Banner Top

Belleses amb gràcia

Si els sàtirs representaven la cara més agressiva de la naturalesa, la seva cara més dolça i tendra era personificada per les tres Gràcies, conegudes al món grec com a Càrites, paraula derivada de χαίρω (“alegrar-se”), d’on tenim també carisma o eucaristia.

Aquesta tríada era fruit de Zeus i de la nimfa oceànida Eurínome. Habitaven l’alterós Olimp i prenien part sobretot del seguici de les Muses, d’Apol·lo, déu de les arts, i d’Afrodita, deessa de l’amor. La tradició les presenta com a tres germanes: Eufrosine (“joiosa”), Talia (“florent”) i Aglaia (“brillant”).  El Renaixement canviaria els seus noms pel de Pulcritud, Amor i Castedat. 

Les Càrites simbolitzaven l’afabilitat, la simpatia i la delicadesa. Com a forces generadores de vida, se les associava amb l’amor, la bellesa, la sexualitat i la fertilitat. Els artistes les representaven amb trets seductors. A l’època arcaica vestien túnica fins als peus. Després, a partir del segle IV aC, començaren a ser esculpides nues i formant un grup.

En la segona meitat del segle XV, Sandro Botticelli, en el seu famós quadre Primavera, pintà les Gràcies al costat de Mercuri. En aquest cas, per influència del neoplatonisme, adquiriren un simbolisme especial. La que està d’esquena és Castitas (“puresa”, “castedat”); la de l’esquerra, Voluptas (“plaer”); i la de la dreta, Pulchritudo (“bellesa”). Totes tres s’agafen de les mans, formant una rotllana, símbol del cercle de l’amor -no és casual que en llatí donar les gràcies sigui gratias agere. La deessa Venus (Afrodita), al centre del quadre, presideix el grup de les seves servidores.

Primavera (Botticelli)
Primavera (Botticelli)


La bellesa de les tres Gràcies serví de model per a les representacions de les primeres dones nues que es feren a la Roma del segle I aC. Es tracta, per tant, de cossos perfectes, carregats de gràcia i harmonia. En aquests casos, però, les dones apareixen en escenes de continguts mitològic com a éssers governats pels seus desitjos eròtics.

En la mitologia nòrdica, l’equivalent de les Gràcies serien les sílfides. Eren  personatges que habitaven l’aire i les aigües. Tot i que eren invisibles, tenien fama de ser molt belles. El seu nom, d’origen preromà, fou divulgat al segle XVI pel metge suís Paracels. Estaven relacionades amb els elfs.

La tormenta de Shakespeare, per William Hamilton
La tormenta de Shakespeare, per William Hamilton, amb sílfide


Les Gràcies de Rubens
Al segle XVII Rubens pintà les tres Gràcies seguint el cànon de bellesa que imperava a l’antiga Roma. La dona havia de ser de pell blanca (símbol de les classes altes, que no havien de treballar al sol), malucs amples (que ajudaven a tenir fills), voluptuosa (la primor era símbol de fam i pobresa) i preferiblement rossa i de cabell arrissat (trets característics de divinitats olímpiques com Diana o Afrodita). Eren de complexió robusta, de formes rodones, però amb els pits petits.

Les tres Gràcies, de Rubens (1630-35)
Les tres Gràcies, de Rubens (1630-35)

Gràcies modernes
Gràcies modernes

Gràcies modernes a una tenda de Trafford Centre (Manchester)
Gràcies modernes a una tenda de Trafford Centre (Manchester)

Gràcies modernes
Gràcies modernes

El poeta Josep Carner immortalitzà una de les Gràcies en el seu poema “Aglae i les taronges” (llibre Els fruits saborosos):

Aglae, sota un bell taronger deturada,
al lluny sent les germanes com ocellada al vent.
I ja no va a l'encalç per l'herba i la rosada,
I té la cara pàl·lida d'un gran defalliment.

Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,                5
altiva entre la fressa, joiosa de la llum.
I ja de l'hort s'amaga per les desertes vies
I encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.
I arriba a les taronges, i en cull i se n'emporta; 
la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants.           10

Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta
i del cabell afluixen el pes les dues mans.
I Aglae, ja refeta, es bressa en l'esperança; 
amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;
ella pogués besar l'infant que ja s'atansa,                     15
batec tan avinent i tan inconegut.

I veu la piadosa taronja que fou bella,
i jeu abandonada del rec vora l'espill.
De la muller la sort li transpareix en ella:
fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.


A part de Rubens, hi ha hagut altres pintors que han representat les tres Gràcies seguint altres cànons de bellesa. És així com aquesta tríada s’ha convertit en tot un símbol de l’etern femení cobejat pel sexe masculí.

Les tres Gràcies (Rafael Sanzio)
Les tres Gràcies (Rafael Sanzio)
cranach louvre paris gracias 198x300
Les tres Gràcies de Lucas Cranach

 

Les tres Gràcies (Emile Vernon)
Les tres Gràcies (Emile Vernon)

 

Les tres Gràcies (Francois Boucher)
Les tres Gràcies (Francois Boucher)

 

Les tres Gràcies (Gustave Doyen)
Les tres Gràcies (Gustave Doyen)

 

Representació de les tres Càrites en una pintura al fresc trobada a Pompeia (circa segle I).
Les tres Gràcies en un fresc de Pompeia (circa segle I).

 

Les tres Gràcies (C Van Loo)
Les tres Gràcies (C Van Loo)

 

Les tres Gràcies (Charles Joseph Natoire)
Les tres Gràcies (Charles Joseph Natoire)

 

Les tres Gràcies (Francisco Onate, 1990)
Les tres Gràcies (Francisco Onate, 1990)

 

Les tres Gràcies (Juan Barjoa)
Les tres Gràcies (Juan Barjoa)

 

Les tres Gràcies (J B Regnault)
Les tres Gràcies (J B Regnault)


Les tres Gràcies (Hans Baldung)
Les tres Gràcies (Hans Baldung)

Mart desarmat per Venus i les tres Gràcies (David)
Mart desarmat per Venus i les tres Gràcies (David)

 

Venus i les Gràcies sorpreses per un mortal
Venus i les Gràcies sorpreses per un mortal

 

Les Tres Gràcies de l'escultor James Pradier.
Les Tres Gràcies de l'escultor James Pradier.


Amb les Gràcies sempre convé estar en gràcia per la gran quantitat de paraules que ens han donat a partir del seu ètim llatí gratia ("favor”): grat, gratificar, gratitud, agradable, agraïment, desgràcia, ingrat, congratular, gratuït o verbigràcia (< verbi gratia, “per causa de la paraula”), sinònim de “per exemple”.

No hem d’oblidar que la vida es construeix mitjançant una cadena universal de favors. No ens hem de cansar de donar les gràcies (agere gratias, en llatí). “Només un excés és recomanable en el món: l’excés de gratitud”, digué al segle XVII l’escriptor i moralista francès Jean de La Bruyère.

En aquest enllaç del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre la representació de les tres Gràcies. I aquesta és la segona part. En aquest altre article Sierra parla d'un possible càncer de mama en una de les Gràcies de Rubens. I en aquest parla de la història de la celulitis.



Diferents formes de deir
Diferents formes de deir "gràcies" a Europa

En aquest enllaç trobareu més informació sobre el famós quadre de Rubens.

Aquí teniu una explicació detallada del quadre "Les tres Gràcies" de Rubens:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/06/2017), reflexion sobre l'operació biquini i el mite de la bellesa:



Articles relacionats:
Femme fatale, l'origen del mite
-
 La dona, objecte de desig
Sobre nimfòmanes i sàtirs
-
 Què és la bellesa?
El mite de la bellesa
Friné, la bellesa feta dona

A
quí teniu un vídeo que parla dels canvis de la moda femenina al llarg dels últims 100 anys:

Dijous Sant: la història de l'Últim Sopar

Avui, Dijous Sant, l'Església Catòlica commemora la celebració de l'Últim Sopar de Jesús amb els seus apòstols. En català normatiu aquest àpat també és conegut com a Última Cena -és l'únic cas en què aquesta paraula, que en un principi pot semblar un barbarisme, és correcta. Va tenir lloc el primer dia de la Pasqua jueva, festa solemne en què els hebreus recorden la seva sortida d'Egipte sota la tutela de Moisès i del començament del seu èxode cap a la terra promesa, Canaan (Palestina).

Segons algunes versions etimològiques, en hebreu Pasqua vol dir "pas, trànsit", de manera que la paraula faria referència al "pas" de l'esclavitud a la llibertat del poble jueu. Després, amb la crucifixió de Jesús, el cristianisme li hauria donat el significat de "pas" de la vida a la mort (Pasqua de Resurrecció). És curiós com en castellà a vegades es felicita el Nadal amb l'expressió "Felices Pascuas"; en aquest cas el naixement de Jesús també és considerat un "pas" important digne de celebració. Avui, "estar content com unes pasqües" equival a sentir una gran alegria.


  Última Cena (Leonardo da Vinci, 1495-97)
Última Cena (Leonardo da Vinci, 1495-97)

Abans de començar a sopar, Jesús va procedir a fer el lavatori dels peus als seus deixebles en senyal d'humilitat. Aquest fet es recorda a la missa del Dijous Sant, en què el sacerdot renta els peus a dotze fidels. Un cop asseguts a taula, Jesús els va dir que un d'ells el trairia. Tots es preguntaven a qui s'estava referint i alguns d'ells li deien: "Que per ventura seré jo?" També va fer aquesta pregunta Judes Iscariot, a qui Jesús va respondre en veu baixa: "Tu ho has dit". Aleshores Judes va marxar, però això no va estranyar els altres perquè, com que era el qui s'encarregava de la tresoreria del grup, varen pensar que havia d'anar a fer alguna gestió -sembla que la història és caparruda: fent un salt en el temps Judes recordaria la figura de Bárcenas, l'extresorer del PP que ho està dinamitant tot.

Aleshores Jesús va prendre un tros de pa, el va beneir, el va partir i el va donar als seus deixebles tot dient: "Preneu i menjau-ne tots; això és el meu cos, que serà lliurat per vosaltres; féu això en memòria meva". I després va agafar el calze amb vi i el fa fer passar a tots dient: "Beveu-ne tots, que aquesta és la meva sang, la sang de la nova aliança, que serà vessada per molts en remissió dels pecats". Jesús instituïa així el sagrament de l'eucaristia (en grec, "acció de gràcies"), també conegut com el de la comunió. Amb ell també quedava instituïda la missa.





Etimologia de missa

El terme missa s'empra almanco des de temps de Constantí, l'emperador que al segle IV dC va legalitzar el cristianisme. És un mot pres de la fórmula final de l'ofici religiós: Ite, missa est, que es tradueix de manera incorrecta com a "Anau-vos-ne, la missa ha acabat".

En aquest cas, però, missa és el participi femení passiu del verb mittere ("enviar") i es refereix a l'oració que s'envia a Déu en la cerimònia. Així doncs, la traducció correcta seria "Anau-vos-ne, la nostra pregària ja ha estat enviada" -avui, l'expressió "no saber de la missa la meitat" és ignorar una part substancial d'una qüestió; i "arribar a misses dites" vol dir fer tard a una cita.

A les misses moltes oracions començaven al crit d’Oremus (“Preguem”). Si algú, per tant, anava a missa i perdia l’oremus volia dir que es desconcentrava, es desorientava. Vet aquí l’origen d’aquesta expressió.

Etimologia d'hòstia
El calze amb vi i l'hòstia de l'Últim Sopar, presents en les misses d'avui, representen, respectivament, la sang i el cos de Jesucrist. La paraula hòstia és agafada de l'antiga religió romana on significava "petit animal sacrificat"; deriva del verb hostire ("ferir"), que també donà paraules com hostil i hostilitat. Avui l'hòstia és una neula que recorda la matzá, pa típic del judaisme fet sense llevat. Aquesta paraula gaudeix d'un ús popular molt extens. Així, tenim expressions com "anar a tota hòstia" (anar molt de pressa), "estar de mala hòstia" (estar de mal humor), "ser l'hòstia" (ser d'allò que no hi ha, en sentit positiu o negatiu), "repartir hòsties" (apallissar algú) o "fotre's una hòstia" (caure o donar-se un bon cop).

Captura de Jesús, de Fra Angélico. Convent de S. Marco, Florència.
Captura de Jesús, de Fra Angélico. Convent de S. Marco, Florència.

A l'Últim Sopar Jesús també va instituir un nou manament, el de l'amor: "Que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat". Després d'haver estat delatat pel seu mestre, Judes va anar a negociar amb els fariseus el preu de la seva traïció, que va quedar fixat en trenta monedes de plata. En acabar el sopar, Jesús i els seus deixebles s'anaren a dormir a l'hort de Getsemaní, als afores de Jerusalem. Allà Jesús sentí por pel que li venia a sobre. Del seu cos va començar a sortir una suor que era com de gotes de sang. Finalment fou capturat per una munió de gent guiada per Judes, el qual féu el senyal convingut (un bes) perquè els seus detractors els reconeguessin. Els altres apòstols, sense èxit, varen intentar impedir que se l'enduguessin.




En aquest article de Montserrat Tudela teniu més informació sobre com celebraven els antics jueus la seva festa de Pasqua.

La cançó eucarística que se sol cantar en Dijous Sant per a la festivitat del Corpus Christi és el Pange lingua ("Canta, oh llengua!"). També conegut com a  Tantum Ergo, va ser escrit per sant Tomàs d'Aquino (1225-1274). Aquest himne expressa de manera concreta la doctrina de la Transubstanciació, en la qual, d'acord al pensament catòlic, el pa i el vi, es converteixen en el Cos i la Sang de Crist. 



Aquí teniu la meva intervenció al programa d'IB3 Ràdio, "Balears fa ciència" (30/03/2013) parlant de les etimologies de la Setmana Santa.



Entrades del web relacionades:
Pasqua i toponímia
La llengua de la Setmana Santa
- Divendres Sant: la crònica etimològica d'un calvari
Endavant les atxes
Però realment va ressuscitar un diumenge?
La passió del pacient
El sant sudari: la història d'un muntatge?
La llegenda del sant Graal
Jueus, l'origen d'un estigma
Per què som cristians?
- Mones de Pasqua, una monada?
- Noli me tangere!
-
 Quo vadis?
-
 Els orígens de les panades, rubiols i crespells
-Cristians, "guiris" cretins?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px