Atletes ascetes

Ja Sant Pau compara la pràctica del cristianisme amb l'atletisme (1, Corintis, 9. 24-27): “¿No sabeu que a l'estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només un s'emporta el premi? Correu bé per poder-vos-el endur! L'atleta s'absté de moltes coses, i tot per guanyar-se una corona que es marceix, mentre que nosaltres n'hem de guanyar una que mai no es marcirà. Així, doncs, jo corro, però no sense una meta; combato donant cops de puny, però no pas a l'aire. Tracto amb duresa el meu cos i el tinc dominat, no fos cas que, després de proclamar la victòria dels altres, quedés desqualificat jo mateix”.
Aleshores molts cristians, especialment els d’Orient, es varen retirar a indrets apartats a la recerca d’una vida que estigués més d’acord amb els ideals cristians. Solien anar a viure a la soledat dels deserts d’Egipte i Síria. Aquells monjos (μοναχός, “solitari”) eremites (< ἔρημος, desert) varen encetar un corrent espiritual anomenat hesicasme (< ἡσυχία, “silenci”, “tranquil·litat”), que es basava en la recerca de la quietud interior com a camí cap a Déu. A través de l’exercici de la pregària del cor i la disciplina ascètica del cos, l’objectiu era assolir la unió mística amb la divinitat i l’harmonia amb la creació.

Els eremites es dividiren en dos grups. Per una banda hi havia els anacoretes (< ἀναχωρέω, “retirar-se”), que vivien en solitari, com sant Antoni Abad d’Egipte (251-356), considerat el fundador del monaquisme cristià –foren durament criticats pel seu egoisme i falta de solidaritat. I per l’altra banda, hi havia els cenobites (de κοινός “comú” + βίος, “vida”), que intentaven posar en pràctica l’ideal evangèlic de la comunitat.

Els cenobites serien el ferment dels futurs monestirs que poblarien el món cristià. Les dones també s’organitzarien pel seu compte per dur a terme la mateixa vida contemplativa que la dels seus homòlegs masculins. Sempre aquella entrega absoluta a Déu es feia des de l’ascetisme. Tots aquests monjos eremites varen plasmar el seu pensament en diferents escrits que serien recopilats en una obra que portaria per nom Filocàlia, amor (φίλος) a la bellesa (κάλλος).
Us deix amb la memorable escena de la pel·lícula "La vida de Brian", en què el protagonista es topa amb un eremita:
Molt interessant aquest capítol del programa "This is art" de TV3 dedicat a la solitud.
- Qui era Sant Antoni?
- Una mica d'hedonisme
- Estoics per resignació
- Els orígens del cristianisme
- Adéu als déus
- Publicat a Religió