Banner Top

L'origen de la iconografia nadalenca

Els diferents elements de la iconografia nadalenca tenen un origen ben curiós. Anem a pams:
 
Missa del gall amb neules
Al segle V el papa Sixt III  instaurà la missa de matines la nit de Nadal. Començava a les 12 de la nit (matines, hora litúrgica) i durava fins que cantava el gall. Segons una llegenda, va ser aquest animal el primer que va presenciar el naixement de Jesús i que ho va anunciar a tothom.
 
La preparació de la missa de Nadal té lloc un mes abans en un període conegut com a Advent (adventus, “arribada”). Des del segle XIV, durant aquest temps, les esglésies s’engalanen amb neules (< nebula, “boira”), que és una espècie de calendari religiós que indica els dies que manquen per a la celebració del naixement de Jesús.

Neules
Neules
 
Betlem amb animals?
El Betlem, l’escenificació del naixement del Messies, va ser idea de Sant Francesc d’Asís. Amb el vist-i-plau previ del papa Honori III, el muntà per primera vegada la Nit de Nadal de 1223 en una cova propera a l’ermita de Greccio, a la regió italiana de la Toscana. Es tractava un pessebre vivent que incorporà el bou i l’ase com a animals de companyia a partir d’un passatge del profeta Isaïes (1, 3-4): “Un bou coneix el seu propietari, i un ase, l’estable del seu amo, però a mi, Israel no em coneix, el meu poble m’ignora”. Aquests animals, però, no surten en cap dels dos evangelistes que parlen del natalici a Betlem: Sant Mateu i Sant Lluc. En tot cas, el bou és símbol de paciència i de treball, i l’ase,  d’humilitat.

Betlem
Betlem
 
Betlem -d’on, per metonímia, tenim el nom de la representació del naixement- era una petita ciutat de Galilea, al nord de Palestina. Ja era coneguda per haver estat el lloc natal del mític rei David. Segons sant Lluc, Josep i Maria hi varen anar per l’imperatiu d’un decret de l’emperador romà August que obligava tots els súbdits de l’imperi romà a l’empadronar-se al poble d’origen de cada família. Quan varen arribar allà, es varen trobar que enlloc no els volien hostatjar. Així doncs, no els quedà altre que refugiar-se en un estable abandonat, on Maria va donar a llum Jesús -Sant Mateu, en canvi, diu que va néixer en una casa.

Josep i Maria avui
Josep i Maria avui
 
Segons la versió de Sant Lluc, Jesús hauria nascut en una menjadora (praesepe) -originàriament el terme, derivat de prae, “davant” i saepire, “cenyir”, significava “clos per als animals”. Segons el filòleg Gabriel Bibiloni, en català, per raons etimològiques, s’hauria de dir pesebre, amb essa sonora. Si la deim amb essa sorda és per influència del castellà. A Espanya la tradició de fer el betlem arribaria al segle XVIII a instàncies del rei Carles III.

Caganer
Un dels protagonistes estrella dels betlems de Catalunya és el caganer. Es troba documentat des de finals del segle XVII. Hi ha dues teories sobre el seu origen. Una diu que es tractaria d’un vestigi d’antics cultes de fertilitat de la terra, propiciadors d’abundor i sort. Una altra, en canvi, el considera un contrapunt burlesc a la religió.

Caganer
Caganer
 
Arbre de Nadal
L’arbre de Nadal procedeix del culte als esperits arboris de la naturalesa durant els solstici d’hivern, un costum molt arrelats entre els pobles germànics. El seu ús cristià tenia una doble finalitat: l’ornamental i la d’intentar emular els arbres del Paradís Terrenal. En un principi serví qualsevol arbre, fins que arribà el senyor avet, que aconseguí la primacia sobre la resta. Amb el temps s’introduïren les bolles, que representaven les pomes, la fruita prohibida (tanmateix en cap moment, a les Sagrades Escriptures, se’ns diu que fossin pomes).

Arbre de Nadal
Arbre de Nadal
 
Durant el segle XVI catòlics i protestants també mantingueren discrepàncies entorn la iconografia religiosa. Els primers eren partidaris de promoure el betlem entre els seus fidels, mentre que els segons, amb la seva tendència iconoclasta, apostaven per l’ancestral arbre de Nadal. En l’actualitat en la majoria de llars cristianes europees conviuen pacíficament ambdues tradicions.
 
El tió
El tió és un de les tradicions més arrelades a Catalunya, molt associada amb l’arbre de Nadal. És un tronc que també evoca el do de la fertilitat i el foc hivernal, símbol de comunitat i d’escalfor familiar. La nit del 24 de desembre els infants es congreguen al seu voltant i li fan “cagar” regals i llepolies a cops de bastó i cantant el famós “caga tió”. És una manera de demanar que la natura, pels volts dels solstici d’hivern, continuï produint béns.

El tió
El tió
 
Nadales
Provenen d’antigues cançons populars, sobretot de temàtica amorosa, que es cantaven durant l’edat mitjana -en castellà villancico prové del llatí villa (“vil·la”). A mitjan segle XVIII l’Església les prohibí pel seu contingut pagà. Tanmateix, eren cançons tan arrelades que no pogueren aconseguir que la gent les deixés de cantar. Fou així que aixecaren la seva prohibició amb la condició que pels volts de Nadal continguessin al·lusions al naixement del Nin Jesús. D’aquesta manera, els pagesos que no sabien llegir podien participar de les festes de Nadal i honorar la figura de Jesús.
 
Raïm i torró
La llegenda diu que l’any 1909 en el País Valencià va haver-hi una collita excepcional de raïm. Per treure’s de sobre aquell excedent, algú va tenir la idea de menjar un singló de raïm per a cada una de les dotze campanades de Cap d’Any.

Torró de Xixona
Torró de Xixona
 
Pel que fa al torró, es creu que el seu origen es remunta al segle XVI, al poble de Xixona del País Valencià. Després de les collites dels fruits del camp, en les cases varen començar a fer unes postres amb una sèrie de components naturals com eren la mel i les ametlles. Aquest dolç va agradar tant que els pobles dels costats varen començar a fer-lo. Amb el temps va travessar fronteres amb distintes elaboracions.
 
Altres teories diuen que el torró va ser un invent del segle XVII, quan la pesta assolia Catalunya. Aleshores, el gremi de pastissers va organitzar un concurs amb l’objectiu de fer unes postres que tinguessin totes les garanties sanitàries. Un pastisser de Barcelona, anomenat Pere Torró, va fer un dolç a base d’avellanes, mel i pinyons. Va agradar tant que va prendre el seu nom en diferents variacions provades des de llavors. Una altra etimologia fa derivar torró de terra en el sentit de 'terròs', per comparació amb un conglomerat de terra. Altres versions apunten a un origen àrab.
 
La Rosca de Reis
La tradició de menjar aquest tortell el dia 6 de gener es remunta a diverses celebracions precristianes d’origen romà. Entre d’altres, podria estar relacionada amb les Saturnals, festes dels solstici d’hivern en honor a Saturn, el déu del camp, en les quals s’elaboraven uns pastissos rodons fets amb figues, dàtils i mel.

Rosca de Reis
Rosca de Reis
 
L’origen del tortell, però, també podria estar associat a festes en honor al déu Janus, conegut com el “déu dels pastissos”. En un primer moment s’introduïa una fava dins d’un dels pastissos que es distribuïen, i l’afortunat a qui li tocava era nomenat rei per un dia, independentment de la seva condició social. Posteriorment aquesta tradició fou cristianitzada i passà a ser el dolç estrella del dia de l’Adoració dels Reis.
 
Loteria
“Any nou vida nova”, diuen. A posta ens convé invocar la bona sort amb la loteria. El 1763 el rei Carles III i el seu ministre Esquilache instauren la loteria primitiva en benefici d’establiments piatosos. La loteria de Nadal, però, es crearia el 1812 per pal·liar les despeses de la Guerra de la Independència o del Francès (1808-1814). El 1941 arribaria el Sorteig del Niño. I ara, a Catalunya, des del 2013 celebren la Grossa de Cap d’Any, el 31 de desembre.

La Grossa catalana de Cap d'Any
La Grossa catalana de Cap d'Any

Paga extra
A Espanya, la paga extra de Nadal va ser una idea de Franco. La va instaurar el 1944 per compensar els treballadors per l’encariment de la vida que s’havia produït durant la postguerra. El 1947, per commemorar el 18 de juliol, Día del Alzamiento, també s’instauraria la paga extra d’estiu.

Articles del web relacionats:
El cant de la sibil·la
25 de desembre, la història d'una estafa
28 de desembre, quina innocentada de dia!
Per què començam l'any al gener?
Sant Josep i la tecnologia
Quina joia de juguetes!
La pèrfida sibil·la
Estrenes divines
Desitjos siderals
Els orígens del cristianisme
Els misteriosos Reis d'Orient
Nadal com a catarsi?
La mort de Déu
Realment era verge, la Mare de Déu?
Pare Noel o el triomf del màrqueting

Hores a la romana

Els romans comptaven les hores d’una manera diferent de com ho feim avui. Amb l’ajuda dels rellotges de sol, les comptaven de tres en tres, de la següent manera:
  • Prima. Era la primera hora des de l’alba –que, depenent de l’estació, podia ser a les 04.30h o a les 07:30h- fins a la tercera, a mig matí.
  • Tertia. Comprenia des de la tercera hora fins a la sisena, al migdia.
  • Sexta. Comprenia des de la sisena hora fins a la novena, a mitja tarda -aquesta franja coincidia amb el moment de més calor en què s'aprofitava per fer la migdiada o sesta.
  • Nona. Comprenia des de la novena fins a la posta de sol -d’aquí ve l’expressió “anar a fer nones” que es fa servir per indicar a un nen que ha d’anar a dormir -en anglès el terme afternoon també ens recorda aquesta antiga franja horària.
 
Lawrence Alma Tadema. La sesta o Escena pompeiana. 1868. Museo del Prado.
Lawrence Alma Tadema. La sesta o Escena pompeiana. 1868. Museo del Prado.

Les dotze hores del dia es repartien en dos grups d’acord amb el migdia (meridies), de manera que hi havia 6 hores ante meridiem (a.m) i 6 hores post meridiem (p.m)  -en anglès encara fan sevir aquests acrònims. La seva duració variava en funció de l’època de l’any. I és que, com que el període de llum augmentava a mesura que els dies s’atansaven al solstici d’estiu i disminuïen a partir de llavors, la duració de les hores també augmentava i disminuïa. Les hores, per tant, no sempre eren de seixanta minuts: en el solstici d’hivern (el dia més curt) les hores diürnes eren d’uns 45 minuts, mentre que a l’estiu s’allargaven fins a 75.
 
La nit no es dividia en hores sinó en quatre períodes iguals anomenats vigiliae (“vetlles”), la durada dels quals lògicament també variava segons les estacions. Així hi havia prima vigilia, secunda vigilia, tertia vigilia i quarta vigilia.
 
La migdiada
 
La migdiada (Ramon Martí i Alsina, 1884, MNAC) 
 
A quina hora va morir Jesús?
Tenint en compte aquesta divisió del temps que hi havia al món romà, la pregunta és: A quina hora va morir Jesús? L’evangeli de sant Marc, corregit en versions posteriors, ens dóna la resposta: “Arribada l’hora sisena [migdia], es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a l’hora novena [a mitja tarda]. I a l’hora novena Jesús va cridar amb tota la força: « Eloí, Eloí, ¿lema sabactani?» -que vol dir: «Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?»”.  Segons Sant Joan (19, 30), les últimes paraules que va dir Jesús a la creu foren: Consummatum est (“S'ha acabat”).

Calvari (Cranach)
Calvari (Cranach)
 
Hores canòniques
Els monjos de l’edat mitjana adaptaren la divisió del temps del món romà a les seves ocupacions espirituals. El resultat foren les famoses set hores canòniques destinades a l’oració i conegudes per això com a “instants de Déu”:
  • Les Matines, poc després de mitjanit.
  • Les Laudes, a l’aurora on es resava un salm que contenia de manera reiterativa l'imperatiu laudate (“lloau”) -d'aquí el nom.
  • La Prima, la tertia, la sexta i la nona: de tradició romana.
  • Les vísperes, a mitja tarda, després de la posta de sol.
L'italià Sant Benet (480-547), el fundador de la vida monàstica a Occident, fou el promotor d'aquesta divisió. Es basà en el salm V de l'Antic Testament que diu: ”Set vegades al dia t'alabaré”. Amb el temps hi afegiria una vuitena hora, les completes, per donar gràcies a Déu abans d’anar a dormir.

Clepsidra
Clepsidra

A la nit i als dies ennigulats, que era quan el rellotge de sol no tenia cap utilitat, s’empraren diversos sistemes per calcular les hores canòniques. Hi hagué el rellotge de vela, on el temps venia marcat per la consumició d’una espelma. També es podia recórrer a la clepsidra (“lladre d’aigua” en grec, derivat de κλεπτω, “robar” + ὑδωρ, “aigua”). Aquest rellotge, ja conegut també pels egipcis, estava format per dos recipients. Un s’omplia de l’aigua que queia de l’orifici de l’altre. El seu nivell de caiguda indicava les hores, la qual cosa plantejava un problema. La velocitat del flux depenia de la pressió de l’aigua, i aquesta variava sempre en funció de la quantitat d’aigua que quedava en el recipient.

Igual d’imprecís que la clepsidra era el rellotge de sorra. Consistia en un recipient de vidre amb dos vasos comunicats per un petit embut per on queia la sorra. Un cop acabat el traspàs, se li havia de donar la volta per continuar amb el còmput del temps, i així successivament.

L’origen de les 24 hores d’igual durada
Seria un grec del segle II aC, Hiparc de Nicea, qui inventà el sistema de 24 hores d’igual durada. La troballa, que tanmateix no seria adoptada fins al segle XIV amb la generalització del rellotge mecànic, fou fruit de les seves investigacions astronòmiques. I és que Hiparc també va ser el primer a calcular amb precisió la durada de l’any solar en 365 dies i 6 hores. 

A Grècia els rellotges de sol reberen el nom de σκάφη (“bol”) a imitació dels que havia ideat al segle IV aC l’astrònom i matemàtic babilònic Berosus. Consistia en un bloc de pedra buidat en forma semiesfèrica que pretenia reproduir la volta del firmament i representar-hi els moviments que s’hi produïen. El pal que mesurava les ombres fou conegut com a γνώμων (“vareta”), que originaria la gnomònica, l’art de construir rellotges de sol.

σκάφη (antic rellotge grec)
σκάφη (antic rellotge grec)


A part de l’σκάφη, en grec els primers instruments per mesurar el temps també es conegueren com a ὥρολογιον (“indicador d’hores”, solarium al món romà), d’on deriva el nostre terme rellotge –en italià la paraula orologio és més fidel a la seva etimologia. 

I per què 24 hores amb 60 minuts?
Si el dia té 24 hores és perquè aquest és el temps que triga la Terra a rotar sobre el seu eix. Aquest sistema deriva de la numeració duodecimal que ja feien servir els antics babilonis. Consistia a comptar les falanges dels quatre dits d’una mà amb el polze. El resultat d’aquesta suma eren dotze segments -avui dia encara hi ha moltes coses (coberts, ous...) que solem comprar per dotzenes i no per desenes. Així doncs, hi hagué dotze segments (hores) per al dia solar, i altres dotze per a la nit. En total, 24 hores.

Origen del sistema duodecimal
Origen del sistema duodecimal


Les hores de seixanta minuts també deriven de la numeració duodecimal. Cada vegada que l’home comptava una dotzena amb la mà esquerra, amb la mà dreta estirava un dit, cosa que només es pot fer cinc cops. Per tant, el recompte total que es podia indicar amb les dues mans era de 5 x 12= 60.

L’únic poble de l’antiguitat que féu servir el sistema sexagesimal fou el sumeri, que després l’abandonà pel decimal. És precisament per influència seva que els minuts i els segons van de seixanta en seixanta, o que un cercle complet es divideix en 360 graus, que és la suma de sis vegades seixanta.

I acabarem amb una expressió ben catalana relacionada amb l’època en què el temps estava controlat pels campanars. És “no tocar quarts ni hores”. Al·ludeix al fet de desvariejar, de tornar-se boig. Per exemple: “Era una mica maniàtic de tota la vida, però, el que és ara, ja no toca quarts ni hores”.

Aquí teniu més informació sobre les hores romanes.

Aquí teniu un article del filòleg Gabriel Bibiloni que recorda que a Mallorca deim "Bon dia tot el dia". I en aquest altre, "Bon vespres, quan es fa fosc". I aquest altre parla de l'expressió "dematí".

Aquí teniu la intervenció del filòleg de la UIB Nicolau Dols a l'espai "Paraula d'acadèmia" d' "El matí de Catalunya Ràdio" de Mònica Terribas. Parla sobre com s'han de dir les hores en català:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/03/2017), parl sobre com s'ha degradat avui el concepte de temps.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (05/07/2019) reflexion sobre la societat 24/7, oberta les 24 hores al dia els set dies de la setmana. Ho faig a patir del llibre "24/7" del nord-americà Jonathan Crary:

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (29/06/2018), reflexion sobre el concepte d'slow life ("vida lenta") relacionat amb la màxima italiana “Il dolce far niente” (“la dolçor de no fer res”):

Articles del web relacionats:
- L'origen mitològic de l'hivern
-Etimologies estacionals
- La guerra de los relojes
-
 Per què canviam l'hora?
-
 Fills de Cronos
L'hora de les estacions
Revetles que ens desvetlen
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px