Banner Top

A la recerca del Sant Prepuci

Esper que un dia Steven Spielberg continuï la saga d’Indiana Jones amb una pel·lícula que es podria titular A la recerca del Sant Prepuci. És una història que sempre m’ha fascinat. Fa al·lusió a la circumcisió del fill de Déu, que tingué lloc l’1 de gener.

Com a jueu que era, aquella criatura havia de complir amb el precepte de la circumcisió (< circum, “al voltant”, + caedo, “tallar”), que, d’acord amb el costum hebreu, es practicava vuit dies després del naixement -el Nou Testament, però, no diu en cap moment que el natalici es produís un 25 de desembre. L’únic evangelista que parla de la circumcisció, i breument, és Lluc (2.21). Segons el seu relat, aquell dia, l'1 de gener, el fill de Déu també fou batiat com a  Jesús (< Jeshua, “Déu salva” en arameu).

CristCircumcisió de Crist, pintat per Meister der Heiligen Sippe der Ältere (segle XVI)

El ritual de la circumcisió, que el cristianisme no seguí, consistia en l’extirpació total o parcial del prepuci (< prae-, “davant”, + suposadament l’arrel indoeuropea *peu-, “tallar”) per tal de deixar al descobert el gland (< glans, -ndis, “aglà”) del penis (< pendeo, “penjar”). També es pot parlar d’ablació (< aufero, abstuli, “tallar”) del prepuci. Suposadament es tractava d’un signe de l’aliança que Déu havia fet amb Abraham. Així ho trobam explicat al Gènesi (17:10-14)

“Tots els homes hauran de ser circumcidats. Circumcidareu el vostre prepuci, i aquest serà el signe de l’aliança entre jo i vosaltres. De generació en generació, tots els infants mascles seran circumcidats el vuitè dia d’haver nascut. […] Així la meva aliança quedarà marcada a la vostra carn com una aliança perpètua. Tot home que no hagi estat circumcidat serà exclòs del poble, perquè haurà trencat la meva aliança”.

Una relíquia molt viatjada
La circumcisió, tanmateix, fou una pràctica molt habitual en altres cultures de l’antiguitat. Hi ha qui la interpreta com un ritu de pas a la vida adulta. De fet, en l’actualitat hi ha tribus africanes que circumciden els al·lots quan es fan homes. Aleshores els deixen sols a la selva i només poden tornar a la vida comunal quan la ferida els ha cicatritzat.

En grec prepuci és ποσθἡ, que avui, en medicina, ha donat la paraula postitis (inflamació del prepuci) i balanopostitis (inflamació de la mucosa del gland i del prepuci). La gent que té un prepuci estret pateix de fimosi (< φιμός, “morrió”) i, per això, se’ls sol circumcidar. No sabem si aquest va ser el cas el nin Jesús. Se suposa que aquell tros de pell va ser enterrat i aviat es convertí en una relíquia (< relinquo, “deixar”, “abandonar”).

EgipteRepresentació de circumcisions a l’antic Egipte

Una llegenda diu que, després de la crucifixió de Crist, Sant Joan Baptista (o la Verge Maria) entregà el sanctum præputium a Maria Magdalena. A partir d’aquí la relíquia viatjà d’un lloc a un altre. Durant l’edat mitjana eren nombrosos els monestirs i les esglésies que reivindicaven tenir el Sant Prepuci, entre elles, la catedral de Santiago de Compostela (Galícia).

La commemoració de la Festivitat de la Circumcisió del Senyor se celebrava l’1 de gener. Tractant-se, però, d’un tema incòmode, la seva celebració es tornà impopular. Així, el el 1969 el Concili Vaticà II reformà el seu calendari litúrgic i feu que aquell dia es consagràs a Santa Maria, Mare de Déu -també, però, és l’onomàstica de Sant Manuel o Emmanuel (“Déu és amb nosaltres” en hebreu), que era el nom que donà el profeta Isaïes al Messies.

Curiositats CircumcisioJescucrist Imatge3"La circumcisió", de Luca Signorelli

Per a més informació, podeu llegir aquest enllaç.

Articles del web relacionats:
Fal·lus fascinants
El tabú de la masturbació
Orgies, crònica d'una mentida
Penis, un pinzell penjant
El priapisme del déu titola
Va existir realment Jesús?
25 de desembre, la història d'una estafa
Jesús i el món pagà
Els orígens del cristianisme
Cristians, "guiris" cretins?
Jueus, l'origen d'un estigma
Cristians amb cara de peix
- Realment era verge, la Mare de Déu?
- La llegenda del Sant Graal

A l'escola, fora vel!

Article publicat a l'Ara Balears (17/03/2017)

Un dels nostres pitjors enemics són els prejudicis. Ens entelen la mirada davant una realitat del tot complexa. Fa uns dies, a classe de grec de primer de batxillerat, un alumne em va deixar desarmat quan li vaig exigir que es llevàs la gorra. M’interpel·là amb una pregunta demolidora: “Per què ens prohibeixen dur gorra i, en canvi, les al·lotes musulmanes poden anar amb el cap tapat?”
 
Li don voltes i voltes, em document sobre el tema i no ho tenc gens clar. De sobte, em ve al cap na Naoual, una de les meves exalumnes preferides. Va arribar a Mallorca procedent del Marroc amb quatre anys. Al·lota de caràcter i d’empenta, és la musulmana més feminista que he conegut mai. Encara guard a la meva retina els encesos debats que manteníem sobre el vel islàmic, el hijab.

Tipus de mocadors musulmans
Tipus de mocadors musulmans
 
Curiosament aquest polèmic símbol religiós torna a centrar l’actualitat informativa. Un jutge de Palma ha donat la raó a una jove musulmana que va denunciar la seva empresa, una companyia aèria, per impedir-li dur el vel en un lloc d’atenció al públic. “Treure’m el vel és com arrencar-me la meva pròpia pell”, afirmà en el judici. Ara, però, s’ha quedat amb la mel als llavis després que el Tribunal europeu s’hagi pronunciat sobre un cas similar ocorregut a Bèlgica. La màxima instància judicial de la UE no veu discriminatori que una empresa prohibesqui a les seves treballadores lluir el hijab. Amb tot, les normes internes d’indumentària han d’afectar qualsevol símbol “religiós, filosòfic o polític” i no només les persones d’una confessió concreta.
 
La denunciant de Palma em recorda molt la meva exalumna. Lluint amb orgull el seu signe d’identitat, parla amb la mateixa determinació i vehemència. Fa tres anys, quan la vaig tenir a classe, des del meu laïcisme arrogant, jo m’esforçava inútilment per rebatre els seus arguments a favor del mocador de la discòrdia. Li insistia que era un símbol d’opressió del patriarcat sobre la dona, vista com un objecte de desig que cal censurar. Ella, però, amb el cap ben tapat i amb un esmoladíssim català, lamentava que aquesta consideració fos la que imperàs a Occident per culpa de l’islam més integrista. Compartint pupitre, escolant-la, hi havia una altra musulmana mallorquina, na Hala. Amb la seva mirada transparent, hi assentia, fent ús, però, de la seva llibertat individual de no portar vel.
 
En plena preadolescència, na Naoual decidí per compte propi aixafar la seva esponerosa cabellera morena amb un anodí mocador. Només l’ensenya a qui vol. Al seu parer, es tracta d’una qüestió cultural i no de misògina. Ella demana respecte per a la seva religió. Li dol que estigui estigmatitzada per culpa d’uns quants fanàtics. Ara ens solem escriure cada vegada que hi ha una massacre terrorista. Les seves paraules traspuen ràbia per tanta barbaritat comesa en nom del seu déu Al·là. La tragèdia li toca de prop perquè fa dos anys marxà amb la seva família a França a la recerca d’un futur més esperançador.
 
Polèmica pel primer hijab esportiu de la marca Nike
Polèmica pel primer hijab esportiu de la marca Nike

Amb denou anys, na Nawal se sent aterrida amb la islamofòbia que s’ha desfermat al seu nou país d’adopció, tant colpejat últimament pel jihadisme. Ella ja està plenament integrada. Exhibeix un francès “chapeau”, que no li ha fet perdre gens de la seva proverbial loquacitat. A pesar de les seves fortes conviccions, és flexible. Amb resignació, es treu el vel quan ha d’anar al col·legi on fa les pràctiques com a estudiant d’animació escolar. El 2004, tres anys després dels atemptats de l’11S a Nova York, el país gal va prohibir el hijab a tots els centres d’ensenyament. La mesura responia més a la necessitat d’evitar possibles aldarulls que no pas a la voluntat de preservar la laïcitat, principal estendard de la pàtria de Marianne.
 
Aquests dies, arran de la pregunta de l’al·lot de la gorra, he tornat a parlar amb na Naoual per facebook. Em costa creure que, en els nostres instituts, nines de dotze anys ja decidesquin tapar-se el cap sense cap mena de coacció per part de les seves famílies. Per a mi, el hijab és la punta de l’iceberg d’una societat medieval que denigra la dona no només moralment, sinó també físicament (els casos més extrems són els matrimonis concertats i l’ablació). No puc obviar, però, la seva altra dimensió etnològica, ja que fins fa poc, aquí, moltes illenques també portaven el cap tapat. En qualsevol cas, na Naoual, com a feminista que és, em recorda que ella sempre s’ha rebel·lat contra l’islam més obtús. En aquest sentit sí que rebutja el burka.

Quan les pageses d'Eivissa es vestien de curt, popularment es deia que anaven
Quan les pageses d'Eivissa es vestien de curt, popularment es deia que anaven "de balandra". Foto: arxiu de Lena Mateu Prats.

Intent desfer-me dels meus feixucs prejudicis. No vull caure en la trampa del multiculturalisme progre, del discurs políticament correcte que anul·la el pensament crític. És un repte titànic. Amb tot, per ventura la meva exalumna té raó i som víctima de la demagògia barata i del reduccionisme malvat d’Occident sobre el món islàmic. Pel culpa del jihadisme, paguen justos per pecadors.
 
Na Naoual em fa obrir els ulls. Li faig la broma que, si totes les musulmanes fossin com ella, jo també em faria de l’islam. I ella em somriu amb una emoticona. Apag l'ordinador i me'n vaig, satisfet, a dormir. Al llit, però, m'assalta un nou matís. L’endemà l’al·lot de la gorra em pot dir que la seva peça de vestir també és un element cultural -pot al·ludir al seu sentiment de pertinença a un club de futbol o a una creença personal. És el mateix argument que m’esgrimeix na Naoual en relació al seu vel.

Hippies es topen amb dones pitiüses als anys 70 (Foto de Josep Soler Soler)
Hippies es topen amb dones pitiüses als anys 70 (Foto de Josep Soler Soler)
 
A la fi arrib a una conclusió. A casa nostra, el desterrament dels crucifixos de l'àmbit escolar va ser la primera passa per a l'aconfessionalitat de les aules. Encara, amb tot, arrossegam el concordat franquista amb el Vaticà que permet el magisteri de la religió catòlica als centres públics. Ara, per garantir la neutralitat religiosa i tallar d’arrel qualsevol controvèrsia sobre la indumentària dels alumnes, seria el moment de seguir el camí de França. Ja tenim una sentència del Tribunal europeu que ho avala en les empreses privades. Ningú, però, s’atreveix a prohibir el vel als instituts i a la resta d’institucions públiques. Hi ha massa por de ser acusats de xenòfobs. Res més lluny de la realitat.

Aquí teniu una entrevista a Mimunt Hamido, activista feminista d'origen musulmán antivel.

Aquí teniu un debat que vaig mantenir amb una exalumna musulmana sobre l'ús del vel a l'escola. Va ser a l'inforamtiu vespres d'IB3 Ràdio (07/03/2019):



Aquest vídeo parla de l'islamofòbia als mitjans de comunicació:



Articles del web relacionats:
Adéu als deus
El rostre de Déu
La mort de Déu?
Nadal com a catarsi
La secularització de la societat
Paraula de Déu
Europa, de genollons
Protàgores i l'islam

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px