Banner Top

Sants execrables?

Hi ha sants que poden ser molt execrables. No debades, ambdues paraules provenen de l’arrel indoeuropea *sak- (“santificar”), que en llatí donà el verb sancio, sanxi, sanctum (“consagrar”) i l’adjectiu sacer, sacra, sacrum (“sagrat”) –execrable, per tant, amb el prefix ex- (“des de”) i el sufix -able, significa “que es pot maleir”. Altres derivats d’aquesta família són: sagrament, sacralitzar, sacrifici (+ facio, “fer”), sagristà, sacerdot, santuari, consagrar o sacrilegi (+legere, “recollir”) –en un principi significava “lladre de coses sagrades” i després “violació d’una persona o lloc sagrat”.

Lleis sagrades
En el món judicial romà, a les lleis se’ls atorgava un caràcter sagrat (sanctus) amb la pràctica de certs rituals. D’aquesta manera les lleis se sancionaven, és a dir, se “sacralitzaven” –amb el temps, el verb féu referència a la pena, sanció, que rebia un individu per haver transgredit una norma. Allò sagrat també se suposa que ha de ser cast (<castus, “net”, “honest”). Amb l’afegitó del verb ago (“conduir”), es formà la paraula càstig, que tenia com a objectiu “fer pur” un individu que no havia tengut una actitud adequada.

En grec, sagrat és ἱερός, que ha donat un llarg llistat de derivats: hieràtic (avui sinònim de sever, solemne), jerarca (+ ἄρχω, “manar”), jerarquia, jeroglífic (+ γλύφω, “esculpir”) o Jerònim (+ ὄνομα, “nom”). Sant, en canvi, és ἄγιος, d’on tenim hagiografia (+ γραφή, “escriptura”), que és la història de les vides dels sants.

"Els precursors de Crist amb els sants i màrtirs" (1423-24), obra de Fra Angelico
 
Sancta sanctorum
Una expressió que compta amb l’empara dels sants és sancta sanctorum (“les coses sagrades dels sagrats”). Era el lloc amagat del Temple de Jerusalem on es guardava la famosa arca de l’aliança, el cofre de fusta que contenia alguns dels tresors més preuats del poble jueu: les dues taules (els Deu Manaments) que Iahvè lliurà a Moisès al Mont Sinaí; una mica de mannà, l’aliment miraculós que va servir als hebreus per alimentar-se en la seva travessia del desert, rumb a la terra promesa; i la vara florida d’Aaron, el germà de Moisès i el seu principal col·laborador en la conducció del poble hebreu cap a la terra promesa.
 
El sancta sanctorum era una espècie d’habitacle amagat del Temple de Jerusalem. Només hi entrava el summe sacerdot un cop l’any. Ara se sol dir sancta sanctorum d’espais especialment protegits on només hi tenen accés persones privilegiades. Tot i que literalment sancta sanctorum vol dir “les coses sagrades dels sagrats”, se sol traduir per “les coses més sagrades”. Els jueus afegien el genitiu al nominatiu de quelcom per expressar la seva grandesa. És el cas del llibre de la Bíblia el Càntic dels Càntics, o sigui, El càntic per excel·lència.


Arca de l'Aliança
Arca de l'Aliança

L’Arca de l’Aliança que custodiava el sancta sanctorum del Temple de Jerusalem simbolitzava la unió de Déu amb el poble jueu, d'aquí el seu nom. A més, es considerava una manifestació física de la presència de Déu i fou un mitjà eficaç per a mantenir els jueus lluny de la idolatria. Es recorria al seu auxili en temps de guerra. Es creu que va desaparèixer amb la destrucció del temple de Jerusalem l’any 70 a mans dels romans –l’any 586 aC Nabucodonosor ja l’havia intentat destruir. L’Arca de l’Aliança saltà a la fama en la primera aventura de l’heroi cinematogràfic Indiana Jones (1981). 

A l'hora de pregar a un sant, hem d'anar en compte amb el que passa a Madonna en el seu videoclip "Like a prayer":


Articles del web relacionats:
Adéu als déus
Apoteosis apoteòsiques
-
 La mort de Déu?
-
 El rostre de Déu
- Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais
- Qui era Sant Antoni?
-
 Sant Jordi, un mite universal
Sant Josep i la tecnologia

La llegenda del sant Graal

A part del Sant Sudari la Setmana Santa ens ha deixat una altra relíquia important: el Sant Graal (o Grial).  Es tracta del plat o calze que emprà Jesucrist a l’Última Sopar. També, però, hauria servit de copa per recollir la seva sang un cop crucificat. A causa d’aquest origen, la llegenda atribueix al Graal la capacitat de concedir poders místics, fins i tot immortals, a aquell que el posseesqui.
 
El mite del Sant Graal provindria de la mitologia cèltica. Transmesa de generació en generació per via oral, va ser recuperada a l’edat mitjana per la literatura cavalleresca artúrica. El punt de partida de la seva difusió seria la novel·la de Chrétien de Troyes, Perceval o li contes del Grial (1182). En època moderna serviria d’argument per a l’òpera “Parsifal” (1882) de Wagner . I més recentment, en el cel·luloide, per a una de les aventures d’Indiana Jones: Indiana Jones i la darrera creuada (1989). Aquesta versió cinematogràfica recull la llegenda que parla de la recerca del Sant Graal per part del Tercer Reich durant la Segona Guerra Mundial. Aleshores se’l cercà fins al Temple de Jerusalem on els expedicionaris hagueren d’enfrontar-se amb tota mena d’obstacles: trampes mortals, gasos tòxics, falses parets...
 
El terme Graal podria ser una adaptació francesa de la paraula llatina gradalis que recull la idea de plat o palangana amb viandes que és portat a la taula en diferents moments (gradus) d’un àpat. Avui en dia la seva llegenda continua viva gràcies, en part, a Rennes-le-Château, un petit poble situat als Pirineus francesos. Es diu que el Sant Graal va ser enterrat allà i va ser protegit per un grup de cavallers templers al llarg dels segles. Tanmateix, mai no s’ha trobat cap prova de la seva existència i avui la catedral de València també assegura tenir-lo. Una vegada més ens haurem d’encomanar a Íker Jiménez, de Cuarto Milenio.

En aquest enllaç trobareu informació sobre com Hitler va intentar cercar el Sant Graal a Espanya.

Articles del web relacionats:
El Sant Sudari, la història d'un muntatge?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px