Banner Top

Sants execrables?

Hi ha sants que poden ser molt execrables. No debades, ambdues paraules provenen de l’arrel indoeuropea *sak- (“santificar”), que en llatí donà el verb sancio, sanxi, sanctum (“consagrar”) i l’adjectiu sacer, sacra, sacrum (“sagrat”) –execrable, per tant, amb el prefix ex- (“des de”) i el sufix -able, significa “que es pot maleir”. Altres derivats d’aquesta família són: sagrament, sacralitzar, sacrifici (+ facio, “fer”), sagristà, sacerdot, santuari, consagrar o sacrilegi (+legere, “recollir”) –en un principi significava “lladre de coses sagrades” i després “violació d’una persona o lloc sagrat”.

Lleis sagrades
En el món judicial romà, a les lleis se’ls atorgava un caràcter sagrat (sanctus) amb la pràctica de certs rituals. D’aquesta manera les lleis se sancionaven, és a dir, se “sacralitzaven” –amb el temps, el verb féu referència a la pena, sanció, que rebia un individu per haver transgredit una norma. Allò sagrat també se suposa que ha de ser cast (<castus, “net”, “honest”). Amb l’afegitó del verb ago (“conduir”), es formà la paraula càstig, que tenia com a objectiu “fer pur” un individu que no havia tengut una actitud adequada.

En grec, sagrat és ἱερός, que ha donat un llarg llistat de derivats: hieràtic (avui sinònim de sever, solemne), jerarca (+ ἄρχω, “manar”), jerarquia, jeroglífic (+ γλύφω, “esculpir”) o Jerònim (+ ὄνομα, “nom”). Sant, en canvi, és ἄγιος, d’on tenim hagiografia (+ γραφή, “escriptura”), que és la història de les vides dels sants.

"Els precursors de Crist amb els sants i màrtirs" (1423-24), obra de Fra Angelico
 
Sancta sanctorum
Una expressió que compta amb l’empara dels sants és sancta sanctorum (“les coses sagrades dels sagrats”). Era el lloc amagat del Temple de Jerusalem on es guardava la famosa arca de l’aliança, el cofre de fusta que contenia alguns dels tresors més preuats del poble jueu: les dues taules (els Deu Manaments) que Iahvè lliurà a Moisès al Mont Sinaí; una mica de mannà, l’aliment miraculós que va servir als hebreus per alimentar-se en la seva travessia del desert, rumb a la terra promesa; i la vara florida d’Aaron, el germà de Moisès i el seu principal col·laborador en la conducció del poble hebreu cap a la terra promesa.
 
El sancta sanctorum era una espècie d’habitacle amagat del Temple de Jerusalem. Només hi entrava el summe sacerdot un cop l’any. Ara se sol dir sancta sanctorum d’espais especialment protegits on només hi tenen accés persones privilegiades. Tot i que literalment sancta sanctorum vol dir “les coses sagrades dels sagrats”, se sol traduir per “les coses més sagrades”. Els jueus afegien el genitiu al nominatiu de quelcom per expressar la seva grandesa. És el cas del llibre de la Bíblia el Càntic dels Càntics, o sigui, El càntic per excel·lència.


Arca de l'Aliança
Arca de l'Aliança

L’Arca de l’Aliança que custodiava el sancta sanctorum del Temple de Jerusalem simbolitzava la unió de Déu amb el poble jueu, d'aquí el seu nom. A més, es considerava una manifestació física de la presència de Déu i fou un mitjà eficaç per a mantenir els jueus lluny de la idolatria. Es recorria al seu auxili en temps de guerra. Es creu que va desaparèixer amb la destrucció del temple de Jerusalem l’any 70 a mans dels romans –l’any 586 aC Nabucodonosor ja l’havia intentat destruir. L’Arca de l’Aliança saltà a la fama en la primera aventura de l’heroi cinematogràfic Indiana Jones (1981). 

A l'hora de pregar a un sant, hem d'anar en compte amb el que passa a Madonna en el seu videoclip "Like a prayer":


Articles del web relacionats:
Adéu als déus
Apoteosis apoteòsiques
-
 La mort de Déu?
-
 El rostre de Déu
- Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais
- Qui era Sant Antoni?
-
 Sant Jordi, un mite universal
Sant Josep i la tecnologia

Dijous Sant: la història de l'Últim Sopar

Avui, Dijous Sant, l'Església Catòlica commemora la celebració de l'Últim Sopar de Jesús amb els seus apòstols. En català normatiu aquest àpat també és conegut com a Última Cena -és l'únic cas en què aquesta paraula, que en un principi pot semblar un barbarisme, és correcta. Va tenir lloc el primer dia de la Pasqua jueva, festa solemne en què els hebreus recorden la seva sortida d'Egipte sota la tutela de Moisès i del començament del seu èxode cap a la terra promesa, Canaan (Palestina).

Segons algunes versions etimològiques, en hebreu Pasqua vol dir "pas, trànsit", de manera que la paraula faria referència al "pas" de l'esclavitud a la llibertat del poble jueu. Després, amb la crucifixió de Jesús, el cristianisme li hauria donat el significat de "pas" de la vida a la mort (Pasqua de Resurrecció). És curiós com en castellà a vegades es felicita el Nadal amb l'expressió "Felices Pascuas"; en aquest cas el naixement de Jesús també és considerat un "pas" important digne de celebració. Avui, "estar content com unes pasqües" equival a sentir una gran alegria.


  Última Cena (Leonardo da Vinci, 1495-97)
Última Cena (Leonardo da Vinci, 1495-97)

Abans de començar a sopar, Jesús va procedir a fer el lavatori dels peus als seus deixebles en senyal d'humilitat. Aquest fet es recorda a la missa del Dijous Sant, en què el sacerdot renta els peus a dotze fidels. Un cop asseguts a taula, Jesús els va dir que un d'ells el trairia. Tots es preguntaven a qui s'estava referint i alguns d'ells li deien: "Que per ventura seré jo?" També va fer aquesta pregunta Judes Iscariot, a qui Jesús va respondre en veu baixa: "Tu ho has dit". Aleshores Judes va marxar, però això no va estranyar els altres perquè, com que era el qui s'encarregava de la tresoreria del grup, varen pensar que havia d'anar a fer alguna gestió -sembla que la història és caparruda: fent un salt en el temps Judes recordaria la figura de Bárcenas, l'extresorer del PP que ho està dinamitant tot.

Aleshores Jesús va prendre un tros de pa, el va beneir, el va partir i el va donar als seus deixebles tot dient: "Preneu i menjau-ne tots; això és el meu cos, que serà lliurat per vosaltres; féu això en memòria meva". I després va agafar el calze amb vi i el fa fer passar a tots dient: "Beveu-ne tots, que aquesta és la meva sang, la sang de la nova aliança, que serà vessada per molts en remissió dels pecats". Jesús instituïa així el sagrament de l'eucaristia (en grec, "acció de gràcies"), també conegut com el de la comunió. Amb ell també quedava instituïda la missa.





Etimologia de missa

El terme missa s'empra almanco des de temps de Constantí, l'emperador que al segle IV dC va legalitzar el cristianisme. És un mot pres de la fórmula final de l'ofici religiós: Ite, missa est, que es tradueix de manera incorrecta com a "Anau-vos-ne, la missa ha acabat".

En aquest cas, però, missa és el participi femení passiu del verb mittere ("enviar") i es refereix a l'oració que s'envia a Déu en la cerimònia. Així doncs, la traducció correcta seria "Anau-vos-ne, la nostra pregària ja ha estat enviada" -avui, l'expressió "no saber de la missa la meitat" és ignorar una part substancial d'una qüestió; i "arribar a misses dites" vol dir fer tard a una cita.
 
Etimologia d'hòstia
El calze amb vi i l'hòstia de l'Últim Sopar, presents en les misses d'avui, representen, respectivament, la sang i el cos de Jesucrist. La paraula hòstia és agafada de l'antiga religió romana on significava "petit animal sacrificat"; deriva del verb hostire ("ferir"), que també donà paraules com hostil i hostilitat. Avui l'hòstia és una neula que recorda la matzá, pa típic del judaisme fet sense llevat. Aquesta paraula gaudeix d'un ús popular molt extens. Així, tenim expressions com "anar a tota hòstia" (anar molt de pressa), "estar de mala hòstia" (estar de mal humor), "ser l'hòstia" (ser d'allò que no hi ha, en sentit positiu o negatiu), "repartir hòsties" (apallissar algú) o "fotre's una hòstia" (caure o donar-se un bon cop).

Captura de Jesús, de Fra Angélico. Convent de S. Marco, Florència.
Captura de Jesús, de Fra Angélico. Convent de S. Marco, Florència.

A l'Últim Sopar Jesús també va instituir un nou manament, el de l'amor: "Que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat". Després d'haver estat delatat pel seu mestre, Judes va anar a negociar amb els fariseus el preu de la seva traïció, que va quedar fixat en trenta monedes de plata. En acabar el sopar, Jesús i els seus deixebles s'anaren a dormir a l'hort de Getsemaní, als afores de Jerusalem. Allà Jesús sentí por pel que li venia a sobre. Del seu cos va començar a sortir una suor que era com de gotes de sang. Finalment fou capturat per una munió de gent guiada per Judes, el qual féu el senyal convingut (un bes) perquè els seus detractors els reconeguessin. Els altres apòstols, sense èxit, varen intentar impedir que se l'enduguessin.




En aquest article de Montserrat Tudela teniu més informació sobre com celebraven els antics jueus la seva festa de Pasqua.

Aquí teniu la cançó eucarística que se sol cantar en Dijous Sant per a la festivitat del Corpus Christi: Pange lingua ("Canta, oh llengua!"):



Aquí teniu la meva intervenció al programa d'IB3 Ràdio, "Balears fa ciència" (30/03/2013) parlant de les etimologies de la Setmana Santa.



Entrades del web relacionades:
Pasqua i toponímia
La llengua de la Setmana Santa
- Divendres Sant: la crònica etimològica d'un calvari
Endavant les atxes
Però realment va ressuscitar un diumenge?
La passió del pacient
El sant sudari: la història d'un muntatge?
La llegenda del sant Graal
Jueus, l'origen d'un estigma
Per què som cristians?
- Mones de Pasqua, una monada?
- Noli me tangere!
-
 Quo vadis?
-
 Els orígens de les panades, rubiols i crespells
- Cristians, "guiris" cretins?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px