Banner Top

On és la veritat?

Article publicat a l'Ara Balears (06/01/2017)

La veritat ja ha perdut autoritat en benefici de la postveritat, la falsedat amb pàtina de credibilitat nascuda dels interessos polítics o comercials. El Diccionari Oxford de la llengua anglesa ha escollit aquest terme (post-truth) com el neologisme estrella de l’any que acabam d’acomiadar. El britànic George Orwell, l’escriptor antisistema per antonomàsia, es deu regirar a la seva tomba. Fa setanta anys, a la seva novel·la distòpica 1984, deia: “Les mentides surten de tots els altaveus, però la Terra encara gira al voltant del Sol, i ni els dictadors ni els buròcrates, per més que desaprovin el fet, ho poden impedir”. 
 
Avui, però, amb la postveritat, malauradament moltes mentides s’han convertit en veritat a còpia de repetir-les ad nauseam. El que interessa és excitar les emocions sense que hi intervengui l’intel·lecte. Les vísceres i l’instint han desbancat els fets i la raó. El fantasma de Goebbels torna a planar sobre Occident, pres de bell nou pel populisme. “La veritat és l’enemic més gran de l’Estat”, deia el sòrdid ministre de propaganda nazi.

Post-truth
Post-truth
 
Tot i que la paraula va aparèixer publicada el 1992, els primers temptejos seriosos amb la postveritat es produïren amb l’administració de George Bush junior. El 2003 el president nord-americà va aprofitar la psicosi col·lectiva generada pels atemptats de l’11S per atacar l’Iraq, a qui acusà de tenir armes de destrucció massiva. Després, l’excusa va resultar ser una gran mentida. L’entronització, però, de la postveritat ha arribat amb el Brexit i la victòria electoral de Donald Trump, la resposta extrema als estralls de la globalització.
 
Els defensors de la sortida de Gran Bretanya de la Unió Europea ara diuen que molts dels seus arguments eren falsos. El proper inquilí de la Casa Blanca també ja ha sortit a matissar moltes de les seves controvertides afirmacions. “El fi justifica els mitjans”, resava una sentència que mai no va dir al segle XV Maquiavel. Tanmateix, aquestes cèlebres paraules estaven ben en sintonia amb la concepció pessimista sobre la condició humana que tenia el pare de la Ciència Política moderna.

Paraula de Saramago
Paraula de Saramago
 
Amb la postveritat que catapulten les xarxes socials els mitjans de comunicació se senten desbordats. En les passades eleccions als Estats Units una web de notícies satíriques va publicar que el Papa Francesc donava suport a Donald Trump. I molts internautes es varen creure aquella mentida. Era d’esperar. Un recent estudi de la Universitat de Stanford ja ha alertat que el 80 per cent dels joves nord-americans no sap distingir si una notícia a Internet és falsa o real.
 
Sens dubte, corren mals temps per al periodisme, que ha mutat en postperiodisme en l’era de la postdemocràcia, on manen unes elits privilegiades. Cada cop agafa més força una broma de mal gust que circula per totes les facultats de Ciències de la Informació: “No deixis que la realitat t’espenyi un bon titular”. El darrer exemple ha estat el cas de Nadia Nerea, la nina mallorquina afectada d’una malaltia rara. Tots els mitjans es deixaren emportar per l’emotivitat viral de la història. Mentre la gent anava desembutxacant generosos donatius, ningú no va reparar en el passat delictiu del progenitor, que havia estat condemnat a presó per estafa. Han hagut de passar vuit anys perquè el periodisme reaccionàs i desemmascaràs un pare que ha tengut la sang freda de lucrar-se a costa de la malaltia de la seva filla. Els periodistes, doncs, han de fer més autocrítica a partir de la màxima de Carl Bernstein, un dels dos famosos reporters del Watergate: “Tot bon periodisme és la mateixa cosa: la millor versió possible de la veritat”.

El Papa ja ha fet una estirada d’orelles a la desacreditada professió periodística. En una recent entrevista a un setmanari belga, ha demanat als mitjans de comunicació que vetlin més per combatre la “calúmnia” i la “coprofília” en al·lusió a la tendència morbosa de les masses acrítiques cap a les notícies falses, vistes com a excrements. És el discurs actualitzat d’Orwell: “En temps de mentida universal, dir la veritat és un acte revolucionari”.

Paraula de George Orwell
Paraula de George Orwell
 
Tanmateix, el Summe Pontífex predica en el desert. En el voraç univers cibernètic, fa temps que els diaris convencionals han deixat de dur la veu cantant de la “veritat”, avui més opaca que mai. Assistim indefensos a la simplificació de la política i al buidatge semàntic de les paraules. Hem enterrat l’esperit de la Il·lustració. Mentre ens eixugam els ulls plorosos que ens falsegen la realitat, ens demanam, esmaperduts, on és la veritat.

I per acabar, una cita de Maquiavel (El príncep ): “Són tan simples els homes [...] que aquell que enganya sempre trobarà qui es deixi enganyar”.



Veritats manupulades
Veritats manipulades


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/06/2017), reflexion sobre el concepte postveritat:


I aquí teniu un vídeo dels serveis informatius de TV3 sobre la posveritat. I aquest és el documentat del programa "Sense ficció" dedicat a la postveritat. Es titula "Veritats de mentida".

Igual d'interessant és aquest vídeo de Sandra Mata (Món 3/24) sobre els "fets alternatius" de Trump.

Aquest article de Ramón Lobo, d' "El Periódico", és molt interessant. Es titula "Periodismo extraviado".

Aques altre article recull reflexions interessants sobre la postveritat en l'era de la postdemocràcia.

Aquí teniu vuit notícies falses que mai no s'haurien d'haver publicat.

Aquí teniu un manual per descobrir si una notícia és falsa.

També és interessant aquest article d'Albert Pla Nualart, titulat "Creix la demanda de fets alternatius" (Diari Ara, 19/02/2017).

El filòsof i economista Fernando Trias de Bes parla de l' "era Pinotxo" en aquest article d'El País titulat "La verdad de la posverdad" (28/05/2017)

Aquí teniu dos articles sobre la postveritat d'un especial del diari Ara (28/05/20017):
Postveritat: nova era daurada per a la manipulació
Pròxima estació, el Regne Unit: les eleccions atien les "fake news
Guia bàsica per navegar en el mar de la postveritat


Articles del web relacionats:
La veritat de la mentida
La veritat no s'oblida mai
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
L'etern retorn del Gran Germà
Matar el missatger en temps de la postveritat
La postveritat segons Aristòtil

El pecat de la indiferència

Article publicat a l'Ara Balears (11/11/2016)

Comença a ser ben hora que l’Església catòlica ampliï el seu catàleg dels set pecats capitals. Al costat de la luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia hauria d’aparèixer ja el pecat de la indiferència. El bombardeig incessant d’imatges que rebem cada dia ens ha fet més inhumans. Ara vivim anestesiats contra el dolor del món. En paraules del papa Francesc, som víctimes de la “globalització de la indiferència”.

‘El terror de la guerra’, de Nick Ut (1972)
‘El terror de la guerra’, de Nick Ut (1972)

Fa 44 anys el món s’estremí amb una de les primeres imatges de la barbàrie humana de l’era moderna. Fou la famosa fotografia de la “nina de Napalm”. El 8 de juny de 1972 Kim Phuc tan sols tenia 9 anys quan un avió de l’Exèrcit sud-vietnamita bombardejà el seu petit poble de Trang Bang, prop de l’antiga Saigon. L’atac, coordinat amb els Estats Units, pretenia controlar l’abastiment per carretera entre Cambodja i Vietnam. Els míssils que es llançaren anaven carregats de napalm, un combustible capaç de calcinar qualsevol forma de vida. Els informes de EUA indicaven que no hi havia civils a la localitat. Això, però, resultà ser una gran mentida. Aviat el lloc es convertí en un infern en flames.
 
Kim Phuc sortí corrents amb altres nins per la carretera completament nua. El foc de les bombes carbonitzaren les seves robes i li cremaren el 65 per cent del cos. Presa del dolor i amb el rostre ple de llàgrimes, cridava “¡Em moro, em moro!”. El moment fou immortalitzat pel fotògraf vietnamita Nick Ut, que cobria la Guerra de Vietnam per a l’agència Associated Press. Aquell click, “El crit” de Munch de la fotografia, es publicà en portades de tot el món i mostrà les conseqüències de la guerra sobre la població civil. Després de posar en dubte la seva autenticitat, pressionat per l’opinió pública, el president Richard Nixon accelerà la retirada de les seves tropes i Ut guanyà el premi Pulitzer. L’últim soldat nord-americà sortí de Vietnam del sud el 29 de març de 1973. La guerra, però, finalitzaria dos anys després amb la victòria de Vietnam del nord comunista. Els prop de vint anys de conflicte se saldaren amb més de 4 milions de morts, la majoria civils.

Avui Kim Phuc viu al Canadà i és ambaixadora de Nacions Unides per a la Pau
Avui Kim Phuc viu al Canadà i és ambaixadora de Nacions Unides per a la Pau
 
Avui malaurament ja no hi ha fotos que acabin amb una guerra. Els fotoperiodistes se senten impotents. Les seves imatges ja no sacsegen consciències. En veure-les per televisió o pel mòbil ens pensam que formen part d’una pel·lícula de ficció. La banalització del dolor del proïsme no coneix límits. La solidaritat només és per a moments puntuals. Ja hem enterrat per sempre la màxima llatina Homo sum, nihil humanum a me alienum est (“Res del que és humà em pot ser indiferent”). En l’actual societat de l’espectacle pot més la inèrcia de la indiferència. Els números de les víctimes mortals ens han deshumanitzat i han anul·lat el nostre deure de diferenciar el bé del mal. I, per no tenir remordiments amb els refugiats extraviats per la Mediterrània, la solució política passa per dir que són potencials terroristes.

Aylan Kurdi’, de Nilüfer Demir (2015)
Aylan Kurdi’, de Nilüfer Demir (2015)
 
Enmig d’aquest desori mundial, preferim quedar-nos amb la visió edulcorada de la realitat virtual. El divorci mediàtic de Brad Pitt i Angelina Jolie o la cobra de Bisbal a Chenoa ens ajuden a viure més alleugerits. Instal·lats en la intempèrie moral, vivim pensant que el que passa als altres no ens passarà a nosaltres. Ja ho va denunciar sota el règim nazi el pastor luterà Martin Niemöller en un famós poema atribuït erròniament a Bertolt Brecht: “Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, / vaig guardar silenci,/ perquè jo no era comunista,/ Quan van empresonar els socialdemòcrates,/ vaig guardar silenci,/ perquè jo no era socialdemòcrata,/ Quan van venir a buscar els sindicalistes,/ no vaig protestar,/ perquè jo no era sindicalista,/ Quan van venir a buscar els jueus,/ no vaig protestar,/ perquè jo no era jueu,/ Quan van venir a buscar-me,/ no hi havia ningú més que pogués protestar”.
 
Ara, infotoxicats i ofegats per la superficialitat, som incapaços de valorar la magnitud de la tragèdia. De tant de posar call davant tanta ignomínia hem callat. I ja se sap que qui calla atorga. Hem arribat a aquest col·lapse ètic des del desolador benestar del nostre microcosmos. El pecat de la indiferència és la bestialització de la humanitat. Només ens queda aferrar-nos fort a la cançó de la cantant argentina Mercedes Sosa: “Sólo le pido a Dios/ que el dolor no me sea indiferente/ que la reseca muerte no me encuentre/ vacía y sola sin haber hecho lo suficiente.”
"En les coses , hi resta sempre quelcom de la mirada que les ha contemplat" Walter Benjamin. Dibuix de John Berger

I per acabar, una cita del metge espanyol Santiago Ramón y Cajal (1852-1934): “ La naturalesa ens és hostil perquè no la coneixem: les seves crueltats representen la venjança contra la nostra indiferència”.


Aquí teniu una interessant entrevista del Papa a El País.

Aquí teniu la cançó de Mercedes Sosa:



Aquí teniu un enllaç amb les 100 fotos més influents de la història.

I aquest article de Carles Capdevila és molt recomanable. Es titula "La crueltat s'encomana".

Articles del web relacionats:
L'ombra d'Auschwitz
Les Meduses de la indiferència
Machado a Macedònia


Europa, de genollons

Article publicat a l'Ara Balears (14/02/2016)

Ja fa temps que Europa ha claudicat davant l’islam més primitiu. Ara ja ho fa de genollons. Així ho va escenificar fa dues setmanes Roma, el pare cultural d’Occident. El govern italià de Mateo Renzi va ordenar cobrir amb uns púdics cubs de fusta les estàtues despullades dels Museus Capitolins. L’objectiu era no ofendre el president iranià Hasan Rohani, de visita a la Ciutat Eterna –era la primera vegada que un dignatari iranià visitava un país europeu després de 16 anys d’aïllament per l’amenaça mundial que representava el seu pla nuclear, avui ja anul·lat. Per a les autoritats locals, aquesta humiliant baixada de pantalons estava més que justificada: la signatura d’uns contractes de 17.000 milions d’euros que seran una autèntica vàlvula d’oxigen per a una malmenada economia italiana.

Estàtues censurades
Estàtues censurades
 
Atès que la religió islàmica prohibeix la representació del cos despullat, emissaris de la delegació iraniana varen suggerir tapar les vergonyes d’unes estàtues mil·lenàries, tot un símbol de la nostra identitat cultural. Entre elles hi havia la sensual Venus Capitolina, còpia romana de l’original del mestre dels escultors clàssics, Praxíteles. Una altra víctima de la ridícula censura fou l’estàtua eqüestre de Marc Aureli –els portentosos testicles del cavall eren massa incòmodes per al dirigent musulmà. Els serveis de protocol italià no dubtaren a atendre aquella petició per “respecte” a l’ínclit convidat. Perquè se sentís encara més com a casa, també acceptaren retirar de la taula presidencial qualsevol beguda alcohòlica.

Solució italiana
Solució italiana
 
Itàlia encara mastega la indignació contra el que ha estat considerat com una submissió cultural. “Cobrir les nostres obres és renegar de la nostra cultura”, és el comentari més estès. Mateo Renzi, però, assegura que no estava al cas de l’assumpte i ja ha ordenat una investigació per depurar-ne responsabilitats. L’espectacle, però, del tot servil, oferí altres elements més surrealistes.
 
El president iranià també tengué temps per entrevistar-se amb el papa Francesc. Segons el comunicat oficial, durant quaranta minuts ambdós mandataris parlaren sobre la lluita contra el terrorisme i el tràfic d’armes. Després del protocol·lari intercanvi de regals, Rohani va demanar a Jorge Mario Bergoglio que resàs per ell, un president que en el seu país consent que es lapidin adúlteres i que es pengin homosexuals a les places públiques. Al summe pontífex ja li convé resar molt.

El papa Francesc i el president d'Iran
El papa Francesc i el president d'Iran
 
Un dels intel·lectuals italians més crítics amb tota aquesta pantomima institucional ha estat Giovanni Sartori, que, amb 92 anys, és considerat tot un expert en ciència política. Premi Príncep d’Astúries (2005), Sartori acaba de publicar “La carrera hacia ninguna parte. Diez lecciones sobre nuestra sociedad en peligro”. El seu principal cavall de batalla és precisament el discurs políticament correcte que hi ha al voltant del multiculturalisme: “El multiculturalisme no existeix. En la nostra societat tenim unes normes generals, uns principis. L’immigrant pot fer a casa el que vulgui, però ha d’acceptar les regles de l’Estat que l’accepta”.
 
Sartori manté que “Occident i els seus valors estan en perill perquè no s’està donant una resposta adequada al fonamentalisme islàmic”. I és que la polèmica visita del president iranià a Itàlia ha estat la gota que ha fet vessar el tassó. La passada nit de Cap d’Any la ciutat alemanya de Colònia també va ser blanc d’un altre despropòsit musulmà. Més de 500 dones que passejaven pel carrer varen ser agredides sexualment per milers de joves àrabs. D’aquesta manera, el país que més generós està essent amb l’acollida de refugiats sirians se sentia estafat. El foc s’atià encara més amb unes desafortunades declaracions de l’imam de Colònia. Al seu parer, la responsabilitat d’aquelles agressions va ser de les dones que anaven pel carrer totes soles, mig despullades i perfumades.

Sartori no es mossega la llengua: “L’islam és incompatible amb la nostra cultura. Els seus règims són teocràcies que es funden en la voluntat d’Alà, mentre que a Occident es funden en la democràcia, en la sobirania popular”. Des de la Il·lustració Europa s’ha esforçat per sortir de la minoria d’edat en què havia viscut durant tants de segles. Ara, estant de genollons davant una cultura del tot intransigent, ha traït la memòria dels seus mentors intel·lectuals. Faríem bé, doncs, de tornar a llegir Voltaire: Écrasez l’infâme! (“esclafau l’infame!”).

Aquí teniu un article de Rubén Amón titulat "Y la tolerancia acabó con la tolerancia".
Articles del web relacionats:
El rapte d'Europa
Protàgores i l'islam
Democràcia obsoleta
Adéu, llibertat

Una muntanya ben màgica

Article publicat a l'Ara Balears (08/02/2016)

Per la seva salut, Thomas Mann faria bé de no ressuscitar. Molt ha canviat Davos, l’escenari de la seva cèlebre novel·la La muntanya màgica, publicada el 1924. Des de 1991 aquesta diminuta ciutat dels Alps suïssos, la més alta d’Europa a 1,560 metres sobre el nivell de la mar, acull anualment, a finals de gener, unes pomposes trobades del Fòrum Econòmic Mundial. Els seus convidats són les grans fortunes i els polítics més influents del planeta. Res a veure, doncs, amb els protagonistes de l’obra del premi Nobel alemany.
 
La muntanya màgica ens parla de Hans Castorp, un jove enginyer d’Hamburg que viatja fins a un balneari de tuberculosis de Davos, un lloc avui més famós per les seves luxoses estacions d’esquí. La seva intenció inicial és passar-hi tres setmanes de vacances al costat d’un cosí seu que s’hi troba ingressat. Tanmateix, la visita es converteix en una estada de set anys, durant els quals Castorp s’imbueix de les reflexions existencials de dos mentors del tot antitètics, Settembrini i Naphta.
 
Enguany els prop de 2.500 assistents de més de 100 països que s’han reunit a Davos també no han aturat de fer-se reflexions existencials. En el seu cas, però, giraven més aviat al voltant de la defensa d’un sistema capitalista que, aparentment sense alternativa possible, ja ha decapitat massa gent. El terratrèmol, de repercussions globals, s’inicià el 2008 després de la pinxada de la de bombolla immobiliària nord-americana. L’únic lloc, però, on no han arribat les seves saquejades és el sempre plàcid cim de Thomas Mann. Qui ho sap bé és el periodista anglès Andy Robinson, autor del llibre Un reportero en la montaña màgica. Cómo la élite econòmica de Davos hundió el mundo. (Editorial Ariel, 2013).

Robinson denuncia que, parapetat dalt del sostre d’Europa, el Fòrum Econòmic Mundial continua planificant estratègies per obtenir més beneficis enmig de l’actual crisi econòmica mundial. Tot plegat, però, es vesteix sota un discurs de la filantropia abanderat per celebritats convidades. Enguany l’actriu britànica Emma Watson ha presentat un programa per eliminar les diferències de gènere. Un altre actor, Leonardo DiCaprio, ha estat premiat per la seva lluita contra el canvi climàtic. I el cantant d’U2, Bono, hi ha celebrat el desè aniversari d’una campanya que lidera per combatre la sida a nivell mundial.
 
Un reportero en la montaña màgica desemmarca una monumental farsa on la plutocràcia intenta netejar la seva imatge al costat d’estrelles mediàtiques. És el que ja és conegut com a “filantrocapitalisme”. En aquest idíl·lic racó d’un dels paradisos fiscals preferit pels nostres corruptes el papa Francesc també s’hi ha volgut fer sentir per tercer any consecutiu. Així d’ingenu es manifestava en la seva darrera missiva: “No s’oblidin dels pobres! Aquest és el principal repte que tenen vostès com a líders en el món dels negocis”.
 
Robinson lamenta que la indignació ciutadana provocada per l’orgia financera d’aquests últims anys no hagi acabat amb la impunitat de les elits econòmiques de Davos. Apunta que la culpa, en part, és d’uns mitjans de comunicació que se senten emmordassats. I és que només uns quants periodistes elegits tenen accés directe a unes reunions on es discuteix el futur de l’economia mundial. Tanmateix, aquesta minoria acaba essent abduïda per a la causa. “Això –diu el reporter britànic- és el que passà a La rebel·lió dels animals d’Orwell. Cada vegada els porcs s’assemblaven més als que suposadament eren els seus enemics”.
 
En la seva muntanya màgica, Thomas Mann va voler descriure, des de la distància d’un sanatori dels Alps, la decadència moral de la burgesia europea als anys anteriors a la Primera Guerra Mundial. Al final de l’obra els tambors de guerra comencen a pertorbar l’harmoniosa pau dels interns d’aquell microcosmos. El seu protagonista, Hans Castorp, pressent l’apocalipsi que s’acosta: “Tenia por. Li semblava que tot allò no podia acabar bé, que acabaria amb una catàstrofe [...], amb una gran tempesta que ho devastaria tot [...] i que el període del malson seria seguit d’un terrible judici final”.
 
Avui, gairebé un segle després de la publicació de l’obra del premi Nobel alemany, sembla que els crits eixordadors de les víctimes del capitalisme encara no han arribat a les orelles dels nous habitants de la muntanya màgica de Davos. Si qualque dia els desmunten de veres el seu preuat sistema, l’autor d’Un reportero en la montaña màgica té clar quina serà la seva reacció. Cita una frase del geògraf britànic David Harvey: “El capitalisme mai no resol els seus problemes; simplement els desplaça a un altre lloc”.

Per saber més sobre què es cuina a Davos, no us podeu perdre aquests vídeos:





Articles del web relacionats:
Les Meduses de la indiferència
El capitalisme que ens decapita

Protàgores i l'islam

Article publicat a l'Ara Balears (26/01/2014)

Al segle V aC el sofista grec Protàgores afirmà: “L’home és la mesura de totes les coses”. Així establia que tot és relatiu, que tot depèn del criteri de cada individu. Amb tot, al mateix segle V aC, Sòcrates, considerat el pare de la filosofia, es rebel·là contra aquesta postura i defensà que hi ha veritats absolutes i universals, que no depenen de cap subjecte. En època moderna el torcebraç Protàgores-Sòcrates es tornaria a repetir. Al segle XIX la publicació de L’origen de les espècies (1859) de Charles Darwin donaria ales a l’evolucionisme cultural. Segons aquest corrent, totes les ètnies han tengut històricament les mateixes possibilitats de creixement en tots els camps. La blanca, però, és la que hauria destacat més.
 
Protàgores
Protàgores

Com a resposta a l’etnocentrisme dels evolucionistes, sorgí el relativisme cultural, que proclama que cada tret cultural només es pot analitzar i entendre en funció del context social al qual pertany. Sota aquest prisma, no hi hauria cultures “endarrerides” o “salvatges” ni costums “fastigosos” o “primitius”. El relativista rebutja els dogmatismes i propugna que tot judici moral és un prejudici cultural. Segons el seu concepte del multiculturalisme, l’immigrant no s’ha de deixar contaminar pels valors públics de la terra d’adopció. Fomenta així la creació de guetos. Aquest “tantsemenfotisme” porta a justificar el canibalisme, l’esclavitud o la submissió de la dona a l’home. A pesar que ho intenta aparentar, el relativista no és tolerant. Tolerància és creure que l’altre pot tenir raó i que un mateix pot no tenir-la. Avui, seguint els dictats de Sòcrates, té raó qui més s’acosta al model moral universal que són els Drets Humans, amb totes les imperfeccions que aquests puguin tenir.

Dona amb burka
Dona amb burka
 
La recent massacre al setmanari satíric francès Charlie Hebdo ha tornat a qüestionar el relativisme cultural a l’hora de valorar el món islàmic. El tràgic succés, però, també ha reobert la famosa teoria del xoc de civilitzacions que el 1993 va esbossar el politòleg nord-americà Samuel Huntington en un polèmic article titulat Xoc de civilitzacions?, convertit després en llibre. Huntington, mort el 2008, defensava que, després de la guerra freda, els futurs conflictes armats ja no tendrien el seu origen en xocs ideològics, sinó en xocs culturals provocats per les diferències entre les diverses civilitzacions del planeta.
 
Per alguns, aquesta teoria del xoc de civilitzacions es va confirmar amb la bateria d’atemptats iniciats amb l’11S de 2001. L’islam s’havia convertit en el nou enemic a abatre. Aleshores EUA, al capdavant d’una coalició de països europeus, va envair Afganistan i Iraq amb el pretext de combatre el terrorisme i d’implantar règims democràtics. I enmig d’aquest nou ordre mundial, per rebaixar la tensió, el sempre políticament correcte president Zapatero va creure necessari organitzar la famosa Aliança de Civilitzacions. La iniciativa va ser una pantomima de resultats eteris.

L'islam i l'educació
L'islam i l'educació
 
Segons Huntington, Occident, fruit del seu llarg període de dominació sobre les altres civilitzacions, pateix d’un profund etnocentrisme que el fa pecar de superb. Certament és així, però el diàleg es fa difícil amb un interlocutor que justifica tallar el clítoris a la seva filla o matar a pedrades la seva dona adúltera. En aquest cas, doncs, no estam davant d’un enfrontament entre religions, sinó entre dues eres, la del segle XXI i la de l’edat mitjana. Mentrestant, Europa, el bressol de la Il·lustració, tement noves envestides terroristes, no sap com gestionar la seva preuada llibertat d’expressió. El papa Francesc demana respecte per a qualsevol fe, alhora que exigeix uns límits a la llibertat d’ofensa amb el següent avís: “Si [algú] insulta la meva mare, pot esperar un cop de puny. És normal. No es pot provocar”. És la versió revisada del famós passatge evangèlic “Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra”. El pontífex, amb tot, insisteix que “no es pot matar en nom de Déu”.
 
De moment, ningú no s’ha atrevit a fer bromes barroeres de l’holocaust; sí, però, de Mahoma. Com deia Protàgores: “L’home és la mesura de totes les coses”. Tanmateix, mentre “el tot val” del relativisme mutila el pensament crític, el dubte, en canvi, tal com pregonà Sòcrates, l’alimenta en la seva recerca de la veritat i ens fa, per tant, més lliures.

Aquí teniu unes interessants reflexions de Dolors Bramon, professora d'islamologia, sobre l'islamofòbia.

Aquí teniu un article sobre el burkini.

També us podeu perdre aquest article de Josep Ramoneda titulat Islamofòbia.

Aquest article parla sobre relativisme i filosofia.

I en aquí teniu un article que parla de la diferència entre ser moro, musulmà o àrab.

I aquí teniu diferències entre el cristianisme i l'islam.


"Hablando del rey de Roma"

Ara que tothom parla meravelles del nou papa Francesc és bo recordar que hi va haver un temps en què no tenia les simpaties de tothom.  D’aquest temps vindria suposadament la famosa expressió castellana “hablando del rey de Roma” que es fa servir quan en una conversa apareix de sobte la persona de la qual es parla. En realitat, l’expressió es una distorsió del terme “ruin de Roma”. Aquest “ruin” es referia al mateix papa de Roma. Al segle XIV el papat de Roma va córrer el risc de desaparèixer amb el llarg període de crisi que va suposar el trasllat de la Santa Seu a Avinyó (1309-1377), al sud de França. Aleshores el summe pontífex gaudia de molt mala fama, i la gent s’hi referia amb el terme “ruin” per considerar-lo el mateix diable.
 
Amb el temps, l’expressió es completà amb la rima següent “Hablando del rey de Roma, por la puerta asoma”. En altres idiomes podem trobar el terme originari “ruin” com a diable o llop. De fet en català, l’expressió equivalent és “Qui del llop parla, el llop li surt”. Aquí tenim exemples d’altres llengües:
 
Anglès: Speak of the devil and he doth appear (“Parlar del diable i guaita”)
 
Francès: Quand on parle du loup, on en voit la queue (“Quan parlam del llop, se li veu la coa”)
 
Portuguès: Falando do diabo, apareceu o rabo (“Parlant del diable, apareix la coa”)
 
Euskera:  Otsoa non aipa, han gerta (“On s’anomena el llop, allà apareix”)

El nepotisme i els papes

Dimecres passat sortí del conclave de la Capella Sixtina el nou papa Francesc. Segons informacions publicades, la seva elecció hauria comptat amb un gran consens -90 vots dels 114 cardenals. Segurament, però, la cerimònia de la fumata blanca fou fruit de moltes intrigues, i no precisament propiciades per l'Esperit Sant. Antigament el conclave era el lloc on els diferents cardenals papables feien ostentació de les seves influències. I aquestes influències solien venir marcades per la sang. És el que es coneix com a nepotisme, la concessió de càrrecs de confiança a parents.

Avui ens escandalitzam d'aquesta pràctica tan estesa en la nostra política. Es tracta, però, d'una herència d'una de les etapes més corruptes del Vaticà, quan a partir de finals de l'edat mitjana molts papes col·locaven en alts llocs de la cúria romana els seus nebots (nepos en llatí), que en realitat eren fills seus il·legítims. D'aquesta manera, s'asseguraven tenir un major control dels assumptes interns de la Santa Seu.

Un dels casos més clamorosos de nepotisme fou protagonitzat per la dinastia papal dels Bòrgia, d'origen valencià. Els nombrosos parents que aconseguí col·locar a la cort pontifícia el primer d'ells, Calixt III (1455-1458), foren coneguts a Roma com els catalani. Precisament un nebot seu també arribaria a ser papa amb el nom d'Alexandre VI (1492-1503). D'ell, es diu que va tenir descendència amb la seva pròpia filla Lucrècia. A pesar de la seva fama de depravat, Alexandre VI és considerat com un dels grans papes del Renaixement. S'enfrontà a les potències més importants i a la noblesa italiana per refermar el poder dels Estats Pontificis, nascuts al segle VIII de la mà del rei dels francs Pipí el Breu i del seu fill Carlemany.

Nepotisme (Faro)
Nepotisme (Faro)

Després del pontificat dels Bòrgia, hi hauria una altra dinastia, la dels poderosos Medici de Florència, que arribà a tenir fins a quatre papes: Lleó X (1513-1521), Climent VII (1523-1534), Pius IV (1559-1565) i Lleó XI (1605). El nepotisme a la cúria romana s'acabaria per decret al segle XVIII. A la nostra societat, però, encara es troba present. De moment, no hi ha cap llei que hagi eradicat aquesta forma de corrupció que tant de mal fa a l'ideal de la democràcia, la meritocràcia.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px