Banner Top

L'infern a l'Eneida

L’imaginari clàssic sobre l’inframón quedà definitivament perfilat al segle I aC amb l’Eneida de Virgili. Al llibre VI Eneas hi baixa acompanyat per la sibil·la de Cumes. Així és descrit l’inici d’aquell descens en la traducció de Joan Bellès (257-281). El poeta esmenta, personificant-les, les passions i les desgràcies que afligeixen la vida dels homes i que són les causes de la seva mort:
 
Avançaven com ombres en la solitud de la nit a través de la fosca, de les estances desertes de Dis, dels seus reialmes espectrals: com algú que camina entre els arbres sota l’escassa claror d’una lluna inestable, quan Júpiter ha cobert d’ombres el cel i la fosca de la nit ha deixat el món sense colors. Davant el vestíbul mateix, davant les primeres gorges de l’Orc, tenen el seu estatge el Plor i els Remordiments venjatius, hi habiten les pàl·lides Malalties i la trista Vellesa, la Por, i la Fam, que és mala consellera, i la sòrdida Pobresa, espectres d’aparença terrible, i la Mort i el Sofriment; després el Sopor, germà de la Mort, i els Plaers que danyen l’ànima, i a la porta d’enfront, la mortífera Guerra, les alcoves de ferro de les Eumènides, i la folla Discòrdia amb la seva cabellera d’escurçons lligada amb cintes sangonoses.
 
Al mig, estén el seu brancatge i els seus braços seculars un om frondós, immens, on, segons la creença general, fan estada els Somnis vans, arrapats a totes les seves fulles. A més, nombrosos espectres de diverses bèsties monstruoses tenen els seus estatges davant aquestes portes: els Centaures, les Escil·les de doble cos, Briareu amb els seus cent braços, la bèstia de Lerna amb els seus horribles xiulets, la Quimera armada de flames, les Gòrgones, les Harpies i la forma del Fantasma de triple cos [Geríon].
 
Aleshores Eneas, esverat per un terror improvís, aferra l’espasa i gira la punta nua contra aquests monstres que se li acosten, i, si la seva experta acompanyant no l’hagués advertit que allò no eren sinó criatures insubstancials mancades de cos, que flotaven sota l’aparença buida d’un espectre, ell s’hi hauria tirat al damunt i l’espasa hauria partit inútilment unes ombres.
 

Després d’haver endormiscat el Ca Cèrber, Eneas i la sibil·la de Cumes s’endinsen en el pretàrtar, que apareix descrit d’aquesta manera (versos 409-427):
 
Immediatament, en el primer llindar, se senten veus i un gemec immens, els plors de les ànimes dels infants que, sense haver participat de la dolçor de viure, arrencats del pit de la mare, foren arrabassats per un dia funest i enfonsats a la tomba per una mort prematura; al seu costat hi ha els condemnats a mort per una falsa acusació. Però, tanmateix, aquests llocs no els han estat assignats sense uns jutges escollits per sorteig. Minos n’és el president i agita l’urna, ell convoca el jurat dels silenciosos, s’informa de les vides i de les culpes.
 
Els llocs següents els ocupen, plens de tristesa, aquells que sense culpa es procuraren la mort amb les pròpies mans i, avorrint la vida, lliuraren l’ànima. Com preferirien ara suportar la pobresa i les dures penes en els aires de dalt! Els ho impedeix la llei sagrada, els té aferrats l’execrable llacuna d’aigües tètriques i els reté l’Estix, que s’estén entremig fent nou volts.
 
No lluny d’aquí s’estenen a la vista, per totes bandes, els Camps dels Plors; és així com els anomenen. Aquí, tots aquells que foren rosegats per la cruel metzina d’un amor indominable, resten ocults en viaranys apartats i els cobreix un bosc de murtra que els envolta; ni en la mort mateixa no els abandonen els neguits.
 
Eneas i la sibil·la de Cumes a l'infern
Eneas i la sibil·la de Cumes a l'infern

Després d’haver-se topat amb la seva amant Dido, Eneas arriba a una cruïlla: el camí de la dreta condueix als Camps Elisis, i el de l’esquerre al Tàrtar, la visió del qual provoca un gran impacte en l’heroi troià (versos 524-556):
 
Eneas mira a l’entron i de sobte veu a l’esquerra, al peu d’una roca, una vasta fortalesa rodejada d’una muralla triple; al seu voltant gira un riu impetuós de flames ardents, el Flegetont del Tàrtar, i arrossega rocs ressonants. Enfront hi ha la gran porta, enorme, i columnes d’acer massís, que cap força humana ni els mateixos déus del cel no serien capaços d’esbotzar fent-hi guerra; la torre, de ferro, es dreça enlaire, i Tisífone [una de les tres Fúries], asseguda, coberta amb un mantell ensangonat, guarda el vestíbul nit i dia, sense dormir mai.
 
D’aquella banda se sentien gemecs, i ressonaven cruels assots, i després cruixits de ferros i arrossegaments de cadenes. Eneas s’aturà i, aterrit, escoltà profundament aquells sorolls. “Quina mena de delictes han comès aquests?, digues-m’ho, o verge; ¿amb quins càstigs són turmentats? ¿Què és aquest plany immens que s’aixeca cap als aires?” Llavors la profetessa començà a parlar així: “Cabdill il·lustre dels teucres, a ningú que sigui innocent no li és permès de posar els peus en aquest llindar dels crims; però a mi, quan Hècate [= Persèfone] em féu responsable dels boscos de l’Avern, ella mateixa em mostrà els càstigs dels déus i em conduí pertot arreu.
 
El cretenc Radamant és qui governa aquests duríssims reialmes, imposa càstigs, investiga els enganys i obliga a confessar tots aquells delictes comesos durant la vida terrenal que cadascú, complaent-se en una ficció inútil, diferí d’expiar fins a l’hora massa tardana de la mort. Tot seguit, la venjadora Tisífone, armada d’un flagell, assota els culpables, els salta al damunt i, encarant-los amb l’esquerra serpents recargolats, crida l’estol cruel de les seves germanes. Llavors, finalment, amb un horrible grinyolar de frontisses, s’obren les portes sagrades.
 
¿Veus com és la guardiana que seu al vestíbul, com és el rostre que custodia el llindar? Doncs més horrible és encara el monstre que s’està dintre, una Hidra amb cinquanta negres goles obertes. A partir d’aquí el Tàrtar mateix s’obre cap a l’abisme i s’estén en les tenebres el doble del que abasta la contemplació del cel fins a l’Olimp eteri. Allí, al fons de tot, es regiren els primitius fills de la Terra, la raça dels Titans, fulminats pel llamp.


Articles relacionats:
La lliçó mortal de Gilgameix
Etimologies de la mort
Realment existeix l'infern?
Memento mori
- Companyies infernals
El cant de la sibil·la
- Càstigs infernals
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
-
 Els espectres de l'Odissea

L'esquerra i l'optimisme

Article publicat a l'Ara Balears (13/07/2015)

Ja diuen que un pessimista en un optimista ben informat. Margalida Prohens, la portaveu del PP en el Parlament, s'ha agafat al peu de la lletra aquesta dita. Fa dues setmanes advertí la flamant presidenta Armengol que “amb els somnis no es governen les Illes Balears”. Bé sap Prohens que els somnis no es poden complir. Així ho ha pogut constatar aquests darrers quatre anys en què ha governat el seu partit. La dreta, doncs, no necessita ser optimista. El seu realisme passa perquè tot continuï igual. És tot el contrari del que sempre, en teoria, ha defensat l'esquerra. El seu optimisme l'ha portat a considerar que el motor de la humanitat és el progrés i la justícia social. És per això que els seus militants no dubten a autodenominar-se “progressistes” en contraposició als seus rivals dretans, que tenen la mala fama de ser uns “reaccionaris”, és a dir, que “reaccionen contra allò que avança”.
 
José Ramón Bauzá, president ja de trist record, també és un optimista ben informat, és a dir, un pessimista. Durant la passada campanya electoral, quan s'ensumava la derrota, augurà, talment la nostrada sibil·la, que un nou pacte d'esquerres duria el caos, “però caos amb K”. Ni una sola menció al caos que la seva caparrudesa ha generat, per exemple, en la conselleria d'Educació. Ara, després d'haver criticat “els professionals de la política”,  podrà presenciar aquest nou “caos” des de la tranquil·litat que dóna una cadira en aquest cementeri d'elefants que és el Senat. Estarà ben acompanyat. A un costat tendrà altres defenestrats populars com els valencians Rita Barberà o Alberto Fabra. I a l'altre, el nostre invisible expresident socialista Francesc Antich, que de ben segur li ensenyarà el camí per gaudir d'una daurada jubilació.
 
A la Cambra Alta, l'antic mandatari algaidí ha donat proves suficients de la seva mutació de “progressista” a “reaccionari”. Vista la ineficàcia d'aquesta mastodòntica institució, ja fa temps que, per dignitat, hauria d'haver presentat la seva renúncia a un càrrec només apte per a fracassats “senils”, servidors de la “Cosa Impúdica”. Antich, però, malgrat la trista realitat, està entestat a veure les coses pel costat bo, ni que sigui en benefici de la seva butxaca. És el mateix que li va ocórrer fa tres segles, a Leibniz, la persona que encunyà el concepte “optimisme”. A la seva Teodicea, el filòsof alemany va establir la teoria del “millor dels mons possibles”, segons la qual la creació, a pesar de l'existència del mal, no pot ser més “òptima”. El 1759 Voltaire faria befa de la ingenuïtat de Leibniz en la que és considerada la seva millor obra, Càndid o l'optimisme. L'època en què visqué el pensador francès, amb el terratrèmol de Lisboa de 1755, eren ben tràgica. Això, unit a la seva poca fe en la condició humana, li féu tenir una actitud més aviat “pessimista” en contra del que defensaven certs “savis”.

Càndi o l'optimisme de Voltaire
Càndi o l'optimisme de Voltaire
 
La sàtira de l'optimisme feta per Voltaire va crear una forta polèmica a l'Europa d'aquells temps. Avui, seguint la seva estela, encara hi ha molts genets de l'apocalipsi desbocats que ens recorden contínuament que qualsevol il·lusió de canvi és una quimera. Basta mirar la dreta, especialista a combatre la famosa cita de Calderón de la Barca “la vida es sueño”. Ara el Govern Rajoy, amb la polèmica “llei mordassa”, vol blindar el “millor dels seus mons possibles”. L'esquerra, en canvi, aprofitant-se del seu paper de bo en aquesta societat tan dicotòmica,  sovint utilitza com un xec en blanc l'optimisme que ven. Així, en nom del progrés moral, és capaç de reproduir els mateixos tics que retreu a la dreta quan governa. En aquest sentit, no deixen de ser sorprenents els casos de nepotisme que ja està protagonitzant.
 
L'optimisme de l'esquerra, tan necessari per moure el món, s'ha de saber gestionar amb esperit crític. No ha de canviar tot perquè tot continuï igual. Després d'haver generat tantes expectatives, el més difícil és governar des de la coherència. Mentrestant, continuarem essent optimistes, que no càndids. Haurem de tenir els ulls ben oberts i un ànim constructiu per evitar que, per culpa de falsos profetes, caiguem un altre cop en el pessimisme de Voltaire. No cal donar aquest gust a la nostra dreta, de closca monolítica, que ens tracta com a eterns menors d'edat. Ja se sap que per a ells els somnis només formen part de l'arcàdic terreny de la infància.

Aquí teniu una article molt interessant sobre la maleïda superioritat moral de l'esquerra, de Max Pradera.

Articles del web relacionats:
- I què MÉS?

L'oracle de Delfos


Aquí teniu la meva intervenció al programa "Luces en la oscuridad" de Punto Radio (24/01/2011) per parlar sobre l'oracle de Delfos. El punt de partida és el reportatge que em varen publicar a la revista Sàpiens (gener 2011, núm. 99) amb el títol de L'oracle de Delfos.

  • Publicat a Mixt

Etimologies nadalenques



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (28/12/2013) per parlar sobre les etimologies del Nadal.

Entrades del web relacionades:

25 de desembre, la història d'una estafa
28 de desembre, quina innocentada de dia!
Per què començam l'any al gener?
Per què som cristians?
Nadal com a catarsi
Els orígens del cristianisme
Etimologies sibil·lines
Realment era verge, la Verge Maria?

El múscul foner

Article publicat a l'Ara Balears (07/04/2014)
 
Enguany la societat balear no atura d’exhibir el seu múscul foner més reivindicatiu. Davant les fortes envestides institucionals contra la llengua i cultura pròpies, ha estat necessari imbuir-nos de l’esperit bel·licós dels nostres il·lustres avantpassats talaiòtics, almanco els de Mallorca i Menorca –Eivissa i Formentera, en canvi, romangueren sota l’òrbita cartaginesa.
 
David, el rei bíblic que estomacà d’una pedrada el gegant Goliat, és per ventura el foner més conegut de la història. A Occident, però, els illencs foren els tiradors més destres de l’antiguitat. Així ho reflecteix el nostre topònim –la teoria més acceptada diu que Balears prové de l’antic púnic Ba’lé yaroh, “mestres del llançament”. Els grecs també tengueren en compte aquesta habilitat en diferenciar entre les Pitiüses (“illes dels pins”) i les Gimnèsies (“illes dels despullats”). Era un apel·latiu que remetia no tant a la quasi completa nuesa (gymnos) dels seus habitants, sinó a l’escassetat del seu equipament militar. Tanta era la por que infonien amb la bassetja, que en un principi ningú no s’atreví ni a vorejar les nostres costes.
 
La fona no deixa de ser una clara manifestació de la resistència illenca a qualsevol presència forana. Ja ho apuntà el 1900 Costa i Llobera en el gran poema La deixa del geni grec. El seu protagonista, Melesigeni, és un nouvingut –alter ego d’un jove Homer- que acaba encadenat per una tribu del poblat talaiòtic de Ses Païsses d’Artà. Aleshores, Nuredduna, una sibil·la del clan indígena, s’enamora d’aquell foraster de lira seductora i l’ajuda a escapar. Això li suposa morir lapidada pels seus.

Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb la fona (oli de Francesc Mestre Font 1881)
Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb la fona (oli de Francesc Mestre Font 1881)
 
Tanmateix, els foners balears no trigaren a obrir-se al món a canvi d’una compensació econòmica en forma d’espècies. Com a mercenaris, es convertiren en els soldats d’elit per excel·lència. Al segle V aC, a les ordres dels cartaginesos, primer lluitaren contra els grecs; i, després, entre els segles III i II aC, en les guerres púniques, contra els romans. Aquest cop, però, la seva ajuda no fou suficient per sotmetre la totapoderosa Roma. Reclosos de bell nou en la seva Arcàdia feliç, els illencs no dubtaren a rebre amb pedrades el nou vencedor. El 123 aC, per repel·lir-les, el cònsol Quint Cecili Metel ordenà cobrir les seves naus amb pells, la qual cosa permeté un ràpid desembarcament. Els supervivents autòctons d’aquella escabetxina optaren per tornar a oferir els seus serveis a l’enemic. Fou així com al segle I aC trobam mallorquins i menorquins llançant pedres al costat de Juli Cèsar en la conquesta de les Gàl·lies.
 
El llibre De bello gallico del gran general romà és l’últim testimoni escrit que tenim sobre la presència dels nostres mercenaris balears a l’antiguitat. Amb la romanització, la bassetja acabaria per convertir-se en un simple estri de pastors. Ara, per una qüestió de justícia històrica, el tennista Rafel Nadal s’hauria d’erigir en el màxim defensor de la causa illenca. No debades, és la representació moderna dels nostres llegendaris ancestres. Comparteix amb ells musculatura i equipament. Com si fos una fona, la raqueta que empunya sempre està a punt per a la millor pilotada. I la seva cinta frontal de Nike i l’incòmode elàstic dels calçons que sempre es toca, com si es tractàs ja d’un tic, recorden, respectivament, les altres dues bassetges que duien aquells intrèpids guerrers: una, petita, cenyida al cap, i una altra, més llarga, fermada a la cintura.

Rafel Nadal, representació moderna dels antics foners balears
Rafel Nadal, representació moderna dels antics foners balears
 
Per les venes de Nadal, però, també corr sang mercenària. Així, sota l’aixoplugut de grans marques comercials, s’ha passejat per tot el món guanyant-se bé la vida a base d’exhibir braó, però també sacrifici, perseverança i humilitat. Precisament per aquests valors, avui en crisi, fa poc el rector de la UIB ha proposat investir-lo amb el títol de doctor honoris causa. Amb tot, alguns dels seus col·legues s’hi han oposat no sabem si empesos per les manifestes simpaties del manacorí envers la Marca Espanya o pel rebuig a un ofici allunyat del món acadèmic.
 
El número u del tennis mundial ha preferit tancar la polèmica declinant tal nomenament. Hi ha qui espera d’ell un altre gest que l’honori: que llanci d’una vegada una pilotada a favor de la cultura de la terra que l’ha vist néixer. En honor al seu poliglotisme, encara és hora que pronunciï unes paraules en català en una final de Roland Garros o de Wimbledon. Acomplexat dels seus orígens, li deu fer por que li passi el mateix que a la colombiana Shakira, actual blanc de les ires espanyolistes per haver cantat “Boig per tu” en la llengua de la seva parella culer. ¡Vamos Rafa! Oblida’t per un moment del teu atàvic esperit mercenari i treu ja el teu múscul foner més reivindicatiu! Les teves pedrades poden fer més mal que les nostres. Demana-ho, si no, al teu conco entrenador Toni, de ment clarivident.

L’intel·lectual mallorquí Miquel dels Sants Oliver (1864-1920), natural de Campanet, té un deliciós poema titulat “El foner”:

Esgarriat i ombrívol, enèrgic i indomable,
d’aquells que no se vinclen al jou de l’estranger,
quan l’illa té retuda Cartago formidable,
rondeja, en les nits clares, un desditxat foner.
¿Què ha vist damunt el domen, antic i venerable,
Que el pas detura i s’inflen els músculs com d’acer?
És de Baal un ídol, lluent i espaventable,
que ha duit de llunyes terres el poble mercader.
Pel cos del baleàric freda suor degota;
Del fons del pit li puja com un frenètic clam;
Descorda sa bassetja, per prendre un roc s’acosta,
Brunzint se’n va la pedra més ràpida que el llamp,
i amb vigorós estrèpit se sent que, lluny, rebota,
de l’ídol sanguinari ferint el front d’aram.
 
 
Costa i Llobera també va dedicar uns versos als foners:
 

Dins el natural ciclòpic ja s’era encastillada
aquella gent, i des de sa altura defensava,
arreu, arreu brunzien les pedres dels foners
damunt les alteroses onades d’estrangers.
Fent ones se movien arreu armes, senyeres,
cavalls, carros i força de màquines guerreres,
ostentació superba d’un gran poder temut.


 
Articles del web relacionats:
 
Aquí teniu la meva intervenció sobre els foners al programa "Luces en la oscuridad" de Gestiona Radio (15/07/2018):


També podeu visionar aquest interessant vídeo sobre els foners del web edu3.cat

Aquí teniu una article del cronista de Palma, Bartomeu Bestard, titulat "El hondero balear".

I aquí teniu el web de la Federació Balear de Tir de Fona

I per entendre l'esperit balear no us podeu perdre aquest monòleg del totèmic Toni Gomila amb motiu de la diada de Mallorca:




Sobre la relació dels foners amb el topònim de Balears aquí teniu un interessant vídeo del programa "Mira per on" d'IB3TV





A Menorca, encara hi ha foners que recorden la gesta de David contra Goliat. Ho podeu veure en aquest vídeo d'IB3TV




Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió ressegueix la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, TagomagoLucius Oculacius Rectius:




La pèrfida sibil·la

 Article publicat a l'Ara Balears (26/12/13)
 
Segur que enguany el cant de la sibil·la haurà fet vessar més d’una llàgrima als seus antics benefactors. A la presó de Palma encara deu ressonar la corprenedora veu angelical que fa dos dies anunciava el dia del Judici Final. Anys enrere els defensors de “lo nostro” l’escoltaven des de la tranquil·litat que dóna saber que aquells apocalíptics versos no anaven amb ells. Ara, però, estant entre reixes, hauran cobrat més sentit que mai: “Lo sol perdrà la claredat/ mostrant-se fosc i entelat,/ la lluna no darà claror/ i tot lo món serà tristor”. Són paraules que hauran caigut com una llosa damunt sa princesa de la corrupció, Maria Antònia Munar, i la seva cohort de serfs, Miquel Nadal, Bartomeu Vicens i Francesc Buils.
 
Aquesta vegada la cúpula de l’extinta Unió Mallorquina també haurà pogut compatir mocador amb alguns dels seus antics socis de Govern, entre d’altres, els populars Javier Rodrigo de Santos, Eugenio Hidalgo, Jaume Massot, Antònia Ordinas o Kurt Viane –aquests dos darrers s’hauran unit en esperit amb el seu cicerone, l’exconseller de Comerç i Indústria Josep Juan Cardona, que compleix condemna a la presó de la seva Eivissa natal. Qui sap si l’any que ve ja podran comptar amb l’escalfor del cap de la tribu, Jaume Matas!
 
A tots ells, el cant de la sibil·la, vista ara com una pèrfida criatura, els haurà sonat bastant. La seva amenaçadora espasa els haurà recordat l’espasa de la justícia que no fa gaire els acusà de ser la viva representació del Mal, és a dir, de l’Anticrist: “Ans del Judici l’Anticrist vindrà/ i tot lo món turment darà,/ i se farà com Déu servir/ i qui no el crega farà morir”. Arribat el gran dia, les paraules proferides per Déu els hauran fet reviure les que ja escoltaren per boca del jutge: “Als mals dirà molt agrament:/ -Anau, maleïts, en el turment!/ anau, anau al foc etern/ amb vostro príncep de l’infern”. Llavors, esfereïts per aquest destí tan desolador, els nous inquilins de la carretera de Sóller no hauran dubtat a sumar-se als precs de la sibil·la i també hauran implorat ajuda a la Mare de Déu –n’hi ha que prefereixen suplicar un indult al Govern central-: “Oh humil Verge! Vos qui heu parit/ Jesús Infant aquesta nit,/ a vostro Fill vullau pregar/ que de lo infern nos vulla guardar”.
 
No deixa de ser curiós que Mallorca, juntament amb l’Alguer (Sardenya), sigui l’únic lloc d’Europa on el cant de la sibil·la s’ha conservat ininterrompudament des de temps medievals. Per ventura és perquè els seus habitants, tal com han demostrat alguns dels nostres polítics avui a la presó, sempre han actuat sibil·linament mentre parlaven amb un llenguatge sibil·lí. Tals expressions ens vinculen directament amb les arrels paganes d’aquest cant profètic.
 
A l’antiguitat preclàssica algunes dones arribaren a adquirir coneixements força precisos dels fenòmens agraris. Això féu que se’ls atribuís un poder d’endevinació sobrenatural, que, en el món grec, quedà personificat en la figura de les sibil·les. Les seves respostes solien ser ambigües, enigmàtiques, de manera que els interessats n’havien de fer les seves pròpies interpretacions. Aquest obscurantisme semàntic quedà ben palès en la sibil·la de Cumes, una colònia grega situada prop de Nàpols. El cristianisme l'adoptà a partir d’un poema de les Bucòliques de Virgili (segle I aC), on apareix anunciant el naixement d’un nin que havia de suposar el retorn de la famosa edat d’Or. Tot i que l’episodi al·ludia a circumstàncies històriques del moment, alguns exegetes l’interpretaren com un vaticini de l’arribada de Crist, ja pregonada pels profetes de l’Antic Testament.

Sibil·la cumana, Miquel Àngel (Capella Sixtina)
Sibil·la cumana, Miquel Àngel (Capella Sixtina)
 
Tanmateix, la irrupció de la sibil·la a les esglésies d’Europa cada nit de Nadal es produiria a les acaballes del segle X. Amb el canvi de mil·lenni, en plena psicosi col·lectiva sobre la fi del temps i davant l’esperada segona vinguda del Messies, s’assignà a aquesta figura pagana un sermó en llatí del segle V dC que advertia del gran judici. El seu intèrpret acabaria essent un nin o nina preadolescent, la innocent veu del qual servia per dotar de més dramatisme l’escena.
 
Quan al segle XVI el concili de Trento prohibí qualsevol representació musical en les celebracions litúrgiques, a Mallorca i a l’Alguer el cant de la sibil·la, que ja comptava amb una versió en català, estava tan arrelat que fou impossible eradicar-lo. Fa tres anys fou declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Ara, en sentir-la des de la presó, qui foren els seus promotors davant la Unesco s’hauran hagut de tapar les orelles en un intent desesperat d’aturar el devessall de llàgrimes. El més trist, però, per a una societat és veure que els seus màxims dirigents han hagut d’acabar entre reixes.


Amb motiu del cant de la sibil·la, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (07/12/2013) per parlar sobre etimologies sibil·lines.


L'univers psicodèlic de les drogues

Llegint algun relat de la mitologia grega, algú podria pensar que els grecs estaven ben sonats. La pregunta, per tant, és: es prenien alguna cosa per tenir tanta imaginació? Segons les fonts escrites, l’únic personatge del món clàssic que es podria haver drogat seria la sibil·la de Delfos. Des d’aquest santuari consagrat al déu Apol·lo i situat a 180 km al nord-oest d’Atenes, responia les preguntes de milers de peregrins angoixats per la incertesa del futur. Ho feia des de l’interior d’una caverna subterrània.

El procés pel qual la sacerdotessa dèlfica es posava en contacte amb el déu Apol·lo rebia el nom d’entusiasme (εν + θεός), paraula grega que vol dir “posseït per la divinitat”. Asseguda dalt d’un trípode, la sibil·la  mastegava unes fulles de llorer –la planta sagrada d’Apol·lo- i aspirava els gasos que emanaven de les parets de la caverna. Així arribava a un nivell d’alienació mental conegut com a èxtasi (εκ + ἴστημι, “quedar dempeus”, “aixecat fora del cos”), que avui és el nom d’un tipus de droga (paraula d’origen incert).

Sibil·la de Delfos (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
Sibil·la de Delfos (Capella Sixtina, Miquel Àngel)

Estupefaents al·lucinants
Tot plegat, doncs, pot resultar bastant psicodèlic. I, des d’un punt de vista etimològic, sí que ho és. Aquesta paraula, que ens ha arribat a través de l’anglès, conté els ètims grecs ψυχή  (“ànima”) i δῆλος  ("clar", “visible”). Psicodèlic, per tant, fa al·lusió a un estat que genera una exaltació de la consciència que deixa l’ànima “clara”. I això ho provoquen molt els al·lucinògens, psicofàrmacs (< φάρμακον, “remei”) que generen al·lucinacions o agitacions, tal com reflecteix el seu ètim grec ἀλύω, “estar agitat” -amb tot, en aquesta paraula també  hi podria confluir el verb llatí alucinari, "anar sense llum", és a dir, "vagar mentalment".

Els al·lucinògens també són estupefaents, productes que provoquen (facio) estupor i, per tant, alteren la personalitat – d’stupeo, “quedar-se atònic” també tenim estúpid. Igualment podem parlar de substàncies psicòtiques psicotròpiques, que, d'acord amb els seus ètims grecs ψυχή (“ànima”) i τρόπος (“volta”), ens capgiren la ment.

Classificació de les drogues
Classificació de les drogues
 

Nicotina, una droga tòxica
Les drogues són productes tòxics. Aquesta paraula prové del grec τόξον (“fletxa”) perquè a l’antiguitat les puntes de les fletxes solien estar enverinades. Així, les ferides ocasionades esdevenien perjudicials, és a dir, tòxiques. Una de les drogues més tòxiques és la nicotina. Agafa el nom del francès Jean Nicot de Villamain (1530-1600).

Natural de Nimes, en tenir 30 anys, Nicot fou nomenat ambaixador francès a Lisboa. Al país lusità li varen oferir una planta de tabac procedent de Nord-Amèrica, concretament de Florida. Aleshores l’home la va portar a la seva França natal a fi de mostrar-la a Caterina Maria Romula di Lorenzo de Mèdici, reina consort. Aquesta de seguida es féu adepta a la planta, ja que les inhalacions de tabac en pols li calmaven les migranyes. En un primer moment aquella planta amb propietats medicinals rebé el nom d’ “herba de la reina” i finalment ja agafà el nom definitiu de nicotina en honor al seu introductor a Europa.

Composició del tabac
Composició del tabac


Lluny del seus efectes curatius, avui la nicotina és el principal component del tabac, que pot esdevenir una droga letal. Tot i que el costum de fumar o xuclar tabac ens ha arribat d'Amèrica, la paraula ja existia en castellà i en italià abans de la descoberta d'aquell continent. Procediria de l’àrab ṭabbaq ṭubbaq i era el nom que rebien diverses plantes medicinals, algunes d'elles somníferes.

Assassins drogats
Curiosament, del Pròxim Orient també hem adoptat una paraula relacionada amb les drogues: assassí. Hassan Ibn Sabbah fou un teòleg nascut al segle XI a Pèrsia. Als seus seguidors els feia fumar un producte anomenat, en àrab, hashish, fruit de la barreja amb resina de flors de la planta Cannabis sativa -avui, en àrab, hashish només significa “herba”. El seu consum tenia efectes euforitzants (< εὖ, “bo”, + φέρω, “portar”) i narcòtics (< ναρκάω, “estar adormit”). Va ser així com aquell grup d’adeptes fou conegut com els haixixins.

La secta dels assassins
La secta dels assassins


Abduïts pel seu líder, el haixixins es desplaçaren per l’actual Iran, Iraq i Síria. I per allà on passaven deixaven un bon nombre de morts. Entre les seves víctimes hi havia alguns cavallers que combatien a les croades. Fou així com els europeus adoptaren el nom d’assassins per denominar les persones que cometien crims -la primera referència la trobam a Blanquerna (1283), de Ramon Llull.

Cal, doncs, anar en compte amb l’haixix, també conegut com a cànnabis o marihuana (d'origen incert). L’etimologia ens diu que si el consumim ens podem convertir en assassins. I si ens paguen per matar gent serem uns sicaris, paraula provinent del llatí sica (“punyal”), que alhora deriva de secare (“tallar”). A l’antiga Judea els sicaris varen ser un dels grups jueus més violents, simpatitzants dels zelotes. Els romans temien molt les seves sicae

La droga (1901, Hermen Anglada Camarasa)
La droga (1901, Hermen Anglada Camarasa)


Dopatge amb alcohol
Ben utilitzades algunes drogues poden tenir efectes positius en la nostra salut. En alguns casos fins i tot massa. És el cas dels dopatges. Sembla que aquesta paraula la varen adoptar els holandesos en colonitzar Sud-àfrica. Allà els zulus anomenaven dop una beguda alcohòlica utilitzada com a estimulant en danses cerimonials.

Al segle XIX, després de la Revolució industrial, l’esport va patir una gran transformació. De ser un entreteniment passà a ser una activitat que movia molts de doblers i molt de prestigi. D’aquesta manera alguns esportistes no dubtaren a ingerir substàncies per augmentar el seu rendiment físic.

El Tour de France i el dopatge
El Tour de France i el dopatge


El primer cas de dopatge conegut de l’era moderna es registrà el 1886. Fou el que protagonitzà el ciclista gal·lès Arthur Linton, que morí durant la cursa París-Bordeus. La droga més utilitzada en el dopatge és l’amfetamina, acrònim de la substància química a(lfa)m(etil)fe(ne)t(il)amina.

Herois amb heroïna
Una altra droga que dóna força heroica és l’heroïna. A finals del segle XIX la firma alemanya Bayer va crear la marca Heroin per denominar la diacetilmorfina, un narcòtic més potent que la morfina.

L'heroïna pot ser mortal
L'heroïna pot ser mortal

La nova nomenclatura recordava l’exaltació d’ànima que provoca la substància, que fa que el seu consumidor se senti com un heroi de la mitologia grega. A la marca Heroin s’hi afegí el sufix emprat per als estupefaents, que en la nostra llengua és -ina. Així doncs, cal no confondre la droga heroïna amb l’homònim del femení d’heroi.

També tenim altres drogues que procedeixen d’Amèrica Llatina. És el cas de Cocaïna, que, en la llengua quítxua, és el nom d’un tipus d’arbust (kuja).

Aquí teniu un interessant article del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre la morfina.

Aquí teniu un article interessant titulat "El opio del pueblo".

Aquí teniu un article que parla sobre El LSD i l'antiga Grècia.

Articles del web relacionats:
L'oracle de Delfos
Efialtes, el dimoni convertit en malson
Mens sana in corpore sano?

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px