Banner Top

Va existir realment Jesús?

L’historiador més proper, cronològicament parlant, a la figura de Jesús és Flavi Josef, un jueu nascut l’any 37. Així parla del natzarè a la seva obra Antiguitats jueves (18: 63), escrita a Roma vers l’any 95:
 
“En aquesta mateixa època (la de Pons Pilat: 26-36 dC) va viure Jesús, home savi, si realment és lícit anomenar-lo home. En efecte, era el responsable de fets extraordinaris, ensenyava als homes que acceptessin la veritat amb alegria i convencé molts jueus i molts grecs […]. Després que Pilat, havent escoltat les acusacions que en contra seva havien fet els prohoms del nostre poble, el condemnés a la creu, no va disminuir el nombre d’aquells que el seguiren des del primer moment. De fet, se’ls va aparèixer de nou al tercer dia –havia estat dit pels profetes divins això i moltes altres coses meravelloses sobre ell- i encara avui la tribu dels cristians, que pren el nom d’ell, no ha desaparegut”.

Flavi Josef
Flavi Josef
 
Avui en dia els historiadors no qüestionen l’existència de Jesús. Amb tot, sobre aquest paràgraf de Flavi Josef hi ha una ampli consens a acceptar que les al·lusions a la resurrecció i condició divina del natzarè van ser afegides per un autor cristià a principi del segle IV per tal d’enaltir la seva figura.
 
Pau, el globalitzador del cristianisme
A part de Flavi Josef, hi ha un altre personatge històric que confirmaria l’impacte que va tenir el Messies poc després de la seva mort. El seu nom és Pau (7-67), Saule en els seus orígens. Es tractava d’un ciutadà romà d’origen jueu nascut a Tars, una ciutat grega al sud de les actuals costes de Turquia.
 
De família farisea, de jove Saule havia estat un acèrrim perseguidor de cristians. Als vint-i-nou anys, però, mentre es dirigia a Damasc a reprimir un grup de cristians, tingué una revelació. Una veu sorgida d’una llum encegadora li formulà la següent pregunta: “Saule, per què em persegueixes?” (Els fets dels apòstols, 9).

La conversió de sant Pau (c. 1665, Murillo). Museu del Prado de Madrid
La conversió de sant Pau (c. 1665, Murillo). Museu del Prado de Madrid

Des d’aleshores, rebatejat ja amb el nom de Pau, el propòsit d’aquest nou adepte fou escampar el missatge d’aquella fe emergent entre persones alienes a l’àmbit cultural jueu, com grecs i romans. D’aquí que se li assignàs el sobrenom de l’apòstol dels gentils – en els primers segles del cristianisme gentil era sinònim de pagà. La seva activitat evangelitzadora fou molt intensa. Visità diverses contrades de l’Àsia Menor i de Grècia, on creà les primeres comunitats cristianes.
 
Evangelistes passats pel sedàs
Cada comunitat cristiana estava dirigida per un bisbe (< ἐπίσκοπος, “vigilant”, “guarda”). Al 325 l’emperador Constantí, el vertader fundador del cristianisme, els convocà a tots al concili de Nicea (actual ciutat turca d’Iznik). L’objectiu era resoldre diverses controvèrsies teològiques que havien sorgit en el si de les comunitats.

Concili de Nicea
Concili de Nicea

Fou en aquest concili on s’adoptà una fórmula de compromís, el famós Credo (“Crec en un sol Déu, Jesús Crist...”), i s’elaborà la primera llista d’escrits canònics (oficials) del Nou Testament. És el que es conegué com a Evangelis (< εὖ, “bo” + ἄγγελος, “missatge”), que es diferenciaven dels altres, dels falsos, dels apòcrifs (< ἀπό, preposició que indica allunyament + κρύπτω, “ocultar”).

'Papir 52', el manuscrit més antic conegut del Nou Testament
'Papir 52', el manuscrit més antic conegut del Nou Testament

Diu una tradició que tots els evangelis foren col·locats en filera i que, després que els bisbes pregassin molt, els quatre evangelis «vertaders» —els de Mateu, Marc, Lluc i Joan—  volaren i es posaren damunt l’altar. Tanmateix, no se sap ben bé quins criteris se seguiren per fer la tria d’aquests textos.
 
L’Església donà per bones les versions que feien dos apòstols de Jesús (Mateu i Joan) i altres dos, deixebles d’apòstols (Lluc, de Pau; i Marc, de Pere). Són obres que es confeccionaren a partir de tradicions orals de testimonis visuals i de textos anteriors sobre les paraules i accions del Messies. El consens general és que els quatre evangelis foren escrits originalment en grec, la lingua franca, de l'Orient de l'Imperi Romà. El primer Evangeli és el de Marc, datat entre els anys 70 i 71, i l’últim, el de Joan, redactat expressament vers el 100-110 per corregir alguns “errors” de perspectiva teològica dels anteriors.

Els quatre evangelistes de Jordaens
Els quatre evangelistes de Jordaens

Des d’un punt de vista històric, els Evangelis presenten molts problemes, ja que mesclen tradicions contradictòries i no coincideixen entre si en temes fins i tot molt importants. En tot cas, els més coincidents són els de Mateu i Lluc, la qual cosa fa pensar als estudiosos que ambdós evangelistes es basaren en un mateixa font, la coneguda com a Font Q (en alemany Quelle significa “font”).
 
Els Evangelis no acceptats com a canònics, el apòcrifs, tampoc no proporcionen informacions fiables sobre Jesús. Foren compostos molts anys després, a vegades centenars, i són plens d’una increïble fantasia. Després de perseguir-los durant molt de temps, avui l’Església no veu en ells cap amenaça.

Text apòcrif
Text apòcrif


Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (24/12/2014) per parlar sobre els orígens dels cristianisme i les arrels paganes de les festes del Nadal:




Articles del web relacionats:

25 de desembre, la història d'una estafa
- Màrtirs cristians
- Jesús i el món pagà
Els orígens del cristianisme
Cristians, "guiris" cretins?
Jueus, l'origen d'un estigma
Cristians amb cara de peix

Realment existeix l'infern?

Avui el cristianisme es manté dividit pel que fa a l’existència de l’infern. El  papa Joan Pau II donà motius per dubtar-ne. Assegurà que, així com "el cel no és un lloc físic entre els núvols", l´infern és l´estat en què es troba aquell "que s´aparta de Déu". El seu successor, però, Benet XVI, el desmentí. Afirmà que "l´infern existeix i, encara que se´n parli poc, és etern i no està buit". “L’infern és un lloc on els pecadors cremen de veritat en un foc interminable i no només un símbol religiós destinat a estimular els fidels”. Per resoldre aquest embull, és millor que coneguem com s’ha creat tot aquest imaginari d’ultratomba.

Pintura de Dieric Bouts (1450)
Pintura de Dieric Bouts (1450)

En el món grec, la idea que en una primera etapa imperà sobre la vida post mortem era més aviat poc definida. Es pensà que els difunts, convertits en una espècie d’ombra, descendien a la morada dels morts, l’Hades, presidit pel germà homònim de Zeus i Posidó i per la seva muller Persèfone (Prosèrpina). Una possible etimologia ens diu que, en grec, l’Hades era un “lloc invisible” –α, “no” + εἵδω, “veure” –en el món hel·lè també era conegut com a Plutó, derivat de πλοῦτος (“riquesa”), i en el món romà, com a Dis, que en llatí també significa “riquesa”, o Orc.

Hades, Persèfone i el ca Cèrber
Hades, Persèfone i el ca Cèrber


A l’inframón, els morts vivien en una espècie d’estat catatònic (κατά, “per avall” + τόνος, “ritme”), tot conservant l’estatus social que havien tengut en vida. Gràcies a ritus màgics i conjurs, els seus espectres podien ser invocats pels vius. Aquesta descripció de l’Hades recorda molt la que trobam a l’Antic Testament. Al Salm 88 (Job 16, 22) se’ns diu que els morts, tant els impius com els piadosos, descendeixen al “regne de les ombres”, al Sheol (“sol·licitar” en hebreu), d’on no tornaven mai més. La seva tristíssima existència transcorria vagant per un lloc ombrívol, de silenci total i on regna l’oblit.

Menjats pels dimonis, Giovanni da Modena (1410)
Menjats pels dimonis, Giovanni da Modena (1410)
 

Baixada als inferns
El desig de conèixer el Més Enllà propicià un dels motius més fascinants de la cultura grega: el descens als inferns o κατάβασις. La literatura clàssica és plena de relats sobre herois mítics o èpics, així com també filòsofs, que baixen al regne d’Hades. Un dels més famosos és el del cantor Orfeu. Altres viatgers de les profunditats són Odisseu i Eneas o les figures divines Dionís i Hefest.

Orfeu i Eurídice als inferns (Pieter Fris, 1652)
Orfeu i Eurídice als inferns (Pieter Fris, 1652)

L’orfisme i l’ultramón
A partir del segle VII aC, gràcies a l’orfisme inspirat en la figura d'Orfeu, varen guanyar terreny les nocions de càstig o recompensa després de la mort. Es tractava d’un de tants cultes anomenats mistèrics que per aquell temps s’introduïren a Grècia procedents d’Orient i que es caracteritzaven precisament per això, per oferir una vida eterna.
 
L’orfisme predicava la doctrina de la metempsicosi, reencarnacions successives de l’ànima, que era considerada immortal –la paraula està composta de μετα (“més enllà”) + έν (“dins”) + ψυχή (“ànima”) + -ωσις “(procés”). També oferia una recompensa en el món d’ultratomba per als bons i un càstig per als dolents. Al segle IV aC, en la seva obra República (Llibre X), Plató plasmaria aquesta doctrina en el mite d’Er, un personatge que se sotmet a un judici al món dels morts. Als diàlegs Gòrgies i Fedó el deixeble de Sòcrates també parla de l’inframón.

Pintura de l'infern de Dieric-Bouts (1470)
Pintura de l'infern de Dieric-Bouts (1470)

Entrades infernals
Hi havia molts llocs que eren considerats com les portes d’ingrés a l’inframón. Un dels més famosos va ser la llacuna italiana de l’Avern, prop de Nàpols, que ocupava el cràter d’un volcà. Els seus gasos tòxics acabaven amb la vida de les aus que l’intentaven sobrevolar -el seu nom derivaria del terme grec aornis (“sense ocells”). Va ser a la llacuna de l’Avern per on s’introduí Eneas amb la sibil·la de Cumes en el seu descens a l’inframón narrat al llibre VI de l’Eneida.

Avern
Avern

A l’Odissea (llibres XI), en canvi, Homer situà una de les entrades del món d’ultratomba als confins de la Terra, més enllà de les aigües de l’Oceà. En aquest cas, però, no es tracta d’un inframón, sinó d’una terra en superfície, tenebrosa i humida, on vagaregen els esperits dels difunts. Seguint el ritual establert, Odisseu omple un clot amb la sang del sacrifici. Aleshores els esperits hi acudeixen a beure’n un glop i recuperen així la vitalitat necessària per a poder parlar amb el visitant.

L'imaginari clàssic de l'ultramón
Segons l’imaginari clàssic, l’Hades estava dividit en dues zones principals: els Camps Asfòdels i l’Èreb. Els Camps Asfòdels era el lloc on les ànimes dels herois deambulaven abatudes entre esperits menors. La religió cristiana identificaria aquesta zona amb el purgatori, el lloc on van els morts que no van ni al cel ni a l’infern i que estan a l’espera del dia del judici final. Hi van les ànimes dels justos que no han acabat d’expiar els seus pecats.
 
L’Èreb era el món de les tenebres. Es dividia en dues zones: el Tàrtar i els Camps Elisis. El Tàrtar era on anaven a parar els esperits malvats. Custodiat per Campe, un monstre de sexe femení, era un estatge de suplicis eterns envoltat per un riu de "foc ardent", el Piriflegetont. El cristianisme l’identificaria amb l’infern, paraula que deriva de l’adjectiu inferus (“de sota”, “subterrani”) -aquest lloc tenebrós, tanmateix, també és present en altres religions orientals. De Tàrtar també tenim la paraula tortuga, que vol dir “habitant del Tàrtar”. No debades, durant l'edat mitjana, la tortuga en el fang representava el mal i l'heretgia.

Geografia de l'inframón segons l'imaginari grec
Geografia de l'inframón segons l'imaginari grec
 
Els Camps Elisis era el destí d’aquells esperits amb grans virtuts. Era el lloc més agradable que hom podia imaginar, un lloc de delícies eternes, amb fonts, prats plens de flors i tota mena d’arbres fruiters. Recordaria, per tant, el cel cristià. Al bell mig hi havia el famós riu Leteu (< λήθη, “oblit”), les aigües del qual bevien les ànimes per tal d’esborrar els records de la seva vida anterior i d’aquesta manera estar a punt, segons l’orfisme, per encarnar-se en uns altres cossos. Tanmateix, a l’Odissea, els morts conservaven el dolorós record del món dels vius, la qual cosa demostra la variabilitat de la mitologia grega. A part del Piriflegetont, del Leteu, altres rius associats amb l’inframón eren l’Estígia (“el de l’odi”), el Cocit (el de les “lamentacions”) i l’Aqueront (“el de la pena”).

Crucifixió i judici final, Jan Van Eyck (1425-30)
Crucifixió i judici final, Jan Van Eyck (1425-30)

Infern cristià

Els primers escrits cristians  no són molt pròdigs a descriure el lloc on seran custodiats els impius a l’altre lloc del món. Mantenen la noció popular del Regne dels morts (denominat també com a abisme, ἄβυσσος, “sense fons”). És el lloc d’espera del Gran Judici. Després de la resurrecció té lloc el judici i uns són condemnats (els malvats) o salvats (els justos). Així queda reflectit a l’Apocalipsi (en grec vol dir “revelació”), l’últim llibre del Nou Testament que conté les revelacions escrites per Sant Joan sobre la fi del món que inclou el judici final. L’infern que descriuen altres textos com Mateu (5, 22; 8, 12) o Lluc (13, 28) és molt semblant al Tàrtar grec.

 

Judici final, Hans Memling (1467-71)
Judici final, Hans Memling (1467-71)


Tanmateix, la imatge popular de l’infern cristià que perdura a dia d’avui arranca sobretot amb dues obres apòcrifes (από, “lluny” + κρύπτω, “ocultar”), és a dir, no passades pel sedàs del cristianisme: l’Apocalipsi de Pere (segle II)  i la Visió de Pau, del segle IV. En aquestes obres es comencen a descriure amb més detall les penes dels condemnats, que consisteixen sobretot en foc, esquinçaments físics, olors fètids...

Aquestes descripcions tan escabroses sobre l’infern són les que varen imperar durant l’Edat Mitjana. De fet, l’art  romànic, per adoctrinar i fer por als fidels, va abusar de les imatges de càstigs, horrors i bèsties que evoca la descripció de l’Apocalipsi. Amb tot, al segle XII va començar a prendre força la idea que no tots els pecats eren mortals. Alguns eren venials (del llatí venia, “favor”, “perdó”) i no mereixien més que un estadi de simple purificació després de la mort. Es consolidà així la idea del Purgatori, que assumí Tomàs de Aquino en la seva Suma teològica. El món futur, doncs, ja no era doble, Infern o Paradís, sinó triple.

Judici final, Hans Memling (1467-71)
Judici final, Hans Memling (1467-71)

Visió dantesca
Durant l’edat mitjana, al segle XIV, l'Eneida de Virgili serviria d’inspiració a Dant per a escriure la Divina Comèdia. En aquesta obra el poeta italià baixa a l’infern de la mà del mateix Virgili en un intent de conjuminar l’imaginari judeocristià amb el grecoromà.

Dant i Virgili als Inferns (Eugène Delacroix)
Dant i Virgili als Inferns (Eugène Delacroix)

Il sommo poeta
(“el poeta suprem”) ja distingeix l’Infern com a lloc exclusivament de càstig, que separa del Purgatori i del Paradís. Els horrors que hi descriu originaren l’adjectiu dantesc per descriure una cosa terrorífica –tanmateix, les seves descripcions no són tan escabroses. A la porta de l’Infern de Dant hi ha una inscripció que diu: “Deixeu tota esperança, els que hi entreu!"

L'Infern de Dant
L'Infern de Dant


L’Infern de Dant és com una espècie d’embut amb nou plantes circulars, cadascuna d’elles reservada a un pecador diferent. La primera és per als que no han estat batiats (correspondria al lloc neutral conegut com a Limbe, del llatí limbus, “franja”, “cinta); la segona és per als luxuriosos; la tercera per als golafres; la quarta per als avars i malversadors; la cinquena per als que han pecat d’ira i de peresa; la sisena per als heretges; la setena per als violents; la vuitena per als que han comès frau; i la novena per als que han pecat de traïció (és l’estatge de Satanàs).

En la Divina Comèdia l’Infern al·ludeix a l’home i els seus pecats; el Purgatori, a la lenta purificació dels pecats de l’home; i el Paradís, a la ciència divina. La gran obra de la literatura italiana és un cant a la humanitat, que només trobarà la felicitat en la fe en Déu.

Divina Comèdia
Divina Comèdia

Al segle XVI l’artista neerlandès Hieronymus van Aeken, més conegut com el Bosco, va pintar “l’infern musical”, en el seu famós tríptic El jardí de les delícies (1500-1505), avui al Museu del Prado, de Madrid.  Durant l’Edat Mitjana la luxúria era considerada “la música de la carn”. D’aquí el nom.

Infern musical d' “El jardí de les delícies” (1500-1505)
Infern musical d' “El jardí de les delícies” (1500-1505)

A la segona part d'aquest vídeo trobareu més detalls sobre "l'infer musicla" d'El Bosco:




Aquí teniu una conferència meva a l'Escola Municipal de Mallorquí de Manacor (11/01/2018). Parl sobre l'evolució de la iconografia de l'Infern al llarg de la història:




Aquí teniu l'infern vist per Woody Allen a la pel·lícula "Desmuntant Harry":



Aquí teniu imatges de l'infern budista.

I en aquest vídeo trobareu informació sobre l'obra "El judici final" de Miquel Àngel, a la Capella Sixtina del Vaticà.

Aquest article dóna més informació sobre l'escatologia a l'edat mitjana.

Aquest article parla de l'imaginari de l'inframón grec.

Articles relacionats:

La lliçó mortal de Gilgameix
Etimologies de la mort
Memento mori
- Companyies infernals
El cant de la sibil·la
- Càstigs infernals
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
-
 L'ultratomba a l'Odissea
Esperant l'Apocalipsi
- A l'orfeó amb Orfeu

Aquí teniu la conferència "Los infiernos en la antigüedad" impartida per Miguel Ángel Elvira de la Universidad Complutense de Madrid:




Us deix amb la cançó d'Antònia Font, Icebers i guèisers (disc "Lamparetes"), on es parla de les "portes de l'infern":

Serra de Tramuntana, Patrimoni de la Humanitat

Article publicat el 28 de juny de 2011 a l'edició digital de la revista Sàpiens.

El seu impressionant paisatge ha atret personatges il·lustres com Ramon Llull, Chopin o Robert Graves

La Unesco ha atorgat a la serra de Tramuntana de Mallorca la categoria de Patrimoni Mundial de la Humanitat pels seus valors paisatgístics, culturals, històrics i etnològics. Aquesta majestuosa serralada, que voreja les costes del nord de l’illa al llarg de 75 quilòmetres repartits en 30.745 hectàrees, no només destaca per la seva vegetació i orografia, sinó també pel seu patrimoni agrícola. 

De l’època islàmica daten les fabuloses xarxes hidràuliques. Es tracta d’autèntiques obres d’enginyeria igual d’impressionants que les compactes marjades amb les quals els antics pagesos mallorquins es volgueren assegurar les seves collites en uns indrets del tot abruptes. Les nombroses possessions —equivalents a les masies catalanes—, cases de neu, sitges i pous de calç són també testimonis d’aquesta ruralia ja desapareguda. Avui dia la Ruta de Pedra en Sec, que recorre la serra de punta a punta, és la millor alternativa per gaudir de tot aquest patrimoni. El seu guardià és el puig Major, de 1.445 m d’altitud, i la seva reserva espiritual, el monestir de Lluc.

Per continuar llegint clicau aquí.

Aquí teniu un article de Xavier Moret que parla sobre la Mallorca de l'arxiduc, un homenatge a la Serra de Tramuntana.

Aquí teniu una sèrie de reportatges del Consell de Mallorca dedicat a personatges il·lustres de la Serra de Tramuntana.

El millor homenatge a la Serra de Tramuntana és el famos poema "El pi de Formentor" de Miquel Costa i Llobera recitat per l'insigne professor pollençí Bernat Cifre:

I aquí teniun l'spot d'Estrella Damm dedicat a la Serra de Tramuntana:



I aquí teniu el programa d'IB3 "Això és mel" dedicat a la Serra de Tramuntana:


Articles del web relacionats:
L'Arcàdia perduda
Ramon Llull, el doctor il·luminatMallorca amb ulls d'un Graves
-
 L'arxiduc Lluís Salvador, el primer ecologista de les Balears
-
 El Jovellanos catalanòfil més desconegut
A la recerca del paradís perdut
Adéu, paradís
Siau qui sou
Quan Mallorca era Hollywood

Realment era verge, la Mare de Déu?

Ja ho diuen els italians: traduttore traditore (“El traductor és un traïdor”). Que la Mare de Déu sigui verge és un error de traducció. El passatge en qüestió és aquest de l’Antic Testament, escrit en hebreu (Isaïes, 7.14): “Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la verge que ha d’infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d’Emmanuel”.

La paraula hebrea corresponent a la futura Maria és ’almah, que no vol dir “verge”, sinó “al·lota jove”. Varen ser els autors de la Septuaginta grega, al segle III aC, els qui van traduir malament aquest terme per παρθένος (“verge”). Aleshores s’interpretà que, per l’edat, l’ “al·lota jove” hebrea (’almah) havia de ser forçosament verge, cosa que està per veure.

La Orana Maria  (títol original, en tahitià normalitzat ’Ia ora na Maria), Quadre de Paul Gauguin fet el 1891 durant la seva primera estada a Tahití. Representa l'escena de l'Anunciació amb els motius traslladats a Tahití. Es conserva al Metropolitan Museum of Art de Nova York.
La Orana Maria (títol original, en tahitià normalitzat ’Ia ora na Maria), Quadre de Paul Gauguin fet el 1891 durant la seva primera estada a Tahití. Representa l'escena de l'Anunciació amb els motius traslladats a Tahití. Es conserva al Metropolitan Museum of Art de Nova York.

En tot cas, la condició immaculada de la mare de Jesús serví per ressaltar l’origen diví de la figura del Messies. Així, al segle I dC els evangelistes Mateu i Lluc, que escrigueren en grec –la llengua de cultura d’aleshores- feren servir també la paraula παρθένος en relatar l’episodi de la concepció miraculosa de Jesús.

L’arcàngel sant Gabriel és l’encarregat de comunicar a Maria que Déu l’ha escollida per ser la mare del Messies. En paraules de sant Lluc, li va dir: “Déu et salvi, plena de gràcia; el Senyor és amb tu: ets beneïda entre totes les dones” (aquesta frase és l’inici de l’oració coneguda com l’avemaria). En veure que aquella al·lota estava tota nerviosa, l’arcàngel va prosseguir: “No tinguis por, Maria, doncs has trobat gràcia davant Déu... Concebràs i donaràs a llum un fill, a qui posaràs per nom Jesús. Serà gran i es dirà Fill de l’Altíssim”.

Maria es feia creus del que sentia. No debades, malgrat estar casada amb Josep, no havia perdut encara la virginitat. Però, tot i això, va acceptar el designi diví, dient: “Faci’s en mi segons la teva paraula” -l’Església celebra aquest misteri el 25 de març, el dia de la festa de l’Anunciació. Després de rebre aquella inesperada visita, Maria se’n va anar a Hebron a visitar la seva cosina Elisabet. L’arcàngel, per demostrar-li que per a Déu no hi havia res impossible, li havia dit que Elisabet també esperava un fill, a pesar de la seva avançada edat. Aquest fill seria sant Joan Baptista.

Quan Elisabet va sentir el que li explicava Maria, el nin que portava al ventre va començar a donar salts d’alegria i ella va dir una altra cèlebre frase litúrgica: “Beneïda ets entre totes les dones, i beneït és el fruit del teu ventre”. El gran damnificat d’aquesta història és sant Josep –no sabem si es va queixar al seu superior de fer-lo sentir com un home “gerro”.

L'Anunciació, Fra Angelico (1433-34)
L'Anunciació, Fra Angelico (1433-34)

Deesses verges
En la mitologia clàssica la virginitat també és un bé molt preuat. La casta Àrtemis (Diana), la deessa de la caça, exigia a les nimfes que integraven el seu seguici que fossin verges –Cal·listo, en ser violada per Zeus, fou castigada durament. 

Diana (Saint Pierre)
Diana (Saint Pierre)


Una altra deessa que feia bandera de la seva virginitat va ser la sàvia i guerrera Atena (Minerva). Precisament fou coneguda amb el sobrenom de παρθένος (“verge”), amb el qual els atenesos li dedicarien el famós temple de l’Acròpoli, el Partenó.

Atena (Vonstuck)
Atena (Vonstuck)

Atalanta i Hipòmenes
Tant Àrtemis com Minerva eren divinitats feréstegues que vivien allunyades dels homes. Per això eren respectades i temudes. Qui volgué seguir les seves passes va ser Atalanta. Era una jove que es volgué mantenir verge tota la vida. Assetjada, però, pels pretendents, va decidir que es casaria amb aquell que la pogués vèncer en una cursa. I qui no ho aconseguís seria executat.

Atalanta vencia sempre, fins que Hipòmenes, un dels pretendents, implorà l’ajuda d’Afrodita. La deessa li donà tres pomes d’or, i així, quan l’al·lota se li avançava, només n’havia de llançar una fora de pista i, mentre ella s’entretenia a collir-la, ell podia agafar avantatge. Ho va fer tres vegades, i així va arribar el primer a la meta.

Guido Reni. Hipòmenes i Atalanta. 1618 – 1619. Museo del Prado.
Guido Reni. Hipòmenes i Atalanta. 1618 – 1619. Museo del Prado.


Un cop casats, Hipòmenes s’havia oblidat de fer el sacrifici a Afrodita en agraïment a l’ajuda prestada. Aleshores, la deessa els féu venir una passió irresistible quan eren al santuari de Cíbele. Per castigar tal profanació, aquesta divinitat asiàtica de l’agricultura, associada amb la Rea grega, transformà la parella en lleons. Són els mateixos lleons que avui podem observar a la plaça Cíbele de Madrid, avui convertit en el lloc on el Reial Madrid celebra els seus triomfs.

Atalanta i Hipòmenes, convertits en lleons, tiren del carro de la deessa Cíbele a Madrid
Atalanta i Hipòmenes, convertits en lleons, tiren del carro de la deessa Cíbele a Madrid


La virginitat de les vestals
A Roma la castedat també va ser exigida a les vestals, les sacerdotesses consagrades a la deessa de la llar, Vesta (Hèstia). De fet, Rea Sílvia, futura mare de Ròmul i Rem, feia de vestal quan va ser fecundada misteriosament pel déu Mart -una altra vegada tenim que personatges extraordinaris neixen enmig de circumstàncies extraordinàries. El martirologi cristià continuaria ressaltant la virginitat femenina com a estat de màxima perfecció amb amb personatges com santa Úrsula. La seva efemèride se celebra cada 21 d’octubre, el dia de les Verges.


Les verges, 1913. Aquest quadre de Klimt representa l'evolució de nena a dona.
Les verges, 1913. Aquest quadre de Klimt representa l'evolució de nena a dona.

Aquí teniu una entrada del blog del filòleg Gabriel Bibiloni que explica la celebració del 8 de desembre, dia de la Concepció.

I en aquest altre enllaç trobareu informació sobre la festa de la Mare de Déu d'agost.

Aquest article parla sobre el simbolisme de la virginitat.

Aquest vídeo explica el quadre "L'Anunciació":




No us podeu perdre aquest vídeo, en clau d'humor, en el qual la Mare de Déu explica a Jesús com va ser concebut:



Us deix amb l' "Ave Maria", d'Andrea Bocelli:



Articles del web relacionats:
Sant Josep, el pare putatiu més famós
Per què celebram el dia de les Verges?
Atena o el maldecap de la saviesa
Feministes amb complex de Diana

Un mar d'etimologies

Ja abans dels romans, els grecs s’encarregaren de bastir el famós “pont de blar blava” que el cantautor Lluís Llach immortalitzà en el seu excels disc homònim. En llengua hel·lena hi ha fins a quatre mots que fan referència a la mar: θάλασσα ο θάλαττα (de gènere femení), ἅλς (“mar salada”, també de gènere femení), πόντος (de gènere masculí) i πέλαγος (de gènere neutre) –per a nosaltres la mar només és bisexual, li podem atribuir tant gènere masculí com femení.

El terme θάλασσα (nom d’un veterà programa del Canal 33) ens ha regalat paraules com talassocràcia –en al·lusió a l’hegemonia marítima que tingué la cultura minoica al segon mil·lenni aC- o talassoteràpia, el tractament de malalties mitjançant banys de mar. Per la seva banda, d’ἅλς tenim halièutica, l’art de pescar -peix, en grec, era ἰχθύς, d’on deriva ictiologia, la branca de la zoologia que estudia els peixos.


Πόντος, en canvi, té una història etimològica curiosa. Originàriament, significava camí. Aviat, la mar que banyava les costes de l’Hèl·lade fou vista com un autèntic pont –accepció que adquirí en llatí- per on poder fer camí a la recerca de nous dominis. Per establir aquests primers “ponts” fou necessari endinsar-se en el πέλαγος (“mar endins”).

I el πέλαγος més proper que tingueren els grecs fou el mar Egeu, que batejaren com a arxipèlag (“el mar principal”). Tractant-se d’un mar ple d’illes, amb el temps la paraula adoptaria el significat actual de conjunt d’illes. Però, en castellà, πέλαγος també originà el verb “empalagar”, que en un principi significava “endinsar-se massa en alta mar”. Hem d’imaginar que quan estàs envoltat de “tanta mar” t’embafes com quan menges “massa”.

L'arxipèlag del mar Egeu
L'arxipèlag del mar Egeu
 
Mar Egeu
Al món grec, doncs, el primer arxipèlag o “mar principal” fou el mar Egeu, que agafa el nom d’un antic sobirà d’Atenes, pare de Teseu. Quan aquest partí cap a Creta per a matar el Minotaure, Egeu li demanà que, en tornar, com a senyal de victòria, canviàs les veles negres de les seves naus per unes de blanques. Teseu, però, s’oblidà d’aquest encàrrec. Així, quan el pare va veure de lluny les naus amb les mateixes veles es pensà que el seu fill havia mort en aquella arriscada missió. Desconhortat, es llançà des d’un penya-segat al mar que, des d’aleshores, portaria el seu nom.
 
El mar Egeu està ple d’illes, νῆσοι. Podem resseguir aquest terme sobretot a l’oceà pacífic en molts d’arxipèlags prop d’Austràlia: Melanèsia (+ μέλας, «negre»), Micronèsia (+ μικρός, “petit”) o Polinèsia (+ πολύς, «molt»).  En àrab, en canvi, illa és jazira, arrel que donà Algèria, Algesires (ciutat de la província de Cadis) i el canal de televisió Al Jazeera (encara que en aquest cas amb el significat de “península”, en al·lusió a l’aràbiga).

Micronèsia, Melanèsia, Polinèsia
Micronèsia, Melanèsia, Polinèsia

A l'Oceà Atlàntic, prop de la Mediterrània, també tenim un conjunt d'arxipèlags molt famós que s'aixopluguen sota la terminologia de Macaronèsia, les illes dels «afortunats» (μακάρων). No debades, segons la mitologia, era el lloc on anaven a parar els herois difunts. La Macaronèsia està constituïda per les illes portuguesesAçores, Madeira i les Selvagens, l’arxipèlag espanyol de les Canàries i Cap Verd, que és un estat propi.

Macaronèsia
Macaronèsia


El mar Egeu es convertí en la pàtria dels grecs. Així ho constata l’historiador Xenofont en la seva obra Anàbasi (IV, 7, 24, 3). Després del fracàs de l’expedició dels “Deu mil” contra els perses, els grecs caminaven perduts per terres turques. En arribar a la costa i tornar a veure la mar, varen cridar amb llàgrimes als ulls: θάλαττα, θάλαττα (“el mar, el mar”). 

El major cant al mar Mediterrani és l’Odissea. Curiosament Homer es resisteix a admetre que el mar pugui ser exclusivament blau. El descriu sobretot com “del color del vi” (οἶνωψ πόντος). També diu que és “cendrosa” en al·lusió als deixants d’escuma dels vaixells.

Nàusees que fan nosa
Si navegam molt correm el perill de marejar-nos, verb que prové del llatí mare, maris (“mar”), d’on tenim també marisc i, en castellà, “merluza” (< marilucia, “peix de la llum”; el seu equivalent català, lluç, només  conservà la segona part de l’expressió llatina). D’altra banda, a Espanya, els antecedents dels supermercats foren els ultramarins. L’etimologia ens diu que eren llocs que un principi només venien queviures procedents de més enllà (ultra) del mar, és a dir, d’Amèrica.

Mosaic de peixos (Pompeia)
Mosaic de peixos (Pompeia)


Si ens marejam, podem tenir nàusees a partir de l’ètim grec ναῦς (navis llatí), d’on prové també  nàutica,  naufragi (+ frango, “rompre”) i els neologismes internautes i astronauta. Per evitar pendre “biodramines”, cal, doncs, “saber pilotar bé una nau”, una acció que en grec es deia κυβερνάω i que ens ha donat el verb governar -ja a l’antiguitat triomfà la metàfora, encara vigent, que un Estat és com una “nau” que s’ha de saber pilotar (< πηδόν, “timó”). Actualment κυβερνάω ha ressorgit de l’oblit de la mà d’Internet amb les paraules cibernauta i cibernètica.

home amb peix

El pescador d'Akrotiri, ciutat al sud de l'illa grega de Santorini (fresc datat del 1500 aC)

Per ventura, avui totes aquesta paraules nàutiques ens fan ja una mica de nosa. I no anau errats des d’un punt de vista etimològic. És evident que les nàusees que ocasiona el balanceig d’una nau (ναῦς) són molt molestes i, per tant, també fan molta de nosa. En qualsevol cas, per acabar amb aquest mal tràngol, és millor invocar els vents oportuns, que són els que ens han de dur a bon port (portus).

El rai de la Medusa (Théodore Géricault)
El rai de la Medusa (Théodore Géricault)


Tanmateix, si no tenim les coses clares, no hi ha cap vent oportú. Ja ho assegurava Sèneca: Ignoranti quem portum petat, nullus suus ventus est (“Per al que no sap a quin port es dirigeix, cap vent no és favorable”). Sempre, però, podem optar per allò segur i anar arran de mar, vorejant la costa. Així reviurem l’antic significat de periple (< περί, “al voltant de” + πλέω, “navegar”). En arribar (< ad ripam, “a la vorera”) a destí haurem de treure els estris de pescar, és a dir, els ormejos, paraula que ve del grec ὁρμίζω (“ancorar”).

Al·legoria del riu Nil (Escola d'Alexandria)
Al·legoria del riu Nil (Escola d'Alexandria)

Bitàcoles per evitar preguntes
A part d’invocar el déu Posidó, per gaudir d’una bona travessia és necessari dur a bord un quadern de bitàcola, un llibre on són anotades les principals incidències de la navegació d'un vaixell. El terme prové del llatí habitaculum (“estatge”). Ve de quan,  antigament, els vaixells tenien una espècie de caixa forta on el capità guardava el diari de navegació. Es tractava d’una informació que no es podia perdre ni podia anar de mà en mà. Donada la seva importància per arribar a bon port, es custodiava en un habitacle, un estatge.

En tot cas, per poder navegar l’etimologia també ens diu que cal preguntar. Aquest verb vendria del llatí percontor, mot que consta de per- ("mitjançant") i contus, ("llança" < κοντός). Originàriament, doncs, preguntar al·ludia a l'acció d'un mariner que, amb una llança, intentava descobrir la profunditat de la mar o d'un riu per poder-lo navegar. Mes tard, de "sondejar la mar" el terme passà a significar "sondejar una persona" per intentar arribar fins al fons d'un assumpte.

Part d'una embarcació
Part d'una embarcació


A l’hora de “preguntar” a bord hem de tenir clar que la popa és la part posterior i la proa, la part davantera. Ambdós termes venen del grec πρώρα (“proa”). En canvi, de procedència neerlandesa són els noms per designar els dos costats de l’embarcació. Estribord és la part dreta, mirant de popa a proa, és a dir, el costat (boord) on es troba el timó (stier); i babord és la part esquerra, és a dir, el costat que es troba darrere (bak, germà bessó de l’anglès back).

Pirates, filibusters, bucaners i corsaris
Els que impedeixen arribar a bon port són els pirates, que sempre estan a punt per a qualsevol escomesa. Aquesta paraula també prové d’un ètim grec, πειρέω (“provar”) ja que eren individus que sempre “provaven” fortuna a la mar.

Un sinònim de pirata és filibuster, que, en canvi, és d’origen germànic i significaria “el qui obté un botí” (en anglès, freebooter). S’emprà sobretot per referir-se a aquells individus que, després del descobriment d’Amèrica, atacaven els vaixells que anaven al nou món o en venien.

Ruta dels pirates del Carib
Ruta dels pirates del Carib
 
D’altra banda, de filibuster tenim filibusterisme, que és una tècnica específica d'obstruccionisme parlamentari mitjançant la qual s'abusa del reglament amb l'única finalitat d'ajornar al màxim una decisió. El terme va néixer al Senat dels Estats Units, el 1825. Un senador que no estava d’acord amb un projecte de llei presentat pels oponents parlà durant hores i hores per evitar que fos aprovat aquell dia. El parlamentari s’aprofità que el reglament de la cambra establia que un senador podia continuar parlant sense límit mentre no s'aturàs o s'assegués. Aleshores qualcú es recordà de la manera de funcionar dels filibusters d’Amèrica, que moltes vegades segrestaven persones per demanar-ne un rescat. S’associà el segrest del projecte de llei que es discutia amb els segrests d’aquells pirates americans.
 
També hi havia els bucaners, que en principi eren aventurers de diversos països europeus que s’establiren a algunes illes del Carib. Es feien dir així perquè, per cuinar, molts d’ells utilitzaven una espècie de graella anomenada bucan, procedent dels indis del Brasil.

Pirates d'Astèrix
Pirates d'Astèrix
 
Al costat dels bucaners hi havia els corsaris, derivat del llatí cursus (“cursa”). Aquests, però, actuaven amb permís reial (patent de cors) i només atacaven els vaixells de nacions enemigues. Havien de donar al rei una part del botí. També, però, transportaven mercaderies i escortaven altres embarcacions perquè no fossin assaltades. La seva era una professió considerada honorable. A les Balears els corsaris tengueren un paper ben destacat fins ben entrat el segle XIX.

La xusma, a galeres!
Avui hi haurà gent que considerarà que tots aquests tipus de pirates són xusma, gent vil. En aquest cas, l’etimologia ens torna a ser reveladora. El terme va sorgir al segle XIV a partir del dialectalisme genovès ciurma, que al·ludia al conjunt de remers que estaven obligats a remar a les galeres. Tractant-se de presos, la majoria solien ser de classe social baixa, amb escassa educació, i d’aquí el seu significat actual.

L'antiga xusma
L'antiga xusma


Si gratam, però, més en l’etimologia de ciurma ens trobam el terme grec de κέλευσμα, que era el nom que rebia el “cant rítmic per a dirigir el moviment dels rems”. Era un cant en forma d’ordre que donava el responsable de les galeres. Així doncs, l’arrel principal de tot plegat és κελεύω (“ordenar”, “manar”).

A la segona part d’El Quixot (capítol LVIII) la paraula xusma encara apareix amb el seu significat primigeni: “[…] al subir don Quijote por la escala derecha toda la chusma le saludó como es usanza cuando una persona principal entra en la galera(…)”. Avui, però, tots sabem què significa xusma. Molts d’ells ja se’n podrien anar a galeres i fer així un homenatge etimològic a aquesta paraula. Segur que, després de remar tant, sortirien amb el cap més ben moblat.

D’origen mariner és també l’expressió castellana “salvarse por los pelos”. En temps antics, entre la tripulació era habitual recomanar als passerells que es deixessin créixer els cabells. Així, en cas de caure, tenien per on ser agafats.

Tot i que la paraula és de creació posterior, la pel·lícula Ben Hur retrata molt bé la xusma de les galeres romanes:



Aquest article parla sobre la història de la metàfora de la nau de l'Estat.

Aquí teniu una peça del programa "Thalassa" dedicada als pirates.

Aquí teniu la intervenció d'Emilio del Río a la secció "Verba volant" de RNE. Parla d'etimologies de Mare Nostrum. I aquí de Mare Magnum.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/05/2017), reflexion sobre l'Odissea i la Mediterrània:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (03/05/2014) per parlar sobre les etimologies de la mar.




I com a homenatge a la nostra mar, aquí teniu una altra cançó de Lluís Llach: "Maremar"



I aquí teniu una altra cançó de Lluís Llach dedicata a la mar: "El meu amic, el mar":



També, però, tenim, la cançó "Al mar" dels Manel:


Entrades del web relacionades:
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!

- Mar Jònic en honor a la vaca amant de Zeus
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Sobre mentors i cicerones
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa
Qui era el capità Barceló?
La posidònia de Posidó

Dies divins

Els sumeris foren els artífexs d'ajuntar els dies en grups de set, el que en llatí es conegué com a septimana. Es creu que la setmana de set dies sorgí del fet d'observar els cicles lunars; no debades, les fases de la Lluna (plena, minvant, nova i creixent) duren set dies cadascuna. La suma d’aquestes quatre fases dóna 28, de manera que no és d’estranyar que mes (mensis en llatí) provengui del grec ὁ μήν, μηνός (“lluna”). 

Set, un número màgic
El set de la setmana és un número màgic present en moltes cultures de l’antiguitat: els set savis de Grècia, les set meravelles del món antic, els set pujols de Roma, els set famosos reis de Roma, els set pecats capitals, els set colors de l'arc de Sant Martí, les set vides d'un moix, les set notes musicals o els set nans de la Blancaneus. La Bíblia també ens diu que Déu va crear el món en set dies –el darrer se’l reservà per descansar. 
A causa de la difusió del cristianisme, la divisió del temps en setmanes de set dies es conegué a Grècia i després a Roma.

Seguint la tradició oriental, a la capital del Laci els dies foren consagrats a cadascun dels astres (planetes) més visibles en el firmament, que alhora ja portaven el nom d'alguna divinitat. La visió geocèntrica dels primers temps féu considerar també com a planetes la Lluna i el Sol. Cadascun d’aquests dies era aprofitat intensament. Així ho demostra la paraula jornal, que era el salari, generalment en forma de menjar, que rebia un esclau per la feina que havia fet durant el dia (diurnus), de sol a sol.

Representacions de Ἡμέρα (
Representacions de Ἡμέρα ("Dia")


El dies llatí, que era una paraula tan masculina com femenina, també ens donaria diürn i quotidià (< quot, “tants com”) i, en castellà, “hoy” (< hoc dies, “en aquest dia”). En grec dia és ἡμέρα, d’on tenim hemeroteca, efímer, efemèride o Decameró.

Com que en llatí es podia dir indistintament dies Lunae que Lunae dies, en algunes llengües romàniques els noms dels dies de la setmana acaben en –di. És el cas del francès, excepte el diumenge, que comença per di- (lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi, samedi, dimanche) i l'italià, excepte el dissabte i el diumenge (lunedi, martedì, mercoledì, giovedì, venerdì, sabato, domenica). Però en altres llengües llatines, com ara el castellà, el romanès, l'aragonès, el cors, el sard o l'asturià, ni comencen ni acaben per di.

Els dies de la setmana i els planetes
Els dies de la setmana i els planetes

Dilluns
El dilluns fou consagrat a la Lluna (Lunae dies). Fora de les llengües romàniques, l'anglès Monday ("dia de la lluna") i l'alemany Montag també coincideixen amb la denominació romana. Per als qui odien els dilluns aquí teniu la famosa canço I don't like mondays de The Boomtown Rats:


Dimarts
El dimarts fou consagrat a Mart (Martis dies), déu de la guerra, fill de Zeus i Hera. L'anglès Tuesday ret culte a Tiw, déu nòrdic també de la guerra. Igualment, l’alemany Dienstag està dedicat al mateix déu amb el nom de Donar. 

Mart (Velázquez)
Mart (Velázquez)



Dimecres
Dimecres fou consagrat a Mercuri (Mercurii dies), Hermes grec. L'anglès Wednesday pren el nom del déu anomenat pels escandinaus Odin o Wotan, déu de la mort i de la saviesa –diferent és l'alemany Mittwoch ("dia del mig"). 


Mercuri (Hendrick Goltzius 1611 Haarlem, Frans Halsmuseum)
Mercuri (Hendrick Goltzius 1611 Haarlem, Frans Halsmuseum)

Dijous
Dijous està consagrat a Júpiter (Iovis dies), el patriarca olímpic (Zeus grec). És el déu del cel i dels fenòmens atmosfèrics. El seu principal atribut és el llamp, de manera que no és estrany que dijous en anglès sigui Thursday (dijous); és un nom que deriva de Thor, el déu del tro en la mitologia nòrdica (curiosament, en anglès tro és thunder). Els alemanys li diuen Donnerstag (literalment, el "dia del tro").

Zeus i Tetis, Jean-Auguste-Dominique Ingres, 1811
Zeus i Tetis, Jean-Auguste-Dominique Ingres, 1811

 

Júpiter d'Esmirna (150 dC)
Júpiter d'Esmirna (150 dC)



Divendres
El divendres està consagrat a Venus (Veneris dies), Afrodita grega, la deessa de l'amor i la bellesa. L'anglès Friday i l'alemany Freitag estan dedicats a Freia, la deessa de l'amor i la fertilitat en el panteó nòrdic.

Venus somrient (Dalí)
Venus somrient (Dalí)

Dissabte
Inicialment, el dissabte està consagrat a Saturn (Saturni dies), Cronos grec –així ho recull encara l'anglès Saturday. A partir del segle IV, proclamat el cristianisme com la religió oficial de l'Imperi romà, fou rebatiat com a sabbatum en homenatge al dia de descans jueu, el shabbat –que ens ha donat també l'expressió any sabàtic. L’alemany Samstag també tendria el mateix origen.

A l'Èxode, 20, 8, la Bíblia diu: "Recorda't de santificar el dia del dissabte". Per al judaisme, el shabbat és el setè dia de la setmana en què Deu descansà després d'haver creat la humanitat. És, per tant, un dia festiu en què està prohibit treballar. Durant l'edat mitjana els jueus conversos solien netejar les seves cases un dissabte per demostrar públicament la seva fe; d'aquí vendria l'expressió "fer dissabte".

Saturn devorant el seu fill (Goya)
Saturn devorant el seu fill (Goya)


Per als jueus d'Israel la setmana encara comença el dia següent al dissabte, és a dir, el diumenge. Els portuguesos i els anglesos també segueixen aquest corrent; per als musulmans, en canvi, el primer dia de la setmana és el dissabte, ja que el divendres era el dia que, segons la tradició, Mahoma va rebre el llibre sagrat del Corà de l'Arcàngel Gabriel.

Diumenge
En un principi estava dedicat al Sol (Solis dies), denominació que perviu en l'anglès Sunday i l'alemany Sonntag. El 321 Constantí el Gran, l'emperador que vuit anys abans havia deixat de perseguir els cristians amb l'Edicte de Milà, decretà que l'últim i el més important dia de la setmana no era el dissabte, sinó el diumenge, que seria el nou dia de descans setmanal dedicat al Senyor (dies dominicus); no debades, va ser el dia en què Jesús va ressuscitar.

Hèlios desperta els déus
Hèlios desperta els déus


En la mitologia grega, el Sol era personificat pel déu Hèlios (Ἡλιος), d'on ve heliocentrisme –després el seu rol seria assumit pel déu Apol·lo. Hèlios era fill del tità Hiperió i, per tant, germà de Selene ("Lluna") i Eos ("Aurora"). Cada matí Hèlios sortia d'Orient.

El dissabte i el diumenge foren els únics dies que l’Església adaptà a les seves creences. Els esforços per cristianitzar la resta de dies fracassaren. Tampoc no resultà l’intent de santificar les constel·lacions paganes.

Portuguès, la rara avis romànica
El portuguès, essent una llengua romànica, només ha conservat el shabbat (sábado) i el dies dominica (Domingo), mentre que, per influència de l'àrab, ha optat per donar un nom numeral a la resta dels dies (Segunda-feira per al dilluns, Terça-feira per al dimarts i així successivament). Això és així perquè al segle VI un bisbe va decidir eliminar les denominacions llatines tradicionals que feien referència a déus pagans. El gallec, per la seva banda, té una doble denominació per als dies de la setmana. D'un costat té la portuguesa i, de l'altra, la que equival a l'espanyola (luns, martes, mércores, xoves, venres, sábado, domingo).

Articles del web relacionats:
I amb la menopausa s'acaba la Lluna
Les històries que amaguen les estrelles. L'origen mitològic dels signes del zodíac a l'antiga Grècia.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px