Banner Top

Per què Roma és la seu de la cristiandat?

L’any 64, en temps de Neró, durant la primera persecució contra els cristians, moria a Roma l’apòstol Pere. Això dotà el caput mundi d’un simbolisme especial. Segons l’Evangeli de sant Mateu (16, 18),  Jesús havia adreçat les següents paraules a qui abans es deia Simó: “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva comunitat. A tu et donaré les claus del Regne dels cels [...]”.

Martirio di San Pietro September 2015 1a

Crucifixió de Sant Pere (Caravaggio, 1601)

Constantí, l’emperador que el 313 legalizà el cristianisme amb el famós Edicte de Milà, tingué molt present aquest paràgraf.  El 324, donant per bo un rumor que afirmava que Pere havia estat enterrat a l’Ager Vaticanus (“camp del Vaticà”), hi féu erigir una basílica que portaria el nom de l’apòstol. També hi ordenà construir el palau de Laterà, la primera residència oficial dels bisbes romans -es creu que Vaticà prové del llatí vates (“endeví”) perquè antigament en aquella zona hi havia un oracle d’origen etrusc.

Malgrat que el 330 Constantí traslladà la capital de l’imperi a Constantinoble, Roma confirmaria el seu paper de Santa Seu amb el concili de Sàrdica del 342/343. Allà es concedí al bisbe romà el títol de primus inter pares (“primer entre els seus iguals”). Tanmateix, la seva primacia eclesiàstica no es consolidaria definitivament fins al segle VIII.

Bust de Constantí al Museu Capitolí
Bust de Constantí al Museu Capitolí
 
La donació de Constantí
El 754 el pontífex Esteve II s’alià amb el rei dels francs Pipí el Breu. Amb aquesta maniobra s’assegurava comptar amb un estat propi, els Estats Pontificis, a la zona central de la península itàlica. Per dotar d’una base jurídica aquests dominis –que s’enfortirien amb el fill de Pipí, Carlemany-, a finals del mateix segle VIII l’Església s’inventà un document, la donació de Constantí.

Mapa dels Estats Pontificis vers 1700
Mapa dels Estats Pontificis vers 1700
 
Aquest escrit estipulava que l’esmentat emperador, en traslladar la seu de l’imperi a Constantinoble, no només hauria reconegut el bisbe de Roma com el màxim sobirà de Déu a la terra, sinó que també li hauria fet entrega dels territoris que conformaven l’imperi romà d’Occident.
 
Segons la tradició, Constantí hauria fet aquesta donació al bisbe Silvestre I (314-335) després d’haver-lo curat de la lepra. Al segle XV, durant el Renaixement, l’humanista italià Lorenzo Valla demostraria la falsedat del document després d’una àrdua tasca detectivesca. L’Església, però, no admetria l’escàndol fins a finals del segle XIX.

El dit de Constantí (Museu del Capitoli)
El dit de Constantí (Museu del Capitoli)

 

Roma locuta, causa finita
Com a seu de la cristiandat que és, el que diu el Vaticà va a missa. Així ho reflecteix la famosa frase llatina atribuïda a Sant Agustí d’Hipona (segle IV dC): Roma locuta, causa finita (“Un cop ha parlat Roma, la polèmica s’ha acabat”). Amb ella volia fer callar els pelagians, que no defensaven la mateixa doctrina que ell, que comptava amb el vistiplau de Roma. Agustí creia que l’ésser humà, incapaç d’escollir el bé per si mateix, necessitava de la gràcia divina. Els pelagians, en canvi, creien que l’ésser humà tenia prou capacitat per si sol per evitar el mal i fer el bé.

Una altra cita religiosa relacionada amb Roma és Cum Romae fueritis, Romano vivite more (“Quan a Roma vsa, viu segons el costum romà”). En castellà l’expressió és Donde fueres, haz lo que vieres”, i en català “Allà on vas, fes com veuràs” o “Cada terra fa sa guerra”.

El llatinisme va ser pronunciat al segle IV dC per Ambrosi de Milà, considerat un altre dels pares de l’Església. Ambrosi, però, no pretenia donar consells sobre com havien de comportar-se els ciutadans a l’hora de viatjar a Roma. Originalment la utilitzà per adoctrinar els fidels i indicar-los quina era la manera de seguir els postulats de l’Església romana per damunt de l’arrianisme, doctrina sorgida en aquella mateixa època i que negava la divinitat de Crist. Tanmateix, avui el succedani romànic de Cum Romae fueritis, Romano vivite, lluny de la seva finalitat religiosa, anima a adaptar-se als hàbits del país o l’entorn on ens trobam.

Guàrdia Suïssa
Al segle VIII el Vaticà comptà amb un estat propi, els Estats Pontificis. El seu artífex va ser Pipí, el rei dels francs. Al segle XVI aquests Estats foren ampliats per Juli II (1503-1513), conegut com el “papa guerrer” pel seu geni militar. Per poder-se defensar millor, al 1506 el summe pontífex va crear el seu propi exèrcit amb 150 soldats procedents de Suïssa, considerats els millors mercenaris de l’època.

guardia

Guàrdia suïssa

Avui la Guàrdia Suïssa del Vaticà és l’exèrcit més antic –amb més de 500 anys d’existència- i el més petit del món, amb uns cent soldats. Tots ells han de complir una sèrie de requisits: ser suís, catòlic, tenir entre 18 i 25 anys, no estar casat i prestar servei durant dos anys amb el compromís de per vida de no revelar cap informació de la Santa Seu. 

Aquests mercenaris es caracteritzen pels colors llampants dels seus uniformes. La seva autoria és atribuïda falsament a Miquel Àngel. La veritat històrica, però, és una altra. Les seves franges grogues i blaves són els colors de la família Della Rovere, la família del papa Juli II. Després, el seu successor, Lleó X (1513-1521), hi introduiria el color vermell, propi de la seva dinastia, la dels Medici.

Ciutat del Vaticà
Els Estats Pontificis varen desaparèixer a mitjan segle XIX amb l’esclat del nacionalisme italià. Aquell moviment, amb un fort component laic i revolucionari, va accelerar la unificació d’Itàlia. El 1870 es produïa l’entrada del rei Víctor Manuel II de Savoia a l’últim bastió papal, Roma. Aleshores Pius IX va decidir abandonar la seva residència del Quirinal per tancar-se rere els murs del Vaticà. Les noves autoritats italianes varen declarar extingits els antics territoris pontificis. Amb tot, mai no arribaren a entrar als palaus vaticans i varen mantenir el tractament de sobirà -i la guàrdia personal- del Papa.

Pius IX i els seus successors, “empresonats” al Vaticà, es resistiren a acceptar la nova realitat política italiana i la pèrdua de les seves possessions. La coneguda com a qüestió romana es va resoldre l’11 de febrer de 1929. El primer ministre italià, Benito Mussolini, en representació del rei Víctor Manuel III, i el cardenal Pietro Gasparri, en nom del papa Pius XII, signaren els pactes de Laterà. Amb aquell document es creava el minúscul Estat de la Ciutat del Vaticà (SCV), al voltant de la basílica de Sant Pere. Als ulls del món, la Santa Seu s’assegurava així la seva independència espiritual respecte al govern italià.

Avui la Ciutat del Vaticà és l’estat més petit del món, amb 44 hectàrees. Hi resideixen 800 persones, 450 de les quals tenen la ciutadania. Comptà amb dues llengües oficials: el llatí i l’italià.

Aquí teniu un reportatge interessant del diari Ara sobre els 90 anys del singular microestat Vaticà.

Amb motiu de la proclamació del papa Francesc, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (16/03/2013) per parlar sobre etimologies vaticanes:




En aquest enllaç trobareu més informació sobre el Vaticà.

Articles del web relacionats:
- Fumata blanca, la història del consens papal
- Orígens dels títols i les insígnies papals
- Per què som cristians?
- L'esplendorosa Roma del Cinquecento
- El nepotisme i els Papes
- Quo vadis?

Màrtirs cristians

Els primers cristians que moriren defensant la seva fe varen ser coneguts com a màrtirs. La paraula prové del grec μαρτυρέω (“ser testimoni de”). El primer màrtir del cristianisme fou Sant Esteve (Στέφανος, “corona”), nascut un 26 de desembre del segle I dC. Ell, de fet, obrava com a diaca ( < διακονέω, “servir”), és a dir, ajudava els apòstols en la seva tasca evangelitzadora. A Jerusalem s’encarregava principalment de consolar les vídues cristianes i de repartir-los les almoines. Això, però, aixecà les enveges dels jueus, els quals, furiosos, el varen acusar de blasfemar contra Déu i contra Moisès. 
 
Davant del Sanedrí (consell suprem dels jueus), Sant Esteve féu una defensa tan abrandada del seu proïsme que acabà essent apedregat per una turba exaltada. Després de la mort de Crist, aquesta lapidació plena d’ira seria l’inici de l’antijudaisme dels cristians.

Lapidació, per Rembrandt, 1625 (Lió, Musée des beaux-arts)
Lapidació de Sant Esteve, per Rembrandt, 1625 (Lió, Musée des beaux-arts)
 
Els primers professors
Persones com Sant Esteve s’erigiren en autèntics herois de la fe. La seva figura resultà decisiva en la tasca de captació de nous adeptes. Com diria Tertulià, “la sang dels màrtirs es convertí en llavor de nous cristians”. Aquests primers màrtirs també foren coneguts com a professors, derivat del verb profiteor (“manifestar”), ja que no s’amagaven de declarar públicament la seva fe –amb el temps, el terme passà a designar la persona entesa en qualsevol altra àrea del saber.
 
El primer acarnissament institucional dels seguidors de Jesús arribà de la mà de l’emperador Neró. L’any 64 els acusà de l’incendi que durant sis dies destruí bona part de la ciutat de Roma. L’historiador romà Tàcit, a pesar de la seva manifesta antipatia envers la nova fe, no s’està de criticar el funest tracte que reberen aquells primers cristians. Així ho escrigué vers el 115 dC en la seva obra Annals:
 
“Neró no en va tenir prou matant-los, sinó que hi va afegir la burla; embolicats en pells d’animals, foren trossejats pels gossos, crucificats o cremats vius, i alguns serviren de torxes enceses durant la nit. Neró va oferir els seus jardins per a aquest tipus d’espectacle […]”.
 
Suposadament, en aquesta primera persecució moririen dos dels màxims líders del cristianisme, Pau i Pere – des de l’any 42 la mà dreta de Jesús, considerat el primer dels apòstols, es trobava al caput mundi (“capital del món”) en missió evangelitzadora.

Neró, observant les torxes humanes dels cristians
Neró, observant les torxes humanes dels cristians
 
Les primeres esglésies
En la seva obra, Tàcit diu que els seguidors de Jesús eren acusats de cometre moltes “abominacions”. Aquestes, però, es basaven en males interpretacions. Els primers cristians es reunien en assemblees anomenades ἐκκλησιαι, terme derivat de καλέω (“cridar”) . Amb el temps, les esglésies passarien a designar la totalitat de la comunitat cristiana i, posteriorment, la seva estructura organitzativa.
 
Εn aquestes reunions se solien fer àpats col·lectius coneguts com a àgapes, paraula derivada del verb ἀγαπάω (“estimar”). L’hermetisme que les presidia havia donat peu a rumors de tota mena. Es deia que practicaven l’incest (per l’abraçada de pau “entre germans i germanes”) o que sacrificaven nins al seu déu (ja que menjaven ritualment “el cos i la sang del Fill”). Fou així com, en la societat romana, anà creixent un sentiment anticristià, que emperadors com Neró no dubtaren a utilitzar com a boc expiatori.

Fidels fins a la mort Christianæ ad Leones (Cristians als lleons), per Herbert Gustave Schmalz.
Fidels fins a la mort Christianæ ad Leones (Cristians als lleons), per Herbert Gustave Schmalz.

Els cristians es negaven a adorar no només la figura de l’emperador –l’únic vincle d’unió d’un imperi tan extens-, sinó també els déus oficials del panteó. Això, segons marcava la religió romana, posava en perill la convivència ja que la venjança divina podia ser terrible. D’aquesta manera, davant qualsevol desgràcia, es donà la culpa als cristians, tal com relata al segle III Tertulià en el seu Apologètic:
 
“Si el Tíber es desborda, si el Nil surt de mare, si el cel no dona aigua, si la terra tremola […], de seguida sorgeixen per tot els crits: la culpa és dels cristians”.
 
La religió, però, no fou l’únic punt de fricció. Els cristians defensaven l’amor fratern (“estimeu-vos els uns als altres”) i la igualtat de tots els homes, inclosos els esclaus. Aquests postulats xocaven frontalment amb una societat que basava gran part del seu poder polític i econòmic en les conquestes bèl·liques i el treball no remunerat dels esclaus.

El tigre s'apropa als màrtirs (Philippe Jacques)
El tigre s'apropa als màrtirs (Philippe Jacques)
 
Després de Neró, la persecució dels cristians començà a fer-se sistemàtica amb Trajà (98 - 117). Ni tan sols emperadors amb fama d’il·lustrats, com Marc Aureli (161-180), no pogueren contenir la seva aversió cap als ja avorrits seguidors de Crist –per justificar la seva eliminació féu escriure al filòsof Cels un al·legat contra ells.

Catacumbes
Els primers cristians anomenaven el seus llocs d’enterrament cementiri (< κεῖμαι, “jeure”). No debades, aquest era el lloc on, segons ells, descansaven a l’espera de la resurrecció –abans de la difusió de cristianisme era més habitual la paraula grega necròpolis (“ciutat, πόλις,  dels morts, νεκρός”).

Seguint la llei romana que prohibia els enterraments a l'interior de les ciutats, els primers cementiris cristians foren construïts sota terra, en unes cavitats que durant l’edat mitjana foren conegudes com a catacumbes, d’etimologia incerta (alguns la fan derivar de κατά, “a baix”, + τύμβος, “tomba”). Tenien bastants quilòmetres de longitud i diversos pisos superposats.

Catacumbes a Roma
Catacumbes a Roma


Donat que hi foren enterrats molts de màrtirs, les catacumbes no trigaren a convertir-se en llocs de veneració. Gràcies a les novel·les històriques i al cinema de Hollywood dels anys 60, les catacumbes són conegudes popularment com el lloc on els primers cristians mantenien reunions secretes per escapar del control de les autoritats. Amb tot, això no era possible ja que a Roma, en el moment de les persecucions, encara no hi havia prou catacumbes i, en tot cas, la seva ubicació era coneguda per tots els habitants de la ciutat. A més, no eren el millor lloc per amagar-se d’una persecució. No debades, per dins eren un laberint i només tenien un parell d’entrades; per tant, es podien bloquejar molt fàcilment pels soldats si els volien capturar.

Edicte de Milà
Tanmateix, en pocs anys, el cristianisme passaria de ser una secta perseguida a ser la religió preferida pel poder imperial. La darrera incursió contra ells, i la més violenta, va ser el 303, en temps de Dioclecià. El 311, però, l’emperador Galeri, a través de l’Edicte de Tolerància de Nicomèdia, posava fi a les persecucions a les províncies orientals de l’imperi. I dos anys més tard, el 313, Linici, emperador d’Orient, i Constantí el Gran, emperador d’Occident, es trobaven a Milà i, amb el conegut Edicte de Milà, acordaven estendre les mesures de tolerància a la part occidental.
 
Les raons d’aquestes dues mesures no són gens clares. S’ha de tenir en compte que el nombre de cristians en aquella època només oscil·lava entre un cinc i un deu per cent de la població total de l’imperi, estimada en 70 milions de persones.

Martirs en temps de Neró (Eugene, Romain)
Màrtirs en temps de Neró (Eugene, Romain)

Segons una antiga llegenda cristiana interessada, l’Edicte de Milà fou fruit d’una revelació divina que tingué Constantí. Amb tot, alguns historiadors són de l’opinió que la seva vertadera intenció era substituir la decadent religió tradicional, basada en el culte a múltiples divinitats, per una fe forta capaç de proporcionar la cohesió ideològica que l’imperi necessitava. També és possible que, supersticiós de mena com la majoria dels militars, Constantí tractàs de complaure tots els déus perquè cap d’ells el perjudiqués.

L’Edicte de Milà, però, no només garantí la llibertat de culte. A part de dedicar-los un dia al seu déu -diumenge (< dies dominicus “dia del Senyor”), dedicat antigament al Sol-, el document també atorgà als cristians tota una sèrie de privilegis: possibilitat d’obtenir herències d’antics màrtirs, devolució de béns confiscats o exempció del pagament d’impostos per a alguns membres del clergat.

Paràboles, la revolució comunicativa
Fou en aquesta època quan començà a multiplicar-se el nombre de cristians. Part de l’èxit de la nova religió radicava en la nova dimensió comunicativa que atorgava a la paraula. No debades, el llenguatge cristià, carregat de paràboles, no només serví per transmetre un missatge, sinó també per representar imatges, despertar sensacions i fer els oients protagonistes del discurs. 

El poder d’atracció del discurs cristià es féu evident tant entre les classes baixes com entre les altes i entre les mateixes files de l’exèrcit. Per a molts, la doctrina de Jesús era vista no només com un consol espiritual davant la pobresa, sinó també davant la resta de mals del món. A més, el model de salvació que oferia era molt més interessant que el de les religions paganes. No eren necessaris complexos rituals d’iniciació que s’havien de repetir cada cert temps. Un altre al·licient fou la proximitat del Déu cristià, amb qui es podia tenir una relació personal. I com a novetat, aquesta religió també s’obria a les dones -algunes d’elles arribaren a presidir comunitats cristianes, un paper que després perdrien en el si de l’Església.

El triomf de la fe Eugene Romain Thirion (1839–1910)
                                               El triomf de la fe Eugene Romain Thirion (1839–1910)

El 380, seixanta-set anys després de l’edicte de Milà, l’emperador Teodosi, d’origen hispà, convertí el cristianisme en la religió oficial de l’imperi amb l’Edicte de Tessalònica. Aviat, els antics cultes foren perseguits i es mantingueren únicament a les zones rurals en mans dels pagani (“agricultors”) –d’aquí que aquests cultes rebessin el nom de pagans.


Aquí teniu una escena del calvari que patiren els primers cristians:




Amb motiu del dia de Sant Sebastià, al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (18/01/2014) parl sobre les etimologies dels màrtirs:




Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (24/12/2014) per parlar sobre els orígens dels cristianisme i les arrels paganes de les festes del Nadal.




Articles del web relacionats:
25 de desembre, la història d'una estafa
Els orígens del cristianisme
- Cristians, "guiris" cretins?
Jueus, l'origen d'un estigma
Cristians amb cara de peix

Cristians amb cara de peix

En els seus orígens, els cristians tenien cara de peix. Així ens ho indica el primer símbol que feren servir els seguidors de Crist per evitar les persecucions. Era la forma d’un peix, el qual tenia un simbolisme especial. En grec, peix és ἱχθύς. Es tractava de l’acrònim de l’expressió Ἰησοῦς Χριστὸς Θεοῦ Υἱὸς Σωτήρ  (“Jesús el Crist, Fill de Déu, Salvador”). El símbol es va veure reforçat per la metàfora usada pel mateix Jesús en els Evangelis per designar els apòstols com a pescadors d'homes.

Primer símbol cristià
Primer símbol cristià
 
En les pel·lícules de gènere pèplum de Hollywood podem veure el símbol del peix en les catacumbes. Aquesta imatge, però, no s’ajusta a la veritat històrica. Els primers cristians no s’amagaven a les catacumbes (< κατά + κύμβη, “cavitat”). Aquests eren llocs de pregària dels difunts, dels primers màrtirs.
 
Crismó
El 313, amb l’Edicte de Milà, el peix seria substituït pel crismó, paraula que ve de χρίειν (“ungir”). El símbol és la superposició de Χ i Ρ, les dues primeres lletres de Χριστὸς. Segons l’escriptor cristià Lactanci, l’emperador Constantí l’adoptà a partir d’una anècdota segurament inventada ad hoc. El 27 d’octubre del 312, la nit abans d’enfrontar-se amb el seu rival Magenci al pont Milvi del riu Tíber, se li aparegué al cel el crismó, al costat del lema ἐν τούτῳ νίκα", més conegut en llatí com a in hoc signo vinces (“amb aquest signe guanyaràs”).

El símbol de la victòria
El símbol de la victòria
 
Al matí següent, Constantí ordenà que el vell emblema de l’àguila imperial que presidia els làbars o estendards de les seves tropes fos substituït per aquell símbol caigut del cel. En l’exèrcit enemic onejava la bandera amb el Sol, símbol del nou déu pagà imposat per Aurelià. Era la primera vegada que en un camp de batalla s’enfrontaven el paganisme i el cristianisme.
 
In hoc signo vinces
In hoc signo vinces

La victòria a la batalla del al pont Milvi fou per a Constantí, el qual sempre va estar agraït a la suposada ajuda de la nova fe, tal com demostrà amb l’Edicte de Milà. El Crismó es representa sovint acompanyat per les lletres "Α" i "Ω", penjades a la "X" o del pal horitzontal. Una a cada costat, recorden la frase de l'Apocalipsi: "Jo soc l'Alfa i l'Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi" (Ap 22,13).

Crismó
Crismó
 
Creu
Al segle V, quan l’imperi romà d’Occident va caure en mans dels bàrbars, el crismó només continuà utilitzant-se a la part oriental (Bizanci). Al segle VI, però, l’art cristià ja deixà de representar-lo. A partir d’aleshores el cristianisme va preferir adoptar com a símbol la creu, l’instrument de martiri de Crist.
 
La creu, amb tot, és un emblema de moltes cultures, amb múltiples variants com l’esvàstica, que a l’hinduisme simbolitza el sol. Des de la seva aparició a l’antiguitat, la creu habitualment ha representat els quatre punts cardinals o la unió dels conceptes de divinitat i del món.

Jesús crucificat
Jesús crucificat


Articles del web relacionats:
Cristians, "guiris" cretins
Per què som cristians?
Jueus, l'origen d'un estigma
Esvàstiques al món clàssic

Quo vadis?

Segons una llegenda contada al segle IV per sant Ambrosi, el 64 dC, arran de la primera persecució contra els cristians dictada per Neró, sant Pere va fugir corrent de Roma. Aleshores, a la Via Àpia, se li aparegué Jesús portant la creu. En veure’l, l’apòstol li digué: Quo vadis, domine? (“On vas, senyor?”). I Jesús li contestà: “El meu poble a Roma et necessita, si abandones les meves ovelles jo aniré a Roma per ser crucificat novament”. Sant Pere, avergonyit per la seva conducta, tornà cap al caput mundi, on finalment patí martiri. Demanà, però, no morir igual que el seu mestre, de manera que fou crucificat cap per avall.
 
La mort de Pere atorgaria a Roma un simbolisme més especial. No debades, d’acord amb l’Evangeli de sant Mateu (16, 13-19),  Jesús justifica el canvi de nom de l’apòstol Simó pel de Pere de la següent manera: “Tu ets Pere [‘pétros’ en grec significa ‘pedra’] i sobre aquesta pedra edificaré la meva comunitat. A tu et donaré les claus del Regne dels cels […]". A partir d’aquestes paraules, el 324 l’emperador Constantí, que el 313 ja havia legalitzat a Occident el cristianisme amb el famós Edicte de Milà, prengué una decisió que consolidaria el paper espiritual de la ciutat eterna: donant per bo un rumor que afirmava que Pere havia estat enterrat a la zona del Vaticà, hi féu erigir una basílica que portaria el nom de l’apòstol i que després també acolliria el palau de Laterà, la primera residència oficial que Constantí proporcionà als bisbes romans.

Sant Pere i el Vaticà
Sant Pere i el Vaticà
 
El lloc on suposadament descansaven les restes de sant Pere era conegut com a Ager Vaticanus (“camp del Vaticà”). El Calígula (37 – 41 dC) ja hi havia començat a  construir un circ on es produïren els sacrificis dels primers màrtirs romans. Alguns historiadors afirmen que els primers habitants d’aquesta zona foren els membres d’una tribu etrusca anomenada Vaticum, d’on li vendria el nom. D’altres, en canvi, asseguren que la paraula està composta pels ètims llatins vates (“endeví”) i cano (“cantar”). El mot al·ludiria a un pujol habitat antigament per una mena de mags que es dedicaven a predir el futur als transeünts.

Cartell de la pel·lícula Quo vadis?
Cartell de la pel·lícula Quo vadis?
 
El 1896 aparegué la novel·la Quo vadis?, del polonès Henryk Sienkiewics, que el 1905 acabaria rebent el Premi Nobel de Literatura. El seu fil conductor és la persecució dels primers cristians. Alguns experts volgueren veure en aquesta història una crítica velada de l’autor cap a l’opressió de la seva pàtria, Polònia, que a la seva època es trobava sota el jou d’Alemanya, Rússia i l’imperi austro-hongarès. El 1951 Hollywood féu l’adaptació cinematogràfica de Quo vadis?, que es convertí en el major representant del gènere del pèplum –tanmateix, no guanyà cap Òscar. Aquests dies de Setmana Santa és un clàssic de les televisions. No us la perdeu!

També podeu consultar aquest article titulat Quo vadis, llatí i grec?

I
 si voleu conèixer les interioritats del Vaticà, aquí teniu un vídeo del programa "Para todos la 2".

Articles del web relacionats:
Fumata blanca, la història del consens papal
Orígens dels títols i les insígnies papals
Per què som cristians?
L'esplendorosa Roma del Cinquecento
El nepotisme i els Papes
- Per què Roma és la seu de la cristiandat?

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px