Banner Top

Sants execrables?

Hi ha sants que poden ser molt execrables. No debades, ambdues paraules provenen de l’arrel indoeuropea *sak- (“santificar”), que en llatí donà el verb sancio, sanxi, sanctum (“consagrar”) i l’adjectiu sacer, sacra, sacrum (“sagrat”) –execrable, per tant, amb el prefix ex- (“des de”) i el sufix -able, significa “que es pot maleir”. Altres derivats d’aquesta família són: sagrament, sacralitzar, sacrifici (+ facio, “fer”), sagristà, sacerdot, santuari, consagrar o sacrilegi (+legere, “recollir”) –en un principi significava “lladre de coses sagrades” i després “violació d’una persona o lloc sagrat”.

Lleis sagrades
En el món judicial romà, a les lleis se’ls atorgava un caràcter sagrat (sanctus) amb la pràctica de certs rituals. D’aquesta manera les lleis se sancionaven, és a dir, se “sacralitzaven” –amb el temps, el verb féu referència a la pena, sanció, que rebia un individu per haver transgredit una norma. Allò sagrat també se suposa que ha de ser cast (<castus, “net”, “honest”). Amb l’afegitó del verb ago (“conduir”), es formà la paraula càstig, que tenia com a objectiu “fer pur” un individu que no havia tengut una actitud adequada.

En grec, sagrat és ἱερός, que ha donat un llarg llistat de derivats: hieràtic (avui sinònim de sever, solemne), jerarca (+ ἄρχω, “manar”), jerarquia, jeroglífic (+ γλύφω, “esculpir”) o Jerònim (+ ὄνομα, “nom”). Sant, en canvi, és ἄγιος, d’on tenim hagiografia (+ γραφή, “escriptura”), que és la història de les vides dels sants.

"Els precursors de Crist amb els sants i màrtirs" (1423-24), obra de Fra Angelico
 
Sancta sanctorum
Una expressió que compta amb l’empara dels sants és sancta sanctorum (“les coses sagrades dels sagrats”). Era el lloc amagat del Temple de Jerusalem on es guardava la famosa arca de l’aliança, el cofre de fusta que contenia alguns dels tresors més preuats del poble jueu: les dues taules (els Deu Manaments) que Iahvè lliurà a Moisès al Mont Sinaí; una mica de mannà, l’aliment miraculós que va servir als hebreus per alimentar-se en la seva travessia del desert, rumb a la terra promesa; i la vara florida d’Aaron, el germà de Moisès i el seu principal col·laborador en la conducció del poble hebreu cap a la terra promesa.
 
El sancta sanctorum era una espècie d’habitacle amagat del Temple de Jerusalem. Només hi entrava el summe sacerdot un cop l’any. Ara se sol dir sancta sanctorum d’espais especialment protegits on només hi tenen accés persones privilegiades. Tot i que literalment sancta sanctorum vol dir “les coses sagrades dels sagrats”, se sol traduir per “les coses més sagrades”. Els jueus afegien el genitiu al nominatiu de quelcom per expressar la seva grandesa. És el cas del llibre de la Bíblia el Càntic dels Càntics, o sigui, El càntic per excel·lència.


Arca de l'Aliança
Arca de l'Aliança

L’Arca de l’Aliança que custodiava el sancta sanctorum del Temple de Jerusalem simbolitzava la unió de Déu amb el poble jueu, d'aquí el seu nom. A més, es considerava una manifestació física de la presència de Déu i fou un mitjà eficaç per a mantenir els jueus lluny de la idolatria. Es recorria al seu auxili en temps de guerra. Es creu que va desaparèixer amb la destrucció del temple de Jerusalem l’any 70 a mans dels romans –l’any 586 aC Nabucodonosor ja l’havia intentat destruir. L’Arca de l’Aliança saltà a la fama en la primera aventura de l’heroi cinematogràfic Indiana Jones (1981). 

A l'hora de pregar a un sant, hem d'anar en compte amb el que passa a Madonna en el seu videoclip "Like a prayer":


Articles del web relacionats:
Adéu als déus
Apoteosis apoteòsiques
-
La mort de Déu?
-
El rostre de Déu
- Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais
- Qui era Sant Antoni?
-
 Sant Jordi, un mite universal
Sant Josep i la tecnologia

Llegir bé en temps d'eleccions

A l’hora d’anar a votar, és a dir, a l’hora d’elegir els nostres representants, és necessari llegir bé la lletra petita de cada papereta. Elector equival a lector. No debades, ambdues paraules provenen del llatí lego, legi, lectum (“recollir”, “seleccionar”). Els grecs, que foren tan legals, ens han llegat el privilegi (<+ privus, a, um, “singular”) de fer sentir la nostra legítima veu a través de les urnes. Per llei, doncs, convé ser llests (“l’escollit”, “l’espavilat”) i diligents (< + dis-, “per separat”) amb el nostre dret democràtic. No exercir-lo seria poc intel·ligent (elegir entre, inter, dues coses), una negligència (< + nec, “no”), un sacrilegi (<+ sacer, sacra, sacrum, “sagrat”) o per ventura una deslleialtat amb els nostres avantpassats clàssics.

Per molt que els nostres polítics –alguns de pràctiques il·legals- ens hagin alliçonat, en castellà, des d’un “atril” ( < lector; en català, “faristol”, d’origen franc), convé escollir a consciència i no fer cas de sortilegis (< sors, sortis, “bola”, és a dir, “llegir la bola, la sort”) ni de llegendes urbanes –durant l’edat mitjana les biografies de sants foren conegudes com a  legenda, “que ha de ser llegit”; com que eren vides on es mesclaven fets històrics amb d’altres de fantasiosos, una llegenda passà a significar una cosa meravellosa, però també exemplar.
 
Aquest gran dia, que alguns consideren com la gran festa de la democràcia, en els col·legis electorals cadascú selecciona elegantment el seu col·lega predilecte. Esperem que el polític electe s’oblidi de pertànyer a una elit (classe selecta) i reculli bé la confiança dipositada en ell. Si no, formarà part de la nostra llarga col·lecció particular d’esperances frustrades. I la legió de desencantats amb la política ja comença a ser considerable. Vet aquí un al·legat a favor de la responsabilitat democràtica.

Esperem que, amb tot aquest bagatge lingüístic, cadascú faci la seva pròpia lectura d’això que en diuen democràcia.

Eleccions segons El Chopo
Eleccions segons El Chopo
 
Articles relacionats:
Vots devots
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px