Banner Top

Per què Roma és la seu de la cristiandat?

Plaça de Sant Pere del Vaticà Plaça de Sant Pere del Vaticà
L’any 64, en temps de Neró, durant la primera persecució contra els cristians, moria a Roma l’apòstol Pere. Això dotà el caput mundi d’un simbolisme especial. Segons l’Evangeli de sant Mateu (16, 18),  Jesús havia adreçat les següents paraules a qui abans es deia Simó: “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva comunitat. A tu et donaré les claus del Regne dels cels [...]”.
 
Constantí, l’emperador que el 313 legalizà el cristianisme amb el famós Edicte de Milà, tingué molt present aquest paràgraf.  El 324, donant per bo un rumor que afirmava que Pere havia estat enterrat a l’Ager Vaticanus (“camp del Vaticà”), hi féu erigir una basílica que portaria el nom de l’apòstol. També hi ordenà construir el palau de Laterà, la primera residència oficial dels bisbes romans -es creu que Vaticà prové del llatí vates (“endeví”) perquè antigament en aquella zona hi havia un oracle d’origen etrusc.

Bust de Constantí al Museu Capitolí
Bust de Constantí al Museu Capitolí

Malgrat que el 330 Constantí traslladà la capital de l’imperi a Constantinoble, Roma confirmaria el seu paper de Santa Seu amb el concili de Sàrdica del 342/343. Allà es concedí al bisbe romà el títol de primus inter pares (“primer entre els seus iguals”). Tanmateix, la seva primacia eclesiàstica no es consolidaria definitivament fins al segle VIII.
 
La donació de Constantí
El 754 el pontífex Esteve II s’alià amb el rei dels francs Pipí el Breu. Amb aquesta maniobra s’assegurava comptar amb un estat propi, els Estats Pontificis, a la zona central de la península itàlica. Per dotar d’una base jurídica aquests dominis –que s’enfortirien amb el fill de Pipí, Carlemany-, a finals del mateix segle VIII l’Església s’inventà un document, la donació de Constantí.

Mapa dels Estats Pontificis vers 1700
Mapa dels Estats Pontificis vers 1700
 
Aquest escrit estipulava que l’esmentat emperador, en traslladar la seu de l’imperi a Constantinoble, no només hauria reconegut el bisbe de Roma com el màxim sobirà de Déu a la terra, sinó que també li hauria fet entrega dels territoris que conformaven l’imperi romà d’Occident.
 
Segons la tradició, Constantí hauria fet aquesta donació al bisbe Silvestre I (314-335) després d’haver-lo curat de la lepra. Al segle XV, durant el Renaixement, l’humanista italià Lorenzo Valla demostraria la falsedat del document després d’una àrdua tasca detectivesca. L’Església, però, no admetria l’escàndol fins a finals del segle XIX.

El dit de Constantí (Museu del Capitoli)
El dit de Constantí (Museu del Capitoli)

 

Roma locuta, causa finita
Com a seu de la cristiandat que és, el que diu el Vaticà va a missa. Així ho reflecteix la famosa frase llatina atribuïda a Sant Agustí d’Hipona (segle IV dC): Roma locuta, causa finita (“Un cop ha parlat Roma, la polèmica s’ha acabat”). Amb ella volia fer callar els pelagians, que no defensaven la mateixa doctrina que ell, que comptava amb el vistiplau de Roma. Agustí creia que l’ésser humà, incapaç d’escollir el bé per si mateix, necessitava de la gràcia divina. Els pelagians, en canvi, creien que l’ésser humà tenia prou capacitat per si sol per evitar el mal i fer el bé.

Al segle VIII el Vaticà comptà amb un estat propi, els Estats Pontificis. El seu artífex va ser Pipí, el rei dels francs. Al segle XVI aquests Estats foren ampliats per Juli II (1503-1513), conegut com el “papa guerrer” pel seu geni militar. Per poder-se defensar millor, al 1506 el summe pontífex va crear el seu propi exèrcit amb 150 soldats procedents de Suïssa, considerats els millors mercenaris de l’època.

guardia

 

Guàrdia Suïssa
Avui la Guàrdia Suïssa del Vaticà és l’exèrcit més antic –amb més de 500 anys d’existència- i el més petit del món, amb uns cent soldats. Tots ells han de complir una sèrie de requisits: ser suís, catòlic, tenir entre 18 i 25 anys, no estar casat i prestar servei durant dos anys amb el compromís de per vida de no revelar cap informació de la Santa Seu. 

Aquests mercenaris es caracteritzen pels colors llampants dels seus uniformes. La seva autoria és atribuïda falsament a Miquel Àngel. La veritat històrica, però, és una altra. Les seves franges grogues i blaves són els colors de la família Della Rovere, la família del papa Juli II. Després, el seu successor, Lleó X (1513-1521), hi introduiria el color vermell, propi de la seva dinastia, la dels Medici.

Amb motiu de la proclamació del papa Francesc, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (16/03/2013) per parlar sobre etimologies vaticanes:




En aquest enllaç trobareu més informació sobre el Vaticà.

Articles del web relacionats:
- Fumata blanca, la història del consens papal
- Orígens dels títols i les insígnies papals
- Per què som cristians?
- L'esplendorosa Roma del Cinquecento
- El nepotisme i els Papes

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px