Banner Top

Sants execrables?

Hi ha sants que poden ser molt execrables. No debades, ambdues paraules provenen de l’arrel indoeuropea *sak- (“santificar”), que en llatí donà el verb sancio, sanxi, sanctum (“consagrar”) i l’adjectiu sacer, sacra, sacrum (“sagrat”) –execrable, per tant, amb el prefix ex- (“des de”) i el sufix -able, significa “que es pot maleir”. Altres derivats d’aquesta família són: sagrament, sacralitzar, sacrifici (+ facio, “fer”), sagristà, sacerdot, santuari, consagrar o sacrilegi (+legere, “recollir”) –en un principi significava “lladre de coses sagrades” i després “violació d’una persona o lloc sagrat”.

Lleis sagrades
En el món judicial romà, a les lleis se’ls atorgava un caràcter sagrat (sanctus) amb la pràctica de certs rituals. D’aquesta manera les lleis se sancionaven, és a dir, se “sacralitzaven” –amb el temps, el verb féu referència a la pena, sanció, que rebia un individu per haver transgredit una norma. Allò sagrat també se suposa que ha de ser cast (<castus, “net”, “honest”). Amb l’afegitó del verb ago (“conduir”), es formà la paraula càstig, que tenia com a objectiu “fer pur” un individu que no havia tengut una actitud adequada.

En grec, sagrat és ἱερός, que ha donat un llarg llistat de derivats: hieràtic (avui sinònim de sever, solemne), jerarca (+ ἄρχω, “manar”), jerarquia, jeroglífic (+ γλύφω, “esculpir”) o Jerònim (+ ὄνομα, “nom”). Sant, en canvi, és ἄγιος, d’on tenim hagiografia (+ γραφή, “escriptura”), que és la història de les vides dels sants.

"Els precursors de Crist amb els sants i màrtirs" (1423-24), obra de Fra Angelico
 
Sancta sanctorum
Una expressió que compta amb l’empara dels sants és sancta sanctorum (“les coses sagrades dels sagrats”). Era el lloc amagat del Temple de Jerusalem on es guardava la famosa arca de l’aliança, el cofre de fusta que contenia alguns dels tresors més preuats del poble jueu: les dues taules (els Deu Manaments) que Iahvè lliurà a Moisès al Mont Sinaí; una mica de mannà, l’aliment miraculós que va servir als hebreus per alimentar-se en la seva travessia del desert, rumb a la terra promesa; i la vara florida d’Aaron, el germà de Moisès i el seu principal col·laborador en la conducció del poble hebreu cap a la terra promesa.
 
El sancta sanctorum era una espècie d’habitacle amagat del Temple de Jerusalem. Només hi entrava el summe sacerdot un cop l’any. Ara se sol dir sancta sanctorum d’espais especialment protegits on només hi tenen accés persones privilegiades. Tot i que literalment sancta sanctorum vol dir “les coses sagrades dels sagrats”, se sol traduir per “les coses més sagrades”. Els jueus afegien el genitiu al nominatiu de quelcom per expressar la seva grandesa. És el cas del llibre de la Bíblia el Càntic dels Càntics, o sigui, El càntic per excel·lència.


Arca de l'Aliança
Arca de l'Aliança

L’Arca de l’Aliança que custodiava el sancta sanctorum del Temple de Jerusalem simbolitzava la unió de Déu amb el poble jueu, d'aquí el seu nom. A més, es considerava una manifestació física de la presència de Déu i fou un mitjà eficaç per a mantenir els jueus lluny de la idolatria. Es recorria al seu auxili en temps de guerra. Es creu que va desaparèixer amb la destrucció del temple de Jerusalem l’any 70 a mans dels romans –l’any 586 aC Nabucodonosor ja l’havia intentat destruir. L’Arca de l’Aliança saltà a la fama en la primera aventura de l’heroi cinematogràfic Indiana Jones (1981). 

A l'hora de pregar a un sant, hem d'anar en compte amb el que passa a Madonna en el seu videoclip "Like a prayer":


Articles del web relacionats:
Adéu als déus
Apoteosis apoteòsiques
-
 La mort de Déu?
-
 El rostre de Déu
- Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais
- Qui era Sant Antoni?
-
 Sant Jordi, un mite universal
Sant Josep i la tecnologia

A la recerca de la terra promesa

Avui algunes utopies tenen molt present el mite de la terra promesa, un lloc on poder tornar a començar des de zero per fer realitat els nostres somnis. A la Bíblia era el lloc que Déu va preveure per a l’assentament del poble jueu. En un principi es deia Canaan i, posteriorment, Judea –actualment correspon a territoris compresos entre Israel i Palestina. Era la pàtria d’Abraham i dels seus descendents. Al cap d’un temps, però, els fills de Jacob, cridats per Josep, es traslladarien a Egipte, on patirien l’esclavitud.

Canaan (l'antiga terra promesa)
Canaan (l'antiga terra promesa)
 
En el país del Nil els hebreus arribaren a estar uns 400 anys –algunes fonts, en canvi, parlen de 200. Aquesta situació tan humiliant s’acabaria amb Moisès, el líder triat per Iahvè per conduir el gran èxode del poble jueu cap a una terra pròspera. Era la terra on podrien viure en llibertat: la famosa terra promesa.
 
En sortir d’Egipte, els hebreus varen estar quaranta anys errant pel desert d’Aràbia. D’aquí ve l’expressió la travessia del desert per referir-se al període de temps ple de dificultats que ha d’afrontar una persona o col·lectiu. Quan ja feia un mes que caminaven, la fam es va apoderar d’aquells refugiats. Iahvè es va compadir d’ells enviant-los del cel el mannà, un aliment miraculós format per grans amb gust de farina de mel. Avui se sol dir que una cosa és (o ha caigut, o ha aparegut com) el mannà del cel quan ha vengut a solucionar una situació crítica.

Moisès separant les aigües del mar Roig
Moisès separant les aigües del mar Roig
 
Durant aquesta travessia, Moisès va aconseguir fer obrir les aigües del Mar Roig i va rebre de mans divines els manaments de la llei de Déu. El líder hebreu no sempre es fià del tot del seu superior. En un ocasió que escassejava aigua, Déu li indicà que ordenàs a una roca que fes brollar aigua. Aleshores, Moisès, per falta de confiança, només va donar uns copets a la roca. Així, Déu va permetre que rajàs aigua en gran abundància, però va castigar el seu líder per haver dubtat, dient-li que no arribaria a trepitjar la terra promesa. I efectivament, Moisès va morir veient ja la terra de Canaan, sense aconseguir arribar-hi.

Estàtua de Moisès feta per Miquel Àngel (tomba Juli II, església de San Pietro in Vincoli, Roma)
Estàtua de Moisès feta per Miquel Àngel (tomba Juli II, església de San Pietro in Vincoli, Roma)
 
La terra promesa d’Eneas
Al segle I aC Virgili també es va apropiar del mite bíblic de la terra promesa per al seu gran poema èpic l’Eneida. Es tractava d’un encàrrec que li havia fet l’emperador August. L’objectiu era dotar Roma d’un passat gloriós, enllaçant la seva història amb la de Grècia. L’obra havia d’acabar amb l’època d’August, que era vista com la culminació de les glòries de la nació romana.

Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
 
Eneas modern, foto presa a la frontera turca amb Síria (20-09-2014) Bulent Kilic, AFP, Getty Images
Eneas modern, foto presa a la frontera turca amb Síria (20-09-2014) Bulent Kilic, AFP, Getty Images

El que féu Virgili fou recrear en forma de gesta els moviments migratoris d’Àsia Menor a Itàlia que al segle XII aC dugueren a terme els anomenats pobles del mar, just després de la guerra de Troia. Aprofitant la coincidència històrica, féu protagonista d’aquesta gesta Eneas, un heroi troià que en la contesa havia tingut un paper secundari. Era, però, un personatge molt atractiu des del punt de vista literari. Fill d’un mortal, Anquises, i d’una divinitat, Venus, havia estat un dels pocs supervivents del bàndol dels vençuts. Acompanyat del seu pare i del seu fill, Eneas s’havia llançat a la mar amb l’encàrrec, fet per la seva mare, de fundar una nova Troia, la futura Roma, que en aquesta ocasió era presentada com la nova terra promesa del món clàssic.
 
Eneas, doncs, té una missió que li ha estat atorgada a través del fatum (el “destí”), un concepte ja present a l’inici de l’Eneida:
 
Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris      
Italiam fato profugus Lavinaque venit                  
                     Litora...                                                                                   
 
"A les armes cant i a l’home que de la vorera troiana
va venir primer, pròfug del destí
a Itàlia i a les costes lavínies..."    
 
Eneas era un pròfug, un fugitiu, però no per covardia, sinó perquè havia d’assumir un encàrrec del destí. El destí (la moira grega) era, en Homer i en els autors tràgics grecs, una desgràcia que no pot defugir l’home.  Èdip, per exemple, “ha de matar” el seu pare i casar-se amb la seva mare. Els filòsofs estoics veien el destí (fatum) com una cadena causal que determinava de manera ineludible tots els successos del món. Virgili, en canvi, convertí aquest concepte en un poder que planteja als homes exigències d’obligat compliment.
 
Eneas tenia la missió de guiar fins a Itàlia els supervivents del seu poble. I aquesta missió venia regida per la pietas romana, que té un significat diferent a l’actual. No és un acte d’amor o compassió envers el proïsme, sinó que és el deure del ciutadà romà envers els déus, els seus majors i l’Estat.

Eneas a la cort de Llatí, Ferdinant Bol (1661-63)
Eneas a la cort de Llatí, Ferdinant Bol (1661-63)
 
Tanmateix, al llarg de l’Eneida també trobam un Eneas dubtós de la seva missió.  Al principi, durant un temporal, s’oblida del seu encàrrec i només desitja tornar a Troia, la seva ciutat natal. Caldrà una baixada al regne dels morts, on li serà mostrada la història de la futura Roma, perquè accepti la seva tasca amb completa alegria. Abans, durant la seva estada a Cartago, quan s’enamora de la reina Dido, només la intervenció divina aconsegueix retornar-lo al camí de la seva obligació. 

Finalment, Eneas arribà a la tan desitjada terra promesa. S’instal·là a la península itàlica, a la regió central del Laci que governava el rei Llatí. Per poder-se casar amb la seva filla Lavínia, es va haver d’enfrontar amb un enemic molt temut, Turn. Aleshores, havent complit la seva missió, l’heroi troià ja pogué respirar més tranquil.

La deïficació d'Eneas (Tours-Le Clerc, 1704)
La deïficació d'Eneas (Tours-Le Clerc, 1704)


La terra promesa del far west
Personatges com Moisès o Eneas també serien evocats en les pel·lícules del western, que es convertiren en un magnífic mitjà d’afirmació nacionalista per a la societat nord-americana. No debades, el cinema de l’Oest havia de permetre fàcilment la construcció simbòlica d’una imatge idealista de la pàtria.

La conquesta del far west es produí a mitjan segle XIX arran de les notícies sobre el descobriment de diversos jaciments d’or a Califòrnia. Es tractava d’un territori virginal que es podia entendre com una altra terra promesa o terra d’oportunitats. Cap allà ben aviat es dirigiren caravanes plenes d’il·lusions de persones.

Moltes pel·lícules del far west adoptaren un esquema argumental comparable al de l’Eneida. El líder –Eneas reencarnat- és un valerós explorador que es fa càrrec de dur a bon port una comunitat de colons. Aquesta missió transcorre sota l’amenaça constant de dissidències en els grup o de perills exteriors, ja siguin calamitats naturals i o sagnants enfrontaments amb els indis.


Aquí teniu un enllaç del recorregut del viatge d'Eneas des de Troia fins a Itàlia. Aquest altre també està molt bé.


Articles del web relacionats:
Jueus, l'origen d'un estigma
La força de les utopies
-
 Compte amb els troians!
-
 La vida penja d'un fil
-
 Machado a Macedònia
Les Meduses de la indiferència
Eneas a les portes d'Europa
-
 Grècia i Roma, el traspàs de poders

Jueus: l'origen d'un estigma

El poble jueu, amb 4.000 anys d’història, és un dels pobles més antics del món. La seva mala fama arranca en temps de Jesús de Natzaret, un jueu que fou mort pels seus propis compatriotes que no el consideraven l’autèntic Messies. Això féu que a partir del segle IV els pares de l’Església presentassin el judaisme no com una religió afí, sinó com una secta que havia perpetrat el major dels delictes, el deïcidi.
 
L’antisemitisme és l’animadversió envers els jueus, considerats els descendents de Sem, un dels tres fills que tingué Noè després del diluvi universal. El terme fou encunyat al segle XIX pel polític alemany Wilhelm Marr per emparar una ideologia que propugna la inferioritat i malignitat dels jueus. El nom d’aquest col·lectiu deriva de Judà, quart fill de Jacob -nét d’Abraham- i cap de la tribu més poderosa i hegemònica de les dotze d’Israel. El seu nom en hebreu (y'hudah) significa “celebrat”.
 
Els jueus també foren coneguts amb dos noms més: israelites i hebreus. El primer ret homenatge al patriarca Jacob, el qual havia estat rebatejat com a Israel (“fort contra Déu”) per un àngel que quedà admirat de la seva força després d’haver lluitat amb ell durant tota una nit. El segon nom prové de la paraula aramea –la llengua, juntament amb l’hebreu, de l’Antic Testament- ´ibhri, que volia dir “el de l’altre part del riu”, donat que així fou com les tribus pròximes a la regió de Judea anomenaren als seus veïnats hebreus acabats d’arribar.
 
L’ocupació romana
Segons el judaisme, el poble d’Israel havia estat elegit per Iahvè (Déu) per preparar l’arribada del redemptor, el Messies hebreu identificat amb el Crist grec (“l’ungit”). La tradició diu que l’estirp israelita descendia d’Abraham, el gran patriarca bíblic originari d’Ur (Mesopotàmia) –Iahvè li va prometre una gran descendència: “Faré de tu un gran poble i et beneiré”.
 
Després d’haver-se establert a la terra promesa, Canaan -situada entre el riu Jordà i el mar Mediterrani-, els hebreus, per culpa de la fam, hagueren de marxar a Egipte. Allà, durant 400 anys, patiren l’esclavitud en mans dels seus faraons. Al segle XIII aC, però, sota la tutela de Moisès, van iniciar un èxode de quaranta anys pel desert que els va conduir de bell nou a Canaan. Aquest territori viuria la seva major època d’esplendor política, militar i cultural al segle XI aC, sota el regnat de David. Després cauria en mans d’altres potències veïnes.

Al segle II aC els jueus aconseguiren alliberar-se del domini hel·lènic de la dinastia dels selèucides, fundada per un dels generals d’Alexandre Magne. La seva independència, amb tot, els duraria ben poc. Al 63 aC, arran de la campanya oriental del general Pompeu, Canaan es va convertir en província satèl·lit de Roma amb el nom de Judea –no seria fins al segle II dC, amb l’emperador Adrià, que adoptaria el nom de Palestina, en honor als filisteus (pelishtim), considerats pels romans com els enemics històrics dels hebreus. 

Tot i que Judea continuava conservant la seva independència, de iure estava subjecta a l’autoritat romana. Es tractava d’una situació molt incòmode per a molts jueus. L’any 39 dC, l’emperador Cal·lígula, que es considerava un déu, ja els va provocar quan va pretendre col·locar una escultura seva al temple de Jerusalem. Les tensions s’incrementarien sobretot l’any 66, quan Neró va ordenar confiscar els seus tresors. Aleshores l’emperador va confiar al general Vespasià la difícil missió de sotmetre els jueus. L’any 68 ja havia ocupat la major part de Judea, però li mancava Jerusalem. Aquesta caigué  l’any 70 a mans de Tit, fill de Vespasià.

Atac a Jerusalem (Poussin)
La destrucció del temple de Jerusalem (Poussin)
 
L’ocupació de Jerusalem va provocar la primera diàspora (“fugida” en grec) important del poble jueu per diferents racons de l’imperi. Amb el temps, es creà la llegenda que, a causa del deïcidi, els hebreus havien estat condemnats a vagar eternament –havien estat els mateixos jueus qui conduïren un compatriota seu, Jesús, a la creu acusant-lo de blasfèmia. El seu ferri monoteisme –una aberració per al politeisme hel·lenístic- i el seu permanent esperit de revolta alimentaren tot tipus de rumors: que havien estat expulsats d’Egipte per propagar la lepra, que adoraven un cap d’ase... Tot això, deformat i ampliat, fou difós per diversos autors de l’època fins a crear una opinió que esdevingué la llavor de l’antisemitisme.
 
Jueus, caps de turc
Durant l’edat mitjana, els jueus es convertiren en el cap de turc de nombrosos problemes que els governants no sabien resoldre. Una sèrie llarga de prohibicions –com no poder ser soldats, ni advocats, ni agricultors- conduí a la seva marginació social i a l’especialització laboral. Per això, la major part de les comunitats hebrees estava formada per comerciants i professionals com artesans i metges, però també per recaptadors d’impostos i prestamistes, donada la condemna moral que pesava sobre els cristians que practicaven la usura.  Solien viure en zones aïllades anomenades  calls, paraula derivada de l’hebreu qahál (“assemblea”) –posteriorment serien coneguts com a guetos (“fàbrica de ferro”), que era el nom en italià que rebé el barri de Venècia on al segle XVI foren confinats els jueus i que es convertí en el call més important d’Europa.
 
Més d’una vegada, alguns deutors aprofitaven els esclats de violència contra els jueus –si és que no els provocaven- per eliminar incòmodes creditors. Aleshores, s’estengué la creença que si es dedicaven a la indigna feina de la usura havien de ser, per força, lladres i estafadors que s’enriquien a costa dels cristians innocents.

Inquisició
Inquisició
 
Davant la pressió que reberen, molts jueus preferiren deixar-se matar abans que abandonar la fe. I és que, segons la religió judaica, apostatar és un pecat terrible. Per això, les cròniques relaten esgarrifoses escenes de jueus que s’immolaven i degollaven els propis fills per no ser batejats a la força, amb l’esperança de guanyar-se el cel. Els que es convertiren al cristianisme, tanmateix, seguirien essent objecte de sospita. A Mallorca els descendents d’aquests jueus conversos rebrien el nom de xuetes. Es tractava d’un apel·latiu que al·ludia al costum que tenien de menjar aliments prohibits a la seva religió, com la xulla de porc, per demostrar davant tothom que eren cristians. El terme, però, també podria derivar del mot xuetó, que alhora probablement ve de “juetó”, petit jueu.
 
A partir del segle XIII els jueus  foren fàcils d’identificar, donat que se’ls obligà a dur signes distintius a la roba, com un cercle groc o un capell en forma de con. A mitjan segle XIV la mortaldat de la pesta negra oferí nous arguments als enemics dels jueus, els quals foren acusats d’enverinar les aigües per acabar amb els cristians. Això va provocar la seva expulsió definitiva de França el 1394, tal com havia ocorregut a Anglaterra un segle abans.
 
En època contemporània, el racisme s’acarnissà especialment amb els jueus, considerats, com els negres, d’una raça inferior. La tensió s’atià al 1855 amb l’obra Assaig sobre la desigualtat de les races humanes, del diplomàtic francès Gobineau. Els seus postulats serviren posteriorment al nazisme per justificar les seves polítiques de segregació i d’eugenèsia. Abans, però, de l’holocaust nazi, ja al segle XIX els jueus de Rússia patirien ferotges persecucions i matances en el que es conegué com a “pogroms”. I al 1894 la França de la III República protagonitzaria el cas d’antisemitisme més escandalós: l'affaire Dreyfus.
 
La creació de l’estat d’Israel
Tota aquesta animadversió creixent envers els hebreus originà a la segona meitat del segle XIX el naixement del sionisme, una doctrina que propugnava el seu retorn a Sió (Jerusalem). Així, a poc a poc s’inicià el degoteig de sionistes cap a Palestina, que aleshores formava part de l’imperi otomà. Allà establiren granges col·lectives (kibutzs) i fundaren la ciutat de Tel Aviv. 

Bandera d'Israel
Bandera d'Israel
 
El 1948, després de la Segona Guerra Mundial –on varen morir sis milions de jueus-, es va crear l’estat d’Israel d’acord amb un pla traçat per les Nacions Unides. Això va intensificar el retorn dels jueus a la pàtria dels seus avantpassats i va originar el sagnant i perpetu conflicte amb els palestins, els àrabs que al llarg dels segles havien anat fent seus aquells territoris. Les insurreccions àrabs contra el territoris ocupats pels jueus (especialment Cisjordània i la Franja de Gaza) reben el nom d’intifades –de moment, n’hi ha hagut dues, la del 1987 i la del 2000.


Per a més informació, podeu consultar el reportatge que em varen publicar a la revista Sàpiens (juliol 2006, Núm. 45) amb el títol de La tragèdia dels jueus mallorquins: la història d’una segregació que ha perdurat en el temps. 

També podeu consultar aquest altre article: "A la recerca de la terra promesa"

Us recoman aquest article "L'antisemitisme europeu com a motor del pensament", del web Històries d'Europa. I aquest altre parla del cas Dreyfus.

En aquest enllaç trobareu informació sobre la història de l'arqueologia bíblica.

I si voleu conèixer més sobre la història dels xuetes, aquí teniu un interessant reportatge d'IB3 Televisió: "Xuetes, la història d'una infàmia":



I aquí teniu un altre vídeo sobre el poble d'Israel:




I quí teniu l'himne de la llibertat del poble jueu: Va pensiero, de l'obra Nabuco de Verdi:

Al principi existia la paraula

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (10/08/2013)

“Al principi, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu […]. El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres […]”. D’aquesta manera tan semiòtica arranca l’Evangeli segons Sant Joan. Ja al Gènesi trobam que la creació es produeix precisament per l’acte de la parla: “Déu digué: que existesqui la llum. I la llum va existir [...]. Després que Iahvè designàs cadascuna de les realitats superiors (el dia i la nit, el cel i la terra...), l’home, Adam, fou l’encarregat de anomenar els animals: “Déu va modelar amb terra tots els animals salvatges i tots els ocells, i els va presentar a l’home, per veure quin nom els donaria”.
 
La nostra vida, per tant, no seria res sense les paraules. Si no, que ho demanin a l'escriptor colombià Gabriel García Márquez (1927-2014). Quan tenia dotze anys, el Premi Nobel de Literatura de 1982 va estar a punt de ser atropellat per una bicicleta. Se salvà gràcies a un capellà, que, en cridar “Alerta!”, va provocar la caiguda del ciclista. Aleshores aquell salvador li va dir: “Ja ha vist vostè què és el poder de la paraula”. El filòsof alemany Heidegger (1889-1976) insistí en el tema afirmant que  “el llenguatge és la casa del Ser”. No debades, la paraula és el principal element que ens distingeix de la resta d’animals; suposadament ens dóna seny.
 
Curiosament el grec de les Sagrades Escriptures empra el terme lógos (“enteniment”) per referir-se a la Paraula. La seva traducció al llatí cristià fou verbum. Aquest mot, tanmateix, acabaria essent desplaçat per un altre d’origen grec, parabolé, que en un principi volia dir, literalment, “llançament a un costat” i, després, “comparació”. Fou així com irrompé de forma proverbial en la nostra llengua la paraula. En aquesta evolució semàntica, la seva connotació original, lligada al cultisme paràbola, quedava reservat a l’àmbit de la geometria i de la literatura.
 
Per parlar, doncs, cal tenir paraules; en altres llengües romàniques, en canvi, es prefereix fer-la petar d’una manera més fabulosa. Així, el llatí fabulor (“conversar”) donà en castellà “hablar” i en portuguès “falar”. En qualsevol cas, som persones de paraula o faltam a la paraula donada. Demanam la paraula, la cedim, la prenem i, fins i tot, la retiram, sabent que tots som esclaus de les nostres paraules i amo dels nostres silencis. O, de la mateixa manera que, segons un famós lema publicitari, som el que menjam, també podem dir que som el que parlam.
 
Avui, però, assistim a un empobriment de la dialèctica. Les paraules han esdevingut crits. El que importa és vèncer i no convèncer, dissuadir i no persuadir. El raonament ha donat pas a l’atrofia mental del maniqueisme. Ara tot és blanc o negre. No existeix el gris. Opinió equival a dicotomia. Tenim misologia, aversió al raonament. Ens hem convertit així en éssers gregaris que, com un bestiar (grex, en llatí), ens congregam per evitar que ens segreguin. I els que sobresurten del bestiar, és a dir, els egregis, tenen els dies comptats perquè estan mancats de la força del grup. Per coherència, doncs, ens aferram (haero) a la cohesió tribal.

Els prejudicis segons Mafalda
Els prejudicis segons Mafalda

En la nostra societat tampoc ja no hi ha judicis, sinó prejudicis. Tothom es creu estar en possessió de la veritat absoluta i no es mou de la seva trinxera. No suportam (tolero) la tolerància. Som, per tant, fanàtics de les nostres idees. Les defensam amb els ulls embenats, sense escoltar i alçant la veu, perquè ens fa por desxifrar la complexitat de la realitat. També evitam argumentar, ja que això implica demostrar (arguo) els nostres principis arrogants no ratificats (< reor, “creure”) sovint per cap raó. Defugim el diàleg (“conversa”, en grec); ens pot més la violència de la paraula: el debat (<battuo, “colpejar”) i les discussions (< discuteo, “trencar”). Davant tal degradació, cobra sentit el vers de Blas de Otero: “Pido la paz y la palabra”.

La tribu segons Nietzsche
La tribu segons Nietzsche
 
Tampoc no volem sentir a parlar de l’objectivitat, és a dir, dels obstacles que se’ns llancen (iaco) davant (ob-) nostre i que ens podem provocar algun que altre ictus. La subjectivitat ens dóna més seguretat perquè ens permet tenir-ho tot més sota (sub-) control. Per descomptat, avui la ignorància és més atrevida que mai i ja no ens fa plorar. No enyoram (ignoro) el coneixement perquè, ja em permetran el barbarisme, som així de “xulos”. No debades, hem tornat a la nostra infància, a quan no podíem parlar (for) i, en italià, érem criatures irreverents (fanciullo), forma que es simplificà en ciullo.
 
Ara comunicam sense sentit comú i ens expressam pressionats per les majories. El llenguatge s’ha pervertit. Els tabús s’han convertit en autèntiques armes de destrucció massiva que cal evitar per salut mental. Així, alleujam la crisi amb l’eufemisme recessió i ens conhorten més les reestructuracions que no pas els acomiadaments. Tants d’eufemismes, però, no han aconseguit rebaixar la tensió verbal. La petulància fa que ens adrecem (peto) a la gent amb la mateixa impetuositat i competitivitat, mots d’ètim idèntic. Convé, doncs, tornar a dotar de contingut la famosa sentència de Ramon Llull: “La paraula és l’arma més poderosa”.

Per reflexionar més sobre el poder de la paraula, aquí teniu un article molt interessant, titulat Divines paraules, d'Àlex Rovira.

I sobre la societat tan maniquea que tenim, aquí teniu un article de Pérez Reverte.

Aquí teniu un poema del poeta felanitxer Jaume Munar dedicat a les paraules

 

Els humans sempre s’han pres
la Paraula massa a pit!
Si ens fos permès de parlar
amb les bèsties veuríem
que fins i tot elles senten
que amb els seus grunys desoculten
el sentit pregon de l’Ésser.

En aquells primers batecs,
remugaven, redundants,
l’immens prat de versemblança
que la llum els atorgava
i fou així com, de cop,
confortablement inútils,
amb les manyes esburbades
de qui descobreix el foc,
balbucitaren, tot just,
el primer de tots els mots.
 
Després: sols l’avorriment,
tot el tedi del camí
acostumat de les bísties,
sempre el mateix puta nom
per a cada puta cosa...
 
D’aquell llot reiteratiu
grassos prohoms respectables
n’induïren lleis morals,
científiques, tractats,
com aquestes burocràtiques
estructures de la llum
que a tothora t’enlluernen,
com un pres que a les palpentes
desaprèn el manament,
que l’haurà de redimir:
 
«Oblida-ho tot, calla-ho tot
i habita sols la paraula,
lliure, òrfena de món,
per tal que així esdevengui
com una nit sense dia,
com un ou sense trencar:
inútil, però possible». 


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:



El filòsof Emilio Lladó fa un elogi de la paraula:



I en aquest vídeo Nuria Pérez Paredes alerta de l'empobriment lèxic dels nostres fills:



I aquí teniu "L'elogi de la paraula" de Joan Maragall.

I aquí teniu una tertúlia del programa "La noche en vela" de RNE sobre el mal que poden fer les paraules.

Articles del web relacionats:
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores
Apologia de la paraula
-
 Emparaular el món
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px