Banner Top

La superstició “està per damunt” la raó

Els romans, a part de religiosos, també eren molt supersticiosos, probablement per influència dels etruscs. La paraula conté els ètims llatins super (“per damunt”) i stare (“estar dempeus”, “aguantar”). Així doncs, des d’un punt de vista metafòric, la superstició és una creença que “està per damunt la raó”. Mentre la religió a Roma responia a creences admeses per l’Estat, la superstició responia a un sentiment personal, privat.
 
Els romans consideraven un mal presagi que un ca negre entràs a casa (curiosament, avui dia és un mal senyal creuar-se amb un moix negre). També portava mala sort l’aparició d’un mussol o d’una àguila; un esternut a taula; trepitjar el llindar de la casa; entrar amb el peu esquerre; no entrar la núvia en braços a la nova llar; o no tallar-se els cabells segons el cicle de la lluna.

El mal d'ull a Roma
El mal d'ull a Roma
 
Dies nefastos
El calendari augmentava el caràcter supersticiós dels romans. Per una banda, hi havia els dies fasti, els dies en què es podia impartir justícia (fas, “allò lícit per la divinitat”) i ocupar-se de negocis públics -d’aquí tenim l’adjectiu fastuós, sinònim d’ostentació. Per l’altra banda, hi havia els dies nefasti, els dies en què cap d’aquestes activitats era permesa –nefast, associat a allò que no tenia el vistiplau diví, s’acabaria associant a un esdeveniment desgraciat, provocat per la ira divina.
 
Curiosament els insectes que portaven bona sort eren les abelles. Per desviar el temut mal d’ull els romans tenien molts d’amulets. Hi havia el fal·lus, símbol de prosperitat, i també el puny tancat amb el dit polze entre l’índex i el cor.

Fal·lus protectors
Fal·lus protectors

Els romans creien que els déus els avisaven mitjançant presagis o senyals que anuncien un esdeveniment futur. La paraula deriva de prae- “davant” i de sagire (“tenir olfacte”), d’on ve també sagaç -avui l’expressió “tenir bons presagis” significar “tenir bons pressentiments”. Els presagis podien ser diferents coses: trons, raigs o esdeveniments fortuïts. Rebien diferents noms:

  • Monstrum (< moneo, “advertir”). Amb el temps, es considerà que aquells fills nascuts amb deformacions eren monstres, perquè eren càstigs, senyals dels déus.
  • Prodigium (< pro, “davant”, + ago (?), “portar”): succés anòmal, prodigi.
  • Omen. En un principi, els omina no tenien per què ser dolents. Amb el temps, però, adquiriren un significat negatiu que donaria la paraula ominós, sinònim de mal averany, i abominable, sinònim d’execrable.
  • Miraculum (< mirari, “mirar”): cosa admirable, miraculosa.
  • Portentum (< portendo, “revelar”): fenomen extraordinari, és a dir, portentós.
  • Ostentum (< ostendo, “mostrar”): prova ostentosa.

La màgia i la superstició
La màgia no deixa de ser una forma de superstició. Al món grec, la seva benefactora era Hècate, una divinitat que formava part de la primera generació dels déus. Es deia que les grans fetilleries de la mitologia clàssica, Circe i Medea, havien après l’art d’ella.
 
Hècate
Hècate

Hècate també era considerada la missatgera dels fantasmes i sempre anava acompanyada d’una munió de cans vociferants.  Era representada com una divinitat de tres caps i sovint se la relacionava amb Selene, Artemisa i Persèfone. Moltes cruïlles tenien una estàtua amb la seva figura.

Els romans també eren una mica supersticiosos amb la mort. Temien l’aparició dels Lemurs, que eren els esperits dels difunts. Per espantar-los, els llançaven faves o les cremaven perquè el fum de la llegum els provocàs una aversió insuportable. La conjura col·lectiva tenia lloc durant la festa de les Lemuria, que se solia celebrar per maig a la nit. Al costat dels Lèmurs hi havia les Larves, d’esperit més malvat.

Els lèmurs de la mitologia romana donaren nom a uns primats endèmics de l’illa de Madagascar. D’ulls brillants i amants de la vida nocturna, els estrepitosos sons que emeten espanten tant com els personatges que temien els llatins.

Lèmurs
Lèmurs

 

Aquest àudio parla dels presagis al món romà.

Aquí teniu un llistat d'altres supersticions a l'antiga Roma. I aquest llistat és de supersticions a l'antiga Grècia.

Aquí teniu una article de Juan Antonio Jiménez que parla sobre supersticions i espectacles a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
El llegat religiós del món clàssic
Apoteosis apoteòsiques
-
 L'univers simbòlic dels mites
Dies divins
Adéu als déus
Paràsits fanàtics?
Paraules a vista d'ocell
Fal·lus fascinants
Compte amb les idus de març!
El nostre calendari
La guerra dels nombres

Fal·lus fascinants

A partir d’ara heu d’anar en compte a l’hora d’emprar l’adjectiu fascinant. A l’antiga Roma els fascina eren una mena d’amulets fàl·lics que portava la gent per protegir-se contra el mal d’ull. Eren, per tant, objectes apotropaics, és a dir, que protegien dels mals esperits (απο, “lluny” + τροπος, “direcció”). Estaven associats al déu grec de la fertilitat, Príap.

Tintinnabulum

Tintinnabulum (campaneta fàl·lica d'Herculà)

Els amulets fàl·lics eren un element de decoració ben visible a les cases i carrers romans. També els portaven tota mena de persones, des de nins fins a legionari. Era habitual que, en els actes de bruixeria on es llançaven mals d’ull, s’utilitzassin aquests amulets per fustigar simbòlicament la víctima.

Penis volador (Tintinnabulum)
Penis volador (Tintinnabulum)

Es creu que el mot fascina deriva del llatí fasces (“feixos”), uns paquets cilíndrics de vares, de metre i mig, amb una destral a la part de dalt. D’origen etrusc, la destral personificava la justícia, i el paquet de vares, la força. En temps romans, els fasces eren alçats pels lictors, oficials públics que s’encarregaven d’escortar els magistrats. Amb ells, exhibien l’autoritat que tenien els seus superiors i la seva capacitat per impartir justícia.

Dona damunt d'un fal·lus

Tintinnabulum muntat per una nimfa que corona el gland amb una corona de llorer (Museu Arqueològic de Catalunya. Barcelona)


Mercuri polifàl·lic  (Museo Archeologico Nazionale, Nàpols), la cabellera amb penis, símbols de fertilitat
Mercuri polifàl·lic (Museo Archeologico Nazionale, Nàpols), la cabellera amb penis, símbols de fertilitat

 

Mercuri itifàl·lic
Mercuri itifàl·lic

 

Personificació d'un fal·lus, dotat de cames.  Museu Arqueològic de Catalunya. Tarragona.
Personificació d'un fal·lus, dotat de cames. Museu Arqueològic de Catalunya. Tarragona.

 

Penjoll amb fal·lus
Penjoll amb fal·lus



Els feixos del feixisme
Els feixos dels fasces també els trobam en les paraules fascicle i feixisme. El 1919 Benito Mussolini, inscrit inicialment al Partit Socialista, fundà uns grups d’agitació anomenats els Fasci Italiani di Combattimento (feixos italians de combat). En aquella època fasci era un terme molt difós a Itàlia per referir-se a grups socials. Aviat, però, els fasci de Mussolini es diferenciaren de la resta. El seu símbol foren els emblemàtics  fasces romans. Es tractava d’un emblema que també ja havia estat adoptat el 1789 per la Revolució Francesa. Aquest cop, però, la revolució que enarboraria tindria un caire ben diferent que, com els antics amulets dels fascina, acabarien embruixant més d’un.

El 1921 els Fasci Italiani di Combattimento foren la base per  a la creació del Partit Nacional Feixista, amb postulats ja clarament de dretes. L’octubre de 1922 els feixistes de Mussolini decidiren fer-se amb el poder en la coneguda marxa sobre Roma. Aleshores el rei Víctor Manel III nomenà Mussolini cap de govern. Durant els tres anys següents Mussolini, home d’una portentosa oratòria, anà assumint tots els poders, de manera que acabà per implantar una dictadura.

Fasces i el feixismeAmulets fascinants
Una altra versió defensa que la mare de fascinant és el verb fari (“dir”). En aquest cas, l’etimologia al·ludiria a les paraules proferides en els antics conjurs. L’accepció de fascinar com a “atractiu, deliciós” s’hauria consolidat al segle XIX fruit d’una lectura positiva del mal d’ull, la d’embruixar. 

Penis amb cames

Penis amb cames sobre un ull (circa segle II dC)

La paraula amulet també prové del llatí, d’amuletum. La seva etimologia, però, no és gens clara. Alguns apunten que derivaria del verb amolior (“allunyar”, “apartar”). Talismà, en canvi, ens ha arribat de l’àrab a través del grec τέλεσμα. En un principi aquesta paraula, derivada de τελέω (“complir”, “executar”), al·ludia a una cerimònia religiosa d’iniciació.

Per a més informació, aquí teniu una entrada del blog del dermatòleg Xavier Sierra que parla del simbolisme del fal·lus escultòric a l'antiguitat. I aquesta és la segona part.

Articles del web relacionats:
Sobre el priapisme i l'onanisme
Superstició a la romana
El llegat religiós del món clàssic
El feixisme i l'antiga Roma

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px