Banner Top

Zeus, el déu de la voracitat sexual

Zeus era el sisè i últim fill de Cronos i Rea. S’erigí en el sobirà de l’Olimp després d’haver derrotat el seu malèvol pare i d’haver-se imposat a la titanomàquia, la gengantomàquia i la tifomàquia. Fou un déu conegut principalment per la seva promiscuïtat.  Casat amb la seva germana Hera (Juno romana), va tenir quatre fills: Ares (déu de al guerra), Hebe (deessa de la joventut), Eris (deessa de la discòrdia) i Ilitia (deessa dels parts). 

Tanmateix, el déu suprem no estava fet per al matrimoni. Li agradava molt mirar a fora. Sempre cometia les seves infidelitats adoptant una altra identitat. Per infantar Hèracles amb la tebana Alcmena, es féu passar pel marit d’aquesta, Amfitrió. D’altra banda, el pare dels déus es transformà en àguila per raptar el jove Ganimedes (tingué una altra relació homosexual no corresposta amb Euforió). Prengué l’aparença d’un cigne per unir-se amb Leda, amb qui tingué Helena i Clitemnestra i els bessons Càstor i Pòl·lux. Metamorfosat en un gran brau blanc, Zeus també va raptar la princesa fenícia Europa, qui li donà Minos (el famós rei de Creta), Radamantis (també jutge de Creta i jutge a l’inframón) i Sarpèdon (rei de Lícia).

Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)
Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)

En altres ocasions, per aconseguir els seus objectius carnals, el patriarca olímpic va adquirir la forma de fenòmens atmosfèrics. Així doncs, es va transfigurar en un núvol gris per jeure amb la jove donzella Io, la qual va haver de transformar en vedella per mirar d’enganyar la seva esposa Hera. Així mateix, convertit en pluja daurada, va aconseguir posseir Dànae i engendrar Perseu, un dels grans herois grecs.

Agdistis, fill d’una pol·lució nocturna
Fins i tot quan dormia, Zeus no podia controlar la seva promiscuïtat. Una nit un somni calent li provocà una pol·lució. Aquest semen engendrà una criatura hermafrodita anomenada Agdistis. Altres versions del mite diuen que el semen fou fruit d’una masturbació sobre una pedra -fou la manera que tingué el déu testosterònic d’alleugerir-se en sentir-se rebutjat per Cíbele.

Fos com fos, la resta de déus es feren càrrec d’Agdistis. La castraren i, del membre tallat, brotà un ametler. Segons una llegenda d’origen frigi, un dia una filla del riu Sangari va guardar una ametla d’aquell arbre dins del seu ventre. Així, embarassada, al cap d’un temps va donar a llum un nin, Atis, a qui abandonà. L’infant fou criat per un boc i, en créixer, es convertí en un jove d’una gran bellesa, de qui s’enamorà Agdistis, que ja no era hermafrodita, sinó una dona -una altra versió assegura que fou Cíbele qui s’enamorà d’ell.

L’aleshores tutors d’Atis no acceptaren de cap de les maneres aquella nova pretendenta, de manera que feren casar el seu fill amb la filla d’un rei. A les noces, però, comparegué Agdistis i Atis, en veure-la, va perdre el cap i es va castrar. Agdistis només va aconseguir que el cos del seu estimat, que havia mort de la ferida, restàs incorruptible.

James Barry 001

Júpiter i Juno al mont Ida de James Barry (1742-1806).

Altres fills extramatrimonials de Zeus foren Apol·lo, Àrtemis (amb Leto), Hermes (amb la nimfa plèiade Maia), les Hores, les Moires (amb la titànida Temis), les Gràcies (amb la nimfa oceànida Eurínome) o les Muses (amb la titànida Mnemòsine).

D’altra banda, el patriarca olímpic tengué dos déus que li sortiren del seu propi cos: Atena, deessa de la guerra i la saviesa, que li sorgí del cap després d’haver-se empassat la seva mare Metis; i Dionís, déu del vi i l’èxtasi, que irrompé de la seva cuixa després d’haver calcinat la seva mare Sèmele.

Una carrera meteòrica
Zeus forma part de la generació dels déus olímpics que vivien a l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud. Era el fill petit dels titans Cronos i Rea. El seu naixement es produí enmig de circumstàncies adverses.
 
Gea, la mare de Cronos, havia advertit aquest que seria destronat per un fill seu, tal com ell havia fet amb el seu pare Urà. És així com Cronos s’anà empassant els seus fills a mesura que naixien. Rea, però, amagà l’últim, Zeus, en una cova, als peus del mont Ida de Creta. Aleshores enganyà el seu marit entregant-li una pedra envoltada amb pedaços que Cronos devorà igualment.

Escultura “La cabra Amaltea i Júpiter” de Bernini a la Galeria Borghese de Roma
Escultura “La cabra Amaltea i Júpiter” de Bernini a la Galeria Borghese de Roma
 
A Creta Zeus va ser “alletat” (ἀμαλθεύω) per la cabra Amaltea. Per evitar que els plors d’aquell nadó arribessin fins a Cronos, Hera demanà a una tribu de la zona, els Curetes, que fessin renou ballant i cantant -a vegades els Curetes són confosos amb els Coribants. Aquest episodi de lactància animal recorda molt al que es produí a Roma amb Ròmul i Rem, que foren criats per una lloba. 
La criança de Júpiter al mont Ida de Creta (Hermann Steinfurth)
La criança de Júpiter al mont Ida de Creta (Hermann Steinfurth)

L’ègida i la cornucòpia
Ja adult, Zeus va donar al seu pare Cronos un beuratge que li féu vomitar la resta dels seus cinc germans. Després, aquesta pedra que li salvà la vida es convertiria en l’ὀμφαλός, el “melic” rocós del món que marcava el centre de la Terra en el temple d’Apol·lo de Delfos -era el punt on s’havien topat dues àguiles que Zeus havia amollat de cada extrem de la Terra.

Zeus s’enfrontà amb el seu pare i els seus germans Titans en la coneguda titanomàquia. En aquesta ocasió, per protegir-se, es construí un escut amb la pell de la cabra (αἰγίς, -ίδος) que a Creta li havia fet de dida. Avui en dia “estar sota l’ègida d’algú” significa estar sota la tutela o autoritat protectora d’algú. Quan Atena, deessa de la guerra i la intel·ligència, va néixer del cap de Zeus, ho féu armada i amb una ègida.

 

Zeus alletat per la cabra Amaltea, de nin (Nicolas Poussin)
Zeus alletat per la cabra Amaltea, de nin (Nicolas Poussin)

La cabra Amaltea, però, també seria coneguda per la seva cornucòpia o corn (cornu en llatí) de l’abundància (copia en llatí). Segons la versió mitològica més estesa, era la banya que, de petit, li va trencar Zeus sense voler. Per consolar l’animal, li va prometre que es convertiria en símbol de riquesa. Per això se la representa plena de fruites i flors i per això acabà essent un dels atributs d’Ops, la deessa romana de la fertilitat i la terra (Rea al món grec) -amb tot, és un element també associat a la deessa Fortuna i Plutó, el déu de l’inframón.
 
Ops i la cornucòpia (Rubens)
Ops i la cornucòpia (Rubens)
Déu lluminós i jovial
Zeus es repartí el poder amb els seus germans mascles: a ell li varen correspondre els cels, a Posidó els mars i a Hades l’inframón. Tot i que teòricament els tres déus tenien el mateix poder, Zeus va ocupar un lloc preeminent. No debades, dominava sobre aquella part del món on vivien els homes i els déus i on passaven la major part de les històries.

Zeus i la cornucòpia
Zeus i la cornucòpia

El patriarca olímpic sempre és representat com un home adult, amb una cabellera abundant i barba. El seu animal consagrat és l’àguila, símbol de força, i el seu principal atribut, un incandescent llamp (κεραυνός), amb el qual, sota l’epítet de “l’apleganúvols”, provoca tempestes i impartia justícia -el mateix fa el Thor escandinau amb el seu gran martell.

Júpiter, Neptú i Plutó (Caravaggio, 1597)
Júpiter, Neptú i Plutó (Caravaggio, 1597)
 
Zeus era adorat per tot Grècia. Els seus temples, però, més famosos eren a Olímpia i a Dodona (Epir), on tenia un oracle. A Roma, el pare dels déus fou assimilat amb Iuppiter Tonans (“el tronador”), venerat al Capitoli.

Jupiter Tonans

Iuppiter Tonans (Museo del Prado)

En grec, el nom de Zeus és ὁ Ζεύς, Διός. Conté una arrel indoeuropea que significa “dia”. Els grecs el solien presentar com a Ζευς Πατήρ, és a dir, el “pare Dia”. És la mateixa fórmula que trobam en el déu vèdic (hindú) Dyau-Pitar, en el nòrdic Tyr després suplantat després per Odin, i, en el món romà, Diesppiter, que donaria Júpiter (< *deiw-pyter, “déu pare”). Plató elaborà la seva pròpia etimologia de Zeus. El féu derivar del verb ζάω (“viure”), atès que el déu suprem és el causant de la vida dels éssers vius.

Júpiter d'Esmirna (150 dC, Museu del Louvre, París)
Júpiter d'Esmirna (150 dC, Museu del Louvre, París)

 

Zeus, igual que Hèlios (el “Sol”), fou considerat com l’ull del món. Així és presentat en diferents textos: “Ho veia tot i tot ho comprenia” (Treballs i dies, d’Hesíode) o “Zeus és qui veu la fi de totes les coses” (Elegia a les muses, Soló).

Els romans consagraren a Júpiter un planeta i un dia, dijous (< Iovis dies). Els astròlegs atribuïen als nascuts sota el signe del seu planeta un caràcter alegre; d’aquí el significat de l’adjectiu jovial, que no ve, per tant, de joveCuriosament Júpiter també era molt jovial, sobretot quan encalçava al·lotes.

Els romans foren els primers a “posar la mà al foc”

Si confiam plenament en un persona, posam la mà al foc per ella. Aquesta expressió va néixer arran d’un episodi bèl·lic de Roma. Així ens ho relata l’historiador Tit Livi. A finals del segle VI aC Tarquini el Superb, el darrer rei de Roma, estava enfonsat en la misèria perquè el poble romà s’havia rebel·lat contra ell i l’havia enviat a l’exili. Per recuperar el tron, va demanar ajuda al rei etrusc Porsena.
 
Porsena i el seu nombrós exèrcit no ho tingueren fàcil. La seva primera envestida arribà pel pont Sublici, l’únic lloc desproveït de muralles. Amb tot, un sol home, Horaci Cocles, els barrà el pas, mentre els seus companys enfonsaven el pont. Aleshores el rei etrusc decidí assetjar la ciutat, tallant els subministres que arribaven pel riu Tíber.

Gai Muci davant el rei Porsena (Quadre de Giovanni Francesco Romanelli, Palau del Louvre)
Gai Muci davant el rei Porsena (Quadre de Giovanni Francesco Romanelli, Palau del Louvre)
 
Els dies passaven i la situació cada cop es feia més insostenible a causa de la fam. Aviat, però, aparegué en escena Gai Muci, un jove de la noblesa que s’infiltrà en el campament enemic per tal de matar Porsena. Aconseguí burlar la guàrdia i introduir-se en la tenda reial per escometre la seva missió. En fugir, però, fou detingut i portat davant del mateix rei. No debades, s’havia confós i havia matat un altre home, l’escriba reial.
 
El monarca preguntà a Muci per què havia matat el seu serf. I el jove romà fou sincer: li digué que la seva intenció era matar-lo a ell: “He vingut aquí perquè he jurat davant el pare Júpiter que mataria el cap d’aquest exèrcit que oprimeix Roma”. Mentre pronunciava aquestes paraules, per demostrar la seva determinació, Muci féu un gest del tot sorprenent amb la mà dreta amb la qual havia empunyat la seva espasa en aquell intent fallit d’assassinat. La mantenia sobre un braser ple de brases enceses que hi havia a la seva vora destinat a un sacrifici. Impertèrrit, deixava que la mà es cremàs alhora que continuà dient: “Tres-cents joves més estan disposats a seguir les meves passes si jo no culmino la meva missió”.

Gai Muci es crema la mà davant Porsena
Gai Muci es crema la mà davant Porsena
 
Tot i que Muci mentia, Porsena, impressionat pel coratge d’aquell jove, s’adonà que mai aconseguiria acabar amb Roma. Així doncs, entregà a Muci la seva espasa, el deixà en llibertat i signà un armistici amb el Senat romà.
 
Muci fou rebut amb tots els honors com un salvador de la pàtria. Atès que la mà dreta li quedà pràcticament invàlida per culpa de la cremada, es guanyà el sobrenom de “scaevola”, “l’esquerrà”, de manera que fou conegut com a Muci Escevola. Com a recompensa, també va rebre unes terres al darrere del Tíber. L’episodi protagonitzat per aquest il·lustre personatge està carregat de patriotisme, un patriotisme que caracteritzà la història de Roma.

Gai Muci Escevola per Louis Pierre Deseine, 1791, Museu del Louvre
Gai Muci Escevola per Louis Pierre Deseine, 1791, Museu del Louvre

Articles del web relacionats:
Tots som Lucrècia
La casta i el 15M de l'antiga Roma
Roma segons Ròmul?
La República és cosa de tots
Etruscs, els mestres oblidats de Roma
Una mà per a emancipar-se

Feministes amb complex de Diana

Les dones que rebutgen la seva condició femenina i prefereixen actuar com un home pateixen el complex de Diana. Aquest comportament, que respon a una visió esbiaixada del feminisme, agafa el nom d’una de les divinitats més independents del panteó olímpic, coneguda a Grècia com a Àrtemis.
 
Diana era la germana bessona d’Apol·lo. Ambdós eren  fruit d’una infidelitat de Júpiter amb la titànida Leto (Latona). Juno, dona del patriarca olímpic, es morí de ràbia en conèixer la darrera aventura del seu marit. Aleshores prohibí que cap lloc de la terra oferís refugi a aquella amant on poder parir. A més, li envià la serp Pitó perquè la perseguís. Amb tals impediments Leto va haver d’adoptar la forma d’una lloba –d’aquí vendria el nom del seu fill Apol·lo (“nascut del llop”). Finalment, només l’illa d’Astèria, al mar Egeu, fou l’únic lloc que l’acollí -més tard aquesta illa fou coneguda com a Delos.

Apol·lo i Diana (Lucas Cranach, 1472-1553)
Apol·lo i Diana (Lucas Cranach, 1472-1553)
 
Fer diana
En néixer, Diana ja donà mostres de la seva independència. Va ser la primera a sortir del ventre de la seva mare i llavors no dubtà a ajudar a néixer el seu germà Apol·lo. És per això que, encara que restà verge, també va ser la deessa dels parts, al costat d’Ilitia, filla de Júpiter i Juno. Tanmateix, seria sobretot coneguda per ser la deessa de la caça i protectora dels animals i dels boscos.
 
Diana era representada com una donzella vestida amb una túnica curta que du un arc i un carcaix ple de fletxes. Sempre anava escortada per un estol de nimfes i es deixava guiar per un cérvol o per un ca de caça -no debades, l’art de la caça rep el nom de cinegètica (< κύων, “ca”, + ἡγέομαι, “guiar”).

Diana (Joseph Werner)
Diana (Joseph Werner)
 
Diana mai no va dependre de cap home. Juntament amb Minerva (Atena) i Vesta (Hèstia) formà part de la tríada de deesses verges. La seva única dependència era la caça; d’aquí l’expressió “fer diana”. Vista aquesta curolla, no és d’estranyar que s’erigís en la benefactora de les amazones, les mítiques dones guerreres que igualment vivien lliures del jou masculí. Juntament amb elles s’erigí en un símbol de la militància femenina.
 
Diana i la Lluna
A part de ser la protectora de la caça, Diana també era vista com una personificació de la Lluna, així com el seu germà bessó ho era del Sol. De fet, segons Ciceró, el nom llatí de Diana li vingué donat perquè era una deessa “capaç de produir, encara essent de nit, una espècie de dia”. En el món romà, Diana també era el nom amb el qual era conegut el planeta Venus, que anunciava el nou dia. D’aquí també tenim l’expressió militar “toc de diana” per referir-se a l’avís que serveix, a trenc d’alba, per despertar els soldats; en les festes dels pobles, també al·ludeix a l’inici d’un dia festiu.

Acteó i Diana (Tizià)
Acteó i Diana (Tizià)
 
Diana era una deessa amb un caràcter esquerp i violent. Va demostrar el seu esperit venjatiu amb el caçador Acteó, a qui va convertir en cérvol perquè l’havia observat mentre es banyava nua en una font. Altres víctimes de la seva ira foren el gegant Orió i la nimfa Cal·listo. La furibunda deessa també es féu notar en l’expedició grega que marxà cap a Troia a lluitar.
 
Àrtemis i Ifigènia
Tot estava a punt perquè els homes d’Agammènnon salpessin des de l’Àulida, un port prop de Tebes. No bufava, però, ni un bri de vent. Aleshores l’endeví Calcas pronosticà que no podrien continuar la travessia fins que Agamèmnon oferís en sacrifici a Àrtemis la seva filla Ifigènia, de bellesa extraordinària. La deessa estava enutjada amb el rei micènic perquè un dia, en disparar a una cérvola, digué: “Ni Àrtemis ho podria fer millor”.
 
Moment del sacrifici, on Ifigenia finalment desapareix davant els presents (Francesco Fontebasso)
Moment del sacrifici, on Ifigenia finalment desapareix davant els presents (Francesco Fontebasso)


Davant aquesta profecia, Agamèmnon envià Odisseu (Ulisses) a la seva muller Clitemnestra per demanar-li Ifigènia. Com a excusa esgrimí que havia promès donar-la en matrimoni a Aquil·les com a paga pels serveis prestats en l’exèrcit. Clitemnestra hi accedí. Així, quan Agamèmnon estava a punt de degollar la seva filla, Àrtemis, compadint-se de la jove, la substituí per una cérvola i se l’endugué al país dels taures, Crimea (Ucraïna). Allà la féu sacerdotessa seva. El sacrifici d’Ifigènia a mans del seu pare Agamèmnom recorda el d’Isaac a mans d’Abraham.



Temples
Diana tingué un temple consagrat a Efes, a les costes de l’actual Turquia. Fou una de les set meravelles de l’antiguitat. Va ser construït al segle VI aC per ordre del ric rei persa Cressus sobre les restes d’un altre temple d’Àrtemis que havia estat destruït per causes naturals. L’edifici, de planta rectangular i fet de marbre, tenia uns vint metres d’altura. El seu interior acollia una estàtua de la deessa de dos metres d’altura. El temple fou destruït el segle IV aC per un fanàtic religió, amb afany de protagonisme, anomenat Heròstrat.

Restes actuals del temple d'Àrtemis a Efes
Restes actuals del temple d'Àrtemis a Efes

Recreació del temple d'Àrtemis (Miniaturk, part de miniatures d'Istanbul que recrea edificis de tot Turquia)
Recreació del temple d'Àrtemis (Miniaturk, part de miniatures d'Istanbul que recrea edificis de tot Turquia)

Avui la ciutat portuguesa d’Èvora també té un temple dedicat a Diana. Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, és un dels monuments més emblemàtics de la presència romana al país lusità.

Àrtemis politèlia
Originàriament, Àrtemis també fou adorada com una deessa mare, sobretot al seu temple d’Efes. En són una mostra les escultures d’Àrtemis efèsies, que reben el nom d’Àrtemis politèlia, amb molts (πολύς) pit (θήλη). Presenta el pit amb moltes mames. La seva raó de ser seria propiciar la fertilitat. Amb tot, alguns estudiosos sostenen que no són mames, sinó testicles de toro. Igualment, però, serien tot un símbol de la fertilitat, encara que en aquest cas masculina. Curiosament , d’Àrtemis politèlia n’hi ha de blanques i blanques. Per a més informació, no us podeu perdre aquest excel·lent blog del metge Xavier Serra titulat “Un dermatólogo en el museo”.

Àrtemis La Bella (s. II dC.). Museu d'Efes (Turquia)           Artemisa efèsia. Galleria Doria Pamphilj. Roma.
Àrtemis La Bella (s. II dC.). Museu d'Efes (Turquia) Artemisa efèsia. Galleria Doria Pamphilj. Roma. 


Articles del web relacionats
Bellesa apol·línia
Homosexualitat i mitologia
A Canàries la canícula borda molt!
Realment era verge, la Mare de Déu?
Compte amb els troians!
-L'ofuscació del feminisme
Femme fatale, l'origen del mite
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
Feministes "femmes fatales"
Exhibicionistes que alimenten el voyeurisme

Adéu als déus

Existeixen els déus? Protàgores, filòsof presocràtic del segle V aC, no ho tenia gens clar. “Quant als déus, no puc saber ni si existeixen ni si no existeixen. En efecte, és molt allò que impedeix saber-ho, car és quelcom obscur i breu la vida humana”. Aquesta és la reflexió que li atribueix Diògenes Laerci a la seva obra Vides dels filòsofs il·lustres.

Quan deim adéu a algú en realitat li deim que “a Déu [siguis]”, és a dir, l’encomanam a Déu. En aquest cas s’ha produït una el·lipsi o eliminació de la darrera part de l’expressió. En anglès també trobam la mateixa idea en goodbye, que és la contracció de la forma arcaica God be with ye (“que Déu sigui amb tu”).

La idea de transcendència també la trobam en un altre formalisme de cordialitat: hola(olá en portuguès). L’Alcover-Moll indica que és un mot castellà que prové alhora de l’àrab wa-Allāh (“per Déu!”) -una altra fórmula similar, alà bâb Allāh  (“en poder de Déu”), originaria l’expressió “a la babalà”, que vol dir sense pensar, deixant-ho en mans de Déu. 

El mestre Coromines, en canvi, considera que hola és paraula genuïna i una “creació purament romànica”, sense cap relació amb l’àrab. D’altra banda, l’allo francès procediria de l’anglès hello, el qual estaria relacionat amb el verb to hallow (“caçar amb crits”). Amb tot, també podria ser de formació expressiva.

Una paraula plena de llum
Déu és una paraula plena de llum. Igual que dia, prové de l’arrel indoeuropea *deiw-, que precisament significa llum. Aquesta mateixa arrel és present en el nom del patriarca del panteó grec, Zeus –el genitiu del qual és Διός-, i el seu homòleg romà-, Júpiter (< *deiw-pyter, “déu pare”). També la podem resseguir en el nom de la deessa romana de la caça, Diana (“la lluminosa”), Àrtemis al món grec.

La nostra paraula déu prové del llatí deus, d’on tenim deïficar, diví, divinitzar, endevinar  (en grec, endevinació, μαντεία, ens ha donat ornitomància o quiromància) i, en castellà, “pordiosero” (captaire en català), és a dir, una persona que demana almoina “por Dios”, en nom de Déu –almoina, d’altra banda, prové del grec, ἐλεήμοσύνη (“pietat”).

En llatí, per a divinitat, també hi havia la paraula numen. El seu equivalent grec és θεός, que també té una família de derivats bastant nodrida: ateu, apoteosi, teofania, teocentrisme, politeisme, teofòbia, entusiasme, panteisme, panteó, politeisme, teocràcia, teologia, teomania (patologia consistent a creure’s Déu) i els noms propis Doroteu (“regal de Déu”), Teodosi (“el que dóna a Déu”), Teòcrit (“jutge de les deesses”), Teofrast (“intèrpret de Déu”), Teòfil (“qui estima Déu”)  o Timoteu (“qui adora déu”).

La recepció de Psique al Olimpo, de Polidoro da Caravaggio (1524)
La recepció de Psique a l'Olimp, de Polidoro da Caravaggio (1524)

Plató cregué que la paraula θεός estava emparentada amb el verb θέω (“córrer”). No debades, els primers habitants de l’Hèl·lade tingueren per déus els astres. I com que aquests sempre estaven en moviment, segons els filòsof atenès, els haurien anomenat θεόι.

D’altra banda, en la seva obra Timeu, Plató va fer servir el terme demiürg (< δήμιος, “popular” + ἔργον, “treball”) per referir-se a la divinitat encarregada de modelar el món sensible, el κόσμος. En grec clàssic δημιουργός significava més aviat “obrer” en el doble sentit de realitzador de l’obra i també de director. El demiürg platònic s’assimila molt al νόος (“intel·ligència”) d’Anaxàgores, presocràtic del segle V aC.

Deus ex machina
En la tragèdia grega sempre es podia recórrer a un déu perquè resolgués in extremis el conflicte dramàtic. És la tècnica que Eurípides batià com a θεὸς ἀπὸ μηχανῆς, més conegut en llatí com a deus ex machina. Es tractava d’un déu que apareixia de sobte dalt d’una mena de grua. Gràcies a la seva providencial intervenció molts pogueren respirar més tranquils.

Els déus de la mitologia grega eren antropomorfs, és a dir, estaven fets a la imatge de l’home, amb la mateixa aparença física i els mateixos sentiments i desitjos. Habitaven el cim de l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud –està situada al nord del país, a la regió de Tessàlia. A Grècia, però, hi havia altres muntanyes amb el mateix nom. No debades, Ὄυλ- és una arrel indoeuropea que significa muntanya. A l’Olimp els déus menjaven nèctar i l’ambrosia.

L'assemblea dels déus (Jacopo Zucchi)
L'assemblea dels déus (Jacopo Zucchi)
 
Un panteó ben nodrit
El conjunt de déus olímpics rep el nom de panteó (< πάντες, “tots”, + θεοί, “déus”). El nombre canònic és catorze. Inicialment, els seus membres foren Zeus (Júpiter) i els seus cinc germans:
  • Posidó (Neptú): sobirà de la mar.
  • Hades (o Plutó): sobirà del món d’ultratomba.
  • Hera (Juno): dona de Zeus.
  • Demèter (Ceres): deessa del camp.
  • Hèstia (Vesta): deessa protectora de la llar.

A part dels sis olímpics, el panteó es completà amb la incorporació de set déus més.

  • Afrodita (Venus): deessa de l’amor, nascuda del contacte amb la mar dels genitals castrats d’Urà.
  • Atena (Minerva): sortida del cap de Zeus després que aquest devoràs la deessa Metis, la Prudència.
  • Hefest: mentre la Teogonia diu que Hera l’engendrà tota sola gelosa perquè Zeus havia donat a llum Atena, la Ilíada manté la versió que el seu pare és Zeus. A pesar de la seva lletjor, fou el marit de la deessa més bella, Afrodita.
  • Ares (Mart): déu de la guerra, és l’únic olímpic que Zeus va tenir amb la seva esposa Hera.
Déus fruit de les infidelitats de Zeus:
  • Amb Leto: Apol·lo i Àrtemis (Apol·lo i Diana): déu de les arts i l’endevinació i deessa de la caça, respectivament.
  • Amb Sèmele: Dionís (Bacus), déu del vi i la disbauxa.
  • Amb Maia: Hermes (Mercuri).
Déus olímpics
Déus olímpics

El menjar dels déus
Els aliments immortals dels déus era el nèctar i l’ambrosia. El nèctar prové de νεκρός (“mort”) i, per tant, vol dir, “triomfadora de la mort”. Era una espècie de licor suau servit per Hebe, la deessa de la joventut –quan Hèracles es convertí en déu, es casà amb ell i el jove Ganimedes, amant de Zeus, la va substituir en aquesta funció. Avui curiosament el nèctar és un líquid sucrós que secreten moltes plantes i que atreu els insectes i els ocells nectarívors, responsables de la seva pol·linització.

La consistència de l’ambrosia no està prou definida. Els textos, però, diuen que era “nou vegades més dolça que la mel”. El terme està compost per alfa privativa i per βροτός (“mortal') i, per tant, significa “immortal” –un derivat seu és el nom propi Ambrosi. Amb el temps, el nèctar i l’ambrosia s’arribaren a confondre.

L'aliment dels déus a l'Olimp (1530), plat atribuït a Nicola da Urbino
L'aliment dels déus a l'Olimp (1530), plat atribuït a Nicola da Urbino

Iconoclastes
Hi ha ateus que són autèntics iconoclastes (< εἰκων, “imatge” + κλάω, “trencar”), és a dir, contrari al culte de les imatges, sobretot divines; el terme, però, també al·ludeix a persones que rebutgen les convencions socials. Aquesta paraula va sorgir al segle VIII dC. Aleshores l’Imperi bizantí vivia fortes tensions socials. El motiu eren les icones de Crist, la Verge i els sants que eren adorats com a autèntics objectes divinitzats. L’any 726 l’emperador Lleó III, influenciat probablement pel pensament jueu i islàmic, va prohibir per idolatria (< εἶδος, “figura” + λατρεία, “adoració”)  el culte a aquestes imatges. També va ordenar la seva destrucció.

Durant tot el segle VIII dC els iconoclastes ("destructors d'imatges") s'enfrontaren amb els iconòduls ("defensors d'imatges"). Hi hagué molts de morts. Finalment l’any 843 s’imposaren els iconòduls, que restauraren l’art figurat amb la seva antiga força. Un dels seus símbols més representatius fou el Pantocràtor (“tot poderós” en grec), un apel·latiu que en la mitologia grega es va aplicar a Zeus i que en la cultura cristiana s’assignà a la representació de Crist, Senyor de l’univers. 

Pantocràtor  (Sant Climent de Taüll)
Pantocràtor (Sant Climent de Taüll)

Bé, després de tots aquests discursos etimològics sobre la paraula déu, arriba el moment de dir-vos adéu. Però si voleu dir definitivament adéu al vostre Déu us convé apostatar (ἀπο, “lluny” + ἴστημι, “col·locar”), és a dir, donar-vos de baixa del registre baptismal. Heu de saber, però, que si elegiu aquesta opció el més segur és que l’Església us declari heretges (< αἱρέω, “agafar”, “elegir”).

En tot cas, millor que marxeu pel vostre compte abans que us excomuniquin (“excomulgar” en castellà), és a dir, que us deixin fora de la comunitat que és la vostra confessió religiosa. Tot plegat pot ser una autèntica anatema (+ ἀνά, amb valor intensificatiu + τίθημι, “col·locar”). Antigament es tractava d’una ofrena adreçada a una divinitat. Amb els cristianisme, però, el terme adquirí un valor pejoratiu en el sentit de “objecte maleït” i després, de “maledicció”.

Ja em perdonareu el meu proselitisme (+ προς, “cap a” +  ίημι, “enviar”, “llançar”). Ara que he fugit de Déu, només he d’esperar que tengui “compassió” de mi i que almanco em doni una petita almoina (< ἐλεημοσύνη, “compassió”, “pietat”). Jo sempre he confiat en l’apocatàstasi (αποκαθιστημι, “restablir”), un concepte utilitzat al segle III dC per Orígens, pare de l’església oriental, que propugna el perdó diví.

I per acabar, uns versos de Konstandinos Kavafis, del poema Cançó de Jònia (1911), traduïts per Carles Riba:

"Per bé que trossejàrem llurs estàtues 
per bé que els bandejàrem de llurs temples 
no per això moriren pas els Déus".


Jònica (1989) és una escultura de Josep Maria Subirachs a l'Hort del Rei (Palma, prop de l'Almudaina)
Jònica (1989) és una escultura de Josep Maria Subirachs a l'Hort del Rei (Palma, prop de l'Almudaina)


Aquí teniu un vídeo divertit sobre els déus olímpics, per si voleu saber qui es qui:



Aquest altre vídeo també està bé:



Aquest vídeo també està bé:




Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio.  El periodista Héctor Oliva, autor de "¿Hay dioses en el Olimpo? Ascensión a las cumbres míticas de la Antigüedad", ens trasllada a les muntanyes de la Grècia clàssica, icones culturals i escenari de batalles decisives, tant reals com mitològiques.

No us podeu perdre aquest capítol del programa "Això és mel" (capítol 111) d'IB3 Televisió dedicat al menjar i a l'espiritualitat.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre les religions i el llenguatge.

En aquest enllaç trobareu informació sobre els diferents noms atribuïts a Déu.

Aquí teniu un kahoot dels déus i les paraules.

En aquest enllaç trobareu una galeria de fotos que recreen els déus del panteó clàssic.


Articles del web relacionats:
Apoteosis apoteòsiques
-
 L'univers simbòlic dels mites
-
 La mort de Déu?
-
 El rostre de Déu
-
 Cristians, "guiris" cretins?
Dies divins
Titànic, la maledicció d'un nom
El llegat religiós del món clàssic

Desitjos siderals

És un clàssic. Sempre que veim passar un estel fugaç demanam un desig. I no és casualitat. Desitjar conté ja la paraula llatina sidus, eris (“estel”). A l’antiga Roma desiderare significava “esperar alguna cosa dels estels”. Era una acció que feien els pagesos tot implorant que les condicions climatologies fossin favorables a les seves collites.  També feien servir el verb considerare (“contemplar els estels”) a l’hora de planificar les tasques del camp; d’aquí que avui considerar signifiqui “pensar”, “examinar”. Un altre derivat seu és l’adjectiu consirós, que vol dir “pensarós, absorbit per un pensament, per una preocupació”. Totes aquestes paraules, doncs, tenen una importància sideral
 
A part de sidus, el llatí també tenia la paraula stella, d’on ve estel, que en català és un mot més genuí que no pas estrella, que també prové, tanmateix, de stella. D’aquí tenim les expressions “néixer amb bona estrella” o “actuació estel·lar”. En castellà també hi ha el verb “estrellarse” amb el sentit de fer una cosa a trossos, plena d’estrelles. En canvi, el seu homòleg català estavellar-se prové de tabula (“taula”).

Munch
Munch
 
En grec, estel és ἀστήρ -no confondre amb σίδηρος (“ferro”), que, amb l’arrel ἔργον (“treball”), ha donat siderúrgia. Ἀστήρ té una àmplia família de derivats: asterisc, astrologia, astronomia o astrolabi. A través de l’occità, d’ ἀστήρ ens ha arribat també la paraula desastre, que, amb el prefix negatiu llatí dis-, s’associava, en un principi, als efectes negatius dels astres, és a dir, a una desgràcia. Malastrugança, sinònima de mala sort, és un altre híbrid que conté l’adjectiu llatí malus (“dolent”) i la paraula grega ἀστήρ.

La nit estelada (Vincent Van Gogh, 1853-1890)
La nit estelada (Vincent Van Gogh, 1853-1890)


L’estel de Betlem
L’estel que més ens il·lumina aquests dies és el de Betlem, que esdevé tot un misteri. L’evangeli de Sant Mateu, escrit uns setanta anys després de la mort de Jesús, és l’únic que en parla. Sorprèn que no hi hagi cap crònica de l’època que tampoc esmenti un fenomen meteorològic tan especial. Hi ha tres hipòtesis al respecte: uns creuen que l’estel de Betlem va ser un meteorit, uns altres una explosió d’una supernova i finalment no falten els que defensen que fou un cometa. Aquesta darrera opció fou la que plasmà el 1304 en el seu quadre l’artista italià Giotto a partir del cometa Halley que contemplà tres anys enrere. La seva pintura és la primera on surt representat l’estel de Betlem.

Estel de Betlem de Giotto
Estel de Betlem de Giotto
 
Al segle XVII alemany Johann Kepler va afirmar que l’estel de Betlem fou una conjunció (aproximació) de planetes, concretament entre Júpiter i Saturn, que s’hauria produït l’any 7 aC tres vegades, als mesos de maig, juliol i desembre. Per tant, segons aquesta teoria, Jesús hauria nascut set anys abans de la data convencional. De tota manera, no és casual que trobem un estel com a element narratiu en el natalici de Jesús. En diferents cultures un estel sol ser interpretat com un presagi del naixement d’un gran personatge. Així ja va passar també amb Abraham, Cèsar o August.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre paraules relacionades amb els estels i amb el firmament en general.

Aquí teniu una versió d'Enya d '"Adeste fideles":



Articles relacionats:
Paraules de la terra
-
 El misteri dels Reis d'Orient
-
 Per aspera ad astra

Heliogàbal, el primer emperador transvestit

Quan es parla d’emperadors romans excèntrics i depravats sempre s’esmenta Tiberi (14 - 37), Calígula (37 - 41)  i Neró (54 - 68). N’hi hagué, però, un altre que també va fer mèrits per formar part d’aquesta trista llista: Heliogàbal o Elagàbal (203-222). De fet, en castellà existeix la paraula “heliogábalo” com a sinònim de persona dominada per la gola, un dels set pecats capitals segons el cristianisme. Tanmateix, el personatge que ens ocupa va reunir tots els vicis possibles. I això que només visqué 18 anys!
 
Heliogàbal pertanyia a la dinastia dels Severs, iniciada el 193 per Septimi Sever. El seu nom de real era Varius Avitus Bassianus. Se’l canvià, però, en honor al déu fenici El-Gabal, que era el patró del seu lloc de naixement, Emesa, situada a la Síria romana. Arribà al tron imperial amb tan sols 15 anys, després de l’assassinat de Caracal·la. Ho aconseguí gràcies a les maniobres de la seva mare i de la seva padrina, a qui nomenà senadores –foren les primers dones de la història a ser admeses en el Senat.
 
Heliogàbal va ignorar les tradicions religioses de Roma i reemplaçà Júpiter pel Déu Sol Invicte. La seva fama de gourmet aviat fou ben coneguda a Roma. Organitzava grans banquets que ningú s’atrevia a rebutjar. En una de les seves festes va concebre la idea de tirar, sobre els convidats, violetes i pètals de rosa des de dalt de la sala. Amb tot, els seus servents en tiraren tants que alguns comensals s’asfixiaren. L’escena fou immortalitzada pel pintor del segle XIX Lawrence Alma-Tadema en un quadre titulat Les roses d’Heliogàbal.

Les roses d’Heliogàbal
Les roses d’Heliogàbal
 
Una bèstia sexual
Heliogàbal, tanmateix, seria més conegut per la seva voracitat sexual, només superada en el món femení per Messalina. Es casà cinc vegades, una d’elles amb una verge vestal, la qual cosa estava prohibit per llei. Amb tot, la seva gran afició foren els homes ben dotats, que ordenava cercar per tot Roma. També estava obsessionat amb les deïtats fàl·liques i fins i tot volgué ser una dona. De fet, els historiadors el consideren el primer transvestit de la història.
 
Segons Dió Cassi, “va preguntar als metges si podien idear la manera d’introduir en el seu cos una vagina a través d’una incisió, i els va prometre enormes quantitats de diners”. Atès que no va trobar cap cirurgià que pogués executar tal petició –avui ja és possible-, decidí circumcidar-se i transvestir-se. Així, es maquillava i pintava els ulls, es depilava i es posava una perruca abans de prostituir-se en els carrers o en el mateix palau imperial on, d’acord amb la crònica de Dió Cassi, “reservà una habitació i allà cometia les seves indecències, mostrant-se nu en el llindar [...] mentre amb la seva suau i commovedora veu s’oferia als que passaven pel passadís. El gran amor Heliogàbal va ser un colossal esclau ros anomenat Hierocles, a qui considerava el seu marit.

Denaris amb l'efígie d’Heliogàbal
Denaris amb l'efígie d’Heliogàbal
 
Els membres de la guàrdia pretoriana aviat es cansaren de les excentricitats d’aquell jove emperador. Així, amb l’ajuda de la seva padrina, l’assassinaren a ell i la seva mare.  Havent-lo decapitat, llançaren el seu cos al riu Tíber. Aleshores l’elegit per substituir-lo en el tron va ser un cosí seu, Sever Alexandre, de tan sols tretze anys.
 
A pesar de la seva escandalosa vida, el moviment decadent de finals del segle XIX convertí Heliogàbal en tot un heroi. El poeta i dramaturg francès Antonin Artaud li va dedicar un assaig biogràfic: Heliogàbal o l’anarquista coronat, on el retrata com un transgressor que va morir per dur fins a l’extrem el seu compromís de viure al límit. Això no només incloïa les seves orgies, sinó també els actes de crueltat amb animals i els sacrificis humans que solia dur a terme en els banquets per entretenir els seus comensals.

Aquí teniu un fragment de Història Augustaque parla sobre les excentricitats d'Heliogàbal.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre Heliogàbal. I en aquest altre del diari Ara també. I aquí més.

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla de Margalida Borràs. Filla d'un notari de Mallorca, al segle XV fou executada a València per ser considerada un home que vivia com una dona. La seva figura és recordada cada 20 de novembre, Dia de la Memòria Transgènere.

Aquí teniu un article que aclareix paraules amb el prefix trans-.

No us podeu perdre aquest capítol del programa "La gent normal", de TV3, dedicat a la transsexualitat:

Aquí teniu el programa "Dues voltes" d'IB3TV dedicat també als transsexuals:


Tampoc no us podeu perdre aquest documenta de "30 minuts" titulat "Tránsit,menors transsexuals":



En aquest enllaç trobareu pel·lícules que tracten la transsexualitat.

Homosexualitat i mitologia

La mitologia grega parla de la manera de viure del poble que la va crear. Així doncs, també reflecteix la seva homosexualitat, tret distintiu, d’altra banda, de qualsevol altra cultura de l’antiguitat. Zeus, el pare dels déus, faldiller empedreït, tampoc no va saber dir que no a aquest tipus d’amor. El seu objecte de desig masculí va ser Ganimedes, un atractiu pastor adolescent, fill de Laomedont, rei de Troia.

Per estar al seu costat, Zeus el raptà sota la figura d’una àguila i se l’emportà a l’Olimp. Allà el jove es convertí en l’encarregat de servir el nèctar i l’ambrosia en els banquets dels déus. D’aquesta manera, va desplaçà Hebe, deessa de la joventut, que era qui realitzava aquestes tasques fins aleshores. Sempre portava a les mans una gerra d’on rajava un líquid abundant (el nèctar), tal com representa la seva constel·lació Aquari –un dels satèl·lits del planeta Júpiter (Zeus romà) també porta el seu nom.

El rapte de Ganimedes (Correggio, 1531-32)
El rapte de Ganimedes (Correggio, 1531-32)
 
Avui, en el món laboral, es parla de la síndrome de Ganimedes –curiosament, té poc a veure amb el mite. La pateixen aquells caps que limiten el desenvolupament professional dels seus subordinants assignant-los una tasca específica que es converteix en rutinària. Dient-los que són els millors en aquella posició els impedeixen ascendir. Aquestes pràctiques generen una gran desmotivació en la persona afectada, de manera que la qualitat de la seva feina se’n ressent. Un altre tipus de mobbing relacionat amb la mitologia és la síndrome de Cronos.
 
El rapte de Ganimedes (Rubens)
El rapte de Ganimedes (Rubens)
Després de Ganimedes, Zeus també s’enamorà d’un altre jove, Euforió. Aquesta vegada, però, fou un amor no correspost. Euforió fugí de les urpes del patriarca olímpic, el qual, enfadat, el fulminà amb un llamp a l’illa de Melos. Les nimfes de l’illa l’enterraren i Zeus, encara més irat, les transformà en granotes.

Apol·lo, un déu desgraciat
Un altre déu que conegué l’amor homosexual va ser Apol·lo, el déu més atractiu del panteó grec i, paradoxalment, el més desgraciat en l’àmbit sentimental. De res li serví la seva bellesa apol·línia. Després que Cassandra i Dafne li donassin carabasses, va decidir canviar de bàndol. Tanmateix, però, la jugada li va sortir malament.
 
La mort de Jacint (Jean Broc, 1801)
La mort de Jacint (Jean Broc, 1801)

El primer amant d’Apol·lo va ser Jacint. Va ser un amor efímer. Un dia ambdós estaven jugant a llançar-se el disc l’un a l’altre. Apol·lo, per demostrar la seva força i impressionar el seu amant, el va llançar tan fort que, sense voler, va colpejar de mort Jacint. Aleshores, desconhortat, el va convertir en la flor de jacint, de perfum penetrant. Altres versions, asseguren que el disc llançat pel déu fou desviat per venjança pels vents Zèfir o Bòreas.
 
La mort de Jacint (Tiépolo)
La mort de Jacint (Tiépolo)

A Apol·lo tampoc no li durà molt l’amor amb el jove Ciparís, el seu fidel company de caceres. Aquest tingué la dissort de ferir de mort un cérvol que Apol·lo havia adoptat. Turmentat pel que havia fet, Ciparís suplicà als déus que el matassin. Aquests, però, el transformaren en xiprer, arbre representatiu de la tristesa que porta el seu nom. En aquell moment Apol·lo li adreçà unes paraules molt reveladores. Així les recreà Ovidi en les seves Metamorfosis (X, 141-142), en traducció de Jordi Parramon:

“Entre gemecs digué el déu: `Com nosaltres hem de plorar-te
Tu ploraràs per la gent, i en el dol faràs companyia’”

No és d’estranyar, doncs, que el cristianisme adoptàs el xiprer com a principal element decoratiu dels cementeris. Tanmateix, per la seva forma fàl·lica, és un arbre que des de sempre ha estat associat a la fertilitat de la terra.

 

La mort de Ciparís
La mort de Ciparís
 
Els amors d’Hèracles
El gran heroi de la mitologia grega també conegué l’amor homosexual, igual que Aquil·les, gran amant de Pàtrocle. Un dels seus grans companys va ser Abder, fill d’Hermes. Durant l’octau dels dotze treballs d’Hèracles, Abder va ser devorat per les eugues de Diomedes. Al costat de la seva tomba, l’heroi grec fundaria la ciutat d’Abdera, situada a la costa de Tràcia.
 
Hilas i les nimfes
Hylas i les nimfes (John William Waterhouse), objecte de polèmica a la Galeria d'art de Manchester

Hèracles, però, viuria una altra història homosexual. Durant l’expedició dels Argonautes, no va suportar la pena que li provocà de desaparició d’Hylas, que havia estat raptat per les nimfes d’una font mentre anava a cercar aigua. Aleshores Hèracles va decidir abandonar l’expedició  per sortir al seu encontre. Tanmateix, no el va poder trobar.

Àrtemis i Cal·listo
A causa de la forta misogínia de l’antiguitat, no existeixen mites clàssics que parlin de relacions homosexuals femenines. Hi ha, però, episodis de transvestisme d’un personatge masculí que intenta seduir una dona. És el cas de Zeus, que es va enamorar de la bella nimfa caçadora Cal·listo (“la més bella”, en grec). Aleshores es va transformar en Àrtemis, la deessa de la caça i la vegetació, i la va deixar embarassada. Un dia Cal·listo acudí amb la resta de nimfes a banyar-se a un llac amb la seva protectora divina. Fou allà on Àrtemis s’assabentà de l’estat de nova esperança de la seva deixeble, que tenia l’obligació de mantenir-se verge. Aleshores la deessa l’expulsà del seu seguici.

Cal·listo i Júpiter sota la forma d'Àrtemis
Cal·listo i Júpiter sota la forma d'Àrtemis


Júpiter disfressat d'Àrtemis, seduit Cal·listo, Gerrit van Honthorst (1590-1656)
Júpiter disfressat d'Àrtemis, seduit Cal·listo, Gerrit van Honthorst (1590-1656)


Al cap d’un temps, Cal·listo va donar a llum un nin anomenat Arcas. Això irrità molt Hera, que no podia consentir que el seu marit Zeus hagués tengut una nova criatura amb una altra, adoptant la figura d’una dona. Llavors la matriarca olímpica, convertí la seva rival en ossa. Uns quinze anys més tard, Arcas, també caçador, es va topar amb la seva mare convertida en ossa, sense que la sabés reconèixer. Estava a punt de disparar-li una fletxa quan Zeus va intervenir i transformà en constel·lació mare i fill. Cal·listo és l'Ossa Major i el seu fill li fa d’os guardià -no debades, en grec arktos, d’on tenim Artur, significa “os”.

Hera, però, amb Cal·listo donant voltes al firmament, continuava intranquil·la. Aleshores va demanar al seu germà Posidó, déu de la mar, que l’Ossa Major brillés mai al cel de Grècia per evitar que Zeus continués veient la seva amant.
 
Aquí teniu un interessant àudio sobre mitologia i sexualitat del programa "La noche en vela" de RNE. 

Al programa LGTBI "Fons d'armari" d'IB3Ràdio parl sobre homosexualitat i món clàssic amb el periodista Xisco Nadal:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/06/2017), reflexion sobre l'Orgull Gai.

Articles del web relacionats:

Capitals amb Capitoli

Roma fou coneguda com el Septimontium, ja que estava envoltada per “set turons”. El més famós d’ells era el Capitoli. Amb la República es convertí en el centre polític i religiós de la ciutat eterna, una connotació que ja tenia en època etrusca. En aquesta muntanya, mirant al fòrum, hi havia la roca Tarpeia, des d’on eren precipitats els condemnats per traïció o assassinat.
 
L’historiador Tit Livi relaciona el nom de Capitoli amb un prodigi (Ab urbe condita, I, 55, 6). Al segle VI aC el darrer rei de Roma, Tarquini el Superb, féu excavar el turó per construir-hi un temple a Júpiter. Aleshores va aparèixer un cap humà intacte, la qual cosa s’interpretà com un presagi que aquell seria el cap (caput) de tot un Imperi –d’aquesta manera Roma també seria coneguda com el caput mundi (“el cap del món”). El Capitoli acabà albergant els tres temples de la tríada capitolina, els tres déus més importants de l’Estat romà (Júpiter, Juno i Minerva), així com també la seu de tots els seus arxius. Amb el temps, pràcticament totes les ciutats de l’Imperi tingueren en el seu fòrum un temple dedicat a la tríada capitolina.

Capitoli de Roma
Capitoli de Roma

Avui el turó del Capitoli és coronat amb la Piazza del Campidoglio, dissenyada el 1536 per Miquel Àngel. A dreta i esquerra de la plaça hi ha dos palaus bessons: un és la seu de l’Ajuntament de Roma i l’altre acull els Museus Capitolins, que guarden la famosa imatge de la lloba capitolina –el 1957 en el consistori romà es van signar els Tractats de Roma, que varen originar la Comunitat Econòmica Europea.
 
Al segle XVIII, en temps de la Il·lustració, el nom de Capitoli s’utilitzà per referir-se a l’edifici polític d’una ciutat, regió o país. Així, a França hi ha el Capitoli de Toulouse (seu de la batlia d’aquesta ciutat); i a la capital dels EUA, Washington D.C., hi ha el famós Capitoli que allotja les dues cambres del Congrés del país. Al pavelló de la fama d’aquest edifici, on es troben els pares de la pàtria, hi ha una estàtua del missioner mallorquí Juníper Serra.

Basílica de Sant Pere del Vaticà
Basílica de Sant Pere del Vaticà
 
Les obres del Capitoli nord-americà acabaren el 1800 a imatge de la Basílica de Sant Pere del Vaticà, que començà a construir Bramante el 1506. Aquest arquitecte italià havia pres com a model la cúpula feta el 1418 per Brunelleschi a la catedral de Florència, la qual suposadament s’inspirava alhora en el Panteó de Roma. Les intervencions a la basílica vaticana durarien uns cent vint anys i implicaren fins a deu arquitectes, entre ells, Miquel Àngel, que va arribar a dir que faria “una germana més gran però no més bella” que la cúpula de Brunelleschi. Avui, doncs, Washington D.C posseeix també una cúpula que la converteix en el nou caput mundi de l’època moderna. I, fidel a la seva etimologia, gràcies a ella, també s’erigeix en la capital del capitalisme.

Catedral de Florència
Catedral de Florència


La vinculació del Capitoli de Washington DC amb l’antiga capital del Laci queda patent en una inscripció llatina esculpida a la seva façana: Legislatorum est iustas leges facere (“És deure dels legisladors fer lleis justes”). La ciutat nord-americana ja naixé amb un fort rerefons clàssic. E1 790, en ser fundada, va seguir el plànol urbanístic de la ciutat erigida al segle VIII aC per Ròmul. És el conegut plànol hipodàmic, de disposició ortogonal amb dos eixos principals: el Cardo (de nord a sud) i el Decumanus (d’est a oest).

Articles del web relacionats:
Cridar els quirits
Palaus a la muntanya
- Roma segons Ròmul?
Monte Testaccio, el vuitè turó de Roma








Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px