Banner Top

Atletes ascetes

Un dels postulats del cristianisme és l’ascetisme, és a dir, l’esforç constant per atènyer la perfecció religiosa mitjançant la repressió dels vicis i mitjançant la pregària i el recolliment interior. Aquest concepte cristià fou agafat del grec ἄσκησις (< ἀσκέω, “treballar”, “practicar”), que al·ludia als durs entrenaments que seguien els atletes (< ἀθλέω, “lluitar”, “patir”). S’establia, per tant, el parentiu entre els atletes de l’antiga Hèl·lada i els “atletes de Crist”. Hi havia, però, una sèrie de matisos. Mentre que per a l’atleta grec el cos havia de ser cuidat  i entrenat per poder donar el màxim de si mateix, per a l’asceta cristià, en canvi, era la “bestiola” interior la que havia de ser controlada i mortificada al servei de Déu.

Monjos ascetes
Monjos ascetes


Ja Sant Pau compara la pràctica del cristianisme amb l'atletisme (1, Corintis, 9. 24-27): “¿No sabeu que a l'estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només un s'emporta el premi? Correu bé per poder-vos-el endur!  L'atleta s'absté de moltes coses, i tot per guanyar-se una corona que es marceix, mentre que nosaltres n'hem de guanyar una que mai no es marcirà. Així, doncs, jo corro, però no sense una meta; combato donant cops de puny, però no pas a l'aire. Tracto amb duresa el meu cos i el tinc dominat, no fos cas que, després de proclamar la victòria dels altres, quedés desqualificat jo mateix”.

Abans del cristianisme, filòsofs estoics com Sèneca ja havien adoptat l’ascetisme. En el seu cas, li havien atorgat el sentit de pràctica de disciplina moral per tal d’aconseguir l’ataràxia, la famosa impertorbabilitat de l’esperit que només assolien aquells savis capaços de domesticar també les seves passions.
 
Cesaropapisme
Després d’anys de persecucions, el 313, amb l’edicte de Milà de Constantí, el cristianisme quedà legalitzat –dos anys enrere, en temps de Dioclecià, l’Edicte de Tolerància de Nicomèdia ja havia posat fi a les persecucions a les províncies orientals. La consagració d’aquella nova fe arribaria el 380 amb l’edicte de Teodosi, que la convertí en la religió oficial de l’imperi romà.
 
Abans de tots aquests moviments en altes esferes, l’ascetisme ja havia calat fort en un cristians que rebutjaven l’excessiva intervenció dels emperadors romans en el seu credo. Aquesta ingerència, coneguda com a cesaropapisme, fou vista com una tergiversació del missatge evangèlic de separació entre allò que avui anomenaríem Església i Estat (“Donau al César el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”). Fou així com els costums s’anaren degradant i la vivència de la fe anà perdent força. Sant Jeroni (340-420) va dir d’aquella època: “Des que l’Església ha conviscut amb els emperadors cristians, aquests han augmentat el poder i la riquesa, però la seva força moral ha disminuït”.
 
Anacoretes i cenobites ascetes
Aleshores molts cristians, especialment els d’Orient, es varen retirar a indrets apartats a la recerca d’una vida que estigués més d’acord amb els ideals cristians. Solien anar a viure a la soledat dels deserts d’Egipte i Síria. Aquells monjos (μοναχός, “solitari”) eremites (< ἔρημος, desert) varen encetar un corrent espiritual anomenat hesicasme (< ἡσυχία, “silenci”, “tranquil·litat”), que es basava en la recerca de la quietud interior com a camí cap a Déu. A través de l’exercici de la pregària del cor i la disciplina ascètica del cos, l’objectiu era assolir la unió mística amb la divinitat i l’harmonia amb la creació.

anacoreta
anacoreta


Els eremites es dividiren en dos grups. Per una banda hi havia els anacoretes (< ἀναχωρέω, “retirar-se”), que vivien en solitari, com sant Antoni Abad d’Egipte (251-356), considerat el fundador del monaquisme cristià –foren durament criticats pel seu egoisme i falta de solidaritat. I per l’altra banda, hi havia els cenobites (de κοινός “comú” + βίος, “vida”), que intentaven posar en pràctica l’ideal evangèlic de la comunitat.

Cenobites
Cenobites

Els cenobites serien el ferment dels futurs monestirs que poblarien el món cristià. Les dones també s’organitzarien pel seu compte per dur a terme la mateixa vida contemplativa que la dels seus homòlegs masculins. Sempre aquella entrega absoluta a Déu es feia des de l’ascetisme. Tots aquests monjos eremites varen plasmar el seu pensament en diferents escrits que serien recopilats en una obra que portaria per nom Filocàlia, amor (φίλος) a la bellesa (κάλλος).

Us deix amb la memorable escena de la pel·lícula "La vida de Brian", en què el protagonista es topa amb un eremita:

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/01/2017), reflexion sobre la solitud:

 

Molt interessant aquest capítol del programa "This is art" de TV3 dedicat a la solitud.

Imperi bizantí. L’edat d’or de Constantinoble

Extracte del reportatge publicat el novembre de 2011 a la revista Sàpiens (núm. 110)

L’imperi romà no s’acabà el 476 dC amb la caiguda de Roma a mans dels bàrbars. Sobrevisqué mil anys més gràcies a Constantinoble, que s’erigí a Orient en la seva successora. Aleshores, la romanitat s’expressà amb una nova llengua, el grec, i amb una nova senya d’identitat, la cristiandat. Sobre aquests elements es constituí l’esplenderós imperi bizantí, un dels imperis més productius de la fosca edat mitjana. 
 
L’imperi romà es partí en dos, de manera definitiva, el 395 dC amb la mort de l’emperador Teodosi. La part occidental passà a mans del seu fill petit Honori, d’onze anys; i la part oriental, a mans del fill gran, Arcadi. No era la primera vegada que, per governar un imperi tan extens, el poder era compartit i, a més, des de diferents punts estratègics. A principis de segle IV dC, el sistema de la tetrarquia havia imposat quatre emperadors, dos de principals –coneguts com a augusts- i dos de secundaris –coneguts com a cèsars. Aleshores l’august Maximià havia traslladat, per qüestions de seguretat, la capital de l’imperi occidental a Milà. Roma, la gloriosa ciutat eterna, ja no pintava res. Mentrestant, la capital de la part oriental elegida per l’altre august, Dioclecià, havia estat Nicomèdia, una ciutat de les costes del sud del Mar Negre.
 
A pesar d’aquest canvi de peces, amb la tetrarquia, la unitat de l’imperi no havia perillat. Diferent fou quan el poder tocà ser compartit per dos germans, els dos hereus de Teodosi. La part oriental que rebé Arcadi comptava des del 330 amb una nova capital, Constantinoble, que l’emperador Constantí havia aixecat, a l’estret del Bòsfor, entre el mar Màrmara i el mar Negre.
 
La capital de la part occidental, en mans d’Honori, també hagué de traslladar-se a un altre indret més protegit, Ravenna, a la costa adriàtica. En un principi no hi havia d’haver cap problema perquè els dos germans governessin en harmonia. Hi hagué, però, un detall del testament de Teodosi que no agradà gens a Arcadi. El seu pare havia nomenat com a cap dels exèrcits romans un bàrbar, Estilicó, el qual havia vist recompensada la seva lleialtat quedant també com a tutor, a Occident, d’Honori, menor d’edat. Arcadi no podia consentir que un estranger li fes els comptes a casa seva. És per això que no dubtà a pactar amb les tropes bàrbares del got Alaric perquè envaïssin la península itàlica en lloc de Constantinoble [...].

Per a més informació, també podeu escoltar els següents àudios del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicats a:

Cisma de l'església ortodoxa
Cisma de l'imperi
La crisi del segle III
Vespasià i Trajà
La caiguda de Constantinoble

Articles del web relacionats:
- Moscou, la tercera Roma

Aquí teniu la meva intervenció al programa Tots per Tots de Com Ràdio (24/11/2011) per parlar sobre Bizanci, la segona Roma.


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px