Banner Top

Paraula de Déu

Article publicat a l'Ara Balears (19/05/2014)
 
La paraula de Déu torna a dictar les nostres vides. Primer ha estat la tramitació d’una llei d’avortament molt més restrictiva amb la qual el Govern de Rajoy ha compensat el disgust que arrossegava l’Església d’ençà que el 2005 Zapatero legalitzàs els matrimonis homosexuals. Ara la Conferència Episcopal Espanyola té més motius per treure pit amb la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMQE). El projecte del ministre Wert, que entrarà en vigor el curs vinent, equipara la religió amb la resta d’assignatures, de manera que la seva nota computarà a l’hora d’obtenir una beca. A més, la norma garanteix les subvencions estatals a aquells centres catòlics que segreguen per sexes.
 
L’actual força dels bisbes espanyols arranca amb el Concordat que el 1953 signà Franco amb el Vaticà –convenis similars foren subscrits també en altres països durant el període feixista europeu. El 1979, restaurada la democràcia, l’acord franquista seria ratificat pel govern de Suárez. És així com avui l’Església continua gaudint de grans privilegis. En el plànol econòmic, està exempta de pagar impostos com l’IRPF, l’IVA o l’IBI i es finança per dues vies: mitjançant la casella de l’IRPF que marquen voluntàriament els contribuents catòlics i mitjançant la partida assignada pels Pressupostos Generals de l’Estat. Dins l’àmbit públic, el clero té garantida l’assistència religiosa a presons, hospitals i  forces armades. I pel que fa al seu magisteri moral, el Concordat estableix que els plans d’estudis “inclouran l’ensenyança de la religió catòlica en tots els centres d’educació, en condicions equiparables a la resta de disciplines fonamentals”.
 
A priori, aquest tracte de favor podia xocar amb la suposada aconfessionalitat de la Constitució espanyola de 1978, aprovada gairebé un mes abans de la renovació dels vots d’obediència amb la Santa Seu. L’article 16.3 de la Carta Magna estableix que “cap confessió tindrà caràcter estatal”. A continuació, però, aclareix que “els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i les altres confessions”. L’article 27.3 també encobreix la confessionalitat de l’Estat espanyol: “Els poders públics garanteixen el dret que assisteix als pares perquè els seus fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves pròpies conviccions”.
 
Amb l’excepció de França, on està desterrada de les aules, la  religió és present en moltes escoles europees. En la majoria d’elles, però, no és computable com a mitjana per a l’obtenció de beques, com recull la flamant LOMQE. Per acabar amb el seu estigma d’assignatura “maria”, ara la religió ja no podrà ser l’alternativa a una activitat d’estudi. A primària, s’ofertarà al costat de “Valors Culturals i Socials” i, a secundària, de “Valors Ètics”, matèries que també serviran per fer mitjana.

La coherència dels cristians
La coherència dels cristians
 
Costa pensar que l’excel·lència educativa que pregona la llei Wert es pugui aconseguir reforçant el paper del catolicisme en detriment d’assignatures com Filosofia, Tecnologia, Música i Arts Plàstiques. Els més beneficiats d’aquests canvis seran els prop de 3.000 professors de religió –entre escoles públiques i concertades-, per als quals, segons algunes organitzacions laiques, l’Estat es gasta prop de 700 milions d’euros anuals. Mentre milers d’interins no aturen de ser acomiadats, aquests apòstols de la Paraula de Déu, que pagam tots, són elegits a dit per la Conferència Episcopal, qui els marca el temari a impartir. Per pocs alumnes que tenguin, no han de passar pena. La seva supervivència no està condicionada per la seva demanda, com sí passa amb la resta de matèries. Tampoc no saben res d’oposicions ni de l’estrès que suposa l’augment de la ràtio d’alumnes per aula.
 
A pesar de totes aquestes crítiques, seria un error que, empesos per un laïcisme radical, les aules donassin l’esquena al catolicisme. Les noves generacions necessiten conèixer les arrels judeocristianes d’Europa per poder entendre millor el nostre patrimoni artístic i intel·lectual –el món clàssic seria l’altre pilar a tenir en compte. Privar-los d’aquest valuós llegat, tan present també en el llenguatge quotidià i en infinitat de celebracions públiques, seria condemnar-los a l’analfabetisme cultural més espantós. A més, no es pot obviar que el fet religiós, o espiritual, és inherent a la condició humana. Sense caure en enfocaments banals, el seu ensenyament podria formar part d’una assignatura d’Història de les religions, on la Paraula de Déu seria una més a escoltar fora de qualsevol control ideològic episcopal.

El teòleg Juan José Tamayo fa una reflexions molt interessants sobre el paper de la religió a l'escola en el programa "El intermedio" de la Sexta.

El 13 d'octubre de 1931 Manuel Azaña, president del Consell de Ministres de la II República, va pronunciar la famosa frase "España ha dejado de ser católica". Aquí teniu el context d'aquesta frase.

 
Per conèixer més detalls sobre els privilegis de l'Església en la nostra societat, aquí teniu un reportatge de "Salvados", titulat "Que Dios te lo pague":

L'origen vaticà de la nostàlgia

Per ventura avui el Vaticà sent nostàlgia d’un temps en què tothom l’escoltava. Així ho reflecteix la famosa frase llatina atribuïda a Sant Agustí d'Hipona (segle IV dC): Roma locuta, causa finita (“Un cop ha parlat Roma, la polèmica s’ha acabat”). Amb ella volia fer callar els pelagians, que no defensaven la mateixa doctrina que ell, que tenia el vistiplau de Roma. Agustí creia que l’ésser humà, incapaç d’escollir el bé per si mateix, necessitava de la gràcia divina. Els pelagians, en canvi, creien que l’ésser humà tenia prou capacitat per si sol per evitar el mal i fer el bé.

Avui sembla que els únics que escolten el papa de Roma és el seu exèrcit, la pintoresca Guàrdia Suïssa a qui devem la paraula nostàlgia. Ens hem de remuntar al segle XVI, quan Juli II (1503-1513), conegut com el “papa guerrer” pel seu geni militar, va ampliar els territoris dels Estats Pontificis, nascuts al segle VIII de la mà del rei dels francs Pipí. Per poder-se defensar millor, al 1506 el summe pontífex va crear el seu propi exèrcit amb 150 soldats procedents de Suïssa, considerats els millors mercenaris de l’època.
 
Avui la Guàrdia Suïssa del Vaticà és l’exèrcit més antic –amb més de 500 anys d’existència- i el més petit del món, amb uns cent soldats. Tots ells han de complir una sèrie de requisits: ser suís, catòlic, tenir entre 18 i 25 anys, no estar casat i prestar servei durant dos anys amb el compromís de per vida de no revelar cap informació de la Santa Seu. No és una servei fàcil. I és en aquest punt on trobam l’origen de la paraula nostàlgia, que conté els ètims grecs νόστος (“retorn) i ἄλγος (“dolor”). El terme va ser encunyat el 1688 per un metge de la Universitat de Basilea per definir la síndrome d’enyorança que patien els soldats suïssos que se n’anaven destinats a la Santa Seu. El fet de no saber italià i de sentir-se aïllats, lluny de casa, fomentava la seva tristor.
 
Algú pot pensar que el disseny del llampants uniformes d’aquests mercenaris serveix per combatre tanta tristor. La seva autoria és atribuïda falsament a Miquel Àngel. I és que la veritat històrica és una altra. Les seves franges grogues i blaves són els colors de la família Della Rovere, la família del papa Juli II. Després, el seu successor, Lleó X (1513-1521), hi introduiria el color vermell, propi de la seva dinastia, la dels Medici. Ara que conec l’etimologia de la paraula nostàlgia no puc deixar de sentir certa pena pels “homes” que custodien el nostre papa. I que en deu pensar el Santíssim?

A la nostàlgia també se la coneix com a enyorança (< ignorare, “desconèixer”); en portuguès, saudade (que podria venir de solitud); i en gallec, morriña, emparentat amb l’adjectiu murri; i en anglès, homesickness.

Per acabar aquí teniu una interessant reflexió sobre la nostàlgia feta pel filòsof Rafel Argullol en l’article L’inesgotable joc de la memòria (Ara, 27/09/2015):

“[...] El títol proustià és d’aplicació universal: a la recerca del temps perdut. No ens ha d’estranyar, doncs, que la infantesa sigui, sempre, un referent indiscutible. El nen, com advertia Baudelaire, és el caçador de sensacions per excel·lència. La seva percepció del món que se li obre és vertiginosa, caníbal. En un tant per cent molt elevat la vida adulta és únicament una destil·lació -sovint empobridora- del que es va capturar en la infantesa [...]”

I també us recoman aquest article d'Irene Jaume titulat "Ignorare" (Diari Ara Balears, 11/01/2017)


Articles del web relacionats:
Melancolia, la felicitat d'estar trist

I per embriagar-nos de la nostàlgia, aquí teniu el deliciós "Cant de l'enyor" de Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Marina Rosell:



I aquí teniu la nostàlgica cançó Volver de Carlos Gardel:

Yo adivino el parpadeo
de las luces que a lo lejos,
van marcando mi retorno.
Son las mismas que alumbraron,
con sus pálidos reflejos,
hondas horas de dolor.
Y aunque no quise el regreso,
siempre se vuelve al primer amor.
La quieta calle donde el eco dijo:
“Tuya es su vida, tuyo es su querer”,
bajo el burlón mirar de las estrellas
que con indiferencia hoy me ven volver.

Volver,
con la frente marchita,
las nieves del tiempo
platearon mi sien.
Sentir, que es un soplo la vida,
que veinte años no es nada,
que febril la mirada
errante en las sombras
te busca y te nombra.
Vivir,
con el alma aferrada
a un dulce recuerdo,
que lloro otra vez.

Tengo miedo del encuentro
con el pasado que vuelve
a enfrentarse con mi vida.
Tengo miedo de las noches
que, pobladas de recuerdos,
encadenen mi soñar.
Pero el viajero que huye,
tarde o temprano detiene su andar.
Y aunque el olvido que todo destruye,
haya matado mi vieja ilusión,
guarda escondida una esperanza humilde,
que es toda la fortuna de mi corazón.



"Hablando del rey de Roma"

Ara que tothom parla meravelles del nou papa Francesc és bo recordar que hi va haver un temps en què no tenia les simpaties de tothom.  D’aquest temps vindria suposadament la famosa expressió castellana “hablando del rey de Roma” que es fa servir quan en una conversa apareix de sobte la persona de la qual es parla. En realitat, l’expressió es una distorsió del terme “ruin de Roma”. Aquest “ruin” es referia al mateix papa de Roma. Al segle XIV el papat de Roma va córrer el risc de desaparèixer amb el llarg període de crisi que va suposar el trasllat de la Santa Seu a Avinyó (1309-1377), al sud de França. Aleshores el summe pontífex gaudia de molt mala fama, i la gent s’hi referia amb el terme “ruin” per considerar-lo el mateix diable.
 
Amb el temps, l’expressió es completà amb la rima següent “Hablando del rey de Roma, por la puerta asoma”. En altres idiomes podem trobar el terme originari “ruin” com a diable o llop. De fet en català, l’expressió equivalent és “Qui del llop parla, el llop li surt”. Aquí tenim exemples d’altres llengües:
 
Anglès: Speak of the devil and he doth appear (“Parlar del diable i guaita”)
 
Francès: Quand on parle du loup, on en voit la queue (“Quan parlam del llop, se li veu la coa”)
 
Portuguès: Falando do diabo, apareceu o rabo (“Parlant del diable, apareix la coa”)
 
Euskera:  Otsoa non aipa, han gerta (“On s’anomena el llop, allà apareix”)

El nepotisme i els papes

Dimecres passat sortí del conclave de la Capella Sixtina el nou papa Francesc. Segons informacions publicades, la seva elecció hauria comptat amb un gran consens -90 vots dels 114 cardenals. Segurament, però, la cerimònia de la fumata blanca fou fruit de moltes intrigues, i no precisament propiciades per l'Esperit Sant. Antigament el conclave era el lloc on els diferents cardenals papables feien ostentació de les seves influències. I aquestes influències solien venir marcades per la sang. És el que es coneix com a nepotisme, la concessió de càrrecs de confiança a parents.

Avui ens escandalitzam d'aquesta pràctica tan estesa en la nostra política. Es tracta, però, d'una herència d'una de les etapes més corruptes del Vaticà, quan a partir de finals de l'edat mitjana molts papes col·locaven en alts llocs de la cúria romana els seus nebots (nepos en llatí), que en realitat eren fills seus il·legítims. D'aquesta manera, s'asseguraven tenir un major control dels assumptes interns de la Santa Seu.

Un dels casos més clamorosos de nepotisme fou protagonitzat per la dinastia papal dels Bòrgia, d'origen valencià. Els nombrosos parents que aconseguí col·locar a la cort pontifícia el primer d'ells, Calixt III (1455-1458), foren coneguts a Roma com els catalani. Precisament un nebot seu també arribaria a ser papa amb el nom d'Alexandre VI (1492-1503). D'ell, es diu que va tenir descendència amb la seva pròpia filla Lucrècia. A pesar de la seva fama de depravat, Alexandre VI és considerat com un dels grans papes del Renaixement. S'enfrontà a les potències més importants i a la noblesa italiana per refermar el poder dels Estats Pontificis, nascuts al segle VIII de la mà del rei dels francs Pipí el Breu i del seu fill Carlemany.

Nepotisme (Faro)
Nepotisme (Faro)

Després del pontificat dels Bòrgia, hi hauria una altra dinastia, la dels poderosos Medici de Florència, que arribà a tenir fins a quatre papes: Lleó X (1513-1521), Climent VII (1523-1534), Pius IV (1559-1565) i Lleó XI (1605). El nepotisme a la cúria romana s'acabaria per decret al segle XVIII. A la nostra societat, però, encara es troba present. De moment, no hi ha cap llei que hagi eradicat aquesta forma de corrupció que tant de mal fa a l'ideal de la democràcia, la meritocràcia.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px