Banner Top

Atletes ascetes

Un dels postulats del cristianisme és l’ascetisme, és a dir, l’esforç constant per atènyer la perfecció religiosa mitjançant la repressió dels vicis i mitjançant la pregària i el recolliment interior. Aquest concepte cristià fou agafat del grec ἄσκησις (< ἀσκέω, “treballar”, “practicar”), que al·ludia als durs entrenaments que seguien els atletes (< ἀθλέω, “lluitar”, “patir”). S’establia, per tant, el parentiu entre els atletes de l’antiga Hèl·lada i els “atletes de Crist”. Hi havia, però, una sèrie de matisos. Mentre que per a l’atleta grec el cos havia de ser cuidat  i entrenat per poder donar el màxim de si mateix, per a l’asceta cristià, en canvi, era la “bestiola” interior la que havia de ser controlada i mortificada al servei de Déu.

Monjos ascetes
Monjos ascetes


Ja Sant Pau compara la pràctica del cristianisme amb l'atletisme (1, Corintis, 9. 24-27): “¿No sabeu que a l'estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només un s'emporta el premi? Correu bé per poder-vos-el endur!  L'atleta s'absté de moltes coses, i tot per guanyar-se una corona que es marceix, mentre que nosaltres n'hem de guanyar una que mai no es marcirà. Així, doncs, jo corro, però no sense una meta; combato donant cops de puny, però no pas a l'aire. Tracto amb duresa el meu cos i el tinc dominat, no fos cas que, després de proclamar la victòria dels altres, quedés desqualificat jo mateix”.

Abans del cristianisme, filòsofs estoics com Sèneca ja havien adoptat l’ascetisme. En el seu cas, li havien atorgat el sentit de pràctica de disciplina moral per tal d’aconseguir l’ataràxia, la famosa impertorbabilitat de l’esperit que només assolien aquells savis capaços de domesticar també les seves passions.
 
Cesaropapisme
Després d’anys de persecucions, el 313, amb l’edicte de Milà de Constantí, el cristianisme quedà legalitzat –dos anys enrere, en temps de Dioclecià, l’Edicte de Tolerància de Nicomèdia ja havia posat fi a les persecucions a les províncies orientals. La consagració d’aquella nova fe arribaria el 380 amb l’edicte de Teodosi, que la convertí en la religió oficial de l’imperi romà.
 
Abans de tots aquests moviments en altes esferes, l’ascetisme ja havia calat fort en un cristians que rebutjaven l’excessiva intervenció dels emperadors romans en el seu credo. Aquesta ingerència, coneguda com a cesaropapisme, fou vista com una tergiversació del missatge evangèlic de separació entre allò que avui anomenaríem Església i Estat (“Donau al César el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”). Fou així com els costums s’anaren degradant i la vivència de la fe anà perdent força. Sant Jeroni (340-420) va dir d’aquella època: “Des que l’Església ha conviscut amb els emperadors cristians, aquests han augmentat el poder i la riquesa, però la seva força moral ha disminuït”.
 
Anacoretes i cenobites ascetes
Aleshores molts cristians, especialment els d’Orient, es varen retirar a indrets apartats a la recerca d’una vida que estigués més d’acord amb els ideals cristians. Solien anar a viure a la soledat dels deserts d’Egipte i Síria. Aquells monjos (μοναχός, “solitari”) eremites (< ἔρημος, desert) varen encetar un corrent espiritual anomenat hesicasme (< ἡσυχία, “silenci”, “tranquil·litat”), que es basava en la recerca de la quietud interior com a camí cap a Déu. A través de l’exercici de la pregària del cor i la disciplina ascètica del cos, l’objectiu era assolir la unió mística amb la divinitat i l’harmonia amb la creació.

anacoreta
anacoreta


Els eremites es dividiren en dos grups. Per una banda hi havia els anacoretes (< ἀναχωρέω, “retirar-se”), que vivien en solitari, com sant Antoni Abad d’Egipte (251-356), considerat el fundador del monaquisme cristià –foren durament criticats pel seu egoisme i falta de solidaritat. I per l’altra banda, hi havia els cenobites (de κοινός “comú” + βίος, “vida”), que intentaven posar en pràctica l’ideal evangèlic de la comunitat.

Cenobites
Cenobites

Els cenobites serien el ferment dels futurs monestirs que poblarien el món cristià. Les dones també s’organitzarien pel seu compte per dur a terme la mateixa vida contemplativa que la dels seus homòlegs masculins. Sempre aquella entrega absoluta a Déu es feia des de l’ascetisme. Tots aquests monjos eremites varen plasmar el seu pensament en diferents escrits que serien recopilats en una obra que portaria per nom Filocàlia, amor (φίλος) a la bellesa (κάλλος).

Us deix amb la memorable escena de la pel·lícula "La vida de Brian", en què el protagonista es topa amb un eremita:

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/01/2017), reflexion sobre la solitud:

 

Molt interessant aquest capítol del programa "This is art" de TV3 dedicat a la solitud.

Qui era Sant Antoni?

La festa més important del cicle hivernal homenatja un monjo cristià de l’Egipte del segle III que ni va ser abat ni va fundar cap monestir.
 
Mallorca ja està preparada per acollir la celebració d’un dels seus noms més estesos i que, segons una falsa etimologia, deriva del grec anthos (“flor”). Cal distingir, però, el Sant Antoni dels Ases, que honrarem el proper 17 de gener, del Sant Antoni dels albercocs, natural de Lisboa i mort a Pàdua, que té la festa el 13 de juny. El que invocam amb foguerons, llonganisses i botifarrons va néixer a Egipte al segle III, molts anys abans que Teodosi convertís el cristianisme en la religió oficial de l’imperi romà (380). Se’l coneix com a Sant Antoni Abat, malgrat que mai no va ser abat ni va fundar cap monestir. Els detalls de seva vida ens han arribat per mitjà d’un contemporani seu, Atanasi d’Alexandria, autor en grec de Vida d’Antoni, que va donar al sant una gran fama per tot l’Imperi.

Per continuar llegint, aquí teniu l'enllaç de l'article de l'Ara Balears.

Aquí teniu un reportatge d'Antoni Riera sobre el rerefons antropològic de la festa de Sant Antoni. 

I si voleu conèixer la relació de Sant Antoni amb el Dimoni, podeu podeu mirar aquest altre enllaç.

Aquí teniu un article del periodista i escriptor Pere Antoni Pons que parla de la relació de Sant Antoni amb la pintura.

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre l'ergotisme o el "mal de Sant Antoni".

Aquí teniu un article de Felip Munar sobre "El dimoni a la nostra cultura".

En aquest vídeo d'IB3 Felip Munar explica els orígens pagans de les festes de Sant Antoni:




Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/01/2017), reflexion sobre la solitud a partir de la figura de Sant Antoni com el primer anacoreta ("qui es retira en grec") del cristianisme:



Articles del web relacionats:
Vade retro, Satanàs!
Atletes ascetes

Sant Antoni atacats per dimonis (Pintura de Sasseta, 1435)
Sant Antoni atacat per dimonis (Pintura de Sasseta, 1435)


Etimologies primàries

Ja ho diu sant Mateu (19,30): "Així els darrers seran els primers i els primers els darrers". Es refereix al dia del judici, o potser també a la situació que es donarà quan arribi el Regne de Déu, que suposarà un trasbals en les relacions humanes. En basc, lehen vol dir “primer”, d’aquí que lehendakari sigui el nom que rep el president del País Basc –ari expressa professió o ofici.

En grec tenim la paraula πρῶτος per a “primer”. Aquests són alguns dels seus derivats:

  • Protocol (+κολλα, “cola”). Al món antic, el protocol era el primer full aferrat al principi del manuscrit, en el qual l’escrivà escrivia resumia el seu contingut en forma d’índex; després passà a significar la col·lecció ordenada dels manuscrits que custodiava l’escrivà. Avui en dia, el protocol és la cerimònia que han de seguir els actes diplomàtics. De protocol també tenim patracol, llibre molt voluminós (“mamotreto” en castellà).
  • Proteïna: aquesta paraula va ser encunyada pel químic suec Berzelius (1779-1848) a partir del grec. Seria, però, el químic holandès Gerardus Johannis Mulder (1802-1880) qui popularitzaria el terme en descobrir que certes substàncies derivades dels aminoàcids constituïen la matèria bàsica de l’organisme de plantes i animals. L’adjectiu que correspon a proteïna és proteínic o proteic. 
  • Prototip (+ τύπος, model): primer model.
  • Protagonista (+ ἀγωνίστής, “combatent”): en el teatre grec, era el nom que rebia l’actor principal. Per extensió, avui és la persona que, en un episodi qualsevol, té un rol destacat.
  • Protàgoras (+ ἀγορα, “assemblea”): el primer de l’assemblea. Nom d’un cèlebre sofista grec del segle V aC conegut per la frase ὁ ανθρωπος μετρον παντα εστιν (“L’home és la mesura de totes les coses”).
  • Protozous (+ ζῶον, “ésser viu”): tipus d’organisme microscòpic, unicel·lular.

Relacionat amb el numeral que ens ocupa, en grec també existia l’adjectiu μόνος (“únic”), d’on prové:

  • Monopoli (+ πωλειν, “vendre”): exercici exclusiu d’una activitat.
  • Monjo: deriva de μοναχός (literalmente, “el que té unitat”, “solitari”).
  • Monestir comparteix la mateixa etimologia.


En llatí tenim el numeral unus, que ens ha donat paraules com:

  • Algú: deriva de aliquis unus (“algú un de sol”). Un variant d’aquest indefinit seria “qualcun”. En versió negativa tenim “ningú”, derivat de nec (“ni”) i aliquis.
  • Unanimitat (+ animus, “esperit”): acord d’un conjunt de persona en un mateix sentit.
  • Univers (+ verto, “girar”). Durant molt de temps es va creure que la Terra era el centre de l’univers; per això, es considerà que tota la “unitat” d’astres “girava” al seu voltant.
  • Universitat (+ verto, “girar”). Inicialment era qualsevol comunitat de persones, gremi professional o associació política. A Europa la institució de la Universitas, neix al segle XII. De fet en un principi era coneguda com a Universitas scholarium (“Comunitat universal d’escolars”).
  • Uniforme, unisex...

El llatí també existia l’adjectiu primus, -a, -um, d’on tenim:

  • Primitiu, príncep (+ capio, “agafar”, “capturar”), prior (adj. comparatiu).
  • “Primo”: aquesta paraula castellana prové de la segona part de l’expressió llatina consobrinus primus (“cosí primer”) -el català cosí deriva de la primera part.
  • Primavera: per als romans, només hi havia dues estacions: una curta i una altra llarga. La curta, que equivaldria al nostre hivern, s’anomenava hibernum tempus. La més llarga, en canvi, era la suma de la nostra primavera, estiu i tardor, i s’anomenava ver, veris –aquesta paraula deriva de l’arrel indoeuropea ver-, relacionada amb la idea de creixement (també és present en els mots verd, verdura, verger, verga, verge i el castellà “verdugo”).

L’estació ver era la primera de totes, per això s’anomenà prima vera, d’on sortí la nostra “primavera”. La importància que els llatins atorgaven a aquesta estació es reflecteix en el calendari que imperava a Roma abans de la reforma de Juli Cèsar al 45 aC. I és que aquest antic calendari començava amb el mes de març. Tampoc no s’ha d’oblidar que el primer signe del zodíac és Àries, corresponent a la primavera.

I, per acabar, si miram la llengua mare del llatí i grec, l’indoeuropeu, trobam la prolífica arrel sem-:
  • Simple, singular, senzill, sincer (únic, no alterat en la seva naturalesa)
  • Assemblea (+ ad, “cap a”) i simultani, ambdues paraules provenen del llatí simul, “al mateix temps”).
  • Sempre, simular, assimilar, assemblar, dissimular, facsímil.
  • “Verosímil” en castellà (versemblant en català)
Articles del web relacionats:
La guerra dels nombres

Rectificar és de reis

Article publicat a l'Ara Balears (03/06/2014)

Rei
ve del verb llatí rego, rexi, rectum (“guiar”). Com a persona condreta que suposadament és, don Joan Carles ha obrat amb rectitud i rigor per a la regió que fins ara ha regit de manera tan irregular. Escortat per l'Estat de dret i amb el reglament a la mà, ha agafat la millor drecera. Regidor de la seva règia vida, s’ha adonat que avui les regles del joc són unes altres. Per molt que l’intentàs redreçar o endreçar, el seu rígid rectorat ja no tenia sentit. És per això que preferia ofegar les seves penes en Corina, la seva “escort” personal, la seva dama de companyia -aquesta paraula ens ha arribat a través de l’italià procedent de l’arrel llatina rego.

El nostre
regent director d’orquestra ha estat conscient que dirigir un país tan insurgent també implica corregir, així que ha pres la millor direcció. No li ha fet por rectificar, és a dir, “actuar” (facio) de manera recta o correcta. Ja feia temps que el seu règim no ens provocava ereccions, sinó més aviat insurreccions. En terres germàniques, a través de l’arrel indoeuropea *reg-, els reis foren associats amb l’abundància de béns, de manera que no és d’estranyar que molts d’ells acabessin atresorant una gran riquesa –el nostre no es pot queixar.
 
De don Joan Carles diuen (dico) moltes coses, però fins ara ningú no s’atrevia a dir-li que seguís els exemples del rei de Bèlgica o la reina d’Holanda. A la fi ha abdicat, així que s’ha “desdit” de les seves funcions reials. Havent anunciat la seva renúncia, hi ha qui sospira perquè la Rexpublica”, que tant d’estupor provoca, doni pas a una República, és a dir, a una “cosa pública”(Res publica) que, aquesta vegada, esperam que no sigui fictícia, sinó real. En grec, la monarquia és la solitud (μόνος) del poder (ἀρχή), que s’accentua encara més enmig de la sabana africana caçant elefants. Ara Sa majestat arrossega l’entotsolament del seu ja excàrrec. Només li queda fer examen de consciència des del monestir del seu daurat retir.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (26/10/2018) reflexion sobre el sentit de la monarquia:








I això pensava el gran Pepe Rubianes sobre la monarquia:



“Tots som grecs a l’exili”

L'escriptor argentí Jorge Luís Borges (1899-1986) ja ho va dir: «Tots som grecs a l'exili». No debades, el pòsit grec en la nostra llengua i cultura és enorme. Així, seguint la màxima de l’oracle de Delfos γνῶθι σεαυτόν (“coneix-te a tu mateix”), podem dir que el grec ens ajuda a conèixer-nos una mica millor. “Qui perd els orígens perd la identitat”, resa un famós aforisme. També, però, hem de fer cas al quart manament: “Honraràs el pare i la mare”. En aquest cas, Roma seria el pare cultural d’Occident, i Grècia, la mare.

Durant l’edat mitjana, en caure l’Imperi Romà d’Occident (476), el llatí es continuà emprant en els seus antics territoris. El grec, en canvi, només es parlava a la part oriental, a l’imperi bizantí, que tingué per capital Constantinoble. Així, als monestirs de l’Europa occidental era habitual trobar manuscrits amb l’anotació Graecum est, non legitur (“És grec; no es llegeix”). I d’aquesta expressió nasqué en anglès That’s Greek to me -nosaltres, en canvi, deim «això em sona a xinès».

A Anglaterra aquesta expressió es féu molt popular amb l'obra de teatre «Juli Cèsar», de Shakespeare. Hi apareixia un conspirador preguntant a un altre què havia dit Ciceró i aquest li contestava que no l'havia entès gens perquè «pel que fa a mi, allò estava en grec». L'equivalent francès de That’s Greek to me és C’est du grec pour moi. Als alemanys, en canvi, allò rar els sona a espanyol: Das kommt mir Spanisch vor.

Alfabet grec
Alfabet grec

No seria fins al segle XV quan Occident començà a aprendre la llengua d’Homer gràcies als erudits bizantins expulsats de Constantinoble el 1453 arran de l’ocupació turca. Molts d’ells ensenyaren a la refundada Acadèmia Platònica de la Florència dels Médici.
 
Tot i que es calcula que un 8% del nostre vocabulari és d’origen grec, la seva presència és bastant més àmplia. I és que molts hel·lenismes ens han arribat indirectament a través del llatí. Uns foren adoptats en la mateixa època de la romanització. Són noms pertanyents a tota mena de camps:
  • Elements físics: hora, aire, esfera.
  • Món animal: salamandra, perdiu, dofí, pop, cranc, ostra, perdiu, balena, camell, dromedari, cocodril, estruç, hipopòtam, camaleó, lleopard, rinoceront, tortuga.
  • Objectes diversos: rellotge, guix, oli, cullera, espasa, ampolla, corda, pedaç, prestatge, sandàlia.
  • Plantes: gerani, narcís, plàtan.
  • Persona: braç, talent, llàgrima, caràcter.
  • Altres: governar, ostra, galera, oliva, bany, orfe meló o delta (la desembocadura d’un riu, com la del Nil, agafa aquest nom  de la quarta lletra de l’alfabet grec, de forma triangular).
  • Cultismes, és a dir, mots agafats directament del grec, com història, filosofia, crònica, música, teatre, esquema, zona, poeta.
El grec inunda tots els centres educatius
El grec inunda tots els centres educatius

El llatí també adoptà molts hel·lenismes a través del cristianisme, atès que el grec fou la llengua de cultura dels primers cristians. En són un exemple Bíblia, evangeli, paraula, paradís, màrtir, diaca, monjo, batejar, apòstol, calze, església, parròquia, litúrgia, cementiri, àngel, diable, etcètera. La paraula senderi, sinònim de discerniment –present en la dita “aquell no té seny ni senderi”- també és un hel·lenisme d’encunyació cristiana. Deriva de συντερέω (“observar”) i aquest alhora de τηρέω (“vetlar”, “guardar”).
 
Un bon nombre de mots grecs provenen també de l’intercanvi que va suposar l’expansió de la Corona d’Aragó per la Mediterrània. Són mots relacionats sobretot amb el vocabulari marítim que ens han arribat a través de l’italià: xusma, proa, calaix, escull, galera, ormeig (<ὁρμίζω, “tirar l’àncora”), prestatge o xarxa. Per mitjà del grec, la cultura egípcia també ens ha transmès termes com papir o piràmide.

Antics dialectes grecs
Antics dialectes grecs
 
El grec continua sent actualment una font per a la creació de paraules noves, els neologismes, normalment elements científics o tècnics. Aquesta pràctica s’inicià al segle XVIII, a França, amb la Il·lustració que considerava el grec, però també el llatí, una llengua d’alta cultura. Després, els anglosaxons agafarien el relleu en l’encunyació de nous termes a partir de les llengües clàssiques.
 
En la medicina trobem moltes paraules d’origen grec gràcies a Hipòcrates, considerat el pare de la medicina. Nascut al segle V aC a l’illa egea de Cos, va ser el primer a desposseir aquesta disciplina del seu antic caràcter religiós. Considerava que les malalties ja no podien ser interpretades com a càstigs divins ni podien ser curades per mitjà de cap ritual. La seva tasca investigadora el portà a crear paraules com diagnòstic (δια + γιγνώσκω, “el coneixement a través de”), patologia (παθος + λογος, “estudi dels sofriments”), símptoma (συν + πίπτω, “elements que cauen a la vegada”) o pronòstic (προ + γιγνώσκω, “coneixement anticipat”).

Hipòcrates, el pare de la medicina
Hipòcrates, el pare de la medicina
 
En època moderna, quan la medicina anà fent nous descobriments, es continuaren creant termes a partir del grec, però també del llatí. Va ser així com sorgiren paraules com síndrome (συν + δρόμος, “córrer conjuntament”), anorèxia (ἀ + ορεξις, “sense gana”), anestèsia (ἀ + αἵσθησις, “manca de percepció, sensibilitat”) o al·lèrgia (αλλος + εργον, “una altra reacció”). Curiosament un dels tecnicismes mèdics més coneguts –quiròfan- és d’encunyació espanyola. Compost per les paraules gregues χερ (“mà”) y φανς (“visible”), va ser creat al 1892 pel doctor Andrés del Busto, de l’Hospital de San Carlos de Madrid. Amb ell batejà el primer centre d’Espanya que permetia als estudiants presenciar directament les intervencions dels cirurgians. El tecnicisme, però, no s’arribà a normalitzar del tot en altres llengües. En anglès utilitzen en el seu lloc l’expressió operating room; en portuguès, sala de operações, similar al salle d'opérations francès; i en alemany, Operationsraum. Amb la creació de nous termes, la medicina continua el seu curs. 
 
El mecanisme de creació de nova terminologia científica a partir del grec clàssic és inexhaurible i d’abast universal. Neologismes grecs són ecologia (οἶκος “casa”+λόγος “tractat”),  dinosauri (δεινός, “terrible” + σαῦρος, “sargatana”), cromosoma (χρῶμα “color” + σῶμα ” cos”). En molts casos es tracta de paraules compostes. Els neologismes formats a partir d’elements de diferents llengües reben el nom d’híbrids. Es diuen així perquè des del punt de vista lingüístic són aberracions. No debades, híbrid prové d’ ὕβρις (“supèrbia”, “injúria”). Inicialment, es tractava d’un terme que s’aplicava a aquell animal procreat per pares de distinta espècie, com si fos una injúria o ofensa contra la naturalesa pròpia de les espècies originàries. En l’àmbit lingüístics, híbrids grecollatins serien mots com televisió (τήλοῦ, “lluny” + visio, “visió”) o automòbil (ἀυτος, “un mateix” + movilis, -e, “mòbil”). També tenim híbrids amb llengües modernes, com ara megabyte, amb segon compost de l’anglès.

La utilitat del grec
La utilitat del grec

És curiós com les paraules d'origen grec sovint són considerades més nobles o fines que les de procedència llatina. Així, alguns prefereixen emprar el terme grec eucaristia (ευ, “bo” + χάρις, “gràcia”, “servei”) en comptes del llatí missa (< mitto, “enviar”); prefereixen anar a l'oftalmòleg (ὀφθαλμός, “ull” + λόγος, “estudi”) en lloc de l'oculista (< oculus); o al podòleg (πούς, ποδός, “peu”) en lloc del callista (< callum, “durícia”) o del pedicur (< pes, pedis “peu” + cura, “atenció”).

Aquesta importància que desprèn el grec explica la seva omnímode presència en marques comercials. En són un exemple la roba esportiva Nike (“victòria” en grec) o Kappa (lletra número deu de l’alfabet grec); la màquina d’escriure Olympia (en al·lusió a l’Olimp, la muntaya on habitaven els déu); el model de cotxe i revista d'història Clío (antigament musa de la història), els camions Pegàs (que suggereix rapidesa com el cavall alat de Perseu); el detergent Àiax (l’heroi més fort de la guerra de Troia, després d’Aquil·les) o la llibreria d’Internet Amazon (que agafa el nom de les amazones, antigues dones guerreres). D'altra banda, molts noms de persona també són d'origen grec. És el cas d'Andreu, Alexandre, Àngel, Catalina, Esteve, Felip, Irene, Jordi o Sofia. I n'hi ha d'estranys com Pancraci, Eulàlia, Eulogi o Anastàsia. Queda clar, doncs, que el grec és el nostre pa de cada dia. Milers de paraules ens recorden cada dia els nostres orígens hel·lens.

Paraula de Nietzche
Paraula de Nietzsche

 

El grec, més que una llengua morta, és una llengua fèrtil. Ho assegura Andrea Marcolongo, una professora italiana de grec, autora del llibre La lengua de los dioses. Nueve razones para amar el griego (Taurus, 2017). Al diari “El País” (10/10/2017) feia la següent reflexió:

“[...] A mi m’agrada més fer la distinció entre llengües fèrtils i infèrtils, i el grec és una llengua molt fèrtil que serveix per a crear paraules noves. Malgrat pensem que avui no té cap utilitat, és un idioma que està present en el nostre dia a dia. Per exemple, cada vegada que utilitzam la paraula xenofòbia. Xenos és estranger i fobia és por; per tant, xenofòbia és la por a l’estranger, un terme grec que s’encunyà al segle XX. De fet, els grecs mai no haurien utilitzat així aquesta paraula, ja que xenia, d’on deriva xenos, significa hospitalitat, un dels valors fonamentals a l’antiga Grècia”.

Aquí teniu un vídeo que parla sobre l'ús de l'alfabet en el món tecnocientífic:

Aquí teniu un llistat dels principals ètims grecs.

Aquí teniu les salutacions en grec modern.

Aquí teniu un poema del poeta uruguaià Mario Benedetti (1920-2009) titulat “Lenguas muertas”:

Las trajinadas lenguas muertas
no son tan sólo griego antiguo
latín y sánscrito y sumerio
son asimismo lenguas muertas
o casi muertas / pero nuevas/
el fingimiento el ditirambo
la demagogia el subterfugio
el fanatismo los agüeros
las viejas lenguas eran vivas
cuando vibraban en la gente
y eran el habla del esclavo
del campesino y del apóstol
del artesano y de la puta
las viejas lenguas se murieron
de aburrimiento y de pudor
al recalar en falsos mitos
y amontonarse en los sermones
y sin embargo si les damos
otra vigencia/ otro destino
otro sabor / las lenguas muertas
pueden cambiar de signo y pueden
resucitar al tercer día.


Sobre com els grecs canviaren el món, aquí teniu un interessant vídeo de Discovery Max.



Aquí teniu un treball de recerca món clàssic i anuncis de televisió. Aquí en teniu més. I aquí més.

En aquest enllaç trobareu paraules amb arrel grega. En aquest altre enllaç trobareu paraules de l'àmbit científic d'origen grec. I en aquest web també hi ha molt de material sobre etimologia.

En aquest altre enllaç també trobareu informació sobre la creació del llenguatge científic a partir del grec.

Aquí teniu una entrevista aAndrea Marcolongo, estudiosa del grec clàssic.

Aquí teniu un vídeo d'homenatge a Grècia fet per un grup d'alumnes de Múrcia, titulat "Gracias Grecia":



Aquí teniu el vídeo "We want to teach Greek" en defensa del Grec a l'ensenyament:

Aquí teniu la famosa escena del professor de grec de la pel·lícula "Amarcord":

 

Aquí teniu una famosa escena de la pel·lícula "La meva gran boda grega", on el pare de la família parla sobre l'omnipotència etimològica grega:


En aquest vídeo del programa Món324 de TV3 trobareu un recorregut etimològic del vocabulari polític que hem heretat de Grècia.

Aquí teniu la secció "Do de llengües" dedicat al grec.

Aquí teniu un documental de Pedro Olalla titulat "Por qué Grecia?"


Aquí teniu un capítol del programa "karakia" dedicat a la comunitat grega a Catalunya:




I aquí teniu un homenatge a Grècia, de la mà de Lluís Llach, "Vaixell de Grècia":


Aquest altre article meu parla sobre la importància del llatí a les nostres vides. Es titula "Menys llatí i més esport".

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px