Banner Top

Besades per a tothom

El 13 d’abril és el Dia Internacional de la besada. És un bon moment per reflexionar sobre l’etimologia i la tradició literària d’aquest gest ple d’amor. A l’antiga Roma besar-se en públic de manera efusiva estava mal vist; era considerat un acte que atemptava contra la moral. Aquests gestos de passió estaven reservats a la intimitat de la casa. Així doncs, a la Ciutat Eterna hauria estat difícil captar la famosa foto de Robert Doisneau on es veuen dos amants besant-se apassionadament al centre de París, enmig de la indiferència de tothom.

El bes (Robert Doisneau)
El bes (Robert Doisneau)
 
Una altra besada mítica
Una altra besada mítica

Igual que nosaltres, els romans coneixien diferents tipus de besades:

- Osculum: és el bes amb els llavis tancats, no passional. És un diminutiu de la paraula llatina os, oris (“boca”). Essent el més cast de tots, l’osculum es feia en presència de terceres persones o en les cerimònies. Era l’únic bes permès a una dona en públic. Es creu que el costum de besar les mans als poderosos com a gest de submissió es va importar d’Orient en temps de Neró (segle I dC).

- Savium: és l’autèntic bes passional, eròtic, amb llengua. Deriva de suavis (“suau”), que en anglès donà sweet (“dolç”).

- Basium: en un primer moment, igual que savium, designava una besada eròtica; després, però, al·ludí a una besada afectuosa, el que es fa a la parella o als fills. Dels tres tipus de besos, aquest és l’únic que ens ha sobreviscut –de fet, les nostres paraules bes o besada deriven d’ella; petó, en canvi, té un origen expressiu.

El bes (klimt)
El bes (klimt)
 
Besades de control d’alcoholèmia
Els romans feien servir les besades amb les seves dones com a control d’alcoholèmia. No debades, beure era vist com l’avantsala de l’adulteri, ja que una dona beguda podia perdre el control i cometre fàcilment una infidelitat. De fet, per això, les dones tenien prohibit beure vi a no ser que fos per prescripció mèdica. Per perseguir-les encara més es fixà l’ius osculi (“dret de besada”).

En el llit: el bes (Toulouse-Lautrec)
En el llit: el bes (Toulouse-Lautrec)
 
Amb aquesta norma la dona estava obligada a fer cada dia una besada al seu marit, el qual comprovava així que no havia begut. Si donava positiu, el càstig era una pallissa, el rebuig o fins i tot la mort.  L’historiador Valeri Màxim (segle I dC) justificava aquest càstig de la següent manera: “Qualsevol dona que estigui àvida de vi tanca la porta a la virtut i l’obre a tots els vicis”. Amb el pas del temps, tanmateix, les prohibicions es relaxaren i les dones pogueren gaudir també dels plaer de Bacus.

Els amants, de René Magritte
Els amants, de René Magritte
 
El bes de delicatessen
Del món oriental, a través dels romans, també ens ha arribat el gest que feim  per expressar l’admiració per un bon plat. Antigament es tractava, però, d’una pràctica que quedava reduïda dins l’àmbit religiós i tenia un significat ben diferent de l’actual. Amb freqüència, els fidels que volien mostrar el seu amor envers una divinitat no podien acostar-se a l’objecte sagrat, o bé perquè físicament els era inaccessible o bé perquè els estava prohibit. Aleshores desenvoluparen una besada a distància. Consistia a apropar als llavis els cinc dits de la mà tancada, fer el gest de fer una besada i tornar a obrir la mà de seguida. Els romans en deien iacere oscula o iacere basia (“llançar besades”).

El bes de delicatessen
El bes de delicatessen
 
Fora de l’àmbit religiós, aquest gest d’adoració es transformà en un gest de lloança davant el plaer estètic, sovint dirigit a una dona. Ara, però, el reproduïm davant d’una exquisidesa culinària però també quan ens persignem en entrar en un església. No debades, el gest de la senyal de la creu cristiana acaba amb una besada a la mà.

'El petó furtiu' (1787), de Jean-Honoré Fragonard. Ermitage, Sant Petesburg, Rússia.
'El petó furtiu' (1787), de Jean-Honoré Fragonard. Ermitage, Sant Petesburg, Rússia.
 
El bes al moribund
El “bes al moribund” és un altre tipus de besada que també ens ha arribat fora, però, del seu àmbit originari. A l’antiga Roma era comú que l’amant o un familiar del moribund el besés a la boca per rebre l’ànima de la persona que deixava aquest món. Encara avui dia el significat de la besada com a camí per “traspassar” quelcom de persona a persona és ben viu. Així quedà constatat el 2003 en un àmbit tan aliè a la mort com fou la cerimònia dels premis de música de l’MTV. Aleshores la premsa coincidí a interpretar el bes de la cantant Madonna a la també cantant Britney Spears com el traspàs de poders: Spears s’havia convertit en la nova reina del pop.


 

En el món dels morts també es parla de la "Mors Osculi" o la besada de la mort. En aquest article en trobareu més informació.

Escultura del cementeri de Poble Nou
Escultura del cementeri de Poble Nou


El poema sobre besades més famós de la literatura llatina fou el que dedicà el poeta satíric Catul (segle I aC) a la seva amant Lèsbia. Aquí teniu la seva versió original (Catul, V) amb traducció de J.I. Ciruelo i J. Juan):
 
Viuamus mea Lesbia, atque amemus,
rumoresque senum seueriorum
omnes unius aestimemus assis!
Soles occidere et redire possunt;
nobis cum semel occidit breuis lux,
nox est perpetua una dormienda.

Da mi basia mille, deinde centum
Dein mille altera dein secunda centum
Deinde usque altera mille deinde centum!
Dein, cum milia multa fecerimus
Conturbabimus illa ne sciamus,
Aut ne quis malus invidere possit
Cum tantum sciat esse basiorum.
 
 
Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos,
i el xiu-xiu dels vells massa seriosos
considerem-lo del valor d’un as.
El sol pot pondre’s i tornar a sortir:
a nosaltres, quan la breu llum s’apagui,
ens tocarà dormir una nit perpètua.

Fes-me mil petons i cent més després ,
després mil més, després els cent segons,
després fins a mil més i després cent.
Després, quan molts milers ens n’haurem fet,
els embolcallarem per no saber-los,
no fos que un malastruc pugui envejar-nos
en saber que hi ha hagut tants de petons.
 

Catul i Lèsbia
Catul i Lèsbia
 
Aquí teniu un article de l’antropòleg Roger Costa que explica des de quan ens besam.
 
Aquest altre article explica per què ens besam.

També és interessant aquest article del diari Ara (17/03/2017) de Sílvia Soler. Es titula "Fem-nos petons".

Aquí teniu un article del filòleg Gabriel Bibiloni que parla sobre el verb petonejar.

Aquí teniu més imatges de besades i amor. En aquest article trobareu altre besades històriques.

Per inspirar-nos tenim la cançó de Prince, Kiss ("besa'm"):



I per acabar aquí teniu una classificació de les millors besades de pel·lícula:



I per acabar, el gran "Bésame mucho", de Sara Montiel:



Articles del web relacionats:
Valent Sant Valentí
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
Morir d'amor
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
  • Publicat a Amor

Compte amb els púnics!

Els nombrosos casos de corrupció que s’estan destapant aquests darrers anys ens estan deixant noms ben curiosos. El darrer és l’operació Púnica, que de moment s’ha saldat amb 51 detinguts. No té res a veure, però, amb les famoses guerres púniques amb les quals romans i fenicis es disputaren l’hegemonia de la Mediterrània durant els segles III i II aC. És un nom xifrat que al·ludeix al líder de l’operació, Francisco Granados, ex secretari general del PP de Madrid i mà dreta d’Esperanza Aguirre.
 
Sembla que, per evitar sospites entre els implicats, la Unitat Central Operativa (UCO) de Guàrdia Civil va triar el nom científic llatí de l’arbre “granado” (magraner, en català), que dóna “granadas” (magranes, en català): Punica granatum. Punica fa referència a l’arbre en si (que en llatí era un substantiu femení) i granatum al malum granatum (poma plena de grans, d’on tenim granada en català). Curiosament en llatí mal també és malum. Deu ser per això que el fruit prohibit, que al Gènesi no surt especificat, es va traduir en llatí com a malum, és a dir, “poma”. I deu ser per això que, en parlar de corrupció, es diu que les pomes podrides (mala mala) s’han de treure de la cistella per evitar que les altres es podreixin.
 
El nom llatí del magraner remet al seu color vermellós (punica), porpra, que en grec era φοῖνιξ. Els hel·lens utilitzaren aquesta paraula per batejar els seus grans rivals marítims, els fenicis. Feia referència al color amb què aquell poble de Tir (ciutat de l’actual Líban) solia pintar les seves naus. Amb elles arribaren devers el segle IX aC al nord d’Àfrica, a Tunísia, on fundaren Cartago, prop de Tunis. Aquesta ciutat va créixer tant com a colònia que, amb el temps, acabà substituint en importància la seva metròpoli, Tir. D’aquí que sovint es parli de fenicis i de cartaginesos per referir-se al mateix poble.

Itineraris fenicis
Itineraris fenicis
 
Des de Cartago, els fenicis feren el salt a la península Ibèrica, que anomenaren Isephanim (“terra de conills”), que més tard donaria en llatí Hispania. Allà fundaren Gader (Cadis), una privilegiada talaia que els permeté controlar millor el trànsit comercial tant d’una banda com l’altra de l’estret de Gibraltar. Aleshores Eivissa fou vista com un punt estratègic per a les rutes d’Occident.  La Pitiüsa major era, juntament amb Formentera, un blanc fàcil, ja que, de l’arxipèlag balear, ambdues illes eren les menys poblades i, per tant, les més fàcils d’ocupar. A Mallorca i Menorca, en canvi, les bel·licoses tribus talaiòtiques, els temuts foners, eren un obstacle per a qualsevol tipus d’assentament –precisament, en llengua fenícia Balears vol dir “terra dels mestres de la fona”.
 
El 654 aC els cartagineos fundaren Ibusim (Eivissa) en honor al déu Bes (Ebusus), que al món grec equivaldria a Dionís. Bes compartí protagonisme amb una altra divinitat que avui dia es reprodueix per tot arreu com a atractiu turístic de l’illa. El seu nom és Tanit i se la identifica amb amb l’Astarté fenícia (Afrodita grega) ja que també tenia com a atributs l’amor i la fecunditat.
 
 
Déu Bes
Déu Bes

 

Deessa Tanit
Deessa Tanit
  
Ara, amb una magrana a la boca, segur que els detinguts de l’operació Púnica voldran conèixer més detalls dels seus avantpassats púnics. Des de la presó hauran de llegir llibres d’història amb la certesa que els seus actes no quedaran impunes, és a dir, sense càstig (poena en llatí). El mateix passa amb la resta de detinguts d’altres operacions policials amb noms igual de cridaners. No debades, tenim l’operació Gürtel (“corretja” en alemany en al·lusió al líder de la trama corrupta, l’empresari Francisco Correa) o l’operació pokémon, que agafa el nom del popular videojoc –l’alt nombre d’implicats recorda els centenars de pokémons que hi ha (uns 600). I la cirereta del pastís és el cas Urdangarín, també conegut com el cas Nóos. El duc “empalmat” va posar aquest nom a la seva entitat “sense ànim de lucre” perquè, en paraules seves, és un enamorat de la filosofia grega –νόος vol dir “intel·ligència”, la que li ha mancat, a ell.
 
Tanta corrupció és un escàndol, tal com diu la cançó homònima de Rafael.
 


 Articles del web relacionats:

 

 

 

 

 

Dijous Sant: la història de l'Últim Sopar

Avui, Dijous Sant, l'Església Catòlica commemora la celebració de l'Últim Sopar de Jesús amb els seus apòstols. En català normatiu aquest àpat també és conegut com a Última Cena -és l'únic cas en què aquesta paraula, que en un principi pot semblar un barbarisme, és correcta. Va tenir lloc el primer dia de la Pasqua jueva, festa solemne en què els hebreus recorden la seva sortida d'Egipte sota la tutela de Moisès i del començament del seu èxode cap a la terra promesa, Canaan (Palestina).

Segons algunes versions etimològiques, en hebreu Pasqua vol dir "pas, trànsit", de manera que la paraula faria referència al "pas" de l'esclavitud a la llibertat del poble jueu. Després, amb la crucifixió de Jesús, el cristianisme li hauria donat el significat de "pas" de la vida a la mort (Pasqua de Resurrecció). És curiós com en castellà a vegades es felicita el Nadal amb l'expressió "Felices Pascuas"; en aquest cas el naixement de Jesús també és considerat un "pas" important digne de celebració. Avui, "estar content com unes pasqües" equival a sentir una gran alegria.


  Última Cena (Leonardo da Vinci, 1495-97)
Última Cena (Leonardo da Vinci, 1495-97)

Abans de començar a sopar, Jesús va procedir a fer el lavatori dels peus als seus deixebles en senyal d'humilitat. Aquest fet es recorda a la missa del Dijous Sant, en què el sacerdot renta els peus a dotze fidels. Un cop asseguts a taula, Jesús els va dir que un d'ells el trairia. Tots es preguntaven a qui s'estava referint i alguns d'ells li deien: "Que per ventura seré jo?" També va fer aquesta pregunta Judes Iscariot, a qui Jesús va respondre en veu baixa: "Tu ho has dit". Aleshores Judes va marxar, però això no va estranyar els altres perquè, com que era el qui s'encarregava de la tresoreria del grup, varen pensar que havia d'anar a fer alguna gestió -sembla que la història és caparruda: fent un salt en el temps Judes recordaria la figura de Bárcenas, l'extresorer del PP que ho està dinamitant tot.

Aleshores Jesús va prendre un tros de pa, el va beneir, el va partir i el va donar als seus deixebles tot dient: "Preneu i menjau-ne tots; això és el meu cos, que serà lliurat per vosaltres; féu això en memòria meva". I després va agafar el calze amb vi i el fa fer passar a tots dient: "Beveu-ne tots, que aquesta és la meva sang, la sang de la nova aliança, que serà vessada per molts en remissió dels pecats". Jesús instituïa així el sagrament de l'eucaristia (en grec, "acció de gràcies"), també conegut com el de la comunió. Amb ell també quedava instituïda la missa.





Etimologia de missa

El terme missa s'empra almanco des de temps de Constantí, l'emperador que al segle IV dC va legalitzar el cristianisme. És un mot pres de la fórmula final de l'ofici religiós: Ite, missa est, que es tradueix de manera incorrecta com a "Anau-vos-ne, la missa ha acabat".

En aquest cas, però, missa és el participi femení passiu del verb mittere ("enviar") i es refereix a l'oració que s'envia a Déu en la cerimònia. Així doncs, la traducció correcta seria "Anau-vos-ne, la nostra pregària ja ha estat enviada" -avui, l'expressió "no saber de la missa la meitat" és ignorar una part substancial d'una qüestió; i "arribar a misses dites" vol dir fer tard a una cita.

A les misses moltes oracions començaven al crit d’Oremus (“Preguem”). Si algú, per tant, anava a missa i perdia l’oremus volia dir que es desconcentrava, es desorientava. Vet aquí l’origen d’aquesta expressió.

Etimologia d'hòstia
El calze amb vi i l'hòstia de l'Últim Sopar, presents en les misses d'avui, representen, respectivament, la sang i el cos de Jesucrist. La paraula hòstia és agafada de l'antiga religió romana on significava "petit animal sacrificat"; deriva del verb hostire ("ferir"), que també donà paraules com hostil i hostilitat. Avui l'hòstia és una neula que recorda la matzá, pa típic del judaisme fet sense llevat. Aquesta paraula gaudeix d'un ús popular molt extens. Així, tenim expressions com "anar a tota hòstia" (anar molt de pressa), "estar de mala hòstia" (estar de mal humor), "ser l'hòstia" (ser d'allò que no hi ha, en sentit positiu o negatiu), "repartir hòsties" (apallissar algú) o "fotre's una hòstia" (caure o donar-se un bon cop).

Captura de Jesús, de Fra Angélico. Convent de S. Marco, Florència.
Captura de Jesús, de Fra Angélico. Convent de S. Marco, Florència.

A l'Últim Sopar Jesús també va instituir un nou manament, el de l'amor: "Que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat". Després d'haver estat delatat pel seu mestre, Judes va anar a negociar amb els fariseus el preu de la seva traïció, que va quedar fixat en trenta monedes de plata. En acabar el sopar, Jesús i els seus deixebles s'anaren a dormir a l'hort de Getsemaní, als afores de Jerusalem. Allà Jesús sentí por pel que li venia a sobre. Del seu cos va començar a sortir una suor que era com de gotes de sang. Finalment fou capturat per una munió de gent guiada per Judes, el qual féu el senyal convingut (un bes) perquè els seus detractors els reconeguessin. Els altres apòstols, sense èxit, varen intentar impedir que se l'enduguessin.




En aquest article de Montserrat Tudela teniu més informació sobre com celebraven els antics jueus la seva festa de Pasqua.

La cançó eucarística que se sol cantar en Dijous Sant per a la festivitat del Corpus Christi és el Pange lingua ("Canta, oh llengua!"). També conegut com a  Tantum Ergo, va ser escrit per sant Tomàs d'Aquino (1225-1274). Aquest himne expressa de manera concreta la doctrina de la Transubstanciació, en la qual, d'acord al pensament catòlic, el pa i el vi, es converteixen en el Cos i la Sang de Crist. 



Aquí teniu la meva intervenció al programa d'IB3 Ràdio, "Balears fa ciència" (30/03/2013) parlant de les etimologies de la Setmana Santa.



Entrades del web relacionades:
Pasqua i toponímia
La llengua de la Setmana Santa
- Divendres Sant: la crònica etimològica d'un calvari
Endavant les atxes
Però realment va ressuscitar un diumenge?
La passió del pacient
El sant sudari: la història d'un muntatge?
La llegenda del sant Graal
Jueus, l'origen d'un estigma
Per què som cristians?
- Mones de Pasqua, una monada?
- Noli me tangere!
-
 Quo vadis?
-
 Els orígens de les panades, rubiols i crespells
-Cristians, "guiris" cretins?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px