Banner Top

Glossolàlia, un do diví molt preuat

 
Cada vespre res a Déu nostre Senyor perquè m’imbuesqui del do de la glossolàlia, que és la capacitat d’esdevenir poliglota, és a dir, parlant (< λαλέω) de moltes (< πολύς) llengües (< γλῶσσα) diferents. És el do que varen adquirir els apòstols el dilluns de la Pentecosta.
 
La Pentecosta és la tercera celebració més important de la religió cristiana, després de la Pasqua i del Nadal.  S’escau 50 dies després del diumenge de la Pasqua de Resurrecció (en grec πεντηκοστή [ἡμέρα] vol dir “cinquantè [dia]”). En el món jueu, aquesta festivitat, coneguda com la Segona Pasqua, coincidia casualment amb una altra efemèride: l'aparició de Déu al mont del Sinaí i el lliurament dels deu manaments al seu poble. També, però, es tractava d’una festa agrària en què primitivament es donava gràcies per la collita.

La Pentecosta (El Greco, 1597-1600)
La Pentecosta (El Greco, 1597-1600)
 
L’Ascensió de Jesús
Segons els Evangelis (< εὐ, “bo” + αγγέλιον, “missatge), un cop ressuscitat, Jesús es va presentar davant dels apòstols per encarregar-los una missió: havien d’escampar la seva paraula per tota la Terra –és la mateixa idea que recull l’etimologia del terme: ἁπό, “des de” + στέλλω, “enviar”; els ajudants dels apòstols s’anomenaren diaques a partir del verb διακονέω (“servir”, “ajudar”).
 
A continuació, se’ls va endur a tots a Betània, un lloc dels afores de Jerusalem. Allà, a la muntanya de les Oliveres, els va començar a beneir alhora que s’anava enlairant fins que un núvol el va tapar. Els apòstols quedaren bocabadats contemplant aquella imatge. De cop varen arribar dos àngels, que els digueren: “Per què mireu enlaire? Aquest Jesús que acaba de separar-se de vosaltres ha pujat al cel, i baixarà de la mateixa manera que l’heu vist elevar-se”.

Pentecosta per Giotto a Pàdua.
Pentecosta per Giotto a Pàdua.
 
L’Ascensió de Jesús al cel es produí quaranta dies després de la seva resurrecció. Per això, l’Església la celebra el dijous que té lloc quaranta dies després del diumenge de la Pasqua de Resurrecció.
 
L’Esperit Sant
Deu dies després d’aquell episodi paranormal, els apòstols es trobaven congregats amb la Mare de Déu al cenacle ( < cœnacula) de Jerusalem que, des de l’Últim Sopar, era el seu lloc habitual de reunió. De sobte, varen notar un vent que venia de dalt i que produïa molt de renou. Aleshores varen aparèixer unes llengües com de foc que es varen posar sobre el cap de cadascun dels apòstols. Era l’Esperit Sant, la tercera persona de la Santíssima Trinitat, que els era enviada per infondre’ls la saviesa i el carisma de la predicació del cristianisme.

Pentecosta
Pentecosta
 
Immediatament tots varen començar a alabar Déu en diverses llengües. S’imbuïen així del do de la glossolàlia amb el qual Déu va voler penetrar en el caos lingüístic provocat per ell mateix en el famós episodi de la torre de Babel. Tanmateix, avui, en psicologia, la glossolàlia al·ludeix també al llenguatge en idiomes desconeguts o inventats, que es presenta en els estats hipnòtics i psicopàtics, en els estats d’èxtasi.

Amb tot aquest caos lingüístisc que ens genera el verb λαλέω (“parlar”), també correm el risc de patir coprolàlia (+ κόπρος, “excrement”) o cacolàlia (+ κακός, “dolent”), que és la tendència patològica a dir obscenitats, paraulotes.

Igualment hem d’anar en compte amb l’ecolàlia, que en alguns malalts provoca la repetició automàtica de les paraules o sons (ἡ ἠχώ, οῦς) pronunciats  pel seu interlocutor; amb la bradilàlia, que produeix una lentitud (βραδύς, εῖα, ύ) anormal en l'articulació de les paraules; amb l’alàlia que impossibilita (ἁ privativa) parlar per afecció local dels òrgans vocals o per lesions nervioses perifèriques;  amb l’al·lolàlia, que fa que hom pronunciï uns mots per altres; o amb la dislàlia, que és un trastorn (δυς-) del llenguatge degut a malformacions o lesions dels òrgans perifèrics de la fonació (llengua, dents, llavis, paladar, etc.).

El dilluns de Pentecosta és la Festa de la Llengua. Així ho explica l'escriptor Narcís Comadira en el següent article del diari Ara.

Qui ha tractat el do de llengües és Joan-Lluís Lluís en la seva novel·la “El navegant”. Aquí en teniu un tast:




Articles del web relacionats:
El festival etimològic dels sentits
Pasqua i toponímia
Realment va ressuscitar un diumenge?
-
Noli me tangere!
-
Mones de Pasqua, una monada?
A la recerca de la llengua mare

La llegenda del sant Greal

A part del Sant Sudari, la Setmana Santa ens ha deixat una altra relíquia important: el Sant Greal.  Es tracta de la copa que Jesús hauria utilitzat en el Sant Sopar. També, però, seria en aquest mateix calze on el ric mercader Josep d’Arimatea va recollir la sang que brollava de les ferides del Messies el dia de la seva crucifixió. A causa d’aquest origen, la llegenda atribueix al Greal la capacitat de concedir poders místics, fins i tot immortals, a aquell que el posseesqui.

El terme Greal podria ser una adaptació francesa de la paraula llatina gradalis que recull la idea de plat o palangana amb viandes que és portat a la taula en diferents moments (gradus) d’un àpat. Es creu que va ser el mateix Josep d’Arimatea qui va portar el sagrat calze a França, i més tard, a Anglaterra. Allà hauria estat amagat durant uns segles fins que els càtars se’l varen endur al castell de Montsegur.

L’any 123, amb el setge dels croats, els càtars amagaren el Greal i la resta de tresors en algun indret dels Pirineus. Des de llavors, la recerca del Sant Greal continua viva. Alguns diuen que es troba a la catedral de València, altres, a Lió, Reims, Gènova o fins i tot a Montserrat, on l’any 1940 s’hi desplaçà el jerarca nazi Heinrich Himmler -tanmateix, no el trobà.

El mite del Sant Greal provindria de la mitologia cèltica. Transmesa de generació en generació per via oral, va ser recuperada a l’edat mitjana per la literatura cavalleresca artúrica. El punt de partida de la seva difusió seria la novel·la de Chrétien de Troyes, Perceval o li contes del Grial (1182). En època moderna serviria d’argument per a l’òpera “Parsifal” (1882) de Wagner .

En el cel·luloide, aquesta relíquia serví de fil conductor per a una de les aventures d’Indiana Jones: Indiana Jones i la darrera creuada (1989). Aquesta versió cinematogràfica recull la llegenda que parla de la recerca del Sant Greal per part del Tercer Reich durant la Segona Guerra Mundial. Aleshores se’l cercà fins al Temple de Jerusalem on els expedicionaris hagueren d’enfrontar-se amb tota mena d’obstacles: trampes mortals, gasos tòxics, falses parets...

En aquest enllaç trobareu informació sobre com Hitler va intentar cercar el Sant Graal a Espanya.

Articles del web relacionats:
El Sant Sudari, la història d'un muntatge?

Dijous Sant: la història de l'Últim Sopar

Avui, Dijous Sant, l'Església Catòlica commemora la celebració de l'Últim Sopar de Jesús amb els seus apòstols. En català normatiu aquest àpat també és conegut com a Última Cena -és l'únic cas en què aquesta paraula, que en un principi pot semblar un barbarisme, és correcta. Va tenir lloc el primer dia de la Pasqua jueva, festa solemne en què els hebreus recorden la seva sortida d'Egipte sota la tutela de Moisès i del començament del seu èxode cap a la terra promesa, Canaan (Palestina).

Segons algunes versions etimològiques, en hebreu Pasqua vol dir "pas, trànsit", de manera que la paraula faria referència al "pas" de l'esclavitud a la llibertat del poble jueu. Després, amb la crucifixió de Jesús, el cristianisme li hauria donat el significat de "pas" de la vida a la mort (Pasqua de Resurrecció). És curiós com en castellà a vegades es felicita el Nadal amb l'expressió "Felices Pascuas"; en aquest cas el naixement de Jesús també és considerat un "pas" important digne de celebració. Avui, "estar content com unes pasqües" equival a sentir una gran alegria.


  Última Cena (Leonardo da Vinci, 1495-97)
Última Cena (Leonardo da Vinci, 1495-97)

Abans de començar a sopar, Jesús va procedir a fer el lavatori dels peus als seus deixebles en senyal d'humilitat. Aquest fet es recorda a la missa del Dijous Sant, en què el sacerdot renta els peus a dotze fidels. Un cop asseguts a taula, Jesús els va dir que un d'ells el trairia. Tots es preguntaven a qui s'estava referint i alguns d'ells li deien: "Que per ventura seré jo?" També va fer aquesta pregunta Judes Iscariot, a qui Jesús va respondre en veu baixa: "Tu ho has dit". Aleshores Judes va marxar, però això no va estranyar els altres perquè, com que era el qui s'encarregava de la tresoreria del grup, varen pensar que havia d'anar a fer alguna gestió -sembla que la història és caparruda: fent un salt en el temps Judes recordaria la figura de Bárcenas, l'extresorer del PP que ho està dinamitant tot.

Aleshores Jesús va prendre un tros de pa, el va beneir, el va partir i el va donar als seus deixebles tot dient: "Preneu i menjau-ne tots; això és el meu cos, que serà lliurat per vosaltres; féu això en memòria meva". I després va agafar el calze amb vi i el fa fer passar a tots dient: "Beveu-ne tots, que aquesta és la meva sang, la sang de la nova aliança, que serà vessada per molts en remissió dels pecats". Jesús instituïa així el sagrament de l'eucaristia (en grec, "acció de gràcies"), també conegut com el de la comunió. Amb ell també quedava instituïda la missa.





Etimologia de missa

El terme missa s'empra almanco des de temps de Constantí, l'emperador que al segle IV dC va legalitzar el cristianisme. És un mot pres de la fórmula final de l'ofici religiós: Ite, missa est, que es tradueix de manera incorrecta com a "Anau-vos-ne, la missa ha acabat".

En aquest cas, però, missa és el participi femení passiu del verb mittere ("enviar") i es refereix a l'oració que s'envia a Déu en la cerimònia. Així doncs, la traducció correcta seria "Anau-vos-ne, la nostra pregària ja ha estat enviada" -avui, l'expressió "no saber de la missa la meitat" és ignorar una part substancial d'una qüestió; i "arribar a misses dites" vol dir fer tard a una cita.

A les misses moltes oracions començaven al crit d’Oremus (“Preguem”). Si algú, per tant, anava a missa i perdia l’oremus volia dir que es desconcentrava, es desorientava. Vet aquí l’origen d’aquesta expressió.

Etimologia d'hòstia
El calze amb vi i l'hòstia de l'Últim Sopar, presents en les misses d'avui, representen, respectivament, la sang i el cos de Jesucrist. La paraula hòstia és agafada de l'antiga religió romana on significava "petit animal sacrificat"; deriva del verb hostire ("ferir"), que també donà paraules com hostil i hostilitat. Avui l'hòstia és una neula que recorda la matzá, pa típic del judaisme fet sense llevat. Aquesta paraula gaudeix d'un ús popular molt extens. Així, tenim expressions com "anar a tota hòstia" (anar molt de pressa), "estar de mala hòstia" (estar de mal humor), "ser l'hòstia" (ser d'allò que no hi ha, en sentit positiu o negatiu), "repartir hòsties" (apallissar algú) o "fotre's una hòstia" (caure o donar-se un bon cop).

Captura de Jesús, de Fra Angélico. Convent de S. Marco, Florència.
Captura de Jesús, de Fra Angélico. Convent de S. Marco, Florència.

A l'Últim Sopar Jesús també va instituir un nou manament, el de l'amor: "Que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat". Després d'haver estat delatat pel seu mestre, Judes va anar a negociar amb els fariseus el preu de la seva traïció, que va quedar fixat en trenta monedes de plata. En acabar el sopar, Jesús i els seus deixebles s'anaren a dormir a l'hort de Getsemaní, als afores de Jerusalem. Allà Jesús sentí por pel que li venia a sobre. Del seu cos va començar a sortir una suor que era com de gotes de sang. Finalment fou capturat per una munió de gent guiada per Judes, el qual féu el senyal convingut (un bes) perquè els seus detractors els reconeguessin. Els altres apòstols, sense èxit, varen intentar impedir que se l'enduguessin.




En aquest article de Montserrat Tudela teniu més informació sobre com celebraven els antics jueus la seva festa de Pasqua.

La cançó eucarística que se sol cantar en Dijous Sant per a la festivitat del Corpus Christi és el Pange lingua ("Canta, oh llengua!"). També conegut com a  Tantum Ergo, va ser escrit per sant Tomàs d'Aquino (1225-1274). Aquest himne expressa de manera concreta la doctrina de la Transubstanciació, en la qual, d'acord al pensament catòlic, el pa i el vi, es converteixen en el Cos i la Sang de Crist. 



Aquí teniu la meva intervenció al programa d'IB3 Ràdio, "Balears fa ciència" (30/03/2013) parlant de les etimologies de la Setmana Santa.



Entrades del web relacionades:
Pasqua i toponímia
La llengua de la Setmana Santa
- Divendres Sant: la crònica etimològica d'un calvari
Endavant les atxes
Però realment va ressuscitar un diumenge?
La passió del pacient
El sant sudari: la història d'un muntatge?
La llegenda del sant Graal
Jueus, l'origen d'un estigma
Per què som cristians?
- Mones de Pasqua, una monada?
- Noli me tangere!
-
 Quo vadis?
-
 Els orígens de les panades, rubiols i crespells
-Cristians, "guiris" cretins?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px