Banner Top

La dona del Cèsar, una qüestió d’honor?

La decència és una de les coses que exigim als nostres polítics, però també a les seves parelles. Ho feim apel·lant a la famosa cita “La dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó també semblar-ho”. Aquesta cita, però, és fruit d’una mala interpretació d’unes paraules que mai no va dir Juli Cèsar.
 
Cèsar, conegut per la seva bisexualitat, es casà quatre vegades en una època en què els matrimonis eren de conveniència i que només tenien l’objectiu d’enfortir la posició social de les famílies dels contraents. La dita en qüestió està relacionada amb una anècdota protagonitzada per la seva segona muller, Pompeia.

Pompeia
Pompeia
 
L’any 62 aC, essent Cèsar pretor, Pompeia celebrà a casa seva la Bona Dea, una festa religiosa reservada exclusivament a les dones. Durant la celebració, una serventa descobrí la presència d’un intrús, disfressat de dona. Es tractava de Publi Clodi, un jove de l’aristocràcia romana que pretenia Pompeia. Clodi fou capturat i acusat de cometre un sacrilegi.
 
En el judici, Cèsar defensà la innocència de la seva muller, però, davant les crítiques dels seus rivals polítics, es va veure obligat a repudiar-la. Segons conta l’historiador Plutarc a Vides paral·leles, preguntat per aquesta fulminant reacció, contestà: “Perquè vull que, de la meva dona, ni tan sol se’n tingui sospita”. En la Vida dels Cèsars, Suetoni recull la mateixa idea amb unes altres paraules: “És necessari que els meus estiguin exempts de sospita com de crim”. Finalment Clodi, va quedar absolt d’aquell crim.
 
Tanmateix, el crim de Clodi no va ser l’adulteri amb Pompeia, sinó haver-lo practicat en una festa religiosa. Segurament ambdós amants varen consumar el seu amor. El que no podia tolerar la societat romana de l’època és que l’escenari d’aquella unió hagués estat un lloc sagrat. Així doncs, repudiant la seva dona, Cèsar manifestava el seu màxim respecte cap a les institucions religioses.

Juli Cèsar
Juli Cèsar
 
L’emperador August, l’hereu de Juli Cèsar, va ser el primer a dictar lleis contra l’adulteri amb penes importants. Després, el cristianisme també es posicionà en contra de l’adulteri. Amb tot, abans del seu triomf, ja trobam textos estoics de defensa de la perdurabilitat del matrimoni i de la castedat com a virtut.
 
La mentalitat misògina de l’antiguitat va anar calant la idea que no hi havia res pitjor per a un home que la traïció de la seva dona. Després, aplicat a l’àmbit polític, s’exigí que la dona també fos model d’honestedat. D’aquí sorgí, a partir de l’anècdota de la segona dona de Cèsar, la cita “La dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó també semblar-ho”.

Articles del web relacionats:
Puritanisme a Roma?
Cèsar no va néixer per cesària
-
 Alea iacta est?
Compte amb les idus de març!
Matrimoni amb amor?

Triomfs a la romana

El feixisme també s’inspirà en Roma per a les grans desfilades militars. Concretament s’inspirà en la cerimònia del triomf (triumphus), paraula que deriva alhora del grec θρίαμβος, que era una processó en honor a Dionís, el déu del vi i de la disbauxa. Es tractava del major espectacle castrense i social que se celebrava al caput mundi

El triomf era una cerimònia reservada per a aquells generals que, en el camp de batalla, havien aconseguit matar 5.000 enemics -fou el cas de Quint Cecili Metel, el general que romanitzà les Balears. Si no havien arribat a aquesta xifra, aleshores se’ls feia un acte de reconeixement menor anomenat ovació –la paraula prové del crit d’alegria (εὑοί) que ja els grecs exclamaven en les festes dionisíaques i que en llatí passà a euhoe. Avui l’ovació fa referència a una manifestació clamorosa d’aprovació per part d’una multitud de persones.

Cerimònia del triomf de Cèsar
Cerimònia del triomf de Cèsar

Per a l’ocasió el general vencedor (vir triumphalis) desfilava dalt d’un carro des del Fòrum fins al Capitoli. Encapçalant la comitiva hi havia els senadors i magistrats, seguits de músics que tocaven trompetes. Avançaven exhibint el botí aconseguit a la guerra, les estàtues de les divinitats dels pobles sotmesos i els principals caps enemics supervivents.

Inflat d’orgull, l’homenatjat vestia de porpra i or i portava la cara pintada de mini (òxid de plom) com l’estàtua de Júpiter del Capitoli. Mentre saludava la gent, al darrere tenia un esclau que li sostenia els llorers de la victòria i que, a cau d’orella, per baixar-li els fums, li xiuxiuejava: Respice post te, hominem te esse memento (“Mira enrere i recorda que només ets un home”). La frase estava en sintonia amb una altra que ja apareix a l’Eclesiastès: Vanitas vanitatis (“vanitat de la vanitat”). Significa que l’home només es mou per vanitat, per voler superar a Déu, oblidant així que és un ser mortal i finit

Triomf del còmic Astèrix i Obèlix
Triomf del còmic Astèrix i Obèlix

La desfilada del triomf la concedia el Senat i podia tenir lloc molt temps després de la campanya. El triumphator havia de tenir imperium, és a dir ser cònsol, dictador o pretor. A partir d’August, aquesta cerimònia es va reservar exclusivament a l’emperador i a la família imperial.

El triumphator sempre estava exposat a l’enveja dels seus compatriotes. La paraula enveja ve del llatí invidere, que vol dir “mirar amb mals ulls”. Precisament, per evitar el mal d’ull, durant la desfilada del triomf, el carro portava a sota, penjat, un amulet anomenat fascinus. Tenia forma de fal·lus, símbol de prosperitat.

Il·lustració del triomf romà
Il·lustració del triomf romà


Al triumphator li agradava l’aplaudiment de la multitud, cosa que criticà Horaci en una de les seves Odes (III, 1, 1): Odi profanum volgus et arceo (“Odio el poble profà i l’aparto de mi”). Així el gran poeta romà es vanagloriava de menysprear les mamballetes de les masses i cercar només les de la gent de bon gust.

Marc Aureli entrant a Roma en un dels seus triomfs
Marc Aureli entrant a Roma en un dels seus triomfs

Aquí teniu la cerimònia del triomf a la pel·lícula Ben-Hur:



Aquí teniu l'escena del triomf romà extreta de la sèrie "Roma":



Aquí teniu una desfilada militar feixista inspirada en la cerimònia del triomf a l'antiga Roma:



Articles del web relacionats:
Orgies, crònica d'una mentida
El feixisme i l'antiga Roma
Foners, els soldats d'elit de l'antiguitat
Capitals amb Capitoli
El fòrum dels aforats
El polèmic origen romà de la salutació feixista

Els escandalosos nus grecs

Els romans varen caure rendits davant dels encants de Grècia. Amb tot, al segle I aC l’emperador August impulsà la recuperació dels mores maiorum (“els costums dels avantpassats”) per combatre el luxe, el refinament i les extravagàncies que arribaven de l’Orient hel·lenístic. La moral conservadora romana s’escandalitzà sobretot amb els nus de les estàtues dels seus veïns, que eren traslladades i copiades al caput mundi. “L’exposició de cossos nus dels ciutadans és el principi de la vergonya pública”, escrigué el poeta i dramaturg Quint Enni al segle II aC.
 
La glorificació del nu va ser una invenció de l’art grec –els babilònics i egipcis consideraven la nuesa una irreverència. Seguint l’ideal καλοκἀγαθία (“allò bell i bo”), la bellesa de les formes despullades reflectia la bellesa interior i l’equilibri harmònic entre el cos i l’esperit.

Els romans, però, tenien una altra mentalitat. Consideraven que estar despullat era quelcom ofensiu o de mal gust. Ni tan sols en els banys de les termes es mostraven tal com Déu ens ha duit al món. Així ho afirmen diferent fonts, entre elles l’historiador Plutarc (segle I dC). Al segle II dC també sabem que Cató preferia no banyar-se davant del seu fill.

Atletes grecs despullats
Atletes grecs despullats
 
Tal com ja feien els etruscos, els romans mai no es treien la roba a l’hora de fer exercici; mantenien els seus genitals i natges coberts amb una espècie de pantalons coneguts com a subligaculum. Consideraven que els jocs atlètics grecs, sense roba, eren un culte al cos gratuït. La capital del Laci preferia entrenar soldats per a la guerra que púgils per a exhibicions innecessàries. A més, per als seus habitants la nuesa tenia connotacions negatives. No debades, els captius de guerra eren despullats del tot, se’ls feia esclaus i se’ls posava a la venda sense cap peça de roba al sobre.

Subligaculum
subligaculum

 
Així doncs, el pudor itàlic imposà com a complement a les estàtues una toga al voltant dels malucs. A partir d’August els “homes romans” ja apareixen amb cuirassa muscular, la qual és símbol de reialesa i divinitat. L’emperador també féu suprimir el nu en algunes festes religioses, entre elles les Lupercals.

August togat
August togat

Tanmateix, amb el temps, durant la Roma imperial, també trobam escultures nues. Són escultures que representen el caràcter heroic dels emperadors, que són presentats com un déu grec. Només els déus masculins de la cultura clàssica eren representats sempre despullats; no passava el mateix amb les divinitats femenines, amb l’excepció d’Afrodita, la deessa de l’amor.

Escultura de l'emperador  Antoninus Puys (138 dC, Museo Nazionale Romano Palazzo Massimo)
Escultura de l'emperador Antoninus Puys (138 dC, Museo Nazionale Romano Palazzo Massimo)


Estàtua de Septimi Sever de bronze trobada a Xipre el 1928
Estàtua de Septimi Sever de bronze trobada a Xipre el 1928

El nu femení
Pel que fa a la representació dels cossos femenins, cal diferencia entre dos tipus de dones existents a la societat romana: hi havia les matrones, dones de virtut sagrada que sempre eren esculpides sota la idea de pudicitia; d’altra banda, hi havia les esclaves o llibertes sota la tutela del seu amo, de manera que el seu cos, despullat o no, no tenia major consideració.

Mural amb dones a Vil·la dels Misteris (Pompeia)
Mural amb dones a Vil·la dels Misteris (Pompeia)
 
Tanmateix, a partir del primer segle de l’Imperi la mentalitat romana s’anà erotitzant. Així, al segle I dC pels carrers i cases de Pompeia ja foren habituals imatges de dones semidespullades o totalment despullades.

Evolució del cànon estètic femení
Evolució del cànon estètic femení

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre els nus a la cultura clàssica.

Articles del web relacionats:
Què és la bellesa?
De gresca com els grecs
Puritanisme a Roma?
El mite de la bellesa
-
 Friné, la bellesa feta dona
Belleses amb gràcia
- Penis, un pinzell penjant
Mitologia i el triomf de l'erotisme

Armini, el Bin Laden de l’antiga Roma

Ja fa cinc anys (el 2 de maig de 2011) que Estats Units matà Ussamma Bin Laden, el líder terrorista d’Al-Qaida. El 2001 Bin Laden es convertí en l’enemic número u dels EUA després dels atemptats a les Torres Bessones. Fins aleshores, però, havia estat un fidel aliat seu. La relació entre ambdós s’inicià el 1979 quan la CIA reclutà un jove saudí de 22 anys perquè gestionàs les operacions dels serveis secrets americans a Afganistan: havia d’aconseguir fons, atreure fonamentalistes islàmics i armar-los per combatre l’exèrcit de la Unió Soviètica, que acabava d’envair el país en suport del govern prosoviètic del Partit Democràtic Popular d’Afganistan (PDPA).

Ussamma Bin Laden
Ussamma Bin Laden
 
La CIA invertí 2.000 milions de dòlars en aquelles operacions. El seu únic objectiu era aconseguir el fracàs de la URSS en plena Guerra Freda i reduir la seva influència l’Àsia Central. El 1988, davant el previsible èxit de la resistència antisoviètica, Bin Laden, graduat en Administració d’Empresas, va crear a Pakistan una bases de dades amb informació detallada dels 35.000 voluntaris mujahidins, de 40 nacions diferents, que havien lluitat en la guerra afgana. Aquell fitxer es batià com a Al Qaida («la base», en àrab) i donà nom a la xarxa terrorista islàmica que tretze anys després atacaria el cor dels Estats Units. Bin Laden, doncs, fou ensinistrat per la potència que després seria víctima seva. El mateix passà a Roma al segle I dC amb el jove germànic Armini.
 
Armini, el botxí de Roma
Armini era el príncep de la tribu dels queruscs. Havia estat portat a Roma per adoptar ràpidament els costums de les forces invasores. Un cop aconseguida la ciutadania romana, es va introduir en l’exèrcit del caput mundi per ser ensinistrat en les tàctiques militar més sofisticades. Mentrestant, els seus compatriotes ja havien conegut el tarannà dèspota del nou governador de Germània, Publi Quintili Varus. Va ser així com, en tornar a la seva terra,  Armini, de 27 anys, no va dubtar a posar en pràctica el que havia après dels seus enemics.

Armini s'acomiada de Thusnelda, pintura de Johannes Gehrts (1884)
Armini s'acomiada de Thusnelda, pintura de Johannes Gehrts (1884)
 
El setembre de l’any 9 Armini va aconseguir acorralar tres legions romanes en l’espès i fangós bosc de Teutoburg (avui Kalkriese, a la localitat nòrdica d’Osnabrück). L’escomesa va durar tres dies, enmig de pluges intenses, i va suposar la massacre de 25.000 homes de Varus, qui, humiliat per la derrota, es va suïcidar. A pesar que hi enviaria més efectius per venjar aquell desastre, des d’aleshores Roma fixaria definitivament la frontera del seu Imperi en el Rin.

Mapa de les fronteres de l'imperi romà
Mapa de les fronteres de l'imperi romà
 
Conta l’historiador Suetoni que, d’ençà de la derrota de Teutoburg, l’emperador August era una ànima en pena. No s’afaitava ni es tallava els cabells. Sovint es colpejava el cap contra les parets i cridava: “Varus, Varus, torna’m les meves legions!”

Hermannsdenkmal, monument dedicat a Armini al bosc de Teutoburg
                  Hermannsdenkmal, monument dedicat a Armini al bosc de Teutoburg

Per conèixer més la història d'Armini no us podeu perdre aquest programa de "Cronos" de TV3 titulat "La batalla contra Roma".

La batalla de Teutoburg és considerada el Vietnam de Roma. Aquest article en parla.

Aquí teniu un article d'Iván Giménez sobre els 10 enemics més temuts per Roma.

Tampoc no us podeu perdre la pel·lícula "La noche más oscura", que relata l'operació americana que acabà amb la mort de Bin Laden. Aquí en teniu el tràiler:




A la recerca de la terra promesa

Avui algunes utopies tenen molt present el mite de la terra promesa, un lloc on poder tornar a començar des de zero per fer realitat els nostres somnis. A la Bíblia era el lloc que Déu va preveure per a l’assentament del poble jueu. En un principi es deia Canaan i, posteriorment, Judea –actualment correspon a territoris compresos entre Israel i Palestina. Era la pàtria d’Abraham i dels seus descendents. Al cap d’un temps, però, els fills de Jacob, cridats per Josep, es traslladarien a Egipte, on patirien l’esclavitud.

Canaan (l'antiga terra promesa)
Canaan (l'antiga terra promesa)
 
En el país del Nil els hebreus arribaren a estar uns 400 anys –algunes fonts, en canvi, parlen de 200. Aquesta situació tan humiliant s’acabaria amb Moisès, el líder triat per Iahvè per conduir el gran èxode del poble jueu cap a una terra pròspera. Era la terra on podrien viure en llibertat: la famosa terra promesa.
 
En sortir d’Egipte, els hebreus varen estar quaranta anys errant pel desert d’Aràbia. D’aquí ve l’expressió la travessia del desert per referir-se al període de temps ple de dificultats que ha d’afrontar una persona o col·lectiu. Quan ja feia un mes que caminaven, la fam es va apoderar d’aquells refugiats. Iahvè es va compadir d’ells enviant-los del cel el mannà, un aliment miraculós format per grans amb gust de farina de mel. Avui se sol dir que una cosa és (o ha caigut, o ha aparegut com) el mannà del cel quan ha vengut a solucionar una situació crítica.

Moisès separant les aigües del mar Roig
Moisès separant les aigües del mar Roig
 
Durant aquesta travessia, Moisès va aconseguir fer obrir les aigües del Mar Roig i va rebre de mans divines els manaments de la llei de Déu. El líder hebreu no sempre es fià del tot del seu superior. En un ocasió que escassejava aigua, Déu li indicà que ordenàs a una roca que fes brollar aigua. Aleshores, Moisès, per falta de confiança, només va donar uns copets a la roca. Així, Déu va permetre que rajàs aigua en gran abundància, però va castigar el seu líder per haver dubtat, dient-li que no arribaria a trepitjar la terra promesa. I efectivament, Moisès va morir veient ja la terra de Canaan, sense aconseguir arribar-hi.

Estàtua de Moisès feta per Miquel Àngel (tomba Juli II, església de San Pietro in Vincoli, Roma)
Estàtua de Moisès feta per Miquel Àngel (tomba Juli II, església de San Pietro in Vincoli, Roma)
 
La terra promesa d’Eneas
Al segle I aC Virgili també es va apropiar del mite bíblic de la terra promesa per al seu gran poema èpic l’Eneida. Es tractava d’un encàrrec que li havia fet l’emperador August. L’objectiu era dotar Roma d’un passat gloriós, enllaçant la seva història amb la de Grècia. L’obra havia d’acabar amb l’època d’August, que era vista com la culminació de les glòries de la nació romana.

Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
 
Eneas modern, foto presa a la frontera turca amb Síria (20-09-2014) Bulent Kilic, AFP, Getty Images
Eneas modern, foto presa a la frontera turca amb Síria (20-09-2014) Bulent Kilic, AFP, Getty Images

El que féu Virgili fou recrear en forma de gesta els moviments migratoris d’Àsia Menor a Itàlia que al segle XII aC dugueren a terme els anomenats pobles del mar, just després de la guerra de Troia. Aprofitant la coincidència històrica, féu protagonista d’aquesta gesta Eneas, un heroi troià que en la contesa havia tingut un paper secundari. Era, però, un personatge molt atractiu des del punt de vista literari. Fill d’un mortal, Anquises, i d’una divinitat, Venus, havia estat un dels pocs supervivents del bàndol dels vençuts. Acompanyat del seu pare i del seu fill, Eneas s’havia llançat a la mar amb l’encàrrec, fet per la seva mare, de fundar una nova Troia, la futura Roma, que en aquesta ocasió era presentada com la nova terra promesa del món clàssic.
 
Eneas, doncs, té una missió que li ha estat atorgada a través del fatum (el “destí”), un concepte ja present a l’inici de l’Eneida:
 
Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris      
Italiam fato profugus Lavinaque venit                  
                     Litora...                                                                                   
 
"A les armes cant i a l’home que de la vorera troiana
va venir primer, pròfug del destí
a Itàlia i a les costes lavínies..."    
 
Eneas era un pròfug, un fugitiu, però no per covardia, sinó perquè havia d’assumir un encàrrec del destí. El destí (la moira grega) era, en Homer i en els autors tràgics grecs, una desgràcia que no pot defugir l’home.  Èdip, per exemple, “ha de matar” el seu pare i casar-se amb la seva mare. Els filòsofs estoics veien el destí (fatum) com una cadena causal que determinava de manera ineludible tots els successos del món. Virgili, en canvi, convertí aquest concepte en un poder que planteja als homes exigències d’obligat compliment.
 
Eneas tenia la missió de guiar fins a Itàlia els supervivents del seu poble. I aquesta missió venia regida per la pietas romana, que té un significat diferent a l’actual. No és un acte d’amor o compassió envers el proïsme, sinó que és el deure del ciutadà romà envers els déus, els seus majors i l’Estat.

Eneas a la cort de Llatí, Ferdinant Bol (1661-63)
Eneas a la cort de Llatí, Ferdinant Bol (1661-63)
 
Tanmateix, al llarg de l’Eneida també trobam un Eneas dubtós de la seva missió.  Al principi, durant un temporal, s’oblida del seu encàrrec i només desitja tornar a Troia, la seva ciutat natal. Caldrà una baixada al regne dels morts, on li serà mostrada la història de la futura Roma, perquè accepti la seva tasca amb completa alegria. Abans, durant la seva estada a Cartago, quan s’enamora de la reina Dido, només la intervenció divina aconsegueix retornar-lo al camí de la seva obligació. 

Finalment, Eneas arribà a la tan desitjada terra promesa. S’instal·là a la península itàlica, a la regió central del Laci que governava el rei Llatí. Per poder-se casar amb la seva filla Lavínia, es va haver d’enfrontar amb un enemic molt temut, Turn. Aleshores, havent complit la seva missió, l’heroi troià ja pogué respirar més tranquil.

La deïficació d'Eneas (Tours-Le Clerc, 1704)
La deïficació d'Eneas (Tours-Le Clerc, 1704)


La terra promesa del far west
Personatges com Moisès o Eneas també serien evocats en les pel·lícules del western, que es convertiren en un magnífic mitjà d’afirmació nacionalista per a la societat nord-americana. No debades, el cinema de l’Oest havia de permetre fàcilment la construcció simbòlica d’una imatge idealista de la pàtria.

La conquesta del far west es produí a mitjan segle XIX arran de les notícies sobre el descobriment de diversos jaciments d’or a Califòrnia. Es tractava d’un territori virginal que es podia entendre com una altra terra promesa o terra d’oportunitats. Cap allà ben aviat es dirigiren caravanes plenes d’il·lusions de persones.

Moltes pel·lícules del far west adoptaren un esquema argumental comparable al de l’Eneida. El líder –Eneas reencarnat- és un valerós explorador que es fa càrrec de dur a bon port una comunitat de colons. Aquesta missió transcorre sota l’amenaça constant de dissidències en els grup o de perills exteriors, ja siguin calamitats naturals i o sagnants enfrontaments amb els indis.

Aquí teniu un enllaç del recorregut del viatge d'Eneas des de Troia fins a Itàlia.


Articles del web relacionats:
Jueus, l'origen d'un estigma
La força de les utopies
-
 Compte amb els troians!
-
 La vida penja d'un fil
-
 Machado a Macedònia
Les Meduses de la indiferència
Eneas a les portes d'Europa
-
 Grècia i Roma, el traspàs de poders

El nas de Cleòpatra

Una frase atribuïda a Ciceró, impossible de verificar, i que després popularitzaria el filòsof francès Blaise Pascal (1623-1662), diu: “Si Cleòpatra hagués tengut un nas més petit, la història del món hauria canviat. Sembla que aquesta frase no s’ha d’agafar al peu de la lletra. No és que l’última faraona egípcia, morta el 31 aC, hagués tengut un nas prominent. Més aviat hauria tengut un gran olfacte a l’hora d’elegir els amants, Juli Cèsar i Marc Antoni. No debades, va ser gràcies a ells que es féu famosa.


Cleòpatra provant verins amb presos condemnats (Alexandre Cabanel, 1989)
Cleòpatra provant verins amb presos condemnats (Alexandre Cabanel, 1989)
 

En tot cas, independentment de la mida del seu nas, no sabem si el mite de la bellesa de Cleòpatra és cert. Els escriptors romans només diuen que era intel·ligent i carismàtica, i que tenia una veu seductora. Aquestes foren les paraules que al segle I dC li dedicà l’historiador Plutarc a la seva obra Vides paral·leles:

“Es pretén que la seva bellesa, considerada en si mateixa, no era tan incomparable com per causar sorpresa i admiració, però el seu tracte era tal, que resultava impossible resistir-s’hi. Els encants de la seva figura, secundats per les gentileses de la seva conversa i per totes les gràcies que es desprenen d’una feliç personalitat, deixaven en la ment un fibló que penetrava ben endins. Posseïa una voluptuositat infinita a l’hora de parlar, i tanta dolçor i harmonia en la seva veu que la seva llengua era com un instrument de diverses cordes que emprava fàcilment i del que extreia, com bé li convenia, els més delicats matisos de llenguatge”.

Cleòpatra (John William Waterhouse)
Cleòpatra (John William Waterhouse)

Plutarc també retratà Cleòpatra com una dona molt culta i poliglota: “[...] emprava molt poques vegades intèrpret amb els bàrbars que a ella acudien [...]. Diuen que havia après altres moltes llengües quan els que l’havien precedit en el regne ni tan sols s’havien dedicat a aprendre l’egípcia [...]”.

A finals del segle I aC, va ser l’emperador August qui, després de la seva mort, orquestrà una campanya de difamació contra Cleòpatra, presentant-la com una dona malvada, manipuladora, ambiciosa i promíscua, que havia jugat amb els designis de Roma. Al segle I dC, el poeta Marc Anneu Lucà, nebot del filòsof Sèneca, la va descriure com la “vergonya d’Egipte, la fúria lasciva que arribaria a ser el malson de Roma”. Fou precisament aquest clixé de femme fatale el que difongueren les pel·lícules de Hollywood sobre l’última faraona d’Egipte. 

El 2007 un estudi de la Universitat de Newcastle desmuntà el mite a partir de l’estudi d’una moneda de l'any 32 aC. En una cara surt el rostre de Cleòpatra; i en l’altra, el de Marc Antoni. La reina d'Egipte hi apareix amb el nas punxegut, la barbeta prominent i els llavis fins, i el seu amant amb el nas gros, el ulls sortits i el coll molt gruixut. Amb tot, és molt difícil conèixer l’aspecte real de Cleòpatra. Les representacions de les monedes no solien ser del tot fidedignes. Sovint podien ser retrats simbòlics.


Moneda amb les efígies de Marc Antoni (esquerra) i Cleòpatra (dreta)
Moneda amb les efígies de Marc Antoni (esquerra) i Cleòpatra (dreta)

Estàtua de Cleòpatra, Museu de l'Hermitage (Sant Petersburg, Rússia)
Estàtua de Cleòpatra, Museu de l'Hermitage (Sant Petersburg, Rússia)


Recreació del rostre autèntic de Cleòpatra
Recreació del rostre autèntic de Cleòpatra

Cèsar, una relació interessada
Cleòpatra era de cultura grega –el seu nom significa “glòria del pare”. El primer a caure rendit als seus peus va ser Juli Cèsar. El 48 aC el gran general romà havia anat a parar a Egipte encalçant el seu antic col·lega del Primer Triumvirat, Pompeu. Allà es trobà amb un país immers en una guerra civil per la successió del tron. Cleòpatra VII acabava de ser destronada pel seu germà Ptolomeu XIII, que alhora era el seu espòs –ell tenia 12 anys i ella 18. Aleshores la dama del Nil no dubtà a recórrer a les seves arts de seducció per fer-se amb el suport de l’home més fort de Roma. Segons relata Plutarc a Vida de Cèsar, s’embolicà dins d’una catifa i féu que un serf seu la transportàs així fins a la residència d’Alexandria d’aquell nouvingut. En veure-la, un Cèsar que rondava la cinquantena, casat i amb fama de faldiller, no li va saber dir que no.

Cleòpatra i Cèsar (Jean Léon Gérome, 1866)
Cleòpatra i Cèsar (Jean Léon Gérome, 1866)
 
Així doncs, de la mà del conqueridor de les Gàl·lies, Cleòpatra aconseguí el seu propòsit –el 47 aC, en aquella guerra, Cèsar, sense voler, incendiaria la biblioteca d’Alexandria. Un cop en el poder, però, la coneguda com la “serp d’Egipte” es casà amb un altre germà: Ptolomeu XIV. El general romà tan sols seria un amant, amb qui fins i tot tengué un fill, Cesarió.

Cleòpatra i el seu fill Cesarió en el temple de Dendera
Cleòpatra i el seu fill Cesarió en el temple de Dendera
 
Amb Cesarió, Cleòpatra arribà a anar fins a dues vegades a Roma. Mai, però, va ser acceptada pel poble romà, que la considerava una interessada. El 44 aC, durant la seva segona estada, es produiria l’assassinat de Cèsar. Aleshores l’exòtica reina decidí tornar a Alexandria. Allà orquestrà l’assassinat del seu germà-espòs per poder governar en solitari. També ordenà executar la seva germana Arsínoe. Les seves expectatives polítiques, però, encara passaven per la península itàlica.

Per a més informació, podeu consultar aquest article titulat "Cleopatra, la víbora de Egipto". I aquesta és la segona part de l'article.

Cèsar asseu Cleòpatra al tron d'Egipte, Cortone (1637)
Cèsar asseu Cleòpatra al tron d'Egipte, Cortone (1637)
 
Aquí teniu l'entrada triomfal de Cleòpatra (Elizabeth Taylor) a Roma, de la pel·lícula Cleòpatra (1963), de Joseph L. Mankiewicz:



Aquest és el tràiler reactualitzat de la pel·lícula:




Marc Antoni, un altre objectiu fàcil
Després d’un any de lluites que seguiren la mort de Cèsar, el 43 aC Roma recuperà l’estabilitat amb el Segon Triumvirat, format Marc Antoni, Lèpid i Octavi. En un dels seus viatges per Àsia Menor, Marc Antoni tampoc no es va poder resistir a les arts de seducció de Cleòpatra. Amb ella tendria dos fills. Tanta era la passió que sentí per la reina d’Egipte, que el general romà decidí abandonar a Roma la seva dona Octàvia, germana d’Octavi. Això no va caure gens bé al seu col·lega de Triumvirat. Octavi acusà el seu cunyat d’ “estar embruixat per la maleïda egípcia”, la qual, al seu parer, volia convertir-se en reina de Roma.

Cleòpatra i Marc Antoni
Cleòpatra i Marc Antoni

Cleòpatra en la seva luxosa barcassa (Lawrence Alma-Tadema, 1883), arribant a Tars per reunir-se amb Marc Antoni
Cleòpatra en la seva luxosa barcassa (Lawrence Alma-Tadema, 1883), arribant a Tars per reunir-se amb Marc Antoni
 
El setembre 31 aC les tropes romanes s’enfrontaren als homes de Marc Antoni i Cleòpatra a la batalla naval d’Acci (al nord-oest de Grècia). Segons l’historiador Cassi Dió (segle II dC), en un intent desesperat de salvar la seva pròpia vida, Cleòpatra va decidir tornar a Alexandria, deixant el seu amant sol davant l’enemic. Marc Antoni, però, també la seguí. Al cap d’un any, a la capital del Nil, en veure’s acorralat, el general romà se suïcidà. Sembla que en la seva decisió hauria influït haver donat per bona una notícia falsa que deia que Cleòpatra ja s’havia tret la vida. En qualsevol cas, la faraona egípcia, de 39 anys, també seguiria les passes del seu estimat. Per tal d’eludir el captiveri, va decidir suïcidar-se mitjançant un ritu egipci: la picada d’un àspid, símbol de la reialesa ptolemaica.

La mort de Cleòpatra (Rixens)
La mort de Cleòpatra (Rixens)

Tanmateix, aquesta versió del suïcidi és poc creïble. Davant l’odi que generava a Roma, tot apunta que Octavi va ordenar l’execució de la que es convertí en la darrera reina d’Egipte. També féu assassinar Cesarió, el fill de Cleòpatra i Cèsar que era vist com un possible rival –els tres fills de la reina i Marc Antoni foren enviats a Roma i criats per Octàvia, germana de l’emperador.

La mort de Cleòpatra (Reguinald Arthur, 1892)
La mort de Cleòpatra (Reguinald Arthur, 1892)


D’altra banda, el mateix historiador Dió Casi diu que Cleòpatra, en veure’s acorralada, va intentar desplegar de nou les seves arts de seducció amb Octavi –gràcies, precisament, a les seves  habilitats per adaptar-se a les diferents circumstàncies polítiques del moment fou coneguda com la “serp d’Egipte”. Aquest cop, però, la faraona no tingué èxit i implorà a l’emperador que la deixàs morir i que l’enterràs al costat de Marc Antoni en un mausoleu que havia ordenat construir ad hoc. L’ordre s’hauria complit, però avui en dia es desconeix la ubicació de la sepultura. 

 
El suïcidi de Cleòpatra
El suïcidi de Cleòpatra

La mort de Cleòpatra (Guido Cagnacci)
La mort de Cleòpatra (Guido Cagnacci)
En aquest àudio teniu més informació sobre Cleòpatra. 

En aquest altre enllaç trobareu cinc curiositat de Cleòpatra.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre les deu dones més importants de l'antiga Roma.

Per acabar, en aquest vídeo podreu descobrir la cara fosca de Cleòpatra:


Puritanisme a Roma?

La imatge que solem tenir de Roma és la de sexe i violència. No debades, per les venes dels romans corria sang amorosa i bel·licosa. Així ja ens ho indica la mitologia. Eneas, el primer patriarca, era fill de Venus, deessa de l’amor. I descendents llunyans seus, Ròmul i Rem, eren fruit d’una violació, la de Rea Sílvia en mans de Mart, el déu de la guerra.
 
La Roma més promíscua i sagnant ha estat tractada profusament en el món audiovisual. Com a darrers exemples tenim les polèmiques sèries televisives Spartacus i Roma. Al segle I aC, però, hi va haver un personatge que va intentar posar ordre a tant de llibertinatge. Va ser l’emperador August, l’hereu de Juli Cèsar. L’any 27 aC, en assumir el poder, no només va dur a terme una sèrie de reformes urbanístiques, sinó també morals. Tanmateix, a pesar de les seves estrictes normes, els romans continuarien abocats a la luxúria. Ja ho diu un famós aforisme: “Només dues coses mouen el món: el sexe i els diners”.

Amb August hem topat!
August, impulsor de la Pax Romana –període de pau que es perllongaria un segle i mig més, fins a Marc Aureli (segle II dC)-  s’ocupà d’exaltar els valors tradicionals, els mores maiorum (“els costums dels avantpassats”), vistos com els responsables de l’expansió i la grandesa de Roma durant els cinc segles de República (510 aC-27 aC). Entre ells hi havia la fides (“fidelitat”), la gravitas (“autocontrol”), la constantia (“perseverança”), la dignitas (“dignitat”), l’auctoritas (“autoritat”) i la virtus (“coratge”). La recuperació d’aquests valors s’alçava com a bandera contra el luxe, el refinament i les extravagàncies que venien de l’Orient hel·lenístic.

August mostrant el camí de la moralitat
August mostrant el camí de la moralitat

Durant els seus 41 anys de mandat, preocupat pel descens de la natalitat, August va promulgar dues lleis importants. La Lex Iulia de maritandis ordinibus penalitzava els solters i els casats sense fills, impedint-los a rebre herències. A més, obligava els vidus i divorciats d’ambdós sexes a casar-se de bell nou; i les matrones que havien donat més de tres fills a la pàtria eren premiades quedant alliberades de qualsevol tutela masculina.
 
L’altra llei, la Lex Iulia adulteriis, convertia l’adulteri en un crim penat per llei. Si el marit no acusava públicament la infidel, s’exposava a ser condemnat per proxeneta. A més, qualsevol testimoni d’un adulteri, real o imaginari, podia presentar denúncia –això disparà els judicis per interessos polítics o econòmics, fins i tot per simple venjança. La pena solia consistir en el desterrament a una illa, encara que el pare de la condemnada, si així ho preferia, tenia dret a matar-la.
 
Aquesta llei contra l’adulteri només afectava les dones romanes casades, lliures de naixement. La vida moral de les menys respectables no interessava a l’Estat. L’any 19 una patrícia anomenada Vistília va intentar eludir el càstig per adulteri, inscrivint-se en el registre de prostitutes. Per cobrir aquest buit legal, el Senat acabà publicant un decret que prohibia prostituir-se a les dones de classe alta. Amb el temps la Lex Iulia adulteriis perdé pràcticament el seu vigor i va donar pas a la legalització del divorci. 
 
Predicant amb l’exemple?
Tanmateix, August fou ben poc coherent amb el seu discurs de regeneració moral. El 38 aC, formant part del Segon Triumvirat, quan encara no era emperador, abandonà la seva primera dona Escribònia per casar-se amb Lívia, a qui havia arrabassat al seu company Tiberi Claudi Neró. Aquesta ja tenia un fill, el futur emperador Tiberi, i quan es va casar amb el futur home fort de Roma estava embarassada de sis mesos d’un segon. Ambdós foren adoptats pel seu nou marit. Aleshores per Roma ja corria el rumor que el principal hobby d’August era desflorar verges.
 
Amb tot, la pedra a les sabates del “conservador” August va ser la seva única filla natural, Júlia, fruit del seu primer matrimoni. Va ser la primera romana, l’efígie de la qual va aparèixer en una moneda. S’havia guanyat aquest honor per haver donat a llum sis fills. La seva fertilitat la convertí en el millor anunci del programa de creixement demogràfic impulsat pel seu pare. Júlia havia estat educada amb la màxima rigidesa i cura. En enviudar, el seu pare la va fer casar amb el seu altre fill adoptiu, Tiberi, el futur emperador. Va ser una unió molt tòxica.

Júlia, la filla promíscua d'August
Júlia, la filla promíscua d'August
 
Tiberi mai no perdonà a Júlia la seva vida sexual del tot dissoluta. Al caput mundi eren prou conegudes les seves relacions i orgies amb romans de tota classe. L’any 2 dC, quan August se’n va assabentar, enfurismat, la va condemnar a l’exili a l’illa de Pandatària (actual Ventotene), a la badia de Nàpols. Cinc anys després, gràcies a la pressió popular, seria trasllada a Regium (actual Reggio), al sud-oest de Calàbria, on suportaria l’exili vint anys més fins a la seva mort -del seu marit Tiberi, successor d’August, tampoc no aconseguiria cap clemència.

Vuit anys després de l’escàndol imperial, August també quedà astorat amb l’actitud libidinosa de la seva néta, també dita Júlia, com la seva mare . A ella també l’envià a l’exili per adulteri a l’illa de Trimerus, l’actual Tremini, davant les costes d’Apúlia.

Ovidi, el damnificat
Una de les persones que va patir la nova política moralista d’August va ser el poeta Ovidi. L’any 8 dC va ser condemnat a l’exili, a Tomis (avui Constança), una ciutat de la costa occidental del mar Negre (a l'actual Romania). En els seus escrits, Ovidi n'explica les raons amb dos mots: carmen et error ("un poema i una equivocació").
 
Els estudiosos creuen que el carmen (“poema”) va ser l'Art amatòria (Ars amandi o Ars amatoria), de l'any 2 aC, clarament contradictori amb els valors morals propugnats per August. Aquesta obra, el primer tractat per lligar de la història, va suposar un punt d’inflexió en la sexualitat femenina romana. Per primera vegada es deia que la dona havia de tenir plaer en les relacions sexuals. Algunes de les seves cites, però, poden semblar masclistes:
 
“Aquella (dona) que tingui la cara molt maca, al llit s’ha de posar de cara. Han de deixar que les vegin d’esquena aquelles que estan orgulloses de la seva esquena. La dona que destaqui per un cul abundós, que posi els genolls sobre els coixins amb el coll girat enrere. Si té unes cames fermes i uns pits sense tara, l’home s’estarà dret, i ella estesa a través del llit (…)”.

Allà on no hi ha unanimitat, en canvi, és en la interpretació de l’error d’Ovidi que el va portar a l’exili. Una possibilitat és que el poeta fos còmplice d'un adulteri escandalós de Júlia, la néta d'August que també fou castigada amb el desterrament. La resolució implacable de l’emperador fou renovada pel seu successor, Tiberi.

Ovidi moriria el 17 dC lluny de la seva pàtria, consumit per la nostàlgia. “Sense funerals, sense l’honra d’un sepulcre, una terra bàrbara cobrirà el meu cos indeplorat”, es lamentava. A l’exili va escriure alguns dels versos més bells de la literatura llatina, que va recollir en les obres Tristia (“Tristes”) i Ex Ponto (“Pòntiques”). És molt colpidor l’inici de Tristia:

Cum subit illius tristissima noctis imago,                
qua mihi supremum tempus in urbe fuit,
cum repeto noctem qua tot mihi cara reliqui,
labitur ex oculis nunc quoque gutta meis.

“Quan m’assalta el tristíssim record d’aquella nit,
en la qual vaig viure el meu últim instant a la ciutat,
quan recordo la nit en la que vaig abandonar tot el que estimava,
encara avui una llàgrima rellisca dels meus ulls”.
 

Estàtua d'un trist Ovidi a Constança (Romania)
Estàtua d'un trist Ovidi a Constança (Romania)
Recentment s’ha novel·lat el conflicte que va tenir Ovidi amb August arran de la publicació de la seva Ars amandi. El periodista i escriptor català Víctor Amela ho ha fet magistralment en el llibre “Amor contra Roma” (Ediciones B, 2014). Aquí teniu un tast d'aquesta obra:




I aquí teniu un vídeo sobre diferents casos de llibertinatge a Roma:



Si voleu comparar el sexe a Roma amb el d'Egipte, aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio. Enric Calpena conversa amb el doctor en Egiptologia Marc Orriols-Llonch sobre la sexualitat a l'Antic Egipte.

També és recomanable aquest article titulat "Sexe, mentides i cites d'Ovidi".

Palaus a la muntanya

Qui viu en un palau viu a la muntanya, almanco des del punt de vista etimològic. Palau ve de Palatium, un dels set turons que envoltaven la ciutat de Roma –el Capitolium era l’altre més conegut. Segons la mitologia romana, el Palatí, prop del riu Tíber,  era el lloc on es trobava la cova, coneguda com la Lupercal, on la famosa lloba va alletar Ròmul i Rem. Atesa la simbologia d’aquest indret, August, el primer emperador romà hi féu construir la seva residència, la Domus Augustea. Amb el temps, aquesta es convertí en tot un complex d’edificis majestuosos que acabaren cobrint el turó –la seva màxima extensió arribaria amb la Domus Aurea de Neró. Fou així com aquell conjunt urbanístic del Palatium es conegué com a palau. Després, el terme s’aplicaria a qualsevol residència d’una autoritat o persona rica. Avui, doncs, no és estrany que molts d’ells mirin per damunt les seves espatlles la resta del món. Encara pensen que viuen dalt d’una muntanya.
 
Segons algunes teories, Palatium contendria una arrel etrusca que significa “cel”, és a dir, “allò elevat”. Aquesta arrel hauria donat igualment paladar, la volta de la cavitat bucal, és a dir, el “cel” de la boca i, per extensió, la capacitat del gust. D’altra banda, de Palatium també tenim paladí, defensor decidit d’alguna causa.
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px