Banner Top

Dimonis, del món clàssic a l’actualitat

L’inframón de la cultura judeocristiana es bastí de molts elements del món clàssic. Els Camps Elisis foren identificats amb el Cel i el Tàrtar amb l’Infern. Al segle XVI Miquel Àngel s’atreví a pintar per primera vegada el rostre de Déu a la Capella Sixtina, inspirant-se en Zeus, el patriarca olímpic. El seu antagonista, Satanàs, també agafaria elements de Pan, déu selvàtic. La xerrada pretén analitzar el llegat clàssic en l’imaginari escatològic cristià, posant especial èmfasi en la figura del dimoni.

Conferència impartida a:
- Club Pollença (15 de gener de 2017)
- Casa de Cultura de l'Ajuntament de Muro (13 de gener de 2017)
- Biblioteca de Capdepera (12 de gener de 2017)
- Fundació Es Convent, Inca, en el marc del cicle d'activitat “Mil dimonis. Un recorregut per la devoció dimoniera de Mallorca”, de la Fundació Casa Museu (30/11/2016)

Etimologies de la mort
Memento mori
- Companyies infernals
Qui era sant Antoni?
El cant de la sibil·la
- Càstigs infernals
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
-
 L'ultratomba a l'Odissea
Esperant l'Apocalipsi

El rostre de Déu

Els cristians s’imaginaren Déu com un ancià respectable amb barba abundant i canosa. Així surt descrit a l’Antic Testament en el somni que tengué Daniel (Daniel 7: 9-14):

“Jo continuava mirant, quan vaig veure com col·locaven uns trons on es va asseure un ancià carregat d'anys. El seu vestit era blanc com la neu, i els seus cabells, com llana blanquíssima. El seu tron era una gran flama, i les rodes de la carrossa eren de foc ardent. Un riu de foc naixia i sortia del seu davant. Els seus servidors eren mil milers, els seus assistents, deu mil miríades. El tribunal es va asseure i foren oberts uns llibres [...]

Després, tot mirant aquella visió nocturna, vaig veure venir amb els núvols del cel algú semblant a un fill d'home; arribà fins a l'ancià carregat d'anys, el van presentar davant d'ell  i li van donar el poder, la glòria i la reialesa. La gent de tots els pobles, nacions i llengües li faran homenatge; el seu poder és etern, no passarà mai; el seu regne no es desfarà”.

Escultura de Déu Pare (Museu d'Art. Girona)
Escultura de Déu Pare (Museu d'Art. Girona)


Déu, el nou Zeus
En el catolicisme, la representació de Déu Pare és força menys freqüent que la Jesús. La que triomfà més va ser la de Miquel Àngel a la Capella Sixtina (1509-1512). Tot i les referències del Déu Pare a l’Antic Testament, el principal model per a l’artista toscà va Zeus, el patriarca del panteó olímpic grec.

 

Déu creant el Sol i la Lluna (Capella Sixtina)
Déu creant el Sol i la Lluna (Capella Sixtina)


Déu ocupa la part central la volta de la Capella Sixtina, que escenifica diversos passatges de la Bíblia. És el protagonista del fresc “La creació d’Adam”. Adam descansa mentre que un musculós Déu entra en escena amb moviments ràpids: el vent de la carrera li tira cap enrere la seva barba i cabellera. Són moviments que recorden molt els de Zeus, sempre actiu i disparant rajos, anant amunt i avall de l’Olimp.

Capella Sixtina
Capella Sixtina


El Déu de la Capella Sixtina és més ancià que Zeus, però però no tant. Està ple de vigor, com correspon a la seva omnipotència. És reforçat per una gamma de colors estridents. L’energia que desprèn forma part d’un estil propi, contemporani dels artistes de Miquel Àngel, que en italià s’anomenà terribilità.

Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)
Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)
 

Uns dits icònics
Segons el Gènesi, Déu va modelar l'home amb pols de la terra, a la seva imatge i semblança. Després “li va infondre l'alè de vida”. Miquel Àngel, però, va defugir aquesta escena i va preferir que Déu sortís donant vida a Adam estenent-li la mà. Irromp flotant a l’aire, de manera majestuosa, embolcallat per un mantell i acompanyat d'un cor d'àngels.


Imatge del tot poètica
Imatge del tot poètica

Imatge actualitzada
Imatge actualitzada
 
Possiblement l’escena dels dos dits a punt de tocar-se va ser agafada de l’himne medieval Veni Creator Spiritus, on es demana que el dit de la mà paterna dreta doni als fidels amor. “La creació d’Adam” és considerada l’al·legoria més suggeridora i poètica de l’origen diví de l’ésser humà. S’ha convertit en una de les icones de la història de la pintura universal. El fresc recorda molt “La creació d’Eva”, que s’hi troba representat just al costat.

La creació d'Eva
La creació d'Eva

 

La Trinitat (El Greco), 1577-1580. Déu Pare sosté el seu fill
La Trinitat (El Greco), 1577-1580. Déu Pare sosté el seu fill


Per a més informació, no us podeu perdre aquesta entrada del blog del dermatòleg Xavier Serra.

Articles relacionats:
Els orígens del cristianisme
La mort de Déu
Apoteosis apoteòsiques
-
 L'univers simbòlic dels mites
Adéu als déus
Realment la dona va néixer de la costella?
L'origen terrós de l'home

En aquest vídeo podreu trobar més informació sobre la representació del rostre de Déu:


Fumata blanca, la història del consens papal

Reportatge publicat el març de 2013 a l'edició digital de la revista Sàpiens.

D'aquí uns dies tothom estarà pendent del cel del Vaticà. La fumata blanca que sortirà de la xemeneia de la capella Sixtina anunciarà l’elecció del nou papa. Serà el corol·lari d’una cerimònia plena de rituals seculars i que té el llatí com a llengua vehicular. 
 
Aquesta vegada la cerimònia serà presenciada per un convidat inesperat, el mateix papa Benet XVI, qui, amb 85 anys, després de vuit anys, renuncia per culpa –en paraules seves- de la seva “avançada edat” (ingravescentem aetatem). En la història de l’Església són cinc els summes pontífexs que han abdicat per pròpia voluntat. L’últim fou Gregori XII i ho féu fa sis segles, al 1415, arran del Cisma d’Occident. Durant els trenta-nou anys (1378-1417) que durà aquest cisma, fins a tres papes es disputaren l’autoritat pontifícia. El bessó del problema era principalment la rivalitat entre els cardenals francesos i els italians; cadascun volia imposar un papa de la seva respectiva nació. Enmig d’aquest malestar intern Gregori XII, amb 89 anys, va preferir jubilar-se. Ara el cas de Benet XVI ha servit per qüestionar el famós aforisme que circula pel Vaticà “els papes moren, però no emmalalteixen”.
 
En morir un papa, és el cardenal camarlenc qui exerceixi temporalment les seves funcions durant un període que es coneix com a sede vacante (“amb cadira vacant”) –la paraula camarlenc prové del llatí camerarius, que significa “oficial de la cambra”. Aquest cardenal també esdevé el mestre de cerimònies per a l’elecció del nou pontífex. El primer ritual que presideix és la verificació de la seva mort. Després de colpejar tres vegades el front del cadàver amb un petit martell de plata i ivori, pronuncia la frase: Vere Papa mortuus est (“Certament, el papa ha mort”). A continuació li retira del dit l’anell del Pescador (símbol que és “pescador d’homes”), que serà destruït juntament amb l’altre emblema de poder pontifici, el segell de plom –es pretén així evitar qualsevol eventual falsificació de documents papals.  En el cas de Benet XVI l’anell no es destruirà, sinó que serà "anul·lat" fent-li a sobre una ratlla.
 
El conclave
Des de 1059, segons un decret promulgat per Nicolau II, el cardenals són els encarregats d’elegir el successor de sant Pere quinze o vint dies després de la mort del seu darrer representant. Ho fan en un cerimònia que rep el nom de conclave (del llatí cum clave, “amb clau”) per tractar-se d’una reunió a porta tancada a la Capella Sixtina. El seu procediment fou elaborat per Gregori X (1271-1276), l’elecció del qual va durar més de tres anys. Per tal d’evitar dilacions tan escandaloses, s’adoptaren unes severes pautes que implicaren l’aïllament absolut en un palau del qual els cardenals no podien sortir fins arribar a designar el nou papa. Si al cap de tres dies no s’havia produït el nomenament, passaven a rebre només un plat de menjar diari durant cinc jornades. Després d’aquest termini, se’ls donava només pa i aigua.

Conclave a la Capella Sixtina
Conclave a la Capella Sixtina
 
Avui les condicions del conclave són menys estrictes, però es manté l’exigència del secret. Mentre els cardenals romanen reunits a la Capella Sixtina o pernocten a la residència adjacent de Santa Marta, tenen terminantment prohibit, sota pena de fulminant excomunió, mantenir cap tipus de contacte amb l’exterior –no poden tenir mòbils ni llegir diaris. Un cop arribats a la Capella Sixtina, els electors entonen a l'uníson el Veni Creator Spiritus, oració amb la qual s'invoca l'Esperit Sant, i procedeixen a prestar jurament solemne de respectar les normes de la cerimònia. A continuació, el Mestre de les Celebracions Pontifícies tanca la porta del recinte amb la solemne ordre d’Extra omnes! (“Fora tots!”), indicant que tots els aliens al conclave han de sortir.
 
Fumata blanca
Durant la celebració del conclave s’instal·la a la Capella Sixtina una estufa connectada amb l’exterior on es cremen les paperetes de les votacions. Si el resultat és negatiu, s’hi afegeix palla humida, que produeix fum negre (fumata negra en italià) visible des de la plaça de Sant Pere. En canvi, quan l’escrutini és positiu, els vots es cremen amb palla seca, produint-se així fum blanc (fumata blanca) –fora de l’àmbit religiós, avui aquesta expressió es fa servir per al·ludir a la resolució d’un assumpte. En l’actualitat, el color del fum s’aconsegueix amb additius químics.
 
Un cop produïda la fumata blanca, el cardenal degà demana a l'escollit el seu consentiment amb la següent pregunta: Acceptasne electionem de te canonice factam in Summum Pontificem? (“Acceptes la teva elecció canònica com a Summe Pontífex?”). Després el nou papa és conduït a la sagristia de la Capella Sixtina, anomenada "Sala de les llàgrimes", ja que sembla que, en un moment d'intimitat, tots els escollits ploren allà davant la magnitud de la responsabilitat que acaben d'assumir. Mentrestant, la sastreria del Vaticà s'encarrega de confeccionar-li la blanca vestimenta papal.

Acte seguit, el nou cap de l'Església catòlica es dirigeix a la balconada principal de la Basílica de Sant Pere i és presentat pel cardenal camarlenc amb la famosa fórmula llatina: Annuntio vobis gaudium mangum: habemus Papam (“Us anuncio amb gran alegria: tenim papa”). Aquesta expressió està inspirada en l'evangeli de Sant Lluc (2;10-11) i és una adaptació de les paraules que digué l’àngel als pastors quan va néixer el Messies. El primer cop que es pronuncià al Vaticà l’Habemus Papam va ser l'any 1484 per anunciar l'arribada del Papa Inocenci VIII. Un cop feta la seva presentació, el summe pontífex  imparteix la benedicció urbi et orbi (“a la ciutat i al món”) amb un nom diferent al seu.



 

Aversió als noms pagans
Aquest costum de canviar de nom fou estrenat al segle VI pel papa Joan II (533-535). El seu nom propi era Mercuri. En tractar-se del nom d'un deu pagà -Mercuri era el déu romà del comerç-, decidí canviar-se'l per un de més “catòlic” i trià honrar la memòria del pontífex Joan I (523-526), convertit en sant. Després de Joan II, cap altre papa es canvià de nom fins al segle X amb l'arribada de Joan XII, que es deia Octavi, un nom massa pagà per tractar-se de l'artífex de l'imperi romà.

Vaticà
Vaticà

El darrer papa que volgué conservar el seu nom propi, Marcel II (1555), tan sols va durar tres setmanes en el càrrec. Per això, una de les moltes supersticions vaticanes profetitza una ràpida mort al papa que desafiï l'onomàstica pontifícia. De tota manera, l’Església ha volgut justificar aquesta tradició apel·lant al passatge de l'evangeli (Mateu 16,13-19) on apareix Jesús de Natzaret canviant el nom de l'apòstol Simó pel de Pere. Li diu: “Tu ets Pere [pétros en grec significa pedra] i sobre aquesta pedra edificaré la meva comunitat. A tu et donaré les claus del Regne dels cels […]. No debades, avui la basílica papal de Sant Pere s'erigeix sobre on suposadament hi ha les restes de l'apòstol.

La pèrfida sibil·la

 Article publicat a l'Ara Balears (26/12/13)
 
Segur que enguany el cant de la sibil·la haurà fet vessar més d’una llàgrima als seus antics benefactors. A la presó de Palma encara deu ressonar la corprenedora veu angelical que fa dos dies anunciava el dia del Judici Final. Anys enrere els defensors de “lo nostro” l’escoltaven des de la tranquil·litat que dóna saber que aquells apocalíptics versos no anaven amb ells. Ara, però, estant entre reixes, hauran cobrat més sentit que mai: “Lo sol perdrà la claredat/ mostrant-se fosc i entelat,/ la lluna no darà claror/ i tot lo món serà tristor”. Són paraules que hauran caigut com una llosa damunt sa princesa de la corrupció, Maria Antònia Munar, i la seva cohort de serfs, Miquel Nadal, Bartomeu Vicens i Francesc Buils.
 
Aquesta vegada la cúpula de l’extinta Unió Mallorquina també haurà pogut compatir mocador amb alguns dels seus antics socis de Govern, entre d’altres, els populars Javier Rodrigo de Santos, Eugenio Hidalgo, Jaume Massot, Antònia Ordinas o Kurt Viane –aquests dos darrers s’hauran unit en esperit amb el seu cicerone, l’exconseller de Comerç i Indústria Josep Juan Cardona, que compleix condemna a la presó de la seva Eivissa natal. Qui sap si l’any que ve ja podran comptar amb l’escalfor del cap de la tribu, Jaume Matas!
 
A tots ells, el cant de la sibil·la, vista ara com una pèrfida criatura, els haurà sonat bastant. La seva amenaçadora espasa els haurà recordat l’espasa de la justícia que no fa gaire els acusà de ser la viva representació del Mal, és a dir, de l’Anticrist: “Ans del Judici l’Anticrist vindrà/ i tot lo món turment darà,/ i se farà com Déu servir/ i qui no el crega farà morir”. Arribat el gran dia, les paraules proferides per Déu els hauran fet reviure les que ja escoltaren per boca del jutge: “Als mals dirà molt agrament:/ -Anau, maleïts, en el turment!/ anau, anau al foc etern/ amb vostro príncep de l’infern”. Llavors, esfereïts per aquest destí tan desolador, els nous inquilins de la carretera de Sóller no hauran dubtat a sumar-se als precs de la sibil·la i també hauran implorat ajuda a la Mare de Déu –n’hi ha que prefereixen suplicar un indult al Govern central-: “Oh humil Verge! Vos qui heu parit/ Jesús Infant aquesta nit,/ a vostro Fill vullau pregar/ que de lo infern nos vulla guardar”.
 
No deixa de ser curiós que Mallorca, juntament amb l’Alguer (Sardenya), sigui l’únic lloc d’Europa on el cant de la sibil·la s’ha conservat ininterrompudament des de temps medievals. Per ventura és perquè els seus habitants, tal com han demostrat alguns dels nostres polítics avui a la presó, sempre han actuat sibil·linament mentre parlaven amb un llenguatge sibil·lí. Tals expressions ens vinculen directament amb les arrels paganes d’aquest cant profètic.
 
A l’antiguitat preclàssica algunes dones arribaren a adquirir coneixements força precisos dels fenòmens agraris. Això féu que se’ls atribuís un poder d’endevinació sobrenatural, que, en el món grec, quedà personificat en la figura de les sibil·les. Les seves respostes solien ser ambigües, enigmàtiques, de manera que els interessats n’havien de fer les seves pròpies interpretacions. Aquest obscurantisme semàntic quedà ben palès en la sibil·la de Cumes, una colònia grega situada prop de Nàpols. El cristianisme l'adoptà a partir d’un poema de les Bucòliques de Virgili (segle I aC), on apareix anunciant el naixement d’un nin que havia de suposar el retorn de la famosa edat d’Or. Tot i que l’episodi al·ludia a circumstàncies històriques del moment, alguns exegetes l’interpretaren com un vaticini de l’arribada de Crist, ja pregonada pels profetes de l’Antic Testament.

Sibil·la cumana, Miquel Àngel (Capella Sixtina)
Sibil·la cumana, Miquel Àngel (Capella Sixtina)
 
Tanmateix, la irrupció de la sibil·la a les esglésies d’Europa cada nit de Nadal es produiria a les acaballes del segle X. Amb el canvi de mil·lenni, en plena psicosi col·lectiva sobre la fi del temps i davant l’esperada segona vinguda del Messies, s’assignà a aquesta figura pagana un sermó en llatí del segle V dC que advertia del gran judici. El seu intèrpret acabaria essent un nin o nina preadolescent, la innocent veu del qual servia per dotar de més dramatisme l’escena.
 
Quan al segle XVI el concili de Trento prohibí qualsevol representació musical en les celebracions litúrgiques, a Mallorca i a l’Alguer el cant de la sibil·la, que ja comptava amb una versió en català, estava tan arrelat que fou impossible eradicar-lo. Fa tres anys fou declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Ara, en sentir-la des de la presó, qui foren els seus promotors davant la Unesco s’hauran hagut de tapar les orelles en un intent desesperat d’aturar el devessall de llàgrimes. El més trist, però, per a una societat és veure que els seus màxims dirigents han hagut d’acabar entre reixes.


Amb motiu del cant de la sibil·la, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (07/12/2013) per parlar sobre etimologies sibil·lines.


El nepotisme i els papes

Dimecres passat sortí del conclave de la Capella Sixtina el nou papa Francesc. Segons informacions publicades, la seva elecció hauria comptat amb un gran consens -90 vots dels 114 cardenals. Segurament, però, la cerimònia de la fumata blanca fou fruit de moltes intrigues, i no precisament propiciades per l'Esperit Sant. Antigament el conclave era el lloc on els diferents cardenals papables feien ostentació de les seves influències. I aquestes influències solien venir marcades per la sang. És el que es coneix com a nepotisme, la concessió de càrrecs de confiança a parents.

Avui ens escandalitzam d'aquesta pràctica tan estesa en la nostra política. Es tracta, però, d'una herència d'una de les etapes més corruptes del Vaticà, quan a partir de finals de l'edat mitjana molts papes col·locaven en alts llocs de la cúria romana els seus nebots (nepos en llatí), que en realitat eren fills seus il·legítims. D'aquesta manera, s'asseguraven tenir un major control dels assumptes interns de la Santa Seu.

Un dels casos més clamorosos de nepotisme fou protagonitzat per la dinastia papal dels Bòrgia, d'origen valencià. Els nombrosos parents que aconseguí col·locar a la cort pontifícia el primer d'ells, Calixt III (1455-1458), foren coneguts a Roma com els catalani. Precisament un nebot seu també arribaria a ser papa amb el nom d'Alexandre VI (1492-1503). D'ell, es diu que va tenir descendència amb la seva pròpia filla Lucrècia. A pesar de la seva fama de depravat, Alexandre VI és considerat com un dels grans papes del Renaixement. S'enfrontà a les potències més importants i a la noblesa italiana per refermar el poder dels Estats Pontificis, nascuts al segle VIII de la mà del rei dels francs Pipí el Breu i del seu fill Carlemany.

Nepotisme (Faro)
Nepotisme (Faro)

Després del pontificat dels Bòrgia, hi hauria una altra dinastia, la dels poderosos Medici de Florència, que arribà a tenir fins a quatre papes: Lleó X (1513-1521), Climent VII (1523-1534), Pius IV (1559-1565) i Lleó XI (1605). El nepotisme a la cúria romana s'acabaria per decret al segle XVIII. A la nostra societat, però, encara es troba present. De moment, no hi ha cap llei que hagi eradicat aquesta forma de corrupció que tant de mal fa a l'ideal de la democràcia, la meritocràcia.

Bocatti di Cardinali

Des d’ahir 115 cardenals es troben reunits a la Capella Sixtina per triar el nou papa. Si hem de fer cas a la seva etimologia, la seva funció és fonamental en aquesta tasca. Cardenal ve del llatí cardo, -inis, que significa “eix, punt decisiu” –en l’urbanisme romà el Cardo era el carrer principal que travessava la ciutat de nord a sud, mentre que el Decumanus ho feia d’est a oest; i aquestes quatre direccions componen els "punts cardinals". 

Els nostres clergues papables vesteixen de vermell per demostrar que estan disposats a “vessar la seva sang” en defensa de la seva fe. Antigament, però, vestien el color porpra. Es tractava d’un tint car d’obtenir i, per tant, símbol de distinció. És per això que, tot i que ara ja no el vesteixen, els cardenals encara són coneguts com a “purpurats”.

Claudia Cardinale
Durant els dies que duri el conclave, als cardenals no els faltarà de res. Hem de suposar que el que menjaran a la residència adjunta a la Capella Sixtina serà bocatti di Cardinali. Però, segons una versió del tot pintoresca, aquesta expressió no ve dels nostres purpurats, sinó de la famosa actriu italiana Claudia Cardinale. L’expressió original ens ha arribat  tergiversada amb bocatti, bocatti o fins i tot bocato, però cap d’aquests termes no és italià. La paraula italiana per a mossegada és boccone.Sembla que apareix escrita per primera vegada al 1982 en un llibre que publicà el perruquer de l’actriu, Luca Cagliatti, sobre anècdotes dels anys que treballà amb ella. Una d’elles parla del costum que tenia Cardinale d’aturar constantment els rodatges per fer petites picades d’entrepans i canapès. Com que es tractava de piscolabis molt deliciosos el nom de l’actriu s’acabaria associat a qualsevol àpat suculent. L’expressió, amb tot, també podria fer referència a la bona presència física de Cardinale. 

Claudia Cardinale
Claudia Cardinale


Per alguns, aquestes versions etimològiques topen amb l'inconveninet que la interjecció bocatti di Cardinali era ja prou estesa entre la població molt abans del 1982, any de la publicació del llibre de Luca Cagliatti. Però, com resa la màxima periodística. “No deixis que la realitat t’espenyi una bona notícia". O, com diuen en italià E se non è vero, è ben trovato! (“Encara que no sigui veritat, ben trobat és!”).

Aquí teniu informacio sobre la importància del color porpra a l'antiguitat.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px