Banner Top

Fumata blanca, la història del consens papal

Fumata blanca Fumata blanca
Reportatge publicat el març de 2013 a l'edició digital de la revista Sàpiens.

D'aquí uns dies tothom estarà pendent del cel del Vaticà. La fumata blanca que sortirà de la xemeneia de la capella Sixtina anunciarà l’elecció del nou papa. Serà el corol·lari d’una cerimònia plena de rituals seculars i que té el llatí com a llengua vehicular. 
 
Aquesta vegada la cerimònia serà presenciada per un convidat inesperat, el mateix papa Benet XVI, qui, amb 85 anys, després de vuit anys, renuncia per culpa –en paraules seves- de la seva “avançada edat” (ingravescentem aetatem). En la història de l’Església són cinc els summes pontífexs que han abdicat per pròpia voluntat. L’últim fou Gregori XII i ho féu fa sis segles, al 1415, arran del Cisma d’Occident. Durant els trenta-nou anys (1378-1417) que durà aquest cisma, fins a tres papes es disputaren l’autoritat pontifícia. El bessó del problema era principalment la rivalitat entre els cardenals francesos i els italians; cadascun volia imposar un papa de la seva respectiva nació. Enmig d’aquest malestar intern Gregori XII, amb 89 anys, va preferir jubilar-se. Ara el cas de Benet XVI ha servit per qüestionar el famós aforisme que circula pel Vaticà “els papes moren, però no emmalalteixen”.
 
En morir un papa, és el cardenal camarlenc qui exerceixi temporalment les seves funcions durant un període que es coneix com a sede vacante (“amb cadira vacant”) –la paraula camarlenc prové del llatí camerarius, que significa “oficial de la cambra”. Aquest cardenal també esdevé el mestre de cerimònies per a l’elecció del nou pontífex. El primer ritual que presideix és la verificació de la seva mort. Després de colpejar tres vegades el front del cadàver amb un petit martell de plata i ivori, pronuncia la frase: Vere Papa mortuus est (“Certament, el papa ha mort”). A continuació li retira del dit l’anell del Pescador (símbol que és “pescador d’homes”), que serà destruït juntament amb l’altre emblema de poder pontifici, el segell de plom –es pretén així evitar qualsevol eventual falsificació de documents papals.  En el cas de Benet XVI l’anell no es destruirà, sinó que serà "anul·lat" fent-li a sobre una ratlla.
 
El conclave
Des de 1059, segons un decret promulgat per Nicolau II, el cardenals són els encarregats d’elegir el successor de sant Pere quinze o vint dies després de la mort del seu darrer representant. Ho fan en un cerimònia que rep el nom de conclave (del llatí cum clave, “amb clau”) per tractar-se d’una reunió a porta tancada a la Capella Sixtina. El seu procediment fou elaborat per Gregori X (1271-1276), l’elecció del qual va durar més de tres anys. Per tal d’evitar dilacions tan escandaloses, s’adoptaren unes severes pautes que implicaren l’aïllament absolut en un palau del qual els cardenals no podien sortir fins arribar a designar el nou papa. Si al cap de tres dies no s’havia produït el nomenament, passaven a rebre només un plat de menjar diari durant cinc jornades. Després d’aquest termini, se’ls donava només pa i aigua.

Conclave a la Capella Sixtina
Conclave a la Capella Sixtina
 
Avui les condicions del conclave són menys estrictes, però es manté l’exigència del secret. Mentre els cardenals romanen reunits a la Capella Sixtina o pernocten a la residència adjacent de Santa Marta, tenen terminantment prohibit, sota pena de fulminant excomunió, mantenir cap tipus de contacte amb l’exterior –no poden tenir mòbils ni llegir diaris. Un cop arribats a la Capella Sixtina, els electors entonen a l'uníson el Veni Creator Spiritus, oració amb la qual s'invoca l'Esperit Sant, i procedeixen a prestar jurament solemne de respectar les normes de la cerimònia. A continuació, el Mestre de les Celebracions Pontifícies tanca la porta del recinte amb la solemne ordre d’Extra omnes! (“Fora tots!”), indicant que tots els aliens al conclave han de sortir.
 
Fumata blanca
Durant la celebració del conclave s’instal·la a la Capella Sixtina una estufa connectada amb l’exterior on es cremen les paperetes de les votacions. Si el resultat és negatiu, s’hi afegeix palla humida, que produeix fum negre (fumata negra en italià) visible des de la plaça de Sant Pere. En canvi, quan l’escrutini és positiu, els vots es cremen amb palla seca, produint-se així fum blanc (fumata blanca) –fora de l’àmbit religiós, avui aquesta expressió es fa servir per al·ludir a la resolució d’un assumpte. En l’actualitat, el color del fum s’aconsegueix amb additius químics.
 
Un cop produïda la fumata blanca, el cardenal degà demana a l'escollit el seu consentiment amb la següent pregunta: Acceptasne electionem de te canonice factam in Summum Pontificem? (“Acceptes la teva elecció canònica com a Summe Pontífex?”). Després el nou papa és conduït a la sagristia de la Capella Sixtina, anomenada "Sala de les llàgrimes", ja que sembla que, en un moment d'intimitat, tots els escollits ploren allà davant la magnitud de la responsabilitat que acaben d'assumir. Mentrestant, la sastreria del Vaticà s'encarrega de confeccionar-li la blanca vestimenta papal.

Acte seguit, el nou cap de l'Església catòlica es dirigeix a la balconada principal de la Basílica de Sant Pere i és presentat pel cardenal camarlenc amb la famosa fórmula llatina: Annuntio vobis gaudium mangum: habemus Papam (“Us anuncio amb gran alegria: tenim papa”). Aquesta expressió està inspirada en l'evangeli de Sant Lluc (2;10-11) i és una adaptació de les paraules que digué l’àngel als pastors quan va néixer el Messies. El primer cop que es pronuncià al Vaticà l’Habemus Papam va ser l'any 1484 per anunciar l'arribada del Papa Inocenci VIII. Un cop feta la seva presentació, el summe pontífex  imparteix la benedicció urbi et orbi (“a la ciutat i al món”) amb un nom diferent al seu.



 

Aversió als noms pagans
Aquest costum de canviar de nom fou estrenat al segle VI pel papa Joan II (533-535). El seu nom propi era Mercuri. En tractar-se del nom d'un deu pagà -Mercuri era el déu romà del comerç-, decidí canviar-se'l per un de més “catòlic” i trià honrar la memòria del pontífex Joan I (523-526), convertit en sant. Després de Joan II, cap altre papa es canvià de nom fins al segle X amb l'arribada de Joan XII, que es deia Octavi, un nom massa pagà per tractar-se de l'artífex de l'imperi romà.

Vaticà
Vaticà

El darrer papa que volgué conservar el seu nom propi, Marcel II (1555), tan sols va durar tres setmanes en el càrrec. Per això, una de les moltes supersticions vaticanes profetitza una ràpida mort al papa que desafiï l'onomàstica pontifícia. De tota manera, l’Església ha volgut justificar aquesta tradició apel·lant al passatge de l'evangeli (Mateu 16,13-19) on apareix Jesús de Natzaret canviant el nom de l'apòstol Simó pel de Pere. Li diu: “Tu ets Pere [pétros en grec significa pedra] i sobre aquesta pedra edificaré la meva comunitat. A tu et donaré les claus del Regne dels cels […]. No debades, avui la basílica papal de Sant Pere s'erigeix sobre on suposadament hi ha les restes de l'apòstol.

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px