Banner Top

Sants execrables?

Hi ha sants que poden ser molt execrables. No debades, ambdues paraules provenen de l’arrel indoeuropea *sak- (“santificar”), que en llatí donà el verb sancio, sanxi, sanctum (“consagrar”) i l’adjectiu sacer, sacra, sacrum (“sagrat”) –execrable, per tant, amb el prefix ex- (“des de”) i el sufix -able, significa “que es pot maleir”. Altres derivats d’aquesta família són: sagrament, sacralitzar, sacrifici (+ facio, “fer”), sagristà, sacerdot, santuari, consagrar o sacrilegi (+legere, “recollir”) –en un principi significava “lladre de coses sagrades” i després “violació d’una persona o lloc sagrat”.

Lleis sagrades
En el món judicial romà, a les lleis se’ls atorgava un caràcter sagrat (sanctus) amb la pràctica de certs rituals. D’aquesta manera les lleis se sancionaven, és a dir, se “sacralitzaven” –amb el temps, el verb féu referència a la pena, sanció, que rebia un individu per haver transgredit una norma. Allò sagrat també se suposa que ha de ser cast (<castus, “net”, “honest”). Amb l’afegitó del verb ago (“conduir”), es formà la paraula càstig, que tenia com a objectiu “fer pur” un individu que no havia tengut una actitud adequada.

En grec, sagrat és ἱερός, que ha donat un llarg llistat de derivats: hieràtic (avui sinònim de sever, solemne), jerarca (+ ἄρχω, “manar”), jerarquia, jeroglífic (+ γλύφω, “esculpir”) o Jerònim (+ ὄνομα, “nom”). Sant, en canvi, és ἄγιος, d’on tenim hagiografia (+ γραφή, “escriptura”), que és la història de les vides dels sants.

"Els precursors de Crist amb els sants i màrtirs" (1423-24), obra de Fra Angelico
 
Sancta sanctorum
Una expressió que compta amb l’empara dels sants és sancta sanctorum (“les coses sagrades dels sagrats”). Era el lloc amagat del Temple de Jerusalem on es guardava la famosa arca de l’aliança, el cofre de fusta que contenia alguns dels tresors més preuats del poble jueu: les dues taules (els Deu Manaments) que Iahvè lliurà a Moisès al Mont Sinaí; una mica de mannà, l’aliment miraculós que va servir als hebreus per alimentar-se en la seva travessia del desert, rumb a la terra promesa; i la vara florida d’Aaron, el germà de Moisès i el seu principal col·laborador en la conducció del poble hebreu cap a la terra promesa.
 
El sancta sanctorum era una espècie d’habitacle amagat del Temple de Jerusalem. Només hi entrava el summe sacerdot un cop l’any. Ara se sol dir sancta sanctorum d’espais especialment protegits on només hi tenen accés persones privilegiades. Tot i que literalment sancta sanctorum vol dir “les coses sagrades dels sagrats”, se sol traduir per “les coses més sagrades”. Els jueus afegien el genitiu al nominatiu de quelcom per expressar la seva grandesa. És el cas del llibre de la Bíblia el Càntic dels Càntics, o sigui, El càntic per excel·lència.


Arca de l'Aliança
Arca de l'Aliança

L’Arca de l’Aliança que custodiava el sancta sanctorum del Temple de Jerusalem simbolitzava la unió de Déu amb el poble jueu, d'aquí el seu nom. A més, es considerava una manifestació física de la presència de Déu i fou un mitjà eficaç per a mantenir els jueus lluny de la idolatria. Es recorria al seu auxili en temps de guerra. Es creu que va desaparèixer amb la destrucció del temple de Jerusalem l’any 70 a mans dels romans –l’any 586 aC Nabucodonosor ja l’havia intentat destruir. L’Arca de l’Aliança saltà a la fama en la primera aventura de l’heroi cinematogràfic Indiana Jones (1981). 

A l'hora de pregar a un sant, hem d'anar en compte amb el que passa a Madonna en el seu videoclip "Like a prayer":


Articles del web relacionats:
Adéu als déus
Apoteosis apoteòsiques
-
La mort de Déu?
-
El rostre de Déu
- Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais
- Qui era Sant Antoni?
-
 Sant Jordi, un mite universal
Sant Josep i la tecnologia

Paràsits fanàtics?

El diccionari ens diu que un paràsit és un organisme que es nodreix, temporalment o permanentment, de substàncies produïdes o ingerides per un altre ésser viu. Aquesta paraula, però, va ser apropiada per la biologia al segle XVIII amb un significat diferent del que tenia a l’antiga Grècia.

En la llengua d’Homer un paràsit era un alt funcionari encarregat de custodiar el blat dels temples (τό ἱερον, d’on tenim hieràtic, jerarquia, jeroglífic i el nom propi Jeroni). Així, cada divinitat tenia un paràsit, paraula que consta de σιτος (“blat”) i de παρά (“al costat de”). En un principi, doncs, aquest terme no tenia cap significat despectiu com passa actualment aplicat a les persones.
 
Segons Plutarc, el legislador Soló (segle VI aC) va ser el primer a anomenar paràsits, amb un to irònic, a aquells individus que sovintejaven els banquets públics celebrats en el Pritaneu, un edifici sumptuós de l’àgora reservat als grans servidors de la pàtria. Amb el temps, serviria també per referir-se als que s’aprofitaven de l’hospitalitat dels altres.

Els grecs, a part de τό ἱερον, tenien un altre terme per referir-se a un temple: τό ἄσυλον, que literalment era un lloc inviolable  -derivava de σύλάω (“arrabassar”, “desposseir”). D’aquesta paraula tenim asil com a refugi que s’ofereix als perseguits. Avui, però, un asil també és un establiment social on s’allotja la gent desvalguda.

El problema del fanatisme
El problema del fanatisme

Els temples dels fanàtics
A l’antiga Roma els edificis dels paràsits grecs originals eren coneguts com a templi, paraula que conté l’arrel indoeuropea tem- (“tallar”). No debades, eren espais que solien ser utilitzats per uns sacerdots anomenats àugurs, els quals “tallaven” un espai quadrangular del cel on feien les seves observacions, és a dir, des d’on contemplaven (+ cum, “amb”) les aus.
 
Templum conviuria amb dos termes més: aedes -d’on deriva edifici (en plural la paraula significa “casa”), que era el lloc sagrat que albergava una estàtua d’un déu i els seus exvots; i fanum, derivat de for (“parlar”), ja que es tractava d’un recinte que propiciava la conversa de l’home amb la divinitat. Aquest darrer terme donaria fanàtic i el seu diminutiu fan –no hi ha dubte, doncs, que a Roma els paràsits grecs es convertiren en autèntics fanàtics. Aquell que se situava davant del fanum perquè no hi volia entrar era un profà, avui sinònim d’inexpert, atès que no sap una cosa perquè no entra al fanum a “conversar” amb la divinitat inspiradora. Amb el temps el verb profanar al·ludí a l’acció de violentar un espai sagrat.
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px