Banner Top

Les ciutats romanes de les Balears

Al segle VII aC els cartaginesos s’instal·laren a Eivissa i Formentera. No s’atreviren a fer el salt a Mallorca i a Menorca, que, en la seva llengua semítica, conegueren com a Ba’lé yaroh (“terra dels mestres de la fona”), que donà Balears. No debades, els seus habitants de la cultura talaiòtica infonien molta de por amb les seves potents pedrades. A causa de la seva escassetat de roba, els grecs batiarien ambdues illes com les Gimnèsies, a dir, les “illes dels despullats (γυμνοι)”. L’apel·latiu, amb tot, també al·ludia als seus útils de guerra (una fona i sovint una llança i un escut). D’aquesta manera, els foners eren vistos com a soldats d’infanteria lleugera (els gimnetes) en contraposició als hoplites, d’armament pesant.

Foner de SHort del Rei Palma Llorenç Rossello 1868 1911

Estàtua de foner balear a S'Hort des Rei (Palau de l'Almudaina de Palma), obra de Llorenç Rosselló

A part de Gimnèsies, els grecs també es referien al nostre arxipèlag com a Choirádes, derivat de χοιράς (“escull”), atès que era un lloc ple d’esculls, molt perillosos per a les embarcacions. Els fills d’Homer batiaren cadascuna de les nostres illes amb un terme compost pel sufix -oussa. Així, Formentera era coneguda com a Ofioussa (“terra de les serps”), que, juntament amb Eivissa, constituïren  les Pitiüses (“terra del pins”, πίτυς); Mallorca com a Κromioussa (“terra de les cebes”); i Menorca com a Meloussa (terra del “bestiar”).

Quint Cecili Metel
Els romans foren els primers a plantar cara als bel·licosos foners. Ho feren el 123 aC a les ordres del cònsol Quint Cecili Metel. Primer es dirigiren a Mallorca. L’historiador Florus relata que, en albirar les tropes invasores, els illencs es feren a la mar i les intentaren aturar amb les seves potents pedrades. Això obligà els romans a cobrir les naus amb pells que, per a l’ocasió, serviren d’escut.

Quintus Caecilius Metellus Pius

Moneda amb l'efígie de Quint Cecili Metel

Després d’aquesta ràpida batalla naval –que alguns situen davant la Colònia de Sant Jordi-, vingueren les operacions terrestres, molt més llargues, ja que els foners es refugiaren en els seus tumuli (talaiots). Als romans els costà molt acabar amb aquesta resistència. De fet trigaren dos anys a sotmetre Mallorca i Menorca. La matança hagué de ser enorme si tenim en compte que el 121 aC, en tornar a Roma, el Senat atorgà a Cecili Metel el títol de Triumphus. Es tracta d’un títol que només es concedia a aquells capitosts que havien mort més de cinc mil enemics en les seves incursions. Gràcies a aquella campanya el cònsol també seria conegut com el Balearicus.
 
El procés de romanització a les illes va ser imparable. Començà amb la creació d’una xarxa de ciutats, que tenien l’urbanisme de Roma com a model. Així, tots els carrers es distribuïen formant quadrícules al voltant de dos eixos principals: el Cardo (de nord a sud) i el Decumanus (d’est a oest).

pollentia2 crop

Restes de Pollentia (Alcúdia)

 
Mallorca
Palma agafa el nom de la fulla d’una palmera, símbol de victòria. Es creu que estava situada a la zona del barri de l’Almudaina, entre els carrers Conquistador, Morey, Miramar i Portella. El fòrum de la ciutat ocuparia la cruïlla dels carrers d’Estudi General i Sant Roc. A l’altre extrem de l’illa, a Alcúdia, hi havia Pollentia, que en llatí significa “puixança”.

És significativa la ubicació estratègica d’ambdues ciutats vora el mar, dominant les dues badies de l’illa. Aquesta ubicació responia a la necessitat de mantenir la seguretat en la comunicació marítima entre la península Ibèrica i Itàlia.

A Mallorca, però, també hi hagué altres nuclis urbans. Plini ens parla de Bocchoris. Situada vora el port de Pollença, és una població que ja existia abans de l’arribada dels romans i que tingué l’estatut de federada. L’historiador romà cita igualment dos nuclis més: Guium (possiblement prop de Ses Salines) i Tucis (hipotèticament situada entre Petra i Manacor). De moment, però, no se n’ha trobat cap vestigi.

File0483

Menorca
A Menorca els romans ocuparen els que degueren ser uns antics emplaçaments d’origen púnic, Iamno (a l’actual Ciutadella) i Mago (a Maó). Com a Mallorca, estaven situats un a cada extrem de l’illa: l’un dominava la badia de Ciutadella i l’altre el gran port natural de Maó.

Es creu que Iamno prengué el nom d’un general cartaginès (Hannó), de la mateixa manera que Mago recorda, segons Tit Livi, el pas de Mago, germà d’Anníbal, per l’illa –s’hi desplaçà per reclutar foners durant la Segona Guerra Púnica al segle III aC. Una altra etimologia fa derivar Iamno de Iamnia, que en fenici significa “ponent”. Plini cita una tercera ciutat romana al centre de Menorca: Sanisera. Aquesta estaria situada al lloc que avui ocupa Alaior.

la romanitzaci de les illes balears 18 728

Eivissa, ciutat federada
L’Eivissa púnica (Ebusus) visqué un procés de romanització diferent del de la resta de l’arxipèlag. Durant les guerres púniques, estigué de part de Cartago. En acabar la contesa, però, no va sortir malparada amb el triomf de Roma. Ben al contrari, tot foren privilegis. Se li atorgà la categoria de ciutat federada, igual que passà amb Bocchoris. Amb aquest nou estatus Eivissa gaudí d’una àmplia autonomia legislativa –els seus habitants fins i tot es lliuraven de fer el servei militar-, econòmica -amb una activitat comercial encara més intensa- i religiosa.

El perquè d’aquest tracte de favor és un misteri. Roma només el solia tenir amb els seus aliats. Difícilment s’entendria que aquesta condició es concedís a una ciutat que havia lluitat al costat de l’enemic, a no ser que s’hagués acabat canviant de bàndol, com va fer Gader (Cadis). Però com que cap indici permet pensar tal cosa, també podria ser que, al final del conflicte, s’hagués produït una rendició incondicional d’Eivissa. Als punicoebusitans segurament no els quedà cap altra alternativa, si no volien ser militarment exterminats com els passà als seus veïnats mallorquins i menorquins.

Ebusus mantingué les seves institucions de tradició púnica i els seus privilegis amb Roma fins que acabà integrant-se definitivament dins l’engranatge polític de l’Imperi. Fou el 73 dC, en temps de Vespasià, amb la seva conversió en municipi.
 
El déu de la festa
Eivissa agafa el nom del déu Bes, la versió fenícia del Dionís grec. Es tractava d’una divinitat amb un caràcter marcadament festiu –no és casual, per tant, que avui l’illa s’hagi convertit en un destí del turisme de marxa. Se’l representava com un nan robust i deforme amb un gran fal·lus, sempre traient la llengua.

bes

Deú Bes

Adoptat del panteó egipci, Bes es convertí en un dels déus principals dels primers fenicis que s’establiren a Eivissa. La seva cara apareixia en la majoria de les monedes que a partir del segle IV aC s’encunyaren a l’illa.

Amb els cartaginesos, Bes compartí protagonisme amb una altra divinitat que avui dia es reprodueix pertot arreu com a atractiu turístic d’Eivissa. El seu nom és Tanit i se la identifica amb l’Astarté fenícia i Afrodita grega. També, per tant, tenia com a atributs l’amor i la fecunditat.

Tanit

Deessa Tanit

Nou us podeu perdre aquest llibre de  Es titula "La cova de l'últim Gimneta". És una novel·la històrica amb els foners balears com a protagonistes.

La cova de lúltim gimneta 1 e1517573180390

 

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió ressegueix la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, Tagomagoi Lucius Oculacius Rectius:

Articles del web relacionats:

Besades per a tothom

El 13 d’abril és el Dia Internacional de la besada. És un bon moment per reflexionar sobre l’etimologia i la tradició literària d’aquest gest ple d’amor. A l’antiga Roma besar-se en públic de manera efusiva estava mal vist; era considerat un acte que atemptava contra la moral. Aquests gestos de passió estaven reservats a la intimitat de la casa. Així doncs, a la Ciutat Eterna hauria estat difícil captar la famosa foto de Robert Doisneau on es veuen dos amants besant-se apassionadament al centre de París, enmig de la indiferència de tothom.

El bes (Robert Doisneau)
El bes (Robert Doisneau)
 
Una altra besada mítica
Foto per a la revista "Life" Alfred Eisenstaedt: mariner George Mendonsa que va fer el petó a una infermera a Times Square de Nova York (14 d'agost del 1945). El mariner estava eufòric perquè aquell dia se celebrava el final de la Segona Guerra Mundial. Aquesto foto, però, podria ser un cas d'agressió sexual. Així ho apunta aquest article.

Igual que nosaltres, els romans coneixien diferents tipus de besades:
  • Osculum: és el bes amb els llavis tancats, no passional. És un diminutiu de la paraula llatina os, oris (“boca”). Essent el més cast de tots, l’osculum es feia en presència de terceres persones o en les cerimònies. Era l’únic bes permès a una dona en públic. Es creu que el costum de besar les mans als poderosos com a gest de submissió es va importar d’Orient en temps de Neró (segle I dC).

  • Savium: és l’autèntic bes passional, eròtic, amb llengua. Deriva de suavis (“suau”), que en anglès donà sweet (“dolç”).

  • Basium: en un primer moment, igual que savium, designava una besada eròtica; després, però, al·ludí a una besada afectuosa, el que es fa a la parella o als fills. Dels tres tipus de besos, aquest és l’únic que ens ha sobreviscut –de fet, les nostres paraules bes o besada deriven d’ella; petó, en canvi, té un origen expressiu.

    El bes (klimt)
    El bes (klimt)
 
Besades de control d’alcoholèmia
Els romans feien servir les besades amb les seves dones com a control d’alcoholèmia. No debades, beure era vist com l’avantsala de l’adulteri, ja que una dona beguda podia perdre el control i cometre fàcilment una infidelitat. De fet, per això, les dones tenien prohibit beure vi a no ser que fos per prescripció mèdica. Per perseguir-les encara més es fixà l’ius osculi (“dret de besada”).

En el llit: el bes (Toulouse-Lautrec)
En el llit: el bes (Toulouse-Lautrec)
 
Amb aquesta norma la dona estava obligada a fer cada dia una besada al seu marit, el qual comprovava així que no havia begut. Si donava positiu, el càstig era una pallissa, el rebuig o fins i tot la mort.  L’historiador Valeri Màxim (segle I dC) justificava aquest càstig de la següent manera: “Qualsevol dona que estigui àvida de vi tanca la porta a la virtut i l’obre a tots els vicis”. Amb el pas del temps, tanmateix, les prohibicions es relaxaren i les dones pogueren gaudir també dels plaer de Bacus.

Els amants, de René Magritte
Els amants, de René Magritte
 
El bes de delicatessen
Del món oriental, a través dels romans, també ens ha arribat el gest que feim  per expressar l’admiració per un bon plat. Antigament es tractava, però, d’una pràctica que quedava reduïda dins l’àmbit religiós i tenia un significat ben diferent de l’actual. Amb freqüència, els fidels que volien mostrar el seu amor envers una divinitat no podien acostar-se a l’objecte sagrat, o bé perquè físicament els era inaccessible o bé perquè els estava prohibit. Aleshores desenvoluparen una besada a distància. Consistia a apropar als llavis els cinc dits de la mà tancada, fer el gest de fer una besada i tornar a obrir la mà de seguida. Els romans en deien iacere oscula o iacere basia (“llançar besades”).

El bes de delicatessen
El bes de delicatessen
 
Fora de l’àmbit religiós, aquest gest d’adoració es transformà en un gest de lloança davant el plaer estètic, sovint dirigit a una dona. Ara, però, el reproduïm davant d’una exquisidesa culinària però també quan ens persignem en entrar en un església. No debades, el gest de la senyal de la creu cristiana acaba amb una besada a la mà.

'El petó furtiu' (1787), de Jean-Honoré Fragonard. Ermitage, Sant Petesburg, Rússia.
'El petó furtiu' (1787), de Jean-Honoré Fragonard. Ermitage, Sant Petesburg, Rússia.
 
El bes al moribund
El “bes al moribund” és un altre tipus de besada que també ens ha arribat fora, però, del seu àmbit originari. A l’antiga Roma era comú que l’amant o un familiar del moribund el besés a la boca per rebre l’ànima de la persona que deixava aquest món. Encara avui dia el significat de la besada com a camí per “traspassar” quelcom de persona a persona és ben viu. Així quedà constatat el 2003 en un àmbit tan aliè a la mort com fou la cerimònia dels premis de música de l’MTV. Aleshores la premsa coincidí a interpretar el bes de la cantant Madonna a la també cantant Britney Spears com el traspàs de poders: Spears s’havia convertit en la nova reina del pop.


 

En el món dels morts també es parla de la "Mors Osculi" o la besada de la mort. En aquest article en trobareu més informació.

Escultura del cementeri de Poble Nou
Escultura del cementeri de Poble Nou


El poema sobre besades més famós de la literatura llatina fou el que dedicà el poeta satíric Catul (segle I aC) a la seva amant Lèsbia. Aquí teniu la seva versió original (Catul, V) amb traducció de J.I. Ciruelo i J. Juan):
 
Viuamus mea Lesbia, atque amemus,
rumoresque senum seueriorum
omnes unius aestimemus assis!
Soles occidere et redire possunt;
nobis cum semel occidit breuis lux,
nox est perpetua una dormienda.

Da mi basia mille, deinde centum
Dein mille altera dein secunda centum
Deinde usque altera mille deinde centum!
Dein, cum milia multa fecerimus
Conturbabimus illa ne sciamus,
Aut ne quis malus invidere possit
Cum tantum sciat esse basiorum.
 
Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos,
i el xiu-xiu dels vells massa seriosos
considerem-lo del valor d’un as.
El sol pot pondre’s i tornar a sortir:
a nosaltres, quan la breu llum s’apagui,
ens tocarà dormir una nit perpètua.

Fes-me mil petons i cent més després ,
després mil més, després els cent segons,
després fins a mil més i després cent.
Després, quan molts milers ens n’haurem fet,
els embolcallarem per no saber-los,
no fos que un malastruc pugui envejar-nos
en saber que hi ha hagut tants de petons.
 

Catul i Lèsbia
Catul i Lèsbia
 
Aquí teniu un article de l’antropòleg Roger Costa que explica des de quan ens besam.
 
Aquest altre article explica per què ens besam.

També és interessant aquest article del diari Ara (17/03/2017) de Sílvia Soler. Es titula "Fem-nos petons".

Aquí teniu un article del filòleg Gabriel Bibiloni que parla sobre el verb petonejar.

Aquí teniu més imatges de besades i amor. En aquest article trobareu altre besades històriques.

Per inspirar-nos tenim la cançó de Prince, Kiss ("besa'm"):



I per acabar aquí teniu una classificació de les millors besades de pel·lícula:



I per acabar, el gran "Bésame mucho", de Sara Montiel:



Articles del web relacionats:
Valent Sant Valentí
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
Morir d'amor
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
  • Publicat a Amor

Dijous Sant: la història de l'Últim Sopar

Avui, Dijous Sant, l'Església Catòlica commemora la celebració de l'Últim Sopar de Jesús amb els seus apòstols. En català normatiu aquest àpat també és conegut com a Última Cena -és l'únic cas en què aquesta paraula, que en un principi pot semblar un barbarisme, és correcta. Va tenir lloc el primer dia de la Pasqua jueva, festa solemne en què els hebreus recorden la seva sortida d'Egipte sota la tutela de Moisès i del començament del seu èxode cap a la terra promesa, Canaan (Palestina).

Segons algunes versions etimològiques, en hebreu Pasqua vol dir "pas, trànsit", de manera que la paraula faria referència al "pas" de l'esclavitud a la llibertat del poble jueu. Després, amb la crucifixió de Jesús, el cristianisme li hauria donat el significat de "pas" de la vida a la mort (Pasqua de Resurrecció). És curiós com en castellà a vegades es felicita el Nadal amb l'expressió "Felices Pascuas"; en aquest cas el naixement de Jesús també és considerat un "pas" important digne de celebració. Avui, "estar content com unes pasqües" equival a sentir una gran alegria.


  Última Cena (Leonardo da Vinci, 1495-97)
Última Cena (Leonardo da Vinci, 1495-97)

Abans de començar a sopar, Jesús va procedir a fer el lavatori dels peus als seus deixebles en senyal d'humilitat. Aquest fet es recorda a la missa del Dijous Sant, en què el sacerdot renta els peus a dotze fidels. Un cop asseguts a taula, Jesús els va dir que un d'ells el trairia. Tots es preguntaven a qui s'estava referint i alguns d'ells li deien: "Que per ventura seré jo?" També va fer aquesta pregunta Judes Iscariot, a qui Jesús va respondre en veu baixa: "Tu ho has dit". Aleshores Judes va marxar, però això no va estranyar els altres perquè, com que era el qui s'encarregava de la tresoreria del grup, varen pensar que havia d'anar a fer alguna gestió -sembla que la història és caparruda: fent un salt en el temps Judes recordaria la figura de Bárcenas, l'extresorer del PP que ho està dinamitant tot.

Aleshores Jesús va prendre un tros de pa, el va beneir, el va partir i el va donar als seus deixebles tot dient: "Preneu i menjau-ne tots; això és el meu cos, que serà lliurat per vosaltres; féu això en memòria meva". I després va agafar el calze amb vi i el fa fer passar a tots dient: "Beveu-ne tots, que aquesta és la meva sang, la sang de la nova aliança, que serà vessada per molts en remissió dels pecats". Jesús instituïa així el sagrament de l'eucaristia (en grec, "acció de gràcies"), també conegut com el de la comunió. Amb ell també quedava instituïda la missa.





Etimologia de missa

El terme missa s'empra almanco des de temps de Constantí, l'emperador que al segle IV dC va legalitzar el cristianisme. És un mot pres de la fórmula final de l'ofici religiós: Ite, missa est, que es tradueix de manera incorrecta com a "Anau-vos-ne, la missa ha acabat".

En aquest cas, però, missa és el participi femení passiu del verb mittere ("enviar") i es refereix a l'oració que s'envia a Déu en la cerimònia. Així doncs, la traducció correcta seria "Anau-vos-ne, la nostra pregària ja ha estat enviada" -avui, l'expressió "no saber de la missa la meitat" és ignorar una part substancial d'una qüestió; i "arribar a misses dites" vol dir fer tard a una cita.

A les misses moltes oracions començaven al crit d’Oremus (“Preguem”). Si algú, per tant, anava a missa i perdia l’oremus volia dir que es desconcentrava, es desorientava. Vet aquí l’origen d’aquesta expressió.

Etimologia d'hòstia
El calze amb vi i l'hòstia de l'Últim Sopar, presents en les misses d'avui, representen, respectivament, la sang i el cos de Jesucrist. La paraula hòstia és agafada de l'antiga religió romana on significava "petit animal sacrificat"; deriva del verb hostire ("ferir"), que també donà paraules com hostil i hostilitat. Avui l'hòstia és una neula que recorda la matzá, pa típic del judaisme fet sense llevat. Aquesta paraula gaudeix d'un ús popular molt extens. Així, tenim expressions com "anar a tota hòstia" (anar molt de pressa), "estar de mala hòstia" (estar de mal humor), "ser l'hòstia" (ser d'allò que no hi ha, en sentit positiu o negatiu), "repartir hòsties" (apallissar algú) o "fotre's una hòstia" (caure o donar-se un bon cop).

Captura de Jesús, de Fra Angélico. Convent de S. Marco, Florència.
Captura de Jesús, de Fra Angélico. Convent de S. Marco, Florència.

A l'Últim Sopar Jesús també va instituir un nou manament, el de l'amor: "Que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat". Després d'haver estat delatat pel seu mestre, Judes va anar a negociar amb els fariseus el preu de la seva traïció, que va quedar fixat en trenta monedes de plata. En acabar el sopar, Jesús i els seus deixebles s'anaren a dormir a l'hort de Getsemaní, als afores de Jerusalem. Allà Jesús sentí por pel que li venia a sobre. Del seu cos va començar a sortir una suor que era com de gotes de sang. Finalment fou capturat per una munió de gent guiada per Judes, el qual féu el senyal convingut (un bes) perquè els seus detractors els reconeguessin. Els altres apòstols, sense èxit, varen intentar impedir que se l'enduguessin.




En aquest article de Montserrat Tudela teniu més informació sobre com celebraven els antics jueus la seva festa de Pasqua.

La cançó eucarística que se sol cantar en Dijous Sant per a la festivitat del Corpus Christi és el Pange lingua ("Canta, oh llengua!"). També conegut com a  Tantum Ergo, va ser escrit per sant Tomàs d'Aquino (1225-1274). Aquest himne expressa de manera concreta la doctrina de la Transubstanciació, en la qual, d'acord al pensament catòlic, el pa i el vi, es converteixen en el Cos i la Sang de Crist. 



Aquí teniu la meva intervenció al programa d'IB3 Ràdio, "Balears fa ciència" (30/03/2013) parlant de les etimologies de la Setmana Santa.



Entrades del web relacionades:
Pasqua i toponímia
La llengua de la Setmana Santa
- Divendres Sant: la crònica etimològica d'un calvari
Endavant les atxes
Però realment va ressuscitar un diumenge?
La passió del pacient
El sant sudari: la història d'un muntatge?
La llegenda del sant Graal
Jueus, l'origen d'un estigma
Per què som cristians?
- Mones de Pasqua, una monada?
- Noli me tangere!
-
 Quo vadis?
-
 Els orígens de les panades, rubiols i crespells
-Cristians, "guiris" cretins?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px