Banner Top

El fascinant viatge del llatí en les llengües romàniques

Les llengües romàniques són fruit del llatí vulgar, del llatí que parlava el poble (vulgus), diferent del clàssic, que empraven els escriptors. Hi ha una metàfora que il·lustra molt bé aquesta dicotomia. El llatí vulgar i el llatí literari serien com el corrent d’un riu, gelat a la superfície i líquid i, per tant, en moviment, en el seu interior. Així, la part petrificada s’identificaria amb el llatí literari i la part líquida amb el llatí vulgar.

Praeneste fibula

Fíbula de Praeneste

El testimoni més antic de l’escriptura romana data del segle VI aC. És la fíbula de Praeneste, encara que actualment hi ha experts que dubten de la seva autenticitat. Es tracta d’una sivella amb una inscripció, escrita de dreta a esquerra, que diu: “Mani em va fer per a Numeri”.

Fibula Palestrina inscripcio

Les paraules catalanes deriven de l’acusatiu llatí, amb afebliment de la –m, que acabà perdent-se, i amb la desaparició de la vocal final. Ex:

                               amicu (m): amic                         campu(m): camp

Sovint les paraules evolucionades del llatí vulgar conviuen amb les del llatí clàssic. Vet aquí alguns exemples:
  • Llatí clàssic: cama > cama (en castellà i galaicoportuguès)
  • Llatí vulgar: lectu > llit (en català), lit (en francès) i letto (en italià)
En català, per referir-nos a un mateix concepte, també tenim paraules derivades tant del llatí clàssic com del vulgar:
  • Stella (llatí vulgar) donà estel, mentre que sidus (llatí clàssic) donà l'adjectiu sideral.
  • Os (llatí vulgar) donà l'adjectiu oral, mentre que bucca (llatí clàssic) donà boca.
  • Cruor (llatí vulgar) donà l'adjectiu cruent, mentre que sanguen (llatí clàssic) donà sang.
  • Domus (llatí vulgar) donà domicili, mentre que casa (llatí clàssic) donà casa.
  • Pulcher (llatí vulgar) donà l'adjectiu pulcre, mentre que bellus (llatí clàssic) donà també l'adjectiu bell o formosus, formós.
  • Equus (llatí vulgar) donà equitació, mentre que caballus (llatí clàssic) donà cavall.

1 0

Llatí macarrònic
Fins al segle XVIII el llatí clàssic fou la llengua de la ciència i de la filosofia. Amb tot, a partir del segle XVI es començà a emprar un llatí molt defectuós que mesclava paraules llatines amb d’altres de llengua vulgar. Aquest parlar es conegué com a llatí macarrònic i se solia fer servir en composicions poètiques burlesques o satíriques. Es creu que la seva etimologia podria ser l’adjectiu italià maccherone (“macarró”), aplicat al “llatí de cuina” que parlaven els cuiners analfabets dels convents. També, però, podria derivar de l’alt italià macarron (“error descomunal”).

Tot i que sovint podem intuir el significat de moltes paraules llatines, també hi pot haver equívocs. L’exemple més cèlebre és Mater tua mala burra estque es tradueix com “La teva mare menja pomes madures” o Tu comes cara coles (“Tu, amic, cultivaràs coses estimades”).

cronologia histrica de la llengua catalana 4 638

Fonts de cultismes llatins

  1. Cristianisme. La llengua dels primers cristians fou el llatí. Així ens han arribat paraules com capella, comunió, confessió, edificar, perdonar o predicar.
En alguns casos tenim mots que s’acabaren deslligant de la seva connotació religiosa, com per exemple lavabo. En arribar l’aigua corrent a les cases, la pica per rentar-se les mans rebé aquest nom per una història ben curiosa: perquè permetia fer els mateixos gestos que feia el capellà a missa quan un escolà li abocava aigua als dits en una palanganeta, mentre el sacerdot recitava un salm que deia: Lavabo inter innocentes manus meas.... (“Em rentaré les mans entre els innocents...”).
  1. Feudalisme. Ex: homenatge (perquè qui jurava vassallatge al seu amo es convertia en el seu home), benefici, peatge, senyor, feu, comte, cavaller, marmessor ( < manumissor), mainada ( < mansionata, “conjunt de familiars que viuen en una casa o mansió”) o pagès (“home lligat al pagus o terra”).
  1. Autors medievals. Liderats per Ramon Llull, varen aportar a la llengua catalana un gran nombre de cultismes llatins com a conseqüència de la necessitat de donar noms a nous conceptes sorgits de l’avenç de la filosofia, de la ciència i de la cultura en general.
  1. Fonts posteriors: Paraules evolucionades. Ex.: ensaïmada, que prové de saginem («saïm») - la paraula saïm ja apareix al segle XIV-; enciam (< incisamen, «conjunt de coses tallades»); trunyella (< trina, «triple»; inicialment trunyella significava «corda d'espart») o infant («que no parla»).

llengües romaniques

Mapa de les llengües romàniques

El llatí en el català i l’italià
En català, igual que en castellà, les paraules procedeixen de l’acusatiu llatí (que solia acabar en -m). D’aquesta manera, font no ve del nominatiu fons, sinó de l’acusatiu fontem. D’aquí que tengui una “t” en català que no té el nominatiu fons.

En italià, en canvi, les paraules procedeixen del nominatiu. Per això, home es diu uomo (del llatí homo, hominis) i el plural acaba en -i, com el nominatiu d’algunes declinacions en llatí (lupi és “llops” en italià, igual que en llatí), o en -e, com rose, a partir d’-ae, que és el nominatiu d’altres declinacions (rosae).

Doblets o al·lòtrops
En les llengües romàniques no totes les paraules llatines experimentaren la mateixa evolució. Algunes donaren pas, en èpoques diferents, a doblets o al·lòtrops, formes dobles, una de culta -sense cap canvi formal- i una altra de popular o patrimonial -resultat de l’evolució experimentada pel llatí vulgar, és a dir, pel llatí parlat. Per exemple, de cathedra tenim càtedra (cultisme) i cadira (patrimonial); de volumenvolum (cultisme) i embalum (patrimonial); d’ignorareignorar (cultisme) i enyorar (patrimonial);de laborarelaboral o laboratori (cultisme) i llaurar (patrimonial).

Resulta ben curiós seguir l’evolució dels mots patrimonials en les diferents llengües romàniques. Així, manducare (“devorar”, “menjar com un golafre”), en català va donar menjar, en francès manger, en italià mangiare, en sard mandicare, en romanès mînca i en occità manjar. En canvi, en castellà i en portuguès, “comer” ve de comedere (“menjar-ho tot”). El llenguatge popular ressuscita alguna vegada la forma llatina manducare en frases com “És hora de manducar!” o “No tenim prou manduca per fer el sopar!”.

del llatu2 3 728

Canvi de significat
El llatí diferenciava entre dos tipus de coloms: columbus i palumbes. El primer s’ha conservat en català (colom) i el segon en castellà (“palomo”). En català, en canvi, no tenim ni “aceite” (de l’àrab az-záyt) ni “aceituna” (< az-zaytúna), sinó oli (del llatí oleum) i oliva. Curiosament, però, el castellà manté el cultisme llatí “óleo” per referir-se a un quadre realitzat amb la tècnica de la pintura a l’oli. També pot passar que un mateix mot llatí evolucioni de manera diferent en algunes llengües romàniques. Així, l’expressió sub umbra (“sota l’ombra”) donà “sombra” en castellà i ombra en català.

Un altre fenomen curiós és veure com un mateix derivat llatí pot canviar de significat en les diferents llengües romàniques. Així, acostar (del llatí costa, “costella”) en català té el sentit de “posar a prop”, mentre que en castellà vol dir “ficar al llit”. Cercar (del llatí circo, “fer una volta”), en català és sinònim de “buscar”, però en castellà d’ “envoltar”. Llevar (de levo, “aixecar”), en català té el sentit de “separar alguna cosa d’allò a què està unida, mentre que en castellà significa “portar”, “dur”. Colgar, en castellà significa “penjar-se” o “suspendre”, i en català “cobrir” o “ficar-se al llit”.

També hi pot haver derivats llatins que només s’han donat en una llengua romànica. En català, és el cas de conjuminar i de deler. El fet que aquestes paraules no tenguin el seu corresponent en les altres llengües justifica la famosa expressió italiana traduttore, traditore (“el traductor és un traïdor”). Perfumar, en canvi, és un mot creat pels catalans al segle XIV i que es va difondre a la resta de llengües europees -té el sentit de «fumigar amb fums aromàtics».

9788496642768

Tampoc no falten paraules llatines que en la nostra llengua han experimentat una metàfora important. És el cas de pel·lícula. Per als romans es tractava d’una pell prima. Nosaltres, en canvi, anomenam així els enregistraments d’imatges en moviment perquè aquestes es feien en acetat, un material similar en aparença a una pell molt prima. Hi ha, però, canvis semàntics que són tot un misteri. N’és un exemple el verb trobar, derivat del llatí tropare, el qual prové alhora del grec τρόπος (“volta”, “direcció”, “actitud”, “estil”); o pila, que abans era “un munt de coses” i avui s’usa gairebé sempre per a referir-se a una bateria elèctrica.

Les evolucions semàntiques també es poden produir per causes diverses. Així, la paraula rostre deriva del llatí rostrum, que significava “bec d’ocell”, “morro”. A còpia de ser aplicat grotescament a les persones acabà per esdevenir un mot noble. En castellà, “hablar” prové curiosament de fabulo (“narrar faules, contes”).

També hi ha noms d’animals llatins que en algunes llengües romàniques s’han substituït per altres amb una connotació especial. És el cas de guineu. No prové del llatí vulpes, sinó de Winidhild, nom germànic propi de dona, que, en la mentalitat misògina de l’edat mitjana, s’associava amb l’astúcia i la traïdoria –la muller de Guifré el Pilós de Barcelona casualment nomia així en la versió catalana, Guinidilda.

Un altre cas sorprenent és l’expressió llatina caseus formaceus, que significa “formatge fet amb un motllo”, ja que la llet es vessava sobre un recipient amb “forma”. El castellà n'agafà la primera part (“queso”), però els francesos, italians i catalans n'agafaren la segona (“fromage”, “formaggio”, formatge, respectivament).

burana


Llatinismes fossilitzats
La nostra llengua s’alimenta igualment de llatinismes, paraules i expressions manllevades directament del llatí: in albis, alter ego, casus belli, referendum, agenda... Molts d’ells ens han arribat a través de l’anglès: auditori, espònsor, fòrum, mèdia, referèndum, vídeo, índex o fax (< fac simile, “fes-ne un d’igual”). Els prefixos i sufixos d’origen llatí també són moneda corrent en la nostra llengua: ad- (adjuntar), ante- (anteposar), co- (coexistir), ex- (exportar), inter- (interrompre), trans- (transportar), -or (actor), -ble (amable), -ent (oient, agent)...

El coneixement del llatí permet saber que, en català, l’expressió castellana “con pelos y señales” (és a dir, “amb tot luxe de detalls”) equival a “amb tots els ets i uts”. Aquestes partícules –la conjunció copulativa et i la final ut- apareixen repetidament en textos litúrgics i notarials. Si sabem llatí, tampoc no es ha d’estranyar que ens insultin amb l’expressió “tros de quòniam”. Quoniam és una conjunció que significa “perquè”. L’expressió segurament va sorgir en ambients eclesiàstics. En les discussions escolàstiques alguns es llançaven a argumentar al crit de quoniam, sense saber després què dir. Així es podria dir que un quòniam es refereix a aquelles persones que inicien una crítica visceral sense saber com l’argumentaran; tanmateix, el seu ús més comú és el de ser un beneit.

Aquí teniu un interessant article que es titula "Per què es va fragmentar el llatí?"

Articles del web relacionats:
A la recerca de la llengua mare
La llengua dels nins salvatges
Lingua franca, el primer esperanto
La solidaritat de les llengües
Emparaular el món
Mediterrani,el bressol del llatí
La llengua dels nins salvatges
El grec, el pa nostre de cada dia
Menys llatí i més esport
"Traduttore traditore"
Romàntics, no em vengueu amb romanços!
Apologia de la paraula
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules alades
- Paraules sense fronteres

Va existir realment Jesús?

L’historiador més proper, cronològicament parlant, a la figura de Jesús és Flavi Josef, un jueu nascut l’any 37. Així parla del natzarè a la seva obra Antiguitats jueves (18: 63), escrita a Roma vers l’any 95:
 
“En aquesta mateixa època (la de Pons Pilat: 26-36 dC) va viure Jesús, home savi, si realment és lícit anomenar-lo home. En efecte, era el responsable de fets extraordinaris, ensenyava als homes que acceptessin la veritat amb alegria i convencé molts jueus i molts grecs […]. Després que Pilat, havent escoltat les acusacions que en contra seva havien fet els prohoms del nostre poble, el condemnés a la creu, no va disminuir el nombre d’aquells que el seguiren des del primer moment. De fet, se’ls va aparèixer de nou al tercer dia –havia estat dit pels profetes divins això i moltes altres coses meravelloses sobre ell- i encara avui la tribu dels cristians, que pren el nom d’ell, no ha desaparegut”.

Flavi Josef
Flavi Josef
 
Avui en dia els historiadors no qüestionen l’existència de Jesús. Amb tot, sobre aquest paràgraf de Flavi Josef hi ha una ampli consens a acceptar que les al·lusions a la resurrecció i condició divina del natzarè van ser afegides per un autor cristià a principi del segle IV per tal d’enaltir la seva figura.
 
Pau, el globalitzador del cristianisme
A part de Flavi Josef, hi ha un altre personatge històric que confirmaria l’impacte que va tenir el Messies poc després de la seva mort. El seu nom és Pau (7-67), Saule en els seus orígens. Es tractava d’un ciutadà romà d’origen jueu nascut a Tars, una ciutat grega al sud de les actuals costes de Turquia.
 
De família farisea, de jove Saule havia estat un acèrrim perseguidor de cristians. Als vint-i-nou anys, però, mentre es dirigia a Damasc a reprimir un grup de cristians, tingué una revelació. Una veu sorgida d’una llum encegadora li formulà la següent pregunta: “Saule, per què em persegueixes?” (Els fets dels apòstols, 9).

La conversió de sant Pau (c. 1665, Murillo). Museu del Prado de Madrid
La conversió de sant Pau (c. 1665, Murillo). Museu del Prado de Madrid

Des d’aleshores, rebatejat ja amb el nom de Pau, el propòsit d’aquest nou adepte fou escampar el missatge d’aquella fe emergent entre persones alienes a l’àmbit cultural jueu, com grecs i romans. D’aquí que se li assignàs el sobrenom de l’apòstol dels gentils – en els primers segles del cristianisme gentil era sinònim de pagà. La seva activitat evangelitzadora fou molt intensa. Visità diverses contrades de l’Àsia Menor i de Grècia, on creà les primeres comunitats cristianes.
 
Evangelistes passats pel sedàs
Cada comunitat cristiana estava dirigida per un bisbe (< ἐπίσκοπος, “vigilant”, “guarda”). Al 325 l’emperador Constantí, el vertader fundador del cristianisme, els convocà a tots al concili de Nicea (actual ciutat turca d’Iznik). L’objectiu era resoldre diverses controvèrsies teològiques que havien sorgit en el si de les comunitats.

Concili de Nicea
Concili de Nicea

Fou en aquest concili on s’adoptà una fórmula de compromís, el famós Credo (“Crec en un sol Déu, Jesús Crist...”), i s’elaborà la primera llista d’escrits canònics (oficials) del Nou Testament. És el que es conegué com a Evangelis (< εὖ, “bo” + ἄγγελος, “missatge”), que es diferenciaven dels altres, dels falsos, dels apòcrifs (< ἀπό, preposició que indica allunyament + κρύπτω, “ocultar”).

'Papir 52', el manuscrit més antic conegut del Nou Testament
'Papir 52', el manuscrit més antic conegut del Nou Testament

Diu una tradició que tots els evangelis foren col·locats en filera i que, després que els bisbes pregassin molt, els quatre evangelis «vertaders» —els de Mateu, Marc, Lluc i Joan—  volaren i es posaren damunt l’altar. Tanmateix, no se sap ben bé quins criteris se seguiren per fer la tria d’aquests textos.
 
L’Església donà per bones les versions que feien dos apòstols de Jesús (Mateu i Joan) i altres dos, deixebles d’apòstols (Lluc, de Pau; i Marc, de Pere). Són obres que es confeccionaren a partir de tradicions orals de testimonis visuals i de textos anteriors sobre les paraules i accions del Messies. El consens general és que els quatre evangelis foren escrits originalment en grec, la lingua franca, de l'Orient de l'Imperi Romà. El primer Evangeli és el de Marc, datat entre els anys 70 i 71, i l’últim, el de Joan, redactat expressament vers el 100-110 per corregir alguns “errors” de perspectiva teològica dels anteriors.

Els quatre evangelistes de Jordaens
Els quatre evangelistes de Jordaens

Des d’un punt de vista històric, els Evangelis presenten molts problemes, ja que mesclen tradicions contradictòries i no coincideixen entre si en temes fins i tot molt importants. En tot cas, els més coincidents són els de Mateu i Lluc, la qual cosa fa pensar als estudiosos que ambdós evangelistes es basaren en un mateixa font, la coneguda com a Font Q (en alemany Quelle significa “font”).
 
Els Evangelis no acceptats com a canònics, el apòcrifs, tampoc no proporcionen informacions fiables sobre Jesús. Foren compostos molts anys després, a vegades centenars, i són plens d’una increïble fantasia. Després de perseguir-los durant molt de temps, avui l’Església no veu en ells cap amenaça.

Text apòcrif
Text apòcrif


Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (24/12/2014) per parlar sobre els orígens dels cristianisme i les arrels paganes de les festes del Nadal:




Articles del web relacionats:

25 de desembre, la història d'una estafa
- Màrtirs cristians
- Jesús i el món pagà
Els orígens del cristianisme
Cristians, "guiris" cretins?
Jueus, l'origen d'un estigma
Cristians amb cara de peix

El circ és per als carros i no per als pallassos!

Els pallassos s’han convertit en uns okupes dels circs. A l’antiga Roma aquests recintes de forma circular (< circus) estaven reservats només per a les curses de carros, que, després dels combats de gladiadors en els amfiteatres, eren els ludi (jocs) que despertaven més entusiasme.
 
Els ludi circenses (ἁρματοδρομία a Grècia) solien ser perillosos tant per als aurigues (conductors professionals) com per als mateixos cavalls.  A Roma, el seu lloc més habitual de celebració era el Circ Màxim, que va arribar a tenir una capacitat per a 250.000 persones.

La carrera de carros Alexander von Wagner (1882)
La carrera de carros Alexander von Wagner (1882)
 
Jocs amb pompa
La cursa de carros anava precedida per una desfilada solemne que s’anomenava pompa, cosa que demostraria l’origen religiós d’aquest espectacle -la paraula prové del verb grec πέμπω (“enviar”) i fa al·lusió al seguici d’una celebració. Encapçalava la desfilada el magistrat que patrocinava els jocs. Anava vestit amb la millor roba dalt d’un carro guarnit magníficament. Davant del carro hi anaven músics i  ballarins, envoltats de gent.
 
Era molt habitual fer apostes entre els espectadors, que seien a la graderia o cavea. Calia que els carros fessin set voltes, que es comptaven amb els set dofins situats a la spina, el terraplè allargat situat al mig del circ -estava decorat, entre altres coses, amb obeliscos, estàtues de divinitats i set ous grossos de fusta. Hi havia curses amb carros de dos cavalls (bigae) i de quatre cavalls (quadrigae), que eren els més importants.

Circus Maximus, Jean-Leon Gerome 1876
Circus Maximus, Jean-Leon Gerome 1876

Els aurigues sortien a córrer de les seves cotxeres (carceres), quan el magistrat dels jocs llançava un mocador (mappa) a l'arena. Cada carro pertanyia a un  equip (factio), que aportava els carros, els cavalls i els aurigues. Quatre carros competien a cada cursa, i per factiones diferents. Ho feien sota els colors blanc, verd, blau i vermell. La més gran dificultat era fer la mitja volta: sense tocar-les, havien de passar el més a prop possible de les metae (pilars o fites que assenyalaven el punt on havien de girar els carros). Si no afinaven bé, l’accident podia ser mortal. I, si tardaven massa a girar, el risc era xocar amb un altre carro.
 
Els aurigues romans procedien de les classes més baixes. A diferència dels grecs, utilitzaven casc i equips de protecció. Els guanyadors rebien sous milionaris –cosa que no passava a Grècia. Bona part dels guanys, però, eren per al propietari dels cavalls, que rares vegades coincidia amb la persona de l’auriga. En qualsevol cas, el que tenien assegurada era la glòria immortal, ja que eren tractats com a ídols de masses.

La carrera de cuadrigues (William Trego)
La carrera de quadrigues (William Trego)

 
Oportunitat de diàleg
L’ambient que es vivia tant al circ com a l’amfiteatre recordaria molt al que avui en dia es viu als estadis de futbol. La celebració dels ludi era l’ocasió que tenia el poble per manifestar públicament un cert descontentament o una certa oposició al poder, sense por de les represàlies. D’aquesta manera, els jocs eren un moment privilegiat de diàleg o de comunicació entre el poder i el poble, entre el magistrat (en època republicana) o l’emperador i els seus súbdits.
 
A Roma, per tal que el públic vibràs, la duresa de les competicions romanes superava, i molt, la grega. De fet, a la capital del Laci no existí el culte al cos tan refinat que hi hagué a Grècia. Intel·lectuals romans arribaren a considerar l’ambient dels gimnasos com una cosa impròpia de la tradició romana i fins i tot perjudicial per a la joventut. L’historiador Tàcit no es mossegà la llengua en qualificar les palestres com els “gimnasos dels pervertits”.

Carrera de carros romans, Ulpiano Checa (1890)
Carrera de carros romans, Ulpiano Checa (1890)

El declivi dels ludi començà al segle IV dC sota el regnat l’emperador Teodosi. Amb ell el cristianisme es convertí en la religió oficial de l’imperi, de manera que els espectacles romans foren progressivament erradicats per ser considerats pagans.
 
La millor i més famosa reconstrucció d'una carrera de carros romana es pot veure a la pel·lícula Ben Hur:




Aquest vídeo analitza el quadre titulat "Cursa de quadrigues al circ":




Articles del web relacionats:

- Pa i circ, l'origen del populisme
Les arrels clàssiques dels Jocs Olímpics
Quan victòria s'escrivia amb ene de Nike

Moscou, la tercera Roma

Després de Roma i de la segona Roma –Constantinoble-, Moscou es convertiria en la tercera Roma. Així la batià al segle XV el monjo Filoteu de Pskov. Les idees imperials s’havien implantat a Rússia al 988 amb el matrimoni del Gran Príncep de Kiev, Vladimir, amb la germana de l’emperador bizantí Basili II. La cerimònia passà per la conversió del monarca al cristianisme.

Les tres Romes
Les tres Romes
 
Segles més tard, 1472, Ivan III el Gran, príncep de Moscou, es casà amb Sofia Paleòleg, neboda del darrer emperador de Bizanci. El 1547, després de reunificar el país, Ivan IV el Terrible fou el primer sobirà que adoptà el títol de Tsar, derivat de Caesar. A més, afegí als seus emblemes l’àguila bicèfala de Bizanci, establí la capital a Moscou i proclamà Rússia com la nova protectora de l’Església ortodoxa. La relació de Rússia amb l’imperi bizantí queda ben palesa en la seva arquitectura. En són una bona mostra l’església de La Resurrecció de Crist (segle XIX) a San Petersburg, i la catedral de Sant Basili (segle XVI) a Moscou.

Església de La Resurrecció de Crist (segle XIX), San Petersburg
Església de La Resurrecció de Crist (segle XIX), San Petersburg

Articles del web relacionats:
- Bizanzi. L'edat d'or de Constantinoble
- Roma segons Ròmul?

Aquí teniu la meva intervenció al programa Tots per Tots de Com Ràdio (24/11/2011) per parlar sobre Bizanci, la segona Roma:



Per què va caure l'Imperi Romà?

La versió oficial, del tot simplista, diu que l'Imperi Romà va caure per culpa de les invasions bàrbares - l'expressió no pot ser més xenòfoba. El 395, en morir l’emperador Teodosi (d’origen hispà), l’Imperi quedà dividit definitivament en dos. La part occidental, que des de temps de Maximià (286-305) ja tenia la capital a Milà, passà a mans del fill petit Honori, d’onze anys; i la part oriental, amb seu a Constantinoble, del fill gran, Arcadi.

Honori, donat que era menor d’edat, estava sota la tutela del general Estilicó, d’origen vàndal. Abans de morir, Teodosi ja havia premiat la seva lleialtat nomenant-lo cap dels exèrcits per a les dues parts de l’Imperi. El 402, davant l’avanç dels pobles bàrbars, Estilicó decidí traslladar de Milà a Ravenna la capital de la part occidental. Situada al nord d’Itàlia, a la costa adriàtica i envoltada d’aiguamolls, era una ciutat més inexpugnable.

Mapa de les invasions bàrbares
Mapa de les invasions bàrbares


Alaric
Tanmateix, el 410 el rei dels gots, Alaric, evità Ravenna i es dirigí directament a Roma, que continuava essent un símbol. La saquejà durant tres dies. L’atac al cor de Roma suposà un cop psicològic molt fort. Queia el mite dels vuit segles d’invulnerabilitat de la gran potència civilitzadora de l’antiguitat –la primera invasió bàrbara s’havia produït al segle IV aC a mans de les tropes gal·les de Brennus.

Àtila
Després d’Alaric, els romans hagueren de plantar cara a un altre poble bàrbar: la terrible tribu dels huns d’Àtila, que, provinents d’Àsia central, havien arrasat amb mitja Europa. Àtila apareix descrit a les cròniques com el prototip de bàrbar despietat. No debades, fou batejat pels filoromans historiadors amb el sobrenom “el flagell de Déu” (Flagellumm Dei), equiparant-lo amb una plaga bíblica. D’ell deien que, allà on trepitjava el seu cavall, la gespa no hi tornava a créixer. Tal era la por que infonia. No aconseguí, però, fer-se amb Roma. Gràcies a la intervenció del papa Lleo I, Àtila no arribà a atacar la Ciutat Eterna.

Àtila
Àtila

Genseric
Es creu que els huns d’Àtila s’havien desplaçat de l’Àsia central cap a l’oest arran d’un canvi climàtic. El seu temut avanç pel continent europeu obligà molts pobles germànics a creuar el Rin. D’aquests pobles, els que feren més mal per allà on passaren foren els vàndals –el seu nom avui en dia encara és sinònim, injustament, de devastació. El 455 un dels seus caps, Genseric, saquejà Roma, però, gràcies una altra vegada a la intermediació del papa Lleó I, s’aconseguí que la Ciutat Eterna no fos incendiada i que es respectàs la vida dels seus habitants.

Genseric
Genseric saquejant Roma (Karl Briullov)

Odoacre
Tanmateix, la desintegració de l’Imperi romà d’Occident ja era imparable. La seva defunció arribaria el 4 de setembre de 476 –curiosament el darrer emperador de l’Imperi romà d’Occident, Ròmul August, de 14 anys i deposat pel bàrbar Odoacre, portava el nom del fundador de la ciutat eterna tretze segles enrere. Mentrestant l’Imperi romà d’Orient es mantingué fort. Sobrevisqué mil anys més, fins al 29 de maig de 1453, que va ser quan els turcs conqueriren la seva capital, Constantinoble. L’edat mitjana constitueix precisament aquest període, des de les invasions bàrbares fins a la caiguda de Constantinoble.

El saqueig de Roma (Sylvestre, 1890)
El saqueig de Roma (Sylvestre, 1890)

Interpretació cristiana de la caiguda de Roma
Després del cop psicològic que provocà el saqueig de Roma el 410 per part d’Alaric, intel·lectuals pagans del moment culparen el cristianisme d’aquest cataclisme per haver abolit el culte als antics déus. La rèplica vingué de Sant Agustí, bisbe d’Hipona (Tunísia). En la seva obra La Ciutat de Déu (411) sostingué que les desgràcies que assotaven Roma derivaven precisament del seu anterior paganisme, que l’havia conduït a la corrupció i al vici. Segons la seva interpretació, la pecaminosa Roma, descrita com una nova Sodoma, no havia fet cas de les advertències dels profetes i, en conseqüència, havia estat castigada oportunament pels bàrbars, els quals havien estat triats per la providència per complir aquesta seva missió.

Sant Agustí
Sant Agustí

Interpretació pagana de la caiguda de Roma
Al segle XVIII, el segle de les Llums, començaren a sorgir noves teories sobre la caiguda de l'imperi romà d'Occident. Les tres principals són aquestes:
  • Important crisi econòmica: inflació, devaluació de la moneda, escassetat d’aliments...
  • Tesi de l’historiador britànic Edward Gibbon, autor de la influent obra Història de la decadència i caiguda de l'Imperi Romà (1776-1788). Per a Gibbon les causes de la decadència romana foren bàsicament dues: la pujada al poder d’emperadors simpatitzants del cristianisme –el missatge pacífic del qual anava en contra de la idiosincràsia bèl·lica romana- i la integració a l’exèrcit romà d’un contingent considerable de soldats bàrbars, molts d’ells cristianitzats, que mai no tingueren el suficient patriotisme per a defensar correctament l’Imperi.
  • Mescla racial dels pobles, en sintonia amb les teories racials pseudodarwinianes de finals del segle XIX. Se suposava que el vigor dels romans havia disminuït en contraure matrimoni amb pobles de races “inferiors”.

Llibre d'Edward Gibbon
Llibre d'Edward Gibbon

Tanmateix, avui en dia les causes de la decadència de l’Imperi Romà d’Occident continuen essent objecte d’especulació. És evident, però, que no hi degué haver una sola causa.

Aquí teniu un documental sobre l'auge i caiguda de l'Imperi Romà:


Articles del web relacionats:
Armini, el Bin Laden de l'antiga Roma
- Boudica, l'amazona que protagonitzà el primer Brèxit
El lament de Zenòbia, l'amazona de Palmira
Roma com a justificació del colonialisme modern
Roma, història de la humanitat i la llibertat
Roma segons Ròmul?

Hipàtia, la primera màrtir del feminisme

Un dels darrers savis de la biblioteca d’Alexandria no fou un home, sinó una dona. El seu nom era Hipàtia, “la més excelsa” en grec. En l’època que li tocà viure, el segle IV dC, la biblioteca ja havia perdut l’esplendor d’antany i estava sotmesa a les pugnes entre el cristianisme i les tradicions paganes. El que no havia canviat, però, era l’ambient masclista del centre.

Tot i ser filla d’un dels prohoms d’Alexandria, Hipàtia va haver de lluitar de valent per fer-se un lloc en el món de la ciència. Foren notables les aportacions que féu en el camp de les matemàtiques i l’astronomia. La seva mort és una incògnita.

Hipàtia, màrtir de la ciència
Hipàtia, màrtir de la ciència
 
Per a uns Hipàtia morí per ser pagana i científica, atès que era difícil admetre la superioritat intel·lectual d’una dona en un món de domini masculí; per a d’altres, fou linxada per ser amiga d’Orestes, un líder polític rival del bisbe Ciril. També es desconeix l’edat que tenia quan va morir. Els romàntics la volgueren recordar com una dona jove i bella. Alguns historiadors, però, calculen que en el moment del seu assassinat tenia seixanta anys. En tot cas, el cert és que la Il·lustració la convertí en una de les primeres màrtirs del moviment feminista de l’antiguitat. La mort d’Hipàtia suposà la fi del paganisme en l’àmbit científic i filosòfic i la seva substitució pel cristianisme.

Hipàtia, a la pel·lícula
Hipàtia, a la pel·lícula "Àgora", d'Amenábar

A part d’Hipàtia, una altra cèlebre científica va ser Teano. Ell, però, no tengué un final tan trist. Va néixer vuit segles enrere, al segle IV aC, a Crotona. Formava part de l'escola pitagòrica. Suposadament era la dona de Pitàgores. Se li atribueixen tractats de Matemàtiques, Física i Medicina, i també sobre la proporció àuria.

Teano
Teano


Al món romà hi hagué altres feministes avant la letre. Destacaren Tanaquila, la dona del rei Tarquini Prisc, Clòdia, la dona de Quint Cecili Metel, la poetessa Sulpícia o Teòfila, amiga del poeta Marcial. Pel que fa als homes, el filòsof estoic Musonius Rufus va ser el primer feminista del qual tenim notícia. Va viure al segle I dC i va reivindicar la igualtat entre ambdós sexes.

Cal no confondre Hipàtia amb Hipàrquia, la primera filòsofa cínica que va viure al segle IV aC. Al final d'aquest enllaç trobareu informació sobre ella.

Convé recordar totes aquestes dones cada 11 de febrer, Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència.

Aquí teniu una escena de la pel·lícula "Àgora" (2009), on apareix Hipàtia explicant als seus alumnes d'Alexandria el geocentrisme d'Aristòtil:



Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:




Articles del web relacionats:
Biblioteques, la memòria de la humanitat
La guerra de les biblioteques de l'antiguitat
L'ABC de l'alfabet
Llibres que ens fan lliures
-
 L'ofuscació del feminisme
- Els matemàtics són els millors aprenents!

Atletes ascetes

Un dels postulats del cristianisme és l’ascetisme, és a dir, l’esforç constant per atènyer la perfecció religiosa mitjançant la repressió dels vicis i mitjançant la pregària i el recolliment interior. Aquest concepte cristià fou agafat del grec ἄσκησις (< ἀσκέω, “treballar”, “practicar”), que al·ludia als durs entrenaments que seguien els atletes (< ἀθλέω, “lluitar”, “patir”). S’establia, per tant, el parentiu entre els atletes de l’antiga Hèl·lada i els “atletes de Crist”. Hi havia, però, una sèrie de matisos. Mentre que per a l’atleta grec el cos havia de ser cuidat  i entrenat per poder donar el màxim de si mateix, per a l’asceta cristià, en canvi, era la “bestiola” interior la que havia de ser controlada i mortificada al servei de Déu.

Monjos ascetes
Monjos ascetes


Ja Sant Pau compara la pràctica del cristianisme amb l'atletisme (1, Corintis, 9. 24-27): “¿No sabeu que a l'estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només un s'emporta el premi? Correu bé per poder-vos-el endur!  L'atleta s'absté de moltes coses, i tot per guanyar-se una corona que es marceix, mentre que nosaltres n'hem de guanyar una que mai no es marcirà. Així, doncs, jo corro, però no sense una meta; combato donant cops de puny, però no pas a l'aire. Tracto amb duresa el meu cos i el tinc dominat, no fos cas que, després de proclamar la victòria dels altres, quedés desqualificat jo mateix”.

Abans del cristianisme, filòsofs estoics com Sèneca ja havien adoptat l’ascetisme. En el seu cas, li havien atorgat el sentit de pràctica de disciplina moral per tal d’aconseguir l’ataràxia, la famosa impertorbabilitat de l’esperit que només assolien aquells savis capaços de domesticar també les seves passions.
 
Cesaropapisme
Després d’anys de persecucions, el 313, amb l’edicte de Milà de Constantí, el cristianisme quedà legalitzat –dos anys enrere, en temps de Dioclecià, l’Edicte de Tolerància de Nicomèdia ja havia posat fi a les persecucions a les províncies orientals. La consagració d’aquella nova fe arribaria el 380 amb l’edicte de Teodosi, que la convertí en la religió oficial de l’imperi romà.
 
Abans de tots aquests moviments en altes esferes, l’ascetisme ja havia calat fort en un cristians que rebutjaven l’excessiva intervenció dels emperadors romans en el seu credo. Aquesta ingerència, coneguda com a cesaropapisme, fou vista com una tergiversació del missatge evangèlic de separació entre allò que avui anomenaríem Església i Estat (“Donau al César el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”). Fou així com els costums s’anaren degradant i la vivència de la fe anà perdent força. Sant Jeroni (340-420) va dir d’aquella època: “Des que l’Església ha conviscut amb els emperadors cristians, aquests han augmentat el poder i la riquesa, però la seva força moral ha disminuït”.
 
Anacoretes i cenobites ascetes
Aleshores molts cristians, especialment els d’Orient, es varen retirar a indrets apartats a la recerca d’una vida que estigués més d’acord amb els ideals cristians. Solien anar a viure a la soledat dels deserts d’Egipte i Síria. Aquells monjos (μοναχός, “solitari”) eremites (< ἔρημος, desert) varen encetar un corrent espiritual anomenat hesicasme (< ἡσυχία, “silenci”, “tranquil·litat”), que es basava en la recerca de la quietud interior com a camí cap a Déu. A través de l’exercici de la pregària del cor i la disciplina ascètica del cos, l’objectiu era assolir la unió mística amb la divinitat i l’harmonia amb la creació.

anacoreta
anacoreta


Els eremites es dividiren en dos grups. Per una banda hi havia els anacoretes (< ἀναχωρέω, “retirar-se”), que vivien en solitari, com sant Antoni Abad d’Egipte (251-356), considerat el fundador del monaquisme cristià –foren durament criticats pel seu egoisme i falta de solidaritat. I per l’altra banda, hi havia els cenobites (de κοινός “comú” + βίος, “vida”), que intentaven posar en pràctica l’ideal evangèlic de la comunitat.

Cenobites
Cenobites

Els cenobites serien el ferment dels futurs monestirs que poblarien el món cristià. Les dones també s’organitzarien pel seu compte per dur a terme la mateixa vida contemplativa que la dels seus homòlegs masculins. Sempre aquella entrega absoluta a Déu es feia des de l’ascetisme. Tots aquests monjos eremites varen plasmar el seu pensament en diferents escrits que serien recopilats en una obra que portaria per nom Filocàlia, amor (φίλος) a la bellesa (κάλλος).

Us deix amb la memorable escena de la pel·lícula "La vida de Brian", en què el protagonista es topa amb un eremita:

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/01/2017), reflexion sobre la solitud:

 

Molt interessant aquest capítol del programa "This is art" de TV3 dedicat a la solitud.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px