Banner Top

Els romans foren els primers a “posar la mà al foc”

Si confiam plenament en un persona, posam la mà al foc per ella. Aquesta expressió va néixer arran d’un episodi bèl·lic de Roma. Així ens ho relata l’historiador Tit Livi. A finals del segle VI aC Tarquini el Superb, el darrer rei de Roma, estava enfonsat en la misèria perquè el poble romà s’havia rebel·lat contra ell i l’havia enviat a l’exili. Per recuperar el tron, va demanar ajuda al rei etrusc Porsena.
 
Porsena i el seu nombrós exèrcit no ho tingueren fàcil. La seva primera envestida arribà pel pont Sublici, l’únic lloc desproveït de muralles. Amb tot, un sol home, Horaci Cocles, els barrà el pas, mentre els seus companys enfonsaven el pont. Aleshores el rei etrusc decidí assetjar la ciutat, tallant els subministres que arribaven pel riu Tíber.

Gai Muci davant el rei Porsena (Quadre de Giovanni Francesco Romanelli, Palau del Louvre)
Gai Muci davant el rei Porsena (Quadre de Giovanni Francesco Romanelli, Palau del Louvre)
 
Els dies passaven i la situació cada cop es feia més insostenible a causa de la fam. Aviat, però, aparegué en escena Gai Muci, un jove de la noblesa que s’infiltrà en el campament enemic per tal de matar Porsena. Aconseguí burlar la guàrdia i introduir-se en la tenda reial per escometre la seva missió. En fugir, però, fou detingut i portat davant del mateix rei. No debades, s’havia confós i havia matat un altre home, l’escriba reial.
 
El monarca preguntà a Muci per què havia matat el seu serf. I el jove romà fou sincer: li digué que la seva intenció era matar-lo a ell: “He vingut aquí perquè he jurat davant el pare Júpiter que mataria el cap d’aquest exèrcit que oprimeix Roma”. Mentre pronunciava aquestes paraules, per demostrar la seva determinació, Muci féu un gest del tot sorprenent amb la mà dreta amb la qual havia empunyat la seva espasa en aquell intent fallit d’assassinat. La mantenia sobre un braser ple de brases enceses que hi havia a la seva vora destinat a un sacrifici. Impertèrrit, deixava que la mà es cremàs alhora que continuà dient: “Tres-cents joves més estan disposats a seguir les meves passes si jo no culmino la meva missió”.

Gai Muci es crema la mà davant Porsena
Gai Muci es crema la mà davant Porsena
 
Tot i que Muci mentia, Porsena, impressionat pel coratge d’aquell jove, s’adonà que mai aconseguiria acabar amb Roma. Així doncs, entregà a Muci la seva espasa, el deixà en llibertat i signà un armistici amb el Senat romà.
 
Muci fou rebut amb tots els honors com un salvador de la pàtria. Degut a la seva mà cremada li assignaren el sobrenom de “scaevola”, “l’esquerrà”, de manera que fou conegut com a Muci Escevola. Com a recompensa, també va rebre unes terres al darrere del Tíber. L’episodi protagonitzat per aquest il·lustre personatge està carregat de patriotisme, un patriotisme que caracteritzà la història de Roma.

Gai Muci Escevola per Louis Pierre Deseine, 1791, Museu del Louvre
Gai Muci Escevola per Louis Pierre Deseine, 1791, Museu del Louvre

Articles del web relacionats:
Tots som Lucrècia
La casta i el 15M de l'antiga Roma
Roma segons Ròmul?
La República és cosa de tots
Etruscs, els mestres oblidats de Roma

Mitologia i el triomf de l’erotisme

Al segle XV el Renaixement significà la revalorització de la cultura clàssica i, amb ella, la recuperació dels nus en l’escultura. Aquests, però, només estaven justificats en les obres de temàtica mitològica. No debades, els grecs foren els primers a esculpir cossos despullats de manera més expressiva. Seguint l’ideal καλοκἀγαθία (“allò bell i bo”)la bellesa de les formes despullades reflectia la bellesa interior i l’equilibri harmònic entre el cos i l’esperit. 
 
Entre els nus renaixentistes destaquen La primavera (1478) i El naixement de Venus (1485) de Botticelli; Les tres Gràcies (1500-1505) de Rafael; Dànae (1553) i la Venus d’Urbino (1538) de Tizià; o Leda i el Cigne (1505-1515) de Leonardo Da Vinci.

El naixement de Venus (1485)
El naixement de Venus (1485)

Les tres Gràcies (1500-1505) de Rafael
Les tres Gràcies (1500-1505) de Rafael

Dànae (1553), Tizià
Dànae (1553), Tizià

Leda i el Cigne (1505-1515) de Leonardo Da Vinci.
Leda i el Cigne (1505-1515) de Leonardo Da Vinci.
 
Tanmateix, aviat l’Església posà el crit al cel davant tantes escenes pecaminoses. El 1564, el mateix any de la mort de Miquel Àngel, el papa Pius IV ordenà al pintor Danielle di Volterra tapar amb roba les parts íntimes de les figures del Judici Final de la Capella Sixtina que el 1512 l’artista florentí havia enllestit . Voltera complí l’encàrrec, encara que cobrí les “vergonyes” dibuixant delicats vels i subtils bragues -per això seria conegut amb el sobrenom d’Il Braghettone. Per sort, aquest maldestres afegitons serien eliminats a finals del segle XX durant les taques de restauració de la capella Sixtina.

Judici Final, de Miquel Àngel (1512)
Judici Final, de Miquel Àngel (1512)
 
A poc a poc la censura afectaria a altres obres ja fos en forma de tela o en forma de la famosa fulla de parra, la planta amb la qual Adam i Eva es cobriren les vergonyes després del pecat original.
 
La primera persona que s’atreví a pintar un nu fora de l’àmbit mitològic va ser Goya amb el quadre La Maja Desnuda  (1790-1800). Es tracta d’un retrat d’una dama de l’època i amiga del pintor aragonès (podria ser una amant seva o la “Duquesa de Alba). Per aquest atreviment Goya patí un procés de la Inquisició, pel qual s’acabà exiliant a Burdeus, on morí.

"Maja desnuda" (1790)

"Maja" vestida (1800)
 
El nu barroc
El Barroc va ser un amplificador dels valors renaixentistes portats a l’extrem. És un moviment que va des de finals del segle XVI fins a mitjan del segle XVII. El nu també va ser el tret distintiu d’obres mitològiques com Venus del espejo (1647-1651), de Velázquez; Les tres Gràcies (1636-1639), de Peter Paul Rubens; El triomf de Galatea (1635), de Nicolas Poussin.

Venus del espejo (1647-1651), de Velázquez
Venus del espejo (1647-1651), de Velázquez

Les tres Gràcies (1636-1639), de Peter Paul Rubens
Les tres Gràcies (1636-1639), de Peter Paul Rubens

El triomf de Galatea (1635), de Nicolas Poussin.
El triomf de Galatea (1635), de Nicolas Poussin.
 

El nu neoclàssic
Al segle XVIII l’auge de la burgesia després de la Revolució Francesa afavorí el ressorgiment de les formes clàssiques, més pures i austeres, en contraposició als excessos ornamentals del barroc i el rococó. En la recuperació del llegat grecoromà hi influïren les troballes arqueològiques de Pompeia i Herculà, però sobretot la figura de Johann Joachim Winckelmann. Qui és considerat el fundador de la Història de l’art postulà que a l’Antiga Grècia es donà la bellesa perfecte.

Els amors de Paris i Helena (1788), de Jacques-Louis David
Els amors de Paris i Helena (1788), de Jacques-Louis David
 
Jacques-Louis David va ser el principal factòtum del neoclassicisme. Entre les seves obres de temàtica clàssica destaquen Els amors de Paris i Helena (1788), Les sabines interposant-se entre romans i sabins (1799), Leònides a les Termòpiles (1814), Cupido i Psique (1817) o Mart desarmat per Venus i les Gràcies (1824). Un altre artista neoclàssic important va ser  Jean Auguste Dominique Ingres, conegut pel seu quadre Èdip respon a l'enigma de l'esfinx (1805).

Leònides a les Termòpiles (1814), de Jacques-Louis David
Leònides a les Termòpiles (1814), de Jacques-Louis David

Èdip respon a l'enigma de l'esfinx (1805), de Jean Auguste Dominique Ingres
Èdip respon a l'enigma de l'esfinx (1805), de Jean Auguste Dominique Ingres
 
Ja entrat en ple segle XIX l’academicisme recuperà la nuesa clàssica com a ideal de bellesa. Obres representatives seves són El naixement de Venus (1879), de William-Adolphe Bouguereau; o Friné davant l’areòpag (1861), de Jean-Léon Gérôme.

El naixement de Venus (1879), de William-Adolphe Bouguereau
El naixement de Venus (1879), de William-Adolphe Bouguereau

Friné davant l’areòpag (1861), de Jean-Léon Gérôme.
Friné davant l’areòpag (1861), de Jean-Léon Gérôme.

En aquest enllaç de dermatòleg Xavier Sierra trobareu informació sobre la polèmica història de la representació del borrissol axil·lar en un nu femení. Aquest altre enllaç també parla del mateix tema. I en aquest altre article Sierra parla de la història de la celulitis.

En aquests vídeos trobareu l'evolució de la representació del nu al llarg de la història de l'art:





La mort de la conversa

Article publicat a l'Ara Balears (04/08/2017)

És quan conversam que hi veim clar. Bé ho sabia al segle V aC Sòcrates, el pare de la filosofia. El seu art, la maièutica, consistia a donar a llum idees a través del diàleg. La conversa, però, com a eina civilitzadora, s’institucionalitzà a França a principis del segle XVII. Aquesta és una gran història que podem resseguir en el llibre “La cultura de la conversación” (Editorial Siruela), de la professora italiana de llengua i cultura francesa, Benedetta Craveri.
 
Va ser l’aristocràcia de l’Antic Règim qui, reunida en els sumptuosos salons de Versalles i París, començà a veure en la dialèctica un bon joc per distreure’s. Per a l’ocasió dotà aquell art d’unes regles precises que havien de garantir l’elegància i el respecte per l’altre. Havent acabat les guerres de religió, el millor aleshores no era qui utilitzava un arma, sinó qui parlava amb més educació i sabia seduir l’interlocutor sense recórrer a la vehemència verbal. Allò important era convèncer i no vèncer.

"La cultura de la conversación"
 
Convertida en tot un ritual, a poc a poc la conversa s’obrí a la introspecció i a la reflexió intel·lectual i política. Un dels grans escriptors de l’època va dir: “Quan parlo amb vosaltres, em sento molt més intel·ligent, m’animeu a pensar”. Amb aquest gran pòsit, en arribar la Revolució Francesa, els representants de la noblesa a l’Assemblea Constituent seguiren distingint-se per seu to assossegat i per la seva capacitat de mediació.
 
Avui, per desgràcia, ja ens hem oblidat d’aquest ideal de la conversa nascut fa quatre segles a França i que estava lligat a la tolerància i a la recerca de la veritat a partir de l’intercanvi harmoniós d’idees. Avançant-se als francesos, el nostre Ramon Llull també ens ho advertí: “En el diàleg, qui reconeix la veritat no és vençut, sinó que aprèn”. Així, les antigues tertúlies eren interessants més pel civisme que exhibien que no pas pel seu contingut. Es tractava d’un exercici exemplar de convivència.

Benedetta Craveri
Benedetta Craveri
 
En el llibre “La cultura de la conversación” podem trobar les quatre condicions bàsiques de la conversa: educació, interès pels altres, capacitat d’escoltar-los i inhibició de l’ego. Tot plegat, però, es redueix a l’empatia i la humilitat, les dues crosses de la intel·ligència emocional, de la qual estan mancats moltes eminències erigides avui en líders d’opinió, ja siguin polítics o tertulians.
 
En l’actual societat del renou i del bram testicular, el debat d’idees s’empobreix amb gent autoreferencial, encantada d’haver-se conegut, que només s’escolta a si mateixa i que es tanca en banda davant el que pensa l’altre. Amb les xarxes socials, el coneixement s’ha democratitzat, però alhora s’ha aïllat per culpa de la nostra ofuscació mental. Ja no dialogam, sinó que discutim amb l’única intenció de reafirmar-nos en les nostres pròpies idees.

Cal menjar paraules (Il·lustració del diari
Cal menjar paraules (Il·lustració del diari "La Vanguardia")
 
La reflexió ha donat pas a l’exaltació de l’ego i a la desqualificació del proïsme. Insolents amb la dissidència, som autosuficients i vanitosos perquè pensam que la visió de l’altre no ens pot aportar cap matís interessant sobre la complexa realitat. Oblidam que si volem dialogar, hem d’estar disposats a acceptar que l’altre pot tenir raó. I això requereix saber escoltar, un acte que és el primer pas per al coneixement mutu, l’amistat i l’amor. Hem de fer cas a Madame de Sevigné, escriptora francesa del segle XVII: “Si hem nascut amb dues orelles i una sola llengua és perquè s’ha d’escoltar dues vegades abans de parlar.” Sens dubte, el talent per escoltar sempre és més apreciat que el talent per parlar.

Cal, per tant, recuperar l’art civilitzador de la conversa per mitigar tanta agressivitat i afavorir el consens i la cohesió social. Hem d’exorcitzar dels nostres gens l’extravagància expressiva, la incontinència verbal i l’arrogància intel·lectual. Només així podrem evitar la mort de la conversa i, amb ella, la mort d’un dels nostres trets distintius com a Homo Sapiens. Abans, però, de caure en el catastrofisme, donem-nos el plaer de deixar-nos dur, un altre cop, per l’intercanvi harmoniós de paraules que ens llegaren els francesos de l’Antic Règim. El diàleg és molt gratificant: reanima esperits i sacseja consciències.

Llibre de Francesc Torralba
Llibre de Francesc Torralba

Aquí teniu una entrevista a Francesc Torralba sobre el seu llibre "L'art de saber escoltar".

Aquí teniu un vídeo de la conferència Benedetta Craveri a la Fundació Joan March de Madrid. I aquí teniu una còpia del seu llibre.

A l'hora de conversar hem de tenir en compte el llenguatge no verbal de les diferents cultures.

Aqui teniu l'entrevista d'Antoni Bassas a Benedetta Craveri per al diari Ara.

Aquest article d'Irene Vallejo també parla sobre la mort de la conversa:

Article d'Irene Vallejo
Article d'Irene Vallejo

Aquí teniu una sèrie d'imatges del fotògraf Babycakes Romero que parlen sobre la mort de la conversa

Aquí teniu un interessant article de Mònica Planas sobre l'origen de l'espectacle mediàtic dels tertulians. Aquí teniu la segona part d'aquest article.

Articles del web relacionats:
Tertulians en catarsi
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
Paraules voladores
-
 Emparaular el món
Esclaus de l' "horror vacui"

Romans, els inventors de l’acudit

El sentit de l’humor és inherent a la condició humana. Ja a l’antiguitat circulaven tota mena de comentaris graciosos, epigrames, faules o fins i tot pintades a la paret. L’acudit, però, tal com el coneixem avui en dia, neix a Roma. Així ho assegura la mediàtica historiadora britànica Mary Beard en el seu llibre Laughter in Ancient Rome. La prova és el manuscrit Philogelos (Φιλόγελως “amant del riure”), una antologia de 265 acudits datats entre els segles IV i V dC.

Llibre de Mary Beard
Llibre de Mary Beard
 
El llibre està escrita en grec, que encara era la llengua de cultura de Roma. S'atribueix a Hierocles i Filagri, dos personatges dels quals no se sap massa cosa. Els acudits que recullen formaven part de la tradició oral i, per tant, són anònims. És la col·lecció d'acudits més antiga conservada i tot un exemple d’antropologia domèstica. No debades, els acudits ens permeten riure’ns de l’absurditat de la vida i de les convencions socials.

Philogelos
Philogelos
 
Els acudits de Philogelos estan classificats per temes tals com professors i alumnes, o intel·lectuals i ximples. Abunden els d’abderites, els “leperos” de l’imperi romà, que vivien al nord-est de Grècia. Un d’ells és aquest:
 
“Un abderita veu un eunuc parlant amb una dona i li pregunta si és la seva esposa. L’home li contesta que és un eunuc i que no pot casar-se. ‘Ah, aleshores és la teva filla’, li diu.
 
Un altre grup nombrós d’acudits és el protagonitzat pels scholastikos, els intel·lectuals pedants de l’època:
 
“Un intel·lectual va veure un pou molt profund a la seva regió i va preguntar si l’aigua estava bona. El pagès li va dir que sí, que els seus pares solien beure d’aquell pou. L’intel·lectual exclamà: ‘¡Que llargs devien ser els seus colls si podien beure d’un pou tan profund!’
 
“Un individu es troba amb un intel·lectual i li diu: ‘Anit et vaig veure en un somni’. ‘Vaja -contesta l’intel·lectual-, estava tan ocupat que jo no et vaig veure a tu’.
 
“Un jove va vendre tots els seus llibres quan li faltaven diners i després va escriure al seu pare: ‘Pare, feliciteu-me. Ja estic tenint beneficis econòmics gràcies als meus estudis’.
 
“Un home va a casa d’un altre i li reclama: `¡L’esclau que m’has venut va morir!’. ‘Pels déus! -contesta l’altre-. ¡Durant el temps que va estar al meu servei, mai no va fer res semblant!’. El grup humorista britànic “Monty Python” va versionar aquest acudit amb el seu famós esquetx del “Lloro mort”:
 


També hi ha acudits de caire misogin:
 
“Un misogin es troba davant la tomba de la seva dona. Un desconegut que passava per allà li dona el condol: ‘Qui descansa aquí?’ I el misogin contesta : ‘Jo, ara que per fi m'he pogut alliberar d'ella’.
 
“Un individu diu al seu amic: ‘Anit em vaig anar al llit amb la teva dona’. I l’amic li contesta: ‘Jo sóc el seu marit i he de fer-ho, però tu, ¿quina excusa tens?'"

Els romans es xapaven de riure (escena de la pel·lícula
Els romans es xapaven de riure (escena de la pel·lícula "La vida de Brian", del Monty Python)
 
Altres acudits famosos del Philogelos són aquests:
 
“El perruquer pregunta: ‘¿Com vol que li talli els cabells?’ I el client contesta: ‘En silenci’”.

“Un home amb mal alè decideix suïcidar-se. Així que es tapa el cap fins que s’asfixia”.

Morir-se de riure
A l’hora de contar acudits, hem d’anar en compte. Hi ha hagut casos de gent que literalment s’ha mort de riure. Va ser el cas de Zeuxis, un pintor grec que va viure al segle IV aC. Una vella li va encarregar que la pintàs com si fos la mateixa Afrodita, la deessa de l’amor i la luxúria. En acabar el retrat, el  va trobar tan graciós, que se li va rebentar una artèria i es va morir a causa d’una hemorràgia interna. El filòsof grec del segle II Crisip també es va morir d’un atac incontrolable de riure. El motiu va ser veure com un ase, a qui havia emborratxat, es menjava les figues d’un arbre.

El pintor Crisip (Aert de Gelder, Städliches Kunstinstirut, de Francfort)
El pintor Zeuxis (Aert de Gelder, Städliches Kunstinstirut, de Francfort)


El cas, però, més extrem de tots va ser el de Lady Fitzherbert, una vídua anglesa del segle XVIII. Una nit d’abril del 1782 va assistir, en companyia d’uns amics, a la representació de la famosíssima The beggar’s opera. El riure es va apoderar d’ella quan un dels actors sortí vestit d’una manera molt extravagant. Es va veure obligada a marxar del teatre. Al cap de dos dies, va morir a casa seva, encara víctima de l’atac de riure.

La vigència del Philogelos
El 2008 el còmic Jim Bowen va voler provar si els acudits del llibre Philogelos encara feien gràcia. El resultat va ser prou exitós. Aquí el teniu:



Aquí teniu la hilarant escena de la pel·lícula "La vida de Brian", dels Monty Python. És l'escena del "Pijus Magnificus":




Aquí teniu un article interessant del web "Verne" que parla sobre els 56 millors twits de persones que mai no varen tenir Twitter.

En aquest altre enllaç trobareu més acudits del Philogelos. I aquí n'hi ha més.

Aquí trobareu informació sobre l'acudit més antic de la humanitat.

A la segona part d'aquest àudio, teniu la recreació d'alguns acudits del Philogelos. El de la secció "Verba volant" d'Emilio del Río a RNE amb motiu de la festivitat dels Sants Innocents.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/05/2017), reflexion sobre la importància del sentit de l'humor:




Us deix amb un recull dels millors acudits d'Eugenio, un dels meus ídols:



Articles relacionats:

Humor irònic
28 de desembre, quina innocentada de dia!


Paraules amb petjada gastronòmica

Moltes regions o ciutats europees les podem resseguir a través de la nostra gastronomia. Són menjars que ens traslladen al seu lloc d’origen. Aquí en teniu tres exemples:

Maionesa. Són moltes les llegendes que parlen sobre l’origen d’aquesta famosa salsa. Una d’elles la vincula amb el líder de les tropes franceses, el mariscal duc de Richelieu, familiar del conegut cardenal. Al segle XVIII, després d’haver arrabassat Menorca als anglesos, Richelieu volgué celebrar la victòria amb un bon banquet a Maó. Per a l’ocasió el seu chef de campanya intentà fer una salsa a base de crema i ou. En no sortir-li, acabà utilitzant oli d’oliva. El resultat fou un suc ben original. La salsa tingué tant d’èxit entre els comensals que l’anomenaren Mahonnaise en record a Maó. D’altra banda, aquesta ciutat agafa el nom de Magó, el germà d’Anníbal que al segle III aC, durant les guerres púniques, es dirigia Menorca per reclutar foners.

Maionesa podria venir de Maó
Maionesa podria venir de Maó

Hamburguesa i Frankfurt.
Aquestes dues icones de la gastronomia americana foren introduïdes als Estats Units a finals del segle XIX de la mà dels immigrants alemanys. El tros de carn pressionat entre dues llesques rodones de pa agafa el nom d’Hamburg, el principal port d’Alemanya, la “ciutat fortificada” en llengua germànica. En canvi, la salsitxa o hot dog deu el nom a Frankfurt (el “pas dels francs”), ciutat del centre del país teutó -una versió seva seria la Vienesa, que també agafa el nom d’una altra ciutat, la capital d’Àustria. En un principi, tant l’Hamburger com el Frankfurter es menjaven en un plat. Sembla que va ser a l’exposició universal de San Luis, celebrada el 1904, on alguns restaurants les serviren per endur amb un pa. Claudicaven així a la moda del menjar ràpid, el fast-food.

Broma fàcil
Broma fàcil

Xampany. Agafa el nom de la regió del nord-est de França, la Champagne, derivada del llatí campus (“camp”). Fou una regió que ja a l’antiguitat es féu famosa per l’elaboració d’aquest vi blanc escumós que sempre es beu en moments d’alegria.
 
Personatges amb marca gastronòmica
Sovint, més que aliments, ens cruspim o tastam personatges històrics. Aquí en teniu una petita mostra:

Beixamel. Aquesta salsa agafa el nom de Louis de Béchameil, un financer francès que va viure al segle XVII. Ocupà molts de càrrecs, entre ells el de gestor reial a la cort de Lluís XIV, el rei Sol. Fou un gran sibarita, amant sobretot de la gastronomia. Tot i que se li atribueix l’autoria de la salsa que porta el seu nom, el més probable és que perfeccionés una recepta d’un coetani seu, François Pierre de la Varenne. També, però, es diu que l’esmentat cuiner podria haver dedicat la salsa a Béchameil. No debades, era molt habitual entre els cuiners de l’època dedicar plats als nobles i poderosos.

Carpaccio. La història d’aquest plat arranca el 1950. Giuseppe Cipriani era un cuiner d’un bar de Venècia. Un bon dia va rebre la visita d’una comtessa italiana, que li va demanar si tenia algun plat de carn crua. Cipriani en va preparar un a corre-cuita. El resultat fou una fina làmina de carn de bou que va amanir amb maionesa i mostassa. En tenir-lo servit a taula, la comtessa li va preguntar com es deia. En aquell moment a Cipriani li vingué al cap una exposició sobre el pintor renaixentista Vittore Carpaccio que s’estava fent a Venècia. Com que era un pintor amant dels colors vermell i groc, decidí batejar aquell plat d’idèntics colors amb el seu nom.

Deessa Ceres (Demèter)
Deessa Ceres (Demèter)

Cereals
. Aquesta planta de la família de les gramínies ret culte a Ceres, la deessa romana de l’agricultura i de la fertilitat de la terra. El seu equivalent grec és Demèter. El seu nom provindria del verb llatí crescere (“créixer”), la qual cosa ja indica les seves funcions. Alguns relacionen la cervesa amb aquesta deessa. D’altres, en canvi, li han assignat un origen gaèlic, concretament a partir del mot coirm, que era un licor de malta. En anglès el nom de beer podria provenir del llatí biber (“beguda”), o bé d’una antiga paraula germànica, beuwo, que significava ordi. El mateix origen tindrien la paraula francesa bière i la italiana birra.

Magdalena. Aquest pastisset podria agafar el nom de dues Magdalenes diferents. Una és Madeleine Paulmier, una serventa del segle XVIII. Un dia hagué de servir a un sopar glamurós de l’alta societat francesa organitzat pel rei de Polònia. Arran d’una discussió, el cuiner encarregat de l’àpat se’n va anar i va deixar les postres sense fer. Aleshores va entrar en escena Madeleine Paulmier, que va proposar humilment fer un pastisset seguint una recepta de la seva àvia. El rei va quedar tan meravellat d’aquell pastisset que va decidir batejar-lo amb el nom de la seva artífex. La segona hipòtesi sobre el seu origen el relaciona amb el personatge evangèlic de Magdalena (Maria Magdalena, de fet). Magdalena havia estat molt pecadora i un dia va anar a implorar el perdó de Jesús. En aquella ocasió va plorar tant que va mullar els peus de Jesús.

Comte de Sandwich
Comte de Sandwich

Sandvitx.
Pren el nom del britànic John Montagu, quart comte de Sandwich al segle XVIII. Era un amant dels jocs de cartes. Hi estava tan enganxat que va demanar al seu cuiner que li ideés un àpat que li permetés no deixar la partida. El resultat fou dues llesques de pa amb un tros de carn a dins. Fou així, doncs, com va néixer el sandvitx. Anys després, en honor a aquell comte, el Capità Cook, el famós explorador, donà el nom d’Illes Sandwitch a les que actualment es diuen Hawaii.

Pantagruel
. L’adjectiu pantagruèlic es pot referir a una gana descomunal (“Té una gana pantagruèlica”) o a un àpat copiós, abundós (“Quin banquet més pantagruèlic!”). Agafa el nom d’un dels personatges de la novel·la de l’escriptor francès François Rabelais titulada titulada Gargantua i Pantagruel (1532). Pare i fill són dos golafres compulsius, encara que el pare ha estat qui se n’ha duit la fama fora de la literatura.

Articles del web relacionats:
Guapo és un vi insípid!
Etimologies gastronòmiques
L'origen cristià de les ensaïmades i dels croissants

Etimologies gastronòmiques

El menjar entra pels ulls, però se’n va directament a l’estómac (στόμα, “boca”) que tenim al nostre “ventre” (γαστήρ). Tanmateix, hem d’anar en compte! Si tenim gastritis (mal de panxa) no hem d’anar a l’estomatòleg, que s’ocupa de les lesions bucals, sinó al gastroenteròleg, que és el metge de l’aparell digestiu.
 
Segur que el gastroenteròleg també sap molt de bromatologia, la ciència que estudia els aliments -el terme deriva del verb βιβρώσκω (“devorar”, “menjar amb avidesa”). Possiblement ens dirà que hem d’evitar els aliments feixucs perquè ens poden provocar  una digestió lenta o bradipèpsia (< βραδύς, “lent”, + πέσσω, “digerir”).

Resulta curiós conèixer l’origen del verb menjar en diferents llengües romàniques. El llatí manducare (“menjar com un golafre”), en català donà menjar, en francès manger, en italià mangiare i en occità manjar. En canvi, en castellà i en portuguès, “comer” ve de comedere (“menjar-ho tot”). El llenguatge popular ressuscita alguna vegada la forma llatina manducare en frases com “És hora de manducar!” o “No tenim prou manduca per fer el sopar!”.



Cuiner
Cuiner
 
Cuiners precoços
Avui els cuiners s’han convertit en els nous alquimistes. Fan màgia amb el menjar. Cuiner ve del verb llatí coquere (“coure”), que en anglès també donà to cook (“cuinar”) i kitchen (“cuina”). Altres derivats seus són bescuit ( < bis coctus, “cuit dues vegades”) i precoç (< praecoquere, “coure abans d’hora”; en sentit metafòric, “madurar abans d’hora”).
 
De coquere també tenim acoquinar, sinònim d’acovardir. El terme ens hauria arribat a través del francès “coquin”, un adjectiu que inicialment s’emprava amb el significat de “pidolaire”, “persona vil”. Hauria adoptat aquest sentit despectiu a partir del llatí coquus (“cuiner”) per la fama d’entremaliats que, arran de les comèdies de Plaute, antigament es guanyaren els que treballaven entre fogons.

Banquet romà
Banquet romà
 

Un dels cuiners més mediàtics de l’antiga Roma va ser Marc Gavi Apici. Va viure al segle I dC i fou autor d’un manual de gastronomia titulat De re coquinaria. Apici era conegut sobretot per les seves excentricitats. Dilapidà la seva fortuna personal per culpa del seu afany per fer-se amb els aliments més refinats, que elaborava en complicades receptes. Un d’ells va ser foie gras, obtingut del fetge d’oques engreixades amb figues.

A l’antiga Roma els cuiners no anaven vestits de blanc. Va ser el chef francès Marie-Antoine Carême qui, el 1800, va introduir el color blanc en els uniformes dels cuiners. Considerava que era un color sinònim de neteja.

Part de l'uniforme del cuiner
Parts de l'uniforme del cuiner

Pa, sal i xand-all
Els àpats -paraula d’etimologia incerta- són un gran esdeveniment social. Al voltant d’un bon plat, la gent conversa i interacciona. Bé ho sabien els primers cristians que es professaven amor en menjades col·lectives anomenades, en grec, ἀγαπαὶ, d’on tenim àgape, sinònim d’àpat d’amics. A taula, aquells cristians eren companys perquè compartien el pa (panis en llatí) entre ells. Avui hi ha una gran varietat de pa. Cal destacar la “baguette” (“vareta”), paraula creada pel francès a partir del llatí baculum (“bastó”), atès el parescut amb la seva forma.

El pa de Salvador Daí (1945). Fundació Gala Dalí, Figueres.
El pa de Salvador Daí (1945). Fundació Gala Dalí, Figueres.
 
Tant en la cultura grega com en la cristiana, el pa, lligat al vi, té un fecundíssim vessant ritual i sacramental. Ambdós elements formaven part de les metamorfosis dionisíaques i també de l’eucaristia cristiana -en aquest cas, eren figures transfigurades del cos i la sang de Crist.
 
Si volem negar l’amistat a algú podem fer l’expressió “negar el pa i la sal”. A l’antiga Roma, com a mostra d’hospitalitat, a un visitant se li oferia pa i sal, que eren els primers elements que es donaven per compartir. D’aquí vendria l’expressió.
 
Sempre s’ha dit que salari ve de sal perquè a l’antiga Roma hi va haver un moment en què els soldats cobraven amb aquest mineral, molt preuat per a la conservació d’aliments i com a antisèptic per desinfectar ferides. Tanmateix, cap font clàssica en parla. Sí que és cert que l’etimologia ens diu que salari ve de sal (salis). Desconeixem, però, el nexe d’unió entre ambdues paraules. Les paraules salsa i ensalada també provenen de sal.

La sal de la vida
La sal de la vida
 
Una mica de sal sempre va bé a l’hora de preparar un allioli. Aquesta és una paraula d’origen català que prové de la mescla d’ambdós elements per fer la coneguda salsa. En qualsevol cas, hem d’intentar no posar-hi molt d’all perquè, si no, podem tenir mal alè o halitosi (< halare, “emetre”). Fins i tot ens podem impregnar tota la roba d’all. Era el que els passava als antics venedors francesos d’all, els marchand d’ail. Aquests venedors solien vestir jerseis gruixats per protegir-se dels rigors de la intempèrie. D’aquí nasqué la paraula xandall, que avui només fa referència a una peça de roba còmoda, idònia per fer esport. 
 
Sobre aperitius, restaurants i menús
Abans de dinar sempre és molt agraït un bon aperitiu, que serveix per obrir-nos (aperire) la gana -d’aquest verb llatí també prové la paraula abric, vist en un principi com una peça de vestir exposada, oberta, al sol.
 
Si ens fa peresa cuinar, sempre podem anar a un restaurant. Es tracta d’una paraula amb una origen curiós. Fou emprada per primera vegada el 1765 per un senyor francès, Boulange, que obrí una fonda al carrer Des Poulies de París. A l’entrada hi col·locà un cartell que, en llatí vulgar, deia: Venite ad me omnes qui stomacho laboratis et ego restaurabo vos (“Veniu a casa meva els homes d’estómac cansat i jo us restauraré”). Era una frase inspirada en un passatge de l’evangeli de Sant Marc (11:28), que interpel·la de la següent manera: Venite ad me, omnes, qui laboratis et oneratis estis, et ego reficiam vos (“Veniu a mi tots els que estau fatigats i sobrecarregats, i jo us donaré descans”).

Símbol de restaurant
Símbol de restaurant
 
La versió del taverner francès tengué tant d’èxit que des de llavors les cases de menjar passaren a ser conegudes com a restaurants a partir del verb restaurabo, compost del prefix re- (que indica direcció cap enrere), el verb stare (“estar dempeus”) i el sufix -nt (que indica un agent, qui fa l’acció). Així doncs,, des d’un punt de vista etimològic, un restaurant “torna a posar dempeus” els desanats.
 
Si anam a un restaurant sempre s’agraeix menjar un menú bo i barat. Aquesta paraula deriva del verb llatí minuere (“disminuir”). Minutus significava, per tant, “disminuït”, “petit”. També va ser un terme creat a França com a sinònim de detallat, llista, relació. D’aquesta accepció sorgí més tard l’expressió menu de repas (“llistat de menjars”), que quedà reduïda a menu (en català i en castellà se l’incorporaria l’accent a la u).

Àpat romà
Àpat romà
 
Vendre’s per un plat de llenties
Per culpa de l’ambició ens podem vendre per un plat de llenties. Som davant d’una expressió d’origen bíblic. Segons relata el Gènesi (25.29-34), Esaú era el fill primogènit d’Isaac. N’era, per tant, l’hereu per damunt del seu germà Jacob.
 
Un dia, en tornar d’una cacera mort de cansat, Esaú es topà amb Jacob, que acabava de preparar unes llenties. Per satisfer la seva gana, Jacob li’n fa oferir un plat amb la condició que li cedís el dret de primogenitura. Així ho varen acordar davant la seva mare, Rebeca. D’aquí ve l’expressió “vendre’s per un plat de llenties” per referir-se a aquells individus que cedeixen la seva dignitat i drets a canvi de coses materials.

Esaú i el plat de llenties (1280, Matthias Stomer)
Esaú i el plat de llenties (Matthias Stomer, segle XVII)
 
En qualsevol cas, amb un bon plant de llenties també ens podem fotre un bon tiberi, sinònim d’àpat suculent. Aquesta paraula agafa el nom del segon emperador romà (14 - 37), fill adoptiu d’Octavi, gran amant de les orgies i de la bona taula.
 
Per postres (< postremus, superlatiu de posterus,  “darrer”), si volem refrescar la boca, sempre podem demanar un sorbet i recordar així la figura de Neró. Segons una llegenda, aquest emperador (54 - 68), el cinquè d’ençà d’Octavi August, tenia el costum d’enviar els seus esclaus més ràpids a cercar neu a la muntanya dels Apenins. Així, la tenia disponible per mesclar-la amb sucs i mel.

Neró i el seu sorbet
Neró i el seu sorbet
 
A taula, amb la panxa contenta, sempre podem ordir un contuberni, és a dir, una conxorxa. Aquesta paraula prové del llatí taberna (“cabana”, “botiga”). En un principi al·ludia a una habitació compartida per dues o més persones; després, adquirí l’actual significat pejoratiu.
 
Dieta
Després d’haver menjat tant ens haurem de posar a dieta. Aquesta paraula prové del grec δίαιτα, que vol dir “forma de vida. La dietètica era la branca més important de la medicina hipocràtica del segle V aC. No només es referia a l’alimentació sinó a tot l’estil de vida. Es recomanava menjar productes nutritius –sobretot pa, oli i vi, elements constitutius del que avui coneixem com a dieta mediterrània. També, però, es defensava mantenir una certa activitat física i viure en un lloc amb una climatologia òptima.

Dieta mediterrània
Dieta mediterrània
 
Així doncs, la dietètica, més que una teràpia, acabà essent la pedra angular de la medicina preventiva. I és que Hipòcrates, anticipant la idea de “més val prevenir que curar”, insistia en què el millor antídot (“allò que es dona, δίδωμι, contra, αντι, alguna cosa”) per a les malalties era portar una vida sana en tots els àmbits. Així ho plasmà en l’aforisme Que la dieta sigui el teu aliment, i l’aliment, la teva medicina.

Els romans no vomitaven després dels àpats!
Un trastorn alimentari bastant habitual és l’anorèxia. Es caracteritza per la falta de gana tal com indica l’etimologia del terme format per les arrels gregues α privativa (“no”) i ὀρξις (“gana”). Diferent és la bulímia, on la fam és, generalment seguida de vòmits. Literalment aquest neologisme vol dir “fam (λιμός) de bou (βοῦς)”.

Sovint se’ns ha venut la imatge que els romans tenien per costum vomitar després d’un àpat abundós per així continuar menjant. Ho feien en una sala anomenada vomitorium, ajudats per una ploma amb la qual es feien cossigolles a la gargamella. Això, però, és fals.

Vomitorium del teatre romà de Cesaraugusta
Vomitorium del teatre romà de Cesaraugusta

A l’antiga Roma els vomitoria (plural de vomitorum) eren una altra cosa. Es tractava del nom que rebien les portes o apertures dels amfiteatres, circs o teatres per entrar i sortir de les grades. En el Colisseu, per exemple, hi havia 76 vomitoria que permetien evacuar 50.000 persones en tan sols quinze minuts.

Tanmateix, l’actual imatge que tenim dels vomitoria parteix d’una mala lectura dels clàssics. Autors com Petroni (Satiricó), Suetoni (Vida dels dotze Cèsars) o Dió Cassi (Historia romana) relaten que alguns comensals es provocaven el vòmit per seguir menjant. La realitat, però, és que aquests autors varen incloure aquestes anècdotes per entretenir els seus lectors i per incrementar la fama d’avariciosos i golafres dels homes de la seva època.


En aquest enllaç trobareu més informació sobre els vomitoria.

No us podeu perdre aquest blog de cuina grega a l'antiguitat.

Aquest blog parla sobre la història de la sal a l'antiga Roma.

Aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra parla sobre la higiene en els banquets romans.
Aquest altre parla sobre les superticions a la taula romana. I aquí trobareu més informació sobre curiositats de la cuina romana.

Als romans també els encantava el peix, que soliem menjar amb una salsa anomenada garum. Per a més informació, llegiu aquesta entrada del dermatòleg Xavier Sierra.

Tampoc no us podeu perdre aquest capítol del programa "Amb filosofia" dedicat al menjar.

Articles del web relacionats:
Guapo és un vi insípid!
Paraules amb molt de fetge
Paraules amb petjada gastronòmica
L'origen cristià de les ensaïmades i dels croissants

Hedonisme cognitiu

Article publicat a l'Ara Balears (21/07/2017)

La mentida disfressada de veritat no atura de regalar-nos nous termes. El darrer és “hedonisme cognitiu”. L’ha encunyat Jordi Ibáñez, professor d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ibáñez acaba de coordinar el llibre “En la era de la posverdad”  (Calambur), on catorze autors, entre ells els mallorquins Andreu Jaume i Valentí Puig, reflexionen sobre l’art de la manipulació de masses en la ja coneguda com a “era de Pinotxo”.

La postveritat i l'era de Pinotxo
La postveritat i l'era de Pinotxo
 
L’ “hedonisme cognitiu” al·ludeix a una percepció de la realitat que no respon a la racionalitat sòlida i contrastada, sinó al desig que les coses siguin d’una manera i no d’una altra. En seria un bon exemple el debat televisat que el 2008 varen mantenir Pedro Solbes, ministre d’Economia i Hisenda de Zapatero, amb Manuel Pizarro, número dos del PP en les eleccions estatals d’aquell mateix any. El dirigent socialista va vendre les bondats de la banca espanyola i va minimitzar la crisi amb l’eufemisme “desacceleració econòmica”. El popular, en canvi, augurà el desastre que vendria. Segons les enquestes, a pesar de mentir, Solbes va ser qui guanyà el debat perquè els espanyols triaren creure allò que desitjaven creure.
 
Avui ja s’ha perdut la vergonya a allò fals. Ningú ja no dimiteix per mentir. Queda lluny el testimoni del president nord-americà Richard Nixon. El 8 d’agost de 1974 el dirigent republicà va haver de deixar la Casa Blanca després d’haver faltat a la veritat en el cas Watergate, el cas d’espionatge al Partit Demòcrata. Eren un temps en què els mitjans de comunicació gaudien del respecte d’una ciutadania que encara no estava intoxicada per tant de renou ambiental. En l’era de l’espectacle de la informació, ja costa destriar la veritat de la demagògia. Ho deia Josep Pla: “És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. Així doncs, tot el món opina”.

"En la era de la posverdad"
 
Per desgràcia avui el periodisme s’ha oblidat de la màxima de l’historiador romà Tàcit: sine ira et studio (“sense ira i sense parcialitat”). La informació s’ha convertit en opinió, la qual juga amb un material sensible que són els sentiments, la base de l’ “hedonisme cognitiu”. I vet aquí el drama de l’actual democràcia. Davant un “quart poder” del tot desacreditat, els polítics saben que la gent no vol conèixer la veritat. No debades, aferrats als nostres prejudicis, preferim viure atrinxerats en miratges que ens reconforten i que ens eviten haver d’afrontar-nos amb la complexa realitat.
 
Tanmateix, l’ “hedonisme cognitiu” també es pot aplicar fora de l’àmbit de la perniciosa postveritat. En la nostra vida quotidiana només escoltam o llegim allò que ens proporciona plaer. I això demostra una gran peresa mental. Si tan sols feim cas d’allò del que ja estam convençuts, correm el perill de tenir només un punt de vista que potser que no sigui el correcte. La discrepància ens horroritza. Canviar d’opinió està prohibit. La dicotomia marca la nostra naturalesa des del moment que tenim dues mans amb les quals destriam els bons dels dolents. Les mitges tintes no valen.

L'ofuscació del fanatisme
L'ofuscació del fanatisme
 
L’ “hedonisme cognitiu” és narcisisme en estat pur. En una mostra de superioritat moral ple de cinisme, volem pensar que només nosaltres tenim la raó. Així, gaudim en veure ratificades les nostres opinions en els mitjans, mentre que ens escandalitzam i ens divertim alhora quan l’ “enemic” diu “barbaritats”. Consideram que una notícia és falsa quan no combrega amb els nostres postulats. Bé ho sap Donald Trump, que veu fake news (“notícies falses”) pertot arreu.
 
Instal·lats permanentment en la zona de confort, patim de miopia intel·lectual. Com a éssers gregaris que som, cercam aduladors i ens movem per consignes que alimenten el nostre fanatisme ideològic. Percebem com sentim. Així, tenim una visió simplificada d’una realitat del tot polièdrica que només acceptam quan s’ajusta als nostres desitjos. Per higiene democràtica i personal, faríem bé d’eixamplar horitzons i de treure’ns de sobre tants de prejudicis. En el fons l’ “hedonisme cognitiu” és pobresa cognitiva.

No us podeu perdre aquest article de Josep Ramoneda titulat "Periodisme nínxol".

Articles del web relacionats:
La maleïda postcensura
Paraules adulterades
Twitter i l'humor negre
La invasió dels idiotes
Les llavors de la discòrdia
La veritat de la mentida
On és la veritat?
La postveritat segons Aristòtil
Una mica d'hedonisme, per favor!

L’origen terrós de l’home

En la seva versió llatina, la Bíblia ho deixa ben clar (Vulg., Gèn. 3, 19): Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris  ("Recorda, home, que ets pols, i en pols et convertiràs"). L’etimologia ja ens indica els nostres orígens terrosos. No debades, el mot llatí homo prové d’humus (“terra”). Així, els romans consideraven que els mortals eren humils perquè tocaven amb els peus a terra a diferència dels déus, que vivien per sobre d’ells. En canvi, la paraula grega per a home (ἄνθρωπος) es prestaria a una altra interpretació. Amb la preposició ἀνά (“sobre”) i el substantiu ὤψ (“vista”), al·ludiria a l’actitud que sempre té l’home de mirar per damunt seu, a la recerca de la divinitat.

Déu és vist com un terrissaire
Déu és vist com un terrissaire
 
En moltes mitologies de l’antiguitat trobam que l’home comparteix un mateix origen terrós. Segons el Gènesi, Déu va modelar l'home amb pols de la terra, a la seva imatge i semblança. Després “li va infondre l'alè de vida” -curiosament Adam, en hebreu, significa “argila vermella”.

Segons la Bíblia, l'home prové de la terra
Segons la Bíblia, l'home prové de la terra

En la mitologia grega, el tità Prometeu també actuà de terrissaire en modelar els primers homes amb fang a la imatge dels déus. El mateix féu Hefest, déu de la metal·lúrgia en crear Eva, la primera dona concebuda com a càstig de la humanitat per haver-se deixat dur per l’astúcia de Prometeu.

Prometeu, el terrissaire dels homes
Prometeu, el terrissaire dels homes

La creació de Pandora
La creació de Pandora

 
Els “ossos” de la mare Terra
La terra, com a font de vida humana, també apareix en el mite del matrimoni de Deucalió i Pirra. Foren els únics supervivents del diluvi que Zeus envià a la terra per castigar la degradació de la raça humana -es tracta d’un episodi ja recollit a l’arca de Noè del Gènesi o a L’epopeia de Gilgameix dels sumeris. Aconsellat pel seu pare Prometeu, Deucalió havia construït una gran arca per a ell i la seva esposa.

Deucalió i Pirra (Beccafumi, 1520)
Deucalió i Pirra (Beccafumi, 1520)
 
Després de nou dies de pluges intenses, Deucalió i Pirra decidiren consultar un oracle per saber com trobar altres persones. L'oracle els va respondre que llançassin els ossos de la seva mare. Aquella resposta els deixà desconcertats. Finalment, però, arribaren a la conclusió que amb “mare” l'oracle es referia a la Mare Terra, i amb “ossos” a les pedres. De seguida, Deucalió i Pirra es posaren a tirar pedres i, efectivament, les pedres llançades per Deucalió esdevingueren homes, alhora que les llançades per Pirra dones. Es així com la terra es repoblà de bell nou.
 
Sit tibi terra levis
Atesos els nostres orígens terrosos, és normal que avui alguns preferesquin ser enterrats i no incinerats. És una manera de tancar el cicle de la vida: de la terra venim i a la terra tornam. Per assegurar-nos, però, els descans etern ens hem d’aferrar a la fórmula llatina RIP, acrònim  de Requiescat in pace (“Descansi en pau”). També, amb tot, podem fer una petició més explícita: Sit tibi terra levis (“Que la terra et sigui lleugera”). Aquesta cita, que sovint  s’abreujava com a S·T·T·L, ja la trobam en la literatura grega, en l’obra Alcestis d’Eurípides, anunciada de les següents paraules: κούφα σοι χθὼν ἐπάνωθε πέσοι.

Aquí teniu un mapa del cos humà amb la paraula ἄνθρωπος com a fil conductor.

Articles relacionats:
Ubi sunt?
-
 L'univers simbòlic dels mites
Pandora, les arrels gregues de la misogínia
El rostre de Déu
La degradació humana
Paraules de la terra
El complex de Prometeu
La lliçó mortal de Gilgameix
Paraules de la terra
Sobre dones i homes
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px