Banner Top

Roma a través dels gestos

Reportatge publicat el juliol 2008 en el setmanari El Temps (Núm. 1.256)

Roma no parla només a través de la nostra llengua, sinó també a través dels nostres gestos. Un grup d’investigadors de la UIB i de la UB acaba de recollir 110 gestos de l’època romana que han perdurat fins a dia d’avui. 
 
Ser parlant d’una llengua també implica ser dipositari dels seus gestos. Sembla increïble, però la nostra llengua romànica, el català, porta incorporats els gestos que fa 2.000 anys ja feien els nostres avantpassats llatins. Així ho han pogut constatar un grup d’investigadors encapçalats per les filòlogues clàssiques Maria Antònia Fornés (UIB) i Mercè Puig (UB). En un projecte de recerca absolutament innovador, s’han passat gairebé set anys capbussejant en les fonts escrites de l’època romana.
 
El resultat ha estat una base de dades de 110 gestos documentats en més de 580 textos i que en molts casos apareixen també en testimonis artístics com una pintura o una escultura. Roma, però, no va ser la mare de tots aquests gestos. La doctora Fornés ho deixa clar: “N’hi ha molts que no els van inventar els romans. Els grecs ja els feien i a la Bíblia també els trobam. És evident que hi ha gestos naturals que són universals. D’altres, però, pertanyen a una cultura determinada, en aquest cas la llatina, que no es fan a altres llocs com al Japó”.
 
Un dels gestos més interessants que el grup d’investigació ha pogut documentar és el que feien els romans a l’hora d’afirmar o negar. En la seva obra Les metamorfosis, Apuleu (s. II dC) confirma que el d’aprovació és el que encara fem servir: moure el cap amunt i avall. El de la negació, en canvi, no té res a veure amb el nostre actual: es realitzava tirant el cap enrere. El més curiós és que aquest gest de negació encara és ben viu a la Itàlia meridional, al sud de Nàpols, a Sicília, a Malta, a Grècia i a Turquia. Tot apunta, doncs, que en aquest punt els romans imitaren els grecs.
 
Dits que parlen
Apuleu també dóna fe d’un gest que tenen ben present tots els culers. Era la temporada 1998-1999. El Barça guanyava per 2-1 al Madrid al Camp Nou. De sobte, al minut 86 Raúl va marcar el gol de l’empat i va ordenar callar el públic portant-se el dit índex de la mà dreta als llavis. Aquest gest, segons l’autor llatí, solia anar acompanyat de l’ordre de callar (tace) i sovint del so “chisss!”. Els romans, al igual que els grecs, tingueren fins i tot un déu propi del silenci, Horus, que havien adoptat dels egipcis. Amb el dit als llavis, que era com es representava, manava als iniciats guardar silenci sobre els misteris que els havien estat desvetllats.

Per continuar llegint cliclau aquí.

Una de “Champions”, per favor!

Avui és nit de “Champions”. Toca, per tant, comportar-nos com uns campions i fer campanya per anar a cercar xampinyons al camp amb una campana i amb unes bones sabates Camper. En cas de celebració, ja podem tenir guardada una bona botella de xampany. Per digerir tantes etimologies haurem d’anar pam a pam. No debades, totes aquesta paraules deriven del llatí campus,-i (“camp”).
 
Durant l’edat mitjana un campió era una persona que combatia al mig del camp, en un espai obert que es conegué com a campanya. Després, aquesta paraula passà a significar una sèrie d’actuacions encaminades a una finalitat concreta –la paraula alemanya Kampf (“lluita”) també beu de quan el camp era vist com una zona de lluita. Al segle XI un heroi castellà expert en batalles campals va ser Rodrigo Díaz, conegut com a “El Cid Campeador” –“cid” en àrab significa “senyor”.
 
Al centre d’Itàlia una regió, amb Nàpols com a capital, s’anomena Campània per estar situada en una bella esplanada. És una regió que a partir del segle XIV es convertí en una gran exportadora de vasa campana, és a dir, de vasos fets amb un bronze de molt bona qualitat. D’aquí prové el nom del famós instrument de percussió: la campana. A Mallorca també tenim un poble derivat de campus: Campos –res a veure, per tant, amb ós, encara que aquest animal aparegui al seu escut.
 
Al nord-est de França hi ha una altra regió que traspua camp en la seva etimologia. És la Xampanya (en francès, Champagne), d’on ha sortit un vi escumós que sempre es beu en els moments d’alegria: el xampany. Per via del francès, també hem heretat el nom d’un bolet, el xampinyó, que prové de la forma del llatí vulgar campaniolus (“que neix al camp”).

Sabates Camper
Sabates Camper
 
Una altra paraula lligada al camp és camperol. El 1975, a Inca (Mallorca), va néixer una famosa marca de sabates que pretenia tocar amb els peus a terra: Camper (que avui tothom pronuncia com si fos una paraula plana, quan en realitat hauria de ser aguda). Amb aquestes sabates podem anar tranquil·lament d’acampada o de càmping o fins i tot podem passejar-nos per qualsevol campus universitari (la universitat nord-americana de Princeton fou la primera a fer servir aquest llatinisme).
 
Només ens queda acabar dient: Campi qui pugui! Per favor, però, en tornar del camp, no us dutxeu amb xampú. Aquesta paraula no ve del llatí campus, sinó de l’hindi –en un principi feia referència a un tipus de massatges musculars. És millor, doncs, fer servir el xampany per rentar-nos. Segur que així ho faran avui vespre els jugadors que guanyin la “Champions League”, paraula llatina molt campera que els anglesos agafaren del francès.


Amb motiu d'un clàssic Barça-Madrid, al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (15/06/2013) vaig parlar sobre les etimologies clàssiques del futbol.



Us deix amb la famosa cançó "We are the Champions" de Freddie Mercury:



Articles del web relacionats:
Les arrels hípiques dels derbis

L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria

En plena voràgine de Sant Valentí és bo recordar que l’enamorament és una malaltia. Per al filòsof espanyol Ortega y Gasset (1883-1955) es tracta d’ “un estat d’imbecil·litat transitòria”. Ja ho diu un famós llatinisme: Amantes, amentes (“enamorats, bojos”). L’historiador grec Plutarc (segle I-II dC) ens parla del primer cas en què aquest mal es diagnosticà com una malaltia en la medicina occidental. Va ser al segle III aC quan Erasístrat, un eminent metge de l’escola d’Alexandria, va ser requerit per Seleuc I Nicàtor perquè assistís el seu fill Antíoc, greument malalt. Cap metge havia encertat amb el seu mal.
 
En visitar el pacient, Erasístrat va advertir que el color del seu rostre canviava i el seu pols anava més ràpid quan la seva madrastra, la bellíssima Estratonice, era a prop. Aleshores el metge va comunicar al rei que el seu fill estava malalt d’amor i que aquell mal tenia difícil cura tenint en compte que la seva causant era la pròpia muller del monarca. Seleuc, però, no va dubtar a lliurar-la al seu fill. Va ser així com es va produir la prodigiosa cura d'aquell al·lotet tocat per la fletxa de Cupido.
 
Durant l’edat mitjana, l’encarregat d’estudiar el mal d’amor va ser el prestigiós metge Arnau de Vilanova (1240-1311). La seva obra El tractat sobre l’amor heroic, traduït al català per Sebastià Giralt, constitueix la primera monografia mèdica sobre aquesta patologia. Aquí, el concepte “heroic” és fruit de la confusió entre l’ἔρος grec i el terme llatí herus (“senyor”). Aquesta confusió mescla la visió de l’amor obsessiu no correspost, que es remunta a la medicina grega, i la idea de l’amor cortès sorgit en la poesia del segle XII, segons el qual l’enamorat se sotmet a la persona estimada com un vassall al seu senyor.

El tractat sobre l’amor heroic
El tractat sobre l’amor heroic
 
Recollint postulats d’autoritats gregues i àrabs com Galè i Avicenna, el tractat d’Arnau de Vilanova exposa els símptomes i els remeis de la malaltia amorosa. Entre els símptomes, hi trobam: extenuació i afebliment del cos, insomni, manca de gana, tristesa en l’absència de la persona estimada o alegria en la seva proximitat. Pel que fa als remeis per curar aquesta afecció, proposa: mostrar els defectes de l’ésser estimat o distreure’n el pensament amb activitats agradables, com ara dormir, conversar amb amics, passejar per la natura, sentir música i viatjar com més lluny millor.
 
Arnau de Vilanova atribueix el mal d’amor a un judici erroni de la facultat estimativa, situada en el cervell, i que té la funció de jutjar el que arriba a la percepció. Així es produeix l’engany de creure que l’objecte del seu amor està per damunt de tots els altres. Avui sabem que l’enamorament és fruit d’un procés neuroquímic on s’alteren les proporcions de la serotonina, dopamina i noradrenalina.

Així doncs, Ortega y Gasset tenia tota la raó quan va dir que, científicament, “l’enamorament és un estat d’imbecil·litat transitòria”. Ortega, basant-se en Percy Shelley (segle XIX), considera que l’amor és clarivident amb la persona estimada. Només quan estam enamorats som capaços de percebre en l’altre tot el que té de positiu. És allò que de vegades es diu d’una persona que està enamorada: “no sé què li veu” (al seu estimat). En aquest sentit, Ortega assegura que li veu tot allò que només es pot veure amb la llum de l’amor.
 
Aquest curtmetratge titulat "El colchón" parla sobre la fi de l'enamorament:
 


Adele també canta al desamor en aquesta preciosa cançó "Someone like you":



Els entesos diuen que l’enamorament és un invent de la natura per garantir la procreació de l’espècie. Sense aquest fantàstic "estat d'imbecil·litat transitòria", per tant, molts de nosaltres no seríem aquí. En anglès, l’enamorament és vist com una trampa. No debades, to fall in love vol dir, literalment, “caure en l’amor”. La mateixa idea és recollida en euskera, on enamorat és maiteminduta, que es pot traduir més o manco com a “ferit per l’amor”.

Els efectes de l'enamorament poden ser molt perniciosos. La cantant Isabel Pantoja, avui a la presó, es confessà corrupta davant del jutge per culpa del seu amor cec envers la seva exparella, Julián Muñoz, exbatle de Marbella. El mateix ha passat amb la infanta Cristina, que ha al·ludit a l'amor incondicional pel seu marit, Iñaki Urdangarin, per defensar-se de la seva ignorància sobre els delictes fiscals que li imputen.



La corrupta infanta
La corrupta infanta

I per acabar, dues frases per emmarcar:

  • “L'amor és una malaltia inevitable, dolorosa i fortuïta” (Marcel Proust,1871-1922).
  • “L’amor ens permet de ser imbècils impunement” (Joan Fuster, 1922-1992).

Quan t'enamores d'algú, li regales la teva ànima. És un risc, però així funciona l'amor. I així ho explica el curtmetratge multipremiat The gift. L’ha dirigit l’animador xilè Julio Pot, de la productora Mini Studio.



Aquí teniu "L'elixir de l'amor, una furtiva lagrima, interpretat per Luciano Pavarotti:



Aquí teniu una interessant entrevista de "La contra" de La Vanguardia a Walter Riso, terapeuta de l'enamorament patològic. Assegura que l'amor no és per a sempre.

I sobre l'enamorament i les hormones, és molt recomanable aquest article "L'amor etern és bioquímicament possible".

També és interessant aquest article titulat "¿Por qué se acaba el amor?". I aquest titulat "De amor, que hablen los poetas".

Aquí teniu un llistat de cançons sobre l'amor.

Aquí trobareu informació sobre el tòpic literari furor amoris. I aquí sobre el tòpic ignis amoris ("la flama de l'amor"). I aquí sobre la mirada i l'amor. I aquest parla sobre els remedia amoris, en què l'enamorament és vist com una malaltia.

Per saber què és l'amor, aquí teniu la famosa Habanera de l'òpera Carmen de Bizet:



I aquí teniu la versió representada.

Una altra peça d'òpera carregada d'amor és el Nessun dorma, del darrer acte de Turandot, una òpera de Giacomo Puccini.  El títol d'aquesta ària significa "Que ningú no dormi" i fa referència a la proclamació que la princesa Turandot fa per prohibir que ningú a Pequín dormi fins que no es trobi el nom del misteriós príncep Calaf. La seva versió més famosa és la de Pavarotti:



I davant una ruptura irreparable, aquí teniu Ne me quitte pas, de Jacques Brel:


Sobre l’amor hi ha molts de mites, com el mite de la mitja taronja. Ja ho diu el grup Amaral en la seva cançó de
l tot masclista "Sin ti no soy nada":




 

Veritat o mentida?
El pedagog Gregorio Luri fa la següent reflexió sobre l’enamorament al llibre Veritat o mentida (Editorial Proteus, 2011), del periodista Adolf Beltran: “[...] aquest estat és molt difícil de mantenir més enllà de dos o tres anys, i llavors està exposat a la decepció. Per què? Doncs perquè hi ha més coses al món que, tard o d’hora, acaben trucant a la teva porta [...] i, esclar, comença aquest “dragon-khan” que és l’amor, que mai no puja ni baixa d’una manera suau. Quan ets a dalt no et canviaries per ningú i quan ets a baix comences a adonar-te que la persona en què havies posat tota la teva vida no es correspon amb el teu ideal. I comencen les decepcions. I si et creues amb una tercera persona, si ets a dalt ni la veus; si ets en un moment baix, en canvi, la veus molt, molt clarament.”
 
L'amor romàntic
L'amor romàntic

En l’actual societat líquida, en acabar-se aquest "estat d'imbecil·litat transitòria" que és l’enamorament en paraules d'Ortega y Gasset, moltes parelles descobreixen que no són compatibles i prefereixen no assumir els sacrificis que comporta la nova etapa de l’amor en convivència. La filòsofa Marina Garcés ho té clar:

Ja sigui de parella, amistosa o familiar, tota relació afectiva ens condemna a perdre alguna cosa i a perdre’ns també una mica a nosaltres mateixos. Per això l’amor ve impregnat, moltes vegades, de ressentiment. Ens dol la pèrdua abans d’haver-nos perdut i fem pagar el preu del sofriment fins i tot abans d’haver patit” ("Amistat d'estrelles", Diari Ara, 10/01/2016).

Amor interessat
Amor interessat


Virgili, per tant, queda en evidència. Omnia vincit amor ("L'amor tot ho venç") postulà en les seves Bucòliques. Ovidi, a Amors, tingué més amplitud de mires: Nec sine te nec tecum vivere possum ("No puc viure amb tu ni sense tu"). Sàvies també són les paraules de Sèneca: Nihil perpetuum, pauca diuturna sunt (“Res és perpetu i poques coses són duradores”). Los Secretos, en canvi, són més dràstics a la cançó “Déjame”:



Aquí teniu un article interessant sobre l'amor. Es titula: "L'amor etern és bioquímicament possible".


Pels més romàntics, aquí teniu un altre curtmetratge:


Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/08/2016). Parl sobre la farsa de l'amor:



En aquesta entrevista Teresa Baró, experta en comunicació personal, parla dels símptomes de l'enamorament:



I aquí teniu unes reflexions sobre l’amor extretes del llibre Massimo Recalcati “Ya no es como antes. Elogio del perdón en la vida amorosa” (editorial Anagrama):

“L’amor és un parany, un engany, una il·lusió destinada a fondre’s com la neu sota el sol, l’efecte d’un somni de la raó, d’una impostura, d’un truc neuroendocrí. Qualsevol amor coneix la seva agonia abans o després, cosa que revela la seva naturalesa d’artifici. El temps corroeix la passió i en decreta el final, i la rebaixa a una mera administració de béns i serveis. Després dels primers trastorns extàtics provocats per l’influx de la dopamina en certes àrees del cervell, el vincle amorós s’aplana en una rutina sense desig; el temps mata inevitablement l’entusiasme que envolta l’emoció de la primera trobada. Sense l’estimulació de la novetat, qualsevol enamorament acaba a les arenes movedisses d’una intimitat alienant desproveïda d’erotisme [...].

La nostra època és l’època, com afirma encertadament Bauman, dels amors líquids. És l’època del llibertinatge com a inèdit deure del superjo. En lloc de l’aliança simbòlica que uneix els amants -de la qual l’anell de noces és un símbol-, s’afirma un cinisme desencantat que veu cada vincle com a temporal, destinat a caducar i a ser substituït per un nou vincle. Es busca la novetat, el que trenca el costum, el tedi familiar, l’ordinari anonimat de les nostres vides. Es busca l’espècie de l’enamorament per assaonar una vida sense desitjos. El creixent rebuig del pacte simbòlic del matrimoni, enfront del que es prefereix cada vegada més, la convivència, és un símptoma revelador. Les parelles s’uneixen i es desuneixen sense passar per l’altre, sense sospesar el valor simbòlic de l’aliança. Es posa en joc una visió purament puberal del desig que pretén evitar l’assumpció de responsabilitats. La presència del pacte simbòlic amb l’altre aniquilaria la llibertat i la vitalitat del desig. La descoratjadora conseqüència d’aquesta nova ideologia llibertina és la degradació dels vincles amorosos en xafarderia amorosa que amb prou feines dura un estiu [...]”.

Una parella pintada per Egon Schiele
Una parella pintada per Egon Schiele

Per acabar de reflexionar sobre l'amor aquí teniu el programa de TVE "Saca la lengua" dedicat a l'amor. Aquest altre capítol del mateix programa parla de l'amor i el sexe.

Sobre si existeix la parella ideal, no us podeu perdre aquest vídeo del programa "Bricolatge emocional" de TV3.

I sobre el desamor, aquín teniu un entranyable conte de Berta Florés titulat "La vida és una broma".

Aquí teniu una entrevista interessant a Lidia Martínez, "coach" del neuroamor. El titular és "L'enamorament dura sis mesos; l'amor, tota una vida". Lidia Martínez és la responsable d'aquesta web: "Escuela neurocientífica del amor".

I aquí teniu un reportatge de la "Sàpiens" que parla sobre la història de l'amor al món occidental. Es titula "Boig per tu".

Com a conclusió, una frase de Marcel Proust (1871-1922), autor d’A la recerca del temps perdut: «L'amor és una malaltia inevitable, dolorosa i fortuïta.»

I aquest capítol de Merlí parla de l'enamorament:



Articles del web relacionats:
Valent Sant Valentí
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
Morir d'amor
  • Publicat a Amor

Quan victòria s'escrivia amb ene de Nike

Hi va haver un temps en què victòria s’escrivia amb N de Nike. A l’antiga Grècia Νίκη era la deessa de la victòria, filla del tità Pal·lant i d’Estígia -pertany, per tant, a la primera estirp divina, anterior als Olímpics. Se la representava com una petita escultura alada en la mà d’un altre déu més important com Atena o Zeus.

Nike presidia competicions atlètiques i militars. No debades, tenia la funció de lliurar una palma o una corona de llorer als vencedors en qualsevol tipus de certamen, esportiu o bèl·lic. Això féu que, des dels Jocs Olímpics d’Àmsterdam de 1928, la seva figura aparegui en el revers de les medalles.

El 1968 l’empresari nord-americà Phil Knight no dubtà a apropiar-se del nom de la deessa grega per batejar la seva empresa de material esportiu Nike. El seu famós logo, ideat el 1971 per la dissenyadora gràfica Carolyn Davidson per 35 dòlars, simbolitza precisament una de les ales de la deessa.

La marca que patrocina la vestimenta del Barça a vegades pot jugar males passades en forma de nikefòbia. Aquest fenomen es produeix quan l’esportista rendeix més als entrenaments que el dia de la competició i falla quan està a punt d’aconseguir una victòria segura -el verb νικέω també en trobam en els noms propis Nicolau (“vencedor de pobles”, λαός) i Anicet (“invencible”).

La Victòria de Samotràcia
L’escultura de Nike més famosa és la de la “Victòria de Samotràcia”. És possible que aquesta peça, que anava a la proa d’un vaixell, fos encarregada al segle III aC a un artista per a commemorar un triomf naval en una de les guerres interminables entre els successors d’Alexandre. Actualment és al Museu del Louvre. Procedeix del santuari dels Cabirs, a Samotràcia, una illa al nord del mar Egeu.

Victòria de Samotràcia (museu Louvre)
Victòria de Samotràcia (museu Louvre)
 
Amb el temps Nike es fusionà amb Atena, de manera que el seu nom acabà essent el sobrenom de la deessa de la guerra i la saviesa, protectora de la capital de l’Àtica. Així, al segle V aC, l’escultor Cal·lícrates erigí a l’Acròpoli d’Atenes el temple d'Atena Nike (“la victoriosa”) per celebrar el triomf naval sobre els perses a la Batalla de Salamina.

La deessa Nike també apareix en miniatura en la mà de la famosa estàtua de Zeus d’Olímpia, l’obra de Fídias considerada una de les set meravelles del món antic. El seu equivalent en la mitologia romana era Victoria, l’arrel de la qual ens ha donat altres paraules com vèncer, convèncer o invicte.

Zeus (Olímpia)
Zeus (Olímpia)

La Victòria de la Porta de Brandenburg 
La deessa Victòria també és tota una icona a Alemanya, on la trobam dalt del la Porta de Brandenburg (Berlín). En ple període d’entreguerres, a finals del segle XVIII el rei Frederic Guillem II de Prússia encarregà construir aquest monument com a símbol de pau.

foto 671

Porta de Brandenburg 

El disseny de la porta, de 26 m d'alçada, es va basar en el dels Propileus, la porta d'entrada a l'Acròpoli d'Atenes. Està composta per dotze columnes, disposades en dues fileres, que imiten l'estil arquitectònic dòric. Al capdamunt de la porta hi ha l'estàtua de bronze d'una quadriga conduïda per la deessa Victòria. En un principi, però, era la deessa de la pau, Irene (Εἰρήνη).

Charles Meynier napoleon berlin 1024x684Napoleó, entrant amb les seves tropes a Berlín (Charles Meynier)

L’octubre de 1806 Napoleó, havent ocupat Berlín, desmantellà la quadriga ornamental i se l’emportà com a trofeu de guerra. Vuit anys després arribà la revenja de Prússia, que retornà l’escultura a Berlín. Aquest cop, però, la deessa de la pau es convertí en la deessa de la victòria. La corona de llorer de la deessa Irene va ser substituïda per una de roure i el ceptre fou decorat amb una creu i amb l’àguila prussiana.

regreso cuadriga brandenburgo 1024x727Retorn de la quadriga (Rudolf Eichstaedt)

Durant la Segona Guerra Mundial la quadriga quedà pràcticament destruïda. Els soldats soviètics es retrataren dalt de l’escultura mentre enarboraven les seves banderes. Després de la contesa, però, el monument fou refet en bronze.

ii gm puertaEstat de la quadriga després de la Segona Guerra Mundial

No gaire enfora de la Porta de Brandenburg, al centre del parc del Tiergarten, hi ha la Columna de la Victòria. Va ser dissenyada el 1864  per commemorar la victòria de Prússia en la guerra contra Dinamarca. El dia de la seva inauguració Prússia també havia derrotat Àustria i França, la qual cosa donà un nou propòsit a l’obra. Arran de les noves victòries s'afegí al capdamunt de la columna una estàtua de bronze de la deessa Victòria, de prop de vuit metres d'alçada.

columna victoria

Columna de la Victòria (Berlín)

Si voleu conèixer la història etimològica d'altres marques esportives, aquí teniu un link interessant.

També és interessant aquesta entrada de Meritxell Baly titulada "Les sabatilles de l'esport".

Articles del web relacionats:
Vae victis
Victòria pírrica
Si vols pau, paga

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px