Banner Top

Per què Roma és la seu de la cristiandat?

L’any 64, en temps de Neró, durant la primera persecució contra els cristians, moria a Roma l’apòstol Pere. Això dotà el caput mundi d’un simbolisme especial. Segons l’Evangeli de sant Mateu (16, 18),  Jesús havia adreçat les següents paraules a qui abans es deia Simó: “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva comunitat. A tu et donaré les claus del Regne dels cels [...]”.
 
Constantí, l’emperador que el 313 legalizà el cristianisme amb el famós Edicte de Milà, tingué molt present aquest paràgraf.  El 324, donant per bo un rumor que afirmava que Pere havia estat enterrat a l’Ager Vaticanus (“camp del Vaticà”), hi féu erigir una basílica que portaria el nom de l’apòstol. També hi ordenà construir el palau de Laterà, la primera residència oficial dels bisbes romans -es creu que Vaticà prové del llatí vates (“endeví”) perquè antigament en aquella zona hi havia un oracle d’origen etrusc.

Bust de Constantí al Museu Capitolí
Bust de Constantí al Museu Capitolí

Malgrat que el 330 Constantí traslladà la capital de l’imperi a Constantinoble, Roma confirmaria el seu paper de Santa Seu amb el concili de Sàrdica del 342/343. Allà es concedí al bisbe romà el títol de primus inter pares (“primer entre els seus iguals”). Tanmateix, la seva primacia eclesiàstica no es consolidaria definitivament fins al segle VIII.
 
La donació de Constantí
El 754 el pontífex Esteve II s’alià amb el rei dels francs Pipí el Breu. Amb aquesta maniobra s’assegurava comptar amb un estat propi, els Estats Pontificis, a la zona central de la península itàlica. Per dotar d’una base jurídica aquests dominis –que s’enfortirien amb el fill de Pipí, Carlemany-, a finals del mateix segle VIII l’Església s’inventà un document, la donació de Constantí.

Mapa dels Estats Pontificis vers 1700
Mapa dels Estats Pontificis vers 1700
 
Aquest escrit estipulava que l’esmentat emperador, en traslladar la seu de l’imperi a Constantinoble, no només hauria reconegut el bisbe de Roma com el màxim sobirà de Déu a la terra, sinó que també li hauria fet entrega dels territoris que conformaven l’imperi romà d’Occident.
 
Segons la tradició, Constantí hauria fet aquesta donació al bisbe Silvestre I (314-335) després d’haver-lo curat de la lepra. Al segle XV, durant el Renaixement, l’humanista italià Lorenzo Valla demostraria la falsedat del document després d’una àrdua tasca detectivesca. L’Església, però, no admetria l’escàndol fins a finals del segle XIX.

El dit de Constantí (Museu del Capitoli)
El dit de Constantí (Museu del Capitoli)

 

Roma locuta, causa finita
Com a seu de la cristiandat que és, el que diu el Vaticà va a missa. Així ho reflecteix la famosa frase llatina atribuïda a Sant Agustí d’Hipona (segle IV dC): Roma locuta, causa finita (“Un cop ha parlat Roma, la polèmica s’ha acabat”). Amb ella volia fer callar els pelagians, que no defensaven la mateixa doctrina que ell, que comptava amb el vistiplau de Roma. Agustí creia que l’ésser humà, incapaç d’escollir el bé per si mateix, necessitava de la gràcia divina. Els pelagians, en canvi, creien que l’ésser humà tenia prou capacitat per si sol per evitar el mal i fer el bé.

Una altra cita religiosa relacionada amb Roma és Cum Romae fueritis, Romano vivite more (“Quan a Roma vsa, viu segons el costum romà”). En castellà l’expressió és Donde fueres, haz lo que vieres”, i en català “Allà on vas, fes com veuràs” o “Cada terra fa sa guerra”.

El llatinisme va ser pronunciat al segle IV dC per Ambrosi de Milà, considerat un altre dels pares de l’Església. Ambrosi, però, no pretenia donar consells sobre com havien de comportar-se els ciutadans a l’hora de viatjar a Roma. Originalment la utilitzà per adoctrinar els fidels i indicar-los quina era la manera de seguir els postulats de l’Església romana per damunt de l’arrianisme, doctrina sorgida en aquella mateixa època i que negava la divinitat de Crist. Tanmateix, avui el succedani romànic de Cum Romae fueritis, Romano vivite, lluny de la seva finalitat religiosa, anima a adaptar-se als hàbits del país o l’entorn on ens trobam.

Guàrdia Suïssa
Al segle VIII el Vaticà comptà amb un estat propi, els Estats Pontificis. El seu artífex va ser Pipí, el rei dels francs. Al segle XVI aquests Estats foren ampliats per Juli II (1503-1513), conegut com el “papa guerrer” pel seu geni militar. Per poder-se defensar millor, al 1506 el summe pontífex va crear el seu propi exèrcit amb 150 soldats procedents de Suïssa, considerats els millors mercenaris de l’època.

guardia

Guàrdia suïssa

Avui la Guàrdia Suïssa del Vaticà és l’exèrcit més antic –amb més de 500 anys d’existència- i el més petit del món, amb uns cent soldats. Tots ells han de complir una sèrie de requisits: ser suís, catòlic, tenir entre 18 i 25 anys, no estar casat i prestar servei durant dos anys amb el compromís de per vida de no revelar cap informació de la Santa Seu. 

Aquests mercenaris es caracteritzen pels colors llampants dels seus uniformes. La seva autoria és atribuïda falsament a Miquel Àngel. La veritat històrica, però, és una altra. Les seves franges grogues i blaves són els colors de la família Della Rovere, la família del papa Juli II. Després, el seu successor, Lleó X (1513-1521), hi introduiria el color vermell, propi de la seva dinastia, la dels Medici.

Amb motiu de la proclamació del papa Francesc, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (16/03/2013) per parlar sobre etimologies vaticanes:




En aquest enllaç trobareu més informació sobre el Vaticà.

Articles del web relacionats:
- Fumata blanca, la història del consens papal
- Orígens dels títols i les insígnies papals
- Per què som cristians?
- L'esplendorosa Roma del Cinquecento
- El nepotisme i els Papes

Els misteriosos Reis d'Orient

Avui, nit de Reis, toca desvetllar el misteri d’aquests personatges que tanta feina donen als pares. Sant Mateu és l’únic dels evangelistes que en parla. Diu que vénen d’Orient, però fa servir la paraula grega μάγοι, que té dos possibles significats: sacerdots perses experts en astrologia i matemàtiques o bruixots, curanderos. Més endavant, Tertulià (160-220), un dels pares de l’Església, interpreta que aquests mags són en realitat reis. Es basa en el següent fragment del Salm 72: “[…] els reis d'Aràbia i de Sebà li oferiran presents[…]”.
 
Reis andalusos?
El 2012 el papa Benet XVI, ara emèrit, introduí un nou element polèmic al voltant de la nacionalitat dels Reis. Afirmà que podrien procedir del sud d’Andalusia, concretament de l’antiga i enigmàtica civilització de Tartessos. Es basava en les següents paraules del Salm 72 (versicle 10-11): “Els reis de Tarsis i de les illes li portaran obsequis; els reis d'Aràbia i de Sebà li oferiran presents. Li faran homenatge tots els reis, se li sotmetran tots els pobles”.

Tartessos
Tartessos


Eren realment tres?
Les Sagrades Escriptures tampoc no ens diuen que els Reis fossin tres. Al segle II el teòleg Orígens d’Alexandria interpretà que eren tres a partir dels tres regals que feren al nin Jesús: or -símbol de la seva condició reial-, encens –resina aromàtica, el fum de la qual puja fins al cel i, per tant, apel·la a la condició divina de l’infant- i la mirra –una goma que es feia servir en els enterraments i, per tant, recorda la seva condició humana.

L'adoració dels Reis d'Orient (Rubens)
L'adoració dels Reis d'Orient (Rubens)
 
Al segle V dC el papa Lleó I va ser qui establí que els Reis eren oficialment tres d’acord amb aquests tres regals, que serien l’origen de la cultura dels regals el 6 de gener, el dia de l’Epifania (“aparició” en grec), és a dir, de la presentació en societat del nin Jesús, després d’haver aconseguit sortejar la massacre dels Sants Innocents –el costum de regalar carbó per a les criatures que s’han portat malament provindria d’Itàlia.
 
Amb tot, els tres Reis també podrien representar les tres edats de l’home: Gaspar (joventut), Baltasar (maduresa) i Melcior (vellesa). El seu nom oficial apareix per primera vegada en un text apòcrif –és a dir, no canònic-, datat entre els segles IV i V. És l’Evangeli armeni de la infància. Hi surt Melkon (Melcior), rei dels perses, Baltasar, rei dels indis, i Gaspar, rei dels àrabs.

Els quatre Reis d'Orient
Els quatre Reis d'Orient
 
Hi podria haver hagut, però, un quart rei d’Orient anomenat Artaban. Qui popularitzà aquest personatge injustament oblidat va ser Henry van Dyke, un teòleg presbiterià nord-americà que el 1896 escrigué un conte nadalenc titulat The Other Wise Man (“L’altre Rei Savi”). Segons aquest relat, Artaban fou qui animà la resta de Reis a seguir l’estel de Betlem. S’endarrerí, però, per atendre un moribund. Aleshores els seus companys no l’esperaren i, un cop arribat a Betllem, Artaban fou fet pres pels soldats d’Herodes. Seria alliberat al cap de 33 anys, l’any de la mort de Jesús. El dia de la seva resurrecció una pedra li caigué al cap, provocant-li la mort.

L'adoració dels Reis d'Orient >(1628-1629, Rubens, Museo del Prado)(1628-1629, Rubens, Museo del Prado)"/>
L'adoració dels Reis d'Orient >(1628-1629, Rubens, Museo del Prado)
 
I d’on surten els camells?
Sant Mateu tampoc no ens diu res dels camells. És Sant Agustí (350-430) qui els anomena, basant-se en unes paraules del profeta Isaïes. Sant Agustí, tanmateix, concreta que més aviat serien dromedaris, més resistents i capaços de córrer grans distàncies.

El camell i el forat de l'agulla?
El camell i el forat de l'agulla?
 
En tot cas, els camells són uns animals molt evangèlics per culpa, però, d’una mala traducció. És famosa la cita de Sant Mateu: “És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu (Mt 19:24)”. Si miram el text grec original ens trobam la paraula κάμιλος (“corda”), que Sant Jeroni (circa 331/345-420), en la seva Vulgata (la traducció al llatí de la Bíblia), confongué amb κάμηλος (“camell”).
 
Era negre Baltasar?
La primera representació iconogràfica dels Reis d’Orient és un fris de l’església de San Apolinar Nuovo (Ràvenna), datat del segle VI. Curiosament no hi trobam cap rei negre. I és que Baltasar no seria negre fins al segle XVI. Aleshores es considerà que els tres Reis representaven les tres races que, d’acord amb la Bíblia, hi havia hagut en un primer moment a partir dels tres fills de Noè: Jàfet, Sem i Cam. Melcior representava l’Europa que havien ocupat els descendents de Jàfet; Gaspar, l’Àsia dels descendents de Sem; i Baltasar, l’Àfrica dels descendents de Cam.

Fris de l’església de San Apolinar Nuovo
Fris de l’església de San Apolinar Nuovo
 
On són enterrats els Reis?
Després d’adorar el nin Jesús, els Reis se n’haurien anat a l’Índia, on haurien estat batiats per l’apòstol Tomàs, el qual els féu bisbes. En morir després d’anys de predicació, haurien estat enterrats a Pèrsia. Segons la tradició, al segle IV santa Elena, mare de Constantí –l’emperador que el 313 legalitzà el cristianisme- ordenà cercar les restes dels Reis d’Orient. Un cop trobats, haurien anat a parar a un mausoleu fet a posta a Constantinoble.
 
Al segle VI, però, l’emperador bizantí hauria regalat el sarcòfag dels Reis d’Orient al bisbe de Milà. Al segle XII l’emperador germànic Barba-roja saquejà Milà i oferí el sarcòfag a l’arquebisbe de Colònia (Alemanya). Allà, al cap d’un segle, davant l’afluència de pelegrins, es decidí construir-hi una catedral que albergàs el reliquiari dels Reis d’Orient. Encara és hora que els facin una anàlisi d’ADN.

Sarcòfag dels Reis a la catedral de Colònia (Alemanya)
Sarcòfag dels Reis a la catedral de Colònia (Alemanya)
 
Avui nit de Reis, ens agradi o no aquesta història, no ens podem perdre la cavalcada de Ses Majestats, una tradició que només se celebra a Espanya des del segle XV i que més tard arribaria a República Dominicana. A la resta de països llatinoamericans no celebren la cavalcada, però sí la tradició dels regals el dia dels Reis –és el cas d’Uruguai.

La Befana italiana
A Itàlia, en comptes de Reis, tenen una bruixa que nom Befana, que ve d’Epifania, ja que  reparteix regals la vigília de l’Epifania. Segons la tradició, els Reis li havien demanat que l’acompanyassin a l’estable del nin Jesús, però ella s’hi negà. Després se’n penedí i els anà a cercar amb una bossa plena de dolços.

Befana
Qui porta els regals per Nadal a Europa?
Qui porta els regals per Nadal a Europa?


A Irlanda el dia dels Reis hi una una tradició masclista, el Nadal de les dones, el Nollaig na mBan. Mònica Planas ho explica en aquest article.

Aquí teniu un article de Mireia Rosich que parla sobre el regal d'una reina.

Si voleu conèixer més detalls sobre la història dels Reis d'Orient, mirau aquest vídeo de TV3.

En aquest article Jordi Llovet ofereix més informació sobre la història dels reis d'Orient.

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra parla sobre la mirra. I en aquest altre article Sierra dóna més informació sobre els reis d'Orient.

Articles relacionats:
Desitjos siderals
28 de desembre, quina innocentada de dia!
Els orígens del cristianisme
25 de desembre, la història d'una estafa
Nadal com a catarsi
-
 Rectificar és de reis
La mort de Déu?
Pare Noel o el triomf del màrqueting
- L'origen de la iconografia nadalenca

Imperi bizantí. L’edat d’or de Constantinoble

Extracte del reportatge publicat el novembre de 2011 a la revista Sàpiens (núm. 110)

L’imperi romà no s’acabà el 476 dC amb la caiguda de Roma a mans dels bàrbars. Sobrevisqué mil anys més gràcies a Constantinoble, que s’erigí a Orient en la seva successora. Aleshores, la romanitat s’expressà amb una nova llengua, el grec, i amb una nova senya d’identitat, la cristiandat. Sobre aquests elements es constituí l’esplenderós imperi bizantí, un dels imperis més productius de la fosca edat mitjana. 
 
L’imperi romà es partí en dos, de manera definitiva, el 395 dC amb la mort de l’emperador Teodosi. La part occidental passà a mans del seu fill petit Honori, d’onze anys; i la part oriental, a mans del fill gran, Arcadi. No era la primera vegada que, per governar un imperi tan extens, el poder era compartit i, a més, des de diferents punts estratègics. A principis de segle IV dC, el sistema de la tetrarquia havia imposat quatre emperadors, dos de principals –coneguts com a augusts- i dos de secundaris –coneguts com a cèsars. Aleshores l’august Maximià havia traslladat, per qüestions de seguretat, la capital de l’imperi occidental a Milà. Roma, la gloriosa ciutat eterna, ja no pintava res. Mentrestant, la capital de la part oriental elegida per l’altre august, Dioclecià, havia estat Nicomèdia, una ciutat de les costes del sud del Mar Negre.
 
A pesar d’aquest canvi de peces, amb la tetrarquia, la unitat de l’imperi no havia perillat. Diferent fou quan el poder tocà ser compartit per dos germans, els dos hereus de Teodosi. La part oriental que rebé Arcadi comptava des del 330 amb una nova capital, Constantinoble, que l’emperador Constantí havia aixecat, a l’estret del Bòsfor, entre el mar Màrmara i el mar Negre.
 
La capital de la part occidental, en mans d’Honori, també hagué de traslladar-se a un altre indret més protegit, Ravenna, a la costa adriàtica. En un principi no hi havia d’haver cap problema perquè els dos germans governessin en harmonia. Hi hagué, però, un detall del testament de Teodosi que no agradà gens a Arcadi. El seu pare havia nomenat com a cap dels exèrcits romans un bàrbar, Estilicó, el qual havia vist recompensada la seva lleialtat quedant també com a tutor, a Occident, d’Honori, menor d’edat. Arcadi no podia consentir que un estranger li fes els comptes a casa seva. És per això que no dubtà a pactar amb les tropes bàrbares del got Alaric perquè envaïssin la península itàlica en lloc de Constantinoble [...].

Per a més informació, també podeu escoltar els següents àudios del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicats a:

Cisma de l'església ortodoxa
Cisma de l'imperi
La crisi del segle III
Vespasià i Trajà
La caiguda de Constantinoble

Articles del web relacionats:
- Moscou, la tercera Roma

Aquí teniu la meva intervenció al programa Tots per Tots de Com Ràdio (24/11/2011) per parlar sobre Bizanci, la segona Roma.


Fídias, el protagonista de la primera selfie a l'antiga Grècia

La terra que ens va donar la paraula narcisista també era amant de les selfies. El primer autoretrat grec del qual tenim constància és de Fídias, l’escultor que a mitjan segle V aC coordinà les obres de l’imponent Partenó de l’acròpoli de la democràtica Atenes -els seus arquitectes foren Ictinos i Cal·lícrates.

Després de la victòria hel·lena sobre els perses a les Guerres Mèdiques, el santuari de Partenó s'erigí en un present a Atenea Parthenos (“Atena donzella”), la deessa protectora de la ciutat. L’edifici, amb tot, acabà convertint-se en tot un símbol propagandístic de la força civilitzadora de la capital de l’Àtica, “una escola per a tota Grècia”, en paraules de Pèricles. Així ho reflectien les seves mètopes. Els seus quatre costats són plenes de referències guerreres: la lluita dels déus contra els gegants (gigantomàquia), la dels lapites contra els centaures (centauromàquia), la dels grecs contra els troians (guerra de Troia) i la dels atenesos contra les amazones (amazonomàquia).

Mètopa del Partenó
Mètopa del Partenó

Aquests temes mitològics tenen el mateix denominador comú: la victòria de les forces de l’ordre i la raó (déus, lapites, grecs i atenesos). Era una clara referència a la recent victòria contra els perses o, el que és el mateix, el triomf de la civilització grega, representada per Atenes, contra la “barbàrie” oriental. Mai en cap altre edifici de Grècia no s’havien concentrat tantes connotacions nacionalistes i bèl·liques amb un llenguatge al·legòric.

Una selfie al costat d’Atena
A l’interior del temple, Fídias hi va construir una estàtua d’Atena de dotze metres d’altura, feta amb or i ivori. Segons algunes fonts històriques, l’escultor atenès no es pogué estar d’esculpir la seva pròpia imatge a l’escut de la deessa. Aleshores els seus enemics més envejosos aprofitaren l’ocasió per acusar-lo d’impietat. Perseguit per la justícia, Fídias optà per exiliar-se a Olímpia. Tanmateix, al santuari seu dels Jocs Olímpics continuaria fent gala del seu talent artístic. Hi erigí una altra monumental estàtua, la de Zeus, que seria considerada una de les set meravelles del món antic. Havent sortit escaldat d’Atenes, sembla que aquest cop Fídias va poder contenir la seva egolatria, de manera que evità fer-se una “selfie” amb la seva nova obra. Es creu que amb el temps aquesta fou traslladada a Constantinoble (l’actual Istanbul), on desapareixeria víctima de les flames.


Estàtua de Zeus a Olímpia
Estàtua de Zeus a Olímpia

L’estàtua d’Atena que Fídias esculpí al Partenó també desapareixeria arran d’un incendi. Al segle V dC el santuari de l’acròpoli es reconvertiria en una església bizantina. Al segle XV seria emprat com a una mesquita i 1687 volaria pels aires en ser bombardejat per les tropes venecianes, que sabien que els turcs l’utilitzaven com a polvorí. El 1802 l’ambaixador britànic lord Elgin es va emportar a Londres els famosos marbres del Partenó, que avui es conserven al British Museum. El 1894 un terratrèmol tornaria a malmetre aquest monument patrimoni de la humanitat.

Estàtua d'Atena
Estàtua d'Atena
 

La cultura catalana està molt vinculada amb l’Acròpolis. Al segle XIV, Pere III el Cerimoniós, el rei de la Corona d’Aragó, va exhibir la seva sensibilitat artística durant la seves campanyes militars a Atenes –des de 1303, sota el regnat de Jaume II, s’annexionaren els ducats d’Atenes i Neopàtria, que formaren part de la Corona fins el 1388.

El 1380 Pere III va ordenar que uns ballesters protegissin l'Acròpolis. Aleshores va assenyalar que aquell monument era “la pus richa joia qui al mont sia”. Aquesta frase forma part d’un text més extens descobert a principis del segle XIX per Antoni Rubió i Lluch. Des de 2011 es troba gravada en català, grec, anglès i castellà als peus de l’Acròpolis. Constitueix el primer elogi de les excel·lències arquitectòniques d’un edifici que havia estat oblidat durant molts de segles i objecte de nombrosos espolis. El seu valor compensa el mal record que els grecs conserven de la presència catalana per aquelles contrades.

Des de 1930, la ciutat nord-americana de Nashville (Tennessee) compta amb una reproducció del Partenó a escala real. L’edifici també conté l’antiga escultura d’Atena. Aquí la teniu.

A Amèrica es pot trobar una rèplica del Partenó grec: a Nashville
A Amèrica es pot trobar una rèplica del Partenó grec: a Nashville

En en el marc d'una exposició a la ciutat alemanya de Kassel, l'artista argentina Marta Minujín ha fet una recreació del Partenó amb més de cent mil llibres prohibits. Es tracta d'un homenatge a la democràcia, un símbol de resistència a la repressió política. En acabar l'exposició, els llibres seran donats a refugiats i a biblioteques públiques de tot Europa.

El Partenó dels llibres prohibits
El Partenó dels llibres prohibits

Columna amb llibres plastificats
Columna amb llibres plastificats

Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio. Parla sobre la construcció del Partenó.

I aquí teniu un vídeo molt bo del director franco-grec Costa Gavras que parla de les destruccions que ha patit el Partenó al llarg de la història:




Aquí teniu un fragment del programa "L'oblit del passat" dedicat a Atenes:




Articles del web relacionats:

Els museus de l'espoli

Universitats divertides

L’etimologia ens diu que la universitat ha de ser un espai per a la diversió. Ambdues paraules provenen del verb llatí uerto (“dirigir-se a”, “girar”). A Europa, el 1088 es creà la primera universitat, la italiana Bolonya, especialitzada en dret civil; d’aquí que l’última reforma universitària s’anomeni pla Bolonya. Tanmateix, la universitat de Constantinoble (actual Istanbul), fundada el 340 per Constanci II amb el nom de Πανδιδακτήριον (“ensenyament de totes les disciplines”), fou una de les primeres del món antic. La universitat de Bolonya s’erigiria oficialment en l’alma mater studiorum, és a dir, en la “mare nodridora de coneixements” –els romans ja es referien a Rea, deessa de l’agricultura i esposa de Saturn, com a alma mater.

A partir del segle XII, les millores en la producció agrícola propiciaren la reactivació del comerç i, amb ella, l’intercanvi d’idees i la repoblació de les ciutats, on una naixent burgesia aniria imprimint un important dinamisme social. Fou així com, al costat dels diferents gremis professionals, estudiants àvids de cultura, arribats de diferents indrets, s’agruparen al voltant d’unes associacions conegudes en un principi com a Studium generalis (“Estudi general”) o Universitas scholarium (“Comunitat universal d’escolars”) –en les llengües romàniques, el nom complet en llatí d’aquesta darrera expressió conservà només la primera paraula, de manera que quedà en universitat. La paraula deriva d’univers (“que gira de forma unitària”).
 
El mestre, que solia anar d’una ciutat a una altra, feia la lectio, la “lliçó”, és a dir, llegia un llibre i l’anava comentant, mentre els estudiants anaven prenent notes –en anglès, lecture (“conferència”) encara conserva aquest significat. Era habitual que la  lectio fos complementada amb la pràctica de la disputatio (“disputa”), que permetia als alumnes argumentar sobre un qüestió concreta. Cada mestre estava facultat (< facere, “fer”) per poder “fer”, impartir, la seva lectio – d’aquí el nom de facultat per referir-se a l’edifici d’una especialitat concreta de la universitat.

Tanta ebullició intel·lectual, que fixaria les bases de la futura revolució científica, féu augmentar el nombre de biblioteques, les quals, en alguns casos, arribaren a reunir més llibres que les monacals. La de Salamanca, és juntament amb la de Bolonya, Oxford i París, una de les universitats més antigues d’Europa. Fou creada el 1218. És famosa la màxima llatina: Quod natura non dat, Salamanca non praestat (“El que no concedeix la naturalesa, no ho atorga Salamanca”). Indica que no es pot donar intel·ligència a qui neix sense ella.

Quod natura non dat
Quod natura non dat
 
A part de ser un centre intel·lectual, a casa nostra la paraula universitat es féu servir en els primers temps del Regne de Mallorca (1276-1349) per designar la col·lectivitat d’habitants d’una ciutat o vila. També, però, es donà aquest nom als òrgans de gestió local, que segles més tard serien coneguts com a ajuntaments. El seu màxim representant seria un batle, paraula que deriva del llatí medieval bajŭlu (“bastaix”), que era el nom que rebia la persona encarregada de transportar coses de pes al coll –després el que duia al coll era el pes d’un ajuntament; en canvi, al Principat i a Castellà s’imposà alcalde, derivat de l’àrab al-qâḍī (“jutge”).
 
Altres derivats divertits
Etimològicament, divertir-se, amb la preposició di-, que indica separació, vol dir “girar-se en direccions oposades”, és a dir, “apartar-se del tema principal”. El llistat de derivats de uerto (“dirigir-se a”, “girar”) és extensíssim: divorci (cadascú es gira també en direccions oposades), aniversari (“any que gira”), adversari, revertir, revés, versàtil, advertir, revers, anvers, introvertit, extravertit, enrevessat, versió, aversió, malversar, versàtil, convers, vèrtebres (ossos que permeten l’articulació giratòria), controvèrsia,  subversiu, conversar, tergiversar (< tergum, “esquena”), divers, invertir, pervers, travessia o animadversió.
 
Antigament el vèrtex era la pedra al final del solc sobre la qual girava la junta de bous en llaurar la terra. Avui és també el punt més elevat del cap humà, i el pol al voltant del qual gira el cel, d’aquí que la vertical sigui la línia que cau directament des de dalt, és a dir, verticalment. I quan tenim vertigen tenim la sensació inquietant que tot gira al nostre voltant de manera vertiginosa.
 
Els versos també tenen un origen agrícola. En un principi eren els solcs que anava deixant l’arada. La denominació poètica de versos, en contraposició a la prosa –que s’escriu tot seguida, fins al final de la línia-, prové de la forma en què la tinta quedava sobre els papirs, a la manera que els bous deixen la terra llaurada. D’altra banda, prosa prové de pro +  versus, la qual cosa indica “moviment cap endavant”, fins al final. Durant l’edat mitjana varen sorgir els versicles per poder memoritzar millor. Així un text tan extens com la Bíblia se subdividí en capítols, és a dir, en petits versicles.
 
En castellà, uerto (“dirigir-se a”, “girar”) també ha donat paraules molt genuïnes. La “basura” (< versura) és allò que es llança al “vertedero”. Una persona entremaliada és “traviesa” ( < transversus). D’altra banda, per culpa de l’anglès, la preposició versus (participi de uerto) ens ha arribat amb un significat diferent. En lloc d’indicar direcció, d’acord amb el seu ètim llatí, indica rivalitat: Barça versus Madrid. En aquest cas, hem de suposar que si et dirigeixes cap a una persona hi vas amb males intencions. Tot plegat és ben divertit!

Orígens dels títols i les insígnies papals

Reproducció parcial d’un article de Lluís Busquets publicat al Diari de Girona.

El títol original del papa és el de bisbe (επίσκοπος =’vigilant’) de Roma, testimoniat des del segle II. La paraula papa prové del terme grec πάππας que significa “pare”, mot usat per designar els bisbes de l’Àsia Menor primer i, després, a tots els bisbes, en especial els metropolitans i els de diòcesis de gran importància. La primera vegada que s’empra aquesta expressió per al bisbe de Roma  és en una carta de Cirici de finals  del segle IV i només a partir del segle VI es va anar restringint al bisbe de Roma. Caldrà esperar al segle XI, exactament al 1076, quan Gregori VII el va exigir per a l’ús exclusiu del bisbe romà i dels seus successors, afegint-hi el qualificatiu de Sant (Papa Sant o Sant Pare). Avui hi ha una elucubració afegida: PAPA seria l’acrònim llatí de Petri Apostoli Potestatem Accipiens (“El qui accepta la potestat de Pere Apòstol”). Com diuen els italians: Se non é vero, è ben trovato (“encara que no és veritat, ben trobat és!”).

Pontífex i vicari
Quan l’emperador Constantí canvià la seu del govern de Roma a Constantinoble l’any 330, el bisbe de Roma  omplí, en realitat, el buit de poder a Occident i va començar d’assumir aleshores el títol pagà imperial de Pontífex Màxim de l’Església. En l’antiguitat romana, el “pontífex” (‘fer el pont’) era el funcionari que tenia cura del pont amb barcasses sobre el riu Tíber; després arribà a ser un càrrec sacerdotal de l’Imperi (“fer el pont” s’entenia entre els déu i la humanitat), el qual va ser assumit pels emperadors a partir d’August. Quan l’emperador Gracià el Jove (359-383) hi renunciï, el bisbe de Roma n’assumirà el títol en exclusiva. No deixa de ser paradoxal que el títol passés del paganisme al catolicisme. Al segle XIII el papa Innocenci III (1198-1216) s’afegiria un nou títol: Vicari de Crist. Aquesta paraula, que significa “suplent”, deriva del llatí vicis (“intercanvi”), mot que trobam en paraules com “vicepresident” o “vicissitud”.

Altres títols papals
D’altres títols, a banda de Sobirà de l’Estat de la Ciutat del Vaticà (cosa que li permet ser rebut com a Cap d’Estat arreu)  han estat Successor del Príncep dels Apòstols, Príncep dels Bisbes, Pastor del ramat de Crist o Patriarca d’Occident (títol al qual Benet XVI renuncià el 2006). Més fortuna ha fet el  títol de  Servus Servorum Dei (“Servent dels servents de Déu”), el qual provindria de Gregori el Gran, que s’atribuí a si mateix un títol humil no pas per ganes sinó per contrastar-lo  amb el de Bisbe universal que s’atorgava el Patriarca de Constantinoble.

Insígnies papals
El barret papal, conegut com a tiara papal, barret petit (solideu), l’anell del Pescadorcadira o soli papal, mantell o pal·li papal, creu papal (bastó coronat amb un crucifix), escut papal.

Esquema de la indumentària papal

Aquí teniu un article dels Palpati, servidors que tocaven els testicles als papes per assegurar-se que eren homes.

També podeu consultar l'entrada d'aquest web titula L'origen vaticà de la nostàlgia.

Amb motiu de la proclamació del papa Francesc, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (16/03/2013) per parlar sobre etimologies vaticanes.

“Tots som grecs a l’exili”

L'escriptor argentí Jorge Luís Borges (1899-1986) ja ho va dir: «Tots som grecs a l'exili». No debades, el pòsit grec en la nostra llengua i cultura és enorme. Així, seguint la màxima de l’oracle de Delfos γνῶθι σεαυτόν (“coneix-te a tu mateix”), podem dir que el grec ens ajuda a conèixer-nos una mica millor. “Qui perd els orígens perd la identitat”, resa un famós aforisme. També, però, hem de fer cas al quart manament: “Honraràs el pare i la mare”. En aquest cas, Roma seria el pare cultural d’Occident, i Grècia, la mare.

Durant l’edat mitjana, en caure l’Imperi Romà d’Occident (476), el llatí es continuà emprant en els seus antics territoris. El grec, en canvi, només es parlava a la part oriental, a l’imperi bizantí, que tingué per capital Constantinoble. Així, als monestirs de l’Europa occidental era habitual trobar manuscrits amb l’anotació Graecum est, non legitur (“És grec; no es llegeix”). I d’aquesta expressió nasqué en anglès That’s Greek to me -nosaltres, en canvi, deim «això em sona a xinès».

A Anglaterra aquesta expressió es féu molt popular amb l'obra de teatre «Juli Cèsar», de Shakespeare. Hi apareixia un conspirador preguntant a un altre què havia dit Ciceró i aquest li contestava que no l'havia entès gens perquè «pel que fa a mi, allò estava en grec». L'equivalent francès de That’s Greek to me és C’est du grec pour moi. Als alemanys, en canvi, allò rar els sona a espanyol: Das kommt mir Spanisch vor.

Alfabet grec
Alfabet grec

No seria fins al segle XV quan Occident començà a aprendre la llengua d’Homer gràcies als erudits bizantins expulsats de Constantinoble el 1453 arran de l’ocupació turca. Molts d’ells ensenyaren a la refundada Acadèmia Platònica de la Florència dels Médici.
 
Tot i que es calcula que un 8% del nostre vocabulari és d’origen grec, la seva presència és bastant més àmplia. I és que molts hel·lenismes ens han arribat indirectament a través del llatí. Uns foren adoptats en la mateixa època de la romanització. Són noms pertanyents a tota mena de camps:
  • Elements físics: hora, aire, esfera.
  • Món animal: salamandra, perdiu, dofí, pop, cranc, ostra, perdiu, balena, camell, dromedari, cocodril, estruç, hipopòtam, camaleó, lleopard, rinoceront, tortuga.
  • Objectes diversos: rellotge, guix, oli, cullera, espasa, ampolla, corda, pedaç, prestatge, sandàlia.
  • Plantes: gerani, narcís, plàtan.
  • Persona: braç, talent, llàgrima, caràcter.
  • Altres: governar, ostra, galera, oliva, bany, orfe meló o delta (la desembocadura d’un riu, com la del Nil, agafa aquest nom  de la quarta lletra de l’alfabet grec, de forma triangular).
  • Cultismes, és a dir, mots agafats directament del grec, com història, filosofia, crònica, música, teatre, esquema, zona, poeta.
El grec inunda tots els centres educatius
El grec inunda tots els centres educatius

El llatí també adoptà molts hel·lenismes a través del cristianisme, atès que el grec fou la llengua de cultura dels primers cristians. En són un exemple Bíblia, evangeli, paraula, paradís, màrtir, diaca, monjo, batejar, apòstol, calze, església, parròquia, litúrgia, cementiri, àngel, diable, etcètera. La paraula senderi, sinònim de discerniment –present en la dita “aquell no té seny ni senderi”- també és un hel·lenisme d’encunyació cristiana. Deriva de συντερέω (“observar”) i aquest alhora de τηρέω (“vetlar”, “guardar”).
 
Un bon nombre de mots grecs provenen també de l’intercanvi que va suposar l’expansió de la Corona d’Aragó per la Mediterrània. Són mots relacionats sobretot amb el vocabulari marítim que ens han arribat a través de l’italià: xusma, proa, calaix, escull, galera, ormeig (<ὁρμίζω, “tirar l’àncora”), prestatge o xarxa. Per mitjà del grec, la cultura egípcia també ens ha transmès termes com papir o piràmide.

Antics dialectes grecs
Antics dialectes grecs
 
El grec continua sent actualment una font per a la creació de paraules noves, els neologismes, normalment elements científics o tècnics. Aquesta pràctica s’inicià al segle XVIII, a França, amb la Il·lustració que considerava el grec, però també el llatí, una llengua d’alta cultura. Després, els anglosaxons agafarien el relleu en l’encunyació de nous termes a partir de les llengües clàssiques.
 
En la medicina trobem moltes paraules d’origen grec gràcies a Hipòcrates, considerat el pare de la medicina. Nascut al segle V aC a l’illa egea de Cos, va ser el primer a desposseir aquesta disciplina del seu antic caràcter religiós. Considerava que les malalties ja no podien ser interpretades com a càstigs divins ni podien ser curades per mitjà de cap ritual. La seva tasca investigadora el portà a crear paraules com diagnòstic (δια + γιγνώσκω, “el coneixement a través de”), patologia (παθος + λογος, “estudi dels sofriments”), símptoma (συν + πίπτω, “elements que cauen a la vegada”) o pronòstic (προ + γιγνώσκω, “coneixement anticipat”).

Hipòcrates, el pare de la medicina
Hipòcrates, el pare de la medicina
 
En època moderna, quan la medicina anà fent nous descobriments, es continuaren creant termes a partir del grec, però també del llatí. Va ser així com sorgiren paraules com síndrome (συν + δρόμος, “córrer conjuntament”), anorèxia (ἀ + ορεξις, “sense gana”), anestèsia (ἀ + αἵσθησις, “manca de percepció, sensibilitat”) o al·lèrgia (αλλος + εργον, “una altra reacció”). Curiosament un dels tecnicismes mèdics més coneguts –quiròfan- és d’encunyació espanyola. Compost per les paraules gregues χερ (“mà”) y φανς (“visible”), va ser creat al 1892 pel doctor Andrés del Busto, de l’Hospital de San Carlos de Madrid. Amb ell batejà el primer centre d’Espanya que permetia als estudiants presenciar directament les intervencions dels cirurgians. El tecnicisme, però, no s’arribà a normalitzar del tot en altres llengües. En anglès utilitzen en el seu lloc l’expressió operating room; en portuguès, sala de operações, similar al salle d'opérations francès; i en alemany, Operationsraum. Amb la creació de nous termes, la medicina continua el seu curs. 
 
El mecanisme de creació de nova terminologia científica a partir del grec clàssic és inexhaurible i d’abast universal. Neologismes grecs són ecologia (οἶκος “casa”+λόγος “tractat”),  dinosauri (δεινός, “terrible” + σαῦρος, “sargatana”), cromosoma (χρῶμα “color” + σῶμα ” cos”). En molts casos es tracta de paraules compostes. Els neologismes formats a partir d’elements de diferents llengües reben el nom d’híbrids. Es diuen així perquè des del punt de vista lingüístic són aberracions. No debades, híbrid prové d’ ὕβρις (“supèrbia”, “injúria”). Inicialment, es tractava d’un terme que s’aplicava a aquell animal procreat per pares de distinta espècie, com si fos una injúria o ofensa contra la naturalesa pròpia de les espècies originàries. En l’àmbit lingüístics, híbrids grecollatins serien mots com televisió (τήλοῦ, “lluny” + visio, “visió”) o automòbil (ἀυτος, “un mateix” + movilis, -e, “mòbil”). També tenim híbrids amb llengües modernes, com ara megabyte, amb segon compost de l’anglès.

La utilitat del grec
La utilitat del grec

És curiós com les paraules d'origen grec sovint són considerades més nobles o fines que les de procedència llatina. Així, alguns prefereixen emprar el terme grec eucaristia (ευ, “bo” + χάρις, “gràcia”, “servei”) en comptes del llatí missa (< mitto, “enviar”); prefereixen anar a l'oftalmòleg (ὀφθαλμός, “ull” + λόγος, “estudi”) en lloc de l'oculista (< oculus); o al podòleg (πούς, ποδός, “peu”) en lloc del callista (< callum, “durícia”) o del pedicur (< pes, pedis “peu” + cura, “atenció”).

Aquesta importància que desprèn el grec explica la seva omnímode presència en marques comercials. En són un exemple la roba esportiva Nike (“victòria” en grec) o Kappa (lletra número deu de l’alfabet grec); la màquina d’escriure Olympia (en al·lusió a l’Olimp, la muntaya on habitaven els déu); el model de cotxe i revista d'història Clío (antigament musa de la història), els camions Pegàs (que suggereix rapidesa com el cavall alat de Perseu); el detergent Àiax (l’heroi més fort de la guerra de Troia, després d’Aquil·les) o la llibreria d’Internet Amazon (que agafa el nom de les amazones, antigues dones guerreres). D'altra banda, molts noms de persona també són d'origen grec. És el cas d'Andreu, Alexandre, Àngel, Catalina, Esteve, Felip, Irene, Jordi o Sofia. I n'hi ha d'estranys com Pancraci, Eulàlia, Eulogi o Anastàsia. Queda clar, doncs, que el grec és el nostre pa de cada dia. Milers de paraules ens recorden cada dia els nostres orígens hel·lens.

Paraula de Nietzche
Paraula de Nietzsche

 

El grec, més que una llengua morta, és una llengua fèrtil. Ho assegura Andrea Marcolongo, una professora italiana de grec, autora del llibre La lengua de los dioses. Nueve razones para amar el griego (Taurus, 2017). Al diari “El País” (10/10/2017) feia la següent reflexió:

“[...] A mi m’agrada més fer la distinció entre llengües fèrtils i infèrtils, i el grec és una llengua molt fèrtil que serveix per a crear paraules noves. Malgrat pensem que avui no té cap utilitat, és un idioma que està present en el nostre dia a dia. Per exemple, cada vegada que utilitzam la paraula xenofòbia. Xenos és estranger i fobia és por; per tant, xenofòbia és la por a l’estranger, un terme grec que s’encunyà al segle XX. De fet, els grecs mai no haurien utilitzat així aquesta paraula, ja que xenia, d’on deriva xenos, significa hospitalitat, un dels valors fonamentals a l’antiga Grècia”.

Aquí teniu un llistat dels principals ètims grecs.

Aquí teniu un poema del poeta uruguaià Mario Benedetti (1920-2009) titulat “Lenguas muertas”:

Las trajinadas lenguas muertas
no son tan sólo griego antiguo
latín y sánscrito y sumerio
son asimismo lenguas muertas
o casi muertas / pero nuevas/
el fingimiento el ditirambo
la demagogia el subterfugio
el fanatismo los agüeros
las viejas lenguas eran vivas
cuando vibraban en la gente
y eran el habla del esclavo
del campesino y del apóstol
del artesano y de la puta
las viejas lenguas se murieron
de aburrimiento y de pudor
al recalar en falsos mitos
y amontonarse en los sermones
y sin embargo si les damos
otra vigencia/ otro destino
otro sabor / las lenguas muertas
pueden cambiar de signo y pueden
resucitar al tercer día.


Sobre com els grecs canviaren el món, aquí teniu un interessant vídeo de Discovery Max.

Aquí teniu un treball de recerca món clàssic i anuncis de televisió. Aquí en teniu més. I aquí més.

En aquest enllaç trobareu paraules amb arrel grega. En aquest altre enllaç trobareu paraules de l'àmbit científic d'origen grec. I en aquest web també hi ha molt de material sobre etimologia.

En aquest altre enllaç també trobareu informació sobre la creació del llenguatge científic a partir del grec.

Aquí teniu una entrevista aAndrea Marcolongo, estudiosa del grec clàssic.

Aquí teniu un vídeo d'homenatge a Grècia fet per un grup d'alumnes de Múrcia, titulat "Gracias Grecia":



Aquí teniu la famosa escena del professor de grec de la pel·lícula "Amarcord":

Aquí teniu una famosa escena de la pel·lícula "La meva gran boda grega", on el pare de la família parla sobre l'omnipotència etimològica grega:


En aquest vídeo del programa Món324 de TV3 trobareu un recorregut etimològic del vocabulari polític que hem heretat de Grècia.

Aquí teniu un documental de Pedro Olalla titulat "Por qué Grecia?"


Aquí teniu un capítol del programa "karakia" dedicat a la comunitat grega a Catalunya:




I aquí teniu un homenatge a Grècia, de la mà de Lluís Llach, "Vaixell de Grècia":


Aquest altre article meu parla sobre la importància del llatí a les nostres vides. Es titula "Menys llatí i més esport".

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px