Banner Top

Màrtirs cristians

"La darrera pregària dels màrtirs cristians", de Jean-Léon Gérôme (1883). "La darrera pregària dels màrtirs cristians", de Jean-Léon Gérôme (1883).
Els primers cristians que moriren defensant la seva fe varen ser coneguts com a màrtirs. La paraula prové del grec μαρτυρέω (“ser testimoni de”). El primer màrtir del cristianisme fou Sant Esteve (Στέφανος, “corona”), nascut un 26 de desembre del segle I dC. Ell, de fet, obrava com a diaca ( < διακονέω, “servir”), és a dir, ajudava els apòstols en la seva tasca evangelitzadora. A Jerusalem s’encarregava principalment de consolar les vídues cristianes i de repartir-los les almoines. Això, però, aixecà les enveges dels jueus, els quals, furiosos, el varen acusar de blasfemar contra Déu i contra Moisès. 
 
Davant del Sanedrí (consell suprem dels jueus), Sant Esteve féu una defensa tan abrandada del seu proïsme que acabà essent apedregat per una turba exaltada. Després de la mort de Crist, aquesta lapidació plena d’ira seria l’inici de l’antijudaisme dels cristians.

Lapidació, per Rembrandt, 1625 (Lió, Musée des beaux-arts)
Lapidació de Sant Esteve, per Rembrandt, 1625 (Lió, Musée des beaux-arts)
 
Els primers professors
Persones com Sant Esteve s’erigiren en autèntics herois de la fe. La seva figura resultà decisiva en la tasca de captació de nous adeptes. Com diria Tertulià, “la sang dels màrtirs es convertí en llavor de nous cristians”. Aquests primers màrtirs també foren coneguts com a professors, derivat del verb profiteor (“manifestar”), ja que no s’amagaven de declarar públicament la seva fe –amb el temps, el terme passà a designar la persona entesa en qualsevol altra àrea del saber.
 
El primer acarnissament institucional dels seguidors de Jesús arribà de la mà de l’emperador Neró. L’any 64 els acusà de l’incendi que durant sis dies destruí bona part de la ciutat de Roma. L’historiador romà Tàcit, a pesar de la seva manifesta antipatia envers la nova fe, no s’està de criticar el funest tracte que reberen aquells primers cristians. Així ho escrigué vers el 115 dC en la seva obra Annals:
 
“Neró no en va tenir prou matant-los, sinó que hi va afegir la burla; embolicats en pells d’animals, foren trossejats pels gossos, crucificats o cremats vius, i alguns serviren de torxes enceses durant la nit. Neró va oferir els seus jardins per a aquest tipus d’espectacle […]”.
 
Suposadament, en aquesta primera persecució moririen dos dels màxims líders del cristianisme, Pau i Pere – des de l’any 42 la mà dreta de Jesús, considerat el primer dels apòstols, es trobava al caput mundi (“capital del món”) en missió evangelitzadora.

Neró, observant les torxes humanes dels cristians
Neró, observant les torxes humanes dels cristians
 
Les primeres esglésies
En la seva obra, Tàcit diu que els seguidors de Jesús eren acusats de cometre moltes “abominacions”. Aquestes, però, es basaven en males interpretacions. Els primers cristians es reunien en assemblees anomenades ἐκκλησιαι, terme derivat de καλέω (“cridar”) . Amb el temps, les esglésies passarien a designar la totalitat de la comunitat cristiana i, posteriorment, la seva estructura organitzativa.
 
Εn aquestes reunions se solien fer àpats col·lectius coneguts com a àgapes, paraula derivada del verb ἀγαπάω (“estimar”). L’hermetisme que les presidia havia donat peu a rumors de tota mena. Es deia que practicaven l’incest (per l’abraçada de pau “entre germans i germanes”) o que sacrificaven nins al seu déu (ja que menjaven ritualment “el cos i la sang del Fill”). Fou així com, en la societat romana, anà creixent un sentiment anticristià, que emperadors com Neró no dubtaren a utilitzar com a boc expiatori.

Fidels fins a la mort Christianæ ad Leones (Cristians als lleons), per Herbert Gustave Schmalz.
Fidels fins a la mort Christianæ ad Leones (Cristians als lleons), per Herbert Gustave Schmalz.

Els cristians es negaven a adorar no només la figura de l’emperador –l’únic vincle d’unió d’un imperi tan extens-, sinó també els déus oficials del panteó. Això, segons marcava la religió romana, posava en perill la convivència ja que la venjança divina podia ser terrible. D’aquesta manera, davant qualsevol desgràcia, es donà la culpa als cristians, tal com relata al segle III Tertulià en el seu Apologètic:
 
“Si el Tíber es desborda, si el Nil surt de mare, si el cel no dona aigua, si la terra tremola […], de seguida sorgeixen per tot els crits: la culpa és dels cristians”.
 
La religió, però, no fou l’únic punt de fricció. Els cristians defensaven l’amor fratern (“estimeu-vos els uns als altres”) i la igualtat de tots els homes, inclosos els esclaus. Aquests postulats xocaven frontalment amb una societat que basava gran part del seu poder polític i econòmic en les conquestes bèl·liques i el treball no remunerat dels esclaus.

El tigre s'apropa als màrtirs (Philippe Jacques)
El tigre s'apropa als màrtirs (Philippe Jacques)
 
Després de Neró, la persecució dels cristians començà a fer-se sistemàtica amb Trajà (98 - 117). Ni tan sols emperadors amb fama d’il·lustrats, com Marc Aureli (161-180), no pogueren contenir la seva aversió cap als ja avorrits seguidors de Crist –per justificar la seva eliminació féu escriure al filòsof Cels un al·legat contra ells.

Catacumbes
Els primers cristians anomenaven el seus llocs d’enterrament cementiri (< κεῖμαι, “jeure”). No debades, aquest era el lloc on, segons ells, descansaven a l’espera de la resurrecció –abans de la difusió de cristianisme era més habitual la paraula grega necròpolis (“ciutat, πόλις,  dels morts, νεκρός”).

Seguint la llei romana que prohibia els enterraments a l'interior de les ciutats, els primers cementiris cristians foren construïts sota terra, en unes cavitats que durant l’edat mitjana foren conegudes com a catacumbes, d’etimologia incerta (alguns la fan derivar de κατά, “a baix”, + τύμβος, “tomba”). Tenien bastants quilòmetres de longitud i diversos pisos superposats.

Catacumbes a Roma
Catacumbes a Roma


Donat que hi foren enterrats molts de màrtirs, les catacumbes no trigaren a convertir-se en llocs de veneració. Gràcies a les novel·les històriques i al cinema de Hollywood dels anys 60, les catacumbes són conegudes popularment com el lloc on els primers cristians mantenien reunions secretes per escapar del control de les autoritats. Amb tot, això no era possible ja que a Roma, en el moment de les persecucions, encara no hi havia prou catacumbes i, en tot cas, la seva ubicació era coneguda per tots els habitants de la ciutat. A més, no eren el millor lloc per amagar-se d’una persecució. No debades, per dins eren un laberint i només tenien un parell d’entrades; per tant, es podien bloquejar molt fàcilment pels soldats si els volien capturar.

Edicte de Milà
Tanmateix, en pocs anys, el cristianisme passaria de ser una secta perseguida a ser la religió preferida pel poder imperial. La darrera incursió contra ells, i la més violenta, va ser el 303, en temps de Dioclecià. El 311, però, l’emperador Galeri, a través de l’Edicte de Tolerància de Nicomèdia, posava fi a les persecucions a les províncies orientals de l’imperi. I dos anys més tard, el 313, Linici, emperador d’Orient, i Constantí el Gran, emperador d’Occident, es trobaven a Milà i, amb el conegut Edicte de Milà, acordaven estendre les mesures de tolerància a la part occidental.
 
Les raons d’aquestes dues mesures no són gens clares. S’ha de tenir en compte que el nombre de cristians en aquella època només oscil·lava entre un cinc i un deu per cent de la població total de l’imperi, estimada en 70 milions de persones.

Martirs en temps de Neró (Eugene, Romain)
Màrtirs en temps de Neró (Eugene, Romain)

Segons una antiga llegenda cristiana interessada, l’Edicte de Milà fou fruit d’una revelació divina que tingué Constantí. Amb tot, alguns historiadors són de l’opinió que la seva vertadera intenció era substituir la decadent religió tradicional, basada en el culte a múltiples divinitats, per una fe forta capaç de proporcionar la cohesió ideològica que l’imperi necessitava. També és possible que, supersticiós de mena com la majoria dels militars, Constantí tractàs de complaure tots els déus perquè cap d’ells el perjudiqués.

L’Edicte de Milà, però, no només garantí la llibertat de culte. A part de dedicar-los un dia al seu déu -diumenge (< dies dominicus “dia del Senyor”), dedicat antigament al Sol-, el document també atorgà als cristians tota una sèrie de privilegis: possibilitat d’obtenir herències d’antics màrtirs, devolució de béns confiscats o exempció del pagament d’impostos per a alguns membres del clergat.

Paràboles, la revolució comunicativa
Fou en aquesta època quan començà a multiplicar-se el nombre de cristians. Part de l’èxit de la nova religió radicava en la nova dimensió comunicativa que atorgava a la paraula. No debades, el llenguatge cristià, carregat de paràboles, no només serví per transmetre un missatge, sinó també per representar imatges, despertar sensacions i fer els oients protagonistes del discurs. 

El poder d’atracció del discurs cristià es féu evident tant entre les classes baixes com entre les altes i entre les mateixes files de l’exèrcit. Per a molts, la doctrina de Jesús era vista no només com un consol espiritual davant la pobresa, sinó també davant la resta de mals del món. A més, el model de salvació que oferia era molt més interessant que el de les religions paganes. No eren necessaris complexos rituals d’iniciació que s’havien de repetir cada cert temps. Un altre al·licient fou la proximitat del Déu cristià, amb qui es podia tenir una relació personal. I com a novetat, aquesta religió també s’obria a les dones -algunes d’elles arribaren a presidir comunitats cristianes, un paper que després perdrien en el si de l’Església.

El triomf de la fe Eugene Romain Thirion (1839–1910)
                                               El triomf de la fe Eugene Romain Thirion (1839–1910)

El 380, seixanta-set anys després de l’edicte de Milà, l’emperador Teodosi, d’origen hispà, convertí el cristianisme en la religió oficial de l’imperi amb l’Edicte de Tessalònica. Aviat, els antics cultes foren perseguits i es mantingueren únicament a les zones rurals en mans dels pagani (“agricultors”) –d’aquí que aquests cultes rebessin el nom de pagans.


Aquí teniu una escena del calvari que patiren els primers cristians:




Amb motiu del dia de Sant Sebastià, al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (18/01/2014) parl sobre les etimologies dels màrtirs:




Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (24/12/2014) per parlar sobre els orígens dels cristianisme i les arrels paganes de les festes del Nadal.




Articles del web relacionats:
25 de desembre, la història d'una estafa
Els orígens del cristianisme
- Cristians, "guiris" cretins?
Jueus, l'origen d'un estigma
Cristians amb cara de peix

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px