. A Catalunya, els franquistes, al crit d’“¡Abajo la inteligencia!”, calaren foc a les biblioteques privades d’intel·lectuals com Pompeu Fabra i s’apropiaren de molts documents oficials que foren traslladats a Salamanca – el 1520 el conqueridor Hernán Cortés, en arribar a Mèxic, ja havia fet cremar tots els llibres asteques que poguessin recordar als natius el seu passat gloriós. 
 
L’any 1944 les tropes alemanyes, poc abans de deixar Polònia, també varen incendiar nombroses biblioteques en un intent d’extirpar la cultura nacional polonesa. Ja ho havia dit al segle XIX el poeta alemany Heinrich Heine: "Aquells que cremen llibres acaben tard o d'hora cremant homes" (Almansor, 1821). Tanmateix, després de la Segona Guerra Mundial, els aliats victoriosos ordenaren igualment la destrucció de tota literatura contagiada de nazisme. 

Una placa a terra, al mig de la Bebelplatz de Berlín, commemora la crema de llibres que hi va tenir lloc el 10 de maig de 1933. Es coneix com la Buecherverbrennung i es va estendre a la majoria de ciutats importants d'Alemanya.
Una placa a terra, al mig de la Bebelplatz de Berlín, commemora la crema de llibres que hi va tenir lloc el 10 de maig de 1933 (entre ells hi havia les obres de Heinrich Heine). Es coneix com la Buecherverbrennung i es va estendre a la majoria de ciutats importants d'Alemanya.
 
El 1981 el dictador xilè Augusto Pinochet prohibí el Quixot en considerar que era una obra que atemptava contra l’autoritat convencional. El 1989 fanàtics islàmics sentenciaren a mort Salman Rushdie per la seva novel·la Versos satànics, qualificada de blasfema. Ara l’escriptor italià Roberto Saviano està patint el mateix malson. Des que el 2006 va publicar Gomorra, on parlava dels truculents negocis de la màfia, viu permanentment amb escorta privada i sense poder trepitjar el seu país. A les Balears, esperem que enguany Sant Jordi vengui carregat de bons llibres que ens esperonin a ser més lliures i més forts per poder combatre tanta mediocritat institucional.

Per acabar, cal tenir present una frase de Plini el Vell (segle I dC): Multum legendum esse, non multa (“Cal llegir molt bé, no moltes obres”). En tot cas, però, cal llegir diferents llibres per tenir major capacitat d’anàlisi. En aquest sentit, una frase atribuïda a Tomàs d’Aquino diu: Timeo hominem unius libri (“Tem l’home d’un sol llibre”). Originàriament, en l’edat mitjana, es referia a la persona que, coneixedora a fons d’un sol llibre, era un adversari difícil de superar en una discussió. Avui, però, la frase significa tot el contrari. Al·ludeix a un fanàtic amb qui no pots discutir perquè ho interpreta tot a la llum del seu llibre, que interpreta al peu de la lletra.

La lectura segons Mafalda
La lectura segons Mafalda

Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (27/04/2013) per parlar d'etimologies literàries.


Relacionat amb aquest tema aquí teniu unes sentides paraules d’Antoni Riera, articulista del diari Ara Balears (02/10/2015)

“[...] Què ens passa? Què ens ha passat? Des de Güttenberg, des de la invenció de la impremta, el llibre va esdevenir pare putatiu de la saviesa, pou d’on bevien els savis i els qui ho volien ser, cisterna de veritats ocultes, escriptura sagrada de la veritat. Allò que deien els llibres anava a missa. I allò que no hi sortia, idò com si no hagués existit mai. Els nazis, perquè sabien de la seva importància, els cremaven. El feixisme espanyol jutjava els rojos a partir de les seves biblioteques. Perquè llegir era cultura i la cultura ens feia lliurepensadors, i lliures. Després arribà la ràdio, i el cinema, i també la televisió. Avui ja tenim internet, i llibres que ja no són de paper, sinó que caben dins una posteta d’una mica més d’un pam i que podem traslladar d’aquí cap allà. Els graduats universitaris d’avui, fins i tot els més brillants, acaben els seus estudis sense haver hagut d’obrir un llibre durant tota la carrera, perquè ho tenen tot a la xarxa, ho tenen tot digitalitzat. El saber, avui, que torna a ser avui, ja no és tot al paper, i potser per això no el tenim amb la mateixa estima que el teníem [...]”.

També són interessants les reflexions del filòsof Xavier Antich sobre l’escriptura en un article titulat “El sentit que sempre ens manca” (Diari Ara, 14/02/2016):

“L’escriptura és com un rastre testimonial i esmicolat de la vida, un residu fragmentari i escapçat, un vestigi dèbil. Però, tot i la seva petitesa, per comparació amb la immensitat de la realitat, l’escriptura aporta allò que, a la realitat, li manca: la significació i el sentit. Perquè només les paraules ens acosten, poc o molt, al sentit de la realitat. Aquesta és una gran paradoxa: encara que les paraules empobreixen la realitat en la mesura que la redueixen, tanmateix l’enriqueixen perquè li aporten sentit. Curiosa batalla, la de les paraules, que sempre aspiren a apoderar-se de la realitat tot sabent que, al mateix temps, en cert sentit, la perden”.

I aquesta és la valoració de Laura Borràs, professora de Teoria de la Literatura. Són paraules extretes del seu llibre “Per què llegir els clàssics, avui?”

“Llegir és tornar a néixer. Néixer a un altre món, el de la ficció, el de la interpretació, imprescindibles per a qualsevol ésser humà. Perquè consumim ficcions des de petits i en formats diversos, perquè llegim el gran text del món i llegir-lo ens ajuda a entendre’l. Diu Emilio Lledó que un llibre és un petit riu de paraules que amaren i fan navegable l’ànima de qui llegeix. Per Emili Teixidor sense llibres seríem desconeguts per a nosaltres mateixos. El llibre com a riu. El llibre com a mirall”.


I aquí teniu una cita de Ciceró: "Una llar sense llibres és com un cos sense ànima".

Entrades del web relacionades:
- Per què llegim en silenci? La transformació del procés de lectura al llarg del temps. Revista Sàpiens (març 2009, Núm. 77).
Estimar té un preu
-
 "Tabula rasa" amb estil
Biblioteques, la memòria de la humanitat
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
Sant Jordi, un mite universal

No us podeu perdre aquesta entrevista que fa la periodista Anna Guitart, del programa "Tria33" al crític literari Bernard Pivot.

Aquí teniu reflexions sobre la lectura d'Emili Teixidor.

Aquest article sobre la lectura també és interessant.

Aquí teniu un article de Jordi Llovet titulat "La lectura". Aquest altre, del matei autor, reflexiona sobre els escriptors mediàtics. I aquest parla de les manies d'alguns escriptors.

Al llarg de la història també han estat censurades moltes cançons pel culpa de la seva lletra. Aquí teniu una selecció de 14 cançons prohibides.

Aquí teniu un llistat de llibres, fet pel diari Ara, relacionats amb cada moment històric.

Aquí teniu un llistat de cançons inspirades en llibres.

Aquí teniu un llistat de 10 llibres que s'han prohibit al llarg de la història.

Aquí teniu un article de Jorge Luis Borges titulat "El libro".

Aquí teniu una lliçó interessant de literatura per boca de Nabokov. Aques article de Luis Landero també és una convidada a llegir: "La ilusión de la immortalidad".

També es recomanable aquesta entrevista al filòsof Rafel Argullol: "Sense la lectura no viatgem cap al nostre interior". També és interessant aquest article de Narcís Comadira: "Llegir". 

En en el marc d'una exposició a la ciutat alemanya de Kassel, l'artista argentina Marta Minujín ha fet una recreació del Partenó amb més de cent mil llibres prohibits. Es tracta d'un homenatge a la democràcia, un símbol de resistència a la repressió política. En acabar l'exposició, els llibres seran donats a refugiats i a biblioteques públiques de tot Europa.

El Partenó dels llibres prohibits
El Partenó dels llibres prohibits

 

Columna amb llibres plastificats
Columna amb llibres plastificats


Xavier Antich té més articles que parlen de la lectura:
"Què resta, en nosaltres, dels llibres que hem llegit?
"Llegir és viatjar sense sortir de casa?"
Aquí teniu un article del poeta menorquí Ponç Pons titulat "Hortum in biblioteca". Aquest altre article de Melcior Comes també reflexiona sobre la lectura.

Aquí teniu un reportatge del diari Ara que parla sobre professors que inoculen el vici de la lectura.

La lectura també és una qüestió de gèneres. En aquest enllaç sabreu per què.

Aquí teniu el llistat de deu llibres que canviaren el món.

Diuen també que llegir, a part de fer-nos més lliures, ens fa més feliços. Aquest altre enllaç us ho explica.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/04/2017), reflexion sobre quin sentit té llegir avui en plena era digital:




Aquí teniu l'Alocución al pueblo de Fuente Vaqueros, el discurs que va fer Federico García Lorca amb motiu de la inauguració d'una biblioteca pública al seu poble natal.

I per acabar de reflexionar sobre el valor dels llibres aquí teniu un altre apunt històric interessant. El 1468 el cardenal Bessarió va enviar al dux grec Cristòfor Moro una emotiva carta que reflectia la importància de la seva donació a la Biblioteca Nazionale Marciana, a Venècia. Aquestes foren les seves paraules:

“Si no existissin els llibres, seríem tots rudes i ignorants, sense cap record del passat, sense cap exemple. No tendríem cap coneixement de les coses humanes i divines […]

Umberto Eco, en una conversa amb Jean-Claude Carrière a Nadie acabará con los libros, diu: “El llibre és com la cullera, el martell, la roda i les tisores. Un cop s’ha inventat ja no es pot millorar; ha superat la prova del temps”.

Sobre la literatura a l'ensenyament, heu de llegir aquest article titulat "En època d'exàmens", de Francesc Foguet.

També podeu llegir aquest article del filòsof Rafel Argullol titulat "Lectura i llibertat" i aquest altre de Xavier Antich titulat "Les lectures que ens fan aixecar la vista".

I en aquest enllaç trobareu els millors 37 inicis de la història de la literatura.

L'etern mal uterí

Article publicat a l'Ara Balears (06/01/2014)
 
Últimament les dones han patit dos cops baixos molt durs. Primer ha estat el llibre italià Casa’t i sigues submisa editat a Espanya per l’arquebisbat de Granada. El polèmic títol, agafat d’unes paraules de sant Pau, és prou eloqüent de seu contingut: “Luigi [el suposat marit de l’amiga de l’autora] és el camí que Déu ha elegit per a estimar-te, i és el teu camí cap al cel. Quan et diu alguna cosa, per tant, l’has d’escoltar com si fos Déu qui et parla [...] perquè sovint hi veu més clar que tu”.
 
Reflexions com aquestes semblen calcades del llibret Economia domèstica per a batxillerat i magisteri editat el 1958 per la Secció Femenina de la Falange Española. En ell s’hi podia llegir: "Pel que fa a la possibilitat de relacions íntimes amb el teu marit, és important recordar les teves obligacions conjugals. Si el teu marit suggereix la unió, accedeix-hi humilment, tenint sempre en compte que la seva satisfacció és més important que la d'una dona. Quan assolesqui el moment culminant, un petit gemec per part teva és suficient per indicar qualsevol goig que hagis pogut experimentar. Si el teu marit et demanàs pràctiques sexuals inusuals, sigues obedient i no et queixis. És probable que el teu marit caigui aleshores en un son profund".
 
L’avantprojecte de llei de l’avortament del ministre Gallardón suposa un altre revés important per a la dona que ens remet de bell nou al temps del nacionalcatolicisme. Ara només es podrà avortar en cas de violació o quan hi hagi risc per a la salut física o psicològica de la mare. En cas, però, de malformació del fetus, la gestació haurà de seguir. Amb aquesta normativa –la més restrictiva d’ençà de la democràcia- el Govern del PP no només es proposa reduir el nombre d’embarassos no desitjats –cosa que està per veure-, sinó també defensar el dret de les persones discapacitades, tot un acte d’hipocresia donades les retallades en la llei de dependència.
 
Un altre pic, doncs, només les dones amb poder adquisitiu podran avortar marxant a l’estranger, mentre que moltes altres hauran de recórrer a pràctiques clandestines perilloses per a la seva salut. Així, el gènere femení haurà de reviure el calvari que el persegueix des dels inicis de la humanitat. Ja el Gènesi supedita el naixement d’Eva a Adam: “De la costella que havia pres a l'home, el Senyor va fer-ne la dona, i la presentà a l'home”. Un cop vinguda al món, Eva, temptada pel dimoni en forma de serp, s’atreví a menjar el fruit prohibit de l’arbre edènic del coneixement que no dubtà a compatir amb el seu company. Aleshores, Iahvè no escatimà injúries contra ella: “Et faré patir les grans fatigues de l'embaràs i donaràs a llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home, i ell et voldrà dominar”. Per haver-li fet cas, Adam també va rebre: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front [...]”. Fou així com diguérem adéu a les bondats del paradís.
 
En la mitologia grega, la dona, representada per Pandora, també és vista com la perdició de la humanitat. Segons Hesíode, Zeus ordenà crear-la per castigar la desobediència dels homes, els quals s’havien deixat dur per Prometeu, el seu benefactor. Havent-se casat amb el germà d’aquest, Epimeteu, aquell “terrible engany” de gran bellesa tampoc no va poder reprimir la seva curiositat en obrir una capsa que contenia totes les desgràcies. Tan sols va estar a temps de retenir l’esperança, la qual pot esdevenir també una desgràcia en cas de frustració; d’aquí vendria la famosa expressió “l’esperança és el darrer que es perd”.

Pandora, Dante Gabriel Rossetti (1869)
Pandora, Dante Gabriel Rossetti (1869)
 
El mite de Pandora no fa més que reflectir la misogínia imperant en la societat grega. La dona era considerada com una eterna menor d’edat de comportaments estranys per culpa del seu l’úter o hystéra (“les darreres parts”) –a partir d’aquest ètim la medicina moderna encunyaria el terme histèria, ja aplicat també, però, a l’home. Al segle I aC Virgili atiaria els prejudicis envers el gènere femení amb una frase de l’Eneida: uarium et mutabile semper femina (“la dona sempre és una cosa inconstant i mudadissa”). La seva versió més actual i cèlebre arribaria al segle XIX de la mà de l’òpera italiana Rigoletto de Giuseppe Verdi: La donna è mobile, qual piuma al vento, muta d'accento e di pensiero (“La dona és voluble, com una ploma al vent, canvia de paraula i pensament”).

 

Ara la dona continua estigmatitzada pel mateix “mal uterí”. Mentre l’Església li recorda les seves obligacions conjugals, l’Estat, amb la nova llei de l’avortament, li coarta la seva autonomia reproductora. I perquè tengui ben present quin ha de ser el seu rol, només li faltava la LOMQE, una llei que, en un Estat aconfessional com el nostre, recupera la preeminència de la religió a les escoles.

Dones votant
Dones votant

Aquí teniu la famosa escena masclista de la pel·lícula "My fair Lady":




En aquest enllaç trobareu informació sobre la misogínia dels grans intel·lectuals de la història, de Plató a Kant.

Aquí teniu un vídeo sobre la dona al cinema.

En aquest article del diari Ara titulat "El ritme del masclisme" es parla del masclisme en la música.

Aquí teniu un reportatge de la revista "Sàpiens" que parla sobre la lluita pel vot de les dones.

Aquí teniu un article que parla sobre el masclisme dels grans filòsofs de la història.

Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:



Aquest vídeo reflecteix molt bé el paper de la dona al món grec:



Aquí teniu unes interessants reflexions sobre la regla, vista com un estigma antropològic. Aquest vídeo també parla sobre el mateix tema:



Icíar Bollaín és l'autora d'aquest curiós curtmetratge "Por tu bien" (2004):



I aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (19/08/2014) sobre etimologies misògines i avortives:



Articles del web relacionats:
-
 L'ofuscació del feminisme
Femme fatale, l'origen del mite
Feministes "femme fatale"
Helena, l'adúltera més famosa
-Tragèdies femenines
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
-
El seductor cant de les sirenes

L'efecte Pigmalió

Pigmalió era un antic rei de Xipre molt aficionat a l’escultura. Mai no va voler casar-se perquè no trobava la dona que encaixés amb el seu ideal de bellesa. Dedicava tot el seu temps a la creació d’estàtues cada vegada més ben treballades. Finalment en va esculpir una de tan perfecta que se’n va enamorar, posant-li el nom de Galatea (“blanca com la llet”). Afrodita, compadint-se d’aquell home, la dotà de carn i ossos i li va concedir el do de la fertilitat. Va ser així Pigmalió va veure complit el seu somni. D’aquella unió naixeria una nina anomenada Paphos, que donaria nom a una ciutat del sud-est de Xipre.

Aquesta història mítica de Pigmalió ens donaria el terme pigmalionisme, que és l’atracció per les estàtues. Diferent és l’efecte Pigmalió, també conegut com a profecia autocomplerta. És quan una persona aconsegueix el que es proposa perquè així ho ha cregut fermament. En la medicina pot passar el mateix: en alguns casos, ens podem curar si ens ho creim.

Pigmalió a l'escola
Allà, però, on es nota més l’efecte Pigmalió és en l’àmbit educatiu, tal com ho varen demostrar el 1968 els nord-americans Robert Rosenthal i Leonore Jacobson. En aquest cas, l’efecte es produeix quan la conducta d’un alumne ve condicionada per les expectatives prèvies que sobre ell té el professor. Així un alumne traurà bones notes si rep reforços positius; i, a la inversa, traurà males notes si rep energia negativa. El mateix ocorre en l’àmbit laboral quan un treballador rendeix bé perquè el seu cap el sap motivar. En els casos positius la relació amb el mite és clara. Pigmalió, quan esculpeix la seva dona ideal, ho fa amb l’esperança que sigui la seva dona i li correspongui amb l’amor que sent ell per ella. I així acaba passant.
Pigmalió
Pigmalió

Complex de Pigmalió
En psicologia també es parla del complex de Pigmalió quan homes grans s’enamoren d’al·lotes molt més joves a qui desitgen modelar al seu gust, tal com féu Pigmalió amb Galatea. Així s'asseguren que els idolatraran. És un concepció del tot misògina de l’amor, ja que la dona és vista com una eterna menor d’edat que necessita un home que la guiï a la vida.

El complex de Pigmalió ha inspirat moltes pel·lícules. El 1913 serví de base per a l’obra de teatre Pigmalió de l’escriptor irlandès George Bernand Shaw (Nobel de Literatura). El 1938 l’obra seria portada a la gran pantalla amb el mateix títol. I aquesta mateixa versió inspiraria una altra pel·lícula amb un títol diferent, My Fair Lady (1964), on un professor converteix en una dama educada una jove dels suburbis de Londres -el 1989 Hollywood reversionaria el mite amb Pretty Woman (1989).

Aquí teniu una famosa escena de My Fair Lady:


I aquí teniu la banda sonora de "Pretty Woman":



Aquí teniu la intervenció de la humanista Mònica Miró parlant del mite de Pigmalió a la secció "Els ulls de Minerva" (02/10/2016) del programa "Wonderland" de Ràdio 4 (RNE).

Per conèixer més les Metamorfosis d'Ovidi, no us podeu perdre aquest blog titulat "Els fruits de la immortalitat". I aquest altre titulat les Metamorfosis d'Ovidi.

Articles del web relacionats:
- Posteducació
Butades i l'origen de la pintura i l'escultura
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px