Banner Top

Fumata blanca, la història del consens papal

Reportatge publicat el març de 2013 a l'edició digital de la revista Sàpiens.

D'aquí uns dies tothom estarà pendent del cel del Vaticà. La fumata blanca que sortirà de la xemeneia de la capella Sixtina anunciarà l’elecció del nou papa. Serà el corol·lari d’una cerimònia plena de rituals seculars i que té el llatí com a llengua vehicular. 
 
Aquesta vegada la cerimònia serà presenciada per un convidat inesperat, el mateix papa Benet XVI, qui, amb 85 anys, després de vuit anys, renuncia per culpa –en paraules seves- de la seva “avançada edat” (ingravescentem aetatem). En la història de l’Església són cinc els summes pontífexs que han abdicat per pròpia voluntat. L’últim fou Gregori XII i ho féu fa sis segles, al 1415, arran del Cisma d’Occident. Durant els trenta-nou anys (1378-1417) que durà aquest cisma, fins a tres papes es disputaren l’autoritat pontifícia. El bessó del problema era principalment la rivalitat entre els cardenals francesos i els italians; cadascun volia imposar un papa de la seva respectiva nació. Enmig d’aquest malestar intern Gregori XII, amb 89 anys, va preferir jubilar-se. Ara el cas de Benet XVI ha servit per qüestionar el famós aforisme que circula pel Vaticà “els papes moren, però no emmalalteixen”.
 
En morir un papa, és el cardenal camarlenc qui exerceixi temporalment les seves funcions durant un període que es coneix com a sede vacante (“amb cadira vacant”) –la paraula camarlenc prové del llatí camerarius, que significa “oficial de la cambra”. Aquest cardenal també esdevé el mestre de cerimònies per a l’elecció del nou pontífex. El primer ritual que presideix és la verificació de la seva mort. Després de colpejar tres vegades el front del cadàver amb un petit martell de plata i ivori, pronuncia la frase: Vere Papa mortuus est (“Certament, el papa ha mort”). A continuació li retira del dit l’anell del Pescador (símbol que és “pescador d’homes”), que serà destruït juntament amb l’altre emblema de poder pontifici, el segell de plom –es pretén així evitar qualsevol eventual falsificació de documents papals.  En el cas de Benet XVI l’anell no es destruirà, sinó que serà "anul·lat" fent-li a sobre una ratlla.
 
El conclave
Des de 1059, segons un decret promulgat per Nicolau II, el cardenals són els encarregats d’elegir el successor de sant Pere quinze o vint dies després de la mort del seu darrer representant. Ho fan en un cerimònia que rep el nom de conclave (del llatí cum clave, “amb clau”) per tractar-se d’una reunió a porta tancada a la Capella Sixtina. El seu procediment fou elaborat per Gregori X (1271-1276), l’elecció del qual va durar més de tres anys. Per tal d’evitar dilacions tan escandaloses, s’adoptaren unes severes pautes que implicaren l’aïllament absolut en un palau del qual els cardenals no podien sortir fins arribar a designar el nou papa. Si al cap de tres dies no s’havia produït el nomenament, passaven a rebre només un plat de menjar diari durant cinc jornades. Després d’aquest termini, se’ls donava només pa i aigua.

Conclave a la Capella Sixtina
Conclave a la Capella Sixtina
 
Avui les condicions del conclave són menys estrictes, però es manté l’exigència del secret. Mentre els cardenals romanen reunits a la Capella Sixtina o pernocten a la residència adjacent de Santa Marta, tenen terminantment prohibit, sota pena de fulminant excomunió, mantenir cap tipus de contacte amb l’exterior –no poden tenir mòbils ni llegir diaris. Un cop arribats a la Capella Sixtina, els electors entonen a l'uníson el Veni Creator Spiritus, oració amb la qual s'invoca l'Esperit Sant, i procedeixen a prestar jurament solemne de respectar les normes de la cerimònia. A continuació, el Mestre de les Celebracions Pontifícies tanca la porta del recinte amb la solemne ordre d’Extra omnes! (“Fora tots!”), indicant que tots els aliens al conclave han de sortir.
 
Fumata blanca
Durant la celebració del conclave s’instal·la a la Capella Sixtina una estufa connectada amb l’exterior on es cremen les paperetes de les votacions. Si el resultat és negatiu, s’hi afegeix palla humida, que produeix fum negre (fumata negra en italià) visible des de la plaça de Sant Pere. En canvi, quan l’escrutini és positiu, els vots es cremen amb palla seca, produint-se així fum blanc (fumata blanca) –fora de l’àmbit religiós, avui aquesta expressió es fa servir per al·ludir a la resolució d’un assumpte. En l’actualitat, el color del fum s’aconsegueix amb additius químics.
 
Un cop produïda la fumata blanca, el cardenal degà demana a l'escollit el seu consentiment amb la següent pregunta: Acceptasne electionem de te canonice factam in Summum Pontificem? (“Acceptes la teva elecció canònica com a Summe Pontífex?”). Després el nou papa és conduït a la sagristia de la Capella Sixtina, anomenada "Sala de les llàgrimes", ja que sembla que, en un moment d'intimitat, tots els escollits ploren allà davant la magnitud de la responsabilitat que acaben d'assumir. Mentrestant, la sastreria del Vaticà s'encarrega de confeccionar-li la blanca vestimenta papal.

Acte seguit, el nou cap de l'Església catòlica es dirigeix a la balconada principal de la Basílica de Sant Pere i és presentat pel cardenal camarlenc amb la famosa fórmula llatina: Annuntio vobis gaudium mangum: habemus Papam (“Us anuncio amb gran alegria: tenim papa”). Aquesta expressió està inspirada en l'evangeli de Sant Lluc (2;10-11) i és una adaptació de les paraules que digué l’àngel als pastors quan va néixer el Messies. El primer cop que es pronuncià al Vaticà l’Habemus Papam va ser l'any 1484 per anunciar l'arribada del Papa Inocenci VIII. Un cop feta la seva presentació, el summe pontífex  imparteix la benedicció urbi et orbi (“a la ciutat i al món”) amb un nom diferent al seu.



 

Aversió als noms pagans
Aquest costum de canviar de nom fou estrenat al segle VI pel papa Joan II (533-535). El seu nom propi era Mercuri. En tractar-se del nom d'un deu pagà -Mercuri era el déu romà del comerç-, decidí canviar-se'l per un de més “catòlic” i trià honrar la memòria del pontífex Joan I (523-526), convertit en sant. Després de Joan II, cap altre papa es canvià de nom fins al segle X amb l'arribada de Joan XII, que es deia Octavi, un nom massa pagà per tractar-se de l'artífex de l'imperi romà.

Vaticà
Vaticà

El darrer papa que volgué conservar el seu nom propi, Marcel II (1555), tan sols va durar tres setmanes en el càrrec. Per això, una de les moltes supersticions vaticanes profetitza una ràpida mort al papa que desafiï l'onomàstica pontifícia. De tota manera, l’Església ha volgut justificar aquesta tradició apel·lant al passatge de l'evangeli (Mateu 16,13-19) on apareix Jesús de Natzaret canviant el nom de l'apòstol Simó pel de Pere. Li diu: “Tu ets Pere [pétros en grec significa pedra] i sobre aquesta pedra edificaré la meva comunitat. A tu et donaré les claus del Regne dels cels […]. No debades, avui la basílica papal de Sant Pere s'erigeix sobre on suposadament hi ha les restes de l'apòstol.

La fama i el complex d'Heròstrat

Avui no manquen les persones que, per tal de ser famoses, són capaces de fer qualsevol cosa. Doncs, aquesta patologia té un nom relacionat amb el món clàssic: complex d’Heròstrat. A mitjan segle IV aC, a Efes (a les costes de l’actual Turquia), un pastor anomenat Heròstrat calà foc a les bigues de fusta del sostre del temple d’Àrtemis. L’edifici, considerat una de de set meravelles de l’antiguitat, havia estat construït dos segles enrere per ordre del ric rei persa Cresos. Segons la tradició, l’incendi es va produir la mateixa nit del naixement d’Alexandre el Gran, un 21 de juliol del 356 aC.
 
En ser detingut i abans de ser condemnat a mort, el piròman  (πῦρ, “foc” + μανία, “bogeria”) reconegué que l’única finalitat de la seva acció era aconseguir la fama a qualsevol preu. Per evitar, però, que se sortís amb la seva, l’aleshores sobirà persa Artaxerxes ordenà que no es registrés el seu nom en cap document. Amb tot, historiadors de l’antiguitat acabaren per donar fe de l’anècdota.
 
Després de l’incendi d’Heròstrat, el temple d’Àrtemis fou reconstruït. Tanmateix, els gots el destruirien definitivament al segle III dC i l’edifici acabà essent utilitzat com a pedrera. En l’actualitat només es manté dreta una de les seves columnes. A part de complex d’Heròstrat, en castellà també es parla d’ “erostratismo” per al·ludir a la mania de cometre actes delictius per aconseguir notorietat.
 
Al llarg de la història hi ha hagut casos sonats de complex d’Heròstrat. Un dels més lamentables va ser el del nord-americà Mark David Chapman, que, a Nova York, el 8 de desembre de 1980 matà l’exlíder dels Beatles John Lennon. El 13 de maig de 1981 el turc Ali Agca també va voler seguir els passos de Chapman en atemptar contra el papa Joan Pau II. Ell, però, no es va sortir amb la seva. El pontífex es pogué recuperar dels quatre trets que li va disparà i anys més tard el perdonà.
 
El complex d’Heròstrat té una rica tradició literària. Miguel de Unamuno, en la seva novel·la Amor y pedagogía (1902) menciona aquest personatge per fer referència a l’ànsia d’immortalitat inherent a l’ésser humà. La mateixa idea és recollida a l’assaig Del sentimiento trágico de la vida (1913). El francès Jean-Paul Sartre també va escriure un conte breu titulat Erostratus inclòs en la seva col·lecció de relats El mur (1939). Terenci Moix tampoc no s’està de tributar-li un homenatge en el llibre Chulas y famosas: La venganza de Eróstrato (1999).

Aquí teniu més informació sobre Heròstrat.

Articles del web relacionats:
Benvinguts a l'era Narcís
Fama, la deessa de la postveritat

Menys llatí i més esport?

L’anècdota va ocórrer el 1974. A les corts franquistes es debatia un projecte per ampliar les hores lectives dedicades a l’esport en detriment d’altres matèries molt menys “saludables”, com el llatí. Aleshores, el ministre Secretari General del Movimiento, José Solís Ruíz, natural de Cabra (Còrdova) exclamà dient: “Menos latín y más deporte. Porque, ¿para qué sirve el latín?” La frase recordava la que va pronunciar el 1936 el general franquista Millán Astray al paranimf de la Universitat de Salamanca en presència de Miguel de Unamuno, catedràtic de grec: "¡Abajo la inteligencia, viva la muerte!".

En aquella ocasió, les paraules de Solís van ser rebatudes de la següent manera pel parlamentari vallisoletà Alfonso Muñoz Molina, catedràtic de la Universitat Complutense: “Por de pronto, señor ministro, sirve para que a los de Cabra les llamen egabrenses y no otra cosa”. No debades, que aquest poble de la província de Còrdova era conegut pels romans com a Egabre, d’aquí el seu gentilici.
 
L’estudi del llatí i del grec és una gimnàstica intel·lectual que ens permet contextualitzar-nos com a individus. No debades, el present no es pot entendre sense el passat. En aquest sentit, si Grècia és considerada la mare cultural d’Occident, Roma en seria el seu pare. Molta de gent, però, rebutja tot aquest bagatge cultural i humanístic per culpa del mal record que té de quan estudiava les mal anomenades “llengües mortes”. Certament, abans hi podia haver “professors morts” que convertien el llatí i el grec en llengües ben mortes. Ho reduïen tot a les declinacions (repetint com a lloros la famosa rosa, rosae) i a la sintaxi, oblidant que una llengua és també una eina per entendre una cultura, la grecoromana, que s’ha convertit en el far d’Occident. Avui, per sort, molts professors de clàssiques, amb l’ajuda de les noves tecnologies, estan canviant aquesta tendència. També tenen una mentalitat més transversal i integral sobre les seves matèries, atès que el llatí i el grec s'han d'estudiar de la mà de les matemàtiques, de les ciències socials i naturals.


 
El coneixement del llatí, igual que el del grec, ens obre el món a tot un món de curiositats que parlen de la història de la humanitat. Així sabem, per exemple, que la paraula salari ve de sal perquè al món romà es pagava el sou amb la sal o que la salutació basca agur prové d’augurium, presagi fet per un antic sacerdot romà anomenat àugur a partir del vol dels ocells.

Tampoc no podem obviar que el llatí ha estat una de les llengües de referència de la ciència fins al segle XVIII. De fet, continua essent la llengua obligatòria en la nomenclatura científica. El sistema de noms ideat per Carl von Linné no obliga a posar noms en llatí, sinó llatinitzats, tal com queda clar amb l'aranya Calponia harrisonfordi o amb la vespa Polemistus chewbacca.

Arran de l'antic prestigi intel·lectual del llatí, avui, quan discutim sobre economia, parlam amb naturalitat del dèficit, del superàvit o de la renda per càpita. Quan parlam de salut, recorrem a la fecundació in vitro o al famós mens sana in corpore sano. En qüestions d’art i de música, parlam de l’òpera prima d’un autor, d’escoltar un rèquiem (literalment “descans” en al·lusió a la música per a difunts), comentam que la melodia va in crescendo o demanam un bis en un concert. A més, tots coneixem organitzacions i empreses amb noms tan llatins com Càritas, Sanitas, Securitas Direct o Legalitas. Als mitjans de comunicació també és habitual sentir a dir que un futbolista ha marcat un gol in extremis.

 

Una altra mostra clara del manteniment d'aquest lligam del llatí amb l'alta cultura són els lemes que porten actualment moltes universitats del món:

- Universitat de Barcelona: Libertas perfundet omnia luce (“La llibertat ho omple tot de llum”).
-
Jaume I de Castelló: Sapientia sola libertas est (“Només la saviesa és la llibertat”).
-
Politècnica de València: Ex technica progressio (“El progrés a través de la tècnica”).
-
UNED: Omnibus mobilibus mobilior sapientia (“La saviesa es mou més que totes les coses que es mouen”).
- Universidad Autónoma de Madrid
: Quid Ultra Faciam? (“Què més he de fer?”).
-
Universitat d’Oxford: Dominus illuminatio mea (“El Senyor és la meva llum”).
- EADA:
Qui habet aures audiendi audiat (“El que tengui orelles, que escolti”).


Un altre àmbit on es continua recorrent per tradició al llatí és el dels escuts que identifiquen estats, municipis o organismes internacionals. L'escut oficial d'Andorra, per exemple, porta la inscripció Virtus unita fortior ('la unió fa la força') i el d'Espanya Plus Ultra.

Curiosament, molts de llatinismes, la llista dels quals es podria allargar ad infinitum, ens han arribat a través d’una llengua no romànica: l’anglès. L'idioma de Shakespeare s’alimentà de nombroses paraules llatines durant els gairebé quatre segles en què Anglaterra va estar sota dominació normanda-francesa (segle XI-XV). A través de l’anglès hem rebut llatinismes com màster (de magister, “professor”), esnob (de sine nobilitate, “sense noblesa”) o currículum vitae (“carrera de la vida”).
 
Per a més inri, disposam de llatinismes adquirits per influència de l’Església catòlica, que va fer dir missa en llatí fins al concili Vaticà II (1962-1965). D’aquí tenim expressions com “anar fet un eccehomo”, un funeral corpore insepulto (de cos present), la benedicció urbi et orbi (a la ciutat de Roma i al món) del Papa. 

L'expressió motu proprio també va néixer en el si del vaticà per al·ludir als documents emanats del Papa per la seva pròpia iniciativa i amb la seva pròpia autoritat. El primer motu proprio de la història va ser promulgat per Innocenci VIII el 1484.Se sol tractar de documents breus, que afecten qüestions concretes -els documents doctrinals, en canvi, s'anomenen encícliques.

Col·loquialment avui es recorre a l'expressió motu proprio per indicar alguna cosa que es fa espontàniament, sense respondre a petició prèvia. És freqüent, però, que s'utilitzi de forma incorrecta com a motu propio (amb una erra) o precedit d'una preposició: de motu proprio o per motu proprio.

La paraula propaganda també és d'encunyació vaticana. Va aparèixer per primera vegada el 1622 en un document del papa Gregori XV que establia la creació de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (“Sacra Congregació per a la Propagació de la Fe”). Es tractava d’una oficina papal de la Contrareforma que havia de servir per combatre l’avanç del luteranisme. Aquest neologisme es creava a partir de la preposició llatina pro- (“cap endavant”) i de pagus (“llogaret”).



El llatí ha mort. Visca el llatí!
El llatí ha mort. Visca el llatí!
 
Avui en dia l’únic Estat del món en què el llatí és llengua oficial és el Vaticà. De fet, per sorpresa de tothom, l'11 de febrer de 2013 el papa Benet XVI va anunciar la seva dimissió en llatí.Encara que a la pràctica es treballa en italià i en francès, després els documents es tradueixen en l’antiga llengua dels Cèsars. Recentment la Santa Seu ja ha adaptat el llatí a les noves tecnologies. Des del 2008 la seva web també inclou una versió llatina,

A finals del 2012 Benet XVI va ser el primer a obrir un compte a Twitter; ho va fer en moltes llengües, entre elles en llatí. El mateix ha fet el papa Francesc. Aquesta és la descripció del seu perfil: Tuus adventus in paginam publicam papae Francisci breviloquentis optatissimus est (“Les molt esperades dites breus del papa Francesc, que arriben a tu en una pàgina pública”).

El llatí viu
En època moderna, el primer intent seriós per a ressuscitar el llatí es va produir el 1952. Aleshores l'exrecctor de la Universitat de Nancy, França, el professor Jean Capelle, va publicar un article titulat "El llatí o Babel", propiciant la reinstauració de l'antiga llengua dels cèsars. La iniciativa es materialitzà el 1956 amb la celebració, a Avignon, del primer Congrés pel Llatí Viu (Congrès International pour le Latin vivant).

Seguint l'esperit de Jean Capelle, avui el Vaticà és l'encarregat de supervisar el Lexicon recentis Latinitatis, un diccionari que recull més de 15.000 neologismes llatins. Entre ells destaquen conceptes com ambulància (arcera automataria), bàrman (tabernae potoriae minister), bàsquet (follis canistrique ludus), gratacel (caeliscalpium), kamikaze (voluntarius sui interemptor), esport (ludicra corporis exercitatio)... D'aquest diccionari, se'n serveixen alguns mitjans de comunicació que en l'actualitat empren el llatí, com la Ràdio Nacional de Finlàndia (amb el programa d'actualitat Nuntii Latini) i el diari digital Ephemeris, fundat a Varsòvia.

Una altra sorprenent utilització del llatí viu va ser propiciat pel govern de Finlàndia el 2006. Durant la seva presidència de la Unió Europea, el país escandinau va decidir traduir també al llatí tots els seus comunicats oficials. Avui també hi ha llatinòfils empedreïts que es reuneixen per llegir i parlar la llengua de Virgili. Així ho fa la Societas Circulorum Latinorum i, a Barcelona, el Circulus Latinus Barcinonensis. Qui també fa classes en llatí és Álvaro Sánchez-Ostiz, professor de Filologia Llatina a la Universitat de Navarra. Aquí el teniu en plena acció:


Avui, doncs, és peccata minuta no dominar el llatí, però en castellà es continua dient que “quien sabe mucho sabe latín”. En català, en canvi, llatí és un adjectiu sinònim de “llisa, sense entrebancs”, d’aquí que diguem “aquesta màquina no va llatina”. El llatí i el grec, doncs, no són una estranya relíquia del passat, sinó els nostres referents culturals que ens ajuden a entendre’ns millor. Tots som, doncs, guardians d'unes llengües mil·lenàries que volen seguir sent una font inesgotable de cultura.

El 17 d’octubre del 2014 el diari La Vanguadia publicava un article, titulat El latín sigue vivo, que contenia una mostra molt interessant sobre la presència de llatinismes en la nostra vida quotidiana. Aquí el teniu:
 
“Segur que, a priori, molt poca gent aixecaria la mà motu proprio davant la pregunta de si algú sap llatí. Però, de facto, tot quisqui utilitza el llatí a diari, sense adonar-se’n. No és cap rara avis ni cap esnob qui en les seves converses habituals menciona paraules i locucions llatines com spa, referèndum, ultimàtum, àlbum, campus, júnior, currículum vitae, dúplex, sui generis, tiquismiquis o, fins i tot, etcètera.
 
La llista podria seguir ad infinitum i es podria allargar in secula seculorum. Però segur que, a no ser que es quedi in albis, no necessita ajuda ni del seu alter ego ni del sursum corda per entendre totes i cadascuna de les paraules que acaba de llegir en aquestes línies. Encara que sigui, en realitat, un totum revolutum de llatí i català, i vostè no hagi estudiat molt més llatí que aquell ja llunyà, rosa, rosae.
 
Doncs això, que sense ser doctors honoris causa ni haver tret notes cum laude, tots sabem, o almanco empram amb certa desimboltura, el llatí. Aquella llengua tan antiga que, tanmateix, encara respira entre nosaltres. Tant el llenguatge culte com el popular contenen una gran quantitat de llatinismes. Alguns han mantingut el seu significat original, com el famós carpe diem (“aprofita el dia, el moment”) i altres han rebut noves connotacions, com en el cas de versus. Originalment volia dir “cap a” en llatí, però els anglesos li donaren un significat de contrarietat, i l’hem rebut amb la seva nova connotació de la mà de l’anglès”.

Així doncs, segurament hi haurà quòrum si deim que el llatí també és, de facto, llengua de carrer. Ja ho diu una famosa cita: Quidquid latine dictum sit altum videtur (“Qualsevol cosa dita en llatí sona més profunda”). No hi ha dubte que al llegat de Roma avui li podríem aplicar el famós vers amb el qual Horaci (segle I aC) va reivindicar la pervivència de la seva obra: non omnis moriar ("no moriré del tot"). Aquest mateix poeta ens ha deixat altres frases igual de cèlebres que ens conviden a gaudir del moment (carpe diem) i a no tenir por a aprendre (sapere aude).




Ferran Grau Codina, del departament de Filologia Clàssica de la Universitat de València, fa les següents reflexions sobre l’estudi de les llengües clàssiques en un article titulat “El llatí, eina i clau”:

“L’estudi del llatí i del grec aporten, en primer lloc, la intriga de la novetat: allò que és desconegut i fins i tot esotèric, que no es pot aprendre pràcticament en cap altre lloc. En segon lloc, i una vegada iniciat el seu estudi, una formalització gramatical que en molts casos no s’assoleix mitjançant l’estudi de cap llengua, ni de l’anglès, ni de les pròpies. Així, adquireixen el nivell d’abstracció i de reflexió metalingüística necessari que els fa comprendre millor conceptes a primera vista tan simples com «subjecte», «complement directe» o «circumstancial». Aquest estudi tan formal pot decebre una mica.

A mesura que l’alumne avança, es veu abocat a pensar i reflexionar sobre el sentit de les paraules, de les llatines i de les pròpies, amb la pràctica d’un exercici que a penes es dóna a les aules, com és l’exercici de la traducció, la qual cosa produeix el desenvolupament gradual d’operacions fines de la ment, mitjançant l’analogia i la diferenciació, per copsar-ne el sentit i les matisacions. És així com comença a posar-se en pràctica el pensament, sobre un objecte concret, amb un valor afegit que no tenen les llengües modernes, almenys les més properes, que permet també traslladar-se molts anys enrere i penetrar en la mentalitat antiga que alhora ens resulta familiar i propera. Així aprèn l’estudiant, amb la pràctica, a «construir el seu pensament». A mesura que avança en el seu coneixement i, a través seu, en el coneixement de la seua cultura, el llatí i el grec van esdevenint l’eina i la clau per accedir a un coneixement més profund, no sols de la història i de les literatures antigues, sinó de la història, les literatures i la cultura del món a què pertanyem”.


Per acabar, aquí teniu unes reflexions sobre la utilitat del llatí i del grec (30/09/2012). El seu autor es Esteban Bérchez Castaño, president de la “Sociedad Española de Estudios Clásicos de Castellón y Valencia”:

“La esencia de la educación debe ser una formación integral y una cultura general que permitan al alumno desarrollarse mejor como persona y, en un futuro, desenvolverse en la vida [...] ¿Acaso todo lo que aprendemos lo aplicamos específicamente en nuestro día a día? Personalmente debo reconocer que no recuerdo ya para qué sirve una raíz cuadrada ni la tabla periódica; sin embargo, no reniego en absoluto de los conocimientos de matemáticas o de física y química que adquirí durante más de diez años, y ni mucho menos se me ocurre proclamar a los cuatro vientos que esas asignaturas no valen para nada porque no hayan tenido posteriormente presencia alguna en el ejercicio de mi trayectoria profesional. ¿Por qué, en cambio, los profesores de Griego y Latín tenemos que estar oyendo continuamente, incluso de boca de colegas, que nuestras materias no valen para nada? [...]

Muchos conocimientos sirven para estructurar el pensamiento y ennoblecer el carácter. ¿Cómo no iban a ser útiles el griego y el latín, si en esas lenguas se compusieron las primeras obras de la literatura occidental, las que son la base de toda la posterior literatura occidental; si en esas lenguas se habló por primera vez de democracia, se discutió de libertad e igualdad, se establecieron las bases del derecho que ahora poseemos, se pusieron nombres a las distintas especies animales y vegetales y se dieron respuesta a muchas de las cosas que han preocupado a la humanidad? “


Aquí teniu un enllaç sobre 20 tatuatges que no entendreu si no sabeu ni llatí ni grec.

Aquest enllaç parla de l'herència llatina en el món de la política.

Aquí teniu un altre enllaç sobre lemes llatins de diferents institucions del món.

Aquí teniu un article que parla de la mala imatge dels professors de llatí en el cinema.

Aquest article parla sobre per què el llatí va deixar de ser la llengua de la ciència.

Aquest article també és interessant. Es titula "Del latín a Harry Potter".

Sabíeu que hi ha una proposta de convertir el llatí en la llengua oficial de la UE? Aquest enllaç en parla.

Aquí trobareu informació sobre Vivarium Novum, una acadèmia de llatí a Roma.

Aquest enllaç parla sobre com insultar en llatí amb elegància.

Aquí teniu un enllaç que parla sobre 10 idees equivocades sobre l'antiga Roma.

Aquest article parla sobre com s'ha de pronunciar el llatí.

Aquí teniu una entrevista a Mary Beard. El titular és prou eloqüent: "Los romanos crearon el mundo globalizado".

Sobre la pervivència del llatí a les nostres vides, podeu consultar aquest programa del programa "Saca la lengua" de TVE.



També teniu aquest vídeo del program "Quèquicom" de TV3 titulat "Som romans"



Per reflexionar més sobre el sentit que té estudiar llatí i grec avui en dia, aquí teniu un interessant vídeo d'Euronews:



Aquest vídeo, en anglès, també és ben curiós. És de l'any 1951!



Aquí teniu una tertúlia interessant del programa "No es un día cualquiera" (RNE) sobre l'ús de llatinismes. En aquest mateix programa, a la secció Verba volant, d'Emilio del Río, un dia també es va parlar de la relació de futbol i llatí, del llatí en època electoral i del llatí en els mitjans de comunicació.
 
Sobre expressions llatines a l'actualitat, teniu aquest interessant web.

I en aquest article sabreu perquè a Finlàndia veneren el llatí.

I per si encara teniu dubtes sobre les aportacions romanes a la nostra cultura, aquí teniu la famosa escena de la còmica pel·lícula "La vida de Brian" (1979): "Què han fet els romans per a nosaltres?"



Tampoc no us podeu perdre aquest fragment de "La vida de Brian" que ironitza sobre les "maleïdes" declinacions:






Sobre com els romans varen canviar el món, aquí teniu un interessant vídeo de Discovery Max. I aquest és un altre titulat "La ciudad invisible de Roma".

Aquí teniu un llistat de llibres ambientats en l'Imperi romà.

Aquest vídeo de cinc minuts ofereix un altre recorregut històric sobre l'imperi romà.

Si us pica la curiositat, una de romans parlant en llatí autèntic!



Aquí teniu un tango en llatí: Vademecum tango

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (08/12/2012) per parlar sobre el fantàstic món de les etimologies amb l'ajuda del meu exalumne Miquel Àngel Adrover:



I per acabar, com diu el filòsof Emilio Lladó, "Som memòria i vivim d'aquesta memòria":



Articles del web relacionats:
Sapere aude?
Esclaus de l'horror vacui
"El grec, el pa nostre de cada dia".
La hipocresia de les humanitats
La fi de la cultura
-
 El maleït mite de la cultura
La utilitat de la inutilitat
Etimocefalàlgia
-
 Mots que es xiuxiuegen
Al principi existia la paraula


I el millor homenatge a Roma és aquesta cançó d'Els Manel titulada precisament "Roma":

Memento mori

Article publicat a l'Ara Balears (06/11/2013)
 
La mort, única certesa de la vida que ens iguala a tots, és ben present en moltes possessions mallorquines. Penjats des d’imponents façanes, els rellotges de sol ens interpel·len amb punyents sentències llatines com Memento mori (“Recorda que has de morir”), Tempus fugit (“El temps fuig”) o Omnes feriunt, ultima necat (“Totes les hores fan mal, l’última mata”). Per molt totpoderosos i imprescindibles que ens creiem, ho podem obviar, però no oblidar: des que naixem, el nostre compte enrere ja està en marxa. Cotidie morimur (“Cada dia morim”), deia Sèneca.

Cotidie morimur
Cotidie morimur
 
Els grecs foren plenament conscients que la vida penja d’un fil. Així ho exemplificaren amb la figura mitològica de les Moires. Es tractava de tres germanes filadores, sovint d’aspecte tenebrós, que teixien el destí dels humans. Cloto desfeia el fil de la vida; Làquesi el recollia en un rodet; i Àtropos (“la inevitable”) el tallava amb unes tisores. L’ordre era executat per un geni alat anomenat Thànatos (“mort”, d’on tenim tanatori), que posteriorment seria identificat amb el sinistre personatge de la dalla.

Thanatos modern amb la dalla
Thanatos modern amb la dalla

A Roma, les Moires foren rebatejades com a Parques amb una sèrie de variacions respecte a les gregues. El seus noms eren Nona, Decima i Morta, i cadascuna presidia, respectivament, el naixement, el matrimoni i la mort. Aquesta última es convertiria en la Parca per antonomàsia que ja trobam en l’himne oficial de Mallorca, La Balanguera. El 1903, el seu autor, Joan Alcover, es va inspirar en una coneguda cançó popular illenca on apareix un personatge femení, el nom del qual podria venir del francès Boulangère (“fornera”). En la nova versió, la Balanguera es convertiria en una vella filadora revestida del caràcter mític de la seva homòloga clàssica. Alcover, però, que patí de prop moltes pèrdues familiars, s’allunyà de la idea de la mort de la Parca llatina. Optà per una d’optimista que teixeix el futur esperançador d’una pàtria.

Les Parques (Goya)
Les Parques (Goya)
 
Les Parques també rebrien el nom de Fata, del llatí for, fatus (“dir”), d’on deriva el substantiu fat, sinònim de destí. Segons aquesta concepció, naixem amb la data de caducitat que ens marca, ens “diu”, el fat. No és casual que ens posem fatalistes en pensar en el nostre fat. A l’antiguitat es creia que hi havia objectes que podien ser la causa que el destí es complís, és a dir, objectes fatals. En el seu origen, doncs, fatal no tenia la connotació negativa que després adquirí el terme. Davant la inexorabilitat del fat, hi hagué persones que l’esperaren amb els braços creuats; per tant, “s’enfadaven”, és a dir, s’entregaven al fat (in fatum) –res a veure amb l’enuig que ara implica aquest verb.
 
La mort, tanmateix, lluny de coartar-nos, ens ha d’animar a exprimir al màxim les nostres efímeres existències. Ja ens ho va advertir al segle I aC Horaci amb el seu famós Carpe diem (“Aprofita el moment”). I a principis del segle XX el grec Konstantin Kavafis, en el poema Ítaca, apuntà a una interpretació mortuòria de l’illa natal d’Ulisses, el qual hagué de viure una autèntica odissea per poder-hi retornar un cop finalitzada la guerra de Troia: “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences [...]. Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca. Has d’arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca [...].
 
Al 1975 Ítaca assoliria un nou nivell metafòric en ser musicat per Lluís Llach. El cantautor de Verges transformà la pàtria d’Ulisses en la il·lusió que necessita tot individu per mantenir-se viu fins al final. Aquesta força engrescadora és la que ens ha de permetre conviure millor amb l’altra cara del nostre atzarós pas per aquest món, la finitud. Per tocar amb els peus a terra, sempre tendrem les alliçonadores paraules sobre la fugacitat de la glòria que antigament escoltava el Papa moments abans d’assumir l’encàrrec diví: Sic transit gloria mundi (“Així passa la glòria del món”).
 
Sic transit gloria mundi
Sic transit gloria mundi
 

Amb la negra espasa de Dàmocles amenaçant, de res serveix preocupar-nos del somni etern. És més profitós ocupar-nos de viure el present amb els ulls ben oberts. I, mentre assistim a la nostra imparable decrepitud física –i sovint també moral-, ens podem consolar pensant que la immortalitat ens resultaria massa esgotadora o un autèntic malson en cas d’haver-nos convertit en una ànima en pena. Foragitada la por, ens queda el dubte que, tal com va plantejar Nabokov, si la vida és una sorpresa, per què la mort no hauria de ser-ne una de més gran?

I, per acabar, recordau aquestes frases -no en sé l'autor:

  • “La vida és una malaltia de transmissió sexual amb un alt índex de mortalitat”
  • “L’única cosa certa és que, de la vida, no en sortirem vius”.

En el capítol setè de l’Eclesiàstic trobam la següent reflexió sobre la mort: In omnibus operibus tuis memorare novissima tua et in aeternum non peccabis (“En totes les teves obres, recorda’t de les teves acaballes i no pecaràs mai”):

In omnibus operibus
In omnibus operibus

Aquí teniu unes reflexions sobre la mort del llibre de l’estoic Sèneca Lletres a Lucili (Llibre XV, Lletra XCIII).

No ens hem de captenir de viure molt, sinó de viure a bastament, car per viure molt necessites el destí, per viure a bastament, la diligència de l’esperit. Llarga és la vida si és plena [...]. ¿De què serveixen a l’un vuitanta anys passats en la vagància? [...]. Ha viscut vuitanta anys. Caldria saber des de quin dia comptes la seva mort. Aquell altre ha mort en la flor de l’edat. Però ha complert els deures de bon ciutadà, de bon amic, de bon fill; en cap punt s’ha emperesit [...].

Diem de tal que ha viscut vuitanta anys. Diríem, més aviat, que ha durat vuitanta anys, a menys que diguem que ha viscut com ho diem dels arbres. Jo et prego, Lucili, que procurem que, talment com les coses de gran preu, la nostra vida no sigui gran en extensió, sinó en valor. Amidem-la per les obres, no pas per la durada [...].

La durada de la vida és cosa que no depèn de nosaltres; que mentre jo visqui, visqui realment, és cosa meva. El que em pots exigir és que no passi la vida en una vergonyosa obscuritat; que meni la vida, i no la deixi passar inútil. ¿Preguntes quina és la vida més duradora? Viure fins a assolir la saviesa. Qui hi ha arribat, ha aconseguit no la fita més llunyana, sinó la més gran [...].

Aquí teniu més reflexions de Sèneca sobre la mort.

Representació de la mort
Representació de la mort

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/11/2016), reflexion sobre el misteri de la mort:



Horaci, en les seves Odes (II, 18), també ens convida a la següent reflexió sobre la fugacitat del temps:

Traditur dies die                                                      “Un dia empeny un altre dia
nouaeque pergunt interire lunae                         i noves llunes s’encaminen cap a la mort”


I aquí teniu altres llatinismes relacionats amb la mort

Nihil enim semper floret, aetas succedit aetati.  “Res està sempre en flor, una edat en segueix una altra” (Ciceró) 

Utendum est aetate. Cito pede labitur aetas    “Cal aprofitar l’edat. El temps s’esmuny amb peu rabent” (Ovidi) 

Fugit irreparabile tempus     “S’escapa el temps irrecuperable” (Virgili) 

Nihil est annis velocius      “Res és més veloç que els anys” (Ovidi) 

Mirabar celerem fugitiva aetate rapinam, et, dum nascuntur, consenuisse rosas.   
"M’escarrufava el ràpid furt de l’edat fugitiva i que les roses es marceixen en el moment de néixer” (Ausoni) 

Tempus edax rerum tuque, invidiosa vetustas, omnia destruitis, vitiataque dentibus aevi paulatim lenta consumitis omnia morte.
“El temps és devorador de les coses i tu, envejosa vellesa, ho feu malbé tot, i tot, rosegat per les dents de l’edat, ho consumiu tot amb una mort lenta” (Ovidi) 

Omnia aliena sunt: tempus tantum nostrum est.  “Tot ens és aliè, sols el temps és nostre” (Sèneca) 

Aetate rectius sapimus.   “Amb l’edat ens tornem més savis” (Terenci) 

Vive memor Leti; fugit hora.    “Viu pensant en la mort; el temps fuig” (Persi)

Si computas annos, exiguum tempus: si vices rerum, aevum putes. “El temps és breu, si comptes els anys; però si comptes les vicissituds diries que és un segle”(Plini)

Eheu, fugaces, Postume, Postume,labuntur anni, nec pietas moram rugis et instanti senectae afferet indomitaeque morti. 
"Ai! Pòstum, Pòstum, fugissers s’esmunyen els anys, i la devoció als déus no demorarà les arrugues, la vellesa que ens acuita i la mort indomable" (Horaci) 

Ars longa, vita brevis.  “L’art és llarg, la vida breu” (Sèneca)

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està a paraules relacionades amb la mort.

Aquí trobareu més informació sobre el tòpic literari del memento mori.

Aquí teniu una interessant reflexió de Steve Jobs, el creador d'Apple mort el 2011, sobre el memento mori.



Tampoc no us podeu perdre aquest vídeo de Pablo Motos:



I aquestes són algunes de les consideracions sobre la mort de personatges cèlebres:

"La vida dels morts perdura en la memòria dels vius" (Ciceró, orador i polític romà, segle I aC)

"Si vols poder suportar la vida, has d'estar disposat a acceptar la mort" (Sigmund Freud, psicoanalista austríac, 1856-1939)

"Només es mor un cop, però per a un temps tan llarg!" (Molière, dramaturg francès, segle XVII)

"No és que tingui por de morir. El que no vull és ser-hi quan això passi" (Woddy Allen, actor i director nord-americà)

"No em preocupa la mort, em dissoldré en el no res" (José Saramago, escriptor portuguès, 1922-2010)

"Al cap i a la fi, la mort és només un símptoma que hi va haver vida" (Mario Benedetti, escriptor uruguaià, 1920-2009)

“És més digne que els homes aprenguin a morir que a matar” (Sèneca, segle I dC)

“Si no vaig viure més, va ser perquè no em va donar temps” (Marquès de Sade, 1740-1814)

“Només deman a Déu que tengui pietat amb l’ànima d’aquest ateu” (Miguel de Unamuno, 1864-1936)

“Tots plegats som peces efímeres d’impossible immortalitat” (Montserrat Roig, 1946-1991)


Les paraules del gran Joan Vinyoli també són molt escaients (“Abans que neixi l’alba”):

És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d'una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut
o bé, de nit, abans
que neixi l'alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.
I vénen els records.

 
Poema de la mort. Poema a la mort
 
Tots som un pou de vida,
tots vivim amb la mort
amagada a una guarida
que ens agafarà de la mà
a poc a poc, o un dia de cop.
 
Si l’alè es cansa
i l’ombra ens domina.
Si un mal cop de sort
al no-res ens deriva.
Si un esdeveniment
ens paralitza el cor.
 
Si un joc del destí
ens fa perdre la partida amb la vida,
ja saben els altres que érem part d’un tot
i que el buit s’ha de cobrir amb l’enyor,
i amb les flors i el foc l’eterna fugida.
 
I serem record,
i serem la baula
d’una cadena que ens uneix a tots
al misteriós món de la vida,
al misteriós món de la mort.

Isabel Barriel
 

I aquest poema de Miquel Àngel Riera també és molt emotiu:

Quant a mi, que us firm en blanc
l'acceptació prèvia de la vostra futura sentència,
cal que sapigueu
que és des de vosaltres des d'on vull salvar-me,
però a mitja veu:
d'enmig de la teringa de resultats possibles,
dic fort que serà prou, per a justificar-me,
que en passar el meu taüt,
algú, d'entre vosaltres,
discretament recolzat al cantó més mesquí del poble,
en veure'm allunyar com una pluja magra,
mentre es palpa més fosca arreu de la persona,
es senti entotsolat, per un instant, com el que perd una eina
i en girar-me l'esquena, decidit a anar enlloc,
digui de mi, com el que escup la llosca:
Era dels nostres: caldria no hagués mort.

Aquest altre poema de Miquel Martí i Pol també és molt emotiu:

"Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu...
Parlem de les teves coses, i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo".

Si voleu perdre la por a la mort, no us podeu perdre aquest vídeo del programa Bricolatge emocional de TV3.

Tampoc no us podeu perdre aquest vídeo sobre la Dolors, una dona amb càncer terminal que encara la seva recta final amb serenor. És del programa "No serà fàcil" de TV3. És realment emotiu!

Aquest vídeo també és molt interessant: "Morir bé", del programa Latituds de TV3. I aquest vídeo de Salvados parla sobre l'eutanàsia, la bona mort.

Aquest és l'article vitalista que ha escrit el neuròleg Olivers Sacks en saber que li queden mesos de vida.

Igual d'interessant és aquest article d'Eva Piquer titulat "Si el món s'acaba". Aquest altre, de la mateixa autora, titulat "La mort pressentida", també és interessant.

Si voleu saber per què celebram Halloween i Tots Sants, podeu consultar aquest altre article meu.

Etimologies de la mort
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut

I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (26/10/2013) per parlar sobre les etimologies de la mort.





 

L'origen vaticà de la nostàlgia

Per ventura avui el Vaticà sent nostàlgia d’un temps en què tothom l’escoltava. Així ho reflecteix la famosa frase llatina atribuïda a Sant Agustí d'Hipona (segle IV dC): Roma locuta, causa finita (“Un cop ha parlat Roma, la polèmica s’ha acabat”). Amb ella volia fer callar els pelagians, que no defensaven la mateixa doctrina que ell, que tenia el vistiplau de Roma. Agustí creia que l’ésser humà, incapaç d’escollir el bé per si mateix, necessitava de la gràcia divina. Els pelagians, en canvi, creien que l’ésser humà tenia prou capacitat per si sol per evitar el mal i fer el bé.

Avui sembla que els únics que escolten el papa de Roma és el seu exèrcit, la pintoresca Guàrdia Suïssa a qui devem la paraula nostàlgia. Ens hem de remuntar al segle XVI, quan Juli II (1503-1513), conegut com el “papa guerrer” pel seu geni militar, va ampliar els territoris dels Estats Pontificis, nascuts al segle VIII de la mà del rei dels francs Pipí. Per poder-se defensar millor, al 1506 el summe pontífex va crear el seu propi exèrcit amb 150 soldats procedents de Suïssa, considerats els millors mercenaris de l’època.
 
Avui la Guàrdia Suïssa del Vaticà és l’exèrcit més antic –amb més de 500 anys d’existència- i el més petit del món, amb uns cent soldats. Tots ells han de complir una sèrie de requisits: ser suís, catòlic, tenir entre 18 i 25 anys, no estar casat i prestar servei durant dos anys amb el compromís de per vida de no revelar cap informació de la Santa Seu. No és una servei fàcil. I és en aquest punt on trobam l’origen de la paraula nostàlgia, que conté els ètims grecs νόστος (“retorn) i ἄλγος (“dolor”). El terme va ser encunyat el 1688 per un metge de la Universitat de Basilea per definir la síndrome d’enyorança que patien els soldats suïssos que se n’anaven destinats a la Santa Seu. El fet de no saber italià i de sentir-se aïllats, lluny de casa, fomentava la seva tristor.
 
Algú pot pensar que el disseny del llampants uniformes d’aquests mercenaris serveix per combatre tanta tristor. La seva autoria és atribuïda falsament a Miquel Àngel. I és que la veritat històrica és una altra. Les seves franges grogues i blaves són els colors de la família Della Rovere, la família del papa Juli II. Després, el seu successor, Lleó X (1513-1521), hi introduiria el color vermell, propi de la seva dinastia, la dels Medici. Ara que conec l’etimologia de la paraula nostàlgia no puc deixar de sentir certa pena pels “homes” que custodien el nostre papa. I que en deu pensar el Santíssim?

A la nostàlgia també se la coneix com a enyorança (< ignorare, “desconèixer”); en portuguès, saudade (que podria venir de solitud); i en gallec, morriña, emparentat amb l’adjectiu murri; i en anglès, homesickness.

Per acabar aquí teniu una interessant reflexió sobre la nostàlgia feta pel filòsof Rafel Argullol en l’article L’inesgotable joc de la memòria (Ara, 27/09/2015):

“[...] El títol proustià és d’aplicació universal: a la recerca del temps perdut. No ens ha d’estranyar, doncs, que la infantesa sigui, sempre, un referent indiscutible. El nen, com advertia Baudelaire, és el caçador de sensacions per excel·lència. La seva percepció del món que se li obre és vertiginosa, caníbal. En un tant per cent molt elevat la vida adulta és únicament una destil·lació -sovint empobridora- del que es va capturar en la infantesa [...]”

I també us recoman aquest article d'Irene Jaume titulat "Ignorare" (Diari Ara Balears, 11/01/2017)


Articles del web relacionats:
Melancolia, la felicitat d'estar trist

I per embriagar-nos de la nostàlgia, aquí teniu el deliciós "Cant de l'enyor" de Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Marina Rosell:



I aquí teniu la nostàlgica cançó Volver de Carlos Gardel:

Yo adivino el parpadeo
de las luces que a lo lejos,
van marcando mi retorno.
Son las mismas que alumbraron,
con sus pálidos reflejos,
hondas horas de dolor.
Y aunque no quise el regreso,
siempre se vuelve al primer amor.
La quieta calle donde el eco dijo:
“Tuya es su vida, tuyo es su querer”,
bajo el burlón mirar de las estrellas
que con indiferencia hoy me ven volver.

Volver,
con la frente marchita,
las nieves del tiempo
platearon mi sien.
Sentir, que es un soplo la vida,
que veinte años no es nada,
que febril la mirada
errante en las sombras
te busca y te nombra.
Vivir,
con el alma aferrada
a un dulce recuerdo,
que lloro otra vez.

Tengo miedo del encuentro
con el pasado que vuelve
a enfrentarse con mi vida.
Tengo miedo de las noches
que, pobladas de recuerdos,
encadenen mi soñar.
Pero el viajero que huye,
tarde o temprano detiene su andar.
Y aunque el olvido que todo destruye,
haya matado mi vieja ilusión,
guarda escondida una esperanza humilde,
que es toda la fortuna de mi corazón.



Orígens dels títols i les insígnies papals

Reproducció parcial d’un article de Lluís Busquets publicat al Diari de Girona.

El títol original del papa és el de bisbe (επίσκοπος =’vigilant’) de Roma, testimoniat des del segle II. La paraula papa prové del terme grec πάππας que significa “pare”, mot usat per designar els bisbes de l’Àsia Menor primer i, després, a tots els bisbes, en especial els metropolitans i els de diòcesis de gran importància. La primera vegada que s’empra aquesta expressió per al bisbe de Roma  és en una carta de Cirici de finals  del segle IV i només a partir del segle VI es va anar restringint al bisbe de Roma. Caldrà esperar al segle XI, exactament al 1076, quan Gregori VII el va exigir per a l’ús exclusiu del bisbe romà i dels seus successors, afegint-hi el qualificatiu de Sant (Papa Sant o Sant Pare). Avui hi ha una elucubració afegida: PAPA seria l’acrònim llatí de Petri Apostoli Potestatem Accipiens (“El qui accepta la potestat de Pere Apòstol”). Com diuen els italians: Se non é vero, è ben trovato (“encara que no és veritat, ben trobat és!”).

Pontífex i vicari
Quan l’emperador Constantí canvià la seu del govern de Roma a Constantinoble l’any 330, el bisbe de Roma  omplí, en realitat, el buit de poder a Occident i va començar d’assumir aleshores el títol pagà imperial de Pontífex Màxim de l’Església. En l’antiguitat romana, el “pontífex” (‘fer el pont’) era el funcionari que tenia cura del pont amb barcasses sobre el riu Tíber; després arribà a ser un càrrec sacerdotal de l’Imperi (“fer el pont” s’entenia entre els déu i la humanitat), el qual va ser assumit pels emperadors a partir d’August. Quan l’emperador Gracià el Jove (359-383) hi renunciï, el bisbe de Roma n’assumirà el títol en exclusiva. No deixa de ser paradoxal que el títol passés del paganisme al catolicisme. Al segle XIII el papa Innocenci III (1198-1216) s’afegiria un nou títol: Vicari de Crist. Aquesta paraula, que significa “suplent”, deriva del llatí vicis (“intercanvi”), mot que trobam en paraules com “vicepresident” o “vicissitud”.

Altres títols papals
D’altres títols, a banda de Sobirà de l’Estat de la Ciutat del Vaticà (cosa que li permet ser rebut com a Cap d’Estat arreu)  han estat Successor del Príncep dels Apòstols, Príncep dels Bisbes, Pastor del ramat de Crist o Patriarca d’Occident (títol al qual Benet XVI renuncià el 2006). Més fortuna ha fet el  títol de  Servus Servorum Dei (“Servent dels servents de Déu”), el qual provindria de Gregori el Gran, que s’atribuí a si mateix un títol humil no pas per ganes sinó per contrastar-lo  amb el de Bisbe universal que s’atorgava el Patriarca de Constantinoble.

Insígnies papals
El barret papal, conegut com a tiara papal, barret petit (solideu), l’anell del Pescadorcadira o soli papal, mantell o pal·li papal, creu papal (bastó coronat amb un crucifix), escut papal.

Esquema de la indumentària papal


També podeu consultar l'entrada d'aquest web titula L'origen vaticà de la nostàlgia.

Amb motiu de la proclamació del papa Francesc, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (16/03/2013) per parlar sobre etimologies vaticanes.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px