Banner Top

Per què la serp és el símbol de la medicina?

Si ens volem curar, ens hem d’encomanar al déu Asclepi, déu grec de la medicina, Esculapi per als romans. Segons la mitologia, era fill d’Apol·lo i de la nimfa Corònide. Aquesta, estant embarassada, li fou infidel amb un altre mortal. En descobrir l’engany, el déu ordenà cremar-la i, mentre es consumia a la pira, li arrabassà del ventre el nin que duia.
 
Aleshores Apol·lo decidí deixar el nadó en mans del centaure Quiró, el famós educador d’herois com Aquil·les, Teseu i Jàson. A Asclepi li ensenyà l’art de la medicina. Arribà a ser un alumne tan avantatjat que no només aconseguí salvar vides, sinó també ressuscitar els morts. Això no agradà gens a Hades, el déu de l’inframón, qui de seguida es queixà davant el seu germà Zeus. Atenent les seves súpliques, el patriarca olímpic el fulminà amb el seu potent raig. Com a venjança, Apol·lo matà els ciclops, artífexs dels rajos de Zeus.

Escultura d’Asclepi en el “Museu Arqueològic Nacional de Nàpols“
Escultura d’Asclepi en el “Museu Arqueològic Nacional de Nàpols“
 
La serp que cura
Finalment Asclepi va ascendir al firmament i es convertí en la constel·lació d’Ofiüc, “el que té (ἒχω) la serp (ὂφις)”. No és estrany que li fos consagrat aquest rèptil, que en totes les escultures apareixia enroscat al seu bastó. Es tracta d’un animal que ja altres cultures de l’antiguitat associaven a la medicina a causa de la seva doble faceta: per una banda, el seu verí encarna la malaltia; i per l’altra, la seva acció de mudar de pell representa la resurrecció, l’esperança en la curació.

Representació de la constel·lació del Serpentari (Ofiüc)
Representació de la constel·lació del Serpentari (Ofiüc)
 
El caduceu de Mercuri, amb dues serps enroscades, no s’ha de confondre amb la vareta d’Asclepi, que només té una serp enroscada. Aquesta confusió neix el 1902 als EUA. Aleshores el Cos de l’Exèrcit dels Estats Units va agafar el caduceu de Mercuri com a símbol de les seves ambulàncies. No debades, es tractava de l’antic déu dels correus, dels transports, i les ambulàncies ja feien aquesta funció.

Vareta d'Asclepi (esquerra) versus caduceu de Mercuri (dreta)
Vareta d'Asclepi (esquerra) versus caduceu de Mercuri (dreta)
 
El pas de temps havia fet que el transport dels ferits es confongués amb la professió mèdica, que ja comptava amb la protecció de la vareta amb la serp enroscada d’Asclepi. Així, moltes associacions mèdiques també identificaren de manera incorrecta el caduceu de Mercuri amb la vareta del déu legítim de la medicina.

Retrat d'un metge ancià (Gaspare Pagani, (s. XVI, oli sobre tela Museu d'Art de Filadelfia). Aquí es confon el caduceu de Mercuri amb la vareta d'Asclepi
Retrat d'un metge ancià (Gaspare Pagani, (s. XVI, oli sobre tela Museu d'Art de Filadelfia). Aquí es confon el caduceu de Mercuri amb la vareta d'Asclepi
 
Higiene, germana de Panacea
Asclepi tingué dues filles Higea (“salut”), que originaria la paraula higiene, i Panacea, “remei (ἄκος) contra tots (πᾶς, πᾶσα, πᾶν) els mals”. La que l’acompanyava més era Higea, que s’encarregava de preparar-li els medicaments o remeis (φάρμακον). Per això se la representava com una dona jove, envoltada per una serp, que abocava els medicaments en un vas. Amb el temps, la representació se simplificà i quedà només la serp i la copa, símbols avui de les farmàcies, també conegudes com a apotecaries (< ἀποθήκη, “magatzem”). Altres fills d’Asclepi foren Macaon i Podaliri. Apareixen a la Ilíada exercint també de metges.


Símbol de les farmàcies
Símbol de les farmàcies


Deessa Higiene pintada per Rubens (Detroit Institute of Arts)
Deessa Higiene pintada per Rubens (Detroit Institute of Arts)

Hygeia (1901), Gustav Klimt (Hall de la Universidad de Viena)
Hygeia (1901), Gustav Klimt (Hall de la Universidad de Viena)
 
El principal centre de culte d’Asclepi va ser Epidaure, una ciutat de la costa oriental del Pel·loponès. Des d’època clàssica, va actuar de focus d’atracció de masses de malalts procedents de tots els racons de la Mediterrània. Es convertí, així, en un dels centres de salut més importants de l’antiguitat. Estava gestionat per un grup de sacerdots coneguts com a asclepíades. La seva teràpia es basava en la son. Es procurava que el pacient dormís profundament. Durant la nit, el déu Asclepi se’ls apareixia i, fregant-los els ulls, aconseguia alleugerir els seus mals.

Panacea
Panacea

Si voleu saber més sobre el simbolisme de la serp, us recoman aquest article del dermatòleg Xavier Sierra.

En aquesta altra entrada Xavier Sierra ofereix més informació sobre la medicina en els temples grecs. En aquesta altra entrada Sierra parla de la deessa Higiene. I en aquesta altra de la síndrome de Münchhausen.

Aquí teniu més informació sobre l'estàtua d'Esculapi d'Empúries.

I aquí teniu un material elaborat per per Jaume Ripoll titulat "Grec mèdic: guia per identificar termes".

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge del cos i de la salut.

Articles del web relacionats:
Paraules que curen
La passió del pacient
Hipòcrates, el pare de la medicina
La rara anatomia dels centaure

Eren blancs tots els romans?

Els aborígens romans descendien dels habitants del Laci, els quals alhora descendien d’antics invasors indoeuropeus procedents del nord. A mesura que anaren ocupant territoris, s’anaren mesclant amb altres ètnies. Al segle I dC, amb Trajà (98 - 117), l'Imperi romà va arribar a la seva màxima extensió amb l’annexió de Dàcia (regió ocupada actualment per Romania, Moldàvia i petites parts dels de Bulgària, Sèrbia, Hongria i Ucraïna), el regne dels nabateus (la península del Sinaí i l'actual Jordània, amb Petra com a capital), Armènia (ubicat al Caucas meridional) i Mesopotàmia.
 
Convertit l’Imperi Romà en un gresol de cultures, a finals del segle II dC Luci Septimi Sever (193-211) es convertí en el primer emperador d’origen nord-africà. Fundador de la dinastia dels Sever, havia nascut a Leptis Magna (a l’actual Líbia). Segons alguns historiadors parlava el llatí amb un marcat accent púnic. Es creia que era més aviat moreno, la qual cosa es contraposa al blanc de moltes de les seves estàtues de marbre. Tanmateix, aquest aspecte racial no era cap problema, ja que Roma era una societat molt oberta tant ètnicament com religiosament. Així ho afirma al portal Verne Jordi Cortadella, professor d’Història Antiga a la Universitat Autònoma de Barcelona. Al seu parer, allò important era “adorar l’emperador, que és l’equivalent a jurar la Constitució”.

Luci Septimi Sever
Luci Septimi Sever
 
Caracal·la, papers per a tothom?
Luci Septimi Sever va ser substituït al tron pel seu fill Caracal·la (211 - 217). De mare siriana, el 212 el nou sobirà va concedir la ciutadania romana a tots els habitants lliures de l'Imperi, des d’Hispània fins al Pròxim Orient. Tanmateix, el seu famós edicte no va fer res per revertir la consideració jurídica dels esclaus, a qui se’ls continuava aplicant el ius ad rem o “dret sobre les coses”. El mateix passava amb les dones, considerades, segons la mentalitat misògina de l’època, menors d’edat.
 
La mesura de Caracal·la tan sols responia a una qüestió econòmica. Per mantenir un imperi tan extens calia més contribuents, i això volia dir més ciutadans. Així, la ciutadania va deixar de ser exclusiva d’una elit de Roma, que l’obtenia principalment per naixement dins el si d’un matrimoni legal.
 
Així doncs, tenint un imperi tan extens amb tanta diversitat d’ètnies, hem de suposar que també hi havia legionaris negres, malgrat que no apareguin a cap pel·lícula de temàtica peplum. De fet, als romans no els preocupava el color de la pell. Així ho assegura  Mary Beard, premi Princesa d’Astúries. En el seu llibre SPQR la mediàtica historiadora explica que, amb l’expansió de l’imperi, es redefiní la paraula “llatí” fins al punt que “deixà de ser una identitat ètnica per referir-se a un estatus polític sense relació amb la raça i la geografia”.

Aquí teniu un polèmic article que parla dels trets "aris" dels romans.

Aquí teniu una entrevista a Mary Beard. Assegura que "els romans varen crear el món globalitzat".

I aquest és el vídeo de la polèmica. És un vídeo per a nins de la BBC. Hi apareix un legionari romà "negre" donant ordres al seus soldats a la Britània del segle II dC.




Aquí teniu la meva intervenció a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/09/2016). Parl sobre els orígens del racisme:



Articles del web relacionats:
El feixisme i l'antiga Roma
Racisme, l'origen d'un estigma
-
 L'origen nazi de la torxa olímpica
Esparta, el mirall del nazisme
-
 El polèmic origen romà de la salutació feixista
Escultures blanques? La història d'una gran mentida

Butades i l’origen de la pintura i l’escultura

L’origen de la pintura i l’escultura és el mateix que el de l’art en general: la necessitat de l’home d’imitar la naturalesa, de comunicar, de convertir-se en un creador, en un demiürg. Al món clàssic, però, el seu origen recau en la família d’un terrissaire llegendari anomenat Butades de Sició. Es creu que va viure al segle VII aC. La seva història és recollida a l’obra Història natural de l’enciclopedista romà Plini el Vell (segle I dC).

L'origen de la pintura (Jean-Baptiste Regnault, 1785)
L'origen de la pintura (Jean-Baptiste Regnault, 1785)
 
La filla de Butades s’havia enamorat bojament d’un jove de Corint. Aquest, però, havia de marxa a l’estranger. La nit del comiat dels dos amants va ser intensa sota l’escalf del llum d’una espelma. En aquell moment d’intimitat l’al·lota va veure l’ombra a la paret que projectava el perfil del seu estimat. Aleshores, amb carbonet, decidí repassar a la paret aquell perfil per quedar-se així amb la imatge del seu promès.

La donzella coríntia Joseph Wright of Derby (1734-1797)
La donzella coríntia Joseph Wright of Derby (1734-1797)
 
A partir del dibuix de la seva filla, Butades va modelà amb argila el bust del jove. Després el va coure al forn.  Així doncs, mentre la filla va crear la primera pintura, el pare va ser l’artífex de la primera escultura. Aquesta llegenda, coneguda com la de Butades, seria representada profusament a partir del segle XVIII.

L'origen de la pintura (David Allan, 1775)
L'origen de la pintura (David Allan, 1775)

Karl Friedrich Schinkel, Origen de la pintura, 1830
Karl Friedrich Schinkel, Origen de la pintura, 1830


Zeuxis i Parrasi
Plini el Vell també parla de la primera competició entre artistes que hi va haver a l’antiguitat. Fou la que protagonitzaren al segle V aC Zeuxis d’Heraclea i Parrasi d’Efes. Cadascú es creia el millor pintor de la seva època. Per sortir-ne de dubtes, organitzaren un concurs. Zeuxis pintà un quadre amb raïm. Cada singló apareixia tan real que els ocells baixaren volant del cel i intentaren picotejar-los.

Zeuxis pintant un jove amb raïm (Gallery of the History of Ancient Painting. Museo Hermitage)
Zeuxis pintant un jove amb raïm (Gallery of the History of Ancient Painting. Museo Hermitage)


Aleshores Zeuxis, satisfet del seu èxit aparentment insuperable, va demanar a Parrasi que fes córrer la tela rere la qual tenia la seva pintura. Parrasi, però, li va dir que no podia fer-ho, perquè la tela mateixa era la pintura. El contrincant no tengué més remei que concedir la victòria al seu oponent amb la següent afirmació: “Jo he enganyat els ocells, però Parrasi m’ha enganyat a mi”.

Els inicis de la consciència artística
Les primeres manifestacions de l’art grec daten de l’edat de bronze, a partir del III mil·lenni. Es tracta principalment de peces de ceràmica amb simples elements decoratius d’animals o de siluetes humanes en combats heroics. Seria a partir del segle VII aC, amb l’arcaisme, quan, per influència de l’escultura egípcia, la bellesa grega es va començar a identificar amb la proporció. Amb la intenció de transmetre més realisme, moltes figures solien estar pintades. Els colors, però, es van anar perdent i, per influència de l’art neoclàssic del segle XVIII, tenim la falsa creença que els grecs eren enemics de la policromia i que preferien el color natural del material emprat.

Ceràmica micènica
Ceràmica micènica


Al costat de vasos pintats amb referències mitològiques i de la vida quotidiana, les obres típiques de l’arcaisme són les escultures monumentals dels κοῦροι (“nois”), joves en el seu màxim punt d’esplendor física. Apareixen nus, amb els punys tancats contra la cuixa, intentant fer una passa amb la cama esquerra. De cabells llargs i de postura rígida, sense torsions, tenen un somriure tranquil, conegut com a “somriure arcaic”, en sintonia amb la impertorbabilitat, la capacitat d’autocontrol tan pròpia de l’ideal cívic de καλοκἀγαθία –una variant dels κοῦροι seria el Moscòfor (570 aC) o “portador del vedell” trobat a l’Acròpoli d’Atenes. Les κούραι (“donzelles”), la versió femenina d’aquestes escultures, no estan despullades, sinó cobertes amb feixucs vestits, alçant amb la mà una ofrena.

Moscòfor
Moscòfor


Escultures en moviment
A partir del segle V aC, amb el classicisme, es va introduir el moviment en l’art escultòric. En són un bon exemple l’Auriga de Delfos o el Discòbol de Miró, que capta amb mestria l’instant en què un musculós atleta està a punt de llançar el disc.

Auriga
Auriga

 

Discòbol
Discòbol


Un altre artista important del classicisme ja dintre del segle IV aC va ser Escopes de Paros. Obres seves com  presenten com a novetat la introducció del πάθος (sentiment) per mitjà d’una intensa expressió corporal que n’accentua el dolor i el dramatisme. Per això és considerat el primer escultor de l’ànima humana: capaç de traduir els sentiments i les angoixes en marbre.

Mènada
Mènada

D’altra banda, Praxíteles és l’artista de l’elegància i la sensualitat. Les seves obres emblemàtiques són l’Hermes amb Dionís infant  i Afrodita Cnídia. Aquesta darrera –de la qual, com moltes altres mostres de l’art grec, només es conserven còpies romanes- és la representació del primer nu femení integral de la història de l’escultura. Per fer-la, es va inspirar en la seva amant Friné, acusada d’impietat per retre culte a Afrodita a casa seva sense ser sacerdotessa.

Afrodita Cnídia
Afrodita Cnídia


En l’art grec del període clàssic, a més de les escultures de divinitats i herois, també hi abunden els retrats amb trets individualitzats -molts d’ells també ens han arribat per mitjà de còpies romanes. Els més famosos són els de Temístocles, l’estrateg atenès que va liderar la batalla de Salamina contra els perses, i el d’un idealitzat Pèricles, que, segons Pausànies, era exposat sobre l’Acròpoli.

El camí de la pintura
Pel que fa a la pintura, després de les guerres mèdiques, la tècnica va evolucionar cap a noves tendències. Segons mostren les pintures de la coneguda tomba del Tuffatore a Paestum (sud d’Itàlia), els pintors ja eren capaços de dibuixar amb encert la figura humana. Amb tot, continua essent una mera silueta acolorida, sense volum i sense ombres, col·locada sobre una superfície sense cap intenció d’indicar profunditat espacial.

 

Pintura de tomba del Tuffatore
Pintura de tomba del Tuffatore


D’aquest primer moment del període clàssic el pintor més conegut és Polignot de Tassos, autor d’obres com el sepulcre de Teseu o la decoració de la stoa de Poikile a Atenes. També destaca Apel·les de Colofó. Segons la tradició, el seu retrat titulat Alexandre i el llamp (Kepavvotyopos) va fer dir al mateix autor: "Alexandre és invencible, però Apel·les inimitable". Amb tot, la seva obra més admirada seria la Venus Anadyomene (“Venus sortint de la mar”), que, tanmateix, no és l’original, sinó una còpia romana.

Venus Anadyomene (Pompeia)
Venus Anadyomene (Pompeia)


Artistes genis
Durant gran part de la història, els artistes tenien consciència de ser simples artesans o tècnics (τεχνίτης en grec) –la paraula art ve del llatí ars, artis, la qual conté l’arrel indoeuropea *ar- (“col·locar”). El Renaixement, però, suposà un punt d’inflexió. Els studia humanitatis imposaren una nova visió del món: l’antropocentrisme –l’ésser humà com a centre de l’Univers- substituí el teocentrisme medieval.

'Huyendo de la crítica', del pintor català Pere Borrell del Caso (Puigcerdà, 1835- Barcelona, 1910, colección del Banco de España)
'Huyendo de la crítica', del pintor català Pere Borrell del Caso (Puigcerdà, 1835- Barcelona, 1910, colección del Banco de España)


Aquest creure més en un mateix propicià l’aparició de l’artista com a creador i, com a conseqüència d’això, irrompé el màrqueting de l’art en majúscules. Així, els artistes començaren a signar les seves obres –Albert Dürer fins i tot utilitzà un logo, avançant-se tres-cents anys en aquesta pràctica tan moderna. Durant aquesta època també es varen crear escoles i acadèmies que defensaven estils artístics diferents. Moltes d’elles foren apadrinades per grans mecenes.

Nietzsche i l’art
El 1872 el filòsof alemany Friedrich Nietzsche s’atreví a reflexionar sobre l’origen del l’art en el seu cèlebre assaig titulat El naixement de la tragèdia a GrèciaHo féu contraposant dues divinitats gregues, Dionís i Apol·lo, a qui atribuí principis estètics. Mentre que Apol·lo representaria l’equilibri i l’harmonia, Dionís personificaria una forma d’irracionalitat necessària per a desenvolupar la creativitat.

El naixement de la tragèdia
El naixement de la tragèdia


Per a Nietzsche, aquestes dues forces creadores havien provocat l’aparició de l’art. Al seu parer, els grecs varen ser capaços de combatre el vessant més espantós de la vida mitjançant l’art, ja que l’experiència estètica fa més suportable l’existència humana. I l’expressió més excelsa de l’art hauria estat, en paraules del filòsof alemany, la tragèdia grega. Aquesta, derivada de la poesia i la música, hauria fusionat admirablement l’actitud apol·línia amb la dionisíaca.

Paraula d'Oscar Wilde
Paraula d'Oscar Wilde

La traïció de les imatges
En els quadres tots veim el que volem veure. O el que ens sembla veure. No debades, un quadre no és un objecte. Una pintura crea la il·lusió d’un objecte, que apareix en el nostre cervell, recreat. Aquesta era la intenció del pintor surrealista belga René Magritte en el seu famós quadre Ceci n'est pas une pipe, “Això no és una pipa” (1928-1929). Encara que sembli una pipa, el quadre només n'és la representació i, per tant, segons Magritte, afirmar que la representació és l'objecte seria una mentida. 

"Ceci n'est pas une pipe" de Magritte.

Aquí teniu un quadre del rus Vassily Kandinsky, precursor de l'abstracció en la pintura.

Fuga (1914)
Fuga (1914)

L’art sovint ens deixa anècdotes curioses com aquesta de “Somnis d’un seductor” de Woody Allen:



Articles relacionats:

L'origen terrós de l'home
Què és la bellesa?
- Friné, la bellesa feta dona
Belleses amb gràcia
L'efecte Pigmalió
Ut pictura poesis
Escultures blanques? La història d'una gran mentida
Els museus de l'espoli

Cèfal i Procris, quan la gelosia femenina passa factura

La mitologia grega ens diu que Procris era una princesa atenensa, filla d'Erecteu. Es casà amb l'heroi Cèfal. La seva felicitat semblava perfecta fins que Cèfal va voler posar a prova la fidelitat de la seva dona. Se disfressà d’estranger i la intentà seduir mitjançant costosos regals. Procris hi acabà cedint. Aleshores Cèfal li revelà la seva vertadera identitat. Segons algunes versions, davant aquella jugada, ella, avergonyida i indignada, marxà cap a Creta, a la cort de Minos.

Mort de Procris, per Piero di Cosimo, ca 1490, Londres, National Gallery
Mort de Procris, per Piero di Cosimo, ca 1490, Londres, National Gallery
 
El monarca cretenc de seguida s’enamorà de la seva hostessa. Sobre seu, però, tenia una maledicció de la seva esposa Pasífae: quan s'unia amb una altra dona, del seu cos sortien serps i escorpins que mataven la seva amant. Per lliurar-lo d’aquell encanteri, Procris va donar a Minos una herba que li havia proporcionat la fetillera Circe. Així es pogueren unir carnalment. A canvi, però, la princesa atenesa li va reclamar dos regals de la deessa Àrtemis: Laelaps, un ca que mai no deixava escapar la seva presa; i una javelina que sempre donava en el blanc.
 
Procris, tanmateix, temé la gelosia de Pasífae, així que decidí tornar a Atenes, on es reconcilià amb el seu marit Cèfal. Com a mostra del seu amor renovat, li regalà els dos presents d’Àrtemis. Al cap d’un temps Procris començà a sospitar que el seu marti, en les seves caceres, li era infidel amb alguna nimfa de la muntanya. Ho preguntà a un servent i aquest li explicà que Cèfal sempre cridava una tal “Aura” perquè li refrescàs el seu ardor.

 Cèfal i Procris (Paolo Veronese, c. 1580)
Cèfal i Procris (Paolo Veronese, c. 1580)
 
Amb aquesta informació, Procris va seguir, d’amagat, el seu marit a la següent cacera. Cèfal, però, en veure uns matolls que bellugaven, llançà la javelina de Minos que no errava mai el blanc. En acostar-hi, es trobà amb la seva dona defallint. Abans de morir, li explicà que l’ “Aura” era, en realitat, una brisa refrescant. Ja fou, però, massa tard. El poeta Ovidi narra l’escena a les seves Metamorfosis (VII, 837-865). Aquí la teniu en traducció de Jordi Parramon (Quaderns Crema):
 
[...] Quan la veu hi vaig reconèixer
de l’esposa fidel, amb pressa i horror vaig anar-hi;
mig defallent la trobo, amb tots els vestits en desordre
bruts de sang (dissortat de mi), traient-se l’obsequi
de la ferida; el seu cos, que més que no el meu jo estimava,
vaig aixecar tendrament i, del pit estripant-me la roba
per estroncar-li la sang i embenar-li la crua ferida,
que com un reu no em deixés amb la seva mort vaig pregar-li.
 
Ella pogué, faltant-li les forces i ja moribunda,
dir-me aquests mots tan breus: ‘T’ho prego pels vincles del nostre
matrimoni, i pels déus del cel, i pels meus, t’ho suplico
per tot el bé que et pugui haver fet i l’amor és la causa:
no deixis mai que aquesta Aura el nostre tàlem ocupi’.
 
Diu, i aleshores l’error del nom de debò vaig comprendre
i li ho vaig explicar. Mes ¿de què em servia explicar-li-ho?
Ja defalleix, i amb la sang les migrades forces li fugen.
Mentre encara podia mirar alguna cosa, em mirava,
i el dissortat esperit en mi va exhalar, en els meus llavis:
prou que, pel rostre serè, va semblar que moria tranquil·la”.
 
  • Publicat a Amor

El tabú de la masturbació

En la mitologia grega, Príap, el déu de la titola, és considerat l’inventor de la masturbació. No debades, tenia seriosos problemes per practicar el coit a causa de les grans dimensions del seu membre virial. La Bíblia, però, apunta a un altre nom, Onan. D’aquest personatge tenim precisament la paraula onanisme per referir-nos a la necessitat impulsiva de donar-se plaer sexual un mateix.
 
A Onan se li morí el germà. Aleshores fou obligat a casar-se amb la seva cunyada vídua i a tenir-hi fills. Per evitar-ho, interrompia sempre els coits, de manera que se suposa que utilitzava la mà per acabar d’ejacular a fora. Així doncs, etimològicament parlant, en un principi onanisme era sinònim de coitus interruptus.

Onan
Onan
 

Una immoralitat segons els romans
La masturbació podria venir del llatí manus (“mà”) i de turbare (“agitar”). A Roma fou una pràctica mal vista. Es considerava que deixar perdre fluid seminal anava contra el sentit mateix de la naturalesa. Era una manera de tudar el germen que només podia sortir del cos amb finalitats reproductives -el llatí, semen significa “llavor”, idèntic significat del terme grec σπέρμα, d’on tenim el nostre esperma. Així ho podem apreciar en aquest text de Marcial, del segle I dC (Epigrames, 9,41):
 
“Perquè mai folles, Pòntic, sinó que fas servir la mà esquerra com a amant, i la teva mà serveix, amiga, a Venus, creus que en això no hi ha res de mal? És un crim, creu-me, però gros, com tu gairebé no pots concebre en el teu ànim. Ben segur Horaci va follar una vegada per engendrar-ne tres, Mart una sola vegada perquè la casta Ília li donés bessons. Tot això haurien perdut, si un i altre, masturbant-se, haguessin confiat a les seves mans plaers repugnants. Creu que la pròpia naturalesa diu d’això: “això que deixes escapar amb els dits, Pòntic, és un home”.
 
Tanmateix, el metge grec Galè establert a Roma assegurava que, quan un home no alliberava el semen del seu organisme, esdevenia un “ésser perillós” per a la seva salut i per a la dels demés. Sempre posava l’exemple de Diògenes, filòsof cínic molt culte al seu parer perquè portava una visa sexual activa i recorria a la masturbació per estar en forma.

Escena antiga de masturbació
Escena antiga de masturbació
 
Els perills del “vici solitari”
El cristianisme condemnà tot individu que recorria al “vici solitari”. Fins i tot Sant Agustí d’Hipona dictaminà que la masturbació i les relacions sexuals que no tenien una finalitat reproductiva eren pecats més greus que les violacions o l’adulteri.
 
El 1774 el prestigiós metge suís Samuel Tissot va publicar un llibre inquietant titulat “L’onanisme”.  Hi advertia que “el mal de la masturbació” podria ocasionar malalties físiques i fins i tot la mort. A partir de les tesis d’aquest metge, s’incrementà la llista d’efectes secundaris de l’onanisme: aparició de pèls a les mans, cara verda, acnè, alopècia, ceguesa o càncer.

Llibre de Simon-André Tissot sobre l'onanisme
Llibre de Simon-André Tissot sobre l'onanisme
 
Amb aquesta psicosi, s’idearen molts de mètodes per descobrir nins i nines que es masturbaven. Arribaren a recórrer a la circumcisió sense anestèsia, aplicar descàrregues elèctriques, tractar els genitals amb ortigues o fins i tot extirpar-los quirúrgicament. En altres ocasions se’ls fermava les mans al llit o se’ls recomanava una dieta vegetariana amb poca sal.
 
Totes aquestes paranoies s’acabaren a finals del segle XIX amb Sigmund Freud. El pare de la psicoanàlisi assegurà que la masturbació, lluny de ser perjudicial, era molt beneficiosa per alleugerir l’estrès i evitar les malalties de transmissió sexual. Així doncs, Freud rescatà de l’oblit una antiga màxima llatina Semen retentum venenum est (“el semen retingut és dolent”).

Aquest article parla del bimoni intel·lectualitat i masturbació.

Aquí teniu una article que parla sobre un manual de 1830 que adverteix de les nefastes conseqüències de la masturbació.

Aquest article parla de la masturbació com a meditació.

Aquí teniu un vídeo de Roser Amils sobre el plaer de la lectura que s'ajusta molt a aquest tema:




I aquest és el curtmetratge "Yes, God, yes", on la masturbació és vista com una benedicció.




Articles del web relacionats:

Penis, un pinzell penjant
Orgies, crònica d'una mentida
Fal·lus fascinants
El priapisme del déu titola

Francoland?

Article publicat a l'Ara Balears (24/11/2017)

A fora, Espanya ja és coneguda com a “Francoland”, és a dir, la terra de Franco. Ho comentava amb pena fa un mes l’escriptor Antonio Muñoz Molina al diari “El País” arran d’una conversa que va tenir a Heidelberg amb una professora alemanya. L’insigne membre de la “Real Academia Española” s’esforçava per rebatre un qualificatiu que considera del tot desafortunat: “[A los extranjeros] les gusta tanto el pintoresquismo de nuestro atraso que se ofenden si les explicamos todo lo que hemos cambiado en los últimos 40 años: que no vamos a misa, que las mujeres tienen una presencia activa en todos los ámbitos sociales, que el matrimonio homosexual fue aceptado con una rapidez y una naturalidad asombrosas, que hemos integrado, sin erupciones xenófobas y en muy pocos años, a varios millones de emigrantes”.
 
El més important de l’article de l’acadèmic d’Úbeda era el que no deia del seu país. No debades, quaranta-dos anys després de la mort del dictador, el seu llegat continua ben viu. “Todo està atado y bien atado”, avisà en el seu missatge nadalenc de 1969. Així, vivim en una democràcia fallida, on l’Estat encara és regit per una persona designada pel “Caudillo”, on se subvenciona amb doblers públics la “Fundación Francisco Franco” i on tenim un parc temàtic del feixisme, el “Valle de los Caídos”.

Monarquia alimentada pel franquisme
Monarquia alimentada pel franquisme
 
La “modèlica” Transició ha esdevingut, en realitat, una transacció de favors. En una extraordinària operació cosmètica, es féu veure que tot canviava perquè tot pogués continuar igual. Sota la tutela de l’aparell del règim que veié morir el “Generalísimo” al llit, se simulà tornar a començar des de zero amb una amnistia dels presos polítics que es pactà a costa de banalitzar quaranta anys de dictadura i de deixar les víctimes de la Guerra Civil a les cunetes. Res a veure, per tant, amb el que es produí a Alemanya, on, després de la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial, l’Estat democràtic féu una campanya profunda de desnazificació de la societat, amb judicis inclosos, i demanà perdó públicament per les atrocitats comeses.
 
A casa nostra, el drama actual és que el franquisme sociològic ha mutat en franquisme polític, d’ofuscada visió uninacional excloent. Basta veure els tics autoritaris que, amb l’article 155 a la mà i al crit d’ “¡A por ellos!”, exhibeixen els partits de l’ “statu quo” envers el procés català. D’ençà de la violència policial de l’1-O, que Muñoz Molina no mencionava en el seu article, el franquisme està més desacomplexat que mai amb la complicitat esparveradora d’un PSOE totalment desnortat -encara pesa sobre la seva consciència el “Nos hemos cepillado el Estatuto” d’Alfonso Guerra.

Dues maneres d'afrontar el passat feixista
Dues maneres d'afrontar el passat feixista
 
Fa uns dies el president català a l’exili, Carles Puigdemont, descrivia l’Espanya més reaccionària amb la següent piulada: “El botxí s'apropia del relat de l'innocent. Els feixistes hereus del ‘Movimiento’ diuen nazis als néts dels afusellats. Qui vota és un delinqüent. Qui pega un heroi. I amb l'ajuda de la premsa del 155 van imposant la realitat que els va bé. Si ho consentim, desapareixerem”.
 
“Francoland” té un mal concepte de la llibertat d’expressió i es guanya a pols la seva mala fama a l’estranger. Deixa a lloure polítics corruptes i ultres feixistes, però castiga amb presó preventiva dirigents de la societat civil catalana i de la Generalitat. Aquesta darrera dràstica mesura ha sortit d’una jutgessa de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, que ha estat condecorada per la Policia i la Guàrdia Civil. La consigna per aturar el moviment pacifista català és clara: “¡Todo por la patria!”. S’ha d’espanyolitzar els “antipatriotes” no només via escolar, sinó també via judicial.
 
Mentre els independentistes aprofiten l’escalada de repressió judicial per fer autocrítica, els unionistes treuen pit i, des del seu totpoderós monopoli mediàtic, no s’aturen d’humiliar els que atempten contra una legitimitat que encara fa olor de naftalina. Imbuïts de la dialèctica franquista, invoquen l’imperi de la llei, que, amb la seva politització, està més desacreditat que mai. La percepció és que la justícia és lenta; la injustícia, en canvi, és molt ràpida quan s’ataca la sacrosanta unitat nacional.

La politització de la justícia
La politització de la justícia
 
Malgrat aquesta decebedora realitat, Muñoz Molina, que es defineix com un ciutadà amb “fervor europeista y viajero”, considera desproporcionat l’adjectiu “Francoland”. Al seu parer, el nacionalisme català peca de victimista: “Extraño país franquista el nuestro, tan opresor de la lengua y de la cultura catalana, que elige una película hablada en catalán para representar a España en los Oscar”. Queda clar, doncs, que la víctima sempre ha d’agrair els petits gestos del maltractador. És trist que intel·lectuals “progressistes” siguin incapaços d’entendre la dimensió d’un procés sobiranista que ha deixat en evidència el greu dèficit democràtic que pateix Espanya quaranta-dos anys després de la mort del seu dictador.

La unió d'Espanya
La unió d'Espanya


Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens que parla de la pervivència a Espanya de Franco, quaranta-dos anys després de la seva mort.

Aquí teniu un article de Vicenç Navarro titulat "Franco no ha muerto".

Aquí teniu la gran paròdia del Polònia de Franco, més viu que mai després de l'1-O:



Articles del web relacionats:
L'odi soterrat
La Feixina com a símptoma
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
Patriotisme versus nacionalisme


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px