Banner Top

La superstició “està per damunt” la raó

Els romans, a part de religiosos, també eren molt supersticiosos, probablement per influència dels etruscs. La paraula conté els ètims llatins super (“per damunt”) i stare (“estar dempeus”, “aguantar”). Així doncs, des d’un punt de vista metafòric, la superstició és una creença que “està per damunt la raó”. Mentre la religió a Roma responia a creences admeses per l’Estat, la superstició responia a un sentiment personal, privat.
 
Els romans consideraven un mal presagi que un ca negre entràs a casa (curiosament, avui dia és un mal senyal creuar-se amb un moix negre). També portava mala sort l’aparició d’un mussol o d’una àguila; un esternut a taula; trepitjar el llindar de la casa; entrar amb el peu esquerre; no entrar la núvia en braços a la nova llar; o no tallar-se els cabells segons el cicle de la lluna.

El mal d'ull a Roma
El mal d'ull a Roma
 
Dies nefastos
El calendari augmentava el caràcter supersticiós dels romans. Per una banda, hi havia els dies fasti, els dies en què es podia impartir justícia (fas, “allò lícit per la divinitat”) i ocupar-se de negocis públics -d’aquí tenim l’adjectiu fastuós, sinònim d’ostentació. Per l’altra banda, hi havia els dies nefasti, els dies en què cap d’aquestes activitats era permesa –nefast, associat a allò que no tenia el vistiplau diví, s’acabaria associant a un esdeveniment desgraciat, provocat per la ira divina.
 
Curiosament els insectes que portaven bona sort eren les abelles. Per desviar el temut mal d’ull els romans tenien molts d’amulets. Hi havia el fal·lus, símbol de prosperitat, i també el puny tancat amb el dit polze entre l’índex i el cor.

Fal·lus protectors
Fal·lus protectors

Els romans creien que els déus els avisaven mitjançant presagis o senyals que anuncien un esdeveniment futur. La paraula deriva de prae- “davant” i de sagire (“tenir olfacte”), d’on ve també sagaç -avui l’expressió “tenir bons presagis” significar “tenir bons pressentiments”. Els presagis podien ser diferents coses: trons, raigs o esdeveniments fortuïts. Rebien diferents noms:

  • Monstrum (< moneo, “advertir”). Amb el temps, es considerà que aquells fills nascuts amb deformacions eren monstres, perquè eren càstigs, senyals dels déus.
  • Prodigium (< pro, “davant”, + ago (?), “portar”): succés anòmal, prodigi.
  • Omen. En un principi, els omina no tenien per què ser dolents. Amb el temps, però, adquiriren un significat negatiu que donaria la paraula ominós, sinònim de mal averany, i abominable, sinònim d’execrable.
  • Miraculum (< mirari, “mirar”): cosa admirable, miraculosa.
  • Portentum (< portendo, “revelar”): fenomen extraordinari, és a dir, portentós.
  • Ostentum (< ostendo, “mostrar”): prova ostentosa.

La màgia i la superstició
La màgia no deixa de ser una forma de superstició. Al món grec, la seva benefactora era Hècate, una divinitat que formava part de la primera generació dels déus. Es deia que les grans fetilleries de la mitologia clàssica, Circe i Medea, havien après l’art d’ella.
 
Hècate
Hècate

Hècate també era considerada la missatgera dels fantasmes i sempre anava acompanyada d’una munió de cans vociferants.  Era representada com una divinitat de tres caps i sovint se la relacionava amb Selene, Artemisa i Persèfone. Moltes cruïlles tenien una estàtua amb la seva figura.

Els romans també eren una mica supersticiosos amb la mort. Temien l’aparició dels Lemurs, que eren els esperits dels difunts. Per espantar-los, els llançaven faves o les cremaven perquè el fum de la llegum els provocàs una aversió insuportable. La conjura col·lectiva tenia lloc durant la festa de les Lemuria, que se solia celebrar per maig a la nit. Al costat dels Lèmurs hi havia les Larves, d’esperit més malvat.

Els lèmurs de la mitologia romana donaren nom a uns primats endèmics de l’illa de Madagascar. D’ulls brillants i amants de la vida nocturna, els estrepitosos sons que emeten espanten tant com els personatges que temien els llatins.

Lèmurs
Lèmurs

 

Aquest àudio parla dels presagis al món romà.

Aquí teniu un llistat d'altres supersticions a l'antiga Roma. I aquest llistat és de supersticions a l'antiga Grècia.

Aquí teniu una article de Juan Antonio Jiménez que parla sobre supersticions i espectacles a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
El llegat religiós del món clàssic
Apoteosis apoteòsiques
-
 L'univers simbòlic dels mites
Dies divins
Adéu als déus
Paràsits fanàtics?
Paraules a vista d'ocell
Fal·lus fascinants
Compte amb les idus de març!
El nostre calendari
La guerra dels nombres

El nostre calendari

Extracte del reportatge publicat el febrer 2012  a la revista Sàpiens (Núm 113) sobre la història del calendari.

Avui en dia les nostres vides estan profundament marcades pel calendari. El necessitem per situar-nos en el temps i per organitzar-nos. A Occident, foren els romans qui l’idearen fa més de 3000 anys. Des de llavors ençà el calendari ha patit nombroses reformes. SÀPIENS les detalla.
 
Des d’èpoques remotes la humanitat ha tingut la necessitat de comptar els dies que falten per a la següent collita o per a la realització d’un sacrifici. D’aquesta obstinació per mesurar el temps naixé el calendari. En l’actualitat coexisteixen al món una quarantena de calendaris, que no tenen a veure uns amb els altres. El nostre es començà a fixar fa més de 3000 anys a Roma. La seva etimologia la trobem precisament en el mot kalendae, que era així com els llatins anomenaven el primer dia de cada mes corresponent amb la lluna nova. La paraula fa referència al moment en què el Col·legi dels Pontífexs “convocava” (calere) el poble per anunciar la disposició dels dies de cada mes. Hi havia els dies fastos, en els quals es podia treballar i, per tant, administrar justícia (fas, “justícia”), i el dies nefastos, festivitats, durant les quals no (ne) es podia administrar justícia –es creia que durant aquests dies els difunts entraven a les cases causant tot tipus d’estralls; i d’aquí la connotació funesta de la paraula.
 
Encara que els historiadors apunten que els llatins adoptaren el calendari dels etruscos, la llegenda diu que el seu artífex fou Ròmul, el primer rei que tingué Roma al segle VIII aC. Aleshores, la capital del Laci optà per computar el temps tal com ho feia la majoria de pobles de l'antiguitat, és a dir, a partir del cicle lunar, que consta, de manera variable de 29 dies i mig. Així, el conjunt de dies que transcorrien entre dues llunes noves consecutives rebé el nom de mes (paraula adoptada del grec que significa “lluna”).
 
Aquest primer calendari romà acabà tenint un any de 304 dies, repartits en deu mesos. Cadascun d’ells rebia el nom del numeral corresponent al seu ordre. El primer no era gener, com passa en el nostre calendari, sinó martius (març); i l'últim,  december (“desè”). No és d’estranyar que el primer mes no fes referència a cap número. Estava consagrat a Mart, el déu de la guerra, perquè era l’època de l’any en què s’iniciaven les campanyes militars, a més de les activitats agrícoles.

Aquí teniu més informació sobre la història del calendari.

Articles del web relacionats:
Per què comença l'any al gener?
Dies divins
Ad Kalendas Graecas
-
 Les festes són sagrades!
-
 25 de desembre, història d'una estafa
-
 Fills de Cronos
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px