Banner Top

Atletes ascetes

Un dels postulats del cristianisme és l’ascetisme, és a dir, l’esforç constant per atènyer la perfecció religiosa mitjançant la repressió dels vicis i mitjançant la pregària i el recolliment interior. Aquest concepte cristià fou agafat del grec ἄσκησις (< ἀσκέω, “treballar”, “practicar”), que al·ludia als durs entrenaments que seguien els atletes (< ἀθλέω, “lluitar”, “patir”). S’establia, per tant, el parentiu entre els atletes de l’antiga Hèl·lada i els “atletes de Crist”. Hi havia, però, una sèrie de matisos. Mentre que per a l’atleta grec el cos havia de ser cuidat  i entrenat per poder donar el màxim de si mateix, per a l’asceta cristià, en canvi, era la “bestiola” interior la que havia de ser controlada i mortificada al servei de Déu.

Monjos ascetes
Monjos ascetes


Ja Sant Pau compara la pràctica del cristianisme amb l'atletisme (1, Corintis, 9. 24-27): “¿No sabeu que a l'estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només un s'emporta el premi? Correu bé per poder-vos-el endur!  L'atleta s'absté de moltes coses, i tot per guanyar-se una corona que es marceix, mentre que nosaltres n'hem de guanyar una que mai no es marcirà. Així, doncs, jo corro, però no sense una meta; combato donant cops de puny, però no pas a l'aire. Tracto amb duresa el meu cos i el tinc dominat, no fos cas que, després de proclamar la victòria dels altres, quedés desqualificat jo mateix”.

Abans del cristianisme, filòsofs estoics com Sèneca ja havien adoptat l’ascetisme. En el seu cas, li havien atorgat el sentit de pràctica de disciplina moral per tal d’aconseguir l’ataràxia, la famosa impertorbabilitat de l’esperit que només assolien aquells savis capaços de domesticar també les seves passions.
 
Cesaropapisme
Després d’anys de persecucions, el 313, amb l’edicte de Milà de Constantí, el cristianisme quedà legalitzat –dos anys enrere, en temps de Dioclecià, l’Edicte de Tolerància de Nicomèdia ja havia posat fi a les persecucions a les províncies orientals. La consagració d’aquella nova fe arribaria el 380 amb l’edicte de Teodosi, que la convertí en la religió oficial de l’imperi romà.
 
Abans de tots aquests moviments en altes esferes, l’ascetisme ja havia calat fort en un cristians que rebutjaven l’excessiva intervenció dels emperadors romans en el seu credo. Aquesta ingerència, coneguda com a cesaropapisme, fou vista com una tergiversació del missatge evangèlic de separació entre allò que avui anomenaríem Església i Estat (“Donau al César el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”). Fou així com els costums s’anaren degradant i la vivència de la fe anà perdent força. Sant Jeroni (340-420) va dir d’aquella època: “Des que l’Església ha conviscut amb els emperadors cristians, aquests han augmentat el poder i la riquesa, però la seva força moral ha disminuït”.
 
Anacoretes i cenobites ascetes
Aleshores molts cristians, especialment els d’Orient, es varen retirar a indrets apartats a la recerca d’una vida que estigués més d’acord amb els ideals cristians. Solien anar a viure a la soledat dels deserts d’Egipte i Síria. Aquells monjos (μοναχός, “solitari”) eremites (< ἔρημος, desert) varen encetar un corrent espiritual anomenat hesicasme (< ἡσυχία, “silenci”, “tranquil·litat”), que es basava en la recerca de la quietud interior com a camí cap a Déu. A través de l’exercici de la pregària del cor i la disciplina ascètica del cos, l’objectiu era assolir la unió mística amb la divinitat i l’harmonia amb la creació.

anacoreta
anacoreta


Els eremites es dividiren en dos grups. Per una banda hi havia els anacoretes (< ἀναχωρέω, “retirar-se”), que vivien en solitari, com sant Antoni Abad d’Egipte (251-356), considerat el fundador del monaquisme cristià –foren durament criticats pel seu egoisme i falta de solidaritat. I per l’altra banda, hi havia els cenobites (de κοινός “comú” + βίος, “vida”), que intentaven posar en pràctica l’ideal evangèlic de la comunitat.

Cenobites
Cenobites

Els cenobites serien el ferment dels futurs monestirs que poblarien el món cristià. Les dones també s’organitzarien pel seu compte per dur a terme la mateixa vida contemplativa que la dels seus homòlegs masculins. Sempre aquella entrega absoluta a Déu es feia des de l’ascetisme. Tots aquests monjos eremites varen plasmar el seu pensament en diferents escrits que serien recopilats en una obra que portaria per nom Filocàlia, amor (φίλος) a la bellesa (κάλλος).

Us deix amb la memorable escena de la pel·lícula "La vida de Brian", en què el protagonista es topa amb un eremita:

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/01/2017), reflexion sobre la solitud:

 

Molt interessant aquest capítol del programa "This is art" de TV3 dedicat a la solitud.

Els misteriosos Reis d'Orient

Avui, nit de Reis, toca desvetllar el misteri d’aquests personatges que tanta feina donen als pares. Sant Mateu és l’únic dels evangelistes que en parla. Diu que vénen d’Orient, però fa servir la paraula grega μάγοι, que té dos possibles significats: sacerdots perses experts en astrologia i matemàtiques o bruixots, curanderos. Més endavant, Tertulià (160-220), un dels pares de l’Església, interpreta que aquests mags són en realitat reis. Es basa en el següent fragment del Salm 72: “[…] els reis d'Aràbia i de Sebà li oferiran presents[…]”.
 
Reis andalusos?
El 2012 el papa Benet XVI, ara emèrit, introduí un nou element polèmic al voltant de la nacionalitat dels Reis. Afirmà que podrien procedir del sud d’Andalusia, concretament de l’antiga i enigmàtica civilització de Tartessos. Es basava en les següents paraules del Salm 72 (versicle 10-11): “Els reis de Tarsis i de les illes li portaran obsequis; els reis d'Aràbia i de Sebà li oferiran presents. Li faran homenatge tots els reis, se li sotmetran tots els pobles”.

Tartessos
Tartessos


Eren realment tres?
Les Sagrades Escriptures tampoc no ens diuen que els Reis fossin tres. Al segle II el teòleg Orígens d’Alexandria interpretà que eren tres a partir dels tres regals que feren al nin Jesús: or -símbol de la seva condició reial-, encens –resina aromàtica, el fum de la qual puja fins al cel i, per tant, apel·la a la condició divina de l’infant- i la mirra –una goma que es feia servir en els enterraments i, per tant, recorda la seva condició humana.

L'adoració dels Reis d'Orient (Rubens)
L'adoració dels Reis d'Orient (Rubens)
 
Al segle V dC el papa Lleó I va ser qui establí que els Reis eren oficialment tres d’acord amb aquests tres regals, que serien l’origen de la cultura dels regals el 6 de gener, el dia de l’Epifania (“aparició” en grec), és a dir, de la presentació en societat del nin Jesús, després d’haver aconseguit sortejar la massacre dels Sants Innocents –el costum de regalar carbó per a les criatures que s’han portat malament provindria d’Itàlia.
 
Amb tot, els tres Reis també podrien representar les tres edats de l’home: Gaspar (joventut), Baltasar (maduresa) i Melcior (vellesa). El seu nom oficial apareix per primera vegada en un text apòcrif –és a dir, no canònic-, datat entre els segles IV i V. És l’Evangeli armeni de la infància. Hi surt Melkon (Melcior), rei dels perses, Baltasar, rei dels indis, i Gaspar, rei dels àrabs.

Els quatre Reis d'Orient
Els quatre Reis d'Orient
 
Hi podria haver hagut, però, un quart rei d’Orient anomenat Artaban. Qui popularitzà aquest personatge injustament oblidat va ser Henry van Dyke, un teòleg presbiterià nord-americà que el 1896 escrigué un conte nadalenc titulat The Other Wise Man (“L’altre Rei Savi”). Segons aquest relat, Artaban fou qui animà la resta de Reis a seguir l’estel de Betlem. S’endarrerí, però, per atendre un moribund. Aleshores els seus companys no l’esperaren i, un cop arribat a Betllem, Artaban fou fet pres pels soldats d’Herodes. Seria alliberat al cap de 33 anys, l’any de la mort de Jesús. El dia de la seva resurrecció una pedra li caigué al cap, provocant-li la mort.

L'adoració dels Reis d'Orient >(1628-1629, Rubens, Museo del Prado)(1628-1629, Rubens, Museo del Prado)"/>
L'adoració dels Reis d'Orient >(1628-1629, Rubens, Museo del Prado)
 
I d’on surten els camells?
Sant Mateu tampoc no ens diu res dels camells. És Sant Agustí (350-430) qui els anomena, basant-se en unes paraules del profeta Isaïes. Sant Agustí, tanmateix, concreta que més aviat serien dromedaris, més resistents i capaços de córrer grans distàncies.

El camell i el forat de l'agulla?
El camell i el forat de l'agulla?
 
En tot cas, els camells són uns animals molt evangèlics per culpa, però, d’una mala traducció. És famosa la cita de Sant Mateu: “És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu" (Mt 19:24). Si miram el text grec original ens trobam la paraula κάμιλος (“corda”), que Sant Jeroni (circa 331/345-420), en la seva Vulgata (la traducció al llatí de la Bíblia), confongué amb κάμηλος (“camell”).
 
Era negre Baltasar?
La primera representació iconogràfica dels Reis d’Orient és un fris de l’església de San Apolinar Nuovo (Ràvenna), datat del segle VI. Curiosament no hi trobam cap rei negre. I és que Baltasar no seria negre fins al segle XVI. Aleshores es considerà que els tres Reis representaven les tres races que, d’acord amb la Bíblia, hi havia hagut en un primer moment a partir dels tres fills de Noè: Jàfet, Sem i Cam. Melcior representava l’Europa que havien ocupat els descendents de Jàfet; Gaspar, l’Àsia dels descendents de Sem; i Baltasar, l’Àfrica dels descendents de Cam.

Fris de l’església de San Apolinar Nuovo
Fris de l’església de San Apolinar Nuovo
 
On són enterrats els Reis?
Després d’adorar el nin Jesús, els Reis se n’haurien anat a l’Índia, on haurien estat batiats per l’apòstol Tomàs, el qual els féu bisbes. En morir després d’anys de predicació, haurien estat enterrats a Pèrsia. Segons la tradició, al segle IV santa Elena, mare de Constantí –l’emperador que el 313 legalitzà el cristianisme- ordenà cercar les restes dels Reis d’Orient. Un cop trobats, haurien anat a parar a un mausoleu fet a posta a Constantinoble.
 
Al segle VI, però, l’emperador bizantí hauria regalat el sarcòfag dels Reis d’Orient al bisbe de Milà. Al segle XII l’emperador germànic Barba-roja saquejà Milà i oferí el sarcòfag a l’arquebisbe de Colònia (Alemanya). Allà, al cap d’un segle, davant l’afluència de pelegrins, es decidí construir-hi una catedral que albergàs el reliquiari dels Reis d’Orient. Encara és hora que els facin una anàlisi d’ADN.

Sarcòfag dels Reis a la catedral de Colònia (Alemanya)
Sarcòfag dels Reis a la catedral de Colònia (Alemanya)
 
Avui nit de Reis, ens agradi o no aquesta història, no ens podem perdre la cavalcada de Ses Majestats, una tradició que només se celebra a Espanya des del segle XV i que més tard arribaria a República Dominicana. A la resta de països llatinoamericans no celebren la cavalcada, però sí la tradició dels regals el dia dels Reis –és el cas d’Uruguai.

La Befana italiana
A Itàlia, en comptes de Reis, tenen una bruixa que nom Befana, que ve d’Epifania, ja que  reparteix regals la vigília de l’Epifania. Segons la tradició, els Reis li havien demanat que l’acompanyassin a l’estable del nin Jesús, però ella s’hi negà. Després se’n penedí i els anà a cercar amb una bossa plena de dolços.

Befana
Qui porta els regals per Nadal a Europa?
Qui porta els regals per Nadal a Europa?


A Irlanda el dia dels Reis hi una una tradició masclista, el Nadal de les dones, el Nollaig na mBan. Mònica Planas ho explica en aquest article.

Aquí teniu un article de Mireia Rosich que parla sobre el regal d'una reina.

Si voleu conèixer més detalls sobre la història dels Reis d'Orient, mirau aquest vídeo de TV3.

En aquest article Jordi Llovet ofereix més informació sobre la història dels reis d'Orient.
En aquest reportatge de La Vanguardia teniu més informació sobre la història dels Reis.

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra parla sobre la mirra. I en aquest altre article Sierra dóna més informació sobre els reis d'Orient.

Articles relacionats:
Desitjos siderals
28 de desembre, quina innocentada de dia!
Els orígens del cristianisme
25 de desembre, la història d'una estafa
Nadal com a catarsi
-
 Rectificar és de reis
La mort de Déu?
Pare Noel o el triomf del màrqueting
-L'origen de la iconografia nadalenca

“Traduttore traditore”

Ja ho diu un antic proverbi italià: Traduttore traditore, és a dir, “traductor, traïdor”. Això vol dir que una traducció, per molt bona que sigui, mai no aconseguirà reflectir en la llengua receptora tots els matisos de la llengua originària. No debades, cada llengua té un univers semàntic força genuí amb determinades paraules o frases fetes. N’és un bon exemple l’inici de les rondalles mallorquines “Això era i no era....”. 
 
Segons una llegenda –del tot interessada-, una de les primeres traduccions de la història es produí a la ciutat d’Alexandria (Egipte). Al segle III aC el monarca Ptolomeu II Filadelf (284-246 aC) va ordenar traduir al grec els cinc llibres de la Torà (l’Antic Testament). Aleshores, les seves llengües originàries, l’hebreu i l’arameu, ja no eren gaire conegudes per moltes generacions de jueus que havien nascut en la diàspora i que ja havien adoptat el grec com a llengua de cultura.

Septuaginta
Septuaginta
 
Per a l’ocasió, setanta-dos traductors es tancaren a l’illa de Faros, davant la cèlebre biblioteca d’Alexandria. Varen estar treballant cadascú per separat i al final, al cap de setanta-dos dies, tots havien coincidit exactament en la traducció. Aquest origen “miraculós” donava autoritat a la versió dels llibres sagrats que havien fet i que, com a record d’aquella anècdota, passarien a ser coneguts en llatí com a Septuaginta o la Bíblia dels Setanta –la xifra s’arrodoní. Aquesta primera traducció només es referia als cinc llibres de la Torà, de manera que en grec s’anomenà Pentateuc (“les cinc caixes).
 
El far d’Alexandria
Els autors d’aquell prodigi s’havien tancat en les dependències d’una torre que agafava el nom de l’illa homònima. Havia estat construïda un segle enrere (segle IV aC) per Ptolomeu, un dels successors d’Alexandre el Gran i primer monarca egipci de la dinastia làgida. El far d’Alexandria acabaria essent considerat una de les set meravelles del món antic.
 
El far d'Alexandria
El far d'Alexandria

A la seva època, aquesta torre va ser una de les estructures més altes aixecades per la mà de l'home, amb prop de 160 metres, segons algunes fonts. Al capdamunt hi havia miralls metàl·lics que n'assenyalaven la posició reflectint la llum del sol; a les nits, a falta de llum, s'hi encenia una foguera que, segons es diu, es veia des de més de 50 km lluny. Al segle XIV el far seria enderrocat per un terratrèmol. I al segle XV el sultà d’Egipte hi construí un castell sobre la seva base.

El 30 de setembre és el Dia internacional de la traducció. Se celebra l’onomàstica de Sant Jeroni, que, com a traductor de la Bíblia al llatí (la Vulgata) és considerat el patró dels traductors.

DoWiVRGUcAA 7vS

Sant Jeroni

Aquí teniu reflexions de Jorge Luis Borges sobre l'art de traduir.

Aquí teniu un exemple de paraules genuïnes de cada idioma de traducció impossible. El mateix trobareu en aquest altre enllaç i en aquest. Un altre enllaç similar és aquest.

En aquests enllaç trobareu altres exemples il·lustrats de paraules que no tenen traducció possible. Aquest altre enllaç conté altres exemples. I aquest també. I aquí en teniu un altre.

En aquest article trobareu informació sobre les grans escenes censurades del doblatge en el cinema, que és un tipus de traducció.

Articles del web relacionats:
Biblioteques, la memòria de l'antiguitat
La guerra de les biblioteques de l'antiguitat
L'ABC de l'alfabet
Llibres que ens fan lliures
Hipàtia, la primera màrtir del feminisme

 

 

Vade retro, Satanàs!

És temps de Sant Antoni, és temps del parlar de dimonis. Per als grecs, el δαίμων era una “divinitat interior”, una espècie d’àngel de la guarda que guiava els pensaments i les accions dels homes. El mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, atribuïa la seva saviesa al seu δαίμων –curiosament, en grec, felicitat és εὐδαιμονία, és a dir, “bon àngel de la guarda”.

En llatí, l’equivalent del δαίμων fou genium, derivat de gigno (“engendrar”), d’on tenim geni. El cristianisme, en l’intent d’imposar el seu monoteisme, consideraven aquesta figura com un déu alternatiu a l’únic Déu possible. Així, aquella bondadosa veu interior esdevingué l’expressió d’un dimoni malvat, l’encarnació del mal.

Llucifer o Fòsfor
Els cristians també s’apropiaren d’un altre terme pagà, Llucifer, associat amb el Fòsfor grec. Segons la mitologia clàssica, Fòsfor (< φως + φερω, “el portador de la llum) era fill del tità Astreu i de la titànida Eos (“l’aurora”). Era representat com un jove amb una torxa a la mà, que apareixia al cel poc abans de l’aurora i tancava la marxa dels estels –per això també és conegut com a Eòsfor (Εωσφόρος). Els romans adoptaren Fòsfor amb el seu homònim llatí, Lucífer o Llucifer (< lux + fero). Aquest epítet, però, també s’assignà al planeta Venus, que, a l’alba, anuncia el nou dia.

 

L'Aurora (Guido Reni)
L'Aurora (Guido Reni)
 
En la tradició cristiana, el nom de Lucífer apareix per primera vegada en un text del profeta Isaïes de la Vulgata, la traducció de la Bíblia, del grec al llatí, que féu Sant Jeroni al segle V. Aparentment, aquest text (Is 14.12-14) parlava d’un rei que no creia en el déu hebreu Iahvè. Els pares de l’Església, però, l’identificaren amb l’àngel caigut: Quomodo cecidisti de caelo, lucifer, fili aurorae! (“Com has caigut del cel, Lucífer, fill de l’Aurora!”).

El príncep dels àngels que s’encarregà de plantar cara a Lucífer va ser l’arcàngel Sant Miquel, la festivitat del qual és el 29 de setembre. D’aquell combat ha quedat l’expressió col·loquial “s’envestiren com a dos llucifers”. Avui l’arcàngel Sant Miquel es troba present en nombroses representacions artístiques, una d’elles és l’estàtua de bronze dalt del castell de Sant'Angelo de Roma.

arcangel1

Sant Miquel Arcàngel, de Guido Reni

Un querubí
Segons alguns mites hebreus no bíblics, Lucífer o Luzbel era un àngel (ἄγγελος, “missatger”) molt bell (un querubí), però superb, que s’havia rebel·lat contra Déu per ocupar el seu lloc. Amb tot, l’arcàngel sant Gabriel va aconseguir aturar-li els peus. Un cop expulsat del Cel, fou enviat a l’Infern (< inferus, -a, -um, “de sota”) juntament amb la resta d’àngels rebels.

Satanàs i l'infern
Satanàs i l'infern

Lucífer se sol confondre amb Satanàs. Amb tot, el judaisme fea distincions. Lucífer és el nom del “Príncep dels dimonis” com a àngel abans de la seva caiguda; i el nom de Satanàs (“adversari” en hebreu) és el que adoptà després. A l’Antic Testament Satanàs també seria identificat amb el monstre Leviatan (“cargolat” en hebreu) i amb Belzebú (“el senyor de les mosques” en hebreu) -des d’antic aquests insectes dípters, transmissors de moltes malalties, ja tenien mala fama.

Belzebú, dibuixat per Collin de Plancy per al seu Dictionnaire infernal (París, 1863)
Belzebú, dibuixat per Collin de Plancy per al seu Dictionnaire infernal (París, 1863)


A pesar que el judaisme considerava Lucífer i Satanàs com a dues entitats separades, el cristianisme els fusionà per identificar-los amb el Diable (< δια+βαλλω, el “calumniador”; literalment vol dir el que “llança” alguna cosa “a través de”, i d’aquí “el que divideix). Una alteració de la paraula diable és diantre, utilitzada en exclamacions com “Que diantre fas!”. Antigament hi havia la superstició que si esmentaves l’ésser maligne et podia passar alguna cosa dolenta. És per això que es va optar per aquest eufemisme.

La destrucció de Leviatan
La destrucció de Leviatan

Antigament es creia que mai no es podia pronunciar el nom d’un esperit maligne perquè podria aparèixer en sentir-se invocat. “Anomeneu un dolent i al punt el tendreu present”, diu la dita. És per això que a Satanàs li sorgiren tants de sinònims.

Pan en el Pandemonium
La imatge aterradora de Satanàs, que triomfà durant l’edat mitjana, es començà a perfilar a partir del segle VI arran de les reflexions teològiques del papa Gregori Magne, un dels Pares de l’Església llatina. Aleshores també es començà a parlar dels éssers del mal, els dimonis. Aquests anaren adquirint trets iconogràfics d’animals procedents de mites pagans, com el Pan grec


Pan (Faune)
Pan (Faune)
 
Al segle XVII el palau de Satanàs a l’infern ja tengué un nom: Pandemonium. Aquest cultisme fou encunyat el 1667 pel poeta anglès John Milton en el seu poema èpic Paradise lost (“El paradís perdut”) a partir de πᾶν i de δαίμων. Es tracta d’una epopeia sobre la caiguda de l’ésser humà d’acord amb la tradició judeocristiana. Relata, per tant, la temptació de Satanàs a Adam i Eva i la seva posterior expulsió del Jardí de l’Edèn. Avui en dia pandemoni es fa servir per definir un lloc amb molt de renou i desordre.

Pan
Pan

Exorcismes contra els energúmens
Una altra paraula associada amb el dimoni és energumen –és el participi passiu d’ἐνεργέω, “obrar”, i literalment significaria “qui és treballat dins ell mateix”. Els romans adoptaren del grec l’energumenus per al·ludir a les persones que patien epilèpsia o algunes histèries. Amb l’arribada del cristianisme, es va creure que aquestes persones estaven posseïdes pel dimoni. Aleshores, per expulsar-lo d’aquells pobres cossos es va recórrer a uns conjurs anomenats exorcismes (< ἔξω, “fora” + ὄρκος, “jurament”). Qui no recorda la famosa escena de la nina de L'exorcista (1973)!

 

Una de les frases bíbliques més utilitzades en els exorcismes va ser Vade retro Satana (“Torna-te’n enrere, Satanàs”). Segons l’evangeli de sant Marc (8,33) de la versió llatina de la Vulgata, són les paraules que va adreçar Jesús a Pere. Avui vade retro es fa servir per expressar rebuig cap a algú o alguna cosa, mentre que energumen ha passat a designar un individu furiós o sense educació.
 
Durant l’edat mitjana els heretges (< αἱρέω, “agafar”, “elegir”), que renegaven del Déu cristià, solien ser acusats de pactar amb el dimoni per lliurar-li la seva ànima després de morts. La Inquisició no dubtà a perseguir-los per aquest motiu. Avui l’expressió “pactar amb el diable” implica prendre una decisió arriscada i de conseqüències perilloses. 

Dràcula i el dimoni
Durant l’edat mitjana els dracs eren considerat bèsties infernals. Tenint en compte això, no és d’estranyar que, en romanès, drac sigui el nom que es dóna al dimoni. En aqueixa llengua l’article definit es posa al final del substantiu i no al principi com ho feim nosaltres. Així, per dir “el Dimoni” afegeixen a Drac l’article ul, l’equivalent del nostre “el” (com si diguéssim “dimoni-el”). El resultat, per tant, és Dracul.

Vlad Țepeș, el vertader Dràcula
Vlad Țepeș, el vertader Dràcula


El nom de Dracul està relacionat amb Vlad Tepes, un personatge sinistre que al segle XV fou príncep de Valàquia, un territori al sud de Romania que, juntament amb Moldàvia i Transsilvània, formà l’antic regne de Romania. Al llarg de set anys com a sobirà, Tepes va declarar la guerra a hongaresos i turcs, els quals volien conquerir el seu poble. Es va guanyar el sobrenom de "l'Empalador" per la seva dèria per desfer-se dels enemics empalant-los, és a dir, fent travessar els seus cossos amb un pal de fusta que després es clavava al terra. D’aquesta manera, els cossos d’aquells presoners eren exposats a la vista del poble fins que es podrien. La llegenda diu que Vlad Tepes sucava pa en un recipient amb sang de les seves víctimes.

 

Dràcula
Dràcula


Amb aquests mètodes tan cruels no és d’estranyar que aquell príncep romanès acabàs essent conegut com a Dracul (“el dimoni”). El 1897 la seva figura serví d’inspiració a l’escriptor anglès Bram Stoker per a la seva terrorífica novel·la Dràcula, on Dracul és presentat com un vampir, terme d’origen eslau i d’etimologia incerta.

Aquí teniu un enllaç que parla sobre un llibre titulat "Diccionari infernal".

Aquest article de l'Ara Balears, de l'historiador Biel Mayol, parla de l'origen del dimoni festiu a Mallorca.

Aquí teniu un anunci de Nike (2009) on el Príncep de les tenebres apareix a la terra per destruir el més bell del jocs, el futbol:

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px