Banner Top

Va existir realment Jesús?

L’historiador més proper, cronològicament parlant, a la figura de Jesús és Flavi Josef, un jueu nascut l’any 37. Així parla del natzarè a la seva obra Antiguitats jueves (18: 63), escrita a Roma vers l’any 95:
 
“En aquesta mateixa època (la de Pons Pilat: 26-36 dC) va viure Jesús, home savi, si realment és lícit anomenar-lo home. En efecte, era el responsable de fets extraordinaris, ensenyava als homes que acceptessin la veritat amb alegria i convencé molts jueus i molts grecs […]. Després que Pilat, havent escoltat les acusacions que en contra seva havien fet els prohoms del nostre poble, el condemnés a la creu, no va disminuir el nombre d’aquells que el seguiren des del primer moment. De fet, se’ls va aparèixer de nou al tercer dia –havia estat dit pels profetes divins això i moltes altres coses meravelloses sobre ell- i encara avui la tribu dels cristians, que pren el nom d’ell, no ha desaparegut”.

Flavi Josef
Flavi Josef
 
Avui en dia els historiadors no qüestionen l’existència de Jesús. Amb tot, sobre aquest paràgraf de Flavi Josef hi ha una ampli consens a acceptar que les al·lusions a la resurrecció i condició divina del natzarè van ser afegides per un autor cristià a principi del segle IV per tal d’enaltir la seva figura.
 
Pau, el globalitzador del cristianisme
A part de Flavi Josef, hi ha un altre personatge històric que confirmaria l’impacte que va tenir el Messies poc després de la seva mort. El seu nom és Pau (7-67), Saule en els seus orígens. Es tractava d’un ciutadà romà d’origen jueu nascut a Tars, una ciutat grega al sud de les actuals costes de Turquia.
 
De família farisea, de jove Saule havia estat un acèrrim perseguidor de cristians. Als vint-i-nou anys, però, mentre es dirigia a Damasc a reprimir un grup de cristians, tingué una revelació. Una veu sorgida d’una llum encegadora li formulà la següent pregunta: “Saule, per què em persegueixes?” (Els fets dels apòstols, 9).

La conversió de sant Pau (c. 1665, Murillo). Museu del Prado de Madrid
La conversió de sant Pau (c. 1665, Murillo). Museu del Prado de Madrid

Des d’aleshores, rebatejat ja amb el nom de Pau, el propòsit d’aquest nou adepte fou escampar el missatge d’aquella fe emergent entre persones alienes a l’àmbit cultural jueu, com grecs i romans. D’aquí que se li assignàs el sobrenom de l’apòstol dels gentils – en els primers segles del cristianisme gentil era sinònim de pagà. La seva activitat evangelitzadora fou molt intensa. Visità diverses contrades de l’Àsia Menor i de Grècia, on creà les primeres comunitats cristianes.
 
Evangelistes passats pel sedàs
Cada comunitat cristiana estava dirigida per un bisbe (< ἐπίσκοπος, “vigilant”, “guarda”). Al 325 l’emperador Constantí, el vertader fundador del cristianisme, els convocà a tots al concili de Nicea (actual ciutat turca d’Iznik). L’objectiu era resoldre diverses controvèrsies teològiques que havien sorgit en el si de les comunitats.

Concili de Nicea
Concili de Nicea

Fou en aquest concili on s’adoptà una fórmula de compromís, el famós Credo (“Crec en un sol Déu, Jesús Crist...”), i s’elaborà la primera llista d’escrits canònics (oficials) del Nou Testament. És el que es conegué com a Evangelis (< εὖ, “bo” + ἄγγελος, “missatge”), que es diferenciaven dels altres, dels falsos, dels apòcrifs (< ἀπό, preposició que indica allunyament + κρύπτω, “ocultar”).

'Papir 52', el manuscrit més antic conegut del Nou Testament
'Papir 52', el manuscrit més antic conegut del Nou Testament

Diu una tradició que tots els evangelis foren col·locats en filera i que, després que els bisbes pregassin molt, els quatre evangelis «vertaders» —els de Mateu, Marc, Lluc i Joan—  volaren i es posaren damunt l’altar. Tanmateix, no se sap ben bé quins criteris se seguiren per fer la tria d’aquests textos.
 
L’Església donà per bones les versions que feien dos apòstols de Jesús (Mateu i Joan) i altres dos, deixebles d’apòstols (Lluc, de Pau; i Marc, de Pere). Són obres que es confeccionaren a partir de tradicions orals de testimonis visuals i de textos anteriors sobre les paraules i accions del Messies. El consens general és que els quatre evangelis foren escrits originalment en grec, la lingua franca, de l'Orient de l'Imperi Romà. El primer Evangeli és el de Marc, datat entre els anys 70 i 71, i l’últim, el de Joan, redactat expressament vers el 100-110 per corregir alguns “errors” de perspectiva teològica dels anteriors.

Els quatre evangelistes de Jordaens
Els quatre evangelistes de Jordaens

Des d’un punt de vista històric, els Evangelis presenten molts problemes, ja que mesclen tradicions contradictòries i no coincideixen entre si en temes fins i tot molt importants. En tot cas, els més coincidents són els de Mateu i Lluc, la qual cosa fa pensar als estudiosos que ambdós evangelistes es basaren en un mateixa font, la coneguda com a Font Q (en alemany Quelle significa “font”).
 
Els Evangelis no acceptats com a canònics, el apòcrifs, tampoc no proporcionen informacions fiables sobre Jesús. Foren compostos molts anys després, a vegades centenars, i són plens d’una increïble fantasia. Després de perseguir-los durant molt de temps, avui l’Església no veu en ells cap amenaça.

Text apòcrif
Text apòcrif


Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (24/12/2014) per parlar sobre els orígens dels cristianisme i les arrels paganes de les festes del Nadal:




Articles del web relacionats:

25 de desembre, la història d'una estafa
- Màrtirs cristians
- Jesús i el món pagà
Els orígens del cristianisme
Cristians, "guiris" cretins?
Jueus, l'origen d'un estigma
Cristians amb cara de peix

Realment existeix l'infern?

Avui el cristianisme es manté dividit pel que fa a l’existència de l’infern. El  papa Joan Pau II donà motius per dubtar-ne. Assegurà que, així com "el cel no és un lloc físic entre els núvols", l´infern és l´estat en què es troba aquell "que s´aparta de Déu". El seu successor, però, Benet XVI, el desmentí. Afirmà que "l´infern existeix i, encara que se´n parli poc, és etern i no està buit". “L’infern és un lloc on els pecadors cremen de veritat en un foc interminable i no només un símbol religiós destinat a estimular els fidels”. Per resoldre aquest embull, és millor que coneguem com s’ha creat tot aquest imaginari d’ultratomba.

Pintura de Dieric Bouts (1450)
Pintura de Dieric Bouts (1450)

En el món grec, la idea que en una primera etapa imperà sobre la vida post mortem era més aviat poc definida. Es pensà que els difunts, convertits en una espècie d’ombra, descendien a la morada dels morts, l’Hades, presidit pel germà homònim de Zeus i Posidó i per la seva muller Persèfone (Prosèrpina). Una possible etimologia ens diu que, en grec, l’Hades era un “lloc invisible” –α, “no” + εἵδω, “veure” –en el món hel·lè també era conegut com a Plutó, derivat de πλοῦτος (“riquesa”), i en el món romà, com a Dis, que en llatí també significa “riquesa”, o Orc.

Hades, Persèfone i el ca Cèrber
Hades, Persèfone i el ca Cèrber


A l’inframón, els morts vivien en una espècie d’estat catatònic (κατά, “per avall” + τόνος, “ritme”), tot conservant l’estatus social que havien tengut en vida. Gràcies a ritus màgics i conjurs, els seus espectres podien ser invocats pels vius. Aquesta descripció de l’Hades recorda molt la que trobam a l’Antic Testament. Al Salm 88 (Job 16, 22) se’ns diu que els morts, tant els impius com els piadosos, descendeixen al “regne de les ombres”, al Sheol (“sol·licitar” en hebreu), d’on no tornaven mai més. La seva tristíssima existència transcorria vagant per un lloc ombrívol, de silenci total i on regna l’oblit.

Menjats pels dimonis, Giovanni da Modena (1410)
Menjats pels dimonis, Giovanni da Modena (1410)
 

Baixada als inferns
El desig de conèixer el Més Enllà propicià un dels motius més fascinants de la cultura grega: el descens als inferns o κατάβασις. La literatura clàssica és plena de relats sobre herois mítics o èpics, així com també filòsofs, que baixen al regne d’Hades. Un dels més famosos és el del cantor Orfeu. Altres viatgers de les profunditats són Odisseu i Eneas o les figures divines Dionís i Hefest.

Orfeu i Eurídice als inferns (Pieter Fris, 1652)
Orfeu i Eurídice als inferns (Pieter Fris, 1652)

L’orfisme i l’ultramón
A partir del segle VII aC, gràcies a l’orfisme inspirat en la figura d'Orfeu, varen guanyar terreny les nocions de càstig o recompensa després de la mort. Es tractava d’un de tants cultes anomenats mistèrics que per aquell temps s’introduïren a Grècia procedents d’Orient i que es caracteritzaven precisament per això, per oferir una vida eterna.
 
L’orfisme predicava la doctrina de la metempsicosi, reencarnacions successives de l’ànima, que era considerada immortal –la paraula està composta de μετα (“més enllà”) + έν (“dins”) + ψυχή (“ànima”) + -ωσις “(procés”). També oferia una recompensa en el món d’ultratomba per als bons i un càstig per als dolents. Al segle IV aC, en la seva obra República (Llibre X), Plató plasmaria aquesta doctrina en el mite d’Er, un personatge que se sotmet a un judici al món dels morts. Als diàlegs Gòrgies i Fedó el deixeble de Sòcrates també parla de l’inframón.

Pintura de l'infern de Dieric-Bouts (1470)
Pintura de l'infern de Dieric-Bouts (1470)

Entrades infernals
Hi havia molts llocs que eren considerats com les portes d’ingrés a l’inframón. Un dels més famosos va ser la llacuna italiana de l’Avern, prop de Nàpols, que ocupava el cràter d’un volcà. Els seus gasos tòxics acabaven amb la vida de les aus que l’intentaven sobrevolar -el seu nom derivaria del terme grec aornis (“sense ocells”). Va ser a la llacuna de l’Avern per on s’introduí Eneas amb la sibil·la de Cumes en el seu descens a l’inframón narrat al llibre VI de l’Eneida.

Avern
Avern

A l’Odissea (llibres XI), en canvi, Homer situà una de les entrades del món d’ultratomba als confins de la Terra, més enllà de les aigües de l’Oceà. En aquest cas, però, no es tracta d’un inframón, sinó d’una terra en superfície, tenebrosa i humida, on vagaregen els esperits dels difunts. Seguint el ritual establert, Odisseu omple un clot amb la sang del sacrifici. Aleshores els esperits hi acudeixen a beure’n un glop i recuperen així la vitalitat necessària per a poder parlar amb el visitant.

L'imaginari clàssic de l'ultramón
Segons l’imaginari clàssic, l’Hades estava dividit en dues zones principals: els Camps Asfòdels i l’Èreb. Els Camps Asfòdels era el lloc on les ànimes dels herois deambulaven abatudes entre esperits menors. La religió cristiana identificaria aquesta zona amb el purgatori, el lloc on van els morts que no van ni al cel ni a l’infern i que estan a l’espera del dia del judici final. Hi van les ànimes dels justos que no han acabat d’expiar els seus pecats.
 
L’Èreb era el món de les tenebres. Es dividia en dues zones: el Tàrtar i els Camps Elisis. El Tàrtar era on anaven a parar els esperits malvats. Custodiat per Campe, un monstre de sexe femení, era un estatge de suplicis eterns envoltat per un riu de "foc ardent", el Piriflegetont. El cristianisme l’identificaria amb l’infern, paraula que deriva de l’adjectiu inferus (“de sota”, “subterrani”) -aquest lloc tenebrós, tanmateix, també és present en altres religions orientals. De Tàrtar també tenim la paraula tortuga, que vol dir “habitant del Tàrtar”. No debades, durant l'edat mitjana, la tortuga en el fang representava el mal i l'heretgia.

Geografia de l'inframón segons l'imaginari grec
Geografia de l'inframón segons l'imaginari grec
 
Els Camps Elisis era el destí d’aquells esperits amb grans virtuts. Era el lloc més agradable que hom podia imaginar, un lloc de delícies eternes, amb fonts, prats plens de flors i tota mena d’arbres fruiters. Recordaria, per tant, el cel cristià. Al bell mig hi havia el famós riu Leteu (< λήθη, “oblit”), les aigües del qual bevien les ànimes per tal d’esborrar els records de la seva vida anterior i d’aquesta manera estar a punt, segons l’orfisme, per encarnar-se en uns altres cossos. Tanmateix, a l’Odissea, els morts conservaven el dolorós record del món dels vius, la qual cosa demostra la variabilitat de la mitologia grega. A part del Piriflegetont, del Leteu, altres rius associats amb l’inframón eren l’Estígia (“el de l’odi”), el Cocit (el de les “lamentacions”) i l’Aqueront (“el de la pena”).

Crucifixió i judici final, Jan Van Eyck (1425-30)
Crucifixió i judici final, Jan Van Eyck (1425-30)

Infern cristià

Els primers escrits cristians  no són molt pròdigs a descriure el lloc on seran custodiats els impius a l’altre lloc del món. Mantenen la noció popular del Regne dels morts (denominat també com a abisme, ἄβυσσος, “sense fons”). És el lloc d’espera del Gran Judici. Després de la resurrecció té lloc el judici i uns són condemnats (els malvats) o salvats (els justos). Així queda reflectit a l’Apocalipsi (en grec vol dir “revelació”), l’últim llibre del Nou Testament que conté les revelacions escrites per Sant Joan sobre la fi del món que inclou el judici final. L’infern que descriuen altres textos com Mateu (5, 22; 8, 12) o Lluc (13, 28) és molt semblant al Tàrtar grec.

 

Judici final, Hans Memling (1467-71)
Judici final, Hans Memling (1467-71)


Tanmateix, la imatge popular de l’infern cristià que perdura a dia d’avui arranca sobretot amb dues obres apòcrifes (από, “lluny” + κρύπτω, “ocultar”), és a dir, no passades pel sedàs del cristianisme: l’Apocalipsi de Pere (segle II)  i la Visió de Pau, del segle IV. En aquestes obres es comencen a descriure amb més detall les penes dels condemnats, que consisteixen sobretot en foc, esquinçaments físics, olors fètids...

Aquestes descripcions tan escabroses sobre l’infern són les que varen imperar durant l’Edat Mitjana. De fet, l’art  romànic, per adoctrinar i fer por als fidels, va abusar de les imatges de càstigs, horrors i bèsties que evoca la descripció de l’Apocalipsi. Amb tot, al segle XII va començar a prendre força la idea que no tots els pecats eren mortals. Alguns eren venials (del llatí venia, “favor”, “perdó”) i no mereixien més que un estadi de simple purificació després de la mort. Es consolidà així la idea del Purgatori, que assumí Tomàs de Aquino en la seva Suma teològica. El món futur, doncs, ja no era doble, Infern o Paradís, sinó triple.

Judici final, Hans Memling (1467-71)
Judici final, Hans Memling (1467-71)

Visió dantesca
Durant l’edat mitjana, al segle XIV, l'Eneida de Virgili serviria d’inspiració a Dant per a escriure la Divina Comèdia. En aquesta obra el poeta italià baixa a l’infern de la mà del mateix Virgili en un intent de conjuminar l’imaginari judeocristià amb el grecoromà.

Dant i Virgili als Inferns (Eugène Delacroix)
Dant i Virgili als Inferns (Eugène Delacroix)

Il sommo poeta
(“el poeta suprem”) ja distingeix l’Infern com a lloc exclusivament de càstig, que separa del Purgatori i del Paradís. Els horrors que hi descriu originaren l’adjectiu dantesc per descriure una cosa terrorífica –tanmateix, les seves descripcions no són tan escabroses. A la porta de l’Infern de Dant hi ha una inscripció que diu: “Deixeu tota esperança, els que hi entreu!"

L'Infern de Dant
L'Infern de Dant


L’Infern de Dant és com una espècie d’embut amb nou plantes circulars, cadascuna d’elles reservada a un pecador diferent. La primera és per als que no han estat batiats (correspondria al lloc neutral conegut com a Limbe, del llatí limbus, “franja”, “cinta); la segona és per als luxuriosos; la tercera per als golafres; la quarta per als avars i malversadors; la cinquena per als que han pecat d’ira i de peresa; la sisena per als heretges; la setena per als violents; la vuitena per als que han comès frau; i la novena per als que han pecat de traïció (és l’estatge de Satanàs).

En la Divina Comèdia l’Infern al·ludeix a l’home i els seus pecats; el Purgatori, a la lenta purificació dels pecats de l’home; i el Paradís, a la ciència divina. La gran obra de la literatura italiana és un cant a la humanitat, que només trobarà la felicitat en la fe en Déu.

Divina Comèdia
Divina Comèdia

Al segle XVI l’artista neerlandès Hieronymus van Aeken, més conegut com el Bosco, va pintar “l’infern musical”, en el seu famós tríptic El jardí de les delícies (1500-1505), avui al Museu del Prado, de Madrid.  Durant l’Edat Mitjana la luxúria era considerada “la música de la carn”. D’aquí el nom.

Infern musical d' “El jardí de les delícies” (1500-1505)
Infern musical d' “El jardí de les delícies” (1500-1505)

A la segona part d'aquest vídeo trobareu més detalls sobre "l'infer musicla" d'El Bosco:




Aquí teniu una conferència meva a l'Escola Municipal de Mallorquí de Manacor (11/01/2018). Parl sobre l'evolució de la iconografia de l'Infern al llarg de la història:




Aquí teniu l'infern vist per Woody Allen a la pel·lícula "Desmuntant Harry":



Aquí teniu imatges de l'infern budista.

I en aquest vídeo trobareu informació sobre l'obra "El judici final" de Miquel Àngel, a la Capella Sixtina del Vaticà.

Aquest article dóna més informació sobre l'escatologia a l'edat mitjana.

Aquest article parla de l'imaginari de l'inframón grec.

Articles relacionats:

La lliçó mortal de Gilgameix
Etimologies de la mort
Memento mori
- Companyies infernals
El cant de la sibil·la
- Càstigs infernals
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
-
 L'ultratomba a l'Odissea
Esperant l'Apocalipsi
- A l'orfeó amb Orfeu

Aquí teniu la conferència "Los infiernos en la antigüedad" impartida per Miguel Ángel Elvira de la Universidad Complutense de Madrid:




Us deix amb la cançó d'Antònia Font, Icebers i guèisers (disc "Lamparetes"), on es parla de les "portes de l'infern":

Pablo Iglesias, el nou Messies?

Article publicat a l'Ara Balears (06/04/2015)

És Pablo Iglesias el nou Messies? Aquests dies de Setmana Santa les televisions ens han convidat a tornar-nos a familiaritzar amb el missatge cristià a través de processons i de grans clàssics del cinema com Quo vadis o Benhur. Les xarxes socials s’han afanyat a fer enginyosos muntatges presentant el carismàtic líder de Podemos com la versió moderna de Jesús. Les similituds, però, no s’acaben en la coeta. Així ho assegurà ja fa dos mesos el periodista d’El País John Carlin en una sèrie de reportatges exhaustius sobre un fenomen polític que alguns han rebatiat irònicament com a “Pablemos” en al·lusió al fort protagonisme del seu cap de llista.
 
Carlin ressaltava les contínues al·lusions cristianes d’una formació nascuda amb voluntat de catalitzar la indignació popular atiada per la crisi econòmica –curiosament, en altres països europeus com França, Gran Bretanya, Suècia, Finlàndia o fins i tot Alemanya aquest mateix malestar ha estat recollit per partits d’extrema dreta, alguns fortament racistes. Segons Mateu (21,12-17), ja Jesús s’indignà quan entrà al temple després de la seva entrada triomfal a Jerusalem el diumenge de Rams. En trobar-hi una munió de mercaders amb llocs de venda de coloms i de canvi de moneda, exclamà, tirant-los les taules pel terra: “Està escrit que la meva casa serà anomenada casa d’oració, però vosaltres l’heu convertida en una cova de lladres”. És el mateix missatge que aplica Podemos amb els banquers usurers.
 
La malvada casta que denuncia Podemos també troba paral·lelismes en els fariseus, la secta jueva a qui Jesús acusà de ser uns immorals. “Jo som el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Joan, 14, 6), foren les paraules del fill de Déu, les mateixes que ha interioritzat Iglesias per molt que ell negui ser un “macho alfa”. Davant Pilat, Jesús digué: “La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu". (Joan 18, 37). Els més crítics consideren que Iglesias també actua com un “telepredicador” amant de les paràboles –té una debilitat especial pel conte de “Ratolàndia” del polític canadenc Tommy Douglas (1904-1985). Del que no hi ha dubte, però, és que el líder de Podemos, tal com féu el redemptor en qui s’emmiralla, ha enriquit la democràcia amb la seva dialèctica.

 
L’església política liderada per Pablo Iglesias també s’ha volgut apropiar de les famoses paraules del primer gran propagandista cristià, sant Pau –aquí un altre cop l’afinitat onomàstica no deixa de ser curiosa. En una de les seves cartes als corintis diu: “M'he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m'he fet tot amb tots per salvar-ne alguns, costés el que costés”. En la seva vocació de salvadors de la pàtria, Podemos ha actualitzat aquesta cèlebre cita assegurant que no són “ni d’esquerres ni de dretes”. A més, ells tampoc no s’estan d’apel·lar més als sentiments que no pas al raciocini, enarborant la bandera de l’atàvica lluita del bé contra el mal.
 
Certament, Podemos ha significat una alenada d’aire fresc en la decadent classe política espanyola. La injustícia, però, és que altres formacions que des de fa anys pregonen el mateix missatge cristià de regeneració moral no han tengut la sort de tenir tanta d’atenció mediàtica. A nivell estatal, basta que ho demanin a Julio Anguita, antic líder d’Izquierda Unida que en l’època de vaques grasses que li tocà viure fou tractat d’il·luminat. Tanmateix, moltes de les seves profecies s’han acabat complint. El mateix ha passat a casa nostra amb partits que han estat minoritzats pels mitjans de comunicació instal·lats en el conformisme del bipartidisme colonial herència de la llei electoral D’hondt.
 
Mentrestant, Iglesias ja està patint la seva pròpia Passió a mans d’un desacreditat establishment que el demonitza dient que portarà el caos, com si els partits tradicionals no l’haguessin portat. És la mateixa crucifixió que han patit els altres Messies que el precediren. Només falta que tots ells també ressuscitin. Esperem, però, que no pugin tot d’una al cel –Jesús ho va fer al cap de quaranta dies. Necessitaran més temps per demostrar que una altra forma de fer política és possible. El perill, però,  és que ens trobem davant venedors de fum que no sàpiguen gestionar tantes expectatives d’una societat amb set de Messies. Ja ho retrataren amb humor els Monty Python en la cèlebre pel·lícula La vida de Bryan (1979).

Aquí teniu la famosa escena de la pel·lícula del Monty Python on es parla de la set de Messies que té el poble:



I aquest és el gran discurs antisistema de Julio Anguita de l'any 1999. Escarrufa constatar com s'han complit totes les seves profecies:


Realment era verge, la Mare de Déu?

Ja ho diuen els italians: traduttore traditore (“El traductor és un traïdor”). Que la Mare de Déu sigui verge és un error de traducció. El passatge en qüestió és aquest de l’Antic Testament, escrit en hebreu (Isaïes, 7.14): “Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la verge que ha d’infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d’Emmanuel”.

La paraula hebrea corresponent a la futura Maria és ’almah, que no vol dir “verge”, sinó “al·lota jove”. Varen ser els autors de la Septuaginta grega, al segle III aC, els qui van traduir malament aquest terme per παρθένος (“verge”). Aleshores s’interpretà que, per l’edat, l’ “al·lota jove” hebrea (’almah) havia de ser forçosament verge, cosa que està per veure.

La Orana Maria  (títol original, en tahitià normalitzat ’Ia ora na Maria), Quadre de Paul Gauguin fet el 1891 durant la seva primera estada a Tahití. Representa l'escena de l'Anunciació amb els motius traslladats a Tahití. Es conserva al Metropolitan Museum of Art de Nova York.
La Orana Maria (títol original, en tahitià normalitzat ’Ia ora na Maria), Quadre de Paul Gauguin fet el 1891 durant la seva primera estada a Tahití. Representa l'escena de l'Anunciació amb els motius traslladats a Tahití. Es conserva al Metropolitan Museum of Art de Nova York.

En tot cas, la condició immaculada de la mare de Jesús serví per ressaltar l’origen diví de la figura del Messies. Així, al segle I dC els evangelistes Mateu i Lluc, que escrigueren en grec –la llengua de cultura d’aleshores- feren servir també la paraula παρθένος en relatar l’episodi de la concepció miraculosa de Jesús.

L’arcàngel sant Gabriel és l’encarregat de comunicar a Maria que Déu l’ha escollida per ser la mare del Messies. En paraules de sant Lluc, li va dir: “Déu et salvi, plena de gràcia; el Senyor és amb tu: ets beneïda entre totes les dones” (aquesta frase és l’inici de l’oració coneguda com l’avemaria). En veure que aquella al·lota estava tota nerviosa, l’arcàngel va prosseguir: “No tinguis por, Maria, doncs has trobat gràcia davant Déu... Concebràs i donaràs a llum un fill, a qui posaràs per nom Jesús. Serà gran i es dirà Fill de l’Altíssim”.

Maria es feia creus del que sentia. No debades, malgrat estar casada amb Josep, no havia perdut encara la virginitat. Però, tot i això, va acceptar el designi diví, dient: “Faci’s en mi segons la teva paraula” -l’Església celebra aquest misteri el 25 de març, el dia de la festa de l’Anunciació. Després de rebre aquella inesperada visita, Maria se’n va anar a Hebron a visitar la seva cosina Elisabet. L’arcàngel, per demostrar-li que per a Déu no hi havia res impossible, li havia dit que Elisabet també esperava un fill, a pesar de la seva avançada edat. Aquest fill seria sant Joan Baptista.

Quan Elisabet va sentir el que li explicava Maria, el nin que portava al ventre va començar a donar salts d’alegria i ella va dir una altra cèlebre frase litúrgica: “Beneïda ets entre totes les dones, i beneït és el fruit del teu ventre”. El gran damnificat d’aquesta història és sant Josep –no sabem si es va queixar al seu superior de fer-lo sentir com un home “gerro”.

L'Anunciació, Fra Angelico (1433-34)
L'Anunciació, Fra Angelico (1433-34)

Deesses verges
En la mitologia clàssica la virginitat també és un bé molt preuat. La casta Àrtemis (Diana), la deessa de la caça, exigia a les nimfes que integraven el seu seguici que fossin verges –Cal·listo, en ser violada per Zeus, fou castigada durament. 

Diana (Saint Pierre)
Diana (Saint Pierre)


Una altra deessa que feia bandera de la seva virginitat va ser la sàvia i guerrera Atena (Minerva). Precisament fou coneguda amb el sobrenom de παρθένος (“verge”), amb el qual els atenesos li dedicarien el famós temple de l’Acròpoli, el Partenó.

Atena (Vonstuck)
Atena (Vonstuck)

Atalanta i Hipòmenes
Tant Àrtemis com Minerva eren divinitats feréstegues que vivien allunyades dels homes. Per això eren respectades i temudes. Qui volgué seguir les seves passes va ser Atalanta. Era una jove que es volgué mantenir verge tota la vida. Assetjada, però, pels pretendents, va decidir que es casaria amb aquell que la pogués vèncer en una cursa. I qui no ho aconseguís seria executat.

Atalanta vencia sempre, fins que Hipòmenes, un dels pretendents, implorà l’ajuda d’Afrodita. La deessa li donà tres pomes d’or, i així, quan l’al·lota se li avançava, només n’havia de llançar una fora de pista i, mentre ella s’entretenia a collir-la, ell podia agafar avantatge. Ho va fer tres vegades, i així va arribar el primer a la meta.

Guido Reni. Hipòmenes i Atalanta. 1618 – 1619. Museo del Prado.
Guido Reni. Hipòmenes i Atalanta. 1618 – 1619. Museo del Prado.


Un cop casats, Hipòmenes s’havia oblidat de fer el sacrifici a Afrodita en agraïment a l’ajuda prestada. Aleshores, la deessa els féu venir una passió irresistible quan eren al santuari de Cíbele. Per castigar tal profanació, aquesta divinitat asiàtica de l’agricultura, associada amb la Rea grega, transformà la parella en lleons. Són els mateixos lleons que avui podem observar a la plaça Cíbele de Madrid, avui convertit en el lloc on el Reial Madrid celebra els seus triomfs.

Atalanta i Hipòmenes, convertits en lleons, tiren del carro de la deessa Cíbele a Madrid
Atalanta i Hipòmenes, convertits en lleons, tiren del carro de la deessa Cíbele a Madrid


La virginitat de les vestals
A Roma la castedat també va ser exigida a les vestals, les sacerdotesses consagrades a la deessa de la llar, Vesta (Hèstia). De fet, Rea Sílvia, futura mare de Ròmul i Rem, feia de vestal quan va ser fecundada misteriosament pel déu Mart -una altra vegada tenim que personatges extraordinaris neixen enmig de circumstàncies extraordinàries. El martirologi cristià continuaria ressaltant la virginitat femenina com a estat de màxima perfecció amb amb personatges com santa Úrsula. La seva efemèride se celebra cada 21 d’octubre, el dia de les Verges.


Les verges, 1913. Aquest quadre de Klimt representa l'evolució de nena a dona.
Les verges, 1913. Aquest quadre de Klimt representa l'evolució de nena a dona.

Aquí teniu una entrada del blog del filòleg Gabriel Bibiloni que explica la celebració del 8 de desembre, dia de la Concepció.

I en aquest altre enllaç trobareu informació sobre la festa de la Mare de Déu d'agost.

Aquest article parla sobre el simbolisme de la virginitat.

Aquest vídeo explica el quadre "L'Anunciació":




No us podeu perdre aquest vídeo, en clau d'humor, en el qual la Mare de Déu explica a Jesús com va ser concebut:



Us deix amb l' "Ave Maria", d'Andrea Bocelli:



Articles del web relacionats:
Sant Josep, el pare putatiu més famós
Per què celebram el dia de les Verges?
Atena o el maldecap de la saviesa
Feministes amb complex de Diana

Divendres Sant: crònica etimològica d'un calvari

El Divendres Sant d'avui ens recorda la sang de Crist.

"Estripar-se les vestidures"
Després de ser lliurat per Judes als fariseus, Jesús va ser conduït davant Caifàs, un dels summes pontífexs d'Israel. Aquest li preguntà si, tal com proclamava, era el "Fill de Déu". En rebre una resposta afirmativa, Caifàs es va estripar les vestidures com a mostra de la seva indignació. Es tractava d'un costum que es feia quan s'escoltava una blasfèmia intolerable (<βλάπτω, "ofendre" + φημί, "dir").

Avui l'expressió "estripar-se les vestidures" es fa servir per indicar que algú s'escandalitza pel que un altre diu o fa. Després d'això, Caifàs va lliurar Jesús als seus enemics perquè en fessin el que els semblàs. Aquests el varen portar al governador romà Pons Pilat per mirar que el condemnàs a mort.


Barrabassada

Als romans no els agradava immiscir-se en les disputes internes dels pobles que dominaven, molt menys si es tractava de discussions teològiques que no entenien. És per això que Pons Pilat no veié amb bons ulls la petició de matar Jesús. Amb tot, per aplacar els ànims dels jueus, aprofità el costum que hi havia de deixar lliure un pres amb motiu de la celebració de la Pasqua jueva (la commemoració de la fugida del poble jueu d'Egipte).

Llavors, el governador romà els va deixar triar entre Jesús o un delinqüent anomenat Barrabàs. Els jueus es van decantar per aquest últim i varen demanar, a més, la crucifixió del natzarè. El nom de Barrabaràs continua viu en el nostre llenguatge amb l'expressió "fer una barrabassada", que equival a cometre una dolenteria molt gran.



Ecce homo i la rentada de mans de Pilat

Pilat encara va intentar acontentar el poble ordenant que Jesús fos sotmès a una severa flagel·lació. Un cop colpejat i coronat d'espines, el dirigent romà els el va mostrar dient ecce homo (heus aquí l'home), però la turba va continuar exigint la mort de Jesús. Avui l'expressió eccehomo és sinònima d'anar fet un nyap.

En el món de l'art, un eccehomo és una representació pictòrica o escultòrica de Jesucrist coronat d'espines. Recentment, s'ha fet famós l'eccehomo que va intentar restaurar una dona de Saragossa amb aquests resultats lamentables.

Ecce homo destrossat
Ecce homo destrossat


Finalment Pilat claudicà per por a què la insurrecció anàs a més. En prendre la decisió, va demanar un cossi d'aigua i es va rentar les mans. Segons sant Mateu, a continuació es dirigí al tumult dient: "Innocent sóc de la mort d'aquest just. Vosaltres veureu". Avui en dia l'expressió "rentar-se'n les mans" es fa servir molt per indicar que algú es desentén d'alguna cosa o n'eludeix la responsabilitat.


Calvari, una muntanya de cranis
Jesús havia de ser crucificat al turó del Gòlgota, que en arameu significa "crani". Segons una teoria, agafava aquest nom per ser el lloc on se solien executar els condemnats, els quals deixaven com a restes els seus cranis.

Altres teories diuen que la prominència d'aquest turó recorda la forma d'un crani. Sigui com sigui, sant Mateu va traduir Gòlgota al grec com a Κρανίον τοπός ("el lloc del Crani"), que posteriorment seria traduït en llatí com a Calvarium, que deriva de l'adjectiu calvus ("calb") per la seva similitud amb l'aspecte del crani –i d'aquí ve també calavera.

Verònica i el rostre de Jesús
De camí al calvari, mentre arrossegava la creu, una dona anomenada Verònica es va acostar Jesús. Compadida pel seu sofriment, li va eixugar amb un llenç el rostre, negat de suor i de sang. La tradició diu que la faç de Jesús va quedar impresa miraculosament en aquell tros de roba.

Santa Verònica, de Hans Memling
Santa Verònica, de Hans Memling


Verònica, tanmateix, és un personatge llegendari. No apareix en cap dels Evangelis canònics. L’etimologia popular ha atribuït l’origen d’aquesta santa a les paraules veritable (del llatí vera) i imatge (del grec εικόνα), "vera icona", en al·lusió a la imatge del rostre de Crist.

I "per més INRI"....
Un cop pujat el mont del Calvari, Pilat féu escriure a la creu de Jesús INRI, Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum ("Jesús de Natzaret, rei dels jueus"). Avui s'usa popularment l'expressió "per a més inri" com equivalent a greuge o escarniment. El camí fins al Calvari és recordat en la pràctica devota anomenada viacrucis ("camí de la creu" en llatí). Aquest camí es recordat amb catorze estacions, que solen estar representats a les esglésies amb creus, quadres o relleus escultòrics que narren cadascuna de les escenes.

També hi ha viacrucis que segueixen itineraris en espais exteriors, com al Colisseu romà (en record dels màrtirs cristians que hi van ser executats abans que el cristianisme fos religió oficial de l'imperi romà). Avui, l'expressió "viacrucis" la utilitzam per referir-nos a una situació que se'ns fa llarga i feixuga.

Inri
Inri


Per què no menjam carn Divendres Sant?

El Divendres Sant l'Església insta els seus fidels a no menjar carn. No està del tot clar el perquè d'aquest costum. Alguns diuen que és perquè la carn representa el cos de Crist crucificat. També, però, es voldria evitar el vessament de sang de qualsevol animal per recordar la del Redemptor. Aquesta abstinència també se sol seguir durant el temps previ a la Setmana Santa, la Quaresma, sobretot el Dimecres de Cendra i el primer divendres de Quaresma.

Tal com indica la seva etimologia llatina (Quadragesima dies), la Quaresma recorda els quaranta dies al desert que passà Jesús després de ser batejat per Joan Baptista i que li serviren de preparació a la vida pública. Foren quaranta dies de dejú i de lluites contra les temptacions del dimoni, de manera que, per solidaritat, els cristians durant aquest temps litúrgic també canvien els menjars abundants per d'altres més lleugers.













Aquest article parla sobre l'origen de la crucifixió.

En aquest enllaç el dermatòleg Xavier Sierra parla sobre aspecte mèdics de la flagel·lació de Crist. En aquest altre parla de la crucificació. En aquest altre de la corona d'espines. Aquí parla d'aspectes mèdics de la mort de Crist.

En aquest enllaç trobareu informació sobre per què el Papa, Divendres Sant, celebra el Via Crucis al Colisseu.

En aquest altre enllaç trobareu informació sobre autors clàssics que parlen de Jesús.

Aquí teniu la meva intervenció al programa d'IB3 Ràdio, "Balears fa ciència" (30/03/2013) parlant de les etimologies de la Setmana Santa:



Entrades del web relacionades:
Pasqua i toponímia
Dijous Sant: la història de l'Últim Sopar
La llengua de la Setmana Santa
Endavant les atxes
Però realment va ressuscitar un diumenge?
La passió del pacient
El sant sudari: la història d'un muntatge?
La llegenda del sant Graal
Jueus, l'origen d'un estigma
Per què som cristians?
- Mones de Pasqua, una monada?
- Noli me tangere!
-
 Quo vadis?
-
 Els orígens de les panades, rubiols i crespells
- Cristians, "guiris" cretins?

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px