Banner Top

La resurrecció de l’hebreu, un cas únic al món

En una decisió polèmica, el govern israelià de Benjamin Netanyahu acaba de fixar l’hebreu com a única llengua oficial de l’estat. És el colofó d’un cas únic en la història idiomàtica contemporània. No debades, som davant d’un miracle de resurrecció lingüística: de llengua “morta”, l’hebreu passà a ser una llengua ben viva, actualment amb cinc milions i mig de parlants.

Antigament l’hebreu era la llengua de les tribus d'Israel; a partir del segle VII aC va anar cedint lloc a l'arameu, llengua d’un poble de pastors originaris del nord-oest de Mesopotàmia. El procés de substitució en benefici de l’arameu -avui en perill d’extinció- es va accelerar l'any 70 dC, després de la destrucció del segon temple de Jerusalem i l'inici de la diàspora del poble jueu per l'ocupació de l'Imperi romà. Al segle II l’hebreu ja va deixar de ser utilitzat com a llengua oral. Es va mantenir, però, com a llengua escrita i de cultura entre les comunitats jueves d'Europa.

Eliezer ben Yehudà, el Pompeu Fabra d’Israel
La revitalització de l'hebreu com a llengua parlada va començar a final del segle XIX amb l'inici del retorn dels jueus a Palestina. El seu artífex fou Eliezer ben Yehudà (1858 – 1922), un sionista originari de Rússia considerat el Pompeu Fabra d’Israel. La seva feina, però, també seria comparable a la del nostre Ramon Llull. No debades, a l’hora de codificar l’idioma dels seus avantpassats, no només va recórrer a les fonts literàries, sinó també a l’àrab i als neologismes que ell mateix va encunyar. Tant d’esforç quedà plasmat en el Tresor de la llengua hebrea.

Eliezer Ben Yehuda LOW RES 750x560

Eliezer ben Yehudà

L’any 1900 ben Yehudà aconseguí que, a les escoles, l’hebreu fos la llengua vernacla d’una primera generació de parlants. I el 1913 ja esdevingué la llengua oficial del Teknion, institut tecnològic de Haifa. Tanmateix, aquesta renaixença de la llengua hebrea fou gràcies, en part, a l’absència d’una llengua nacional a Palestina. El turc era l’idioma oficial, la població àrab parlava àrab, i els jueus es manejaven amb les diferents llengües de les comunitats d’on procedien.

Amb la creació de l'Estat d'Israel el 1948, les autoritats jueves varen adoptar l’hebreu com a llengua oficial de l'Estat. Avui, tot i que és l’única oficial d’Israel, tanmateix, comparteix espai amb l’àrab i l’anglès, a més de moltes altres llengües.

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla sobre la creació de l'Estat d'Israel.

Aquest altre article parla sobre la lluita entre jueus i palestins per a l'ocupació de la mateixa terra.

Igualment és interessant aquest article de Josep Ramoneda titulat "Israel".

Articles del web relacionats:
Xuetes, la tragèdia dels jueus mallorquins
"A la recerca de la terra promesa".
La solidaritat de les llengües
- Jueus, la història d'un estigma
- Quin és l'origen de les llengües?

El lament Zenòbia, l’amazona de Palmira

Recentment s’ha pogut veure l’espectre de Zenòbia plorant desconsolat per Palmira, a Síria, a 215 kilòmetres al nord-est de Damasc. No se’n pot avenir. Ja no reconeix la seva Παλμύρα (“la ciutat de les palmeres” en grec), que la va veure arribar al món el segle III dC -en hebreu també era coneguda com a Tadmor (“la ciutat dels dàtils”). Aquests dies els jihadistes de l’Estat Islàmic (ISIS en les seves sigles angleses) han tornat a esmicolar per enèsima vegada les seves ruïnes grecoromanes, declarades per la Unesco com a Patrimoni Monumental de la Humanitat.

Denari amb l'efígie de Zenòbia
Denari amb l'efígie de Zenòbia
 
El 258 Zenòbia, filla d’una esclava egípcia i d’un ric mercader àrab, s’havia casat amb el sobirà de Palmira, Odenat. Aquell marit li va procurar una bona formació intel·lectual amb eminents mestres grecs. Havent derrotat els perses, Odenat es va convertir en el principal suport de l’imperi romà en la seva frontera oriental. El 267, però, va aparèixer assassinat juntament amb el seu fill Harima. Aleshores tothom va donar per fet que Zenòbia era la responsable d’aquelles morts.
 
La reina de l’Est
Durant cinc anys, la coneguda com “la reina de l’Est” va governar un imperi que era quasi tan gran com el d’Alexandre Magne. Abraçava Anatòlia, Mesopotàmia, Síria, Palestina i Egipte. El 272, al capdavant de 70.000 homes, Zenòbia, convertida en tota una amazona, se sentia forta per proclamar la independència del regne de Palmira. Era perfectament conscient de la importància estratègica d’aquell oasi enmig del desert de la província romana de Síria. Es tractava d’una parada obligatòria per a les caravanes que recorrien la Ruta de la Seda. Aquell gest tan insolent no agradà gens a l’emperador Aurelià, que va passar a l’atac, desplaçant-se en persona in situ.

Zenòbia es rendeix
Zenòbia es rendeix

Llavors, acorralada en la seva pròpia ciutat, Zenòbia s'hauria mostrat així de desafiant amb el sobirà romà: “Demanes la meva rendició, però saps que Cleòpatra va decidir morir com a reina abans que ser sotmesa. Jo tampoc no deixaré que la meva posició i el meu bressol siguin menystinguts”. En intentar escapar, però, l’emperadriu fou capturada. Segons algunes fonts, Aurelià va decidir no matar-la, impressionat com estava per la seva bellesa i dignitat. Altres fonts, però, apunten que darrera aquella misericòrdia hi havia motius polítics. No debades, Zenòbia continuava aixecant moltes simpaties tant a Palmira com a Egipte.

Restes de l'actual de la ciutat de Palmira
Restes de l'actual ciutat de Palmira
 
L’emperadriu captiva va ser portada fins a Itàlia, on Aurelià li concedí una vila a l’actual Tívoli. Allà va passar la resta de la seva vida. D’ençà de la britànica Boudica (segle I), Roma no recordava una dona tan intrèpida. Un segle després de Zenòbia, a la mateixa Síria, una altra dona es va atrevir a rebel·lar-se contra la totpoderosa Roma. Va ser la reina beduïna Màvia, que, tanmateix, va acabar pactant amb els romans.

Avui ja ningú no es rebel·la per evitar els continus atacats d’una de les perles patrimonials d’Orient, cruïlla de grans cultures. Davant la inoperància de la comunitat internacional sembla que la barbàrie no té aturall. Bé ho sap Zenòbia que, des de la seva tomba, es lamenta que la història és cíclica i que la humanitat no té remei.



Articles del web relacionats:
El nas de Cleòpatra
Les noves amazones
Boudica, l'amazona que protagonitzà el primer Brèxit

Jueus: l'origen d'un estigma

El poble jueu, amb 4.000 anys d’història, és un dels pobles més antics del món. La seva mala fama arranca en temps de Jesús de Natzaret, un jueu que fou mort pels seus propis compatriotes que no el consideraven l’autèntic Messies. Això féu que a partir del segle IV els pares de l’Església presentassin el judaisme no com una religió afí, sinó com una secta que havia perpetrat el major dels delictes, el deïcidi.
 
L’antisemitisme és l’animadversió envers els jueus, considerats els descendents de Sem, un dels tres fills que tingué Noè després del diluvi universal. El terme fou encunyat al segle XIX pel polític alemany Wilhelm Marr per emparar una ideologia que propugna la inferioritat i malignitat dels jueus. El nom d’aquest col·lectiu deriva de Judà, quart fill de Jacob -nét d’Abraham- i cap de la tribu més poderosa i hegemònica de les dotze d’Israel. El seu nom en hebreu (y'hudah) significa “celebrat”.
 
Els jueus també foren coneguts amb dos noms més: israelites i hebreus. El primer ret homenatge al patriarca Jacob, el qual havia estat rebatejat com a Israel (“fort contra Déu”) per un àngel que quedà admirat de la seva força després d’haver lluitat amb ell durant tota una nit. El segon nom prové de la paraula aramea –la llengua, juntament amb l’hebreu, de l’Antic Testament- ´ibhri, que volia dir “el de l’altre part del riu”, donat que així fou com les tribus pròximes a la regió de Judea anomenaren als seus veïnats hebreus acabats d’arribar.
 
L’ocupació romana
Segons el judaisme, el poble d’Israel havia estat elegit per Iahvè (Déu) per preparar l’arribada del redemptor, el Messies hebreu identificat amb el Crist grec (“l’ungit”). La tradició diu que l’estirp israelita descendia d’Abraham, el gran patriarca bíblic originari d’Ur (Mesopotàmia) –Iahvè li va prometre una gran descendència: “Faré de tu un gran poble i et beneiré”.
 
Després d’haver-se establert a la terra promesa, Canaan -situada entre el riu Jordà i el mar Mediterrani-, els hebreus, per culpa de la fam, hagueren de marxar a Egipte. Allà, durant 400 anys, patiren l’esclavitud en mans dels seus faraons. Al segle XIII aC, però, sota la tutela de Moisès, van iniciar un èxode de quaranta anys pel desert que els va conduir de bell nou a Canaan. Aquest territori viuria la seva major època d’esplendor política, militar i cultural al segle XI aC, sota el regnat de David. Després cauria en mans d’altres potències veïnes.

Al segle II aC els jueus aconseguiren alliberar-se del domini hel·lènic de la dinastia dels selèucides, fundada per un dels generals d’Alexandre Magne. La seva independència, amb tot, els duraria ben poc. Al 63 aC, arran de la campanya oriental del general Pompeu, Canaan es va convertir en província satèl·lit de Roma amb el nom de Judea –no seria fins al segle II dC, amb l’emperador Adrià, que adoptaria el nom de Palestina, en honor als filisteus (pelishtim), considerats pels romans com els enemics històrics dels hebreus. 

Tot i que Judea continuava conservant la seva independència, de iure estava subjecta a l’autoritat romana. Es tractava d’una situació molt incòmode per a molts jueus. L’any 39 dC, l’emperador Calígula, que es considerava un déu, ja els va provocar quan va pretendre col·locar una escultura seva al temple de Jerusalem. Les tensions s’incrementarien sobretot l’any 66, quan Neró va ordenar confiscar els seus tresors. Aleshores l’emperador va confiar al general Vespasià la difícil missió de sotmetre els jueus. L’any 68 ja havia ocupat la major part de Judea, però li mancava Jerusalem. Aquesta caigué  l’any 70 a mans de Tit, fill de Vespasià.

Atac a Jerusalem (Poussin)
La destrucció del temple de Jerusalem (Poussin)
 
L’ocupació de Jerusalem va provocar la primera diàspora (“fugida” en grec) important del poble jueu per diferents racons de l’imperi. Amb el temps, es creà la llegenda que, a causa del deïcidi, els hebreus havien estat condemnats a vagar eternament –havien estat els mateixos jueus qui conduïren un compatriota seu, Jesús, a la creu acusant-lo de blasfèmia. El seu ferri monoteisme –una aberració per al politeisme hel·lenístic- i el seu permanent esperit de revolta alimentaren tot tipus de rumors: que havien estat expulsats d’Egipte per propagar la lepra, que adoraven un cap d’ase... Tot això, deformat i ampliat, fou difós per diversos autors de l’època fins a crear una opinió que esdevingué la llavor de l’antisemitisme.
 
Jueus, caps de turc
Durant l’edat mitjana, els jueus es convertiren en el cap de turc de nombrosos problemes que els governants no sabien resoldre. Una sèrie llarga de prohibicions –com no poder ser soldats, ni advocats, ni agricultors- conduí a la seva marginació social i a l’especialització laboral. Per això, la major part de les comunitats hebrees estava formada per comerciants i professionals com artesans i metges, però també per recaptadors d’impostos i prestamistes, donada la condemna moral que pesava sobre els cristians que practicaven la usura.  Solien viure en zones aïllades anomenades calls, paraula derivada de l’hebreu qahál (“assemblea”) –posteriorment serien coneguts com a guetos (“fàbrica de ferro”), que era el nom en italià que rebé el barri de Venècia on al segle XVI foren confinats els jueus i que es convertí en el call més important d’Europa.
 
Més d’una vegada, alguns deutors aprofitaven els esclats de violència contra els jueus –si és que no els provocaven- per eliminar incòmodes creditors. Aleshores, s’estengué la creença que si es dedicaven a la indigna feina de la usura havien de ser, per força, lladres i estafadors que s’enriquien a costa dels cristians innocents.

Inquisició
Inquisició
 
Davant la pressió que reberen, molts jueus preferiren deixar-se matar abans que abandonar la fe. I és que, segons la religió judaica, apostatar és un pecat terrible. Per això, les cròniques relaten esgarrifoses escenes de jueus que s’immolaven i degollaven els propis fills per no ser batejats a la força, amb l’esperança de guanyar-se el cel. Els que es convertiren al cristianisme, tanmateix, seguirien essent objecte de sospita. A Mallorca els descendents d’aquests jueus conversos rebrien el nom de xuetes. Es tractava d’un apel·latiu que al·ludia al costum que tenien de menjar aliments prohibits a la seva religió, com la xulla de porc, per demostrar davant tothom que eren cristians. El terme, però, també podria derivar del mot xuetó, que alhora probablement ve de “juetó”, petit jueu.
 
A partir del segle XIII els jueus  foren fàcils d’identificar, donat que se’ls obligà a dur signes distintius a la roba, com un cercle groc o un capell en forma de con. A mitjan segle XIV la mortaldat de la pesta negra oferí nous arguments als enemics dels jueus, els quals foren acusats d’enverinar les aigües per acabar amb els cristians. Això va provocar la seva expulsió definitiva de França el 1394, tal com havia ocorregut a Anglaterra un segle abans.
 
En època contemporània, el racisme s’acarnissà especialment amb els jueus, considerats, com els negres, d’una raça inferior. La tensió s’atià al 1855 amb l’obra Assaig sobre la desigualtat de les races humanes, del diplomàtic francès Gobineau. Els seus postulats serviren posteriorment al nazisme per justificar les seves polítiques de segregació i d’eugenèsia. Abans, però, de l’holocaust nazi, ja al segle XIX els jueus de Rússia patirien ferotges persecucions i matances en el que es conegué com a “pogroms”. I al 1894 la França de la III República protagonitzaria el cas d’antisemitisme més escandalós: l'affaire Dreyfus.
 
Bandera d'Israel
Bandera d'Israel
 
La creació de l’estat d’Israel
Tota aquesta animadversió creixent envers els hebreus originà a la segona meitat del segle XIX el naixement del sionisme, una doctrina que propugnava el seu retorn a Sió (Jerusalem). Així, a poc a poc s’inicià el degoteig de sionistes cap a Palestina, que aleshores formava part de l’imperi otomà. Allà establiren granges col·lectives (kibutzs) i fundaren la ciutat de Tel Aviv. 

 

israel mapa

 

El 14 de maig de 1948, després de la Segona Guerra Mundial –on varen morir sis milions de jueus-, es va crear l’estat d’Israel d’acord amb un pla traçat per les Nacions Unides. Això va intensificar el retorn dels jueus a la pàtria dels seus avantpassats i va originar el sagnant i perpetu conflicte amb els palestins, els àrabs que al llarg dels segles havien anat fent seus aquells territoris.

El 15 de maig, el dia després de la fundació de l’Estat d’Israel, es produí el que es coneix com a Nakba (“catàstrofe”, en àrab), el desplaçament de 750.000 palestins de les seves llars. Les insurreccions àrabs contra el territoris ocupats pels jueus (especialment Cisjordània i la Franja de Gaza) reben el nom d’intifades –de moment, n’hi ha hagut dues, la del 1987 i la del 2000.

Èxode de palestins

                                                                                                                                                                                             

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla sobre la creació de l'Estat d'Israel.

Aquest altre article parla sobre la lluita entre jueus i palestins per a l'ocupació de la mateixa terra.

Us recoman aquest article "L'antisemitisme europeu com a motor del pensament", del web Històries d'Europa. I aquest altre parla del cas Dreyfus.

En aquest enllaç trobareu informació sobre la història de l'arqueologia bíblica.

I aquí teniu un altre vídeo sobre el poble d'Israel:




I quí teniu l'himne de la llibertat del poble jueu: Va pensiero, de l'obra Nabuco de Verdi:

Dijous Sant: la història de l'Últim Sopar

Avui, Dijous Sant, l'Església Catòlica commemora la celebració de l'Últim Sopar de Jesús amb els seus apòstols. En català normatiu aquest àpat també és conegut com a Última Cena -és l'únic cas en què aquesta paraula, que en un principi pot semblar un barbarisme, és correcta. Va tenir lloc el primer dia de la Pasqua jueva, festa solemne en què els hebreus recorden la seva sortida d'Egipte sota la tutela de Moisès i del començament del seu èxode cap a la terra promesa, Canaan (Palestina).

Segons algunes versions etimològiques, en hebreu Pasqua vol dir "pas, trànsit", de manera que la paraula faria referència al "pas" de l'esclavitud a la llibertat del poble jueu. Després, amb la crucifixió de Jesús, el cristianisme li hauria donat el significat de "pas" de la vida a la mort (Pasqua de Resurrecció). És curiós com en castellà a vegades es felicita el Nadal amb l'expressió "Felices Pascuas"; en aquest cas el naixement de Jesús també és considerat un "pas" important digne de celebració. Avui, "estar content com unes pasqües" equival a sentir una gran alegria.


  Última Cena (Leonardo da Vinci, 1495-97)
Última Cena (Leonardo da Vinci, 1495-97)

Abans de començar a sopar, Jesús va procedir a fer el lavatori dels peus als seus deixebles en senyal d'humilitat. Aquest fet es recorda a la missa del Dijous Sant, en què el sacerdot renta els peus a dotze fidels. Un cop asseguts a taula, Jesús els va dir que un d'ells el trairia. Tots es preguntaven a qui s'estava referint i alguns d'ells li deien: "Que per ventura seré jo?" També va fer aquesta pregunta Judes Iscariot, a qui Jesús va respondre en veu baixa: "Tu ho has dit". Aleshores Judes va marxar, però això no va estranyar els altres perquè, com que era el qui s'encarregava de la tresoreria del grup, varen pensar que havia d'anar a fer alguna gestió -sembla que la història és caparruda: fent un salt en el temps Judes recordaria la figura de Bárcenas, l'extresorer del PP que ho està dinamitant tot.

Aleshores Jesús va prendre un tros de pa, el va beneir, el va partir i el va donar als seus deixebles tot dient: "Preneu i menjau-ne tots; això és el meu cos, que serà lliurat per vosaltres; féu això en memòria meva". I després va agafar el calze amb vi i el fa fer passar a tots dient: "Beveu-ne tots, que aquesta és la meva sang, la sang de la nova aliança, que serà vessada per molts en remissió dels pecats". Jesús instituïa així el sagrament de l'eucaristia (en grec, "acció de gràcies"), també conegut com el de la comunió. Amb ell també quedava instituïda la missa.





Etimologia de missa

El terme missa s'empra almanco des de temps de Constantí, l'emperador que al segle IV dC va legalitzar el cristianisme. És un mot pres de la fórmula final de l'ofici religiós: Ite, missa est, que es tradueix de manera incorrecta com a "Anau-vos-ne, la missa ha acabat".

En aquest cas, però, missa és el participi femení passiu del verb mittere ("enviar") i es refereix a l'oració que s'envia a Déu en la cerimònia. Així doncs, la traducció correcta seria "Anau-vos-ne, la nostra pregària ja ha estat enviada" -avui, l'expressió "no saber de la missa la meitat" és ignorar una part substancial d'una qüestió; i "arribar a misses dites" vol dir fer tard a una cita.

A les misses moltes oracions començaven al crit d’Oremus (“Preguem”). Si algú, per tant, anava a missa i perdia l’oremus volia dir que es desconcentrava, es desorientava. Vet aquí l’origen d’aquesta expressió.

Etimologia d'hòstia
El calze amb vi i l'hòstia de l'Últim Sopar, presents en les misses d'avui, representen, respectivament, la sang i el cos de Jesucrist. La paraula hòstia és agafada de l'antiga religió romana on significava "petit animal sacrificat"; deriva del verb hostire ("ferir"), que també donà paraules com hostil i hostilitat. Avui l'hòstia és una neula que recorda la matzá, pa típic del judaisme fet sense llevat. Aquesta paraula gaudeix d'un ús popular molt extens. Així, tenim expressions com "anar a tota hòstia" (anar molt de pressa), "estar de mala hòstia" (estar de mal humor), "ser l'hòstia" (ser d'allò que no hi ha, en sentit positiu o negatiu), "repartir hòsties" (apallissar algú) o "fotre's una hòstia" (caure o donar-se un bon cop).

Captura de Jesús, de Fra Angélico. Convent de S. Marco, Florència.
Captura de Jesús, de Fra Angélico. Convent de S. Marco, Florència.

A l'Últim Sopar Jesús també va instituir un nou manament, el de l'amor: "Que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat". Després d'haver estat delatat pel seu mestre, Judes va anar a negociar amb els fariseus el preu de la seva traïció, que va quedar fixat en trenta monedes de plata. En acabar el sopar, Jesús i els seus deixebles s'anaren a dormir a l'hort de Getsemaní, als afores de Jerusalem. Allà Jesús sentí por pel que li venia a sobre. Del seu cos va començar a sortir una suor que era com de gotes de sang. Finalment fou capturat per una munió de gent guiada per Judes, el qual féu el senyal convingut (un bes) perquè els seus detractors els reconeguessin. Els altres apòstols, sense èxit, varen intentar impedir que se l'enduguessin.




En aquest article de Montserrat Tudela teniu més informació sobre com celebraven els antics jueus la seva festa de Pasqua.

La cançó eucarística que se sol cantar en Dijous Sant per a la festivitat del Corpus Christi és el Pange lingua ("Canta, oh llengua!"). També conegut com a  Tantum Ergo, va ser escrit per sant Tomàs d'Aquino (1225-1274). Aquest himne expressa de manera concreta la doctrina de la Transubstanciació, en la qual, d'acord al pensament catòlic, el pa i el vi, es converteixen en el Cos i la Sang de Crist. 



Aquí teniu la meva intervenció al programa d'IB3 Ràdio, "Balears fa ciència" (30/03/2013) parlant de les etimologies de la Setmana Santa.



Entrades del web relacionades:
Pasqua i toponímia
La llengua de la Setmana Santa
- Divendres Sant: la crònica etimològica d'un calvari
Endavant les atxes
Però realment va ressuscitar un diumenge?
La passió del pacient
El sant sudari: la història d'un muntatge?
La llegenda del sant Graal
Jueus, l'origen d'un estigma
Per què som cristians?
- Mones de Pasqua, una monada?
- Noli me tangere!
-
 Quo vadis?
-
 Els orígens de les panades, rubiols i crespells
-Cristians, "guiris" cretins?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px