Banner Top

La superstició “està per damunt” la raó

Els romans, a part de religiosos, també eren molt supersticiosos, probablement per influència dels etruscs. La paraula conté els ètims llatins super (“per damunt”) i stare (“estar dempeus”, “aguantar”). Així doncs, des d’un punt de vista metafòric, la superstició és una creença que “està per damunt la raó”. Mentre la religió a Roma responia a creences admeses per l’Estat, la superstició responia a un sentiment personal, privat.
 
Els romans consideraven un mal presagi que un ca negre entràs a casa (curiosament, avui dia és un mal senyal creuar-se amb un moix negre). També portava mala sort l’aparició d’un mussol o d’una àguila; un esternut a taula; trepitjar el llindar de la casa; entrar amb el peu esquerre; no entrar la núvia en braços a la nova llar; o no tallar-se els cabells segons el cicle de la lluna.

El mal d'ull a Roma
El mal d'ull a Roma
 
Dies nefastos
El calendari augmentava el caràcter supersticiós dels romans. Per una banda, hi havia els dies fasti, els dies en què es podia impartir justícia (fas, “allò lícit per la divinitat”) i ocupar-se de negocis públics -d’aquí tenim l’adjectiu fastuós, sinònim d’ostentació. Per l’altra banda, hi havia els dies nefasti, els dies en què cap d’aquestes activitats era permesa –nefast, associat a allò que no tenia el vistiplau diví, s’acabaria associant a un esdeveniment desgraciat, provocat per la ira divina.
 
Curiosament els insectes que portaven bona sort eren les abelles. Per desviar el temut mal d’ull els romans tenien molts d’amulets. Hi havia el fal·lus, símbol de prosperitat, i també el puny tancat amb el dit polze entre l’índex i el cor.

Fal·lus protectors
Fal·lus protectors

Els romans creien que els déus els avisaven mitjançant presagis o senyals que anuncien un esdeveniment futur. La paraula deriva de prae- “davant” i de sagire (“tenir olfacte”), d’on ve també sagaç -avui l’expressió “tenir bons presagis” significar “tenir bons pressentiments”. Els presagis podien ser diferents coses: trons, raigs o esdeveniments fortuïts. Rebien diferents noms:

  • Monstrum (< moneo, “advertir”). Amb el temps, es considerà que aquells fills nascuts amb deformacions eren monstres, perquè eren càstigs, senyals dels déus.
  • Prodigium (< pro, “davant”, + ago (?), “portar”): succés anòmal, prodigi.
  • Omen. En un principi, els omina no tenien per què ser dolents. Amb el temps, però, adquiriren un significat negatiu que donaria la paraula ominós, sinònim de mal averany, i abominable, sinònim d’execrable.
  • Miraculum (< mirari, “mirar”): cosa admirable, miraculosa.
  • Portentum (< portendo, “revelar”): fenomen extraordinari, és a dir, portentós.
  • Ostentum (< ostendo, “mostrar”): prova ostentosa.

La màgia i la superstició
La màgia no deixa de ser una forma de superstició. Al món grec, la seva benefactora era Hècate, una divinitat que formava part de la primera generació dels déus. Es deia que les grans fetilleries de la mitologia clàssica, Circe i Medea, havien après l’art d’ella.
 
Hècate
Hècate

Hècate també era considerada la missatgera dels fantasmes i sempre anava acompanyada d’una munió de cans vociferants.  Era representada com una divinitat de tres caps i sovint se la relacionava amb Selene, Artemisa i Persèfone. Moltes cruïlles tenien una estàtua amb la seva figura.

Els romans també eren una mica supersticiosos amb la mort. Temien l’aparició dels Lemurs, que eren els esperits dels difunts. Per espantar-los, els llançaven faves o les cremaven perquè el fum de la llegum els provocàs una aversió insuportable. La conjura col·lectiva tenia lloc durant la festa de les Lemuria, que se solia celebrar per maig a la nit. Al costat dels Lèmurs hi havia les Larves, d’esperit més malvat.

Els lèmurs de la mitologia romana donaren nom a uns primats endèmics de l’illa de Madagascar. D’ulls brillants i amants de la vida nocturna, els estrepitosos sons que emeten espanten tant com els personatges que temien els llatins.

Lèmurs
Lèmurs

 

Aquest àudio parla dels presagis al món romà.

Aquí teniu un llistat d'altres supersticions a l'antiga Roma. I aquest llistat és de supersticions a l'antiga Grècia.

Aquí teniu una article de Juan Antonio Jiménez que parla sobre supersticions i espectacles a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
El llegat religiós del món clàssic
Apoteosis apoteòsiques
-
 L'univers simbòlic dels mites
Dies divins
Adéu als déus
Paràsits fanàtics?
Paraules a vista d'ocell
Fal·lus fascinants
Compte amb les idus de març!
El nostre calendari
La guerra dels nombres

Sant Jordi, l'alter ego de Perseu

La tradició catalana situa el mite de Sant Jordi a Montblanc. Un dia aquest poble del sud-est de Catalunya va rebre la visita d'un drac immens i terrible. Per tal d'apaivagar-lo, els seus habitants varen decidir lliurar-li periòdicament una persona triada a l'atzar. Aquella macabra rifa volgué que un dia la víctima fos la mateixa filla del rei, una bella princesa.

La jove acceptà amb resignació el seu fatídic destí, però en el camí se li va aparèixer un cavaller fort i valent, muntat dalt d'un imponent cavall blanc, amb una llança a la mà. Després d'un dur combat amb el monstre, aquell nouvingut va aconseguir clavar-li la llança al coll, cosa que deixà el drac mig mort. A continuació, l'arrossegà fins a la plaça de la vila per acabar-lo de rematar. De la sang de l'animal en sortí un roser amb una rosa vermella, que el cavaller tallà per oferir-la a la princesa.
 
Per agrair-li una gesta tan admirable, el rei va voler casar la seva filla amb aquell salvador enviat per la Providència. L'home, però, ho rebutjà dient que ell no era digne de tal honor. Aleshores s'acomiadà de tothom i desaparegué tan misteriosament com havia aparegut.

Tanmateix, aquest relat català és l'enèsima versió d'un mateix mite: l'heroi que salva una princesa d'un monstre, representant el triomf del Bé sobre el Mal. El seu rastre es pot resseguir en moltes cultures de l'antiguitat. A Mesopotàmia tenim Marduk i el monstre Tiamat; a Egipte, el déu Horus contra Seth; i a Grècia hi ha l’epopeia de Perseu.
 
Perseu i les andròmines
Després d’haver decapitat Medusa als confins occidentals, Perseu, dalt seu seu cavall Pegàs, tornà cap a casa, a l’illa egea de Sèrifos. En passar per les costes d’Etiòpia, que en l’antiguitat ocupava part de l’actual Líbia, l’heroi grec va haver de fer una aturada per salvar Andròmeda (“la que governa els homes”), la filla del rei Cefeu i de Cassiopea. La jove es trobava encadenada nua a una roca per culpa d’una ofensa de la seva mare a Posidó.

Cassiopea s’havia vanagloriat davant les nimfes nereides de ser més bella que elles. Les nimfes ho feren saber al seu protector, el déu del mar, el qual, irritat, envià un monstre marí que assolà Etiòpia. Es deia Ceto (κῆτος, "monstre aquàtic"), d'on avui tenim els cetacis, espècie dels mamífers que inclou des de balenes fins a dofins.

Un oracle havia vaticinat la fi de la desgràcia si Andròmeda era exposada com a aliment al monstre. El rei Cefeu, obligat pels seus conciutadans, no va tenir més remei que encadenar la seva filla a una roca. Segons el gran etimòleg Joan Coromines, amb el temps, el relat del rescat d’Andròmeda va sembla tan fabulós, que es creà la paraula andròmina com a sinònim de cosa inútil o embolic.
 
Perseu i Andròmeda (Joachim Wtewael, 1611)
Andròmeda alliberada per Perseu, pintada per l’artista holandès Joachim Wtewael el 1611. Els pintors renaixentistes van associar sovint, erròniament, el vol de Perseu amb el cavall alat Pegàs. En la tradició dels mites grecs, Perseu vola amb les seves sandàlies alades. / Museu del Louvre, París

Jordi de Capadòcia
La primera referència coneguda de Sant Jordi data del segle IV. El personatge es confon amb un Jordi de Capadòcia, un militar romà convertit al cristianisme i mort el 303 sota l’imperi de Dioclecià per no voler abjurar de la seva fe. Al final aquest màrtir oriental de nom marcadament agrícola - Γεώργιος significa “pagès”- esdevindria un dels sants laics europeus més venerats. La seva figura es va difondre sobretot a partir de la Llegenda àuria (1246) del frare dominic Jacob de Voragine. Aquest llibre situa el cavaller a Silene (Líbia), enfrontant-se amb un drac que habita en un estany i que vol devorar la filla del rei.

 
Sant Jordi matant el drac
Sant Jordi matant el drac
 
A Catalunya i Aragó es crearen llegendes que deien que Sant Jordi es presentava a les batalles per ajudar comptes i reis amb una lluent armadura blanca marcada amb la creu vermella. El sant acabaria convertint-se en el patró de Catalunya i de països com Anglaterra i Portugal –els cavallers templers també adoptaren el seu símbol, la creu vermella sobre fons blanc. L’Església romana establí que la seva mort se celebraria cada 23 d’abril Al segle XIX, amb la Renaixença, la llegenda d’aquest màrtir es prestà a una lectura patriòtica: la princesa és la nació catalana, el drac personifica els enemics seculars d’aquesta terra i Sant Jordi és el cavaller que ve a rescatar-la de les urpes de l’invasor.

Aquí teniu el rescat d'Andròmeda de la pel·lícula "Fúria de Titans" (1981):



La diada de la rosa
El 1926 Alfons XII va fixar un 7 d’octubre, dia del naixement de Cervantes, com la Fiesta del Libro Español. El 1930 es va passar al 23 d’abril, solapant-se així amb el dia de Sant Jordi. Amb aquesta data es commemorava la mort de l’insigne escriptor castellà, que feliçment coincidia amb la de William Shakespeare, també mort el 1616 -en realitat, però, el dramaturg anglès va finar 10 dies més tard, un 3 de maig, ja que Anglaterra no va adoptar el calendari julià fins el 1752.

El dia del llibre i la rosa
El dia del llibre i la rosa
 
Abans que es fusionàs amb el dia del Llibre, a les terres de parla catalana el dia de Sant Jordi ja era considerat la festa dels enamorats, l’equivalent al castellà Sant Valentí. La tradició de regalar una rosa aquest dia no té un origen gaire clar. Amb tot, alguns historiadors creuen que prové de la Fira de la rosa que se celebrava al carrer del Bisbe de Barcelona –a finals d’abril i durant el maig és quan la floració de rosers es troba en la seva màxima esplendor. Al segle XVIII la fira es convertí en una cita obligada per a nuvis i recent casats, de manera que també es conegué com la Fira dels Enamorats.
 
A partir del 1914 la Mancomunitat va promoure l’oferiment de roses el dia de Sant Jordi. Així aquesta pràctica s’erigí en un dels trets distintius de la cultura catalana, que a poc a poc està arrelant en països ben llunyans, com el Japó. Des de 1986, a les principals ciutats nipones se celebra el Sant Jordi’s Day, impulsat per l’Associació Japonesa d’Amistat amb Catalunya. El 1995 la Unesco va declarar el 23 d’abril com el Dia Internacional del Llibre.

Disposició probable de les sis peces que componen el Retaule de sant Jordi, pintat per l’artista català Bernat Martorell entre els anys 1434 i 1437 (museu de Filadèlfia)
Disposició probable de les sis peces que componen el Retaule de sant Jordi, pintat per l’artista català Bernat Martorell entre els anys 1434 i 1437 (museu de Filadèlfia)

Per a més informació, també podeu escoltar l'àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Sant Jordi.

En aquest article trobareu més informació sobre el mite de Sant Jordi.

Aquí teniu una interpretació del mite de Perseu i Andròmeda a càrrec de Mireia Rosich, director del Víctor Balaguer de Vilanova.

Aquí teniu un article d'Albert Om que parla sobre la lectura el dia de Sant Jordi. Aquest altre article també és interessant. Igual de recomanable és aquest article de la revista Mètode.

Aquí teniu un article que parla sobre l'origen dels dracs.

Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu aquest altre article "Estimar té un preu"

Poema de Miquel Martí i Pol
Poema de Miquel Martí i Pol
Articles del web relacionats:
Cupido concupiscent
-
 L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Valent Sant Valentí
-
 Les metàfores de l'amor
Atles que sostenen el món
Meduses que petrifiquen

Monedes admonitòries

Les monedes porten gravades en la seva etimologia una advertència. En tenir-les a les mans, és com si ens diguessin: compte amb què em gastau! Vegem, doncs, a què ve aquesta reflexió. Al món romà, la deessa Juno era coneguda amb el sobrenom de Moneta (“la que avisa”). La dona de Júpiter s’havia guanyat aquest apel·latiu arran d’un fet històric: la invasió que patí Roma per part dels gals a finals del segle IV aC. En el curs d’aquesta guerra, les oques sagrades del santuari de la deessa aconseguiren avortar, amb els seus crits, un intent d’atac nocturn dels gals. Això va fer que l’historiador Livi Andronic (segle III aC) conferís a la deessa el sobrenom de Moneta, que és un participi de verb moneo (“avisar”).

La paraula moneda, però, referida a l’objecte pecuniari amaga una altra història. A finals del segle III aC, durant la guerra que enfrontà Roma amb Pirros, rei de l’Epir, en una situació de manca de diners, els romans varen demanar consell a Juno. Aquesta els respongué que mai no els mancaria diners per guerrejar si emprenien guerres justes. Agraït per tan bon consell, el poble romà decidí instal·lar en aquest temple una seca, un taller d’encunyació de monedes. Conseqüència d’això va ser que amb el temps el sobrenom moneta acabà per aplicar-se als objectes que s’hi fabricaven.

Monitors monstruosos
El verb llatí moneo conté l’arrel indoeuropea *men- que inclou la idea de pensar i que també trobam en paraules com ment, dement, vehement (+ve, “fora de”), comentar, mentir, commemorar, rememorar o Minerva, la deessa romana del pensament. Al segle IV aC l’èxit del cristianisme al món romà va tenir la seva repercussió en el llenguatge mitjançant la formació dels adverbis acabats en –ment: bonament, sanament, etc. És a dir, el que és bo i sà per a la ment.

Si tornam a moneo, tornam a trobar un altre reguitzell de derivats: premonició, amonestar, admonició, monument (no debades, és una escultura que ens recorda, “avisa” d’algun fet històric) o monstre. Curiosament, aquesta darrera paraula és d’origen religiós. En llatí, monstrum significava “senyal d’advertència”. Feia referència a un prodigi dels déus que advertia sobre alguna cosa. Amb el temps, es considerà que aquells fills nascuts amb deformacions eren monstres, perquè eren càstigs, senyals dels déus.

Entrada a un teatre romà, Sir Lawrence Alma (1866)
Entrada a un teatre romà, Sir Lawrence Alma (1866)



De moneo també tenim la paraula monitor. A l’antiga Roma, un monitor era l’esclau que acompanyava l’amo quan sortia al carrer. Aleshores es col·locava al seu darrere i li anava recordant el nom de les persones amb qui s’anava trobant i alguna dada rellevant sobre la seva vida. Durant les campanyes electorals, els esclaus que feien aquesta funció amb els candidats rebien el nom de nomenclàtors (nomen, “nom” + calo, “anomenar”) –avui la paraula nomenclàtor ha passat a significar un catàleg de noms específics d’una ciència o art. A l’antiga Roma, un monitor també podia ser la persona que solia col·locar-se prop del faristol dels oradors i, en cas que aquests, quedassin en blanc, els ajudaven a reprendre el fil –avui la paraula monitor al·ludeix a un assistent personal o a un dispositiu que permet observar l’estat d’un sistema.

Aquí teniu un enllaç que explica com s'han de llegir les monedes romanes.

Així relata Tit Livi la intervenció de les oques davant la invasió dels gals.

Articles del web relacionats:
El capitalisme que ens decapita
-
 El complex de Cresos
L'origen de la moneda
- Vae victis

I acabarem amb la canço "Money, money" d'ABBA:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px